dimecres, de novembre 27, 2013

ESPAI D’ART.- JOSEP Mª CODINA



Son moltes les vegades que hem comentat la impossibilitat que tenen els artistes mataronins per exposar a casa seva.

Entre el veto municipal que impedeix el seu protagonisme en les sales públiques; el més que reduït nombre d’exposicions per temporada que ens oferia l’Ateneu Laietana i el que ens oferirà ara la Fundació Iluro que segons sembla pot ser quasi inexistent en la propera temporada, ens trobem que els artistes locals ho tenen molt pelut per fer una exposició amb tots els ets i uts , malgrat la bona voluntat de la sala del Col·legi d’Aparelladors , esdevinguda cabdal i vital, el que és indicatiu del mal estat expositiu de la ciutat.

Com exemple us aconsello feu un petit exercici. Apunteu en un paper un petit llistat dels deu millors artistes de Mataró. A continuació intenteu recordar a quina sala d’exposicions local amb potència, i en quin any vareu poder veure una exposició personal. Si ho feu el resultat us farà esgarrifar.

Potser tota aquesta calamitat té una cara positiva que no és altre que l’obligació que llavors tenen els artistes locals de sortir a l’exterior per presentar el seu bon fer. Unes sortides de les que intentem sempre oferir-vos pertinent comentari, i quan és possible acompanyat d’imatges.

Aquest és el cas de Josep Mª Codina. Fa quasi sis anys que va exposar per darrera vegada a Mataró i sembla que va per llarg per que pugui fer-ho. Mentre, va intentant exposar aquí i allà, aconseguint sempre uns resultats absolutament positius , en totes les cares que comporta una exposició.

Ara Josep Mª Codina està exposant a la més que centenaris entitat de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, una veritable institució en terres vallesanes i amb un prestigi de seriositat i criteri expositiu que ja voldrien molts altes espais. Una exposició amb variacions importants , amb una aposta per el color cada vegada més marcada , però insistint en aquest llenguatge personal i inconfusible que ha fet de Josep Mª Codina un artista reconegut i respectat per arreu i al que es considera ja entre els artistes de nivell del nostre país.

Per això el varem voler portar al darrer Espai d’Art de m1tv , en el programa que varem emetre el passat dimarts i del que ara us oferim el pertinent enllaç. Una entrevista que paga la pena i que un os aconsella amb tot plaer.






dilluns, de novembre 25, 2013

PLENSA, PREMI VELÁZQUEZ





Avui s’ha fallat el Premi Velázquez, l’equivalent del Cervantes en arts plàstiques , que ha estat atorgat a Jaume Plensa.





Tots els premis son sempre discutits. Des del simple concurs escolar fins el més important , sempre existeix aquella petita diferència que fa pensar que ves a saber, que potser aquell altre era millor , o si més no... Però en poques ocasions crec que hi haurà menys discrepància que en aquest Premi Velázquez, el reconeixement més important de les arts plàstiques, atorgat a Jaume Plensa.









El passat estiu tenia previstes unes tranqui-les vacances al poble de la meva dona, a Teruel, amb les petites excursions que la seva situació permet, entre les que com sempre es compta Madrid. Sortosament va apareixer la possibilitat d’una petita escapada de quatre dies amb uns amics i en discutir la població i sortir el nom de Bordeus, vaig dir que sí ràpidament. Sabia que allà Plensa hi presentava les seves escultures.






El resultat, simplement emocionant. A la gran bellesa de la desconeguda Bordeus, s’afegí l'incommensurable goig de les obres de Plensa que em van seduir i adduir, o millor dit, ens van seduir i adduir.





 Ara , com record i com homenatge vagin algunes de les imatges que allà vaig poder recollir.







































diumenge, de novembre 24, 2013

DECLARACIÓ DE MATARÓ. NAU GAUDÍ






La Nau Gaudí va ser protagonista ahir dissabte al matí,  d’un acte que crec hem de considerar històric , o al menys amb desig de ser-ho, com ha estat la signatura de la "Declaració de Mataró" per part de tots aquells que conformen el que Daniel Giralt-Miracle defineix com l’univers gaudinià, és a dir els propietaris ( particulars o institucions) dels diferents espais del genial arquitecte , als que cal afegir les institucions culturals (museus, universitat , col·legis oficials etc ..) amb elements referenciats al mateix Gaudí.


Un acte que va tenir  els nivells de gran dignitat que precisava. Molt ben muntat estèticament , amb elegància i senyorejant la Nau, tota la cerimònia va estar vestida de nivell, el que s’ha d’agrair. A més va mantenir el ritme ,que podia haver estat feixuc en els moments de les corresponents signatures , que va esdevenir planer i agradable per l’encert de les imatges i les paraules de Giralt-Miracle. Un acte que a més va tenir punt àlgid amb l’actuació, si es pot qualificar com a tal, del músic i compositor Joan Guinjoan que va elevar els ànims i els conceptes tan amunt com sols ho pot fer-ho l’art.

Una declaració, aquesta de Mataró, que com totes és un resum de principis i que per tant podria ser paper mullat però que estic convençut serà l’inici d’una convivència positiva d’aquest entorn gaudinià i que en conseqüència serà bona per l’art , la cultura , el país i Mataró.




Però a més i per el que pertoca a la nostre ciutat , aquesta declaració referma el paper actiu de Mataró i de la Nau que ha d’aconseguir  posicionar-se en la història del fer de l’arquitecte , ja que n’és la seva peça primigènia , i alhora cabdal per començar a entendre tota la geometria evolutiva que Gaudí du a terme en els seus treballs més espectaculars i coneguts.

Un acte que lamentablement no va acabar de cridar l’atenció del ciutadà que no va omplir l’espai, encara que com és habitual el tema de la comunicació pública del nostre govern ja sabem que no és pas notable i si més aviat deficitària. Però sigui com sigui, avui he visitat la Nau i el corrent de visitants era important com ja va ser ahir tarda, fet per el que ens hem de congratular.


Per això vull felicitar de manera intensa i efusiva al govern de la ciutat. Moltes son les vegades que discrepem en la manera de dur a terme l’acció cultural, però avui un s’ha de treure el barret , - i ho fa gustosament -, per remerciar l’acte i la posta en escena. Ahir va començar un nou camí per a l’art , la cultura i el patrimoni de Mataró i en ell ens hi hem de trobar tots, tot esperant i desitjant, que les següents passes siguin tan ben dutes a terme com aquestes iniciàtiques  que varem poder gaudir ahir.

Unes felicitats que alhora vull fer extensives a la regidora Montse López, responsable d’obres en els moments difícils. La senzillesa i el passar desapercebuda és el seu fort, però algú ha de recordar el seu gran paper quan es va trobar al damunt amb els problemes de la desaparició de diverses empreses embrancades en la seva restauració. Allà, la seva tossuderia , el seu seguiment dels passos a fer i la seva visió de futur i ciutat, van fer possible que la Nau Gaudí sigui avui un element patrimonial clau de la nostra ciutat. Però com que ella no ho dirà, bo és que algú remarqui el paper, que des de l'administració va fer la Montse López per que avui puguem gaudir da la seva exuberància. 

Ahir sens dubte haurà estat per a ella un dia important i per això valgui també la nostre pública felicitació.



divendres, de novembre 22, 2013

PERE PASCUAL I CLOPÉS (PIC)



Avui Pere Pascual i Clopés , el meu pare i el creador del pseudònim  PIC , acrònim  format ajuntant les inicials dels seus cognoms amb la “i” catalana al bell mig ( no està malament  tenint en compte que ens trobàvem en la frontissa dels anys cinquanta)  i paradigma de la crítica d’art a Mataró compliria 100 anys. Deixant el record personal  que òbviament deixo en l’esfera del privat i particular, valgui avui el record professional d’un home que va dedicar el seu treball a la difusió de la cultura  en general i en particular de la que tenia lloc a la nostra ciutat, amb especial i específica dedicació a l'art que s'exposava a Mataró i a la difusió dels seus artistes. 

Qualsevol artista que depassi els cinquanta té en el seu record entranyable la primera crítica que li dedicà i l'esperó que sempre varen significar les seves paraules. Una manera d'actuar que fa que a hores d'ara encara son molts els que em recorden amb estima i admiració la seva tasca. 

Pere Pascual Clopés, PIC, era un intel·lectual en tots els sentits. Un farmacèutic il·lustrat com el qualificava Manuel Cuyàs en un article imborrable per a mi i per el que li estaré eternament agraït, i que publicà en començar el diari “El Maresme” en el que havia de ser col·laborador habitual.

Amant de la música , en especial de l’òpera ; boig per el teatre del que llegia incansablement els guions de les obres que es publicaven en una col·lecció de la que no se’n perdia cap; seguidor en el possible del cinema ; lector infatigable de quasi un llibre per dia ,devorant bona part del que arribava a la Biblioteca Popular on en Tayo Mayol i la Pilar Quadrada li feien les oportunes tries i reserves, però especial enderiat per l’art , de modus i manera que es va voler casar el 18 d’Octubre , dia de Sant Lluc , i l’endemà de cassats i abans d’iniciar el viatge de noces , la primera sortida matrimonial amb la mare va ser anar a visitar el per un llavors mític, Saló d’Octubre.

D’ençà la frontera dels anys quaranta / cinquanta es dedicà ala crítica artística tant en el Diario de Mataró, en totes les seves diverses èpoques , i a Radio Maresme de Mataró. La seva era un crítica que hauríem de qualificar com senyorial. Rica en literatura i amb escaients cites referencials , aprofundia en el treball de l’artista intentant potenciar el millor d’ell sense descartar una dura elegància en els retrets .

Recolzat en una particularització del presentat , seguint el costum de l’època de marcar títol i numeració de la peça, analitzava l’avui i oferia perspectives per un futur millor, tot en una línia personal, que va fer que les seves paraules fossin sempre respectades per a tots , el que li va donar un paper de mestratge important. El que deia el Sr.Pascual,com era habitualment tractat i conegut, anava a missa.

Va morir massa jove, a l’any 1982, en un sobtat empitjorament de les seves dolences cardíaques  i poc després els artistes de Mataró li van retre un sentit homenatge , juntament amb Jaume Arenas que moria poc després.“ 55 artistes per un record” va ser una gran trobada comunitària dels “grans” de l’art de Mataró que , com no podia ser d'altre manera,   van dir adéu amb art, a dos companys als que respectaven i estimaven.

