DE VERKAMIS I LLIBRES BLANCS DE CULTURA

Ara fa justament quinze dies que s’acabava el termini del “verkami” presentat per Batec produccions per a tal d’aconseguir 12.000 euros per a la realització d’un documental de bon nivell professional en relació a l’obra del pintor Viladomat centrada en la Capella dels Dolors , un dels pocs monuments patrimonials importants existents a la nostra ciutat de Mataró.

Una aposta aquesta , la del documental, ben atractiva i alhora enormement positiva per a la ciutat ja que podria esdevenir amb facilitat una eina de gran difusió de la qualitat del monument alhora que esquer per poder mostrar les belleses culturals de la ciutat , que no son nombroses però prou diverses i interessants.

Lamentablement acabat el termini el resultat ha estat del tot decebedor. Sols s’aconseguiren 3016 euros que signifiquen tan sols el 25% del projecte , però el que és absolutament trist és que sols 52 persones de la ciutat varem creure en el mateix i a bon segur amb la minsa quantitat que ens permeten les nostres escarransides butxaques no hem pogut arribar enlloc. Però no és de diners del que voldria parlar i sí de la xifra de “mecenes” que em sembla simplement esgarrifosa.

Mataró és una ciutat amb 125.000 habitants , amb una potència creativa important encara que amb una oferta cultural minvada i en alguns apartats amb uns nivells no tan sols decebedors ans també absolutament lamentables. Una ciutat amb un bon teixit cultural associatiu i amb un bon gruix de persones atentes i amatents a la cultura en la diversitat dels seus camps. Doncs bé, amb aquests vímets poderosos sols 52 persones hem volgut apostar una quantitat, per petita que hagi estat, com en el meu cas, per un projecte com aquest?. Una xifra , aquesta misèrrima que no cal repetir, que ni tan sols deu arribar al nombre dels membres que al redós de la capella dels Dolors  s’acullen.

I així ens va. Si nosaltres mateixos , la gent que sentim i vivim la cultura , no som capaços d’engrescar-nos davant apostes com aquestes que són més que una aposta sectorial, son , i així hauria de ser considerada , una aposta de ciutat, estem morts o estem en el camí de desaparèixer.

I això hauria de preocupar , i molt ,  a qui mana a la Cultura municipal però pensem que li preocupa tant com el Llibre Blanc en relació a la Cultura de Mataró, és a dir, res. Un tema, aquest del llibre blanc del que n’ haurem de parlar demà mateix. Un tema tant trist com el d’aquest documental per ara fallit i per el que desitgem tota sort en la seva segona opció.

MANEL SALICRÚ. ESPAI D’ART

Penso que a Mataró encara no tenim clar que l’exposició de Viladomat a més de ser, a bon segur , la més important exposició de la que hem gaudit a la ciutat en molts anys , és la gran oportunitat de que la capella dels Dolors , el gran tresor del barroc de la basílica de Santa María , aparegui amb tot el seu esplendor , no als ulls dels experts que sempre l’han valorat en el que es mereix , ans també als ulls de tothom, en especial dels mataronins que han d’entendre la importància d’aquest tresor que és de tots.

Una importància que hauria de començar en els estaments oficials , posant per la part que els hi pertoca, tots els medis de difusió possible, un fet que fins ara mateix, més de quinze dies enllà de la seva obertura que no inauguració, en la que la publicitat i la crida pública brilla per la més absoluta de les absències.

Potser per esmenar en part aquest silenci anguniós, som molts que des de les nostres minses possibilitat en fem difusió a la mida del que ens és possible. Per això valgui avui aquest “Espai d’Art” emès aquest vespre mateix a m1tv, en el que el protagonisme està en les mans de Manel Salicrú, aparellador i membre de l’equip del Museu Arxiu de Santa Maria. Un home que porta quaranta anys treballant en el Museu Arxiu i que coneix com pocs, per no dir com ningú, els detalls i racons d’aquest conjunt monumental.

Per això, per el que diu , per la passió que traspua , i per damunt de tot per la seva gran saviesa, crec que és obligat fer mirada al programa i a les seves paraules.

