dimecres, de maig 28, 2014

PARAULES




...
Hi ha que treballar algunes hores tots els dies. S’ha de treballar com un obrer. Qui ha fet alguna cosa que val la pena ha treballat així. Tota la meva vida he treballat tot el sant dia... Avui tot és car per a un pintor: colors, materials, la mateixa vida. Si fos un pintor jove em buscaria un treball amb un sou fix, i seria independent i podria pintar el que em donés la gana.

Això no perjudicaria el meu art. El que em faria mal seria veurem obligat a pintar postals, “cromos”, cursileries. Treballar en un banc o carregar maons em sembla bé.

Nietzsche va dir: Tots els artistes haurien d’aprendre un ofici per sentir-se lliures”. Sols fa falta treballar no més de tres o quatre hores al dia. Després pintes el que vols, sense haver-se de preocupar del gust dels demés. Però ja se que a vegades cal aguantar-se ....

Paraules d’Henri Matisse en una entrevista que va mantenir amb Russell Warren a Howe en el 1949.


Les podria haver dit avui ja que son de plena actualitat. Paga la pena fer-ne reflexió ara i aquí. 

Amb elles us deixo.


dimarts, de maig 27, 2014

MANEL SALICRÚ. ESPAI D’ART



Penso que a Mataró encara no tenim clar que l’exposició de Viladomat a més de ser, a bon segur , la més important exposició de la que hem gaudit a la ciutat en molts anys , és la gran oportunitat de que la capella dels Dolors , el gran tresor del barroc de la basílica de Santa María , aparegui amb tot el seu esplendor , no als ulls dels experts que sempre l’han valorat en el que es mereix , ans també als ulls de tothom, en especial dels mataronins que han d’entendre la importància d’aquest tresor que és de tots.

Una importància que hauria de començar en els estaments oficials , posant per la part que els hi pertoca, tots els medis de difusió possible, un fet que fins ara mateix, més de quinze dies enllà de la seva obertura que no inauguració, en la que la publicitat i la crida pública brilla per la més absoluta de les absències.

Potser per esmenar en part aquest silenci anguniós, som molts que des de les nostres minses possibilitat en fem difusió a la mida del que ens és possible. Per això valgui avui aquest “Espai d’Art” emès aquest vespre mateix a m1tv, en el que el protagonisme està en les mans de Manel Salicrú, aparellador i membre de l’equip del Museu Arxiu de Santa Maria. Un home que porta quaranta anys treballant en el Museu Arxiu i que coneix com pocs, per no dir com ningú, els detalls i racons d’aquest conjunt monumental.

Per això, per el que diu , per la passió que traspua , i per damunt de tot per la seva gran saviesa, crec que és obligat fer mirada al programa i a les seves paraules.

No us les perdeu.




diumenge, de maig 25, 2014

MIRADES SINGULARS




 Hi ha exposicions que depassen el marc que podem considerar exposicions normals. Succeeix a vegades en raó de la importància de l’autor, del nivell d l’obra presentada , de la transcendència de la mateixa ... , o com en el cas que ens ocupa per la vàlua de la connexió artística , creativa i social del presentat.

“Mirades Singulars” és el títol d’una exposició que es presenta a la sala de la Fundació Iluro en la que 12 artistes , als que sens cap mena de dubte hem d’assenyalar amb majúscules, com son ALBERT ALÍS, PERE-MÀRTIR BRASÓ, JOSEP Mª CODINA, MANUEL CUSACHS, MARTA DURAN, ANA GARCÍA, RICARD JORDÀ, PERECOLL, MARC PRAT, ALBERTO ROMERO, TOMÀS SAFONT-TRIA I JOSEP SERRA , col·laboren amb la Fundació Privada el Maresme presentant una variada mostra del seu fer però d’una manera social i solidària ja que una d’aquestes obres està cedida a la fundació alhora que ha servit per un treball creatiu realitzat per vint-i-quatre persones amb discapacitat intel·lectual que han fet la seva personal i artística recreació de la mateixa.





És obvi que una exposició de tal mena no precisa ni exigeix una crítica a l’ús . La importància i la potència del missatge que ofereixen tots els artistes , els professionals i aquelles persones que des de la seva discapacitat han sabut fer-ne lectura personal , depassa molt per damunt qualsevol anàlisi que vulguem fer, però aquest fet no ha deixar de costat un parell de detalls dignes de remarcar.

En primer lloc cal remarcar l’actitud dels artistes professionals capaços , no tan sols de respondre de manera espectacular en el seu paper didàctic i de compenetració amb la disposició dels nous creadors , ans també en l’excel·lència de les peces que podríem considerar “lliures” que presenten a l’exposició.

Els dotze artistes presents semblen rivalitzar en la qualitat del presentat i cap d’ells s’ha limitat a la presència amb obres d’estudi i sí en canvi han apostat per treballs de potència i qualitat , corresponents bàsicament a les seves darrers fornades creatives , el que composa un conjunt dispers en el concepte artística degut a la varietal i multiplicitat de les estilístiques , però enormement homogeni en el que pertoca a la qualitat i a la veracitat de les obres presentades que serveixen per remarcar el punt àlgid dels mateixos i alhora el magnífic nivell del que en aquests moments està gaudint la plàstica de la ciutat i comarca.




