QUÈ HI ANEM A FER AL MUSEU ?

Amb aquest espectacular títol , Llàtzer Moix presentava el passat diumenge a La Vanguardia , una acuradíssima reflexió  en relació a l’actuació de Macron i el Louvre ,  i ho feia amb una frase destacada “la degradació de l’experiència museística avança de bracet amb la massificació creixent”.

L’article era molt bo i encertat, - us recomano el cerqueu per Internet-,però a un , mataroní de residència i història, la farmàcia fundada per la família al carrer Nou és del segle XVII-, li van agafar ganes de riure.

A Mataró amb un Museu que té peces tan importants com la única col·lecció de gravats de Goya en un Museu català -l’altre està a la Biblioteca de Catalunya-, col·lecció de la tirada de 1937, amagades de tota visita, quan son un tresor artístic de primera magnitud que ocupa lloc de privilegi en Museus Contemporanis com per ex, el d’Helga d’Alvear a Cáceres.

Un tresor també econòmic, doncs a  Sotheby’s fa vuit anys es va adjudicar un lot amb els gravats de Goya de la seva sèrie La tauromàquia per un valor de 512.750 lliures , el que significava uns 605.000 euros a preus de valoració de la lliure d’aquells temps. Calculeu dons el valor de les quatre sèries de gravats del Museu.

Un Museu que disposa d’un fons important d’art aconseguit en bona part per Rafel Estrany que com apoderat del Servei de defensa del Patrimoni Nacional, amb l’estrella de disposar de dues obres de Dalí,  “Caballero con bigote” i un altre dedicat a Puig Puxades (sic) i un bon seguit d’artistes noucentistes i una petita i important col·lecció de taules gòtiques que mereixerien estar exposades a l’abast de la gent.

I un Museu que hauria de disposar d’obres del nombrós i valuós grup d’artistes que ha tingut la ciutat, és en canvi un museu mort i esllanguit que en la seva seu central, quan el vaig visitar fa pocs mesos, sols tenia exposat un quadre de Jordi Arenas de la façana de l’Ajuntament al començar la guerra civil.

Amb un Museu absolutament mort i buit de la realitat artística de la ciutat, el senyor Llàtzer Moix pot estar ben tranquil. A Mataró la degradació de l’experiència museística va de bracet de la desídia de l’Ajuntament i d’anys d’ineficàcia i de la no actuació del directors del Museu en els darrers 50 anys.

Ca L’Arenas n’és l’última demostració dels fets. I molt que ho sentim els ciutadans de Mataró

ELS TRESORS AMAGATS DEL MUSEU DE MATARÓ

 

Bona part dels ciutadans de Mataró desconeixen que el Museu de Mataró guarda i conserva una tirada complerta del gravats de Goya, menys un exemplar que va desaparèixer  quan en el Museu desapareixien més coses que en un espectacle del mag Pop.

Que també hi ha dos dibuixos primerencs de Dalí i un bon grapat de peces importants. Un desconeixement degut a que aquestes obres han estat raríssimament exposades en públic. I per altre part no existeix un inventari a l’abastat de tothom per a poder conèixer la realitat dels tresors o no tresors  que acull el Museu de Mataró, que per tant és el Museu dels mataronins.

Durant molts anys aquestes peces han estat en una nebulosa de la que ningú en voli parlar. La seva arribada a la ciutat s’explicava en mil i una històries plenes de cabòries i a qual més inversemblant. Que si en la fugida cap a l’exili algú va deixar el paquet que les aplegava de manera intencionada o per un oblit, que sí naps que si cols. He defensat durant molts anys la teoria que m’explicà el pare, gran amic de Rafael Estrany, que aquest les  va arreplegar dels magatzems que acullin les obres confiscades als republicans, i amb aquests fons va crear i enriquir  el Museu de Mataró de l’època moderna.

La por a ensenyar-les massa i que algú no les reclamés les va fer fonedisses a la mirada pública. Recordo que quan vaig demanar veure els dibuixos de Dalí, em van citar un matí, i amb tot ben barrat me’ls van mostrar. Segueixo sense entendre aquella por ja que un dels dibuixos jo ja l’havia vist reproduït en un opuscle sobre l’art modern realitzat per Santi Estrany. I em van donar fotocopia de la fitxa dels mateixos , tatxant amb retolador negre les dades conflictives  de data d’arribada al Museu i  lloc d’on provenien.

Aquest diumenge a La Vanguardia Josep Playà Maset ens ofereix un magnífic article al voltant de “L’art en diàspora”, (clica aquí) el viatge d’anada i tornada de milers d’objectes artístics, en relació a les 8600 obres que ningú reclamava després de la guerra i que es van repartir entre Museus, espais civils o religiosos. Un article en relació al llibre” Arte, botín de guerra”, publicat per Ed Càtedra, escrit per l’historiador Arturo Colorado especialista en el tema

En l’article se’ns explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57  i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí  i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades.

Els aiguaforts dels desatres de la Guerra van ser exposats al mateix museu el 1945.

Havent quedat clarament demostrat que està documentada la cessió al Museu de Mataró d’aquests obres d’art  i peces històriques  és difícil entendre la por d’abans per mostrar-les en públic, i la negligència d’ara de no fer-ho.

Una part dels gravats de Goya van ser exposats el 1982 quan s’inaugura la remodelació del Museu que deixava de ser local per passar a ser Museu Comarcal. Van ser exposades en unes ben criticables condicions en dos espais del primer pis.

Van tornar ser exposades, aquesta vegada en la seva totalitat, l’any 1996 en motiu del 250 aniversari del naixement de l’artista. Aquesta exposició es realitzà degut a la insistència del món artístic local i amb la més gran de les reticències de Cultura ( regidora Carmina Benito) i director del Museu (Carles Marfà). Va tenir tant ressò que es convertí en itinerant per diversos museus del país, i fins i tot va viatjar  a Mèxic a on es van desplaçar Marfà i Ramon Ramis, director del patronat municipal de Cultura. A canvi va arribar a Mataró una espectacular exposició del gravador mexicà Cuevas

D’ençà aquella exposició sols s’han pogut veure gravats individualitzats en algunes exposicions del Museu i de Ca l’Arenas, encara que el 2014 es van poder visitar un bon gruix al Museu de Cerdanyola.

