Sols travessar la porta de la Sala d’exposicions de Can
Caralt, Museu Arxiu de Llavaneres, hom,
afeccionat a l’art o no, copsa immediatament que es troba davant una exposició important
. Es així ja que el conjunt d’obra exposada no es troba silent disposat a la
contemplació, ans el contrari, sembla abraonar-se damunt l’espectador per
fagocitar-lo i fer-lo entrar en un cúmul de sensacions sensitives.
Fa tan sols cinc mesos que Catherine Lorton exposava a La Destil·leria,
i evidentment cinc mesos és una simple bufada en un caminar artístic, per tant
podríem perfectament recuperar aquell comentari crític , que podeu llegir aquí,
per entendre el tarannà creatiu de l’autora , però evidentment hi ha en aquesta
exposició passes importants que cal considerar.
Per un cantó cal posar l’accent en la mida de certes obres,
un detall moltes vegades accidental si d’una pintura es tractés, però que exponencia
la dificultat en tractar-se d’un gravat, el que obliga a una atenció tècnica
absoluta, i de la que cal dir que l’autora en surt reforçada al superar amb
nota el repte.
Però alhora cal dir que , i potser és l’únic “però” de l’exposició,
que davant la gran superfície, Lorton no ha sabut estructurar de manera fluida
les zones en blanc, fent respirar l’obra, i ha preferit una plàstica massa
dena, i a voltes un xic enfarfegada que malgrat
l’evident ritme de les mateixa, dona una sensació saciada a l’espectador i que
crec ha de depurar-se oblindant-se del superflu que està en elles.
Una depuració que s’evidencia de manera magnífica en les
peces de petit format que respiren amb amplitud i permeten gaudir molt més de
la seva intencionalitat creativa.
Es manté doncs la situació de fa un parell d’anys en que reclamàvem
a Lorton fer un salt de mides per que els seus petits gravats lluïssin molt més
.Ara de nou repetim la crida, i creiem que a Lorton se li apareixen davant seu
dues portes. Aprofitar l’aparent simplicitat dels gravats de petit format i
traslladar-los a mida gran, o depurar ,
airejant i buidant del superflu , els seus treballa gegantins. Cal la recerca
de l’essència per damunt de tot. L’ànima sempre per damunt la tècnica.
Però aquestes disquisicions personals, més destinades a l’autora
que no pas al públic en general, no ens han de fer fugir d’estudi de la vàlua real de l’exposició, que és més
que notable, amb la cascada de sensacions que genera a l’espectador que ràpidament
es sent submergit en la vitalitat exultant d’una artista que amb aquesta exposició
i l’afegitó de la seva selecció com finalista de la Vila Casas ha assolit ja un
lloc de privilegi en el top dels artistes del nostre entorn.
Un lloc que amb la seva capacitat defensarà amb totes les
seves forces, que son moltes, i que engrandirà encara més si soluciona ,que ho
farà, el repte de la simplicitat que ara se li presenta al davant.
Exposició d’obligada visita.
Felicitats.
Cartografies del caos. Catherine Lorton
Can Caralt
Del 8 de nOvembre a l,1 de desembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada