dijous, de novembre 28, 2019

AMB LA TERRA. VALLVERDÚ





Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó la realitat
                                               Poètica. Joan Margarit


El Museu Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Montse Alier està intentant recuperar el prestigi ben guanyat en altres temps, i a fe que ho aconseguirà si segueix amb mostres del nivell i interès com la que actualment presenta "Amb la terra" de l’escultor Vallverdú, que un ha tingut l’honor de prologar en el catàleg i en l’acte inaugural.




Vallverdú és un escultor lamentablement no massa conegut entre els afeccionats en general, mentre que en canvi és conegut i reconegut en el món dels arts ferits , especialment en el reducte escultòric. Les causes d’aquesta asincronia estan al meu entendre en dos circumstàncies:
Per una,pel fet de la seva passió desfermada per el magisteri i la docència, no en va és Director del departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts , dedicat essencialment a la creació. I per l’altre el fet que l’autor és una dels artistes menys exhibicionistes que un ha conegut. L’art és per a ell més una teràpia personal d’autoafirmació sensitiva que no pas una confrontació de parers entre l’autor i els espectadors, com succeeix pel general.






Avui però, tenim la gran sort que ocupa amb plenitud, i potser amb un excés d’obra , els espais del Monjo presentant una mostra de caire retrospectiu que parteix des del seu trencament amb l’academicisme de l’obra  de línia figurativa i amb tècniques de caire tradicional. Una retrospectiva que ens permet observar amb detall l’evolució del seu treball , establert ara  essencialment  en el concepte interior , en l’espiritualitat i  en la recerca constant del conreus dels espais, dels plens i el buits, del sentit eteri del volum.

Un camí iniciat des de la reflexió i amb una tractament quasi anacorètic dels materials als que despulla de tot afegitó per ser emprats purs i amb l’ús del buidatge per aconseguir plenament les seves intencions.





La mostra s’estructura al voltant de l’eix central amb unes obres totèmiques de caire primitivista i de mida considerable, més de 3 metres d’alçària, que son homenatges personals a persones i fets claus de la seva vida. Un eix que com si de la columna vertebral es tractés, esdevé punt d’unió dels diferents treballs diferenciats per anyades , que ocupen els diferents “calaixos” de la sala.




Unes obres que comencen des del sentit opressiu més absolut, amb uns receptacles tancats amb una petita “porta” per entrar-hi i amb tan sols petites escletxes de llum  i aire per respirar. Coves, claustres materns. Espais a on cercar refugi , espais per amagar-se, desaparèixer i alhora després de la reflexió acurada  intentar , mica en mica, surar de nou al món exterior, inhòspit i hostil.



Uns espais que mica en mica, però amb molta lentitud, s‘obren a la llum i la vida, convertint-se en espais de diverses finestres, molt referenciades vers els habitacles de poble primitius i d’espais desèrtics. I que després d’una més brutal evolució arriben a l’esclat total, a quasi esberlar-se amb l’aparició de múltiples forats, d’escales que ens eleven vers la transparència total.

Una obra complexa amb fangs de diverses textures i tonalitats, com a únic material de gestació. Amb una tècnica magistral i exquisida que fa de l’equilibri , el ritme consubstancial al desig del creador. Una obra nua de tota fullaraca, amb la presència tan sols de petites línies per marcar i acotar espais i intencions.





Vallverdú és dels que creu en l’escultura com a buit, un espai desocupat en la desaparició de la massa. I en aquest concepte coincideix amb  Oteiza, quan defensava que l’escultura no s’havia de tractar com un tema de volums, ans el contrari, l’escultura el que creava era un buit. L’espai era el que marcava l’obra , no la forma ni el material. Que el buit era el que organitzava formes i transformava l’espai.