Ara amb tota la documentació pública i a l’abast de tothom , potser ha arribat l’hora de fer pública de manera global i conjunta aquests tresors amagats del Museu de Mataró. En comptes de prorrogar in aeternum les exposicions , quan estan esgotades tant  per la seva durada com per la manca d’interès, crec que és obligada aquesta mirada interior al tresors amagats.

I és més obligat encara tornar a gaudir de tota la col·lecció de gravats de Goya i més ara quan en aquest any es commemora el 275 aniversari del seu naixement.

Hi posem fil a l’agulla o quedem com sempre com uns capgrossos absoluts

 

 

 

CULTURA I EL MUSEU DE MATARÓ A LA RECERCA DEL RÈCORD GUINNES D’INCAPACITAT GESTORA.

No fa pas gaires dies parlàvem del fet de que el museu de Mataró segueix sense mostrar la col·lecció de gravats de Goya, un veritable tresor , en l’econòmic i el cultural, que roman guardadet en un calaix a l’espera de temps millors, quan la seva exposició seria sens dubte un atractiu patrimonial que enlairaria l’interès del Museu de Mataró per part  dels seus  ciutadans, alhora que serviria d’esquer per atreure visitants a la nostra ciutat en el global, i al Museu de Mataró en el particular.

Avui El País publica un article de títol “Més patrimoni per a tots” que podeu enllaçar aquí, en el que explicita les adquisicions de la Generalitat per els Museus catalans durant 2016 que varen comportar una despesa de més de 1.5 milions d’euros. D’entre la varietat i diversitat de les obres adquirides s’indica , oh sorpresa! que es va adquirir l’obra de Viladomat “La reverberació de Santa Teresa” per un valor de 4968 euros destinada al Museu de Mataró. Poques línies després explica Magda Gassó, responsable del Servei de Museus i Protecció de Béns Mobles de la Generalitat que: “No es compra res que no tingui interès per al museu i sempre que vagi a l’exposició, no a la reserva”.

I aquí és quan un s’encén. Algú de vostès ha tingut coneixement d’aquesta adquisició per el Museu de Mataró.? Cultura ho ha anunciat en algun moment?. Vist que aquestes  adquisicions son sols per a ser exposades i no per restar en el magatzem, algú em pot dir on es troba exposada aquesta peça.?

Com que soc xafarderot de mena , he buscat a la xarxa per si hi havia hagut aquesta presentació , i un no la recordava, però no he trobat res de res. El que si he trobat un apunt al respecte d’aquesta obra amb arrels mataronines en unes “Notes sobre la procedència mataronina d’unes teles de Viladomat” , que l’historiador Rafel Soler presentà en una sessió d’estudis mataronins, que podeu visitar en aquest enllaç:

http://www.raco.cat/index.php/SessioEstudisMataronins/article/viewFile/113229/140998

Penso sincerament que  el desideràtum el Museu depassa el màxim del tolerable i que calen mesures urgents ja. Unes mesures que hem de demanar dràstiques vist que tot el que va succeint a Cultura i al voltant de l’art ja passa de taca d’oli.

I per damunt de tot, recordem que hi ha un responsable màxim, encara que el qualificatiu no se l’hi escaigui. Quan Alcaldia prendrà les decisions oportunes per que Cultura ocupi el lloc que li pertoca en el desenvolupament de la ciutat i en ell , les arts siguin reconegudes en el seu just nivell i mida?. És urgent.

I evidentment cal exigir l’immediata exposició de l’obra adquirida per la Generalitat  ja que com queda clar  es va adquirir per a ser exposada i no per restar amagada.

I encara de manera més intensa cal exigir explicacions públiques  que ja sabem , i com és norma de la casa , no tindràn lloc .

(La fotografia de la façana del Museu amb l'ombra de l'escultura Mataró, és de Ramon Manent i està extreta de la xarxa)

ELS GRAVATS DE GOYA DEL MUSEU DE MATARÓ. UN TRESOR QUE NO HAURIA D’ESTAR AMAGAT.

Aquests dies ha estat notícia el fet de que en la darrera subhasta de Sotheby’s s’ha adjudicat un lot amb els gravats de Goya de la seva sèrie La tauromàquia per un valor de 512.750 lliures , el que significa uns 605.000 euros i això tenint en compte l’actual depreciació de la lliuranglesa.

La notícia en sí no tindria una transcendència propera més enllà de la valoració crematística del gravats de l’ínclit artista aragonès, però està clar que  és una notícia que no pot passar de trascantó per els nostres verals ja que el Museu de Mataró , no tan sols és propietari i dipositari d’una altre sèrie d’aquest gravats , ans pel fet de que no estan sols i van acompanyats dels 80 gravats que conformen els ”caprichos”, els 82 de la sèrie  “Els desatres de la guerra” i els 31 “disparates” conformant la col·lecció completa de Goya amb l’absència d’un sol  exemplar, amb un total de 217 gravats impresos
 

 i que  a més a més corresponen a l’edició de 1937, anomenada de “guerra” que es considerada com de les millors per la qualitat de d’impressió i el gruix de l’entintat.

Una xifra de gravats que fent teòrica regla de tres converteix a la col·lecció del Museu en una col·lecció amb un preu de taxació d’uns quants milions d’euros. Un veritable tresor que resta amagat als ulls dels mataronins.

La col·lecció de gravats de Goya van arribar al Museu de Mataró de mans de Rafael Estrany , de la mateixa misteriosa manera que ho van fer altres peces com per ex. els dos dibuixos de Salvador Dalí. Diverses son les hipòtesi però la més real s’acosta a que Estrany va rampinyar el possible per potenciar el Museu de Mataró de la gran quantitat d’obres que restaven amuntegades  a Montjuic , fruit del desori patrimonial que va comportar la Guerra Civil , i sense propietaris clars.

