SIN NOVEDAD EN EL ALCÁZAR

Si ahir parlàvem de l’esclat de la nova temporada en els camps societaris i privats de Mataró, ara és l’hora de fer-ho en el que pertoca al camp públic.

Per fer-ho, res millor que una frase mítica que els educats en els temps franquistes havíem hagut de sentir milers de vegades fen referència a la resistència que el General franquista Moscardó va fer de l’Alcázar de Toledo. I ho fem, ja que en aquesta resistència numantina en contra de l’art plàstic , com ho és la vesant plàstica municipal, tot segueix igual amb la diferència amb la història de que aquí el poder públic és l’assetjador.

Així si comencem per Can Palauet ens trobem amb un inici de temporada que es preveu preludi clar de la celebració dels deu anys sense que un artista plàstic mataroní viu hagi pogut exposar en les seves parets. Per començar ens trobem amb dues exposicions: “Espectres al laberint grotesc” de Jordi Cuyàs i l’exposició corresponent al premi de guanyador de l’anterior edició del Premi de Pintura Jove que va correspondre a Cristina Ibañez-Tarter. Dues exposicions amb inauguració el 20 de setembre i finalització del 8 de desembre per la primera i del 27 d’Octubre la segona.

Dues exposicions certament discutibles. Si be es podria pensar que és un bon recolzament a un premi jove l’efectuar una expo en l’ indret més important de la ciutat , aquesta raó es perd en la comparança davant del genocidi plàstic de l'absència dels creadors no contemporanis, fet per el que caldria exigir-ne una altre ubicació.

Altra tema és el cas de Jordi Cuyàs. Certament en l’art mataroní si hi ha dos artistes contemporanis de nivell aquests no son d’altres que Martí Anson i Jordi Cuyàs, per tant dono per segura la qualitat de la seva vídeo instal·lació de personatges animats d’alguns protagonistes de les obres de Salvador Espriu . Però aquesta qualitat , parella a la de forces artistes de Mataró, no sembla prou excusa per aquesta nova ocupació de Can Palauet ( fa pocs anys ja en va ser protagonista amb la magnífica exposició “El tamboret blanc” ) quan l’espai és vedat a tants i tants artistes que repeteixo estan en qualitat parella. I encara que aquesta mostra quedi sota l’aixopluc de l’any Espriu, tot fa massa pudor a tràfec d’influences i enxufisme domèstic.

( Per cert gent de l’any Espriu. Cusachs al Museu i Cuyàs a Can Palauet. A on penseu que exposi Capitani? . Qualsevol espai que no sigui d’aquest nivell seria un menysteniment a la seva obra i Capitani faria be de negar-se a exposar. Ja ho teniu en compte?).

Per altre part el Museu de Mataró (Can Serra) presenta a partir del 19 de setembre i fins el 3 de novembre l’exposició “Ismael Smith gravador. Del modernisme a l’art déco” , una exposició produïda per l’Àrea de Coneixe­ment i Noves Tecnologies de la Diputació de Barcelona i el Museu d’Art de Cer­danyola. Recull una selecció de gravats, dissenys originals i ex libris procedents de la col·lecció que conserva el Museu d’Art de Cerdanyola, fruit de la donació d’Enrique García-Herráiz. Els gravats ens permeten endinsar-nos en la figura d’Ismael Smith, un dels artistes catalans més peculiars de final del modernisme, inicis del noucentisme i la consolidació de l’art déco. Fruit de la relació d’amistat que hi va haver entre Ismael Smith i l’artista mataroní Marià Andreu, a Mataró la mostra també es completa amb un seguit d’obres d’Andreu que palesen aquesta amistat.

Una exposició que promet ser interessant però que parteix amb el greudesavantatge que no fa tantes temporades que Ismael Smith va ser re-descobert mitjançant una gran exposició que realitzà la Fundació Palau, un estament proper i de molt alt nivell i que mai sabré per quina raó no ha mantingut quasi col·laboració amb Mataró.

