dijous, de novembre 07, 2019

PIZZA PICTÒRICA





 A bon segur que la pizza és el plat gastronòmic més estes del món. Potser la clau del seu èxit està en la seva aparent simplicitat i el fet que sigui capaç d’abraçar la més ample diversitat de components.

Tots sabem que la pizza consisteix en una base de massa de pa, recoberta essencialment per tomàquet i formatge , al damunt de la qual es dipositen diversos ingredients , en quantitat i varietat  al gust del consumidor, i que després es cou al forn.

Però aquesta simplicitat és més aparent que real, i per aconseguir una bona pizza son precises moltes coses. Principalment cal una bona base  i que els ingredients siguin de qualitat i es trobin en la quantitat justa i proporcionada per aconseguir una certa simfonia de gustos en el contrast de tots ells i evitant sempre que existeixi una contradicció gran entre alguns dels mateixos que trenqui l’harmonia gustosa del conjunt.

Justament aquest concepte de pizza desestructurada és el que he sentit tot visitant l’exposició “Eclèctic” de l’artista Imma Merino que ocupa l’espai capgròs en quest mes de novembre.




Imma Merino és una autora que disposa d’una bona massa base. Tècnicament es mou amb qualitat i habilitat per el mon del realisme i la figura, amb una tendència envers l’hiper realisme de caire fred ja sigui en el camp de la composició i/o el retrat humà com en el de la natura.Però per aquesta mostra de l’espai capgròs queda ben clar que no ha encertat en la tecla d’harmonitzar el conjunt, que és ni més ni menys del que es tracta al realitzar una exposició.




En primer lloc ha omplert a rebentar la sala  , - sobren tres o quatre obres , que vistes les dimensions de l’espai son moltes-, trencant tota harmonia i possibilitat d’una lectura plàstica plàcida i diferenciada. I a més ho ha fet amb una diversitat no sols temàtica ans també conceptual que converteix l’exposició en un poti-poti immenjable, com si es tractes d’una pizza amb molts condiments que alhora son contradictoris  al sentit gustatiu.




Al costat de la temàtica que al meu parer millor domina, el realisme amb el protagonisme de la figura (sèrie “Trópico de Cáncer”), Merino ens ofereix un bon grapat de la seva sèrie “Eclectico” d’arrels oníriques i surrealistes d’una absoluta disparitat conceptual i descriptiva  que esfilagarsa tot el conjunt, alhora que arrodoneix tota la disbauxa amb el retrat d’una noble germànic que apareix per demostrar el domini que en aquest camp pugui tenir l’autora , però que serveix per explossionar definitivament el conjunt inconnexa que és aquesta exposició.




És aquesta doncs una exposició contradictòria ja que el presentat , agafades les obres una a una, és més que acceptable, amb alguns extrems  més positius i també negatius. Llavors ,com amb aquests vímets es pot arribar a  una tan deficient exposició?.



La clau està en que l’autora no entén, o no ha entès en aquest cas, que una exposició no és mai una acumulació d’obres de tota mena, ni un mostroari del variat domini estilístic i conceptual que es posseeix. És just el contrari, una exposició ha de ser un poema arrodonit d’un concepte expressat amb la varietat i la diversitat que es vulgui, però amb un lligam estructural que ens porti d’una a l’altre peça i tingui un tractament global.




Merino pot treballar en la diversitat que cregui convenient, però el moment de presentar el seu treball al públic ho ha de fer des de la uniformitat o cercant un diàleg de contraris, però mai en l’aiguabarreig dispers  com el d’aquesta exposició que la devalua com artista.

Per això al visitar aquesta exposició intenteu, si podeu, centrar-vos obra a obra, obviant la resta. Llavors podreu copsar el nivell just de l’autora , més que acceptable, perdut en un dels més erronis conglomerats expositius que he vist en els darrers anys.

( les imatges han estat extretes de la xarxa, però corresponen a obres presents a l'exposició)