Per això avui , i davant del silenci oficial en exposicions com la de Ca l'Arenas en les que parlar-ne n'era obligat , vagi aquí el reconeixement professional públic d’una figura cabdal en el desenvolupament de l’art mataroní en els difícils anys cinquanta. Un reconeixement  que estic segur es compartit per el món de l'art d'aquells temps que el respectava i admirava.

Per això, per aquesta comunió entre art i crítica , entre el Sr.Pascual , el farmacèutic d’Argentona que signava les seves crítiques amb PIC , el pseudònim de tots conegut, i els artistes de la ciutat , he volgut encapçalar aquest post amb una fotografia d’una entrega dels Premis PIC, envoltat per  Esther Boix, Perecoll, Jaume Arenas, Manuel Cusachs , Nico del Rio i el que això signa . 

Serveixi aquesta imatge com recordatori ad’un home que va fer molt per l’art de Mataró, malgrat l’actual silenci i oblit oficial, i que avui compliria cent anys.

Felicitats pare !!!



Principio del formulario

dijous, de novembre 21, 2013

L’IMPORTANT D’UN ARTISTA ÉS EL SEU ART




No puc negar que m’ha costat molt escriure aquest post i més encara el decidir publicar-ho. És així ja que en ser un part implicada en el tema, fàcil  és rebre judicis capciosos i obviant la reflexió, acusar a l’escrivent d’enveja, de ser un cregut,  de no saber acceptar el seu paper, d’estar sempre en contra, de pensar que és el rei del mambo, de que res a Mataró es pot fer sense la seva presència física o anímica , de ... , expressions totes elles que me les he sentit a dir més d’una vegada. Però malgrat tot això crec que és el meu deure com a ciutadà, com a crític i com amic de Santi Estrany , dir que aquest no mereixia la insubstància de l’homenatge institucional que ha rebut avui.

Avui Can Palauet s’ha omplert de gom a gom per retre homenatge a Santi Estrany amb la presència física d’amics, admiradors, deixebles i ciutadans de tota mena. Un gruix de gent que volia sentir de manera contundent i de la boca d’un saberut, allò que ja sabia, que Santi Estrany era un gran artista , un gran ciutadà, un gran mestre i un gran home. I volia com no, reconèixer i compartir un fer i una història, a la que des del púlpit s’havien de donar les pautes de la comprensió mitjançant l’anàlisi cultural, creatiu i evolutiu, alhora que es feia repassada a la seva trajectòria. La gent volia sentir a parlar de Santi Estrany , i a més això era l’escaient per el moment, el lloc i la circumstància.

Però el Dr. Francesc Fontbona , que de bones a primeres ha reconegut que no era expert ni en la figura ni en l’obra de l’artista , tirant per terra tot l’entramat de l’acte institucional, ha realitzat allò que sap fer tan bé, com és realitzar una magistral lliçó d’història de l’art , en especial en la referència al noucentisme , que evidentment conforma una cara del polièdric món d’Estrany, però que no el defineix , ni de bon tros.

La lliçó històrica de Fontbona ha estat aclaparadora i a bon segur tots els assistents hem sortit de can Palauet més savis. Però en tota la lliçó Santi Estrany ha estat un simple apunt al marge o a sota pàgina i la visió del seu fer ha estat del tot tangencial. I és obvi que Santi Estrany idolatrava la geometria , però en aquesta ocasió ell i el seu fer havien de ser centre i no circumstància tangencial.

Ens trobarem dons que dintre d’una setmana s’acabarà l’homenatge oficial. Si tot va com cal esperar en la taula rodona , podrem haver obtingut una nova visó d’en Santi com a persona, com a pedagog i com activista cultural. Uns pocs privilegiats hauran fet passejada per la visió dels seus esgrafiats, però ningú haurà escoltat una reflexió al voltant de la seva creativitat , de la seva història , de l’arribada  a la seva visió constructiva , dels seus canvis conceptuals, del salt que significà l’arribada i posterior eliminació dels personatges en les seves obres , de...

De la seva tècnica , del modus de concebre els seus treballs, dels seus estudis constants en l’inabastable camí de perfecció. De la seva passió per la fotografia i per el concepte psicològic que abocava en el seus ex-libris. Del seu paper de promotor de joves artistes , de la seva resistència expositiva en el Museu, del seu disgust quan en va ser expulsat de males maneres per qui encara mana. De....

Em costa entendre que essent gent de l’art els que  han organitzat tota la història  , no han entès que el més important d’un artista és la seva obra . I és d’ella de la que calia parlar. I era ella la que havia de presidir l’acte . (Lamentable que una obra de l’artista no tingués espai de rellevància en l’acte).

Hem fet un homenatge a l’artista Santi Estrany sense parlar del seu art. Evidentment , una capgrossada mes.

I m’agradaria que hom entengui el que dic. I està dit en la fredor de l’anàlisi i és tan sols amb la fredor d’una altre anàlisi com s’haurà de refutar.  Però ho veig difícil. Els assistents ho tenien tots molt clar. No era això, companys , no era això. Però lamentablement he tingut raó. En vida la glòria és per el protagonista , en la mort, el que cerca la glòria és l’organitzador. I així ens ha anat.