Serà doncs aquesta una exposició de segon nivell a la que pot salvar la presència d’obres de Marianu ( si, amb “u” , com ells es feia dir i era conegut) Andreu , encara que no estaria gens malament que algú, al menys  hagués fet servir aquesta presència com excusa i celebració del 125 aniversari del naixement de l’artista. Esdeveniment que malgrat haver reclamat directament al regidor de Cultura  algun acte commemoratiu , com per exemple recuperar per uns dies l’exposició de l’esmalt “L’orb” , el que diuen és l’esmalt més gran del món i que supura qualitat a dojo i que durant tant de temps va presidir l’entrada de la sala del Museu.

Mentre a ca l’Arenas ja sabem que en aquest setembre tenim show i no pas artístic. I dic show ja que aquest pintar una obra de cara al públic, en el pati del vell casalot, per part de Josep Niebla, no deixa de ser una boutade que pot servir com esquer publicitari però és obvi que no garanteix , ans el contrari , ni sentit creatiu ni qualitat.

Un centre d’art ha de ser molt curós amb els seus actes i ha d’apostar per la creació i la qualitat , elements que per raons naturals difícilment estaran presents en aquest cas. El resultat serà una clara demostració de l’ofici de pintar , però una negativa mirada al sempre difícil ofici de la creació artística, aquella que no entén d’hores convingudes.

I el pitjor de tot això és que queda clar que la pintura ( no obra d’art) realitzada en directe restarà a la col·lecció artística local el que serà un signe més de la poca cura que es té per ella.

Fora d’això res més sabem en el que pertoca a la nova temporada de ca l’Arenas , encara que tots tenim clar que ens tocarà una nova dosi temàtica amb la que a bon segur mantindrem , quan no superarem , el lamentable nivell del centre , esdevingut invisible per a la ciutadania i per els artistes.

És a dir que està clar. Sense novetat a l’Alcázar de beneficència.

JOSEP NIEBLA. CREAR A HORES CONVINGUDES?

Ningú que estigui en el seu seny podrà afirmar que es pot concretar a priori un horari per a la creació. Certament , i com passa amb l’horari d’estudi, hi haurà aquella persona que es trobarà més còmode intentant cercar la creació en el silenci de la nit, o en la tranquil·litat de les primeres hores del dia o en el brogit del seu moment més agitat , però mai podrà afirmar que en tal dia i a tal hora , serà quan   justament la força de la creació l’inspirarà per aconseguir l’acte creatiu de qualitat sempre desitjat per tot artista. Cert és ,com afirmava Picasso, que si apareixia la inspiració, al menys que aquesta l’agafés treballant, però d’aquí a decidir dates i horaris n’hi ha un bon tros.

Valgui aquesta ferragosa introducció per expressar el meu rebuig més absolut al pseudo espectacle creatiu que la cultura municipal ens proposa per el proper mes de setembre amb “ l’actuació” de l’artista Josep Niebla que pintarà un quadre ( en rigorós directe ) al pati de Ca l’Arenas , com a punt àlgid de la seva exposició que ja varem comentar ahir.

Niebla explicita en el seu blog que : “Siempre pinto a partir de la memoria, en un taller sin ventanas. No quiero ver nada cuando estoy en él. Lo único que nos queda a los pintores es el dominio de la emoción. Creo en la pintura y, en todo caso, creo en la persona que decide emocionar con la imagen”. És cert que en el sentit més estrcite de la concepció creativa , l’artista ha de veure el que pinta i no pintar mai el que veu, per a tant és encertada la possibilitat i la realitat de la pintura mental. Però al concepte cal afegir-hi un quelcom més  que va molt més enllà de la disponibilitat. No fer-ho és caure en la simplicitat de l’ofici defugint de l’art. Parlaríem d’un pintor, però mai parlaríem d’un artista.

Niebla és habitual d’aquestes experiències. Les acostuma a proposar a gent llunyanes a la creació que les accepten encantades , quan no bocabadades , i així assoleix un protagonisme escènic en demèrit del veritable protagonisme plàstic del seu treball.