I que a dir dels vint-i-quatre grans artistes que amb el seu fer remarquen el paper de l’art com element de cohesió i principalment en el seu sentiment de teràpia per el d’aflorament de les sensibilitats més interiors i la possibilitat d’expressar-les de manera , no tan sols adient , ans en ocasions de manera absolutament magnífica.

Una exposició aquesta de “Mirades singulars” que obliga també a l’espectador a fer-ne una mirada singular de l’exposat. Una mirada doble que tant en l’artístic com en el camp social és enormement plaent i enriquidora el que fa que sigui aquesta una mostra d’obligada visita que nosaltres aconsellem amb tot plaer.




dissabte, de maig 24, 2014

EXPOSICIÓ VILADOMAT. LA CREU




Encara que molts no ho entenguin l’existència d’un punt diferencial és el que marca la presencia en el mapa, o no, d’una ciutat. Un punt diferencial que , curiosament , moltes vegades queda emmarcat en el fet cultural. Una diferència que mai s’ha entès a la nostra ciutat de Mataró , acostumada com poques a viure d’esquenes a la cultura i al seu minvat patrimoni.

Ara, la possibilitat de recuperar l’estima artística gràcies al fet de que Viladomat hagi estat considerat com l’artista dels fets del “tricentenari” amb tot el que comporta de difusió , populisme i exaltació , està passant per la ciutat com aquella rierada de tardor que arriba de cop i volta i marxa a tota velocitat. És a dir un ser i no ser del que cap fruit se’n treu, ans el contrari.

Ja he dit , i no vull estar-me de repetir-ho, que no és pas que a mi Viladomat em faci trempar gaire, però això no vol dir ni molt menys que no em mereixi el més gran dels respectes i que entengui i conegui que el seu art és el millor del que varem gaudir en el nostre país en el seu temps. Per això el meu respecte i la meva admiració. I més encara , el sentiment de pertinença d’una joia històrica de la que hem de gaudir, fer-la nostra , i difondre-la a tothom que puguem.

Però això és veu que no ho entén quasi ningú entre els que manen a la Cultura de la ciutat i als seus estaments , amb potser l’excepció d’en Nico Guanyabens a qui se l’hi entelen les ulleres cada vegada que veu les mancances absolutes en el seu desig de propagació dels tresors mataronins. I dic això ja que sols sota la malvolença més absoluta i el desig d’enfonsar un acte important es pot entendre com la ciutat de Mataró ha preparat i rebut l’exposició de Viladomat.

Per començar la primera pregunta és, existeix l’exposició de Viladomat a Mataró?. La resposta clara és NO. Sols dos anuncis mitjanets a l’estació i començament de  la Riera. A la resta res. No hi ha banderoles ( n’hauria d’estar farcit) , no hi ha cap cartell, ni petit ni gran. No hi ha publicitat enlloc i no s’ha fet res per publicitar l’exposició en el mitjans periodístics. (Mentre que a vegades es fan rodes de premsa per un no res en aquest cas es va fer arribar sols una merdosa nota de premsa).

Però suposem que vostè és home sensible i informat i ha arribat a conèixer que hi ha l’exposició de Viladomat i està disposat a visitar-la.  Si és així, que ens trobarem?. Doncs amb el no res.

Cas 1.- Museu de Mataró. Can Serra. Cap rètol a l’entrada. Sembla com si  no hi hagués activitat. Sols  després d’entrar un cartell a l’entrada en sindica que estem pel bon camí.  Si preguntes per la manca d’informació et remeten al banderolo de la paret dels ninots que , sols per experts en publicitat institucional es pot saber es tracta de publicitat informativa del Museu.

Cas 2.- Museu Arxiu de Santa Maria. Porta mig tancada amb reixa al fons que provoca sorpresa i desconcert al visitant. I la capella dels Dolors?.  Després de mirar amb desconcert avall i amunt   un cartell enganxat en el lloc més inapropiat ( no s’havia de canviar de lloc, Nico ?) l’indica que l’entrada és per la basílica de Santa Maria. Desfem el camí i a l final ens trobem a punt d’enfrontar-nos a la delícia artística de Mataró. Però la gaudirem?.

 Ja hem aconseguit arribar a les expos de Viladomat a Mataró . Però, estaran obertes?.  Difícil dilema ja que si bé en el cas de Can Serra l’horari ( absolutament inapropiat) queda clar , a la capella dels Dolors no hi ha manera de saber quan i a quines hores es podrà visitar. ( Lamentable).

