INTERVALS. JOSEP Mª CODINA

 

Els més importants artistes mataronins ja no exposen a la seva ciutat. La manca de galeries professionals, l’absència d’un espai públic en el que realitzar una exposició com cal juntament amb l’absència de qualsevol ajut a la creació i a la posterior materialització en forma de  visualització de la mateixa, ha convertit a Mataró en una ciutat plena d’artistes, amb un nivell prou elevat, però alhora sense un espai reglat per a poder exposar amb cara i ulls la realització dels mateixos. Aquestes circumstàncies fan que mentre el nivell expositiu mataroní va baixant d’importància i qualitat els seus artistes vagin espavilant-se i exposin en els llocs on se’ls hi reconeix la seva vàlua.

Aquesta lamentable situació  permet que de tant en tant ens trobem amb agradabilíssimes sorpreses  d’exposicions d’artistes mataronins en especials indrets , com ara mateix passa amb Josep Mª Codina que explota el seu bon fer al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona. Un espai expositiu molt ben valorat a Tarragona, i a on hi han exposat importants artistes.

Presentat per Raquel Medina , Josep Mª Codina ens presenta la seva darrera evolució, en la que partint des del passat arriba fins ara mateix, en la realitat més d’ell i del temps que li ha tocat viure. Així ens trobem amb un autor del tot madur, implicat absolutament en el seu llenguatge personal i disposat a posar-lo a l’abast de tot espectador , conegut o no, però que pretengui, vulgui o desitgi, entrar en ell per gaudir-lo en plenitud.

En la seva plana web, l’autor reprodueix un article que li vaig fer quan Codina exposava a l’Aixernador a Argentona. Es tracta de la crítica a l’exposició que realitzà el 1990, és a dir que ha plogut i molt. En ell dea:

“No és l’autor un home tendent a les mostres públiques. Reflexiu de ment i ossat en el treball no gaudeix en la tombarella del fàcil afalac i si en el neguit plaent del mateix anàlisi que el porta , peça a peça, a construir una història estructurada en la que els clàssics components de presentació, nus i desenllaç, s’ofereixen en llocs tan marcats com ho puguin ser la brillantor del seu tecnicisme, la inquietud del seu pensament i aquest final obert a l’espectador que redefinirà en si mateix la tristesa o l’alegria del fet presentat.

No ha volgut caure mai, en Josep Mª Codina, en tanta pintura vàcua que ens envolta i que no diu res, ni amb les ajudes de complicades teories que tenen com a màxima virtut la de la incomprensió. Tampoc s’ha llençat a la xerrameca de l’estètica comercial. El seu pensament impertorbable segueix sense dreceres el camí del seu sentiment. Així la seva obra encaixa a la perfecció en aquest definició de l’art amb majúscules.”.

Llegint aquestes frases escrites fa trenta anys, veig que el lent i alhora segur caminar de l’artista ha anat escrivint un llenguatge artístic que és justament ara quan explosiona  , -amb l’espectacular recull de peces que el defineixen en la seva diversitat- , alhora que el magnífica col·locant-lo en lloc de privilegi d’entre els autors importants del moment, aconseguint el que diu Raquel Medina, la presentadora del catàleg , quan comenta que  “Josep Mª Codina ofereix al públic una sèrie d’obres introspectives que ens revelen  un univers ple de poètics misteris que al·ludeixen a l’home, al seu cos, la lluita del fet de viure i l’aflicció que inexorablement comporta. A aquesta cartografia privada de cada ésser humà, l’autor  aconsegueix  conferir  un significat universal, com a metàfora del pas del temps i la vulnerabilitat”.

Codina ens presenta a Tarragona una molt bona exposició que abasta quasi dues centes obres, xifra que sembla desmesurada sobre el paper però que un veu que és ben adequada en la realitat expositiva. Amb elles presenta la seva realitat més actual , aquella que havent-se desfermat, que no deslliurat, del seu tarannà creatiu habitual, aprofundeix en el seu pensament plàstic que alhora és el personal, en l’aprofundiment de la seva raó més establerta, aquella que presideix els seu fer i els seus actes, com ho és la frase de Paul Valery que diu que “el més profund de l’home és la seva pell”, tal i com encapçala la seva pàgina web.

