DISPERSIÓ

El jurats d’un concurs , quasi per norma, intenten apostar per l’eclecticisme, i crec que fan be. Així en l’enorme dispersió creativa que sempre significa un concurs intenten sempre fer tria dels diferents punts de vista de la sempre polièdrica visió artística i poder així afinar més en la seva decisió final.

El jurat del Premi de Llavaneres del que en vaig formar part crec que va actuar igual i d’aquí les tres mirades diferents que ens oferien en Joan Poch, Marc Sala i Emma Agustí.  Tres mirades diferents que ara mostren la seva dispersió en coincidir en la mostra conjunta que formava part del premi. Una dispersió que s’accentua encara més per la pròpia dispersió en la tria efectuada per els protagonistes.

Joan Poch , tal i com diu ell mateix en el catàleg presenta una “selecció subjectiva i emocional de la seva obra més recent”, el que al meu entendre és un important error. No està Poch encara per fer mirada enrere al seu fer , ans el contrari,és el moment d’apostar fort per un futur que no acaba de definir-se. Entenent perfectament la diversitat de tecles d l’autor en aquesta la seva accelerada cursa pictòrica , potser ha arribat el moment de fer un pit-stop, i en ell decidir camins i estratègies. 

Triar i decidir , una decisió personal que l’obliga a deixar d’omplir papers i teles de forma febril per deixar pas a una construcció més reflexiva i assenyada que ens permeti observar el veritable Joan Poch , que a hores d’ara crec que ningú encara té constància de quin és.

Marc Sala Audet és el més coherent en la seva presentació, a bon segur per aqueta dicotomia que ha dut en la coincidència de mostres , a apostanr per l’escultura més figurativa ( escaiola) al museu del Càntir, mentre que aquí a Llavaneres l’aposta ha estat en la línia creativa que té en l’acer corten el protagonista.

Una obra ,la de Sala Audet,  que es mou en la seva habilitat tècnica i en l’entorn de la primigènia idea arbòria que està en el punt proper a l’esgotament. Una idea més que correcte, ben desenvolupada en el concepte i en la tècnica però que ha perdut força , en un gir vers els decorativisme,el que li fa perdre el punch que presentava d’entrada.

Emma Agustí és un cas apart. La seva selecció va servir per tancar un parèntesi volgudament creat en la seva activitat creativa i expositiva. Ara , tancat doncs el mateix , el lògic és la febre colpidora per expressar tot el molt que té per dir. D’aquí la diversitat de conceptes, modus i materials que confegeixen unes peces que van des d’un explícit fronterer amb l’anecdòtic fins a altres d’una potent intensitat interior.

Ens trobem doncs davant una dispersió creativa general que podria convertir en un poti-poti difícilment digerible a la mostra , cosa que no succeeix ja que cada creador ha presentat una peça central plena de potència i futur , que fa que encara que sols fos per ella , fos avinent acostar-se a aquesta exposició.

Per un costat ens trobem a Joan Poch amb un treball d’arrels acarbassades que sembla compendi del mon creatiu generat fins ara i que esdevé far per un futur. Una obra potent , ben estructurada , amb l’iconografia pròpia de l’autor que ens permet esbrinar un camí de futur prou interessant.

Marc Sala Audet per la seva part ens renova potència amb el seu arbre empresonat , una obra que no essent del tot recent, segueix dominant el conjunt i ofereix un punt de fuga , i valgui el joc de paraules, que serveixi per seguir escrivint un futur potent.

Finalment Emma Agustí  ens aporta en mig de la disbauxa, dues peces que han de ser cabdals per el seu futur. Una és aquella mena de brúixola per a navegants personals que ocupa l’espai central de la seva presentació i l’altra és l’obra escultòrica de més grans dimensions , en la que ens ofereix un equilibri material i espaial de gran força que captiva i comunica , el que li obra la porta a un seguir del que ja esperem resultats.

Un conjunt doncs , aquest exposat a Llavaneres, que fent selecció i cercant l’essència de la seva dispersió , ens permet esbrinar un punt de futur per a tres creadors que segueixen cercant el seu espai en el complex món creatiu d’avui mateix. Un punt de futur que per ell mateix ja la converteix en una mostra de recomanable visita.

Tres artistes, tres

(Joan Poch, Marc Sala Audet i Emma  Agustí)

Museu Arxiu Can Caralt. Sant Andreu de Llavaneres

Del 4 al 27 d’Octubre de 2013

PETITS PLAERS , GRANS PLAERS. PREMI PINTURA I ESCULTURA .LLAVANERES

El passat cap de setmana vaig gaudir d’un excel·lent dia de la mà de la gent del Museu Arxiu de Llavaneres que va tenir a be convidar-me a formar part del jurat que havia de decidir els premiats en el Primer Concurs de Pintura i Escultura  , organitzat per el mateix Museu.

Un dia magnífic ja que van ser moltes les hores compartides amb la gent del Museu i amb els companys de jurat , el bon amic Tomàs Safont Tria , artista llavanerenc al que tinc gran apreci personal i professional ; i amb Josep Mª Cadena , el gran periodista , intel·lectual , home de la cultura i de l’art , gran mestre per tots aquells que ens dediquem d’una o altra manera a això, amb qui sempre és un plaer ,- en el més estricte sentit de la paraula -, compartir els seus coneixements i les seves històries de tota mena.

Un concurs estructurat amb l’enginy que precisa tota entitat cultural per sobreviure en moments de crisi com l’actual. I dic enginy ja que el premi del mateix no era un premi dinerari, com acostuma a succeir i si en canvi era la confirmació d’una exposició a les sales de Can Caralt , de modus i manera que el proper 2013 exposaran els tres artistes guardonats en format de col·lectiva i en el 20014 hi haurà exposició individual del guanyador.

Una llarga trentena de participants , amb un divers nivell de qualitat com acostuma a succeir en aquestes ocasions , van generar el suficient nivell de discussió entre el jurat fins arribar al fallo final , que per unanimitat va quedar establert amb el mataroní Joan Poch com a guanyador amb l’obra que encapçala aquest post , i amb Marc Sala Audet , - amb una de les seves escultures “bestiola” -, i la llavanerenca Emma Agustí amb una acurada instal·lació, arrodonint un més que estimable palmarès.

Un conjunt d’obres i de noms que arrodonia encara més el dia. Les obres ja que totes elles es mouen en una qualitat valorable, i els noms ja que presenten tres artistes que estan lluitant de manera aferrissada per establir el seu paper en el món de l’art. Per un costat està en Joan Poch que d’ençà que un li va atorgar l’alternativa a l’espai Capgròs, segueix embalat en una constant capacitat de creació, amb un evident i constant progrès que l’ha convertit ja en un artista de nivell valorable a la ciutat. En Marc Sala que amb l’empenta que li significà la seva selecció en el Vila Casas d’escultura, retorna amb noves mirades al seu ideari volumètric ; i finalment l’Emma Agustí a qui aquesta selecció li ha de servir per recuperar tremp ja que del seu fer i la seva qualitat , ha de sortir encara molt bon art.

Art, artistes , amistat , cultura , xerrada, lliçons apreses.... Petits detalls tots ells , però que en la seva suma van convertir el dia en immillorable, fent cert allò de petits plaers , grans plaers.