Però alhora Vallverdú es mou en el somni del buit de Chillida (projecte Tindaya), el d’introduir el buit i la llum, en l’interior  d’una massa,  explicitant plàsticament el mite de la caverna, entre el que recullen els nostres sentits , l’exterior, i el  que recull el nostre esperit, els imputs rebuts per un interior del que sols tenim visió parcial i que per tant cal imaginar.






Però mentre Oteiza i Chillida estructuren el buit sota la paramètrica del pla i el volum polièdric, Vallverdú avança cap un buit més rítmic, més sensual, més tàctil que l’apropa  a la volumètrica d’Henry Moore. Un teòric batibull perfectament ordenat com queda ben clar en l’estesa de peces de petit format  que disposa en la mateixa exposició que és prefaci, epíleg i resum del seu bon fer.

I queda clar que aquests conceptes i aquestes referències si son tractades per un artista amb cap i mans, és a dir amb capacitat mental per crear i capacitat tècnica per convertir la gestació en realitat plàstica, com és el cas de Vallverdú, el resultat no pot ser altre que una exposició magnífica i d’obligadíssima visita.

Per això, ompliu-vos els dits de la bellesa de la pols de papallona, tal i com pregona Joan Margarit,  i gaudiu  de la plàstica i l’esperit d’aquest gran escultor que és Vallverdú mitjançant aquesta brillant i espectacular exposició que senyoreja el Monjo com en els vells temps.

 Felicitats

Amb la terra. Jaume Vallverdú
Museu Monjo. Vilassar de Mar
Del 16 de Novembre de 2019 al 7 de gener de 2020

dimecres, de novembre 20, 2019

ESTHER VIÑALS . PINTURA SUMI-E





El plantejament de la crítica no s’estructura sols en el fonament d’uns criteris estètics, ans més aviat està en el copsar el trasfons del pensament de l’autor i la manera de comunicar el seu interior vers els espectadors amb fidelitat  del presentat.

Hi ha vegades en que l’entramat autor / crític ambdós s’escriuen en el mateix idioma i llavors els pensaments surten fluids, però n’hi ha d’altres en que la discordança fa que hi hagi un decalatge comunicatiu important ja que existeix una incomprensió de base el que dificulta el feed-back imprescindible autor-espectador.



Ni més ni menys això és el que em passa amb tot allò que es mou a l’entorn de la filosofia oriental. Cartesià de fonaments i estructura, com és un , la filosofia oriental li sembla un territori ignot i ben poc apetible. Llavors  queda clar que davant la incomprensió, quan no el refús, a una filosofia vital, al crític sols li queda el formalisme tècnic i estètic per atacar el seu judici .

Aquets és el cas de l’exposició de pintura d’Esther Viñals i Peiro , que sota el títol "Caminar, aturar-se i observar” presenta a la sala del col·legi d’Aparelladors en al que l’autora fa mostra de la seva destresa de la pintura  sumi-e, disciplina nascuda a la Xina  al segle VII i traslladada al Japó a mitjans del segle XIV. I que es manté fidel als principis creacionals, amb molt poques variacions tècniques i conceptuals.




Tècnicament ,  sembla que l’autora es mou en la destresa alta de la tècnica d’aquets art ancestral, com ho demostra que sigui membre honorari de l’Acadèmia Chaji de Pintura i cal·ligrafia xineses, essent segons sembla la primera persona estrangera  nomenada membre honorari.

Però com que sembla evident que la tècnica és i ha de ser mitjà, i mai finalitat, el crític aplaudint aquets perfecció ha de jutjar el resultat final del presentat i el cert és que els treballs de Viñals son decebedors en el concepte i l’expressió. M’importa molt poc la dificultat del traç, el treball amb paper d’arròs, els inconvenients del posterior encolat i altres circumstàncies purament tècniques si el resultat final no és bo, com és en aquest cas en que l’autora ha omplert a rebentar les parets d’Aparelladors amb una mostra fluixa, avorrida, d’una estètica desfasada en un entorn plàstic que haurem de qualificar amb una paraula ja quasi en desús, com és cursi.