Hem tingut sort i les portes estan obertes i podrem acostar-nos a l’obra de Viladomat, però ho sorpresa, ho farem a palpentes informatives i de llum.
A palpentes informatives ja que no existeix cap informació complementaria ja que no es disposa ni tan sols d’uns senzills catàlegs de mà i tot es redueix a un desplegable conjunt que despatxa amb quatre ratlles cada indret i que quasi res ens explica de Viladomat en el general, i del que podrem veure en particular. Una manca d’informació que en part s’arregla en el cas del Museu per la informació de carteles i amb els panells descriptius.




Però i a la Capella dels Dolors?. Misèria absoluta. Cap informació i una il·luminació tan escassa que impedeix qualsevol mirada mínimament decent.
Dos elements ( informació i visibilitat) que fan sortir desencantat al visitant 
que s’hi ha apropat. Un problema que principalment en el camp informatiu obliga a una solució urgent , tant amb la publicació d’un opuscle informatiu , com amb la presència dels corresponents panells informatius que parlin del que , quan, com i de quina manera , de la Capella dels Dolors. (Sortosament s’ha indicat correctament l’existència de la Sala de Juntes i la gent la visita, no com en els primers dies en els que la manca d’informació feia que els visitants forans ni la visitessin ni tan sols coneguessin la seva existència).

Tot però en un estat de pobresa ambiental i cultural, com de sagristia de poble que ensenya la relíquia d’aquell sant inconegut que és el seu gran tresor. Una visita la de la capella dels Dolors, trista, pobre i de quarta categoria ( A ningú se l’hi ha ocorregut música barroca de fons per crear ambient espiritual i enlairar l’esperit ?) i que no dona pes a la meravella que és la sala de Juntes ( salvant totes les distàncies , sempre he comparat la sorpresa que provoca a la que un rep en veure la Saint Chapelle de Paris). Una visita que desmereix Viladomat quan l’hauria d’elevar prop del Nirvana.

Una creu, aquesta la de l’exposició de Viladomat que estem encara a temps d’esmenar. Sortosament la durada de les dues exposicions és suficientment llarga com per esmenar la gran quantitat de defectes de les mateixes. Ara sols manca voluntat política i cultural.

I si de la primera en puc dubtar , sé que per la part cultural no hi haurà cap moviment, com és habitual en aquest àmbit tumoral de l’art i la cultura mataronina que n’és el Museu de Mataró. Però  bé, no serà per no haver-ho intentat amb una crítica que al meu entendre sols es pot aixoplugar en allò de la crítica constructiva de la que sempre en parlen aquells a qui els hi toquen el crostó.

Viladomat , una gran mostra de la que Mataró sembla passar-ne i no fer-ne cap mena de cas.





dimecres, de maig 21, 2014

ANTONI VILADOMAT. REDESCOBERTES


LA CARA




Aprofitant els fasts del Tricentenari els estaments oficials han tingut a bé recuperar la figura d’Antoni Viladomat (1678 – 1755) que va ser sens dubte un dels artistes més rellevants del seu temps , essent  per un llavors el pintor de referència del món i el mercat artístic català. Un coneixement i reconeixement que havia minvat molt convertint a Viladomat en un autor poc reconegut per el públic i fins i tot menystingut per molts experts, com ho ha demostrat fa ben poc l’anècdota de la trobada de cinc obres seves entre les escorrialles de la litigada col·lecció Muñoz Ramonet ja que no van ser considerades valuoses per l’experta americana que assessorà a les filles de l’industrial en l’espoli a la col·lecció familiar.


Ara , amb motiu dels actes del Tricentenari, s’ha realitzat una grandiosa recuperació del seu fer que de la mà del MNAC , el Museu d’Art de Girona, el Museu comarcal i diocesà de Lleida , el Museu de Mataró i el Museu Arxiu de Santa Maria , sota el comissariat del Dr. Francesc Miralpeix, sens dubte el millor coneixedor de l’artista , intenta recuperar per el coneixement públic la seva figura.





A Mataró, indret important en la vida i el fer de l’artista , en bona part degut al  seu casament amb Eulàlia Esmandia ( Les Esmandíes era la casa pairal de la família), li ha pertocat acompanyar al conjunt monumental de la Capella dels Dolors , peça cabdal del seu fer , una exposició al Museu , de títol “Redescobertes” , anomenada així per acollir obres menys conegudes de l’autor encara que no per això menys valuoses.

La mostra del Museu , acuradíssimament exposada en tots el detalls , especialment en el que pertoca a cromatisme de fons, informació i carteles (es nota la mà del MNAC ) està formada per una vintena de peces , d’elles quatre dibuixos , que ens permeten acostar-nos a un gruix d’obres que per pertànyer en bona part a col·leccions privades no han estat exposades en públic i si ho han estat ha estat en arres ocasions. Obres doncs que ens permeten endinsar-nos en el Viladomat menys conegut , però no per això menys ric.




Unes obres que , a més a més , ens permeten fer una mirada transversal al seu treball ja que podem gaudir per ex. de tres obres que podríem dir de primera època ( “Sant Ignasi escrivint a la cova de Manresa” , “Santa Maria Magdalena” o “Sta Maria egipcíaca al desert” ) on Viladomat ens sorprèn amb uns quadres allargassats en els que la visió paisatgística de l’entorn agafa especial prestància.