No us les perdeu.

EXPOSICIÓ VILADOMAT. LA CREU

Encara que molts no ho entenguin l’existència d’un punt diferencial és el que marca la presencia en el mapa, o no, d’una ciutat. Un punt diferencial que , curiosament , moltes vegades queda emmarcat en el fet cultural. Una diferència que mai s’ha entès a la nostra ciutat de Mataró , acostumada com poques a viure d’esquenes a la cultura i al seu minvat patrimoni.

Ara, la possibilitat de recuperar l’estima artística gràcies al fet de que Viladomat hagi estat considerat com l’artista dels fets del “tricentenari” amb tot el que comporta de difusió , populisme i exaltació , està passant per la ciutat com aquella rierada de tardor que arriba de cop i volta i marxa a tota velocitat. És a dir un ser i no ser del que cap fruit se’n treu, ans el contrari.

Ja he dit , i no vull estar-me de repetir-ho, que no és pas que a mi Viladomat em faci trempar gaire, però això no vol dir ni molt menys que no em mereixi el més gran dels respectes i que entengui i conegui que el seu art és el millor del que varem gaudir en el nostre país en el seu temps. Per això el meu respecte i la meva admiració. I més encara , el sentiment de pertinença d’una joia històrica de la que hem de gaudir, fer-la nostra , i difondre-la a tothom que puguem.

Però això és veu que no ho entén quasi ningú entre els que manen a la Cultura de la ciutat i als seus estaments , amb potser l’excepció d’en Nico Guanyabens a qui se l’hi entelen les ulleres cada vegada que veu les mancances absolutes en el seu desig de propagació dels tresors mataronins. I dic això ja que sols sota la malvolença més absoluta i el desig d’enfonsar un acte important es pot entendre com la ciutat de Mataró ha preparat i rebut l’exposició de Viladomat.

Per començar la primera pregunta és, existeix l’exposició de Viladomat a Mataró?. La resposta clara és NO. Sols dos anuncis mitjanets a l’estació i començament de  la Riera. A la resta res. No hi ha banderoles ( n’hauria d’estar farcit) , no hi ha cap cartell, ni petit ni gran. No hi ha publicitat enlloc i no s’ha fet res per publicitar l’exposició en el mitjans periodístics. (Mentre que a vegades es fan rodes de premsa per un no res en aquest cas es va fer arribar sols una merdosa nota de premsa).

Però suposem que vostè és home sensible i informat i ha arribat a conèixer que hi ha l’exposició de Viladomat i està disposat a visitar-la.  Si és així, que ens trobarem?. Doncs amb el no res.

Cas 1.- Museu de Mataró. Can Serra. Cap rètol a l’entrada. Sembla com si  no hi hagués activitat. Sols  després d’entrar un cartell a l’entrada en sindica que estem pel bon camí.  Si preguntes per la manca d’informació et remeten al banderolo de la paret dels ninots que , sols per experts en publicitat institucional es pot saber es tracta de publicitat informativa del Museu.

Cas 2.- Museu Arxiu de Santa Maria. Porta mig tancada amb reixa al fons que provoca sorpresa i desconcert al visitant. I la capella dels Dolors?.  Després de mirar amb desconcert avall i amunt   un cartell enganxat en el lloc més inapropiat ( no s’havia de canviar de lloc, Nico ?) l’indica que l’entrada és per la basílica de Santa Maria. Desfem el camí i a l final ens trobem a punt d’enfrontar-nos a la delícia artística de Mataró. Però la gaudirem?.

 Ja hem aconseguit arribar a les expos de Viladomat a Mataró . Però, estaran obertes?.  Difícil dilema ja que si bé en el cas de Can Serra l’horari ( absolutament inapropiat) queda clar , a la capella dels Dolors no hi ha manera de saber quan i a quines hores es podrà visitar. ( Lamentable).

Hem tingut sort i les portes estan obertes i podrem acostar-nos a l’obra de Viladomat, però ho sorpresa, ho farem a palpentes informatives i de llum.