La sèrie “Els desastres de la guerra” van ser exposats amb gran èxit a l’any 1945 i sols van tornar a la llum pública quan el museu , remodelat en democràcia, va passar a ser Museu comarcal(1983). Llavors es va fer un  exposició amb forces gravats, d’aquest sèrie i altres, que va ser molt criticada i denostada ja que el  gravats van ser presentats amb passe-par-tout amagant les barbes i el solc d’impressió , alhora que restaven subjectes al passe-par-tout amb adhesiu cel·lo. Una absolut barrabassada, i la qualifiquem així vist els dies en que ens trobem

En arribar 1996, i celebrar-se  el 250 aniversari del naixement de Goya ,el Museu a través del seu director Carles Marfà, amb el suport de la regidora de Cultura , Carmina Benito, es va negar rotundament a tornar exposar la col·lecció, tot dient que no feia tant que havia estat exposada. La pressió d’un bon gruix de gent de l’art i pressions culturals superiors a les locals van fer que  l’alcalde obligués a la realització d’una exposició monogràfica que va tenir un important ressò, de tal manera que va esdevenir en itinerant i es va passejar per diversos museus del país.

L’exposició es va arrodonir amb alguna que altre conferència , entre elles la de Juan Carrete , per un llavors director de la Calcografia Nacional, amb qui em va succeir un dels fets més esperpèntics de la meva carrera periodística. Estant entrevistant-lo per a televisió de Mataró  en una petita sala del Museu, el seu director Carles Marfà va donar ordre d’apagar la llum i deixar-nos a les fosques , el que va obligar a refer tota l’entrevista a la plaça de l’Ajuntament, davant l’astorament absolut del propi Carrete que no entenia res i ens va donar tot el suport.

Curiosament aquesta exposició, que el propi Carles Marfà s’havia negat a realitzar , va tenir  important sortida per ser exposada al museu José Luis Cuevas que es just al costat del Zócalo, plaça principal de la capital mexicana. Un museu que agafa el nom del més important gravador mexicà i que al costat de la seva obra i a la d’altres gravadors, acull una important col·lecció de pintura tant d’artistes mexicans, com sud americans i europeus. Una visita que va fer que  canvi arribés al Museu una gran exposició de Cuevas que estava en itinerància per Europa.

Curiosament l’exposició dels gravats de Goya que estava totalment muntada i provada per la seva itinerància va comportar que es desplacessin a Mèxic DF , i per un període d’uns deu dies, el propi director Marfà, Àngels Soler, que constava com a curadora de l’exposició, i amb ells Ramon Ramis, director en aquells moments del patronat Municipal de Cultura i en Remigio Herrero que era el regidor de cultura. Aquí podeu llegir la notícia que va publicar el diari mexicà El Universal.

A posteriori els gravats de Goya no han estat exposats conjuntament i sols alguns que de forma individual han format part de’exposicions temporals de Ca l’Arenas.

De la importància dels gravats de Goya i de la seva història en l’entorn local, podeu trobar a Google, l’estudi detallat que es publicà als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria , signat per Carles Marfà, Esther Gurri i Joan Banús.

Si de per ser era del tot lamentable que un tresor com aquesta col·lecció del gravats de Goya no estigués a la disponibilitat visual dels mataronins i dels visitants del Museu, ara , taxada de manera ben clora en raó d’aquest subhasta , no fer-los públics de nou i de manera permanent és un luxe que una ciutat com Mataró no es pot permetre.

Hem perdut l’obra de Viladomat , la capella dels Dolors costa molts “dolors” poder-la visitar, la casa Coll i Regàs no és visitable, seria ja massa que no és fes res per que els gravats de Goya siguin del tot visitables i esdevinguin un far de llum per cridar l’atenció dels amants de l’art i la cultura , i convidar-los a visitar una Mataró, massa   trista i enfonsada patrimonialment  per la poc atenció que de fa temps se li dona des de la casa gran i Beneficència.

QUIM FERNÁNDEZ I ANNA CAPELLA, DESTITUCIÓ OBLIGADA , JA.

Avui aquesta tarda capgròs.com explosionava el món cultural local fent pública la noticia de que les pintures de Viladomat  al MNAC la sèrie de 20 olis de grans dimensions de Viladomat que decoraven el claustre del convent de Sant Francesc de Barcelona, avui desaparegut, i que van passar a la real acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que estan dipositades al MNAC no seran acollides a Mataró, per confegir juntament amb la capella dels Dolors el nucli més important de l’obra del millor artista del barroc català i en canvi aniran a Manresa que les acollirà amb tots els honors. I aquest canvi d’ubicació no ha estat per una proposta amb la que fos difícil de competir , i si per que la ciutat de Mataró, a través del seu Institut de Cultura i mitjançant un informe desfavorable d’Anna Capella la directora del Museu , ha decidit renunciar a  aquesta aposta cultural.

La notícia no per inesperada m’acava de sorprendre. No molt gent sap que Mataró es va posar de cul quan es va dur a terme l’any Viladomat i no va fer cap gestió per prendre-hi part. Sols la insistència de l’historiador Francesc Miralles amb  la col·laboració de  l’artista Perecoll van convèncer a l’alcalde Mora , que no a Cultura , que era obligada la presència de la ciutat. I encara que els actes van quedar ben esmorteïts , recordem que no hi va haver-hi inauguració oficial de l’exposició ni catàleg personalitzat, van tenir un bon suport de la gent que segueix creient , i amb raó,que Viladomat és un dels pocs actius culturals històrics de la ciutat.

Ara de nou el mateix regidor de Cultura que va dir no en aquell moment , repeteix negativ amb el recolzament i l’excusa d’un informe negatiu de la nova directora del Museu Anna Capella.

I bo és fer-ne cinc cèntims de la mateixa , vist que la mateixa després d’aconseguir la plaça no ha tingut a bé ni presentar-se públicament al món artístic i cultural de la ciutat , ni tan sols fer presentació del seu projecte museístic per la ciutat, tal i com seria el lògic i evident. A més tampoc ha tingut a bé acudir a les exposicions que s’han celebrat a la ciutat fora de les del seu propi àmbit, amb el que ha mantingut i agreujat l’esvoranc entre l’art local i el que hem de dir l’art oficial.