Una mirada que ens acosta al seu concepte de la pintura religiosa, ben propi de l’època , que alhora ens permet endinsar-nos en la seva habilitat tècnica i conceptual , ja sigui mitjançant la presència de dibuixos preparatoris que ens permeten fer ullada a la seva metòdica, com també poder gaudir de la seva pinzellada especial que per alguns permet albirar ja el pas a la pintura moderna que es realitzarà uns decennis després.




Una exposició important , molt important  diria jo, potser la més important que s'ha fet a la nostra ciutat en molts anys , que precisa d’una detinguda i repetida visita. Viladomat és el que és. A mi , per ex., no és un pintor que em faci trempar i a bon segur no faria un llarg desplaçament per veure una exposició seva , però això no ha de treure la seva vàlua i a més a més cal recordar que en l’entorn local hem de valorar  la seva importància cabdal en el nostre minvat patrimoni artístic monumental, amb la certa raresa que n’és la Capella dels Dolors, peça fonamental en el context general de l’artista.




Un entorn , el de la capella dels Dolors , que encara que és difícil trobar un mataroní que no la conegui, ara se’ns ofereix sense les habituals dificultats de visita i per tant és la “cirereta” , el “bombonet”, com així el qualifiquen molts dels amants d l’espai , que arrodoneix la visita global al fer d’aquest històric artista que n’és Antoni Viladomat que ara , i de la mà del tricentenari, agafa nova volada. Una volada que Mataró hauria de fer que no sols fos passatgera.

Ps.- L'exposició de Viladomat , amb una "cara" brillantíssima que no ha de fer oblidar una "creu" que ens hauria d'avergonyir , que no s'ha d'obviar, i de la que en parlarem en el proper post.


dilluns, de maig 19, 2014

ESTHER ALIU. INTERFERÈNCIES







 Esther Aliu és una artista palamosina que fa una dotzena d’anys va arribar a les nostres contrades on s’ha establert personal i professionalment. Malgrat que arribà amb una merescuda fama com creadora del sempre difícil art que té al vidre com a subjecte material, el cert és que en les seves massa escasses presències públiques per mostrar el seu art , la plàstica n’ha estat el concepte emprat per expressar les seves emocions.

Ara Esther Aliu ocupa la sala del Col·legi d’Aparelladors , en la que podem dir és la seva primera exposició seriosa entre nosaltres, per mostrar-nos mitjançant aquestes “Interferències” la veritat de la seva raó creativa i els sentiments personals que mitjançant la mateixa afloren.

Esther Aliu és artista d’aquelles de dins a fora. Les seves pintures ens ofereixen visió perfecte del seu pensament interior malgrat que les imatges puguin en primer terme enganyar-nos ja que la seva lectura visual és mitjançant una joint-venture entre abstracció i figuració, però essent els detalls d’aquesta última els que marquen l’estructura de l’entramat formal de la peça.





Aliu confessa tenir molt present les expressions que va escoltar a un neuròleg especialista en el camp de la memòria i per tant en els camps del conscient i el subconscient, quan reflexionava tot dient que “els records pertanyen més a la realitat espiritual que no pas a la física i que quan et descuides es converteix en boirina que s’esmuny entre els dits”.

En aquesta subtil consciència Aliu pretén deixar evident, mitjançant flashos que a voltes poden semblar inconnexes , la seva trajectòria vital,  feta com la de tots , mitjançant el conjunt d’aquells pocs fets transcendents i de tants d’altres en aparença intranscendents però que han deixat petja en els nostres circuits cerebrals.




Seguint una metòdica personal que implica el treball conjunt d’una diversitat d’obres plantades en el seu estudi a les que afegeix de manera tan reflexiva com intencionada , un seguit d’imatges que sorgeixen de repassar el munt de fotografies de llocs, objectes , fets o elements que ha anat i va recollint amb el pas del temps.

És en aquesta conjunció dels elements de la memòria que bé podríem dir residual, col·locats de nou en primer terme  al costat de la consciència de determinar una intencionalitat comunicativa, que Aliu es desferma i s’expressa en una nuesa total en el que pertoca al seu interior fent-nos avinents els seus gustos, plaers , pors i fins i tot monstres interiors.


Unes obres d’alta densitat i intensitat que arriben a l’espectador ja que l’aspecte formal es conjuga amb el fonament de l’apunt figuratiu perfectament contraposat al gest i la taca d’una abstracció controlada per aconseguir unes obres visualment atractives i posseïdores d’aquell element essencial per a una obra d’art , com ho és el misteri.

Un misteri de lectures diverses segons la peculiaritat de cada espectador però que es resumeix en la globalitat d’una intenció de recerca interior aconseguida per l’autor i invocada vers aquells que s’hi acostin amatents.





Una exposició la d’Esther Aliu que referma la qualitat que havíem intuït en els petits tastets de les seves escasses aparicions i que la col·loca com un nom a considerar entre el gruix d’aquells artistes mataronins als que caldria prestar ja una atenció important.

