DESPRÉS DE LES PLUGES MONSÒNIQUES ARRIBÀ LA SEQUERA

Sota l’aixopluc d’un títol com el que encapçala aquest post, un títol tan seductor com enigmàtic però alhora altament definitori dels seus darrers temps creatius, l’argentoní Marc Sala Audet retorna a l’activitat expositiva mostrant els seus relleus escultòrics a les parets de l’espai capgròs.

Marc Sala Audet va esclatar en la professionalitat escultòrica fa tan sols unes poques temporades. L’empenta rebuda mitjançant la seva selecció entre els joves del sant Lluc i la seva posterior exposició en els espais de la Laietana el van situar com una mirada a seguir en aquesta peculiar i poc habitual dualitat creativa alternant figuració i abstracció. Una dualitat mantinguda en les seves mostres a Argentona i Llavaneres , mostres que començaven a mostra aquests índexs de sequera creativa , fruit d’un esgotament creatiu obligat a l’entorn d’aquestes “pluges monsòniques” com tan hàbilment ho defineix.

Ara , després d’un període de descans en el creatiu encara que mantenint mà calenta per la diversitat dels treballs complementaris duts a terme, Sala Audet s’enfronta al doble repte d’aquesta exposició. Per un costat el de tornar a l’activitat creativa i per l’altre al fet d’haver de reduir l’habitual tridimensionalitat escultòrica a una d’altre més subtil com ho és el cas dels baix relleus que presenta , per adaptar-se a les condicions pròpies de l’espai expositiu del capgròs. Dos reptes plenament assolits amb tot èxit.

Sala Audet ha entès perfectament de que es tractava i s’ha apropat a la natura a la que tant estima per oferir-nos aquestes superfícies plenes d’esquerdes que com cicatrius solquen l’extensió planera d’un espai contundent, clapejat de inclusions naturals, tot desenvolupant una paisatge que sembla emmotllat tàctilment quan en realitat és fruit de la “casualitat” controlada dels elements , mitjançant un més que bon desenvolupament tècnic al que sap treure tot el suc. 

I tot això arrodonint-ho amb el toc cromàtic que dona densitat al treball però que alhora l’individualitza i permet una lectura subjacent en el que la bellesa i l’estètica en surten guanyadores.

Amb el nombre just d’obres , poques , però de les que no en sobra ni en manca cap, els treballs de Sala Audet generen un clima comunicatiu i seductor que t’atrapa i et porta indefectiblement a una lectura propera i tàctil.  Una lectura de formes i potències en aquest camí que ell mateix indica d’apropar-se de manera escultòrica a l’expressionisme abstracte.

Una obra que enceta un camí i un idioma plàstic en el que caldrà avançar. L’equilibri entre formes i colors en serà substancial per aconseguir una obra reeixida ja que si no es pot caure fàcilment en un decorativisme perjudicial ja que l’obra pedreria en densitat i podria acabar en simple bibelot ben fet.

Una bona exposició que cal visitar. Uns treballs que ens presenten al jove Sala Audet amb renovades forces i intencions i que ofereixen una bona lectura per a un futur que esperem ja ben desitjosos.

(fotografies extretes de la xarxa)

DISPERSIÓ

El jurats d’un concurs , quasi per norma, intenten apostar per l’eclecticisme, i crec que fan be. Així en l’enorme dispersió creativa que sempre significa un concurs intenten sempre fer tria dels diferents punts de vista de la sempre polièdrica visió artística i poder així afinar més en la seva decisió final.

El jurat del Premi de Llavaneres del que en vaig formar part crec que va actuar igual i d’aquí les tres mirades diferents que ens oferien en Joan Poch, Marc Sala i Emma Agustí.  Tres mirades diferents que ara mostren la seva dispersió en coincidir en la mostra conjunta que formava part del premi. Una dispersió que s’accentua encara més per la pròpia dispersió en la tria efectuada per els protagonistes.

Joan Poch , tal i com diu ell mateix en el catàleg presenta una “selecció subjectiva i emocional de la seva obra més recent”, el que al meu entendre és un important error. No està Poch encara per fer mirada enrere al seu fer , ans el contrari,és el moment d’apostar fort per un futur que no acaba de definir-se. Entenent perfectament la diversitat de tecles d l’autor en aquesta la seva accelerada cursa pictòrica , potser ha arribat el moment de fer un pit-stop, i en ell decidir camins i estratègies. 

Triar i decidir , una decisió personal que l’obliga a deixar d’omplir papers i teles de forma febril per deixar pas a una construcció més reflexiva i assenyada que ens permeti observar el veritable Joan Poch , que a hores d’ara crec que ningú encara té constància de quin és.