PS.- Alguna reflexió s’hauria de fer també la gent de Cultura ja que no pot ser que tots els homenatges post-mortem a artistes vagin per mal camí. Lamentable va ser la mostra de Pepe Novellas ( mai em panadiré prou d’haver entart en ella a darrera hora ), esperpèntic el de Rovira Brull a can Xalant , amb l’absència dels amics i de la gent de l’art i amb la família cantant-li les veritats al regidor Penedès. I ara Santi Estrany.  I si prenem una mica de cura?.


dimarts, de novembre 19, 2013

HOMENATGE A SANTI ESTRANY




En els primers mesos d’aquest any , l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas va tenir la bona pensada de realitzar un homenatge a Santi Estrany. Malgrat el seu delicat estat de salut va acceptar amb alegria i va proposar una xerrada doble en la que Manuel Cuyàs parlaria del seu paper d’activista cultural , en especial en les seves facetes en el camp pedagògic, de patrimoni i nomenclàtor, mentre que el que això signa seria l’encarregat de parlar de la seva faceta artística i creativa.

No cal ni que dir que un va acceptar amb tota alegria la proposta i vaig dedicar esforços a la recerca de dades i fets que podessin donar més brillantor encara a la visió creativa d’en Santi. Ho vaig fer entusiasmat ja que m’unia amb en ell una gran amistat que jo diria que era més que de tota la vida , ja que ell ja havia mantingut de sempre una intensa amistat amb el meu pare.  Després tots sabem que la seva mort es va avançar als actes i l’homenatge va ser ajornat per poder-se realitzar des d’uns nivells institucionals, tal i com mereixia la seva figura.


Ara , aquest dijous, - demà per a la gran majoria de lectors d’aquest blog -, s’inicia aquest homenatge amb un seguit d’actes en el que un no hi prendrà part de manera activa. I no serà així ja que per dignitat personal i professional,  i per dignitat i respecte als desitjos de Santi Estrany, un va decidir borrar-se.

No fa falta entrar en detalles de les circumstàncies . Hom sap que els homenatges en vida es fan sempre per donar lluentor a qui es ret homenatge  i en mort es fan per donar-se lluentor els que l’organitzen. I està clar que el nom de Pere Pascual no dona per a poder lluir.






La meva renúncia va estar clara des del primer moment en veure que havia estat anul·lada la meva xerrada en relació al fer artístic de Santi Estrany i s’anunciava la meva presència en una taula rodona al voltant dels valors pedagògics i d’activista cultural de l’artista, camps ambdós en que un res hi podia aportar.  Tu ja ets hàbil i podràs posar cullerada i dir la teva , em deien rient des de l’organització. Però no , hi ha uns principis que hom se’ls pot passar per l’engonal si li plau , però entenent que hi d’altres que no ho farem.

Òbviament no soc tan gamarús com per no saber la vàlua del Dr. Fontbona . Ja m’agradaria tenir una milionèsima part de la seva sapiència. Però igualment crec que en el concepte artístic general i en l’evolució històrica del fer de Santi Estrany , les seves relacions amb els companys artistes , amb els nuclis artístics mataronins , la seva faceta de promotor cultural del Museu, el seu recolzament als joves creadors , etc ... , potser , ves a saber , en tot això , els coneixements no estan tan distanciats.



Però el que ha d’importar en aquest cas no son els protagonismes i sí el protagonista. La figura de Santi Estrany es mereix això i molt més, i m’agradaria que l’èxit fos absolut i que no ens quedés de nou el mal gust del seu enterrament  , amb aquella més que minsa assistència i amb un generalitzat oblit que no mereixia de cap de les maneres.

Vagi dons la meva convidada a prendre part en els actes . Uns actes que comencen aquest dijous amb la conferència del Dr. Fontbona en relació a l’obra de Santi Estrany ( per el que observo també ha caigut del programa el Dr. Jordi Carbonell , que també estava previst ). Justament  aquets dijous un estarà tot el dia fora i veig complicat poder arribar a l’acte a tan temprana hora ( 19 h) , però en faré tots els esforços ja que el seu record s’ho mereix , així com la seva obra .




Un homenatge més que merescut que hauria de tenir continuació en la permanència del nom de Santi Estrany mitjançant alguna circumstància periòdica que ens permeti un record més viu i permanent.


Un homenatge en el que hi prendre part de cor i amb tot l’esperit, però els que manen han cregut que la meva presència parlant d’Estrany no era convenient. Em quedo amb el record i l’alegria que em provocà el seu desig. Un desig en vida que no s’ha acomplert en la mort , però tots sabem que en això de no complir els desitjos vitals l’entorn de ca l’Arenas en té la mà trencada.


dilluns, de novembre 18, 2013

M|A|C (Mataró Art Contemporani) / JOSEP Mª CODINA

M|A|C (Mataró Art Contemporani)





El passat dijous el regidor de Cultura Joaquim Fernández sorprenia a tothom , menys als de la corda contemporània és clar , tot presentant el projecte de Mataró art Contemporani (M|A|C) juntament amb Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat. Un projecte aquest del que en dona magnífica notícia el capgròs de la mà de Vern Bueno i que podeu llegir aquí , amb el que obtindreu totes les dades per fer-ne un clar judici.

He de dir que de bones a primeres em va semblar perfecte. Sempre és bo que existeixi un recolzament públic a la creació i si la quantitat és tan respectable en temps de crisi com aquests 75000 euros que l’Ajuntament pregona,  millor que millor. Però és obvi que calia anar més enllà de les paraules oficialistes i de les promeses disposades a ser incomplertes.