Per tot això no tenim cap dubte que “Interferències” és una mostra que cal visitar i d'aquí el nostre consell.

(les fotografies han estat manllevades del blog de l'Associació Sant Lluc)


dissabte, de maig 17, 2014

NISSAGA BAS



L’altre cap de setmana es va inaugurar a la sala d’exposicions de l’Arxiu Comarcal del Baix Ebre i amb la presència de les més importants polítiques i culturals de la zona, una esplendorosa exposició dedicada a la memòria del mataroní  Francesc Bas i Espuny ( 1908-1978). Una exposició a la que no va assistir cap representant oficial de la cultura mataronina.

Una absència deguda a bon segur a una d’aquestes tres raons, o millor dit, a les tres alhora. El desconeixement absolut de qui era Francesc Bas. Segona , que Tortosa està molt lluny. I tercera que hi havia festa a una de les múltiples associacions andalusistes que hi a Mataró i que poden aportar vots.

Lamentablement el nom de Francesc Bas i Espuny és un nom del tot desconegut per al món cultural mataroní, i fins i tot per a la gran majoria de seguidors del món plàstic mataroní. Malgrat que el seu nom apareix amb trets importants en el salvament del patrimoni cultural mataroní en el moment de l’esclat de la revolució feixista, ben al costat de Rafael Estrany , tal i com s’evidencia documentalment en la mostra “Art i guerra” que no fa pas tant va ocupar Ca l’Arenas, a bon segur el fet de la seva marxa a Tortosa (1940) per exercir de delineant municipal va marcar el seu oblit localista.

Ara a Tortosa , que per el que es veu son més respectuosos amb els seus activistes culturals que no pas a Mataró, han realitzat una magnífica exposició no tan sols recordant el seu nom i la seva qualitat artística, ans agraint la seva activitat col·lectiva en la germinació d’una pràctica gràfica col·lectiva i comarcal que ha donat fruit amb grans mestres com és el cas de Francesc Rocamora de qui no fa pas tant podíem visitar una magnífica exposició al Col·legi d’Aparelladors.

Mentre a Mataró en la inòpia, encara que ara curiosament apareix el seu nom , no per la seva tasca , i sí ja que va ser l’autor del cartell de Santes de 1936, un cartell que era desconegut  en el context general de la festa.

És per això que avui, dia Internacional dels Museus, penso que és tasca fonamental dels mateixos fer conservació i difusió del seus elements essencials i que son i conformen l’eix de la seva subsistència. I en aquest pensament crec de manera intensa que el paer de Museus com per ex el de Mataró és el de conservar història i patrimoni , alhora que fer-ne difusió de la mateixa.


És per això que des d’aquestes ratlles reclamo formalment que el museu de Mataró aprofiti l’avinentesa de l’homenatge tortosí per apropar-nos als ciutadans de Mataró del bon fer del seu artista Francesc Bas , de qui tan poc coneixement tenim. 
Un aprofitament que s’hauria de completar amb la mirada al seu fill del mateix nom i que no fa tants anys ens deixà en el seu Mataró que tant estimava. Un artista excepcional i un grafista i dissenyador de primera qualitat del que també lamentablement en tenim massa poc coneixement a la ciutat.



I ho dic en el convenciment de que aquesta és la tasca dels Museus locals i comarcals , i no pas la que s’exerceix des de can Serra on el concepte de no fer res per que no ens puguin dir que ho fem malament ha esdevingut sant i senya intocable.

La nissaga Bas, una nissaga de mataronins esdevingut dissenyadors de primera que la ciutat hauria de conèixer. Tortosa ha fet un gran pas, Mataró serà capaç de fer el següent?.

Malgrat el convenciment de que aquest post és com ploure sobre mullat, cal dir ben fort que Mataró està en deute amb la nissasga Bas. Serà capaç de pagar-la?. Pregunta sense resposta que deixem en la teulada d’aquells que manen social i culturalment.





dimecres, de maig 14, 2014

ESPAI D'ART. JORGE SARRAUTE





Si ahir us oferíem la crítica de l'exposició de Jorge Sarraute a l'espai Capgròs, valgui ara apropar-nos a les seves paraules en l'entrevista que el fa protagonitzar el darrrer "Espai d' Art" de m1tv que es va emetre ahir.

Unes interessants reflexions que estic convençut serviran per entendre millor a aquest polifàcetic creador que té en la pintura , potser la millor forma d'expressió de les seves vivències personals.


dimarts, de maig 13, 2014

JORGE SARRAUTE. "NAVEGACIONES Y NAUFRAGIOS"






Jorge Sarraute és un artista argentí que de fa anys resideix a la nostra comarca ( Argentona) des de on ha mantingut la dualitat de la seva flama creativa. Per un costat amb la vesant professional de músic , amb ample varietat de registres però amb especialització en el contrabaix , i la de l’afecció passional com ho és la pintura que va començar a desenvolupar en la seva nadiua Azul, allà al bell mig de la pampa argentina , on va realitzar estudis de Belles Arts.





