EL MAR EN LA MEMÒRIA. JOSEP NIEBLA

Aquest cap de setmana , amb l’exposició “El mar en la memòria” de Josep Niebla, s’ha inaugurat a Ca l’Arenas la darrera exposició del cicle “Mar de fons”. Gràcies a Déu hauríem de dir vist la poca prestància de la mateixa , però potser és una exclamació que millor obviar ja que vist l’habitual menysteniment de Cultura per la plàstica en general i la pintura en particular,  i tot recordant la ganduleria habitual del Museu, molt ens temem un altre cicle infinit en el que la davallada absoluta de Ca l’Arenas , - si en Jordi i en Jaume aixequessin el cap -, segueixi en aquest camí costa avall i sense fre que ja l’ha convertit en un element oblidat i residual en l’art mataroní, quan hauria de ser-ne cap i casal .

Ara fa justament deu anys que Josep Niebla va exposar a l’antiga sala de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna. Era una exposició dual. Per un costat ens va sorprendre amb una magnífica mirada a la monumental ciutat de Petra. Per l’altre , Niebla retomava la seva eterna mirada al mar , amanida en aquella ocasió amb el tema emigració, pasteres etc ..., en una lectura que ell entenia com personal i viscuda , a fi de comptes nascut a Tetuàn (1945), es sentia integrat en la lectura dual de les dues parts de les columnes d’Hèrcules.

Fa deu anys la mirada al mar de Niebla mantenia encara un punt d’atenció, encara que començava el seu esgotament per un excés de desig de classicisme , en un estrany afany de transcendència pictòrica més en la magnificència de l’espectacularitat , de mides i tractament , que no pas en el del sentit de la força de la creació.

Ara , passats deu anys i mantinguts els conceptes i els desitjos, quan no augmentats , el treball de Niebla decau vers una pintura frontissa quasi amb l’art pompier , en aquell apartat definitori que el qualifica com art que “ encara que utilitza tècniques magistrals, resulta sovint fals i mancat de continguts”.

I potser aquí està el nivell del presentat, una obra formalment correcte , o més ben dit, sense un però tècnic, però amb tots els peròs que es vulgui en el sentit comunicatiu on l’efectisme domina per damunt de tot, decantant la balança cap a l’ofici obviant el benefici. Dit d’altra manera , més clara i planera , cercant ser pintor per damunt de tot, i deixant de costat el sentit d’artista , amb el que de concepte creatiu comporta.

Per això passejar-se per les mirades al mar que Niebla ens ofereix a ca l’Arenas , ens provoca una clara sensació d’ambivalència. Per un costat la del respecte absolut al seu sentit pictòric , però per l’altre la de la mancança d’un rigor creatiu més intens , ja que en la comparança amb el classicisme que sembla voler practicar Niebla en surt clarament perjudicat , i com exemple bé valgui el de Raurich , ara proper a la Fundació Palau.

Mostra que hem de qualificar com intranscendent  , molt de fireta. Una exposició sense tremp, sense neguit, de passada ràpida ja que no existeix vibració comunicativa , degut a que en essència l’única preocupació que sembla existir en el treball ara presentat , sigui una comunicació decorativa i no de sensacions anímiques i interiors.

Tot però amb dos detalls contraposats a remarcar. En el negatiu el treball amb afegitons matèrics, en l’actualitat absolutament desfasat en el concepte, i el positiu l’obra mural que omple la paret de la sala posterior del casalot. Una obra que supera les dificultats de les grans mides , i en la que allà sí hi ha la prevalença de l’obra que domina a l’espectador que queda aclaparat per la força i la intencionalitat artística i creativa de Niebla.

Una obra aquesta que salva l’exposició i per la que paga la pena la visita. En la resta , molt ofici i poc benefici. I que voleu que us digui ca l’Arenas ha d’apostar per el benefici i deixar l’ofici per espais més comercials .

Josep Niebla. El Mar en la memòria.

Ca l’Arenas

Del 12 de juliol al 29 de setembre de 2013.

PS.- Deixem per a demà el comentari que ens mereix l’esperpèntic espectacle, previst per el mes de setembre , de la pintura d’un quadre en directe al pati de Ca l’Arenas. Simplement vergonyós, essent benvolent.

Però demà ja ens esplaiarem.