La pell humana és l’eix únic del treball de Codina.  En ella  és amb la que manté el seu idioma habitual, però ara en aquesta exposició després de cinc anys de silenci expositiu individual en el seu país, i sols dues mostres individuals a Maastricht i presencies individuals en mostres col·lectives, especialment les de la col·lecció Bassat, Codina fa una aposta gegantina i presenta el bo i el millor del treball realitzat en aquest temps, partint tant sols de d’unes poques obres que serveixen com de punt de partida de la col·lecció, a la que segueix la resta en la que apareix el nou Codina , el que sembla renovat del tot després de la seva jubilació com a professor de batxillerat artístic i ara renovat i alliberat del tot.

El cert però, és que es fa difícil seguir l’exposició ja que la disposició de les peces presentades i dels diversos camins a seguir no et fa la trajectòria fàcil però si que en canvi fa que et trobis  de cop i volta amb unes sorpreses que no esperaves ,en forma d’obres de petit format, o de les series negres ,”cant” segons el protagonista, que et copegen profundament , en el retorn perfeccionat a aquella vella exposició que realitzà a Can Palauet, i a on explotà com el veritable i gran artista que és.

Passejar-se per l’espai és un plaer artístic ,i alhora personal, absolutament total. I ho és no tan sols per aquells que coneixem la seva trajectòria i el seu fer, i per tant esperem i entenem , en part, la seva obra. Però per aquells que estimem l’art i als artistes mataronins, va ser absolutament emocionant veure l’atenció dels espectadors, una vintena llarga quan jo la vaig visitar, que intentaven entendre a l’artista i ho feien de la manera més adient, com ho és submergint-se en les seves obres per entendre i comprendré causes i raons.

És quasi impossible fer un detall del visitat, ja que l’autor es mostra en tota l’amplitud , que no diversitat , del seu fer artístic. Per això vagi la meva recomanació d’una ample i detinguda passejada per l’ample territori del Tinglado per no deixar-se ni un racó per visitar, ja que l’únic defecte de la mostra és el quadrament del cercle artístic amb l’espaial, ja que la impossibilitat de realitzar una visita  “ordenada” provoca una  desconnexió del presentat que pot provocar oblits i evidentment provoca un cert grau de desconcert al visitant inesperat.

Però malgrat la dispersió, que desconec si és volguda o obligada, l’ambient de la mostra domina, i un passejant-se pe ella es sent absolutament abduït per el conjunt del presentat,  en el que  les obres més corals agafen un cert protagonisme per alguns, mentre que altres es senten més plens per els treballs més individualitzats, en una curiosa lluita entre els diferents conceptes que presenta l’autor.

Una exposició d’obligadíssima visita , i que lamentablement no podrem gaudir a Mataró ja que no hi ha cap espai, ni tan sols la Nau Gaudí, que la pugui acollir. Una explosió que ha de marcar el futur de l’artista i que hauria de portar conseqüències a la seva ciutat, i que és limitarà, com així està ja organitzat , que Codina sigui els següent convidat a l’expo antològica del proper any a  Ca L’Arenas. 

Però no cal entristir-nos, i tornem a l’important. Exposició impressionant i d’obligadíssima visita , aquesta “Intervals” de Josep Mª Codina a Tinglado 1 de Tarragona . I quan dic d’obligada ho dic tant per els artistes mataronins com per els afeccionats., ja que la mateixa és una gran lliçó d’art en el que pertoca a l’apartat creador, com al d’espectador.

No us la perdeu de cap de les maneres.

 

“Intervals” de Josep Mª Codina

Tinglado 1 del Moll de Costa  del Port de Tarragona

Del 19 de gener al 16 d,abril de 2023

jOSEP M. CODINA. PINTURES SOBRE PAPER

Fa uns trenta anys que en Josep Mª Codina, per un llavors artista jovencell, va exposar a l’Aixernador, un espai cultural que era qui en aquells temps dominava l’àmbit artístic comarcal. Per a ell va ser una exposició molt important . En primer lloc per que significava un salt qualitatiu en al seva carrera expositiva i per l’altre ja que en aquesta exposició es va fer avinent els començaments del trencament evolutiu de la seva mirada creativa

.

Codina era en aquells moments la nova saba i darrera baula del que un críic agosarat va definir com “Escola de Mataró”, la que mai va existir, conformada per l’ètica i l’estètica de Rovira Brull, Alcoy, Pal, Jordà , Novellas... un art fonamentat en la crítica social i política en el fonament d’un cert realisme màgic.