Anna Capella guanyava la plaça de directora del Museu de Mataró, després de la divisió de Carles Marfà a qui es va trobar aixopluc a Patrimoni. Venia del Museu de l’Empordà de Figueres d’on havia estat fulminantment destituïda en arribar el nou consistori. Acomiadament considerat com ajustat tant per els tribunals figuerencs com el TSJC , instàncies ambduess a les que va recórrer la treballadora.

Mentre estava actiu el concurs , Cultura de Mataró la va escollir per ser comissària de la darrera temporada de Ca l’Arenas, fet que evidentment deu ser del tot legal, però igualment amb evidència clara d’una manca d’ètica absoluta. ( D’entre diverses concursants se’n tria una al mig del concurs per fer una feina per l’entitat. Per a tots queda ben clar per on van les preferències del contractador)

Va guanyar la plaça al setembre però va ajornar l’assoliment de la mateixa a que fos ianugurada la mostra que va comissariar , a bon segur per un qüestió econòmica. Seria difícil de justificar un pagament extra  la directora per una feina que li pertoca com a tal.

Des de la seva presa de posessió, ningú ha sabut res del seu projecte museístic , i de quines serien els camins i direccions a prendre. Pels fets s’ha pogut constatar el recolzament augmentat a la política contemporània de G. Noè i el rebuig generalitzat a tot concepte plàstic.

Però mai podriem haver arribat a imaginar que la inquina vers la pintura arribés als nivell de rebutjar uns tresors artístics com els de les obres de Vildomat.

Un rebuig consentit per un regidor inepte i prepotent que està deixant la cultura per terra, desgavellant-ho tot i menystenint fins a límits el paper dels artistes que no es mouen als seus dictats. Com es demostrà el passat diumenge no  acudint ni ell, ni ningú del departament, a la inauguració de l’exposició de P.m. Brasó, quan més que mai i per dignitat la seva presència era obligada.

Per això cal prendre mesures dràstiques ja. No valen draps calents. Ja sé , com em va dir una vegada J.A. Baron , per Cultura mai es trencarà un pacte polític. Però després d’això ni un ni l’altre poden tenir cap mena de càrrec de responsabilitat a la ciutat a la que ja han fet un mal irreparable.

O sigui senyor Alcalde que cal actuar ja, i no s’accepten mitges tintes, cal actuar amb bisturí ja. Fernández i Capella destitució ja.

Ara el mal està fet , però els responsables han de pagar. No pot ser que aquests dos personatges se’n vagin de rosetes. Quim Fernández ha de saltar de cultura per el seu silenci i per no veure i fer veure que l’opció Viladomat era una opció de ciutat i que per tant que està per damunt de les opinions d’una directora que ha aterrat fa quatre mesos a Mataró, que no coneix la ciutat i que no fa cap pas per intentar lligar amb ella.

I Anna Capella per dignitat professional hauria de dimitir i si no ha de ser foragitada del seu càrrec. La Cultura i el Museu de Mataró no poden estar en les mans de qui li ha fet tant de mal.

I SI D’UNA VEGADA REGENEREM EL MUSEU DE MATARÓ (II)

Sempre que m’han preguntat qui era , segons el meu entendre , el culpable de la pobresa artística de Mataró disposant com disposa de tan grup de creadors alguns de més que estimable qualitat , he respost que d’entre diverses circumstàncies la més cabdal era el menysteniment absolut fregadís amb l’oblit total del Museu de Mataró envers l’art.

Mentre en les poblacions de nivell parell al de la nostra (Granollers, Badalona, Terrassa, Sabadell, Olot etc..) els museus locals son veritables impulsors de l’art en les seves contrades mantenint una política expositiva en que es conjuga els valors de casa amb una qualificada programació d’artistes de nivell, alhora que el museu esdevé un veritable espai on resguardar el nom i l’obra dels artistes formant una veritable col·lecció d’art local amb el de valor afegit que la mateixa representa.

El Museu de Mataró després de l’època gloriosa dels anys 50-60 va caure en una davallada important , especialment significada per el lamentable estat de les instal·lacions que el van deixar en un estat quasi catalèptic del que sols es va salvar la continuïtat expositiva gràcies als enormes esforços de Santi Estrany que va anar simultaniejant exposicions “adquirides” en els circuits públics , mostres d’artistes del país i mostres d’autors mataronins donant especial èmfasi als autors novells que així van tenir en el Museu trampolí perfecte per a la seva entrada en el camp expositiu.

La inauguració de la remodelació convertida en Museu Comarcal i sota la direcció de Carles Marfà (1983) no va pintar gens bé per l’art que va quasi desaparèixer totalment de les sales de síntesi i que en poc desapareixeria també de la sala d’exposicions temporals.

L’enuig que l’art provocava en la direcció va quedar clarament marcat amb tres fets: La negativa no tan sols acceptar el relleu del Sant Lluc davant l’abandó dels seus promotors i quan la mostra estava en un dels seus punts més alts, ans ni tan sols voler guardar el fitxer dels artistes que finalment ha estat lliurat 30 anys més tard a l’actual associació del sant Lluc.

La negativa a acceptar el regal de l’obra guanyadora del Premi del centenari de la Nova Aliança Mataronina , tal i com marcaven les bases. L’obra del guanyador Eduard Comabella va ser rebutjada i ningú sap on ha anat a parar , com va quedar palès en la recerca feta per Jaume Simon en motiu de l’antològica del desaparegut artista.

I finalment el pitjor va ser l’aconseguir expulsar de la junta del Museu a Santi Estrany que constantment reclamava la corresponent atenció per a la plàstica. Puc ben assegurar que les llàgrimes d’en Santi quan m’ho explicava va ser un cop dur i impactant.

Trenta anys de direcció han estat trenta anys en que l’art ha desaparegut del projecte del Museu , amb petites presències esporàdiques moltes vegades marcades per altres esferes superiors. Han estat trenta anys de llunyania entre l’entitat i els creadors mataronins amb fets tan lamentables que l’absència permanent dels responsables del Museu en qualsevol exposició que es celebrés a la ciutat fora d’aquelles d’obligada presència per raons protocol·làries o de càrrec.

Ara el món artístic mataroní en va ple, amb la conseqüent alegria generalitzada, de que Carles Marfà ja no exerceix de director del Museu. El cert és que no hi ha hagut cap oficialització del fet, però les darreres greus ensopegades a ca l’Arenas i principalment el desgavell previst a Can Marfà i el Museu Vilaseca , sembla ser que han omplert el got que ha feia temps estava ben curull i aprofitant l’avinentesa de les nombroses baixes per raons de salut el que impedeixen una actuació normalitzada de l’entitat, s’ha establert una cord amb el que ja no exerceix la seva tasca , de modus i manera que han existit ja unes contractacions per a tal de realitzar la seva feina.

Un feina que no un paper ja que de moment la cosa sembla estar en els llimbs de la negociació. Marfà va guanyar la plaça de director del Museu de Mataró i per edat encara està lluny a la jubilació. No pot per tant deixar el camp lliure ja que quedaria en el desempara i per tant cal ara trobar-li un nou destí en el que en comissió de serveis pugui mantenir status però no exerceixi direcció.

Ha arribat doncs el moment de recuperar el museu com element clau en la potenciació artística de la ciutat. cal establir nous camins , encetar ponts de diàleg i fer possible que l’art estigui representat en el Museu i que els representants del museu estableixin  les connexions perdudes amb l’activitat plàstica de la ciutat i els seus protagonistes.

Hi ha molt camí per refer. Cal intentar establir un fons artístic que no sigui el raquític i ridícul que per ex. se’ns ensenya actualment a ca l’Arenas, Cal lluitar de veritat per un fons documental i no mitjançant la caritat de quatre ciutadans i sí establint les corresponents relacions amb aquella gent , i molt especialment amb aquells actius artístics que disposen de fons documental significatius. Cal..

Cal refer tot el camí que una nefasta gestió ha destruït al llarg de més de trenta inacabables anys. Cal mirar endavant per lluitar per un Museu de futur digne de la ciutat que l’acull. Però el dubte existeix, de veritat voldran?.

Espero que així sigui i si ho fan , a l’altre costat de la vorera  amb la mà ben estesa i amb tot allò que un pugui aportar , m’hi trobaran. Pot ser un bon començament d’any somiar en un Museu nou i revitalitzat a partir d’aquest quinze que tant ens agrada als mataronins

La imatge que presideix el post correspon al cartell de l'exposició de Tàpies celebrada al Museu l'any 72 i correspon a la meva col·lecció particular. Un altre , en molt mal estat , està present a l'actual mostra de ca l'Arenas.

CA L’ARENAS. EL CATÀLEG.

Porto uns dies empantanegat fins a dalt del tot , amb importants quantitats d’enrenou laboral, professional, familiar etc , sense cap fet d’importància vital però amb entrebancs constants el que ha fet que , com rarament passa , hagi estat deu dies sense acostar-me per aquest blog. I com que a més han passat coses que cal remarcar, serà qüestió d’anar posant fil a l’agulla i retomar el pols de l’actualitat.

Potser la més important ha estat la presentació del catàleg de la temporada de Ca l’Arenas: “Art a Mataró 1942-1958, els anys de la represa”. Un catàleg que s’ha de qualificar com esplèndid i per el que cal felicitar com s’escau a tots aquells que hi ha pres part, amb èmfasi especial al comissari Mitrani que aquí sí ha complert amb escreix i a Jordi Cuyàs que ha realitzat un disseny molt acurat i amb gran elegància ,  al nivell que és en ell habitual , que afavoreix la lectura i la mirada.

Un catàleg de dues-centes planes que consta de dues parts clarament definides: la corresponent a l’apartat expositiu i la corresponent a l’apartat pròpiament històric.

Un apartat expositiu en el que  a més de repetir els escrits presents en els diversos opuscles que es lliuraven a cada exposició estan reproduïdes totes les obres que han conformat la temporada tant en el que pertoca a les mostres temporals com a les obres de l’exposició mare , en aquest cas amb la corresponent fitxa explicativa de cadascuna d’elles.  Un resum que permet fer oportú anàlisi del nivell i importància de l’obra exposada, alhora que ens permet fer una mirada global impossible de fer en la fragmentació expositiva.

Però la part veritablement important està en els escrits documentals que per primera vegada donen pas a una bibliografia en la que es pot ensumar la realitat de la vida artística mataronina d’aquell temps.

Un apartat documental que també es divideix en dos parts. Per una part el comissari Mitrani ens presenta la seva mirada d’aquells temps alhora que per l’altre és fa repàs cronològic a les exposicions celebrades a Mataró que en aquells moments quedaven reduïdes als espais del Museu i de la Biblioteca Popular. Un llistat exhaustiu que ens permet veure qui era qui en l’àmbit artístic local mitjançant les seves presències expositives.

En el que pertoca a l’escrit de Mitrani , aquest ens ofereix una mirada historiogràfica fonamentada essencialment en la premsa escrita i es nota ja que essent certament complert , el seu desconeixement dels àmbits artístics de la ciutat i els propis artistes la converteix en asèptica i no aconsegueix mostrar de manera viva el batec creatiu, alhora que existeixen alguns elements d’apreciació personal que poden ser molt discutibles. Malgrat això, repeteixo és un escrit molt interessant que ens permet endinsar-nos per una història sense documentació bibliogràfica alguna.

Un escrit en el que per el que a mi pertoca m’emociona, ja que en ell apareix la figura del meu pare , Pere Pascual i Clopés “PIC”, una figura que mai he entès que no aparegués en cap moment en l’exposició duta a terme. Certament les òbvies venjances personals de pringadillos amb poder no aguanten mai la força de la veritat dels fets.