De tot el presentat sols les quatre comptades peces dedicades a l’art de tipus  cal·ligràfic  mereixen una atenció plàstica i certament s’agraeixen. La resta en aquest entorn de paisatges fora de lloc i amb obres a l’entorn dels anomenats quatre cavallers : orquídia, bambú, crisantem i pruner xinés en referència a les quatre estacions,  esdevenen pecs anacròniques fora del seu entorn primigeni de creació.

L’art d’arrels populars té això. Que està molt bé en el seu entorn, però quan marxa d’ell queda fora de lloc i no assoleix els fins sensitius que ha de tenir tota creació artística.



Tot reconeixent la capacitat filosòfica i tècnica de l’autora, hem de convenir que l’exposició que presenta a Aparelladors és una exposició fora de lloc i de temps i no mereix l’atenció dels afeccionats a l’art i si tan sola als amants de pràctiques i filosofies orientals, que a bon segur es trobaran com peix en l’aigua. Per a la resta, silenci i oblit.

“Caminar, aturar-se i observar”.
Esther Vinals Peiro
Col·legi d’Aparalledars. Mataró
Del 15 de Novembre al 8 de desembre de 2019


diumenge, de novembre 17, 2019

CARTOGRAFIES DEL CAOS. CATHERINE LORTON











Sols travessar la porta de la Sala d’exposicions de Can Caralt,  Museu Arxiu de Llavaneres, hom, afeccionat a l’art o no, copsa immediatament que es troba davant una exposició important . Es així ja que el conjunt d’obra exposada no es troba silent disposat a la contemplació, ans el contrari, sembla abraonar-se damunt l’espectador per fagocitar-lo i fer-lo entrar en un cúmul de sensacions sensitives.




Fa tan sols cinc mesos que Catherine Lorton exposava a La Destil·leria, i evidentment cinc mesos és una simple bufada en un caminar artístic, per tant podríem perfectament recuperar aquell comentari crític , que podeu llegir aquí, per entendre el tarannà creatiu de l’autora , però evidentment hi ha en aquesta exposició passes importants que cal considerar.





Per un cantó cal posar l’accent en la mida de certes obres, un detall moltes vegades accidental si d’una pintura es tractés, però que exponencia la dificultat en tractar-se d’un gravat, el que obliga a una atenció tècnica absoluta, i de la que cal dir que l’autora en surt reforçada al superar amb nota el repte.

Però alhora cal dir que , i potser és l’únic “però” de l’exposició, que davant la gran superfície, Lorton no ha sabut estructurar de manera fluida les zones en blanc, fent respirar l’obra, i ha preferit una plàstica massa dena, i  a voltes un xic enfarfegada que malgrat l’evident ritme de les mateixa, dona una sensació saciada a l’espectador i que crec ha de depurar-se oblindant-se del superflu que està en elles.




Una depuració que s’evidencia de manera magnífica en les peces de petit format que respiren amb amplitud i permeten gaudir molt més de la seva  intencionalitat creativa.





Es manté doncs la situació de fa un parell d’anys en que reclamàvem a Lorton fer un salt de mides per que els seus petits gravats lluïssin molt més .Ara de nou repetim la crida, i creiem que a Lorton se li apareixen davant seu dues portes. Aprofitar l’aparent simplicitat dels gravats de petit format i traslladar-los  a mida gran, o depurar , airejant i buidant del superflu , els seus treballa gegantins. Cal la recerca de l’essència per damunt de tot. L’ànima sempre per damunt la tècnica.




Però aquestes disquisicions personals, més destinades a l’autora que no pas al públic en general, no ens han de fer fugir d’estudi  de la vàlua real de l’exposició, que és més que notable, amb la cascada de sensacions que genera a l’espectador que ràpidament es sent submergit en la vitalitat exultant d’una artista que amb aquesta exposició i l’afegitó de la seva selecció com finalista de la Vila Casas ha assolit ja un lloc de privilegi en el top dels artistes del nostre entorn.