Josep M. Codina, parent, amic i deixeble de Pepe Novellas, era en aquells moments el teòric continuador de la manera artística de fer dels grans mestres. Es movia per els seus camins , encara que mantenia com el seu mestre Pepe Novellas, un traspunt hedonista en la seva pintura. Però un important trasbals de salut que va patir just abans de l’exposició va canviar el seu tarannà i la seva filosofia pictòrica. El personatges renaixentistes , a l’estil Pepe, es van convertir en alquimistes i doctors, amb els més diversos i imaginaris instruments quirúrgics, un fet que se m’ha fet avinent en visitar l’exposició de Guillem Balmes.

Allà a l’Aixernador va néixer el veritable Josep Mª Codina, el que ha conreat el seu art amb capacitat , qualitat i reconeixemenet, fins ara mateix en que retorna a Argentona , a la sala d'exposicions del Museu del Cântir amb una magnífica exposició de pintures sobre paper, evidenciant el nivell supelatiu de les seves capacitats.

No son del tot noves les obres ara exposades ja que en bona part pertanyen  a la seva darrera mostra a la galeria barcelonina Àmbit, però si ho son en el sentit de vigència i plenitud. Codina ha assolit un ple autoconvenciment del seu art . en el que es mou segur però mantenint trempera i actitud, sense deixar-se portar  per la rutina.

Ell segueix amb la pell com font, fonament i raó del seu fer. Aquesta pell que és alhora barrera i filtre , que impedeix el pas però que també ens permet supurar les nostres nafres. Pell dura/ pell fràgil, és a dir  ni més ni menys que la pròpia personalitat de l’autor i de tots nosaltres.

La pell amb les seves taques, la seva orografia, els seus corriols, les marques de la realitat i del pas del temps, els signes de al vida , i el resum del sentiment de l’haver-la viscut.

Tècnicament irreprotxable Codina seguix amb el grafit com a massa mare per engendrar la  fermentació del seu treball en el que el color ha deixat de ser accident per anar agafant protagonisme i marcant el sentit de la vida i la força de les seves vivències , que no ho oblidi ningú son alhora les nostres.

Una exposició magníficament “vestida” amb els paper a l’aire  que donen amb el seu lleuger moviment senyal encara més viva de la seva fragilitat i la seva intencionalitat.

Exposició que cal visitar repetida i detingudament per copsar en plenitud la lectura artística i vital que ens ofereix el gran pintor mataroní.

Una obra que es resumeix, tal i com vaig fer en la presentació de la mateixa que amb gran plaer vaig realitzar, amb el poema de Joan Margarit que em serveix també aquí per arrodonir el post

Perseguint la bellesa estaràs sol

Perquè en trobar-la, s’esvaneix i deixa

La seva pols de papallona als dits.

I tornarà a percaçar l’esclat

Que saps dins teu, talment el llamp

Que en un instant et mostra,

Fins el llunyà horitzó, la realitat.

Felicitats.

TEMPUS FUGIT

Ara , quan sols manquen quatre dies per que s’acabi la mostra “Tempus fugit” organitzada per l’espai capgròs com a acte inaugural de les celebracions del 30 aniversari de la revista , ens plau fer-ne mirada de resum , llunyana a la crítica artística , impossible d’efectuar en aquest cas per òbvies raons de complicitat.

La juguesca de presentar dues obres diferenciades entre sí per el mateix pas del temps que la trajectòria del Capgròs, ha estat una aposta realitzada amb tota serietat ja que els autors no s’han limitat a presentar aquella peça que complia les condicions i sí en canvi han fet recerca profunda a la recerca d’aquelles peces que definissin de manera correcta el que per un llavors era el seu tarannà artístic i així fer-ne comparança amb l’actual.

Una comparança que sens dubte és l’element substancial de la mostra. Una mirada enrere i una mirada actual que sempre significa alhora una mirada al futur, i en la lectura d’aquesta mirada comparativa veure l’evolució i el camí personal i pictòric que els artistes han dut a terme. Un camí que en cada cas té una lectura diferent i que va des del trencament amb el passat fins a la constant evolució, omplint en la resta totes les possibilitats de la història.

Una mostra però que al costat d’aquesta lectura personal del caminar dels protagonistes , ens ofereix una multiplicitat d’altres lectures d’entre les que cal destacar-ne dues: La històrica i la reivindicació de la plàstica com un element de passat , de present i de  ple futur i contemporaneïtat.