Però , sense voler afegir aigua al vi de la importància del catàleg , aquest demostra encara més l’erroni del plantejament de l’exposició. Una exposició que segons s’explicà en la prèvia havia de servir per entendre Mataró , els seus artistes i l’art del moment, i no ha estat així. Aquesta exposició traient els molt escassos apunts locals podria haver estat exposada en qualsevol indret. I la personalització localista ha estat minsa. Mal triada i amb errades de moment, temps i època.

S’ha perdut així l’ocasió de recuperar per a les noves generacions noms com els de Miquel Massot, Lluís i Oriol Muntané, Zaragoza, Boix, Torres Bachs, Ayné, Solà i altres , que sense ser artistes de primer nivell si van assolir el seu reconeixement local i han de ser reivindicats en l’àmbit propi, tasca que sens dubte és responsabilitat del Museu local. Però tots sabem el desconeixement i l’al·lèrgia absoluta dels seus ineptes dirigents envers tot allò que porti el qualificatiu de plàstica i més encara si afegeix el sentit de proximitat.

Ara , recomanant una vegada més que es facin a mans aquest catàleg  que obligatòriament ha d’estar en la llibreria de tot afeccionat a l’art de Mataró, a esperar el que ens depararà el següent capítol. Una segona fase de la que res s’ha fet públic encara que un ocellet ens hagi dit que Pilar Parcerisas en serà la comissaria.

Una segona fase que no s’inaugurarà fins el proper novembre, el que vol dir que Ca l’Arenas romandrà tancat durant tot el mes de novembre. Sort que l’exposició està prevista des de fa més d’un any, el que fa incomprensible aquest desmesurat retard que faria rodar caps en qualsevol lloc on existís un manaire amb criteri de responsabilitat. Però com que a Cultura no hi és , així anem.

Esperem al menys que l’espera pagui la pena.

EXPOSICIÓ VILADOMAT. LA CREU

Encara que molts no ho entenguin l’existència d’un punt diferencial és el que marca la presencia en el mapa, o no, d’una ciutat. Un punt diferencial que , curiosament , moltes vegades queda emmarcat en el fet cultural. Una diferència que mai s’ha entès a la nostra ciutat de Mataró , acostumada com poques a viure d’esquenes a la cultura i al seu minvat patrimoni.

Ara, la possibilitat de recuperar l’estima artística gràcies al fet de que Viladomat hagi estat considerat com l’artista dels fets del “tricentenari” amb tot el que comporta de difusió , populisme i exaltació , està passant per la ciutat com aquella rierada de tardor que arriba de cop i volta i marxa a tota velocitat. És a dir un ser i no ser del que cap fruit se’n treu, ans el contrari.

Ja he dit , i no vull estar-me de repetir-ho, que no és pas que a mi Viladomat em faci trempar gaire, però això no vol dir ni molt menys que no em mereixi el més gran dels respectes i que entengui i conegui que el seu art és el millor del que varem gaudir en el nostre país en el seu temps. Per això el meu respecte i la meva admiració. I més encara , el sentiment de pertinença d’una joia històrica de la que hem de gaudir, fer-la nostra , i difondre-la a tothom que puguem.

Però això és veu que no ho entén quasi ningú entre els que manen a la Cultura de la ciutat i als seus estaments , amb potser l’excepció d’en Nico Guanyabens a qui se l’hi entelen les ulleres cada vegada que veu les mancances absolutes en el seu desig de propagació dels tresors mataronins. I dic això ja que sols sota la malvolença més absoluta i el desig d’enfonsar un acte important es pot entendre com la ciutat de Mataró ha preparat i rebut l’exposició de Viladomat.

Per començar la primera pregunta és, existeix l’exposició de Viladomat a Mataró?. La resposta clara és NO. Sols dos anuncis mitjanets a l’estació i començament de  la Riera. A la resta res. No hi ha banderoles ( n’hauria d’estar farcit) , no hi ha cap cartell, ni petit ni gran. No hi ha publicitat enlloc i no s’ha fet res per publicitar l’exposició en el mitjans periodístics. (Mentre que a vegades es fan rodes de premsa per un no res en aquest cas es va fer arribar sols una merdosa nota de premsa).

Però suposem que vostè és home sensible i informat i ha arribat a conèixer que hi ha l’exposició de Viladomat i està disposat a visitar-la.  Si és així, que ens trobarem?. Doncs amb el no res.

Cas 1.- Museu de Mataró. Can Serra. Cap rètol a l’entrada. Sembla com si  no hi hagués activitat. Sols  després d’entrar un cartell a l’entrada en sindica que estem pel bon camí.  Si preguntes per la manca d’informació et remeten al banderolo de la paret dels ninots que , sols per experts en publicitat institucional es pot saber es tracta de publicitat informativa del Museu.

Cas 2.- Museu Arxiu de Santa Maria. Porta mig tancada amb reixa al fons que provoca sorpresa i desconcert al visitant. I la capella dels Dolors?.  Després de mirar amb desconcert avall i amunt   un cartell enganxat en el lloc més inapropiat ( no s’havia de canviar de lloc, Nico ?) l’indica que l’entrada és per la basílica de Santa Maria. Desfem el camí i a l final ens trobem a punt d’enfrontar-nos a la delícia artística de Mataró. Però la gaudirem?.

 Ja hem aconseguit arribar a les expos de Viladomat a Mataró . Però, estaran obertes?.  Difícil dilema ja que si bé en el cas de Can Serra l’horari ( absolutament inapropiat) queda clar , a la capella dels Dolors no hi ha manera de saber quan i a quines hores es podrà visitar. ( Lamentable).

Hem tingut sort i les portes estan obertes i podrem acostar-nos a l’obra de Viladomat, però ho sorpresa, ho farem a palpentes informatives i de llum.

A palpentes informatives ja que no existeix cap informació complementaria ja que no es disposa ni tan sols d’uns senzills catàlegs de mà i tot es redueix a un desplegable conjunt que despatxa amb quatre ratlles cada indret i que quasi res ens explica de Viladomat en el general, i del que podrem veure en particular. Una manca d’informació que en part s’arregla en el cas del Museu per la informació de carteles i amb els panells descriptius.