Marc Sala Audet és el més coherent en la seva presentació, a bon segur per aqueta dicotomia que ha dut en la coincidència de mostres , a apostanr per l’escultura més figurativa ( escaiola) al museu del Càntir, mentre que aquí a Llavaneres l’aposta ha estat en la línia creativa que té en l’acer corten el protagonista.

Una obra ,la de Sala Audet,  que es mou en la seva habilitat tècnica i en l’entorn de la primigènia idea arbòria que està en el punt proper a l’esgotament. Una idea més que correcte, ben desenvolupada en el concepte i en la tècnica però que ha perdut força , en un gir vers els decorativisme,el que li fa perdre el punch que presentava d’entrada.

Emma Agustí és un cas apart. La seva selecció va servir per tancar un parèntesi volgudament creat en la seva activitat creativa i expositiva. Ara , tancat doncs el mateix , el lògic és la febre colpidora per expressar tot el molt que té per dir. D’aquí la diversitat de conceptes, modus i materials que confegeixen unes peces que van des d’un explícit fronterer amb l’anecdòtic fins a altres d’una potent intensitat interior.

Ens trobem doncs davant una dispersió creativa general que podria convertir en un poti-poti difícilment digerible a la mostra , cosa que no succeeix ja que cada creador ha presentat una peça central plena de potència i futur , que fa que encara que sols fos per ella , fos avinent acostar-se a aquesta exposició.

Per un costat ens trobem a Joan Poch amb un treball d’arrels acarbassades que sembla compendi del mon creatiu generat fins ara i que esdevé far per un futur. Una obra potent , ben estructurada , amb l’iconografia pròpia de l’autor que ens permet esbrinar un camí de futur prou interessant.

Marc Sala Audet per la seva part ens renova potència amb el seu arbre empresonat , una obra que no essent del tot recent, segueix dominant el conjunt i ofereix un punt de fuga , i valgui el joc de paraules, que serveixi per seguir escrivint un futur potent.

Finalment Emma Agustí  ens aporta en mig de la disbauxa, dues peces que han de ser cabdals per el seu futur. Una és aquella mena de brúixola per a navegants personals que ocupa l’espai central de la seva presentació i l’altra és l’obra escultòrica de més grans dimensions , en la que ens ofereix un equilibri material i espaial de gran força que captiva i comunica , el que li obra la porta a un seguir del que ja esperem resultats.

Un conjunt doncs , aquest exposat a Llavaneres, que fent selecció i cercant l’essència de la seva dispersió , ens permet esbrinar un punt de futur per a tres creadors que segueixen cercant el seu espai en el complex món creatiu d’avui mateix. Un punt de futur que per ell mateix ja la converteix en una mostra de recomanable visita.

Tres artistes, tres

(Joan Poch, Marc Sala Audet i Emma  Agustí)

Museu Arxiu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres

Del 4 al 27 d’Octubre de 2013

CATACLISMES CONTEMPORANIS. MARC SALA AUDET

Marc Sala Audet és un jove escultor argentoní que ha anat recollint petits reconeixements per la comarca fins que l’any passat va rebre una forta empenta en forma de selecció de la seva obra en el Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas.  Ara realitza la que podríem considerar primera exposició “de veritat” presentant el seus treballs al Museu del Càntir d’Argentona , la vila on viu i treballa, sota el suggerent títol de “Cataclismes contemporanis”.

Sala Audet s’ha mogut en l’escultura en una certa ambivalència de materials, doncs tan treballa amb el metall com a protagonista , com ho fa en l’escultura de modelatge i motllo, ja sigui amb escaiola, formigó o altres elements. Avui, potser pensant en el recinte que l’acull, presenta un seguit de composicions d’escaiola en la que el rostre humà n’és protagonista mitjançant les seves diverses versions individuals o de conjunt.

Presideix l’exposició l’obra seleccionada abans esmentada que exerceix no tan sols una presidència espaial ans també exerceix de presidència vital ja que en se i per se , és l’obra que reuneix tot el compendi creatiu de Sala Audet en aquest camp. En ella 77 rostres, amb ulls i boca closes, sencers , escantonats, trencats o simplement destruïts , ens ofereixen una imatge vital colpidora que bé podem apropar-la a la realitat d’ara mateix, on l’home massa vegades esdevé sols una figura en un conjunt d’iguals i en que el seu fet personal, i per tant anímic i vital, poc importa en la densitat de l’aparent homogeneïtat del conjunt social en el que estem aplegats.

Una imatge i una sensació vital, la de l’home, que domina i predomina per arreu. Sol, en parella, en petit grup o sotmès al conjunt global, Sala Audet ens parla del ser humà i de les seves circumstàncies. Del conjunt i de la solitud. De l’amor i el desamor. De la uniformitat i la divergència. Del país, el paisatge , el paisanatge , la diversitat i el mestissatge, tot sota la teòrica uniformitat d’uns rostres que ho son tot i ho diuen tot.