Hem dit diverses vegades que un dels grans problemes de l’art local està en la impossibilitat de fer-ne una lectura històrica, el que fa que sigui impossible no tan sols seguir l’evolució dels autors actuals, ans també, i això és molt pitjor, recuperar el treball d’aquells autors que ja ens han deixat. Així per ex. , els escolars no tenen cap manera de saber qui varen ser artistes com Alcoy, Rovira Brull, Pepe Novellas, Comabella, Estrany, Viada , Emília de Torres.. i tants d’altres que ens van precedir en el conreu de l’art de qualitat.

Ara amb “Tempus fugit” podem re-descobrir els orígens creatius d’aquests importants protagonistes de la història artística de la ciutat. Podem entreveure influences , podem entendre alguns dels seus perquès creatius , alhora que ja ens podem descobrir davant de la saviesa pictòrica que atresoraven fa trenta anys , que no son pocs.

Però alhora aquesta exposició és una reivindicació de la plàstica com veritable poder artístic viu i permanent en la història. Ningú dels visitants pot amagar la vigència de la diversitat plàstica que ens presenten els autors en les seves diverses vessants. Una plàstica realitzada amb el suport d’una capacitat tècnica exquisida i que traspua el veritable sentit de l’art que no altre que el d’expresa sensacions i emocions per comunicar-se amb l’espectador. Una comunicació que s’efectua ja sigui per la reflexió, la bellesa, la intimitat, la natura, el paisatge ...




Un poder el de la plàstica que van reivindicar amb força els autors davant l’alcalde Mora tot recordant que fins el 2016 no està previst cap exposició de cap artista plàstic mataroní en les sales d’art que podríem considerar públiques , com ho son Can Palauet, el Museu, Ca l’Arenas o les sales de la Fundació Iluro. I parlem de 2016 ja que més enllà encara no existeix programació.

Una postura , aquesta del genocidi plàstic , practicada per el Govern municipal de fa molts anys que cal redreçar de manera immediata. No paga l’afalaga de l’alcalde tot dient que els artistes presents han posat a la llum el molt de bo del que tenim a la ciutat , ni el reconeixement de culpa de que l’Ajuntament no ha estat justa amb els artistes. S’ha de demostrar que aquestes paraules no van ser únicament per la galeria i per tant, sols els actes de posar en solfa a la plàstica al nivell que es mereix els hi donarà valor i que no se les endugui el vent , com tantes vegades.

I no vull acabar sense deixar palès el reconeixement més personal i íntim, als set artistes participants. Aquells que en cap cas van tardar més de cinc segons en acceptar la proposta i que l’han desenvolupada,  convertint-la en pròpia, amb desig i il·lusió , d’aquí la magnificència conceptual i qualitativa de l’exposició.

Em sedueix la mirada de l’Albert Alís donant-li un gir més al pas del temps amb aquesta mirada a dos indrets que formen part ja de la història de la ciutat , com ho és el paisatge del Sorrall i el patí del Cafè Nou que acaba de desaparèixer per reinventar-se en un altre espai ciutadà que a bon segur també serà plasmat per l’art del creador.

M’emociona Josep Mª Codina marcant el temps en el record al mestre i amic , en Pepe Novellas, que l’introdueix en la màgia d’una creació que evoluciona i es depura fins arribar a la sensibilitat extrema actual, en la que els segons es reflecteixen en la subtilitat del grafit i els minuts en l’apunt del color que esperançat desplega de nou les seves armes poderoses.

Em corprèn el fer de mestre de Manuel Cusachs , llegint el pas del temps a partir de la seva mirada apresa en el classicisme acadèmic italià al que ell ja donava un aire molt més mediterrani fent comparança, que no oposició, amb el moviment d’un dels seus treballs corporis més tàctils i agosarats , en un caminar vers un futur que segueix viu i creatiu.

M’admira la fidelitat pictòrica de Marta Duran , constant i permanent en la sempre difícil lluita de l’evolució del paisatge. Un paisatge en la que la llum que remarca la potència de la seva obra d’inicis segueix essent clau en la desimbolta mirada actual , gestual i nerviüda , en la que les emocions generen una mirada intensa que traspua l’aparença per copsar la realitat interior del indret representat.

