dimecres, de juny 27, 2012

TREMPERA MATINERA





Estava tot observant l’exposició que Tano Pisano presenta al Col·legi d’Aparelladors quan vaig coincidir amb un bon amic que a més és , al meu entendre , una de les persones que més sap d’art actual a Mataró i que a més a més té un especial olfacte per flairar allò que de bo hi ha a una exposició. En preguntar-li que li semblava l’exposició va ser ben explícit: “Tot mirant-la, peça a peça, m’anava dient això està bé, això també , però quan he arribat al final he vist que no trempava. Que res m’havia fet trempar , el que vol dir que res de res , que tot és foc d’encenalls”. Vaig acabar la passejada i vaig veure que tenia tota la raó.

Tano Pisano és un veritable artesà de l’art . Té una capacitat creativa i tècnica absolutament envejable, el que li fa sortir airós , en l’aparença, de qualsevol teòric repte que es plantegi , però ha de quedar ben clar que l’art està un pas més enllà. Que la bellesa , l’estètica , el truc de l’amabilitat decorativa està molt bé, però que la veritable vibració artística està en la creació d’una comunicació establerta en la sorpresa , en el misteri, en la provocació vers l’espectador per que aquest sigui capaç d’anar una mica més enllà de l’aparença i sigui capaç de submergir-se en els intimitats emocionals del creador. Allà i sols allà brollarà l’art en estat pur.




Però Pisano no vol arribar-hi. Estic convençut de la seva capacitat i que algun dia deixarà aquesta crosta de l’amabilitat comercial i decorativa que bons rèdits li està donant , per deslliurar-se de tot i ser el veritable artista que avui resta amagat.

I dic això ja que en passejar-se per la mostra es nota que hi ha capacitat . Bons gravats , atractives composicions geomètriques , afinades ceràmiques, aquarel·les de bon traç ... El suficient per sortir-ne captivat , però tot queda en el camí , en l’aparença , mancant aquella espurna de la veritable complicitat creativa i artística.






D’aquí que avui el títol sigui de caire entre sicalíptic i festiu. Tots sabem de que es tracta quan parlem de la trempera matinera . Magnífica en l’aparença però nul·la en l’efectivitat. Com ella, un resultat fals fruit d’un fet exterior i no pas interior i mental, tal i com ha de ser. Ni més ni menys que la magnífica aparença del treball de Pisano que en escatar , i mai tant ben dit , un veu que sols és ofici i no hi ha el benefici exigible a tot bon artista.




dilluns, de juny 25, 2012

SILENCI EN LA MORT DEL TALLER DE GRAVAT







M’arriba la convidada de la Nucacu per a l’exposició del seus gravats al taller galeria Fort de Cadaqués i per concatenació apareixen successivament en el meu cap el gravat en general, el Mini Print de Cadaqués i , com no, el Taller de Gravat de Mataró, definitivament mort i enterrat.

Ha passat un any d’ençà el començament del govern de CIU i un dels primers temes cultural va ser al negociació amb el taller de Gravat . Una negociació  a pèrdues , i no pas per part del Govern , que finalment va acabar en un no res. Malgrat les bones paraules habituals, ( estem disposats a negociar i trobar una solució consensuada ja que el nostre interès està en que el Taller de Gravat segueixi... i bla, bla, bla ) ni aquest curs hi ha hagut Taller de Gravat , no n’hi haurà el curs vinent i podem donar definitivament com a mort el mateix. I tot amb el silenci de tots els grups polítics que cap d’ells ha mogut absolutament res , per que un element cultural tan important ( no s’ha d’oblidar que el taller de Gravat de Mataró era un dels millors d’Europa ) no esdevingués oblit per fonedissa.

El taller de Gravat  municipal no és un nou nat. Encara que ningú ha tingut cap mena d’intenció de commemorar-ho , en el passat desembre es van acomplir els vint-i-cinc anys d’ençà la primera exposició que es va celebrar al Foment mataroní, del 17 de desembre del 1986l 8 de gener del 1987. Vint-i-cinc anys en que de la mà , primer de Raúl Capitani, i després de Jordi Rosés i Pilar Lloret , un bon gruix d’artistes han aprofundit al voltant de la multiplicitat de tècniques que el gravat engloba , amb uns nivells de qualitat i aprofitament que ha estat l’enveja de tothom.


Si l’etapa de Capitani van significar els temps difícils dels inicis , la tasca de la gent de Murtra ha estat la de l’elevació del taller a l’Olimp del treball ben fet amb uns resultats artístics , personals i didàctics de tan alt nivell de qualitat que el van situar al nivell dels millors d’Europa.

Ara ha quedat el buit. El cert és que mai a cap govern  li ha interessat massa. Així quan van poder el van fer fora de Cultura per caure a l’IME ja que es considerà “tasca formativa” i va costar anys i panys el seu retorn a Beneficència , però va ser igual , el taller políticament no interessava a ningú i funcionava per inèrcia , malgrat les grans demostracions de les seves exposicions i manuals , seguits per tot l’àmbit general del gravat.

Avui tot reivindicant una vegada més l’immens paper formatiu, cultural i artístic del taller de Gravat , vull queixar-me amargament de la postura de menysteniment generalitzat dels grups polític municipals.

Fa setmanes , que dia rere dia apareixen noticies al voltant del problema de l’escola de Música . Tots els partits polítics han sortit a defensar-la amb ungles i dents. I em sembla molt bé. Deixant de costat els intríngulis legals i administratius , tots sabem de la gran qualitat formativa , pedagògica i didàctica que han dut a terme. És un model que cal defensar i recolzar.

Però  si és bo i cal lluitar per que no s’estronqui una escola d’aquets nivell, per quina raó cap partit ha sigut capaç de dir res davant l’eliminació fulminat del taller de Gravat , amb més de vint-i-cinc anys d’història a les seves esquenes i amb un  prestigi internacional de primer nivell?. I a més quan la quantitat econòmica que ballava era tan minsa i petita que davant d'altres actuacions municipals ara ha esdevingut ridícula ?.

