Deixant de costat la particularitat
del cartell de l’any crec que paga la pena fer dues consideracions al marge,
que desenvoluparem en els propers posts.
Per un costat cal dir que l’elecció d’un dissenyador ha provocat l’habitual enrenou al voltant de si els cartells de Santes els haurien de fer els dissenyadors i no els artistes , etc. Em sembla una consideració correcte però el que passa que en realitat l’elecció d’un dissenyador trenca radicalment l’estatus amb el que es conformà el concepte del cartell de Santes.
Per un costat cal dir que l’elecció d’un dissenyador ha provocat l’habitual enrenou al voltant de si els cartells de Santes els haurien de fer els dissenyadors i no els artistes , etc. Em sembla una consideració correcte però el que passa que en realitat l’elecció d’un dissenyador trenca radicalment l’estatus amb el que es conformà el concepte del cartell de Santes.
Durant molts anys , inclosos temps
franquistes , el cartell es considerà una obra de disseny gràfic encara que la
realitzessin artistes ( cas Alcoy o Rovira Brull , Cusachs i altres) ja que l’obra presentada
s’entroncava més en el camp gràfic que no pas en el purament plàstic. Un camp
el del disseny que es va alternar també amb aspectes fotogràfics.
Va ser a partir de 1992 amb Perecoll que Les Santes agafaven la idea del cartell de les festes de la Mercè a Barcelona i apostaven per un cartell d’artista , és a dir una obra original i personal d’un artista plàstic mataroní que seguin la seva línia creativa hauria de servir per ser la imatge visual de la convidada a la festa. Amb ell s’aconseguia un doble objectiu , disposar d’un cartell fora dels habituals del disseny a l’ús , generalment repetitius en conceptes , i alhora aconseguir una obra original d’un artista local referenciada en la ciutat , una temàtica generalment allunyada dels creadors , amb l’excepció dels conreadors del paisatge.
L’aclaparador èxit del cartell d’en
Parés de Mataró l’any següent va iniciar la febre del cartell com element
primordial de la festa i com ens col·leccionable i per tant participat . El
cartell passa a ser una obra ciutadana col·lectiva i d’aquí el seu poder i l’impacte
, amb defensors i detractors , que provoca.
El que passa és que en els darrers
anys , la disparitat de forces dels que trien el cartell, - que repeteixo una
vegada més , son noms que haurien de ser públics -, han trastocat els plantejaments
i en aquests moments ningú sap la raó i causa per el que es tria un artista i
no altre , per a la realització del cartell, una vegada trencat l’estatus quo
de que havia de ser un artista amb suficient reconeixement. Una tria
mediatitzada que s’hauria en certa manera de “regularitzar” ja que no és de
rebut el desgavell , jo diria que ètic , que domina l’elecció del candidat. I
més ara en que , de manera justa , existeix una retribució monetària. Caldria dons
refer conceptes , fer-los públics i definir també , qui i per que , aquelles
persones tenen el poder de decidir.
Un cartell que jo personalment
defenso ha de ser d’artista , per un professional suficientment “consagrat” i
anunciat públicament abans de començar l’encàrrec.
Un cartell que per la seva creació
plàstica , sols hauria de ser això, un cartell d’artista i no ser “manipulat” a
posteriori per dissenyadors per a poder ser aplicat als altres elements de la
festa ( samarretes, programes , etc ..) . Elements aquests que si corresponen
essencialment als dissenyadors fet per que al meu entendre , seria convenient variar el
sistema i escollir un artista per el cartell, i que aquest realitzés únicament la seva funció, la de cartell d’artista
, i triar un dissenyador per a la samarreta i tots els elements complementaris.
Una proposta dual que any rera any
repeteixo sense èxit , però que enguany amb la tria d’una dissenyadora per el
cartell i amb els fluixos resultats del mateix, llenço una vegada més com una
consideració al marge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada