Encara que molts no ho entenguin l’existència
d’un punt diferencial és el que marca la presencia en el mapa, o no, d’una
ciutat. Un punt diferencial que , curiosament , moltes vegades queda emmarcat
en el fet cultural. Una diferència que mai s’ha entès a la nostra ciutat de
Mataró , acostumada com poques a viure d’esquenes a la cultura i al seu minvat
patrimoni.
Ara, la possibilitat de recuperar l’estima
artística gràcies al fet de que Viladomat hagi estat considerat com l’artista
dels fets del “tricentenari” amb tot el que comporta de difusió , populisme i
exaltació , està passant per la ciutat com aquella rierada de tardor que arriba
de cop i volta i marxa a tota velocitat. És a dir un ser i no ser del que cap
fruit se’n treu, ans el contrari.
Ja he dit , i no vull estar-me de
repetir-ho, que no és pas que a mi Viladomat em faci trempar gaire, però això
no vol dir ni molt menys que no em mereixi el més gran dels respectes i que
entengui i conegui que el seu art és el millor del que varem gaudir en el nostre
país en el seu temps. Per això el meu respecte i la meva admiració. I més
encara , el sentiment de pertinença d’una joia històrica de la que hem de
gaudir, fer-la nostra , i difondre-la a tothom que puguem.
Però això és veu que no ho entén
quasi ningú entre els que manen a la Cultura de la ciutat i als seus estaments
, amb potser l’excepció d’en Nico Guanyabens a qui se l’hi entelen les ulleres cada
vegada que veu les mancances absolutes en el seu desig de propagació dels
tresors mataronins. I dic això ja que sols sota la malvolença més absoluta i el
desig d’enfonsar un acte important es pot entendre com la ciutat de Mataró ha
preparat i rebut l’exposició de Viladomat.
Per començar la primera pregunta
és, existeix l’exposició de Viladomat a Mataró?. La resposta clara és NO. Sols
dos anuncis mitjanets a l’estació i començament de la Riera. A la resta res. No hi ha banderoles
( n’hauria d’estar farcit) , no hi ha cap cartell, ni petit ni gran. No hi ha
publicitat enlloc i no s’ha fet res per publicitar l’exposició en el mitjans
periodístics. (Mentre que a vegades es fan rodes de premsa per un no res en
aquest cas es va fer arribar sols una merdosa nota de premsa).
Però suposem que vostè és home
sensible i informat i ha arribat a conèixer que hi ha l’exposició de Viladomat
i està disposat a visitar-la. Si és
així, que ens trobarem?. Doncs amb el no res.
Cas 1.- Museu de Mataró. Can Serra.
Cap rètol a l’entrada. Sembla com si no
hi hagués activitat. Sols després d’entrar
un cartell a l’entrada en sindica que estem pel bon camí. Si preguntes per la manca d’informació et remeten
al banderolo de la paret dels ninots que , sols per experts en publicitat
institucional es pot saber es tracta de publicitat informativa del Museu.
Cas 2.- Museu Arxiu de Santa Maria.
Porta mig tancada amb reixa al fons que provoca sorpresa i desconcert al
visitant. I la capella dels Dolors?. Després
de mirar amb desconcert avall i amunt un cartell enganxat en el lloc més inapropiat
( no s’havia de canviar de lloc, Nico ?) l’indica que l’entrada és per la
basílica de Santa Maria. Desfem el camí i a l final ens trobem a punt d’enfrontar-nos
a la delícia artística de Mataró. Però la gaudirem?.
Ja hem aconseguit arribar a les expos de
Viladomat a Mataró . Però, estaran obertes?.
Difícil dilema ja que si bé en el cas de Can Serra l’horari (
absolutament inapropiat) queda clar , a la capella dels Dolors no hi ha manera
de saber quan i a quines hores es podrà visitar. ( Lamentable).
Hem tingut sort i les portes estan
obertes i podrem acostar-nos a l’obra de Viladomat, però ho sorpresa, ho farem
a palpentes informatives i de llum.
A palpentes informatives ja que no
existeix cap informació complementaria ja que no es disposa ni tan sols d’uns
senzills catàlegs de mà i tot es redueix a un desplegable conjunt que despatxa
amb quatre ratlles cada indret i que quasi res ens explica de Viladomat en el
general, i del que podrem veure en particular. Una manca d’informació que en
part s’arregla en el cas del Museu per la informació de carteles i amb els
panells descriptius.
Però i a la Capella dels Dolors?.
Misèria absoluta. Cap informació i una il·luminació tan escassa que impedeix
qualsevol mirada mínimament decent.
Dos elements ( informació i visibilitat)
que fan sortir desencantat al visitant
que s’hi ha apropat. Un problema que
principalment en el camp informatiu obliga a una solució urgent , tant amb la
publicació d’un opuscle informatiu , com amb la presència dels corresponents
panells informatius que parlin del que , quan, com i de quina manera , de la
Capella dels Dolors. (Sortosament s’ha indicat correctament l’existència de la
Sala de Juntes i la gent la visita, no com en els primers dies en els que la
manca d’informació feia que els visitants forans ni la visitessin ni tan sols
coneguessin la seva existència).
Tot però en un estat de pobresa
ambiental i cultural, com de sagristia de poble que ensenya la relíquia d’aquell
sant inconegut que és el seu gran tresor. Una visita la de la capella dels
Dolors, trista, pobre i de quarta categoria ( A ningú se l’hi ha ocorregut
música barroca de fons per crear ambient espiritual i enlairar l’esperit ?) i
que no dona pes a la meravella que és la sala de Juntes ( salvant totes les
distàncies , sempre he comparat la sorpresa que provoca a la que un rep en
veure la Saint Chapelle de Paris). Una visita que desmereix Viladomat quan l’hauria
d’elevar prop del Nirvana.
Una creu, aquesta la de l’exposició
de Viladomat que estem encara a temps d’esmenar. Sortosament la durada de les
dues exposicions és suficientment llarga com per esmenar la gran quantitat de
defectes de les mateixes. Ara sols manca voluntat política i cultural.
I si de la primera en puc dubtar ,
sé que per la part cultural no hi haurà cap moviment, com és habitual en aquest
àmbit tumoral de l’art i la cultura mataronina que n’és el Museu de Mataró.
Però bé, no serà per no haver-ho intentat
amb una crítica que al meu entendre sols es pot aixoplugar en allò de la
crítica constructiva de la que sempre en parlen aquells a qui els hi toquen el
crostó.
Viladomat , una gran mostra de la
que Mataró sembla passar-ne i no fer-ne cap mena de cas.