Quedava sobre el paper, o millor dit, sobre les paraules dels presentadors , que tot era com un Can Xalant , del que segueix l’estela de més petita escala; sense espai físic estable, amb una major relació amb la ciutat ja que els treballs s’exposaran a Can Serra, Can Palauet i Ca l’Arenas i obert a totes les arts visuals.

Això permetia una petita esperança a la plàstica, en el sentit de que per una vegada fos escoltada la seva veu com a veritable creació contemporània com és la que conreen bona part dels artistes professionals de casa nostra , però el cert és que la curiositat serveix per descobrir allò que els polítics saben però no diuen , i evidentment, nuestro gozo en un pozo, com dirien els “castizos”.

És per això que us convido a visitar el  web del M|A|C. Un web en el que us podeu descarregar el dossier de premsa que es deu haver enviat a molta gent però que un , malgrat ser premsa d’art en dos mitjans de comunicació de Mataró i crític que forma part de l’Associació Catalana de crítics d’Art, no ha rebut ( després seguiran afirmant allò de que Cultura no té vedat a ningú ).

Un dossier en el que queda clar que el M|A|C és estrictament Can Xalant però sense el teòric control ( i dic teòric , ja que mai es va establir) del poder , amb el que el poder dels contemporanis es multiplica encara més, significant una volta més de dogal a la plàstica mataronina que segueix trepitjada en el seu camí a l’extermini.

Per començar el gloriós ens ja s’ha lluït. Tot el tema gràfic i disseny s’ha realitzat en un concurs restringit ( seria bo saber quin ha estat l’àmbit d’aquesta restricció ) i l’ha guanyat Albert Ibáñez amb Judith Rigau. Per aquells que no tinguin memòria Albert Ibáñez ha estat el nen mimat de Can Xalant , havent exposat ell sol en els espais municipals més que tots els artistes plàstics mataronins junts.Recentment ha estat el responsable del molt criticat disseny del catàleg de l’expo de Tàpies. Un catàleg magnífic en els escrits però pèssim per el disseny, convertint-lo en desagradable als sentits , convidant molt poc a la seva lectura.

I aquest fet penso jo que no és anecdòtic. Estic per apostar que dintre d’uns dies, i quan ningú de Mataró sap encara res d’aquest M|A|C, apareixerà un llarg llistat d’activitats previstes , artistes convidats, etc , etc..., que omplirà la guardiola de la despesa dels euros, sense que ningú aliè al poder fàctic dels Noè Systems hagi pogut ni tan sols preparar un projecte per a que sigui refusat.

Així doncs , ja ho sabeu , salteu d ’alegria.: Tenim M|A|C.

Encara que sols serveixi per que alguns facin el MEC ( Beneit, ximple. Fer-se veure ), amb aportacions dignes d’un MIC ( apòcope acceptat de mico), per a l’hora de la veritat presentar un MOC ( que hom sap el que vol dir).




JOSEP Mª CODINA a SABADELL





Potser l’únic aspecte positiu de la persecució a la plàstica que du a terme el departament de Cultura del govern municipal, està en que els artistes plàstics mataronins s’han d’espavilar per a sobreviure. Ho fan mitjançant exitoses exposicions fora de les nostres contrades que curiosament serveixen per donar nom i prestigi a una ciutat que els foragita dels seus cercles artístics en aquesta la seva política anihiladora de la plàstica.

El darrer cas és el de Josep Mª Codina que aquests dies està exposant amb gran èxit als prestigiosos espaïs de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Per que en gaudiu us deixo aquí l’enllaç al catàleg virtual de l’exposició, en el que em complau molt hi apareguin unes frases meves.






dimecres, de novembre 13, 2013

COL·LECCIÓ BASSAT / ESPAI TORRES GARCÍA

COL·LECCIÓ  BASSAT




Fa uns post ja varem deixar l’enllaç amb l’espai televisiu que emet TV2 cada diumenge , en relació a la Col·lecció Bassat que com tots sabem està essent dipositada en forma i manera de píndoles expositives a la Nau Gaudí de Mataró.

Si la setmana passada era Arranz Bravo el protagonista , en aquesta ocasió és Xavier Serra de Rivera que té l’honor d’haver estat l’iniciador de la col·lecció. Una entrevista molt interessant que ens permet , no tan sols examinar i analitzar amb tota cura el seu treball , la seva metodologia i el seu pensament artístic , ans també permet seguir aprofundint en la realitat artística i creativa de tota una generació, evidentment massa desconeguda de tots.


ESPAI TORRES GARCÍA




Aquest vespre s’ha inaugurat en el Foyer del Tecnocampus, l’espai batejat com a Torres García , en el que s’hi troben dipositades les obres guanyadores de les cinc biennals realitzades fins ara.

Com ja em temia ahir he arribat quasi a misses dites però he pogut gaudir del plaer de veure les cinc obres juntes en un espai que sento molt meu i del que ja fa un parell d’anys en faig visió premonitòria. I dic això ja que és justament l’espai que , tot buit , em serveix de teló de fons per a la careta de l’espai d’art de m1tv, ben acompanyat de la sèptima de Beethoven .

Quasi no he sentit les paraules de la presentació però hom m’ha informat de la correcció absoluta de les mateixes , amb esment personalitzat per J.A. Baron , fet del que em congratulo.