Ara ha fet aquesta proposta a Mataró, ajornada fins el mes de setembre per raons de salut. Un ajornament que un intenta veure com un senyal superior, com marcant l’esperança de que aquest espectacle pseudo-artístic i renyit amb la creació , no es dugui a terme.

Crec sincerament que la seva realització és un veritable insult a la creació artística. Com dèiem al començament és impossible crear a hores prefixades. El que hi haurà serà simplement una demostració, que no lliçó, de “fabricació” d’una obra , i per tant per més perfecta que sigui, pictòricament parlant, serà un desastre si en fem mirada pel cantó artístic , que és el cantó que cal observar quan es tracta de Cultura i d’un centre d’art.

Altre cosa seria si Niebla decidís oferir lliçó oberta per a diferents creadors, i ho dic així ja que em nego a emprar l’anglicisme que tots coneixem. Explicar i ensenyar com es pot estructurar una obra de les característiques conceptuals i tècniques que acostuma a usar el pintor, si que és adient i ben positiu, però remetre’ns a l’espectacle del creador improvisant , en viu i en directe , és una fal·làcia que no hauria d’estar contemplada en el vell casalot del carrer Argentona.

És per això que demano intensament es repensi la jugada. Que oblidem l’espectacle per centrar-nos en la creació. No convertim a ca l’Arenas en un casalot de fira que ja prou allunyat està del veritable concepte d’art.

I si no es creu convenient , juguem fort. Ja que anem d’atracció de fira , que us sembla si a més a més proposem que el quadre el realitzi amb els ulls embenats ?. Així l’aposta puja amb força i ves a saber potser fins i tot venen els de la tele nacional i en fan difusió.

Però cal demanar més. No pot ser que sols la pintura sigui protagonista de tal gosadia creativa. Cal que totes les disciplines artístiques puguin assolir tan alt honor. Per això cal exigir que cada literat que presenti un llibre tingui a bé crear en directe un conte, un petit relat, un capítol de la seva propera novel·la. I si de música es tracta , el mateix del mateix. Una nova composició en directe , davant de tots , el que esdevindria una primícia mundial. I el mateix farem amb la dansa i la pertinent coreografia , i el teatre i ... I fins i tot crec que per arrodonir l’espectacle els gestors de Cultura del nostre ajuntament també podrien fer de cara al públic i a  hores convingudes , ja sigui la gestació de la programació de la propera temporada , o el pressupost de l’any vinent ,  o... Tot sigui per la cultura espectacle.

Senyors de Cultura , ja sabem que la plàstica en general i la pintura en particular us és absolutament molesta. Que intenteu de totes totes que desaparegui de manera natural per inanició. Ens sembla malament , molt malament , però ja fa anys que hi estem acostumats. Mateu-la si voleu, però d’una vegada i per totes  deixeu de fer-ne mofa pública.

I sabent que no fareu ni cas a aquestes reflexions, sigueu al menys bons defensor de la ciutat i al menys no accepteu com a pagament de l’exposició la pintura que es faci en directe. Al menys, que el Niebla que formi part de la col·lecció pública sigui una obra ben concebuda i no el fruit d’un espectacle que res té a veure amb el veritable art .

Ps.- Per els que no coneixen el tema , és de costum que els artistes que exposen en sales municipals deixin una obra com a “pagament” de l’exposició. Amb elles es va conformant un fons que com és habitual no és conegut en públic , ni en el que pertoca als artistes , ni a les peces dipositades. El que si sabem per ex., és que Cuixart no va deixar l’obra pactada ja que el director del museu no va gosar reclamar-la.

Coses del Museu, coses dels capgrossos.