Algú ho vol, o ho pot explicar?. Com a mínim seria senyal d’un respecte que no s’ha demostrat en cap moment.


divendres, de juny 22, 2012

ESPAI D'ART. AGÀPIT BORRÀS

 Aquí teniu el darrer Espai d'art , amb l'entrevista que vàrem realitzar a Agàpit Borràs, l'artista responsable del Cartell de Santes 2012


dijous, de juny 21, 2012

MANCA DE RESPECTE




Un ja comença a estar de tornada de tot. Passant dels seixanta i després de mantenir més de trenta cinc anys ( trenta set exactament ) el paper de crític d’art en els més diversos mitjans i tesitures ,  mantenint sempre una postura , - equivocada o no -, però d’una fidelitat extrema, a un ja li comença a relliscar respostes que parlen d’objectivitat i de falta de respecte.

En el que pertoca al primer cas per a mi és absurd parlar-ne. Sempre he defensat que la crítica és , i ha de ser , absolutament subjectiva. Per a mi la crítica és l’opinió d’ algú , amb un mínim de coneixements al respecte, en relació d’alguna cosa. Una opinió que adquireix valor , no per si mateixa, i sí en ser valorada per altres.
En el que a mi pertoca, tinc clar que el valor de les meves opinions està en que provoquen una resposta , ja sigui per ser acceptades , lloades, menyspreades, rebutjades... etc. Però provoquen una reacció que és del que es tracta. Igualment entenc que les meves opinions no tenen altre valor que la que li donen els seus lectors.

Però el que de veritat em treu de polleguera és quan es parla de la meva falta de respecte envers ... Que és això de falta de respecte?.

És faltar al respecte dir que fa més de vint-i-cinc anys que el Museu de Mataró va a la deriva i és una veritable rèmora per a la cultura mataronina i que potser caldria depurar-ne al responsable?. Jo crec que és feR evident una veritat que tots sabem. Si de cas , i al meu entendre , qui ha faltat al respecte a tots els ciutadans és aquell que s’ha aprofitat d’un càrrec vitalici, per dur a terme una tan nefasta tasca.

És faltar al respecte dir que la Sant Lluc l’ha cagada amb la seva programació de Ca l’Arenas, dons ha explicitat quin és el nivell al qual ella creu s’ha de moure el vell casalot , que no és , ni de lluny , el d’una dignitat i qualitat artística important?.

És faltar al respecte dir que Regina Puig no hauria d’exposar a Ca l’Arenas ?, I dir que no ho hauria de fer per ètica ( n’és la dissenyadora de l’exposició anyal) , ni per estètica , dons no ha demostrat mai que el seu nivell sigui digne del que caldria exigir als expositors del vell casalot del carrer Argentona?.

Dons ho sento molt, però crec sincerament que això no es faltar al respecte i sí és la constatació d’unes circumstancies qualitatives que estan a l’abast de tothom.

Sempre s’ha dit que de crítiques n’hi ha de dos tipus: Les constructives i les destructives. Un s’afegeix a aquells que pensen que per els artistes , constructives son aquelles que diuen que ho fan bé, i destructives les que diuen l contrari. I massa vegades els artistes se l’agafen amb paper de fumar i defensen allò que és indefensable.

Per això, potser ja ha arribat l’hora de ser seriosos. I ser seriós implica moltes coses . Entre elles acceptar les opinions que son contraries i intentar demostrar que aquestes son errònies.

Sens dubte és potser una postura més intel·ligent que no dir que li han faltat al respecte. I dir-ho quan quasi és precís acostar-se al diccionari per saber-ne el seu significat.


dimecres, de juny 20, 2012

FRANCESC ARTIGAU.- COL·LECCIÓ BASSAT. NAU GAUDÍ





Potser Francesc Artigau ( Barcelona 1940) és l’artista més conegut entre els afeccionats , del bon grup que conforma aquesta segona entrega de la Col·lecció Bassat i els anys 70. I ho és més encara en aquests moments ja que la seva obra és de plena actualitat degut a la gran exposició que té , - fins aquest cap de setmana -, en l’espai Volart on justament una de les peces més destacades és “Interior del vestit vermell” ( 1975 ) que correspon exactament al moment i el fer dels treballs que tenim ocasió de gaudir en la mostra de la Nau Gaudí.




Precisament a l’entorn d’aquesta exposició i amb motiu d’un interessant debat al voltant de l’obra d’Artigau , van quedar alguns detalls que paga la pena significar. Un d’ells està en la unanimitat de considerar a Artigau com un gran dominador tècnic , especialment en el que pertoca al dibuix, la capacitat de transmetre la seva manera d’entendre’l i la forma d’expressar vida. Però potser jo em quedo am la definició pictòrica que va fer Àlex Mitriani quan deia que “ .. la pintura d’Artigau és una pintura vinculada a l’hedonisme , un hedonisme en entès en el sentit d’aproximació a la realitat, a la vida.”

Unes definicions que encara que responen a la realitat actual ja queden ben evidenciades en les obres que ara presenta la col·lecció Bassat, i que per tant demostra una permanència en la coherència creativa de més de quaranta anys.



Però és evident que quan parlem de l’Artigau dels setanta la reflexió al voltant de l’art pop , del que n’és un personatge clau  en especial en el camp més figuratiu , és obligada . Però jo el veig en una vessant europeïtzada del pop , ja que malgrat que empra els components característics del  moviment es evident que no per això renuncia a la base i el fonament d’un cert academicisme evolucionat , amb el que el seu treball final no acaba de quadrar amb l’ ideari de l’efímer , prescindible , efectista i glamourós del pop, i sí s’endinsa en aquest especial concepte humanístic que crec destil·la tot el seu treball, amb una mirada profunda a l’home i a la societat , encara que després la mateixa es plasmi en la tela mitjançant uns treballs en els que sembla intenta rebaixar la seva càrrega reflexiva , amb l'ús d'unes composicions i uns cromatismes que invoquin més a la intranscendència i a un aire en certa manera disbauxat.

D’ambdós cantons en tenim mostres ben significatives entre la desena d’obres presents en la mostra. Obres com “Aparador” (1971) o “Love Story 2” del mateix any , o “El pont” ( 1973) que segons confessa l’artista és quan , en referència a la mateixa , va sentir per primera vegada la paraula “ecologia” de la que no en sabia el significat exacte , son excel·lents exemple de la seva vesant pop.



Unes obres que és difícil considerar millors que no pas la resta en un aire de nova figuració , com és el cas de les diverses figures sense títol o l’excel·lent “L’ultima sopera” que be podríem considerar-la en certa manera com un híbrid de la seva estilística.

Deu obres dons d’un Artigau pletòric que feia ensumar ja , quaranta anys enrere , la qualitat i el bon fer que ha demostrat en la seva trajectòria que potser assoleix ara un dels moments més brillants.


dimarts, de juny 19, 2012

MARC SALA AUDET






 

MARC SALA AUDET

És aquest el nom d’un artista jove ,escultor per més senyes , i repicatruges per domicili, que està treballant de valent per aconseguir fer-se el seu espai en el mon escultòric local.

No és molt conegut , però aquells art ferits el recordaran d’algun Sant Lluc (seleccionat com artista Jove) i per alguna aparició esporàdica en mostres poc importants.

Avui el portem aquí, (amb fotografia manllevada de la xarxa social ) ja que ha estat un dels 40 escultors seleccionats ( dels més de 300 escultors presentats ) al Premi d’escultura que organitza la Fundació Vila Casas i que ha guanyat l’escultor aragonès J.Garcés.

Tots sabem que signifiquen els Premis de la Vila Casas i quin és el seu nivell d’exigència. La seva qualificació entre els 40 escultors finalistes és una magnífica notícia que s’ha d’esbombar com cal.

I és que massa vegades , tots (entre els que m’incloc ) estem massa pendent  de les quatre figures i deixem de costat artistes de la vàlua , i el que és més important , de la capacitat de treball i esforç , com és el cas de Marc Sala Audet.

Felicitats i a seguir.

dilluns, de juny 18, 2012

25 ANYS SENSE EDUARD ALCOY





Avui s’acompleixen vint-i-cinc anys de la mort de l’Eduard Alcoy

Del que va significar , i significa encara , l’Eduard Alcoy en la gran història de l’Art català , i la petita història de l’Art mataroní, ja n’ hem dit algunes coses en aquests dies. A més , la seva filla Rosa en la magistral conferència que ens va oferir el passat dijous a la Nau Gaudí en la que ens abocà els seus coneixements , ens va situar de manera perfecta en la trajectòria vital i artística del seu pare , deixant escletxes encara per aprofundir , que esperem completar en properes presentacions.

Però avui , en el moment del record , no vull endinsar-me en l’Alcoy artista i si vull fer-ho amb l’Eduard home, de qui vaig gaudir tant en la seva sapiència com en la seva amistat.

El meu coneixement de l’Eduard Alcoy va venir, com no, de la mà del pare. Al seu costat vaig mantenir diverses i profitoses converses , tant en les inauguracions en que coincidíem , com en interminables xerrades en les que el pare i ell, tots dos infatigables conversadors , entraven en discernir com a mínim  el sexe dels àngels, i en les que un poc hi tenia a dir.

El tracte més personalitzat arribà amb motiu de les meves crítiques , tant a ell mateix com en general. En el que pertoca a les seves , sempre hi tenia alguna cosa a dir, ja fos per felicitar-me , fer-me alguna observació, o clavar-me una bronca , - amb tota la raó del món -, com quan vaig emprar la paraula “oropel” en un comentari en relació a unes joies seves.  Crec que aquella errada no la repetiré mai en la vida.

No essent com no era , assidu a fer-la petar en el seu estudi del carrer Barcelona , o a L’Opera o al Kenn , la meva relació va néixer curiosament en el transport públic, a l’Empresa Casas.

Eduard Alcoy tenia el costum d’anar, un dia a la setmana ,  a dinar amb els seus vells amics de Barcelona. La rutina era exacte. Autobús de la Casas , visita a l’estanc de la cantonada Diputació/ Passeig de Sant Joan per fer provisions de material “fumable” , anada al Mercat del Ninot a comprar bacallà en la parada d’un amic , i dinar amb la vella penya amb l’Ortuño i altres artistes , un parell d’advocats , el seu metge i un grapat de gent de l’art i la cultura.

Per aquells temps ( començaments de la dècada dels vuitanta ) jo començava la meva jornada laboral a Mataró i a mig matí , en el bus de les 11.20 hores , em desplaçava a Barcelona on continuava la meva feina fins el vespre , amb tornada al bus de les 20.10 hores. Un dia l’Eduard va coincidir amb mi al matí i la vam fer petar. Al cap d’unes setmanes es repetí la situació i d’ençà llavors Eduard Alcoy va establir coincidència horària amb un servidor , de modus i manera que durant un bon grapat d’anys vaig gaudir d’una hora i mitja setmanal de veritable lliçó d’art i de tantes coses , per part d’aquell personatge que em va omplir de coneixements i sapiència.

Eren , per ell i per mi, tan satisfactoris aquests “viatges” , que en patir la malaltia i haver-se de sotmetre a la radioteràpia , va fer mans i mànigues per fer coincidir l’horari amb el viatge matinal, per compartir un cop més , les més agradables de les xerrades. En arribar a Barcelona , agafava un taxi , em deixava a la feina i ell continuava fins l’hospital per rebre el tractament. Així va ser fins el darrer dia.

Per això avui  en agafar el bus de la Casas , com segueixo fent , tot veient el seient buit al meu costat , he sentit com mai el seu record, i fins i tot m’ha semblat escoltar la seva veu ronca i gruixuda cantant l’spitch del que tantes vegades fèiem broma.

Era en referència a una entrevista que vaig realitzar a la ràdio en motiu de l’exposició “A la mateixa latitud” que es realitzà a la sala de la Caixa Laietana, amb el protagonisme de Rovira Brull, Alcoy , Novellas, Jordà i Perecoll. Els vaig convidar a una entrevista conjunta i malgrat que en aquells temps hi havia certes reticències personals, tots van acceptar. Va ser excepcional i lamento que no existeixi gravació de la mateixa. Al final, i engrescats per Pepe Novellas , els cinc a cor i com diríem “ a voz en grito”, van fer una modificació de l’anunci de bolígrafs BIC , molt conegut en aquells temps, tot dient: “PIC naranja escribe fino, PIC cristal escribe normal. PIC, PIC , PIC PIC PIC”.

Avui , no ho dubtin , estic convençut que de nou li he sentit cantar-la.

Eduard, records en l’enyor i una forta abraçada.

diumenge, de juny 17, 2012

OUTLET. TANO PISANO




Sempre intento en el possible no repetir títol del post però a vegades un títol ja emprat és el més escaient i llavors... Això és el que succeeix avui, dons no he trobat millor paraula per definir la mostra que Tano Pisano presenta a Ca l’Arenas , tot inaugurant aquesta externalització de programació vers la Sant Lluc , que el de “Outlet” que ja havia emprat per una altra exposició celebrada en el mateix indret.
Dic que “Outlet” és el millor títol ja que correspon perfectament  al concepte natural d’aquest tipus de comerços que ofereixen peces de “marques” reconegudes, però d’altres temporades i que per tant han quedat en stock. En elles queda clar que el “material” és de qualitat , però no havent gaudit de l’apreci del públic han quedat fora de mercat i tenen allà una segona i ben vàlida possibilitat. Potser aquí el concepte no és tan estricte , però l’ànima del mateix sí que es manté.

La mostra que Tano Pisano presenta a Ca l’Arenas respon a aquestes característiques dons és una exposició híbrida , ja que ni és actual, ni antològica ni retrospectiva en el concepte estricte , i en la que és difícil estructurar una lectura coherent de l’artista i de la seva obra , fet que no ens enganyem ha de ser finalitat de tota exposició.
Sota un nexe marí comú , les diferents estances de la casa ens presenten un seguit de peces diverses en la tècnica, disperses en el seu temps de creació (ocupen un ventall de vint anys ) , discordants en el concepte creatiu , el que converteix el “tot” en un poti poti en el que és impossible entendre la realitat creativa de l’autor.

És evident observar la gran habilitat del mateix , especialment en l’apartat tècnic , al que cal afegir la seva capacitat de crear un univers amable en una comercialitat assimilada a un cert nivell, però tot envoltat sempre d’una boirina d’ intranscendència que satura per l’ edulcorat  i et deixa en el pensament que l’artista és capaç d’anar molt més enllà del que ara ens presenta.



Un graó més alt que s’evidencia especialment en els sis paisatges constructius de l’any 1993 , en els que existeix una força interior que els enalteix i que ens demostra una vivacitat personal que sols reapareix en les ceràmiques i , en menor grau , en l’obra de la sala inicial , en el que de nou el constructivisme , encara que aquesta vegada venut a una comercialitat de detalls i de blaus , ens presenta una capacitat interior que no apareix en la resta de l’ exposat on es mostra tou , sense cap mena de ganes d’inquietar , ans el contrari, i generant molt poques vibracions de les que un ha de considerar com viscudes.
Però és clar que aquesta mostra és del tot inútil i no té cap mena de raó de ser  ( i menys com s’ha estructurat) ja que justament aquest divendres inaugura exposició al Col·legi d’Aparelladors i a bon segur ens trobarem amb la realitat actual de Pisano que estem convençuts  és molt diferent al que ara se’ns mostra , en un greu error de concepte , a Ca l’Arenas.





Per això, i tenint en compte que qualsevol crítica hauria de moure a la reflexió,  cal preguntar-nos de nou que és el que volem per Ca l’Arenas.

No crec que l’art mataroní vulgui que Ca l’Arenas sigui un casalot carrincló , amb exposicions d’artistes locals sense que aquestes responguin a un nivell i una necessitat ( com succeeix en les properes exposicions  programades ) , i encara vol menys que les exposicions d’artistes forans , que hi han de ser obligatòriament , responguin al de la intranscendent comercialitat com en el cas de Tano Pisano.
Penso que tots volem molt més i anar molt més enllà , per això cada vegada és més difícil entendre com la gent del Sant Lluc ha pogut fer tal tacot en el seu historial. Un tacot que li costarà esborrar ja que amb ell ha deixat tant baix el nivell de Ca l’Arenas que l’ha convertit en un casalot sense sentit , del que obligatòriament cal fer foc nou per que com au fènix reneixi , dons amb exposicions com les actualment proposades sembla certificar la seva sentencia de mort.

El que a bon segur seria millor que no pas la misèria que actualment se’ns proposa.

dijous, de juny 14, 2012

EDUARD ALCOY / ROSA ALCOY / NAU GAUDÍ





 

Avui, aquest vespre s’ha produït una estranya conjunció que ha fet vibrar tots els fonaments d’una Nau Gaudí, plena de goma a gom , amb més de cent cinquanta persones. L’extraordinària conferència (no es pot qualificar d’altre manera) duta a terme per Rosa Alcoy al voltant de l’obra del seu pare , l’Eduard Alcoy, ha fet esclatar en acabar, una de les ovacions més tancades que un ha sentit de fa temps en un acte d’aquest tipus.

Rosa Alcoy ha ofert amb el seu mestratge, i amb la seva habilitat per superar els entrebancs informàtics amb que s’ha trobat , una lliçó magistral en la que ha desgranat la trajectòria i evolució del fer del seu pare , amb especial incidència en els punts més importants del seu personal i inconfusible idioma pictòric , que ha deixat bocabadats a hom que ha assistit a la mateixa.

Molts dels presents pensàvem , o crèiem, que més o menys sabíem de quin peu calçava l’Eduard , però avui ens hem donat compte de la nostra ignorància.  L’anàlisi personalitzat , individualitzat i comparatiu , de l’obra de l’Eduard Alcoy ens ha captivat , enamorat i subjugat i quasi ens obliga a una lectura més personalitzada de les seves obres, en especial per aquells que gaudim del magnífic catàleg que s’edita en l’antològica del 99.
Una magnífica conferència a que a bon segur tindrà continuació en altre ocasió ja que son moltes les coses han quedat en el tinter de la saviesa de la Rosa.

Un acte magnífic , inoblidable culturalment parlant , del que estem plenament satisfets tots aquells que hi hem pres part , tant de manera activa com de simples espectadors. Un acte però que per  ami ha tingut el trist contrapunt de la minsa presència d’artistes mataronins.

El cert és que no entenc res , o millor dit , no vull entendre res ja que de fer-ho caldria enviar a dida , - per ser educats -, a tot aquest gruix d’aprenentets i pseudo professionals que son capaços de passar per alt un acte així. Avui no hi ha l’excusa d’estudi, classes o qualsevol excusa barata. Avui l’horeta llarga de la Nau Gaudi equivalia a moltes lliçons i a un aprenentatge concentrat d’art en el seu màxim nivell , ja sigui en el fons com en la forma.

Però que hi farem, som capsgrossos, i en la nostra negligència està el càstig de no haver estat protagonistes d’un aquells actes que et reconforta i que et fa donar més compte encara , que l’art és una de les poques coses per les que val la pena viure la vida.


La Il·lustració correspon a la peça “Comiat” que és la darrera de les obres que va realitzar Eduard Alcoy

dimarts, de juny 12, 2012

EDUARD ALCOY ALS DIJOUS DE LA NAU GAUDÍ






Aquest dijous , és a dir demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog , hi ha activitat a la Nau Gaudí. Essent segon dijous de mes pertoca conferència en l’entorn del concepte “Els dijous a la Nau Gaudí” i en aquesta ocasió la xerrada és molt especial ja que sota el títol de “ Eduard Alcoy. Passaports a l’art ( 1930- 1987 )" ,la seva filla Rosa Alcoy ens parlarà del gran artista del que s’acompliran 25 anys de la seva desaparició el proper 18 de Juny.

Eduard Alcoy moria quan estava a punt d’inaugurar exposició (20 de juny) en el seu estimat Hotel Llevant a Llafranc , quan tot just acabava de cloure una exitosa mostra a Santillana del Mar. Els catàlegs de les deus exposicions ( que mostro en les fotos ) son per  a mi un tresor que guardo amb enorme afecte.

Fa ja vint-i-cinc anys i per tant això vol dir que per tot aquell que no estigui fregant els cinquanta ,  Eduard Alcoy és més mite que record , i la seva obra l’haurà contemplada amb comptagotes , dons d’ençà la seva mort sols una magnífica mostra celebrada a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i la magnífica antològica que se celebrà a la tardor de 1999 , amb un esplendorós catàleg que és un tresor per els que en disposem d’un ( ves a saber si a l’IMAC encara en queden exemplars ), han estat els únics moments en que s’ha pogut gaudir del conjunt creatiu de tan gran artista.

Hem de lamentar així que les escasses obres públiques d’Alcoy siguin invisibles , dons ni la magnífica col·lecció de la Laietana , amb la sèrie Tarot per bandera , ni les quatre peces mal comptades de les que disposa l’Ajuntament estan a l’abast de ningú . I com que a Mataró existeix tan sols una  maldestra col·lecció municipal que mai ha volgut ser completada amb un veritable fons d’artistes locals, que permeti a tothom , - en especial a les noves generacions -, tenir mirada clara de la història creativa de la ciutat, fa que l’obra dels grans artistes restin en la pols de l’oblit, com en el cas que avui ens ocupa ( i en els altres).
( Per a bons afeccionats cal dir que en la Pinacoteca Municipal de Llavaneres a Can Caralt s’exposa un magnífic Alcoy informalista que paga molt la pena )

Però és de justícia que la ciutat renovi la seva passió amb l’obra d’Alcoy i amb el seu record. Per això el Consorci del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Col·lecció Bassat ha volgut retre-li aquets homenatge , de la millor manera que ha estat possible , com ho és amb aquesta conferència de la mà de la seva filla Rosa, que ens aprofundirà amb intensitat  en la vida i el fer del seu pare , en data i moment tan assenyalat.

En motiu d’aquest aniversari , en la darrera edició del Capgròs, apareixia aquesta columna  , signada per un , que aquí repeteixo.



EDUARD ALCOY


En acomplir-se el proper 18 de juny , el vint-i-cinc aniversari de la mort d’Eduard Alcoy , és de justícia fer-ne oportú recordatori tant per la seva enorme qualitat com per el paper de “revolucionari” activista artístic i cultural que realitzà en el nostre entorn.


Recordatori com gran artista , amb una obra intensa, densa i evolucionada que parteix de l’informalisme  , potser la seva època menys coneguda però d’un nivell més que elevat , fins assolir plenitud en el seu univers alcoyà , a l’entorn d’aquesta pintura magicista , plena de símbols i lectures que subjugà a hom que s’acostà a ella. Una obra mereixedora de molt més reconeixement històric que no pas  l’assolit , fins ara.


Un recordatori com activista artístic , al saber aglutinar al seu voltant , - i al del seu amic Rovira Brull -, a un poderós grup d’artistes joves que van créixer en el coneixement artístic i vital, configurant un grup que sense ser alumnes , sí que van saber conrear una estilística d’arrel comuna , anomenada a posteriori com “Escola de Mataró” , en la que els noms de Jordà, Novellas, Pal i Perecoll , son a destacar.


Un recordatori com activista cultural ja que va saber fer entendre a tots , burgesia mataronina inclosa, que calia anar més endavant en el camp de l’art. Que no tot era la dolçor del paisatge , més o menys ben realitzat , i que l’art implicava compromís , emoció i misteri. Que calia anar més lluny per , mitjançant l’art , crea un camp de profunda reflexió , sense que per arribar-hi fos imprescindible fugir d’una certa estètica atractiva , ans el contrari.


Ara , en moment en que tant mancats estem de lideratges , la figura d’Eduard Alcoy amb tota la seva ironia , amb la seva dosi de cinisme i mala llet , però especialment amb la gran dosi de qualitat intel·lectual i artística , es manté ferma com element cabdal per a l’evolució artística d’aquesta , la nostra ciutat. En el record.

Pere Pascual


 
D’aquests i altres punts en podrem parlar dons aquest dijous , a partir de les19.30 hores. Difícilment algú podrà fer-ho amb més propietat  que la seva filla , que té les tres vessants per exercitar de la millor manera a questa mirada. Com a especialista en art , en la seva vessant històrica i en la vessant personal més estreta.


Una xerrada per la que ja em deleixo i que us aconsello de tot cor ja que estic convençut que serà una vetllada inoblidable.

dilluns, de juny 11, 2012

COL·LECCIÓ BASSAT. XAVIER SERRA DE RIVERA




No hi ha cap dubte de que l’artista amb el que s’ha de començar el comentari crític al voltant a la nova exposició que aplega el Museu Bassat , en aquesta la seva segona mirada a la dècada dels setanta , ha de ser ineludiblement en Xavier Serra de Rivera. I la obvietat està en el fet de tots conegut , ja que Lluís Bassat ho explica sempre , de que l’obra iniciàtica de la col·lecció Bassat, i la que va provocar tot el subsegüent terrabastall és la peça “Bañista” (1973) que , com no, encapçala també aqust post.