M’enforteix la fidelitat a uns principis i uns conceptes socials i creatius com els que ha mantingut en Ricard Jordà en el decurs de la seva carrera. Aquesta la seva actitud ètica , la seva crítica constant sense parar en barres  i quest pensar que li ha faltat mala llet en el passat per denunciar la injustícia , em renova en el convenciment de l’art com poder social per sotraguejar consciències i moure poders.

M’espiritualitza el treball d’en Joan Parés de Mataró, amb la seva poètica del quotidià , en la recerca constant de l’alè íntim dels recons d’entre muralles , amb la basílica de Santa Maria a la proa i la Pça Gran a la popa. M’enganxo al transcendent de la petitesa de la vida diària , del pes del senzill , de la grandesa de l’habitud. M’enriqueix en la força del dibuix clau i raó de l’art d’avui i sempre.

M’il·lumina el volum de Perecoll que ens retrotrau a la vida en aquesta conjunció entre abstracció i figuració en una dualitat que semblen arcs de parèntesi encerclant el seu negre. Identificatiu. Una llum que ens permet comprendre l’unitat permanent del treball de l’autor , capaç sempre d’agafar nous brancals però retornant sempre al camí de la raó creativa , en aquest cas , el del volum i l’elegància pictòrica i creativa.

Set artistes , set mestres, set amics. Gràcies de tot cor per haver fet confiança, i de quina manera , a aquesta experiència que goso qualificar com de magnífica , que ha estat “Tempus fugit”.

PS.-Les magnífiques fotografies que il·lustren de manera tan acurada a quest post son de l’excel·lent fotògraf que n’és en Romuald Galofré  i han servit per il·lustrar el seguit de reportatges en relació als artistes protagonistes i que es van publicar a l’especial del 30 aniversari de la revista Capgros.

Uns reportatges que podeu visionar clicant al damunt del nom dels l’artistes que apareixen a continuació : AlbertAlís , Josep Mª Codina , Manuel Cusachs , Marta Duran , Ricard Jordà , JoanParés , Perecoll .

ESPAI D’ART.- JOSEP Mª CODINA

Son moltes les vegades que hem comentat la impossibilitat que tenen els artistes mataronins per exposar a casa seva.

Entre el veto municipal que impedeix el seu protagonisme en les sales públiques; el més que reduït nombre d’exposicions per temporada que ens oferia l’Ateneu Laietana i el que ens oferirà ara la Fundació Iluro que segons sembla pot ser quasi inexistent en la propera temporada, ens trobem que els artistes locals ho tenen molt pelut per fer una exposició amb tots els ets i uts , malgrat la bona voluntat de la sala del Col·legi d’Aparelladors , esdevinguda cabdal i vital, el que és indicatiu del mal estat expositiu de la ciutat.

Com exemple us aconsello feu un petit exercici. Apunteu en un paper un petit llistat dels deu millors artistes de Mataró. A continuació intenteu recordar a quina sala d’exposicions local amb potència, i en quin any vareu poder veure una exposició personal. Si ho feu el resultat us farà esgarrifar.

Potser tota aquesta calamitat té una cara positiva que no és altre que l’obligació que llavors tenen els artistes locals de sortir a l’exterior per presentar el seu bon fer. Unes sortides de les que intentem sempre oferir-vos pertinent comentari, i quan és possible acompanyat d’imatges.

Aquest és el cas de Josep Mª Codina. Fa quasi sis anys que va exposar per darrera vegada a Mataró i sembla que va per llarg per que pugui fer-ho. Mentre, va intentant exposar aquí i allà, aconseguint sempre uns resultats absolutament positius , en totes les cares que comporta una exposició.

Ara Josep Mª Codina està exposant a la més que centenaris entitat de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, una veritable institució en terres vallesanes i amb un prestigi de seriositat i criteri expositiu que ja voldrien molts altes espais. Una exposició amb variacions importants , amb una aposta per el color cada vegada més marcada , però insistint en aquest llenguatge personal i inconfusible que ha fet de Josep Mª Codina un artista reconegut i respectat per arreu i al que es considera ja entre els artistes de nivell del nostre país.

Per això el varem voler portar al darrer Espai d’Art de m1tv , en el programa que varem emetre el passat dimarts i del que ara us oferim el pertinent enllaç. Una entrevista que paga la pena i que un os aconsella amb tot plaer.