A palpentes informatives ja que no existeix cap informació complementaria ja que no es disposa ni tan sols d’uns senzills catàlegs de mà i tot es redueix a un desplegable conjunt que despatxa amb quatre ratlles cada indret i que quasi res ens explica de Viladomat en el general, i del que podrem veure en particular. Una manca d’informació que en part s’arregla en el cas del Museu per la informació de carteles i amb els panells descriptius.

Però i a la Capella dels Dolors?. Misèria absoluta. Cap informació i una il·luminació tan escassa que impedeix qualsevol mirada mínimament decent.

Dos elements ( informació i visibilitat) que fan sortir desencantat al visitant 

que s’hi ha apropat. Un problema que principalment en el camp informatiu obliga a una solució urgent , tant amb la publicació d’un opuscle informatiu , com amb la presència dels corresponents panells informatius que parlin del que , quan, com i de quina manera , de la Capella dels Dolors. (Sortosament s’ha indicat correctament l’existència de la Sala de Juntes i la gent la visita, no com en els primers dies en els que la manca d’informació feia que els visitants forans ni la visitessin ni tan sols coneguessin la seva existència).

Tot però en un estat de pobresa ambiental i cultural, com de sagristia de poble que ensenya la relíquia d’aquell sant inconegut que és el seu gran tresor. Una visita la de la capella dels Dolors, trista, pobre i de quarta categoria ( A ningú se l’hi ha ocorregut música barroca de fons per crear ambient espiritual i enlairar l’esperit ?) i que no dona pes a la meravella que és la sala de Juntes ( salvant totes les distàncies , sempre he comparat la sorpresa que provoca a la que un rep en veure la Saint Chapelle de Paris). Una visita que desmereix Viladomat quan l’hauria d’elevar prop del Nirvana.

Una creu, aquesta la de l’exposició de Viladomat que estem encara a temps d’esmenar. Sortosament la durada de les dues exposicions és suficientment llarga com per esmenar la gran quantitat de defectes de les mateixes. Ara sols manca voluntat política i cultural.

I si de la primera en puc dubtar , sé que per la part cultural no hi haurà cap moviment, com és habitual en aquest àmbit tumoral de l’art i la cultura mataronina que n’és el Museu de Mataró. Però  bé, no serà per no haver-ho intentat amb una crítica que al meu entendre sols es pot aixoplugar en allò de la crítica constructiva de la que sempre en parlen aquells a qui els hi toquen el crostó.

Viladomat , una gran mostra de la que Mataró sembla passar-ne i no fer-ne cap mena de cas.

ANTONI VILADOMAT. REDESCOBERTES

LA CARA

Aprofitant els fasts del Tricentenari els estaments oficials han tingut a bé recuperar la figura d’Antoni Viladomat (1678 – 1755) que va ser sens dubte un dels artistes més rellevants del seu temps , essent  per un llavors el pintor de referència del món i el mercat artístic català. Un coneixement i reconeixement que havia minvat molt convertint a Viladomat en un autor poc reconegut per el públic i fins i tot menystingut per molts experts, com ho ha demostrat fa ben poc l’anècdota de la trobada de cinc obres seves entre les escorrialles de la litigada col·lecció Muñoz Ramonet ja que no van ser considerades valuoses per l’experta americana que assessorà a les filles de l’industrial en l’espoli a la col·lecció familiar.

Ara , amb motiu dels actes del Tricentenari, s’ha realitzat una grandiosa recuperació del seu fer que de la mà del MNAC , el Museu d’Art de Girona, el Museu comarcal i diocesà de Lleida , el Museu de Mataró i el Museu Arxiu de Santa Maria , sota el comissariat del Dr. Francesc Miralpeix, sens dubte el millor coneixedor de l’artista , intenta recuperar per el coneixement públic la seva figura.

A Mataró, indret important en la vida i el fer de l’artista , en bona part degut al  seu casament amb Eulàlia Esmandia ( Les Esmandíes era la casa pairal de la família), li ha pertocat acompanyar al conjunt monumental de la Capella dels Dolors , peça cabdal del seu fer , una exposició al Museu , de títol “Redescobertes” , anomenada així per acollir obres menys conegudes de l’autor encara que no per això menys valuoses.