Igualment cal remarcar que s’hagi volgut personalitzar amb una certa infografia l’espai, encara que el resultat hagi estat pèssim com ha pogut veure tothom i  fins i tot , han pogut  comprendre els responsables.  Una tipografia inadequada que quedava surant en l’espai per un costat , i principalment el fet de col·locar-lo en un lloc del tot inadequat ja que trenca l’harmonia de les peces, fet que hauria d’obligar a traslladar-lo  a l’inici , per marcar com cal límits i espais.

Però del que no em congratulo, gens ni mica , i em fan vergonya , basarda,m’inquieten , em neguitejen i unes quantes coses més, en especial dues circumstàncies que s’han donat avui en l’acte: Per un costat l’absència absoluta d’artistes i per l’art el trampós rèdit polític.

En el que pertoca a l’absència d’artistes el fet és més que preocupant. Un acte com aquest hauria d’haver reunit al gruix d’artistes de la ciutat , fent pinya i marcant “paquet” , tot demostrant el seu pes específic en el camp cultural i la seva solvència com individualitats i com a col·lectiu. El resultat final ha estat que si traiem el nucli d’artistes de l’òrbita del sant Lluc , ens sobren uns quants dits d’una mà , per comptar els plàstics assistents a l’acte. Dels contemporanis, òbviament ja no calia comptar amb ells, fet que també és igualment lamentable.

Per l’altre costat , el del poder polític del govern ja que cal fer esment que avui, la inauguració de l'espai Torres García era per a l'Ajuntament de Mataró , tan sols un apunt d'agenda. Mitja hora després de l'acte ja s'havia convertit en nota de premsa d'una pàgina amb la foto de la Marga Cruz presidint-la. Queda clar que la prèvia donava protagonisme tan sols al premi i a les obres , ara ja hi havia protagonisme físic , i gràfic , del poder polític.

És a dir , el que importa no és l'acte en sí i que hi participi quanta més gent millor, i sí la fotografia política de l'acte. El que val és la propaganda i no la cultura. Felicitats doncs. I a lluir-se.

I així i entre tots, es va morint la plàstica mataronina. Quina tristor.

Per cert , ja ho oblidava. Moltes felicitats gent del Sant Lluc i a seguir.




dimarts, de novembre 12, 2013

ESPAI D’ART .- ENRIC AROMÍ




Aquí teniu el darrer Espai d’Art , el programa quinzenal d’art de m1tv, avui amb el protagonisme d’Enric Aromí, aquest artista mataroní afincat de fa anys a Argentona i acabat d’arribar de San Francisco on ha exposat a Mishin Fine Arts, exposició de la que també us oferim un petit detall gràfic.











Una entrevista que penso és prou interessant mercès a la visió internacionalitzant d’un artista de casa que mai ha exposat a la seva ciutat nadiua.

ESPAI TORRES GARCIA. FOYER TECNOCAMPUS




Aquest dimecres , - demà o avui segons quan llegiu aquest comentari, s’inaugura oficialment l’espai Torres García , acte en el que realitzarà el lliurament a la ciutat de l’obra de Martín Carral, guanyadora de la darrera Biennal.


Un acte en el que bo seria el màxim d’assistència i al que espero que ,encara que sigui amb una mica de retard, hi podré assistir. Altres obligacions coincidents en el temps m’impediran la puntualitat requerida però espero arribar a temps per poder gaudir d’aquest espai esdevingut ja clau en el context plàstic de la ciutat.




diumenge, de novembre 10, 2013

CA L’ARENAS. MODERNITAT EN TEMPS DIFÍCILS.


HONOR PER A L’ART CATALÀ I UNA 

ESCOPINADA PER A L’ART DE MATARÓ


“La supervivència i la recuperació cultural de Mataró durant la postguerra va ser un procés laboriós compartit per individualitats i col·lectius. Per explicar aquest complex període s’ha pres com a fil conductor el paper de lideratge del Museu de Mataró durant els anys que van des de la seva fundació fins a la mort del seu impulsor i primer director, Rafael Estrany. La sala d’exposicions del Museu va exercir rols de suplència cultural per manca d’altres infraestructures privades i públiques. Van ser uns anys difícils però, alhora, emocionants i profitosos per Mataró, en els quals es van produir debats i experiències diverses que van posar a la ciutat en un lloc privilegiat en el mapa creatiu del país...

L’exposició central de la temporada, “Modernitat en temps difícils”, al primer pis de Ca l’Arenas, fa una revisió interpretativa de la programació expositiva i cultural del Museu de Mataró dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, i ens hi aproxima a partir de l’exhibició de l’obra dels artistes que van exposar en aquella època i que ara pertanyen a col·leccions públiques i privades. Artistes importants de la ciutat com Estrany, Cuyàs o els Germans Arenas van conviure en aquells anys amb avantguardistes com Rovira-Brull, Alcoy o Villèlia i, tots ells, al costat de noms essencials com Tàpies, Ponç, Cuixart, Hernández Pijuan o Tharrats -entre d’altres-, que van exposar individualment al Museu, alguns d’ells per primera vegada.”




Amb aquesta prèvia per bandera , - es tracta de la nota oficial municipal en relació a l’exposició-, ens vam acostar a ca l’Arenes. Ho vam fer desitjosos de gaudir d’una mirada històrica sobre l’art mataroní. Una mirada històrica que tanta falta fa , en una mancança de la que ens hem queixat moltes vegades. Però el cert és que si varem entrar il·lusionats , varem sortir desencaixats i molt més enllà d’allò que en diem sabor “agredolç”.

