COL·LECCIÓ BASSAT.- PERECOLL

L’aparició de Perecoll en el conjunt d’artistes que conformen aquest tercer tast de la Col·lecció Bassat en el que pertoca als anys 70 ha estat la gran sorpresa i alhora el gran interrogant en relació al conjunt de les obres presentades. Dos elements , sorpresa i interrogant , joiosa i positivament reeixides per una obra massa desconeguda en els propis territoris de l’artista.

Certament hem de parlar de sorpresa en el fet de que Perecoll hagi estat el primer artista mataroní en ser protagonista de la col·lecció Bassat. Tots estem convençuts , i en Pere a bon segur el primer, que hi ha hagut altres artistes , personificats en Eduard Alcoy i Josep Mª Rovira Brull, amb més mereixements per haver estrenat el mataronisme de la col·lecció , i ja no diem si ho relacionem amb les trajectòries del moment. Però les col·leccions particulars tenen això. Bassat es va fonamentar amb la galeria Adrià, mentre que Alcoy i Rovira Brull, pertanyien a la competència ( Sala Gaudí) , fet causant d’aquesta absència .

Una absència però que cal solventar , i el més ràpid possible. L’acolliment per part de Mataró ( de la ciutat i el pressupost ) obliga a unes certes deferències, que en el cas dels autors citats no son tals, i sí certificacions públiques d’una qualitat demostrada amb escreix en el passat i viva i palpitant ara mateix. Una col·lecció Bassat a Mataró, sense Alcoy i Rovira Brull, és una col·lecció coixa que grinyola , en un fet que cal reconduir de manera urgent.

Però tornant al que ens ocupa hem de dir clarament que Perecoll surt ben airós del parany , i fins i tot estic per a dir que en surt reforçat , ja que l’obra que ara ens ofereix Bassat , no tan sols no està en demèrit front dels potents “rivals” que l’acompanyen , ans presenta un cos ben fonamentat que ens serveix per retornar a un Perecoll  desconegut o oblidat per a molts, ja que no ens hem d’enganyar que trenta anys de negre , alguns amb tota exclusivitat , ha encasellat a l’autor en una línia que ha vegades ha caigut en un cert decorativisme o per dir-ho d’altre manera , s’ha relaxat en el que pertoca a la seva intencionalitat artística.

L’obra que ara ens refresca la memòria és una obra d’alta densitat volumètrica. Una volumetria que depassa la bidimensionalitat en una certa recerca d’anar a més , tant en al dimensió pura com en aquella que ve marcada per el moviment.

Rítmic i gestual, Perecoll ens apropa a aquests misteriosos personatges, en aquest camí d’una plàstica existencial,  que esdevenen precursors dels dos conceptes essencials en que ha establert l’autor al seva dinàmica creativa en aquestes tres darreres dècades.

Per un costat, tota l’obra supura un sentit volumètric que esdevé generador absolut del concepte escultòric  iniciat de manera clara en la seva experiència de New York i repetida a posteriori en les seves escultures magmàtiques de les que tenim clara i intensa presència a la nostre ciutat.

Per l’altre costat es magnifica el reduccionisme cromàtic. Encara que Perecoll mai ha mantingut el que hauríem de dir , passió per el color, el cert és que és justament aquí on la paleta es va tancant  en un camí que inexorablement l’ha de portar vers aquest monocromatisme històric , aquest matrimoni virtual amb el no color / o el color per excel·lència , segons opinions, que és el negre.

Un magnífic recull  el que ara se’ns presenta , que obliga a aquells desconeixedors del Perecoll d’inicis, a fer reflexió i en conseqüència a obtenir una mirada diferent del seu fer; mentre que aquells que el varem gaudir en aquella etapa , ens permet renovar la confiança en aquella manera de fer que com molt bé ara es demostra en la comparança, Perecoll estava ( i està) al nivell d’una élite que sabem llunyana i que bé podríem sentir molt més propera.