La mostra del Museu , acuradíssimament exposada en tots el detalls , especialment en el que pertoca a cromatisme de fons, informació i carteles (es nota la mà del MNAC ) està formada per una vintena de peces , d’elles quatre dibuixos , que ens permeten acostar-nos a un gruix d’obres que per pertànyer en bona part a col·leccions privades no han estat exposades en públic i si ho han estat ha estat en arres ocasions. Obres doncs que ens permeten endinsar-nos en el Viladomat menys conegut , però no per això menys ric.

Unes obres que , a més a més , ens permeten fer una mirada transversal al seu treball ja que podem gaudir per ex. de tres obres que podríem dir de primera època ( “Sant Ignasi escrivint a la cova de Manresa” , “Santa Maria Magdalena” o “Sta Maria egipcíaca al desert” ) on Viladomat ens sorprèn amb uns quadres allargassats en els que la visió paisatgística de l’entorn agafa especial prestància.

Una mirada que ens acosta al seu concepte de la pintura religiosa, ben propi de l’època , que alhora ens permet endinsar-nos en la seva habilitat tècnica i conceptual , ja sigui mitjançant la presència de dibuixos preparatoris que ens permeten fer ullada a la seva metòdica, com també poder gaudir de la seva pinzellada especial que per alguns permet albirar ja el pas a la pintura moderna que es realitzarà uns decennis després.

Una exposició important , molt important  diria jo, potser la més important que s'ha fet a la nostra ciutat en molts anys , que precisa d’una detinguda i repetida visita. Viladomat és el que és. A mi , per ex., no és un pintor que em faci trempar i a bon segur no faria un llarg desplaçament per veure una exposició seva , però això no ha de treure la seva vàlua i a més a més cal recordar que en l’entorn local hem de valorar  la seva importància cabdal en el nostre minvat patrimoni artístic monumental, amb la certa raresa que n’és la Capella dels Dolors, peça fonamental en el context general de l’artista.

Un entorn , el de la capella dels Dolors , que encara que és difícil trobar un mataroní que no la conegui, ara se’ns ofereix sense les habituals dificultats de visita i per tant és la “cirereta” , el “bombonet”, com així el qualifiquen molts dels amants d l’espai , que arrodoneix la visita global al fer d’aquest històric artista que n’és Antoni Viladomat que ara , i de la mà del tricentenari, agafa nova volada. Una volada que Mataró hauria de fer que no sols fos passatgera.

Ps.- L'exposició de Viladomat , amb una "cara" brillantíssima que no ha de fer oblidar una "creu" que ens hauria d'avergonyir , que no s'ha d'obviar, i de la que en parlarem en el proper post.

PER APLAUDIR , …. I MOLT

 

Recuperàvem ahir les imatges de la magistral conferència de Jordi Bonet a la Nau Gaudí, tot reflexionant al voltant de l’oblit involuntari en el que cauen moltes iniciatives , per positives que siguin , en el desert comunicatiu en que es converteix el temps vacacional de l’estiu, malgrat la presencia sempre viva de les xarxes socials.

Continuem avui en aquest camí per fer-nos ressò , i alhora aplaudir de manera ben intensa , dues accions patrimonials molt importants que han succeït en el nostre entorn en aquest període canicular i que cal celebrar i magnificar en el que valen. Per un costat ens trobem amb la compra per part de l’Ajuntament d’Argentona de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch ,i per l’altra l’acord aconseguit per fer més visible , - jo diria que visible -, el conjunt monumental de la Capella dels Dolors.

Us deixem aquí els enllaços amb les notícies publicades en el capgros.com ( Capella dels Dolors , Casa Puig i Cadafalch) que deixen ben explicites les raons i les circumstàncies . Per la nostra part res més que remarcar la importància de les mateixes.