Podríem haver sortit plens de joia i exultants per haver pogut gaudir d’una mirada excel·lent a la realitat artística del nostre país en aquells anys de la meitat del segle passat. Però alhora , com amants de l’art de la nostra ciutat , del seu passat , present i futur, varem sortir del vell casalot del carrer Argentona, deprimits , insultats , vexats , amb la mirada perduda tot dient-nos cap a dins  que com era possible tanta desídia, tants errors , tanta manca de plantejament històric, tants oblits , tanta desmemòria.

Com era possible, en poques paraules, que un museu local que té per definició i essència , lluitar per preservar la memòria històrica de la població en tots els seus àmbits , pogués exposar en la seva seu una mostra que desinformés, quan no tergiversés la història artística de la que en bona part n’havia estat protagonista?. Una pregunta sense resposta però sí amb responsables i culpables , la direcció del Museu i la direcció del comissariat de la mostra.

ANANT A PAMS. L’EXPOSAT




Però està clar que passejar-se per l’exposat és un veritable plaer. No és gens habitual, o dit de millor manera, és excepcional poder passejar-se per un espai artístic mataroní ( fora de la Nau Gaudí) i poder “gaudir”, i valgui el joc de paraules, d’un antic Francesc Masriera , que juntament amb el seu germà van inaugurar les sales del Museu ,establert amb bona companyonia amb obres certament remarcables , que mereixen totes elles atenció i admiració, de noms tals com els de Jordi Mercader, Tàpies, de Sucre, Ponç, Cuixart , Hernández Pijuan, Carles Planell, Tharrats, Vilacasas, Chin, Tábara, Joan Rebull, Bosch Roger... Una col·lecció de noms de primera i excelsa qualitat.

Obres totes elles certament seleccionades amb encert  que mostren la realitat de l’art emergent català que sortosament de la mà de Rafael Estrany , però principalment de Lluís Terricabres ”Terri” , van tenir en el museu de Mataró un indret en el que poder exposar en les seves beceroles creatives i així, mentre rebien l’esperó de públic i crítica , eren capaços de generar en la ciutat intensos debats al voltants d’ells mateixos i de l’art evolucionista del moment. ( Algun d’ells , com per ex. el que provocà l’exposició de Tàpies es pot seguir en la més que escassa documentació existent en la sala a l’ús).




Uns noms que en la mostra apareixen a l’entorn de dos úniques exposicions , una del “Saló d’Octubre” i l’altre del saló “Revista” que foren presentats una vegada ( cadascuna d’elles) a la ciutat.  Dues exposicions que ocupen dues terceres parts de tot l’espai expositiu, fet difícil d’explicar i que per se converteixen en poc representativa la mirada realitzada.

Un espai expositiu amb aquest  seguit de noms que venen complementats per alguns d’altres que van mantenir una més intensa relació amb Mataró, com son els cassos de la vilassarenca artista “naïf” Carme Rovira, o de Josep Mª Rovira Brull (excepcional la seva obra “El cinema”) i Eduard Alcoy ( igualment de gran qualitat el seu músic de jazz), que en els seixanta aterraren definitivament a Mataró i van crear escolàstica, o el de Moisés Villèlia que va venir de jove acompanyant al seu pare , de professió ebenista , contractat per a recuperar els retaules de Santa Maria i Sta Anna i que a Mataró va explotar, encara que la seva gran exposició no és justament fins el 1959 , és  a  dir , més enllà dels àmbits d’aquesta mostra inicial.


Complementat igualment  per una minsa mirada al paper realitzat en aquells moments  per Terri , del que s’ofereixen una petita col·lecció d’àngels ( a bon segur el seu treball més anecdòtic) i un sol ferro vinclat que no expressa de cap de les maneres , ni el seu paper artístic ni la importància de la seva tasca en el context històric de l’època de la que es tracta.

Tot confegint un conjunt d’obres de gran qualitat en una exposició de primera magnitud, que com dèiem no és habitual en les nostres contrades , i que permet perfectament fer-se idea clara del que va ser la realitat artística emergent de Catalunya en aquells anys foscos dels 50.

LA CARA MATARONINA




Però per el que entenem de la nota pública que encapçala aquest post, la intenció de l’exposició  és  la de reflectir la realitat de l’art mataroní , confrontant-lo amb aquell que se li va acostar d’altres contrades. En aquesta confrontació,  que s’ofereix d’art mataroní?. Dons la resposta és simple, clara i contundent, una visió limitada, vergonyosa, lamentable, insultant i que no correspon a la realitat del moment.

I aquesta valoració ho és tant en el que pertoca a les obres com a les indicacions escrites , plenes d’errades i irregularitats. Unes indicacions en les que sols de trascantó s’anomena la Biblioteca Popular (essencial la seva sala d’exposicions per entendre el context general),  no es diu ni un borrall dE l’escola d’Arts i Oficis (espai cabdal per entendre el gruix d’artistes que apareixien a la ciutat i l’afecció generalitzada per a l’art de tota mena) . Com tampoc s’anomena la Col·lectiva de Sant Lluc que per l’especificitat de la seva organització permet veure qui era considerat com artista en els entorns culturals de la ciutat tradicional.

