EXPOSICIÓ VILADOMAT. LA CREU

Encara que molts no ho entenguin l’existència d’un punt diferencial és el que marca la presencia en el mapa, o no, d’una ciutat. Un punt diferencial que , curiosament , moltes vegades queda emmarcat en el fet cultural. Una diferència que mai s’ha entès a la nostra ciutat de Mataró , acostumada com poques a viure d’esquenes a la cultura i al seu minvat patrimoni.

Ara, la possibilitat de recuperar l’estima artística gràcies al fet de que Viladomat hagi estat considerat com l’artista dels fets del “tricentenari” amb tot el que comporta de difusió , populisme i exaltació , està passant per la ciutat com aquella rierada de tardor que arriba de cop i volta i marxa a tota velocitat. És a dir un ser i no ser del que cap fruit se’n treu, ans el contrari.

Ja he dit , i no vull estar-me de repetir-ho, que no és pas que a mi Viladomat em faci trempar gaire, però això no vol dir ni molt menys que no em mereixi el més gran dels respectes i que entengui i conegui que el seu art és el millor del que varem gaudir en el nostre país en el seu temps. Per això el meu respecte i la meva admiració. I més encara , el sentiment de pertinença d’una joia històrica de la que hem de gaudir, fer-la nostra , i difondre-la a tothom que puguem.

Però això és veu que no ho entén quasi ningú entre els que manen a la Cultura de la ciutat i als seus estaments , amb potser l’excepció d’en Nico Guanyabens a qui se l’hi entelen les ulleres cada vegada que veu les mancances absolutes en el seu desig de propagació dels tresors mataronins. I dic això ja que sols sota la malvolença més absoluta i el desig d’enfonsar un acte important es pot entendre com la ciutat de Mataró ha preparat i rebut l’exposició de Viladomat.

Per començar la primera pregunta és, existeix l’exposició de Viladomat a Mataró?. La resposta clara és NO. Sols dos anuncis mitjanets a l’estació i començament de  la Riera. A la resta res. No hi ha banderoles ( n’hauria d’estar farcit) , no hi ha cap cartell, ni petit ni gran. No hi ha publicitat enlloc i no s’ha fet res per publicitar l’exposició en el mitjans periodístics. (Mentre que a vegades es fan rodes de premsa per un no res en aquest cas es va fer arribar sols una merdosa nota de premsa).

Però suposem que vostè és home sensible i informat i ha arribat a conèixer que hi ha l’exposició de Viladomat i està disposat a visitar-la.  Si és així, que ens trobarem?. Doncs amb el no res.

Cas 1.- Museu de Mataró. Can Serra. Cap rètol a l’entrada. Sembla com si  no hi hagués activitat. Sols  després d’entrar un cartell a l’entrada en sindica que estem pel bon camí.  Si preguntes per la manca d’informació et remeten al banderolo de la paret dels ninots que , sols per experts en publicitat institucional es pot saber es tracta de publicitat informativa del Museu.

Cas 2.- Museu Arxiu de Santa Maria. Porta mig tancada amb reixa al fons que provoca sorpresa i desconcert al visitant. I la capella dels Dolors?.  Després de mirar amb desconcert avall i amunt   un cartell enganxat en el lloc més inapropiat ( no s’havia de canviar de lloc, Nico ?) l’indica que l’entrada és per la basílica de Santa Maria. Desfem el camí i a l final ens trobem a punt d’enfrontar-nos a la delícia artística de Mataró. Però la gaudirem?.

 Ja hem aconseguit arribar a les expos de Viladomat a Mataró . Però, estaran obertes?.  Difícil dilema ja que si bé en el cas de Can Serra l’horari ( absolutament inapropiat) queda clar , a la capella dels Dolors no hi ha manera de saber quan i a quines hores es podrà visitar. ( Lamentable).

Hem tingut sort i les portes estan obertes i podrem acostar-nos a l’obra de Viladomat, però ho sorpresa, ho farem a palpentes informatives i de llum.

A palpentes informatives ja que no existeix cap informació complementaria ja que no es disposa ni tan sols d’uns senzills catàlegs de mà i tot es redueix a un desplegable conjunt que despatxa amb quatre ratlles cada indret i que quasi res ens explica de Viladomat en el general, i del que podrem veure en particular. Una manca d’informació que en part s’arregla en el cas del Museu per la informació de carteles i amb els panells descriptius.

Però i a la Capella dels Dolors?. Misèria absoluta. Cap informació i una il·luminació tan escassa que impedeix qualsevol mirada mínimament decent.

Dos elements ( informació i visibilitat) que fan sortir desencantat al visitant 

que s’hi ha apropat. Un problema que principalment en el camp informatiu obliga a una solució urgent , tant amb la publicació d’un opuscle informatiu , com amb la presència dels corresponents panells informatius que parlin del que , quan, com i de quina manera , de la Capella dels Dolors. (Sortosament s’ha indicat correctament l’existència de la Sala de Juntes i la gent la visita, no com en els primers dies en els que la manca d’informació feia que els visitants forans ni la visitessin ni tan sols coneguessin la seva existència).

Tot però en un estat de pobresa ambiental i cultural, com de sagristia de poble que ensenya la relíquia d’aquell sant inconegut que és el seu gran tresor. Una visita la de la capella dels Dolors, trista, pobre i de quarta categoria ( A ningú se l’hi ha ocorregut música barroca de fons per crear ambient espiritual i enlairar l’esperit ?) i que no dona pes a la meravella que és la sala de Juntes ( salvant totes les distàncies , sempre he comparat la sorpresa que provoca a la que un rep en veure la Saint Chapelle de Paris). Una visita que desmereix Viladomat quan l’hauria d’elevar prop del Nirvana.

Una creu, aquesta la de l’exposició de Viladomat que estem encara a temps d’esmenar. Sortosament la durada de les dues exposicions és suficientment llarga com per esmenar la gran quantitat de defectes de les mateixes. Ara sols manca voluntat política i cultural.

I si de la primera en puc dubtar , sé que per la part cultural no hi haurà cap moviment, com és habitual en aquest àmbit tumoral de l’art i la cultura mataronina que n’és el Museu de Mataró. Però  bé, no serà per no haver-ho intentat amb una crítica que al meu entendre sols es pot aixoplugar en allò de la crítica constructiva de la que sempre en parlen aquells a qui els hi toquen el crostó.

Viladomat , una gran mostra de la que Mataró sembla passar-ne i no fer-ne cap mena de cas.