Tretze son les obres que se’ns ofereixen de Serra de Rivera , convertint-lo en l’artista amb més presència en l’exposició. Una presència que , a més es presenta amb una certa dispersió formal ja que poden trobar-nos amb obres més properes al realisme formal , com la mateixa “Banyista” o “Ingres” (1971) , en les que el predomini de la figura femenina central recull tota la força de l’obra , deixant quasi com anecdòtic l’acompanyament simbolista que curiosament és el que referma la potència global, juntament amb l’agosarament cromàtic , pla en el tracte però generador de tot el moviment de l’obra , en la realitat.

Al seu costat tenim obres en les que el simbolisme n’és eix , raó i conseqüència. Un simbolisme estructurat alhora en l’homenatge a grans artistes com Velázquez o Magritte , de qui agafa personatges o conceptes per enfortir la seva mirada de caire surrealista que surt reforçada en l’especial diàleg que aconsegueix entre la factura realista de la peça i el pensament simbòlic que vol mostrar.





I tot lligat , com resum de les seves experiències , amb l’obra “El lavabo” (1974) , que tot i essent una peça del període central, aglutina en si mateixa , la figuració i el realisme estricte , amb la doble mirada del simbolisme que domina latent per tot el treball.

Una obra aquesta de Serra de Rivera , que com algú ja ha dit, entronca amb la tradició de l’humanisme occidental impregnada de modernitat, on la subjectivitat de l’artista va mes enllà de la pròpia obra.

Una obra iniciàtica que anirà evolucionant amb el temps fins derivar a la figuració més adusta a l’estil de Freud , però mantenint del tot el seu gust per la pintura i la figuració, que segueix essent , de manera real o inventada , el nucli comunicatiu del seu fer. Una pintura que potser caldrà definir com humanista que manté a l’home en la seva dualitat , - cos i esperit -, com a protagonista etern , essent potser fidel reflex dels seus propis dubtes i neguits.



diumenge, de juny 10, 2012

PARLEM DE CA L’ARENAS






El passat dissabte , tan sols acabava de traspassar el llindar del casalot del carrer Argentona , quan Guillem Roset, aquest futur llicenciat en Periodisme , ja que de periodista ja ho és i de bon tros ( per cert, apuntin el seu nom ja que va per figura i s’accepten apostes ) , em preguntava la meva opinió al respecte de les paraules que el regidor de Cultura  Quim Fernández , havia realitzat en la presentació de l’acte, tot afirmant que “Ca l’Arenas no corria perill”. Li vaig explicar el que creia al respecte , encara que la primera intenció va estar en la reflexió del tòpic esportiu de que quan es vol fer fora a un entrenador el que es fa sempre és refermar-lo en el càrrec.

El cert és que potser ja comença a ser hora de que des de l’MAC es parli clarament de Ca l’Arenas i es digui quin és el projecte i quines son les intencions. He estat molt poc temps en el Consell rector de l’IMAC i mai es va parlar del tema. L’únic que vaig aconseguir va ser que en una entrevista sol·licitada per mi, Quim Fernández i Josep Mª Torrent, em mentissin de la manera més barroera quan m’afirmaven que ni hi havia cap tracte amb la gent del Sant Lluc , ni estava prevista la següent temporada, fets ambdós que els mateixos desmuntaven al cap de quatre dies.

Diu Quim Fernández que Ca l’Arenas no perilla i tots estem convençuts del contrari. Ca l’Arenas perilla, i molt, ja que no hi ha ningú a l’IMAC que l’importi un rave: Al director, ja que essent com és un comissari polític , mentre no hi hagi aldarulls no hi ha problema , i sap abastament que els artistes mai es mouen , i el cas del taller de Gravat n’és el més ferm exemple.
A qui mana de veritat , la Gisel Noè, si Ca l’Arenas fos venuda com apartaments seria la més feliç del món , i fins hi tot potser apostaria per un d’ells.
Per el Museu , ca l’Arenas significa un veritable furóncol ja que li exigeix coneixements i treball, i tots sabem que d’art al Museu no en tenen ni idea , i el tema treball no forma part del seu ADN particular.

Amb aquets condicionaments, a qui pot interessar Ca l’Arenas?.

Ca l’Arenes va nàixer amb un aberrant pla d’usos que no es va poder modificar dons havia estat aprovat per unanimitat tant per el Consell Rector com per el ple. Ara , ha estat modificat de dalt  a baix sense passar ni per el Consell Rector ( irregularitat flagrant ) ni per el pe, i tot sense que la vigilant (?) oposició hagi ni tan sols obert els ulls.

Així s’ha dut a terme “Mar de fons” , una exposició de tan baixa qualitat que seria vergonyosa en un casal de barri, i s’ha establert una temporada de pena , amb l’afegitó de que s’ha produït una externalització ( del tot irregular) fent que sigui l’Associació Sant Lluc la que disposi i programi les properes exposicions.

Sento dir-ho , i molt, però a la bona gent del sant Lluc els hi han aixecat la camisa i estan fent el ridícul perdent a raig els grans mèrits que acumulen per la seva dedicació a l’art i a la ciutat. El cert és que Carles Marfà els hi va fer el ploramiques , tot dient que no hi havia un duro i que  s’hauria de tancar Ca l’Arenas , i davant la falsa súplica els de la Sant Lluc van claudicar, i el cert és que , valgui l’expressió, la van cagar del tot.

Dic això, ja que amb la bona voluntat per bandera , la gent de la Sant Lluc el que ha fet ha estat resituar les sales de Ca l’Arenas com una més de les que dirigeixen , sense entendre en cap moment que havia de ser una cosa molt diferent , en especial per al que de nivell es tractava, si de veritat volien que Ca l’Arenas fos un lloc capdavanter en el concepte artístic local.

No ho han entès, i han programat una infumable mostra de Tano Pisano , no com a mostra valorable en sí, i si com a complement de l’exposició que a final de mes celebrarà al Col·legi d’Aparelladors , on podrem veure al veritable artista , i no com ara amb un poti poti intranscendent i comercial, indigne del tot del lloc que ocupa.