I òbviament no existeix ni un apunt a la tasca de difusió periodística, mitjançant el “Diario de Mataró” i “Radio Maresme de Mataró”, que va dur a terme el meu pare , Pere Pascual Clopés “PIC”. Una tasca realitzada sempre amb ttal col·laboració amb el Museu, el que va fer ser recompensat en diverses ocasions per els mateixos artistes i que li va valdre el reconeixement unànime del món de l’art . Una tasca ara menystinguda i oblidada , com si no hagués existit, en un gest que no vull qualificar per no haver d’emprar paraules de mal to.

Una ineptitud que es fa palesa en el petit racó localista amb disbauxades errades com parlar del paper d’Alcoy i Rovira Brull en l’entorn artístic mataroní, quan sí que el van tenir, i molt, però  a posteriori. ( Rovira Brull aterra a Mataró en el 1960 i Alcoy en el 1966). O quan s’exposa una obra d’Alfred Opisso de l’any 1940 , quan a bon segur ni tan sols havia trepitjat la ciutat a la que arriba en el 1947. O parlar de les quimèriques relacions amb altres ciutats com Vic o Salamanca, que sols es poden agafar en el camí dels paral·lelismes i mai en el de la realitat.




O exposar dues obres de Rafael Estrany molts anteriors a l’època de la que es parla. L’oli és de 1930 i el gravat a bon segur de 1922 , en la sèrie de gravats que realitzà del port de Barcelona , dels que un d’ells va ser adquirit per l’Academia Nacional de Grabado de Madrid.

O simplement quedar-se per exposar , com a únics exemples de la realitat artística mataronina, obres de Manuel  Cuyàs, els germans Jordi i Jaume Arenas, en Jordi Puiggali ,Emília de Torres,  Santi Estrany , i curiosament el seu germà Jordi que va conrear artística i professionalment  l’arquitectura però no pas el camp plàstic, més enllà de la simple afecció.

En canvi però, i de manera del tot lamentable hi ha l’inexplicable oblit de tants altres , dels que citarem únicament  els noms d’aquells autors locals que van exposar en aquells temps al Museu , segons les fitxes informàtiques que estan  a l’abast dels espectadors.

Noms com els de Miquel Massot ( continuador de l’obra de Sert a la catedral de Vic), Joan Finet ( mestre d’un bon gruix d’artistes mataronins), Marcos Zaragoza ( idem de idem), Josep Noé, Joan Grau ( artista argentoní que dominà el camp de la pintura paisatgística amb una escolàstica propera a la d’Olot però amb un toc mediterrani que l’emparentà amb el fer de Martí Alsina), Lluís Muntané ( per aquells temps director de l’escola de Belels Arts de Barcelona), Prat-Giné, els germans Rodolf i Josep Tur ( amb ample carrera a les seves esquenes , especialment en el cas d’en Josep que ha dut a terme un intensa carrea artística en terres castellanes),  Sixte Albertí (continuador del paper de pintor oficial dels jardins d’Aranjuez , que havia dut a terme Santiago Rusiñol) , Tomás Aymat ( artista del tapis , iniciador de l’escola de tapissos de sant Cugat , amb noms tan emblemàtics com Grau Garriga), Antoni Ayné ( conegut ninotaire del TBO).


Cap d’ells mereix el més mínim reconeixement del seu fer en una exposició, que segons marquen els seus paràmetres , ha de servir per fer avinent a tots  el paper dels artistes mataronins en aquells temps tan difícils. Algú ho pot explicar?

Dons senyors , si això és el que es pretenia el fracàs es rotund, absolut, d’allò de zero “patatero”.  Però el trist de tot és que l’oblit i l’absència és inacceptable, denigrant, menystenidora , insultant. És reduir a tan sols quatre , el paper creatiu d’un bon gruix d’artistes locals , que amb el seu esforç van fer que Mataró tingués una vida cultural viva i activa , i a més , amb qualitat.

El paper del Museu de Mataró en general i el del comissari en particular , ha estat el de col·locar en un bonic panteon als seus quatre elegits , mentre condemnava a la fosa comú, a la resta . I això a més de ser innoble no té cap lectura artística que ho pugui sostenir. I evidentment no s’hauria de consentir de cap de les maneres.



Tot en un conjunt que esdevé una veritable escopinada a la cara  a l’art de la ciutat de Mataró d’aquells temps, a l’entorn que va existir en aquells anys, i molt especialment a tots aquells que tant van fer i treballar per el mateix, en molts casos amb qualitat remarcable, i que ara han estat enterrats en el silenci d’un oblit immerescut, que és el silenci més lamentable.

CONCLUSIONS

Exposició que obligatòriament s’ha de visitar. El gruix i la qualitat dels artistes forans que la composen , donen una visió magnífica de la realitat artística de la Catalunya d’aquells anys i per tant esdevenen un punt enormement enriquidor per a tot visitant. Però alhora s’ha de lamentar , i molt, la patètica mirada a l’art mataroní, que hauria de ser la raó i causa de tota la mostra. Una mirada que no respon en res a la realitat de la ciutat i el temps.

Una mirada que converteix per tant en un fracàs absolut al conjunt, ja que no s'assoleixen els objectius previstos per la mateixa.

PS.-PETICIÓ

Per el vist en la difusió que s’ha fet d’aquesta exposició, no està previst cap acte complementari. Crec sincerament que el Museu en general , i el comissari en particular , deuen explicacions públiques del seu treball i de les seves decisions  ,tant de la tria com principalment dels oblits. No seria convenient una xerrada complementaria?. 

Sens dubte que som molts els que la desitgem.