Un lloc que amb la seva capacitat defensarà amb totes les seves forces, que son moltes, i que engrandirà encara més si soluciona ,que ho farà, el repte de la simplicitat que ara se li presenta al davant.

Exposició d’obligada visita.

Felicitats.


Cartografies del caos. Catherine Lorton
Can Caralt
Del 8 de nOvembre a l,1 de desembre de 2019


divendres, de novembre 15, 2019

AMB LA TERRA. JAUME VALLVERDÚ





Aquest és l'escrit de presentació per el catàleg de l'exposició de l'escultor Vallverdú que s'inaugura demà dissabte a les 7 de la tarda al Museu Monjo de Vilassar de Mar, exposició de la que també tindré l'honor de fer la Presentació en viu.

Jaume Ros VALLVERDÚ és director del departament d'arts i Conservació-Restauració de la facultat de belles Arts de Barcelona , tenint al seu càrrec les Seccions de creació, pintura i escultura. Un gran honor haver rebut la seva petició per a fer la presentació global de l'exposició



LA POÈTICA DE SILENCIS I SOLITUDS
EN  L’ESCULTURA DE VALLVERDÚ.

Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó la realitat
                                               Poètica. Joan Margarit

L’exposició d’escultures de Vallverdú que sota el títol de “Amb la terra” presenta al museu Monjo de Vilassar de Mar, és la mostra fefaent de la recerca del bon art, aquell que sense defugir la bellesa formal, s’interroga i ens interroga al voltant de la realitat del quotidià, de la realitat interior que ens neguiteja, persegueix,  i molt de tant en tant, fins i tot ens fa feliços. 

Amb una pell formal, exquisida en el seu perfeccionista treball  tècnic, que permet mostrar-la despullada de tota fullaraca i nua de tot afegitó,  Vallverdú desgrana la seva vida i l’omple de solcs i cicatrius, marques del passat vital, alhora que és capaç de generar petites portes que ens permetin, amb dificultats, penetrar en el seu interior, en l’ànima de l’artista. Però alhora també ens ofereix finestrals, escales, punts de fuga ,que  son forats de llum per il·luminar la nostre sempre neguitosa existència.

Les obres de Vallverdú ens ofereixen  un refugi quasi anacorètic per a les més íntimes i personals reflexions, però també son capelles per asserenar esperits i finestres  d’esperança vers la plenitud personal.

En el sempre complex treball comunicatiu que ha de ser l’art, Jaume Vallverdú ens sadolla amb una escultura que va més enllà de la gran bellesa de les seves formes, anant a la recerca de la bellesa interior, aquella que fent-nos persones , és capaç de convertir-nos en artistes.


dimecres, de novembre 13, 2019

EDUARD NOVELLAS. NEW









La tasca d’un crític està no tan sols en realitzar el pertinent comentari de les exposicions que visita, ans també, en intentar descobrir d’entre elles, aquell nom, aquell creador desconegut, que et copeja en la seva contemplació, i que malgrat les lògiques imperfeccions ja que parlem  de creadors novells i incipients, un pot esbrinar aquella espurna de veritable art que et permet preveure un somiat futur artístic brillant.



El cert és que aquest flash feliç no acostuma a passar i tan sols un artista cada dos o tres temporades t’anima l’esperit amb el flaire d’un nou i seductor perfum artístic.

Un , va ser un dels poquíssims espectadors que va tenir Eduard Novellas en la seva primera exposició seriosa. Va ser a l’espai que la Fundació Mare Nostra tenia a l’espai Repsol, a la Riera de Mataró, allà on ara hi ha la botiga de joguines Drim. Hi arribava el joveníssim autor, que encara no arribava a la vintena, de la mà del seu mestre, Joan Pau Blanch Ribó i la mostra s’ensenyorejava amb una majestàtica figura masculina, dibuixada amb un expressionisme espellifat sobre un paper de grans dimensions. L’obra era una bufetada colpidora per l’espectador que quedava corprès i seduït per l’impacte comunicatiu que trametia. No recordo absolutament res més d’aquella exposició, però tan sols amb la visió d’aquella obra em va quedar ben clar que en Eduard Novellas hi havia un gran artista en potència.

Des de llavors l’he seguit en la seva evolució, he gaudit de la seva confiança , el que m’ha permès fer-li diverses presentacions escrites i orals, i he pogut confirmar amb felicitat que no havia errat. Eduard Novellas és un artista d’alt nivell que encerta qualsevol pal que toqui en aquest veritable joc de cartes massa marcades que és el mon de l’art.




Ara, presenta “New” als espais de la Destil·leria. New és una paraula recurrent en la seva trajectòria i l’ha emprada quan es produeix un canvi conceptual important en la seva creació. I ara, en aquest gir dràstic que Eduard Novellas ha donat al seu treball, ha volgut seguir amb la seva expressió fetitxe.




Novellas abandona en aquesta mostra tota referència a la seva vessant figurativa, a la que sens dubte tornarà ja que està en l’essència de la seva realitat creativa, per endinsar-se estrictament per camins de l’abstracció . I ho fa en la creença que mitjançant l’amplitud estilística que aquesta admet, pot expressar millor les virtuts de la tècnica que l’apassiona i de la que ja és un gran dominador, com ho és la de l’estampa serigràfica. I el cert és que el resultat és esplèndid.




L’obra, estructurada en el domini esfereïdor del que disposa l’autor, es converteix en un joc plàstic cromàtic d’una rotunditat estètica impressionant en el que obra a obra demostra com es pot jugar des de la fredor de l’art geomètric, fins al concepte més gestual i apassionat, passant per obra en 
concepte i mirada contemporània ( les millors) i alhora fer-ho amb la diversitat cromàtica que més li pugui plaure.
Estructura així comunicació des del sensible,  fins a la provinent de la fredor matemàtica d’alguns treballs. Amb alguna que altre referència al gran mestre Wharhol, en la demostració de la varietat del múltiple esdevingut peça única.



He de dir que m’ho he passat molt bé veient l’exposició, gaudint de la seva habilitat i capacitat compositiva, però ara, uns dies després, sols em queda el regust esteticista i de la bellesa aparent de les obres, al costat del record del domini tècnic, i trobo a faltar el record viu d’aquella primera exposició, o el records dels seus excepcionals retrats analítics, dels reals i dels imaginats, o la força reflexiva de les series “Suited” o la prèvia “sense cap ni peus”.




Entenc perfectament que aquesta és la realitat actual d’Eduard Novellas, més propera al disseny gràfic, a l’impacte d’una primera i superficial lectura i que per tant ,tenint en compte a més a més, la sinceritat amb la que s’expressa, hem de considerar com positiva aquesta exposició i així ho fem. Avui per avui, per a Novellas la tècnica domina ,però jo enyoro aquell artista més incisiu i expressionista en les seves reflexions pictòriques . Aquell autor més preocupat pel missatge que no pas pel mitjà.





Potser per això crec que a l’Eduard se li presenta un repte important, recuperar el fons comunicatiu i fer-lo evident amb la tècnica que més estima. De la seva gran capacitat i de la seva ànima de gran artista, estic segur en traurà les suficients forces per al menys intentar-ho.


Eduard Novellas. "New"
Del 3 de Novembre al 12 de desembre de 2019
La destil:leria.Mataró.

(Les fotografies son pròpies i extretes de la xarxa)

dilluns, de novembre 11, 2019

NUNC FEMINA. SÍLVIA ALCALÀ






El museu del Càntir d’Argentona presenta fins a Reis l’obra ”Nunc Femina” (Ara és l’hora de les dones) de Silvia Alcalà, una autora ja coneguda en les nostres contrades ja que en temporades passades va exposar a l’espai Capgròs i a Aparelladors. 