EL MAR EN LA MEMÒRIA. JOSEP NIEBLA

Aquest cap de setmana , amb l’exposició “El mar en la memòria” de Josep Niebla, s’ha inaugurat a Ca l’Arenas la darrera exposició del cicle “Mar de fons”. Gràcies a Déu hauríem de dir vist la poca prestància de la mateixa , però potser és una exclamació que millor obviar ja que vist l’habitual menysteniment de Cultura per la plàstica en general i la pintura en particular,  i tot recordant la ganduleria habitual del Museu, molt ens temem un altre cicle infinit en el que la davallada absoluta de Ca l’Arenas , - si en Jordi i en Jaume aixequessin el cap -, segueixi en aquest camí costa avall i sense fre que ja l’ha convertit en un element oblidat i residual en l’art mataroní, quan hauria de ser-ne cap i casal .

Ara fa justament deu anys que Josep Niebla va exposar a l’antiga sala de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna. Era una exposició dual. Per un costat ens va sorprendre amb una magnífica mirada a la monumental ciutat de Petra. Per l’altre , Niebla retomava la seva eterna mirada al mar , amanida en aquella ocasió amb el tema emigració, pasteres etc ..., en una lectura que ell entenia com personal i viscuda , a fi de comptes nascut a Tetuàn (1945), es sentia integrat en la lectura dual de les dues parts de les columnes d’Hèrcules.

Fa deu anys la mirada al mar de Niebla mantenia encara un punt d’atenció, encara que començava el seu esgotament per un excés de desig de classicisme , en un estrany afany de transcendència pictòrica més en la magnificència de l’espectacularitat , de mides i tractament , que no pas en el del sentit de la força de la creació.

Ara , passats deu anys i mantinguts els conceptes i els desitjos, quan no augmentats , el treball de Niebla decau vers una pintura frontissa quasi amb l’art pompier , en aquell apartat definitori que el qualifica com art que “ encara que utilitza tècniques magistrals, resulta sovint fals i mancat de continguts”.

I potser aquí està el nivell del presentat, una obra formalment correcte , o més ben dit, sense un però tècnic, però amb tots els peròs que es vulgui en el sentit comunicatiu on l’efectisme domina per damunt de tot, decantant la balança cap a l’ofici obviant el benefici. Dit d’altra manera , més clara i planera , cercant ser pintor per damunt de tot, i deixant de costat el sentit d’artista , amb el que de concepte creatiu comporta.

Per això passejar-se per les mirades al mar que Niebla ens ofereix a ca l’Arenas , ens provoca una clara sensació d’ambivalència. Per un costat la del respecte absolut al seu sentit pictòric , però per l’altre la de la mancança d’un rigor creatiu més intens , ja que en la comparança amb el classicisme que sembla voler practicar Niebla en surt clarament perjudicat , i com exemple bé valgui el de Raurich , ara proper a la Fundació Palau.

Mostra que hem de qualificar com intranscendent  , molt de fireta. Una exposició sense tremp, sense neguit, de passada ràpida ja que no existeix vibració comunicativa , degut a que en essència l’única preocupació que sembla existir en el treball ara presentat , sigui una comunicació decorativa i no de sensacions anímiques i interiors.

Tot però amb dos detalls contraposats a remarcar. En el negatiu el treball amb afegitons matèrics, en l’actualitat absolutament desfasat en el concepte, i el positiu l’obra mural que omple la paret de la sala posterior del casalot. Una obra que supera les dificultats de les grans mides , i en la que allà sí hi ha la prevalença de l’obra que domina a l’espectador que queda aclaparat per la força i la intencionalitat artística i creativa de Niebla.

Una obra aquesta que salva l’exposició i per la que paga la pena la visita. En la resta , molt ofici i poc benefici. I que voleu que us digui ca l’Arenas ha d’apostar per el benefici i deixar l’ofici per espais més comercials .

Josep Niebla. El Mar en la memòria.

Ca l’Arenas

Del 12 de juliol al 29 de setembre de 2013.

PS.- Deixem per a demà el comentari que ens mereix l’esperpèntic espectacle, previst per el mes de setembre , de la pintura d’un quadre en directe al pati de Ca l’Arenas. Simplement vergonyós, essent benvolent.

Però demà ja ens esplaiarem.