M|A|C (Mataró Art Contemporani) / JOSEP Mª CODINA

M|A|C (Mataró Art Contemporani)

El passat dijous el regidor de Cultura Joaquim Fernández sorprenia a tothom , menys als de la corda contemporània és clar , tot presentant el projecte de Mataró art Contemporani (M|A|C) juntament amb Jordi Sellas, director general de Creació i Empreses Culturals de la Generalitat. Un projecte aquest del que en dona magnífica notícia el capgròs de la mà de Vern Bueno i que podeu llegir aquí , amb el que obtindreu totes les dades per fer-ne un clar judici.

He de dir que de bones a primeres em va semblar perfecte. Sempre és bo que existeixi un recolzament públic a la creació i si la quantitat és tan respectable en temps de crisi com aquests 75000 euros que l’Ajuntament pregona,  millor que millor. Però és obvi que calia anar més enllà de les paraules oficialistes i de les promeses disposades a ser incomplertes.

Quedava sobre el paper, o millor dit, sobre les paraules dels presentadors , que tot era com un Can Xalant , del que segueix l’estela de més petita escala; sense espai físic estable, amb una major relació amb la ciutat ja que els treballs s’exposaran a Can Serra, Can Palauet i Ca l’Arenas i obert a totes les arts visuals.

Això permetia una petita esperança a la plàstica, en el sentit de que per una vegada fos escoltada la seva veu com a veritable creació contemporània com és la que conreen bona part dels artistes professionals de casa nostra , però el cert és que la curiositat serveix per descobrir allò que els polítics saben però no diuen , i evidentment, nuestro gozo en un pozo, com dirien els “castizos”.

És per això que us convido a visitar el  web del M|A|C. Un web en el que us podeu descarregar el dossier de premsa que es deu haver enviat a molta gent però que un , malgrat ser premsa d’art en dos mitjans de comunicació de Mataró i crític que forma part de l’Associació Catalana de crítics d’Art, no ha rebut ( després seguiran afirmant allò de que Cultura no té vedat a ningú ).

Un dossier en el que queda clar que el M|A|C és estrictament Can Xalant però sense el teòric control ( i dic teòric , ja que mai es va establir) del poder , amb el que el poder dels contemporanis es multiplica encara més, significant una volta més de dogal a la plàstica mataronina que segueix trepitjada en el seu camí a l’extermini.

Per començar el gloriós ens ja s’ha lluït. Tot el tema gràfic i disseny s’ha realitzat en un concurs restringit ( seria bo saber quin ha estat l’àmbit d’aquesta restricció ) i l’ha guanyat Albert Ibáñez amb Judith Rigau. Per aquells que no tinguin memòria Albert Ibáñez ha estat el nen mimat de Can Xalant , havent exposat ell sol en els espais municipals més que tots els artistes plàstics mataronins junts.Recentment ha estat el responsable del molt criticat disseny del catàleg de l’expo de Tàpies. Un catàleg magnífic en els escrits però pèssim per el disseny, convertint-lo en desagradable als sentits , convidant molt poc a la seva lectura.

I aquest fet penso jo que no és anecdòtic. Estic per apostar que dintre d’uns dies, i quan ningú de Mataró sap encara res d’aquest M|A|C, apareixerà un llarg llistat d’activitats previstes , artistes convidats, etc , etc..., que omplirà la guardiola de la despesa dels euros, sense que ningú aliè al poder fàctic dels Noè Systems hagi pogut ni tan sols preparar un projecte per a que sigui refusat.

Així doncs , ja ho sabeu , salteu d ’alegria.: Tenim M|A|C.

Encara que sols serveixi per que alguns facin el MEC ( Beneit, ximple. Fer-se veure ), amb aportacions dignes d’un MIC ( apòcope acceptat de mico), per a l’hora de la veritat presentar un MOC ( que hom sap el que vol dir).

JOSEP Mª CODINA a SABADELL

Potser l’únic aspecte positiu de la persecució a la plàstica que du a terme el departament de Cultura del govern municipal, està en que els artistes plàstics mataronins s’han d’espavilar per a sobreviure. Ho fan mitjançant exitoses exposicions fora de les nostres contrades que curiosament serveixen per donar nom i prestigi a una ciutat que els foragita dels seus cercles artístics en aquesta la seva política anihiladora de la plàstica.

El darrer cas és el de Josep Mª Codina que aquests dies està exposant amb gran èxit als prestigiosos espaïs de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Per que en gaudiu us deixo aquí l’enllaç al catàleg virtual de l’exposició, en el que em complau molt hi apareguin unes frases meves.