No existeix un art en el tòpic de gènere. L’art no té sexe, qui el tenen son els seus creadors.  El que sí existeix és el que podríem definir com art “ en femení”,  considerant com a tal, l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i especialment envers el món i la societat que ens envolta. Un art que ara s’evidencia en aquest empoderament total de la dona de totes les facetes i disciplines de l’art .




És en aquest concepte en el que Alcalà dona protagonisme únic i  absolut a aquest seguit de rostres de dones, inertes i en teoria inexpressius, que mitjançant la mirada ens interroguen des de la distància aparent però des de la proximitat comunicativa, a la recerca  d’una resposta  a les diverses circumstàncies d’anormalitat en la sempre complexa relació social del paper de les dones en la societat actual.




Pictòricament parlant Silvia Alcalà ha millorat, i molt, en la concepció plàstica del seus treballs. Els fons, elements molt importants en l’entramat orgànic de la seva obra, han variat el seu paper, amb uns plantejaments molt més pictòrics i en els que el collage  té més un paper de reforç perdent bona part el seu protagonisme anterior. En ells es reforça el paper del color i de les textures  per crear un substrat que amoroseixi i doni protagonisme , acotxant-la, a la figura femenina que és a fi de comptes el protagonista del missatge que vol emetre l’artista.



Aquest fons, ara més d’acompanyament musical del conjunt, servirà de suport a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt. Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències primitivistes  , amb alguna que més que evident lectura picassiana, amb alguns tocs modiglianescos, però que jo prefereixo establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo Arroyo.



Unes figures que comencen a perdre el seu immobilisme  i la seva posada hieràtica, fins fa poc absolutament dominant, per fer el primer pas cap a un dinamisme, que és el que sembla exigir el futur creatiu, però que mantenen viva la freda mirada  a l’estil de la pintura romànica que en la seva quietud i remarcant el silenci, serveix a l’autora per crear i mantenir al llarg de tota la mostra, aquesta interpel·lació  sense pausa que és sens dubte la clau del seu èxit.



Defensa Alcalà que la mirada supera sempre qualsevol silenci. I és en aquest concepte  que estimula la provocació reflexiva a l’espectador al voltant del paper de la dona en la societat actual. “Nuc femina”. Ara és l’hora de les dones.

  

Completen l’exposició uns càntirs en el mateix camí, que son molt més que un divertimento, o un detall artístic per a l’indret. Son la primera espurna d’una evolució cap una expressió formal més dinàmica, més interactiva i més coral.



Una evolució que és quasi obligada ja que aquest capítol actual  sembla en camí de l’esgotament en el plàstic que no en el conceptual. Ara , crec que cal un stop, i un període de reflexió intensa, a la recerca de noves formes d’expressió que sense perdre força de concepte, sí produeixin una renovació visual regenerativa que trenquin amb l’enclaustrament  d’aquest monolític punt de vista.



Una evolució que ha d’anar acompanyada també amb una simplificació de les paraules. L’artista parla amb la seva obra , mai ha de parlar mitjançant carregosos discursos ,amb obligat us del diccionari per part de l’espectador per a la seva comprensió. I em refereixo al text el catàleg. Presentacions d’aquest tipus confonen i pretenen donar un suport intel·lectual a unes obres amb prou pes específic com per comunicar per si soles i demostren una manca d’autoconvenciment del poder comunicatiu del propi treball.



Amb tot, i resumint, “Nunc femina” és una excel·lent exposició de recomanada visita, que ens mostra a un autora en el punt més àlgid i madur de la seva carrera , però alhora albira un punt d’inflexió en la seva mirada de futur, que estic convençut mantindrà la seva excel·lència sabedor de les seves capacitats, abastament mostrades en aquesta repeteixo ,excel·lent exposició.

Felicitats.