Ara en aquest mes d’abril presenta a l’espai capgròs una quinzena de peces aixoplugades sota el títol de “Navegaciones y naufragios” amb la que ens mostra les seves reflexions al voltant de l’home i la seva circumstància vital. Unes peces intenses que desgranen una intensa reflexió que depassa amplament la crosta de la seva aparença.

Aquesta dualitat musical i plàstica que conrea l’autor sembla unificar-se en una concepte comú de fer. Músic de contrabaix , aquest instrument no és cridaner , no sembla propici a lluïments personal i més aviat sembla tosc i obscur, però des de la profunditat del seu llenguatge musical és el que marca el ritme i sustenta a la resta de membres del conjunt. Com diu el propi autor, el contrabaix sols es nota quan no hi és.


La pintura de Sarraute és igual. Encara que no defuig de colors agosarats i d’ample paleta cromàtica, no és aquesta aparença la que subjuga a l’espectador. L’atracció prové del seguit d’homes que apareixen permanentment en les seves obres  que semblen dirigits vers un irrefutable destí que es desconegut per a ells i per a nosaltres. Son ells els protagonistes, marcant el ritme d’unes peces de veu profunda i clara lectura social  en la seva vesant més crítica.




Diu Sarraute que ell és potser l’únic argentí que no s’ha psicoanalizat mai. A bon segur que no li fa falta reposar en el divan per explicar les seves cuites interiors. Les expressa molt millor amb les seves pintures sinceres , íntimes , social, punyents , colpidores , però posseïdores de la rara bellesa que sols tenen les obres fetes des de l’interior més profund del creador.

“Navagaciones y naufuragios” , una mostra plena de vaixells i nàufrags entre els que a bon segur ens hi podem trobar nosaltres mateixos amb facilitat. Una mostra que malgrat la seva intensitat ens deixa sempre amb els aires d'una esperança , potser un xic desesperançada però esperança en realitat , d'un mon que pot , i hauria ,  de canviar a millor.

Una exposició de recomanable visita.


DIVENDRES. DIA VILADOMAT


Vist que Cultura segueix entestat en no publicitar gens l’exposició de Viladomat , valguin aquestes ratlles per incidir en que aquest divendres a les 18.30 al Museu de Mataró s’iniciarà la visita guiada a l’exposició de la mà de Francesc Miralpeix responsable màxim del conjunt d’exposicions al voltant de Viladomat. Visita que tindrà continuació amb la visita a la Capella dels Dolors per acabar a les 19.30 amb una conferència que ens ampliarà coneixements en especial al que pertoca a la relació de l’artista amb Mataró.

Si un és afeccionat a l’art , ja sigui en la pràctica com en la contemplació, ha de reservar-se forçosament aquest divendres i marcar ben fort en la seva agenda particular el nom d’Antoni Viladomat.





dilluns, de maig 12, 2014

CARTELL DE SANTES. APUNTS AL MARGE (II)




El segon apunt al marge en el que pertoca al cartell de Santes d’enguany és al respecte d’una certa pudor a incompatibilitat de l’autora Regina Puig per el fet de que pertany a la “quadra” de dissenyadors de capçalera de la Direcció de Cultura. Aquest fet no mereixeria ni un apunt , ni un comentari i passaria del tot desapercebut en un departament de Cultura normal en un Ajuntament culturalment normal, però està clar que aquest no és el cas de Mataró.

En el post del passat 2 de maig ja fèiem esment a que un dia d’aquests hauríem de parlar de l’affaire dels dissenyadors de Cultura ( i deixo en la nebulosa del dubte si l’avís era intencionat ja que un era coneixedor de qui era l’autor del cartell de Santes). Un tema poc net ja que Cultura “juga” amb uns pocs dissenyadors “de capçalera” , triats a dit , que de forma rotatòria es van ocupant dels diferents treballs. 

Una manera d’actuar en un cercle tancat al que no hi tenen accés la resta de dissenyadors locals sigui quina sigui la seva qualitat, fet que no sols incompleix la lliure competència , ans també crea un status de privilegiats que no es pot defensar de cap de les maneres , ja que la qualitat , que en aquest cas s’ha de reconèixer com alta , també és existent en alguns dissenyadors que han estat sistemàticament rebutjats. Amiguisme?, Nepotisme? , Tràfec d’influences?... Difícil de definir però clarament fosc i difícil de defensar.

Regina Puig està entre aquests i per tant susceptible de dubtes com així s’ha fet constar en diversos comentaris dels mitjans digitals. Per a mi no hi ha cas. L’elecció de Regina Puig és absolutament legal com legítima , i el mateix s’ha de dir en la postura presa per l’artista. Ara bé , és ètica?.

Jo crec que l’error està en l’elecció i no en l’acceptació. Calia mesurar de manera fina si era correcte escollir a algú de la casa , i jo penso que per més legal i legítim , no és correcte. És allò dels més diversos concursos , en el que està taxativament prohibit prendre part persones relacionades amb l’empresa organitzadora. Per tant i per a mi , entenc l’acceptació de l’autora , però no entenc la seva elecció en el que jo crec és un veritable conflicte d’interessos.