No ho han entès , i estan putejant als joves valors escollits a la col·lectiva , obligant-los a treballar en una temàtica que ni és la seva ni els importa , quan el que cal ara és refermar-se en el seu llenguatge pictòric, i no portar-los a vel·leïtats temàtiques que poc els aporten.

No ho han entès, portant a Munné a un atzucac que no es mereix , ja que la mirada a la seva exposició quedarà rebaixada davant l’entorn de poc nivell, amb el que l’han envoltat.

No ho han entès, amb els noms de Regina Puig i Margarita March , fent-les jugar a la quota femenina ( veure entrevista a m1tv) quan ni la sempre magnífica Margarida March té res a veure amb el mar ( jugar amb el color blau com a referència és ridícul ) i Regina Puig no hauria d’estar mai en la carrera ja que el seu paper de dissenyadora de la mostra general la inhabilita èticament , i en el que pertoca al simple paper artístic la seva escassa “carrera” artística no li hauria de permetre ocupar aquest espai de privilegi.

Ca l’Arenas s’ha de replantejar i fer-ho de manera seriosa i professional. No s’ha de caure en la trilera opció que gestiona qui de veritat remena les cireres de l'IMAC , que es capaç de donar tot el poder de Ca l’Arenas a la sant Lluc , sabent perfectament que és el definiu enterrament del vell casalot, i així de pas que ningú sigui capaç de dir res al respecte de Can Palauet ( vuit anys sense una exposició plàstica individual fora dels homenatges a Novellas i Estrany) i de Can Xalant.

I és clar , hi ha gent que cau badoca davant la possibilitat de lluir poder , i no veu més enllà i per tant no observa el parany en el que cau per aquesta estranya barreja de bona voluntat i un ego que no s’acaba.

La inauguració de la mostra de Tano Pisano a Ca l’Arenas és la pitjor notícia de la temporada expositiva a Mataró i és la primera “banderilla” col·locada a Ca l’Arenas, un casalot que hauria d’estar dedicat a l’art i els artistes de la ciutat i al que enterraran aquells que es consideren els seus defensors.

I si parlem de ca l’Arenas?

Crec que avui més que mai fa falta una trobada general per trobar-hi solucions. La gent del sant Lluc , la gent de l’IMAC i , per damunt de tots, el regidor Sr. Quim Fernández , haurien de posar-hi fil a l’agulla. Ho faran ?. Ho dubto , tant com que l’oposició aixequi la veu.

I així ens va. Mentre que les discussions al voltant del model de l’Escola de Música , aixequen ampolles , tot i que mai s’ha qüestionat la seva continuïtat, ningú, però que ningú, ha dit res de la desaparició del taller de Gravat , un dels millors d’Europa.

I és que mesells com som la gent de l’art , potser ens mereixem dirigents com els que ens manen.

dijous, de juny 07, 2012

ESPAI D'ART. MUSEU BASSAT






http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/colleccio-bassat-d-art-contemporani-1970-1979-ii

El darrer "Espai d'Art"  ( m1tv )   amb entrevistes a  LLUÍS BASSAT  ,  NÚRIA POCH , MIQUEL VILÀ  ,  FRANCESC ARTIGAU ,  GERARD  SALA ,  RAFAEL ARMENGOL ,  ARTUR HERAS  i  MANUEL BOIX.


dimecres, de juny 06, 2012

OLOROSA PROVENÇA




Ara fa justament un any que la Carme López exposava a la ja desapareguda Gal-Art . Ho feia presentant una mostra al voltant de París , amb cura especial dels seus cafès. La mostra no era del tot reeixida , - era més aviat fluixa - , però hi havia un quelcom en l’ambient que em va motivar a escriure el següent en la pertinent crítica:

Potser ara , després d’aquesta exposició, és moment de deturar-se i reflexionar. I penso que cal refrenar ímpetus i establir una pintura més reflexiva , més pensada.
Massa vegades aquells autors que arriben ja més granats a la pintura tenen l’absurda sensació de que els hi manca temps i que per tant tenen que cremar etapes de manera desfermada. És un absolut error. L’art , com la cuina , precisa del seu temps, i ara el temps de la Carme López ha de ser més lent, ha de mirar el que precisa , el que li cal i el que li manca.
Si ho fa així el progrés desitjat podrà continuar , si no es quedarà en el que és ara una digna pintora afeccionada, i penso que el seus límits estan més enllà d’aquesta senzilla i primera meta.




No sé si la Carme López va llegir la crítica , si hi va estar d’acord , i molt menys si hi va reflexionar i em va fer poc , una mica , o molt de cas, però el cert és que l’obra que ara mateix presenta a la sala de la Presó , sota el títol de “Llum i color de la Provença”, no té res a veure amb el treball anterior de l’artista , de manera que fins i tot no és identificable amb ella, i ara és una obra digna , vibrant , amb presència i principalment obre clarament una porta de futur que fins ara mateix era difícil esbrinar.

Evidentment els canvis rotunds mai es fan de per se i sempre existeix una motivació, i penso jo que un motivador, que en aquest cas penso que es fàcil identificar amb l’artista De Antonio que orienta ara la seva formació. Com ja succeí amb Isabel Sabé, l’artista mentor ha sabut treballar profundament l’interior de l’artista per intentar que aquest ofereixi el màxim de les seves possibilitats. I si evidentment en la creu de Carme López existeix una clara mancança formacional i una tendència a una digestió ràpida del treball, en canvi en la seva cara existeixen elements fonamentals com son la capacitat de treball, la il·lusió i principalment el desig i la capacitat d’aprenentatge. I penso que és justament aquí on rauen les raons d’aquest positiu canvi.Un canvi que s’ha de definir com absolut.

Ara Carme López se’ns ofereix valenta , eliminant tot el que li sobra i  molesta  plàsticament parlant , que son tots aquells elements més figuratius i realistes que tant li feien trontollar, a ella i a l’obra. Aposta per una llibertat compositiva  en la que el treball textural de base, dens i potent , estableix uns fonaments compactes i poderosos que en si mateixos aguanten l’estructura global de la peça , que s’enlaira amb un ritme gestual apuntant en un joc de gruixos que s’estableix ben amanit per una paleta rica , i principalment atrevida en la contraposició per fer despuntar els colors vibrants que més li interessen per els seus objectius. Aconsegueix així uns treballs, ben estructurats formalment i amb resultats comunicatius prou positius.