En el que pertoca a Argentona , pel fet de tancar la lamentable història de la casa estiuenca de Puig que estava en un deteriorament greu. Un tancament que obre , malgrat la crisi , una possibilitat cultural molt important que bé faria l’Ajuntament de consensuar amb les forces culturals de la vila, no fos cas que com en tantes altres ocasions , a Argentona i a molts indrets , el resultat esperançador de la proposta esdevingués un veritable fracàs. Crec i espero que no serà així, i com argentoní  del Recull enciclopèdic , poso la meva col·laboració a disposició de qui s’escaigui.

Per la part de la capella dels Dolors , crec que tots hem d’expressar un rotund: Ja era hora. Era una absoluta vergonya que un dels pocs tresors monumentals dels que gaudim a la ciutat fos pràcticament invisible per el públic en general degut a la seva “peculiar” política d’obertura al públic.

Ara , tot serà diferent i tots , començant per els propis mataronins , tindrem ocasió de visitar de manera habitual el Conjunt Monumental i el podrem convertir en lloc de lluïment davant dels nostres visitants. Per això estem molt satisfets de l’acord aconseguit entre la Parròquia , el Museu Arxiu de Santa Maria i l’IMPEM. Un acord magnífic que celebrem amb joia , i davant de la importància del mateix fins i tot deixem de costat que l’IMAC no hi tingui res a veure , fet al voltant del qual bé es podria aprofundir.
 

I ja que parlem de l’IMAC bo és que també rebi la nostra felicitació per el cicle que ha organitzat al Clos de Torre LLauder , conjugant de manera ben escaient història , art i jazz. Un cicle del que lamentablement no podrem gaudir ja que totes les actuacions coincideixen amb inauguracions d’exposicions , com és el cas del Capgròs, i molt especialment amb la de la Col·lectiva del Sant Lluc i la retrospectiva de Josep Serra amb motiu del seus 30 anys de vida creativa. Una lamentable coincidència que no ens ha de obviar la merescuda felicitació per la pensada.

 

BOCABADAT

Fa tres o quatre anys que a la Fira del llibre vell que se celebra a Barcelona per la Mercè , vaig comprar per menys de cinc euros un magnífic llibre escrit allà el 2000 , per Lluís Permanyer i de títol “Ateliers” , en el que fa mirada a diversos artistes mitjançant els seus tallers privats. Un llibre que si el trobeu entre els descatalagotats no dubteu en comprar i que gaudeix del protagonisme de deu artistes que Déu n’hi do: Arroyo, Brossa , Clavé, Corberó, Chillida , Dalí, Miró,  Perajaume, Susana Solano i Zush.

Justament llegint el capítol de Susana Solano, l’artista explica que gaudia d’un magnífic taller en una nau modernista de Mataró que havia hagut d’abandonar per raons de les que no vol parlar. Un , al llegir això, es va maleir a si mateix. Haver tingut a Susana Solano treballant uns quants anya i a un pam dels nassos i sense saber-ho...

Ràpidament el nom de Pere Casanovas ( en la imatge , mig amagat rere el mitjó de Tàpies ) em va pampalluguejar al cap. Casanovas , l’escultor dels escultors. Aquell que és el responsable per ex. del “mitjó” de Tàpies, el “cub” d’Oteiza per el Macba o de tanta obra de Palazuelo, per dir tres noms cabdals. Aquest artits artesà , tip i fart de que s’acostin al seu taller els millors artistes del mon per a dur a terme els seus projectes escultòrics.

Pere Casanovas aquest nom respectat per arreu i tant desconegut a casa on ha volgut passar del tot desapercebut, mantenint un escrupolós “secret” professional que ha impedit que la ciutat s’hagi pogut aprofitar dels seus “escultors / visitants” il·lustres.

El nom de Pere Casanovas va aparèixer clarivident quan en  la setmana passada coincidia de manera casual en un tema professional amb un escultor del qui tenia coneixement de la seva existència , i també de la seva qualitat .