Però i a la Capella dels Dolors?. Misèria absoluta. Cap informació i una il·luminació tan escassa que impedeix qualsevol mirada mínimament decent.

Dos elements ( informació i visibilitat) que fan sortir desencantat al visitant 

que s’hi ha apropat. Un problema que principalment en el camp informatiu obliga a una solució urgent , tant amb la publicació d’un opuscle informatiu , com amb la presència dels corresponents panells informatius que parlin del que , quan, com i de quina manera , de la Capella dels Dolors. (Sortosament s’ha indicat correctament l’existència de la Sala de Juntes i la gent la visita, no com en els primers dies en els que la manca d’informació feia que els visitants forans ni la visitessin ni tan sols coneguessin la seva existència).

Tot però en un estat de pobresa ambiental i cultural, com de sagristia de poble que ensenya la relíquia d’aquell sant inconegut que és el seu gran tresor. Una visita la de la capella dels Dolors, trista, pobre i de quarta categoria ( A ningú se l’hi ha ocorregut música barroca de fons per crear ambient espiritual i enlairar l’esperit ?) i que no dona pes a la meravella que és la sala de Juntes ( salvant totes les distàncies , sempre he comparat la sorpresa que provoca a la que un rep en veure la Saint Chapelle de Paris). Una visita que desmereix Viladomat quan l’hauria d’elevar prop del Nirvana.

Una creu, aquesta la de l’exposició de Viladomat que estem encara a temps d’esmenar. Sortosament la durada de les dues exposicions és suficientment llarga com per esmenar la gran quantitat de defectes de les mateixes. Ara sols manca voluntat política i cultural.

I si de la primera en puc dubtar , sé que per la part cultural no hi haurà cap moviment, com és habitual en aquest àmbit tumoral de l’art i la cultura mataronina que n’és el Museu de Mataró. Però  bé, no serà per no haver-ho intentat amb una crítica que al meu entendre sols es pot aixoplugar en allò de la crítica constructiva de la que sempre en parlen aquells a qui els hi toquen el crostó.

Viladomat , una gran mostra de la que Mataró sembla passar-ne i no fer-ne cap mena de cas.

ANTONI VILADOMAT. REDESCOBERTES

LA CARA

Aprofitant els fasts del Tricentenari els estaments oficials han tingut a bé recuperar la figura d’Antoni Viladomat (1678 – 1755) que va ser sens dubte un dels artistes més rellevants del seu temps , essent  per un llavors el pintor de referència del món i el mercat artístic català. Un coneixement i reconeixement que havia minvat molt convertint a Viladomat en un autor poc reconegut per el públic i fins i tot menystingut per molts experts, com ho ha demostrat fa ben poc l’anècdota de la trobada de cinc obres seves entre les escorrialles de la litigada col·lecció Muñoz Ramonet ja que no van ser considerades valuoses per l’experta americana que assessorà a les filles de l’industrial en l’espoli a la col·lecció familiar.

Ara , amb motiu dels actes del Tricentenari, s’ha realitzat una grandiosa recuperació del seu fer que de la mà del MNAC , el Museu d’Art de Girona, el Museu comarcal i diocesà de Lleida , el Museu de Mataró i el Museu Arxiu de Santa Maria , sota el comissariat del Dr. Francesc Miralpeix, sens dubte el millor coneixedor de l’artista , intenta recuperar per el coneixement públic la seva figura.

A Mataró, indret important en la vida i el fer de l’artista , en bona part degut al  seu casament amb Eulàlia Esmandia ( Les Esmandíes era la casa pairal de la família), li ha pertocat acompanyar al conjunt monumental de la Capella dels Dolors , peça cabdal del seu fer , una exposició al Museu , de títol “Redescobertes” , anomenada així per acollir obres menys conegudes de l’autor encara que no per això menys valuoses.

La mostra del Museu , acuradíssimament exposada en tots el detalls , especialment en el que pertoca a cromatisme de fons, informació i carteles (es nota la mà del MNAC ) està formada per una vintena de peces , d’elles quatre dibuixos , que ens permeten acostar-nos a un gruix d’obres que per pertànyer en bona part a col·leccions privades no han estat exposades en públic i si ho han estat ha estat en arres ocasions. Obres doncs que ens permeten endinsar-nos en el Viladomat menys conegut , però no per això menys ric.

Unes obres que , a més a més , ens permeten fer una mirada transversal al seu treball ja que podem gaudir per ex. de tres obres que podríem dir de primera època ( “Sant Ignasi escrivint a la cova de Manresa” , “Santa Maria Magdalena” o “Sta Maria egipcíaca al desert” ) on Viladomat ens sorprèn amb uns quadres allargassats en els que la visió paisatgística de l’entorn agafa especial prestància.

Una mirada que ens acosta al seu concepte de la pintura religiosa, ben propi de l’època , que alhora ens permet endinsar-nos en la seva habilitat tècnica i conceptual , ja sigui mitjançant la presència de dibuixos preparatoris que ens permeten fer ullada a la seva metòdica, com també poder gaudir de la seva pinzellada especial que per alguns permet albirar ja el pas a la pintura moderna que es realitzarà uns decennis després.

Una exposició important , molt important  diria jo, potser la més important que s'ha fet a la nostra ciutat en molts anys , que precisa d’una detinguda i repetida visita. Viladomat és el que és. A mi , per ex., no és un pintor que em faci trempar i a bon segur no faria un llarg desplaçament per veure una exposició seva , però això no ha de treure la seva vàlua i a més a més cal recordar que en l’entorn local hem de valorar  la seva importància cabdal en el nostre minvat patrimoni artístic monumental, amb la certa raresa que n’és la Capella dels Dolors, peça fonamental en el context general de l’artista.

Un entorn , el de la capella dels Dolors , que encara que és difícil trobar un mataroní que no la conegui, ara se’ns ofereix sense les habituals dificultats de visita i per tant és la “cirereta” , el “bombonet”, com així el qualifiquen molts dels amants d l’espai , que arrodoneix la visita global al fer d’aquest històric artista que n’és Antoni Viladomat que ara , i de la mà del tricentenari, agafa nova volada. Una volada que Mataró hauria de fer que no sols fos passatgera.