AL CALOR DE LA BATALLA (II) . JOSEP Mª CODINA

De batalles ni ha de moltes maneres. Unes son les èpiques, aquelles fetes i gestades en la magnificència, en l’eclosió, en la grandiositat de la gesta. Però ni ha altres , a bon segur més difícils, establertes en paràmetres més subtils, més en la quietud i el silenci, més interiors i per tant més personals i allunyades de la globalitat , de la tribu.

Aquest dijous, després de visitar , i gaudir, de la grandiositat de Fortuny , tocava enfrontar-nos a la intimitat de Codina. Dos maneres en certa manera oposades però amb el nexe en comú per l’apreci per l’obra ben feta i per la passió compartida per el dibuix com eix d’un treball sempre acurat.

Un asèptic i clàssic “Obra  sobre paper”  ens convidava a acostar-nos un cop més a l’art pausat, reflexiu, subtil i sensible, que sorgeix de   l’ idioma plàstic que Codina ha fet seu en aquesta la seva travessa plàstica. Un idioma establert en les petites emocions d’una catarsi personal que ara sembla assolir definitivament l’oblit dels dubtes de l’ahir per expandir-se a un futur més agraït.

El web de l’autor està encapçalat per la frase de Paul Valery que diu que “el més profund de l’home és la seva pell”. El que això signa, i per una presentació per a una exposició al Pais Basc , rescatava uns versos de Celaya que diuen : “ Frente a un mundo impalpable de aire y luz , alzo mi cuerpo, fenómeno que me muestra hecho visible el misterio”. Dues frases i dues visions que penso son mirall ben escaient per entendre el sentit creatiu de l’artista mataroní.

Un sentit que de bones a primeres s’observa canviant. Només entrar en la sala  la benvinguda ens es donada per una obra de grans mides, a bon segur la més gran que ha fet l’artista. Una obra en la que mantenint la seva cal·ligrafia pictòrica , aquella que quasi ens permet escoltar el xiuxiueig rítmic del grafit escatant el paper, comporta una nova disposició tant en la potència de l’expressat que sembla voler sortir del seu habitual minimalisme , com en  l’obertura a una nova eclosió cromàtica , ja que el privilegi tonal ja no està en la vesant dels blancs i ocres i, i son els rosats , els groguencs , amb espurnes de blaus i acarbassats , els que ens ofereixen una nova finestra cromàtica al sempre limitat pantone de l’artista.

Codina segueix però mantenint el seu reducte conceptual personal , concentrat en el concepte de la fragilitat. Una fragilitat que si abans feia evident en el contrast d'emprar una base matèrica robusta ( planxes metàl·liques , papers naturals gruixuts i aspres ) , ara es capgira amb una base de paper japonès summament fràgil i trencadís, on diposita amb més intensitat que mai un grafit robust, remarcat, intens , delineant de nou aquesta la seva orografia personal  de solcs i cicatrius que ara agafen més un caràcter anímic que no pas el físic que havien dominat en la seva trajectòria.

Unes marques personals però molt més esperançades , com es mostra en aquesta aparició del color ( mai hem d’oblidar que Codina en els seus inicis era un artista intensament cromàtic ) que van agafant força com a preludi d’una explosió que arribarà ben aviat , entenent l’ aviat en el peculiar ritme del temps que usa el creador.

En la resta ens trobem el de sempre , però jo diria que un grau superior. De nou l’home , la vida i el temps. I l’art que tot ho presideix i ho fa avinent. Com en el solc , humit i generós que domina en algunes de les seves obres. Un soc que sembla creat per el caminar d’una llàgrima . D’alegria, de tristor, de dolor ?. Ves a saber.

Tot en una exposició made in Codina , però amb un poderós salt endavant en el que pertoca a concepte i esperança, en el seu neguit etern davant la fragilitat de la vida , i per tant la fragilitat de l’art.

Una exposició magnífica que us recomano amb tot plaer i que no us hauriau de perdre sota cap concepte i que remarca el paper de primera línia que ja ha assolit l’artista.

Impagable, emocionant , magnífica. Art en estat pur.

Felicitats.

Josep Mª Codina. “Obra sobre paper”.

Galeria Àmbit. Consell de Cent 282 Barcelona

Fins el 25 de juny de 2013