Sílvia Alcalà. Nunc femina
Museu del Càntir Argentona
Del 8 de novembre de 2019 al 5 de gener del 2020


dijous, de novembre 07, 2019

PIZZA PICTÒRICA





 A bon segur que la pizza és el plat gastronòmic més estes del món. Potser la clau del seu èxit està en la seva aparent simplicitat i el fet que sigui capaç d’abraçar la més ample diversitat de components.

Tots sabem que la pizza consisteix en una base de massa de pa, recoberta essencialment per tomàquet i formatge , al damunt de la qual es dipositen diversos ingredients , en quantitat i varietat  al gust del consumidor, i que després es cou al forn.

Però aquesta simplicitat és més aparent que real, i per aconseguir una bona pizza son precises moltes coses. Principalment cal una bona base  i que els ingredients siguin de qualitat i es trobin en la quantitat justa i proporcionada per aconseguir una certa simfonia de gustos en el contrast de tots ells i evitant sempre que existeixi una contradicció gran entre alguns dels mateixos que trenqui l’harmonia gustosa del conjunt.

Justament aquest concepte de pizza desestructurada és el que he sentit tot visitant l’exposició “Eclèctic” de l’artista Imma Merino que ocupa l’espai capgròs en quest mes de novembre.




Imma Merino és una autora que disposa d’una bona massa base. Tècnicament es mou amb qualitat i habilitat per el mon del realisme i la figura, amb una tendència envers l’hiper realisme de caire fred ja sigui en el camp de la composició i/o el retrat humà com en el de la natura.Però per aquesta mostra de l’espai capgròs queda ben clar que no ha encertat en la tecla d’harmonitzar el conjunt, que és ni més ni menys del que es tracta al realitzar una exposició.




En primer lloc ha omplert a rebentar la sala  , - sobren tres o quatre obres , que vistes les dimensions de l’espai son moltes-, trencant tota harmonia i possibilitat d’una lectura plàstica plàcida i diferenciada. I a més ho ha fet amb una diversitat no sols temàtica ans també conceptual que converteix l’exposició en un poti-poti immenjable, com si es tractes d’una pizza amb molts condiments que alhora son contradictoris  al sentit gustatiu.




Al costat de la temàtica que al meu parer millor domina, el realisme amb el protagonisme de la figura (sèrie “Trópico de Cáncer”), Merino ens ofereix un bon grapat de la seva sèrie “Eclectico” d’arrels oníriques i surrealistes d’una absoluta disparitat conceptual i descriptiva  que esfilagarsa tot el conjunt, alhora que arrodoneix tota la disbauxa amb el retrat d’una noble germànic que apareix per demostrar el domini que en aquest camp pugui tenir l’autora , però que serveix per explossionar definitivament el conjunt inconnexa que és aquesta exposició.




És aquesta doncs una exposició contradictòria ja que el presentat , agafades les obres una a una, és més que acceptable, amb alguns extrems  més positius i també negatius. Llavors ,com amb aquests vímets es pot arribar a  una tan deficient exposició?.



La clau està en que l’autora no entén, o no ha entès en aquest cas, que una exposició no és mai una acumulació d’obres de tota mena, ni un mostroari del variat domini estilístic i conceptual que es posseeix. És just el contrari, una exposició ha de ser un poema arrodonit d’un concepte expressat amb la varietat i la diversitat que es vulgui, però amb un lligam estructural que ens porti d’una a l’altre peça i tingui un tractament global.




Merino pot treballar en la diversitat que cregui convenient, però el moment de presentar el seu treball al públic ho ha de fer des de la uniformitat o cercant un diàleg de contraris, però mai en l’aiguabarreig dispers  com el d’aquesta exposició que la devalua com artista.

Per això al visitar aquesta exposició intenteu, si podeu, centrar-vos obra a obra, obviant la resta. Llavors podreu copsar el nivell just de l’autora , més que acceptable, perdut en un dels més erronis conglomerats expositius que he vist en els darrers anys.

( les imatges han estat extretes de la xarxa, però corresponen a obres presents a l'exposició)