Certament l’exposició és interessant i prou valuosa, encara que presenti alguns errors com per ex. la col·locació d’uns panells fotogràfics que res aporten al conjunt i en canvi distorsionen el global de la mostra. O les peces més “emborratxades” com la que podríem titular com “nàufrags” que evidentment precisa d’una clara depuració que potser s’hauria aconseguit si entre la realització d’algunes obres i la seva exposició hagués hagut un temps correcte de sedimentació  i de possible correcció.

Amb tot una exposició interessant i de recomanable visita , que serveix per remarcar el caminar positiu de l’autor. Un caminar però que precisa d’una més intensa reflexió interior si vol seguir endavant en aquest mar , sempre procel·lós , de l’art.

PETITS PLAERS , GRANS PLAERS. PREMI PINTURA I ESCULTURA .LLAVANERES

El passat cap de setmana vaig gaudir d’un excel·lent dia de la mà de la gent del Museu Arxiu de Llavaneres que va tenir a be convidar-me a formar part del jurat que havia de decidir els premiats en el Primer Concurs de Pintura i Escultura  , organitzat per el mateix Museu.

Un dia magnífic ja que van ser moltes les hores compartides amb la gent del Museu i amb els companys de jurat , el bon amic Tomàs Safont Tria , artista llavanerenc al que tinc gran apreci personal i professional ; i amb Josep Mª Cadena , el gran periodista , intel·lectual , home de la cultura i de l’art , gran mestre per tots aquells que ens dediquem d’una o altra manera a això, amb qui sempre és un plaer ,- en el més estricte sentit de la paraula -, compartir els seus coneixements i les seves històries de tota mena.

Un concurs estructurat amb l’enginy que precisa tota entitat cultural per sobreviure en moments de crisi com l’actual. I dic enginy ja que el premi del mateix no era un premi dinerari, com acostuma a succeir i si en canvi era la confirmació d’una exposició a les sales de Can Caralt , de modus i manera que el proper 2013 exposaran els tres artistes guardonats en format de col·lectiva i en el 20014 hi haurà exposició individual del guanyador.

Una llarga trentena de participants , amb un divers nivell de qualitat com acostuma a succeir en aquestes ocasions , van generar el suficient nivell de discussió entre el jurat fins arribar al fallo final , que per unanimitat va quedar establert amb el mataroní Joan Poch com a guanyador amb l’obra que encapçala aquest post , i amb Marc Sala Audet , - amb una de les seves escultures “bestiola” -, i la llavanerenca Emma Agustí amb una acurada instal·lació, arrodonint un més que estimable palmarès.

Un conjunt d’obres i de noms que arrodonia encara més el dia. Les obres ja que totes elles es mouen en una qualitat valorable, i els noms ja que presenten tres artistes que estan lluitant de manera aferrissada per establir el seu paper en el món de l’art. Per un costat està en Joan Poch que d’ençà que un li va atorgar l’alternativa a l’espai Capgròs, segueix embalat en una constant capacitat de creació, amb un evident i constant progrès que l’ha convertit ja en un artista de nivell valorable a la ciutat. En Marc Sala que amb l’empenta que li significà la seva selecció en el Vila Casas d’escultura, retorna amb noves mirades al seu ideari volumètric ; i finalment l’Emma Agustí a qui aquesta selecció li ha de servir per recuperar tremp ja que del seu fer i la seva qualitat , ha de sortir encara molt bon art.

Art, artistes , amistat , cultura , xerrada, lliçons apreses.... Petits detalls tots ells , però que en la seva suma van convertir el dia en immillorable, fent cert allò de petits plaers , grans plaers.

MARC SALA AUDET

 

MARC SALA AUDET

És aquest el nom d’un artista jove ,escultor per més senyes , i repicatruges per domicili, que està treballant de valent per aconseguir fer-se el seu espai en el mon escultòric local.

No és molt conegut , però aquells art ferits el recordaran d’algun Sant Lluc (seleccionat com artista Jove) i per alguna aparició esporàdica en mostres poc importants.

Avui el portem aquí, (amb fotografia manllevada de la xarxa social ) ja que ha estat un dels 40 escultors seleccionats ( dels més de 300 escultors presentats ) al Premi d’escultura que organitza la Fundació Vila Casas i que ha guanyat l’escultor aragonès J.Garcés.

Tots sabem que signifiquen els Premis de la Vila Casas i quin és el seu nivell d’exigència. La seva qualificació entre els 40 escultors finalistes és una magnífica notícia que s’ha d’esbombar com cal.

I és que massa vegades , tots (entre els que m’incloc ) estem massa pendent  de les quatre figures i deixem de costat artistes de la vàlua , i el que és més important , de la capacitat de treball i esforç , com és el cas de Marc Sala Audet.

Felicitats i a seguir.