Ps.- L'exposició de Viladomat , amb una "cara" brillantíssima que no ha de fer oblidar una "creu" que ens hauria d'avergonyir , que no s'ha d'obviar, i de la que en parlarem en el proper post.

LA NECESSITAT DE RECUPERAR LA MEMÒRIA PLÀSTICA HISTÒRICA. SIXTO ALBERTÍ

Quan en començar la temporada, Cultura anunciava que dedicaria tres temporades de ca l’Arenas a recuperar la història de l’art local mitjançant el repàs a la trajectòria del Museu , se’m van il·luminar els ulls.

Un tenia clar que poca història podria veure des del 1982 en que la desgràcia va caure al damunt del Museu de Mataró amb el nomenament de Carles Marfà com a director i per tant l’art plàstic va ser eliminat i foragitat de la vida cultural del vell casalot de la plaça de l’Ajuntament . Però com que tota aquesta història un l’ha viscut de primera mà, la recança personal era mínima  i la professional també ja que poc , o potser haurem de dir res , hi haurà a ensenyar en aquests més de trenta penosos anys de dictadura marfaniana de draconiana persecució a la plàstica via la inexistència i l’oblit.

En canvi estava del tot esperançat, - il·lús de mi -, de que en els primers capítols podria aprofundir en la petita història de l’art local des de la post guerra fins a finals dels seixanta. Una època de la que  tinc coneixença verbal i en part gràfica , però amb evidents llacunes.

Pensava , bona fe que soc, que sentiria a parlar i podria veure el treball d’aquell nucli d’artistes que van donar pes al global de l’art mataroní, fen contrapunt als més coneguts localment , encara que en ocasions els sobrepassaven. Estic parlant de Miquel Massot, Marcos Zaragoza, Joan Finet, Joan Grau, Lluís Muntané, els germans Rodolf i Josep Tur, Antoni Boix .., i cito tan sols aquells que sí varen exposar en el Museu en aquells temps el que era indicatiu del seu nivell i prestigi. Però evidentment res de res.

Deixava ja la possibilitat d’aquesta recuperació com un somni impossible quan de nou em va entrar el rau rau en veure la gran quantitat de mitjans dedicats a la recuperació d ela figura de Josefina Tolrà , en una exposició que no ens cansarem de lloar i recomanar. Si hi ha hagut desig i possibilitats de tota mena per de tirar endavant un projecte com aquest , nivell parell hauria d’existir per recobrar la mirada a aquells artistes que van fer una cosa tan important com popularitzar en certa manera l’art i trencar la barrera de la burgesia per començar a que l’art pogués estar en les cases de la classe mitjana que començava a apareixer i dominar en el context social.

El retrobament amb una fotografia antiga de Sixto Albertí pintant als carrers d’Argentona , em va retornar la seva imatge impecablement vestit , amb barret i bastó, agafat del bracet de la seva dona , amb el tortell a la mà, després de sortir de missa de diumenge . I el record d’aquella bata amb la que pintava per evitar tacar-se.

 I amb elles, vaig anar a petar a la seva pintura , amb la llum con eix i fonament. Els seus paisatges dels jardins d’Aranjuez , població on residia bona part de l’any i que s’havia rendit als seus peus i el considerava el successor de Santiago Rusiñol amb qui va compartir tantes coses , lliçons pictòriques incloses. 

I no em vaig oblidar de l’altre cara de la seva pintura , més moderna, amb geometrisme de caire cubista com per ex. la pintura que es troba a l’església d’Argentona. I el seu bon fer com escultor havent aconseguit bona fama com imaginer en passos de setmana santa.

Però és clar, qui recorda a Sixto Albertí, nascut a Mataró el 1894 i a on va morir en el 198?. On podem trobar alguna de les seves obres?. On podem saber cinc cèntims de la seva trajectòria?. La resposta és contundent , enlloc , i el fet no tan sols és lamentable ans també estic per a dir que és miserable.

Fa molts anys , quan hi havia diners , ja vaig presentar un projecte de recordatori d’Albertí. Pensava , i penso, que la seva obra ho mereixia i a més hi havia una sèrie de circumstàncies que podia convertir-ho en un projecte global. 

Sixto Albertí era de Mataró, va viure molts anys a Argentona i va pintar per tot el Maresme, era doncs un artista comarcal. Mataró i el Maresme tenen un peculiar lligam amb Aranjuez , l’altre pàtria de l’artista. Si el tren de Mataró va ser el primer tren peninsular, el Madrid-Aranjuez va ser el segon. Un recorregut que sobreviu com element turístic en l’anomenat “tren de la fresa” que curiosament és la fruita emblema d’ambdues comarques. Un projecte d’exposició d’anada i tornada , amb un afegitó musical com seria l’audició a Mataró del “Concert d’Aranjuez”. Un projecte que va agradar però que no va arribar a fer ni la primera passa.

Ara , evidentment no és el mateix, però  això no vol dir que haguem d’enterrar de nou en l’oblit a Albertí i els seus coetanis. Evidentment seria obligació del Museu , però ja sabem que en la ment dels seus dirigents això és un impossible , però Cultura hauria de fer el pas i prendre com a propi aquesta obligada recuperació de la memòria artística plàstica local. 

Ho farà?. Penso que la resposta la tenim ben clara tots. I serà una llàstima.

PS.- Ningú no ha pensat mai que a l’Associació Sant Lluc per l’art Mataró que tantes coses fa be en l’àmbit local, especialment en l’expositiu , li manca una secció de caire històric  per aprofundir en la història de l’art local , al menys des del segle passat ?. I que aquest caire històric podria ser un repte ben gratificant al que s’hi podria afegir altre gent?.

Tot demanant perdó per la “punyalada”  però, potser algú ho havia de dir.

PS.- Les imatges en blanc i negre corresponen al catàleg de l'exposició" Argentona recorda  Sixto Albertí" celebrada a l'Aixernador a l'agost del 87. la imatge en color al monument dedicat a Santiago Rusiñol que es troba a un cèntric indret d'Aranjuez.