Però està clar que no tot està fet. L’obra de Carme López està en el camí de millora que calia exigir , però encara queden moltes coses en el tinter que cal corregir i millorar , ja que en obres que semblen de menys transcendència apareixen encara evidents signes de vells atavismes que cal enterrar definitivament.

L’important és que la primera passa està feta . Que hi ha hagut un impactant trencament i que ara sembla començar una nova història molt més interessant i valuosa. Però sols en la ment i en el treball de l’artista està en que aquest camí encetat es mantingui o sigui un miratge.

Però sigui com sigui , que sigui benvingut aquest nou traçat artístic de la Carme López que alhora hauria de servir com exemple per a tants afeccionats que s’omplen de fals orgull en la seva vulgaritat . Carme López demostra que quan es vol es pot, i encara que només fos per això ja val la pena encoratjar-la.

(Les fotos de l'exposició han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)




dimarts, de juny 05, 2012

COL·LECCIÓ BASSAT. TERCERA ENTREGA






El passat dijous la Nau Gaudí va acollir la inauguració de la tercera entrega de la Col·lecció Bassat , fons que conforma el projecte del Museu d’Art Contemporani de Mataró. Una exposició aquesta que n’és el tercer capítol de la col·lecció i que alhora és la segona mostra dedicada al període dels anys setanta , però amb la peculiaritat en aquest cas  d’estar dedicat a un grup d’artistes coetanis que coincidiren en el temps en la ja desapareguda Galeria Adrià .

És aquesta una exposició peculiar en l’entorn de la Col·lecció Bassat. A bon segur que malgrat els noms i la qualitat de les obres exposades no és pas la millor de les exposicions que podrem anar visitant en el temps. No és faltar a ningú si diem que el seu nivell és inferior per ex. a l‘anterior exposició on senyorejaven els Ràfols, Guinovart, August Puig , Clavé, Alfaro... ; però en canvi és una exposició essencial per entendre tota la història de la col·lecció i el projecte que la mateixa ha anat embastant.

 



La Galeria Adrià va ser una mítica galeria que va tenir un alt nivell d’importància en la dècada dels setanta , la dècada en la que es va mantenir en activitat ( 1971-1979). Situada en el carrer Consell de Cent , molt més poderós artísticament que no pas ara mateix, i malgrat que va tenir en Ràfols Casamada i Guinovart , com a grans puntals de la seva programació, la mateixa va incidir essencialment en un art figuratiu, o potser caldria especificar , d’arrel figurativa , entenen com a tal aquell en la que la figuració i la seva comprensió primera , n’eren els protagonistes de la majoria de les seves obres , encara que aquestes presentaven diversos llenguatges i possibilitats , adés que la gran majoria dels artistes que exposaren en la mateixa  eren artistes joves. Un fet que ens ha permès ara mateix gaudir  de la seva presència , la seva vitalitat i les seves reflexions en relació al passat , al present i a la seva trajectòria artística.( Unes reflexions que podran veure el proper dijous en l’especial que “Espai d’Art” de m1tv dedicarà a aquesta exposició, amb declaracions de tots els protagonistes ).

Bassat va entrar en contacte amb la galeria Adrià seduït per una obra de Serra de Rivera ( “ Banyista” ) datada en el 1973 i que justament ara presideix aquesta mostra. La seva adquisició i el seu contacte amb Francesc Mestres , per un llavors factòtum de la galeria  , el convertiren en accionista de la mateixa i en el moment de baixar persianes , en propietari d’una bona col·lecció d’obres dels artistes de la galeria. Una col·lecció que va ser esquer, temptació, crida , lligam ..., diguin-li com vulguin , que va incitar a Lluís Bassat a continuar aquell petit tresor que li havia caigut a les mans i que el cremava ja en un concepte mental més gran , com ho és de la  col·lecció que s’ha anat gestant amb el pas del temps i que ara ens va esclatant , de manera controlada , en aquestes exposicions de la Nau Gaudí.



 
Una exposició amb set protagonistes : Quatre catalans ( Francesc Artigau , Xavier Serra de Rivera , Gerard Sala i Miquel Vilà) i tres valencians ( Rafael Armengol, Manuel Boix i Artur Heras) que presenten una conjunt absolut divergent , que a vegades sols manté com a nexe d’unió aquest eix figuratiu que els marca, però que en el fons i la forma camina per el més variat ventall que va des de la nova figuració d’arrel pop d’Artigau  a aquesta vessant més  fregadissa amb l’abstracció com és el cas de Gerard Sala.  Això per no parlar de Serra de Rivera amb la seva figuració més de caire simbolista , o la més metafísica de Miquel Vilà.

Tot amanit amb el realisme més estricte en aparença, però de múltiples lectures interiors de Manuel Boix , fet que s’accentua encara més en el cas de Rafael Armengol , culminant tot el conjunt la densitat més filosòfica d ‘Artur Heras .

Una exposició que si bé en aparença sembla lleugera, tan sols mitjançant l’aprofundiment  personalitzat de cada obra  puja a un més que bon nivell , que sorprèn a un espectador a qui en cas de no ser gran afeccionat , els noms no li “sonen” massa, però que va quedant subjugat  per l’entramat teòric i la magnificència formal d’un conjunt compacte digne de qualsevol bona col·lecció.

Una exposició que sorprèn positivament per dos raons relacionades amb el temps. Una és que malgrat haver passat quasi quaranta anys les obres es mantenen fresques , vives , actives i actuals , el que demostra la seva vàlua. I l’altra és la reflexió al voltant de la potència creativa dels artistes , que no hem d’oblidar es movien en la trentena en els moments d’aquestes creacions. Una potència de mestratge en fons i forma , d’equilibri en les intencions plàstiques i mentals , fet que hauria de servir també com esquer per una recuperació absoluta d’aquella generació que ha viscut massa  amagada sota el pes de la porpra dels grans mestres que han dominat amb mà de ferro el cicle expositiu , públic i privat del nostre país.




Una exposició de la que farem detallat anàlisi individualitzat en els propers dies , però que ja mereix com no el consell d’una detinguda i repetida visita ja que la mateixa s’ho val, així com aquesta Col·lecció Bassat que està ja tapant boques a aquells que tan fàcilment la van menystenir.