En la xerrada va sortir l’afirmació de que un exercia de crític d’art a Mataró , quan l’esmentat escultor em sorprenia tot dient: “Dons jo tinc el taller a Mataró” i davant la pregunta de la seva ubicació els meus ulls van començar a fer xirivies. És tractava d’un espai prou cèntric, i que aviat encara ho serà més, per el que hi he passat,  i passo, forces vegades sense poder arribar a intuir que per allà hi havia tot l’arsenal artístic del que he pogut gaudir aquesta tarda.

Per que aquesta tarda ha estat una passada que dirien els més joves. Els meus ulls s’han acostat a un estudi, show room, taller d’un escultor de primeríssim nivell , amb obres a mig mon , que ha compartit cartell d’exposicions internacionals d’escultors espanyols, de  dotzena escassa de protagonistes, amb Chillida, Oteiza,, Gargallo, Alfaro, Corberó...

Un escultor capaç d’exposar a la Maegth , quan era certament la Maegth, a Nova York, les principals ciutats de centre Europa , al que Salzburg està preparant una retrospectiva molt important de la seva trajectòria per el 2013, que....

Però el més important ha estat per a mi enfrontar-me  a les seves obres , la seva trajectòria , les seves maquetes, el seu projecte de futur amb unes escultures públiques del tot innovadores amb el ferro i el vidre com a protagonistes d’uns treballs que marcaren fites , abans i després. Una mirada , la meva, que no tenia prou capacitat per acaparar tants imputs , tant art i tant alt nivell, com el que he pogut gaudir en aquest amagat taller mataroní.

Lamentablement la visita comportava un pacte de silenci. El que he dit és tot el que puc dir. No puc descobrir ni nom ni indret , però penso que avui s’han començat a construir uns fonaments com per aconseguir una petita transcendència pública, una visita d’ escollits ,un ...

Sigui el que sigui , una possibilitat per que si no tot Mataró, al menys un bon grapat dels amants de l’art puguem gaudir de la qualitat que s’atresora en un espai prou cèntric de la nostra ciutat i amb un autor que ha trobat en l’anonimat mataroní el poder per seguir lluitant per un fer escultòric que ja ha merescut reconeixement internacional.

Una visita , aquesta d’avui, que m’omple de goig i que espero pugui fer més pública i amb més detalls ( fotogràfics especialment ) en començar la propera temporada.

Una visita que ha estat la manera més joiosa d’omplir el pap de gasolina artística , i com a veritable aperitiu artístic d’unes vacances que ja toquen a la porta i en la que intentarem sadollar-nos de bon art , que falta ens farà per seguir endavant en una nova temporada en la que les circumstàncies generals no ens fan preveure moltes flors i violes de l’art a Mataró i de Mataró.

 PATRIMONI

Si a Mataró tenim artistes que treballen ocults sense que ningú ho sàpiga ,  (el protagonista del comentari previ a aquestes ratlles , em feia la boca aigua tot anomenant-me els noms de directors de Museus que han passat per el seu taller en els darrers anys), també tenim veritables tresors que resten certament amagats .

Per això m’ha sorprès el poc ressò que ha tingut la notícia de que la capella dels Dolors s’obrirà  a la visita tots els dies de la setmana en els mesos de Juliol i Agost , obviant la dependència de la visita associada amb el Museu Arxiu de Santa Maria.

Una notícia, aquesta excel·lent , que hauria de produir una massiva assistència ala mateixa ( fet que no esdevindrà  )i que hauria de portar a tants i tants mataronins a visitar l’emblemàtic espai cultural i deixar de ser així el gran desconegut de bona part de la vida cultural mataronina.

Com magnifica notícia patrimonial és també el fet de la restauració de la casa d’estiueig de Puig i Cadafalch a la Pça de Vendre d’ Argentona. Una restauració avalada per la Generalitat com a  possible prèvia de l’expropiació/venda de l’emblemàtic espai per part del Govern de la veïna vila.

Dues notes patrimonials que bé serveix de contrapunt  cultural feliç als difícils moments de la cultura mataronina , escaquejada en un impasse del que haurem de sortit aviat so de pena de caure en un cul de sac d’el que serà difícil, però que molt difícil sortir-ne.