I és aquí on hauríem d’haver-nos deturat. Tot es resumeix en l’ètica personal d’entendre si un està afavorit o no , per raó de la seva relació laboral. Per a mi l’ètic seria dir no, per a Regina Puig , és dir sí, i per tant res a dir.

Però el que succeeix és que això no és la primera vegada que passa amb els mateixos protagonistes. La temporada 2012-2013 a ca l’Arenas el protagonisme va ser per l’exposició “Mar de fons”. El disseny de la mateixa amb tot el que comportava ( catàlegs , cartellisme, etc..) va ser de Regina Puig , que ,oh meravella!!, va ser protagonista com a pintora d’una exposició conjunta amb Margarida March, de títol “Dues dones i el blau”.

Una exposició que va ser durament criticada en el seu moment ja que si Regina Puig té un nivell i una qualitat important en el camp del disseny , en el camp plàstic ni l’any passat ni avui mateix està en condicions com per exposar a Ca l’Arenas , i menys quan no han tingut aquesta possibilitat un munt d’artistes que la superen amplament en currículum i qualitat.

Una exposició en la que va presentar el quadre que encapçala el post i que com poden observar podria ser l’origen del cartell d’enguany. Un  quadre amb tan poca qualitat com el cartell ara presentat.





divendres, de maig 09, 2014

A MATARÓ , EXISTEIX VILADOMAT ???





Estic absolutament al·lucinat. Sabia que la Cultura importa una merda al Govern de la nostra ciutat ( a l’actual i als anteriors). Que això que ara en diuen “Direcció de Cultura” és l’ens més inútil de l’univers burocràtic del govern i que s’esforcen cada dia per fer-ho pitjor que l’anterior, destacant per la seva inmensa capacitat de superar la seva inutilitat, que de seguir així arribarà a l’infinit , que en aquest cas invers òbviament serà zero.

Però malgrat saber això, per haver-ho patit en persona com tots aquells que ens movem en el camp de les arts plàstiques , ni en el pitjor dels casos , en aquells en els que un frega la paranoia , podia arribar a pensar que la ciutat seria capaç de maltractar tant l’exposició d’Antoni Viladomat , que segons sembla obre les seves portes demà dissabte. I dic segons sembla ja que malgrat els meus esforços no he aconseguit esbrinar-ho.

Antoni Viladomat és el gran artista del barroc i com a tal ha estat escollit l’artista representatiu de tot l’enrenou del Tricentenari i es recorda la seva trajectòria amb un conjunt d’exposicions a celebrar al MNAC , els Museus de Girona i Lleida i els Museus de Mataró i Museu Arxiu de Santa Maria , on es podrà visitar la Capella dels Dolors. Unes exposicions que s’inauguren demà conjuntament a Girona (12 h.) amb la presència de lEs màximes autoritats del País.

I a Mataró, que passa?. Dons que Viladomat és el creador de la joia monumental més important i específica de la ciutat com és la Capella dels Dolors , aquell magnífic espai que durant tant de temps , i ara mateix, és tan difícil de visitar. Passa igualment que Mataró acull l’exposició “Redescobertes” que té la gran qualitat de presentar un seguit d’obres que han estat exposades rarament i que per tant son de gran vàlua per els afeccionats en general, i molt especialment per els amants del barroc i els estudiosos de l’època.

I això , com , quan i de quina manera, es podrà visitar ?. Dons , ja ens agradaria saber-ho. Si per internet mirem el cartell del Museu de Mataró , sembla ser que a partir de demà ( 10 de maig). Però quan, amb quin acte , a quina hora?. La veritat és que ha estat impossible esbrinar-ho i per tant hem de pensar que l’exposició s’obrirà sense cap mena d’acte inaugural.




Si , ja han llegit be : L’exposició dedicada a Antoni Viladomat , a bon segur l’exposició més important celebrada al Museu en decennis i de l’artista més important relacionat amb la ciutat, no tindrà cap acte inaugural i s’obrià d’amagatotis. A més a més es farà amb escassa publicitat de la mostra, - dic escassa ja que algú m’ha dit que ha vist un cartell , fet que no m’ha succeït a mi que no n’he vist cap- , sense ressò mediàtic de cap mena , i amb una informació ridícula en el camp de les xarxes social i culturals, fet que hem de considerar com totalment inadmissible.

Així per exemple, al web de cultura en parla de l’exposició com un acte més, sense donar-hi gens ni mica d’importància , com ho demostra que entre els enllaços a la petita notícia existeixen els webs dels altres Museus participants, però no el de Mataró.

Cap notícia ni als Fb del Museu Arxiu i del Museu de Mataró, com si no existís l’exposició. Tampoc s’esmenta en el fb de Cultura. Això sí en Fb del Museu de Mataró apareix la fotografia de l’acte de presentació del total expositiu al MNAC. Allà a la foto sí que apareixen, lluint-se , els directors dels Museu mataronins , però a l’hora de la veritat , de treballar, res de res i l’exposició de Viladomat arriba a la ciutat en el més absolut silenci i clandestinitat.

Ves a saber si divendres que ve , a la capella dels Dolors on s’anuncia una conferència del Dr. Francesc Miralpeix, es farà un acte inaugural de segona mà. Ves a saber ja que enlloc diu res i aquesta exposició sembla estar in albis, i el que està clar que no interessa a ningú dels que per desgràcia nostra i de la ciutat , dirigeixen els Museus de Mataró.

És per això que és obligat demanar responsabilitats culturals i polítiques. La desídia i crec que s’ha de dir mala fe en el menysteniment d’aquesta exposició, que repeteixo, és a bon segur la més important celebrada a la ciutat en molts anys, obliga a exigir mesures taxatives que com és habitual seran obviades.

És per això que davant el desgavell, la ruqueria , el menysteniment i podríem afegir més adjectius , que signifiquen en el seu conjunt el ridícul cultural més absolut de la ciutat , alhora que un insult directe als seus ciutadans , cal demanar la destitució dels responsables de Direcció de Cultura , la dels Museus de Mataró i Museu Arxiu de Santa Maria i en conseqüència directa , la dimissió del regidor de Cultura que ha permès  aquesta vergonya cultural col·lectiva davant la figura i l’obra d’Antoni Viladomat.




dijous, de maig 08, 2014

CARTELL DE SANTES . APUNTS AL MARGE ( I )





Deixant de costat la particularitat del cartell de l’any crec que paga la pena fer dues consideracions al marge, que desenvoluparem en els propers posts.

Per un costat cal dir que l’elecció d’un dissenyador ha provocat l’habitual enrenou al voltant de si els cartells de Santes els haurien de fer els dissenyadors i no els artistes , etc. Em sembla una consideració correcte però el que passa que en realitat l’elecció d’un dissenyador trenca radicalment l’estatus amb el que es conformà el concepte del cartell de Santes.




Durant molts anys , inclosos temps franquistes , el cartell es considerà una obra de disseny gràfic encara que la realitzessin artistes ( cas Alcoy o Rovira Brull ,  Cusachs i altres) ja que l’obra presentada s’entroncava més en el camp gràfic que no pas en el purament plàstic. Un camp el del disseny que es va alternar també amb aspectes fotogràfics.








Va ser a partir de 1992 amb Perecoll que Les Santes agafaven la idea del cartell de les festes de la Mercè a Barcelona i apostaven per un cartell d’artista , és a dir una obra original i personal d’un artista plàstic mataroní que seguin la seva línia creativa hauria de servir per ser la imatge visual de la convidada a la festa. Amb ell s’aconseguia un doble objectiu , disposar d’un cartell fora dels habituals del disseny a l’ús , generalment repetitius en conceptes , i alhora aconseguir una obra original d’un artista local referenciada en la ciutat , una temàtica generalment allunyada dels creadors , amb l’excepció dels conreadors del paisatge.




L’aclaparador èxit del cartell d’en Parés de Mataró l’any següent va iniciar la febre del cartell com element primordial de la festa i com ens col·leccionable i per tant participat . El cartell passa a ser una obra ciutadana col·lectiva i d’aquí el seu poder i l’impacte , amb defensors i detractors , que provoca.

El que passa és que en els darrers anys , la disparitat de forces dels que trien el cartell, - que repeteixo una vegada més , son noms que haurien de ser públics -, han trastocat els plantejaments i en aquests moments ningú sap la raó i causa per el que es tria un artista i no altre , per a la realització del cartell, una vegada trencat l’estatus quo de que havia de ser un artista amb suficient reconeixement. Una tria mediatitzada que s’hauria en certa manera de “regularitzar” ja que no és de rebut el desgavell , jo diria que ètic , que domina l’elecció del candidat. I més ara en que , de manera justa , existeix una retribució monetària. Caldria dons refer conceptes , fer-los públics i definir també , qui i per que , aquelles persones tenen el poder de decidir.



Un cartell que jo personalment defenso ha de ser d’artista , per un professional suficientment “consagrat” i anunciat públicament abans de començar l’encàrrec.

Un cartell que per la seva creació plàstica , sols hauria de ser això, un cartell d’artista i no ser “manipulat” a posteriori per dissenyadors per a poder ser aplicat als altres elements de la festa ( samarretes, programes , etc ..) . Elements aquests que si corresponen essencialment als dissenyadors fet per que  al meu entendre , seria convenient variar el sistema i escollir un artista per el cartell, i que aquest realitzés  únicament la seva funció, la de cartell d’artista , i triar un dissenyador per a la samarreta i tots els elements complementaris.





















Una proposta dual que any rera any repeteixo sense èxit , però que enguany amb la tria d’una dissenyadora per el cartell i amb els fluixos resultats del mateix, llenço una vegada més com una consideració al marge.