Tots sabem que la pizza consisteix en una base de massa de
pa, recoberta essencialment per tomàquet i formatge , al damunt de la qual es
dipositen diversos ingredients , en quantitat i varietat al gust del consumidor, i que després es cou al
forn.
Però aquesta simplicitat és més aparent que real, i per
aconseguir una bona pizza son precises moltes coses. Principalment cal una bona
base i que els ingredients siguin de
qualitat i es trobin en la quantitat justa i proporcionada per aconseguir una
certa simfonia de gustos en el contrast de tots ells i evitant sempre que existeixi
una contradicció gran entre alguns dels mateixos que trenqui l’harmonia gustosa del
conjunt.
Justament aquest concepte de pizza desestructurada és el que
he sentit tot visitant l’exposició “Eclèctic” de l’artista Imma Merino que
ocupa l’espai capgròs en quest mes de novembre.
Imma Merino és una autora que disposa d’una bona massa base.
Tècnicament es mou amb qualitat i habilitat per el mon del realisme i la
figura, amb una tendència envers l’hiper realisme de caire fred ja sigui en el
camp de la composició i/o el retrat humà com en el de la natura.Però per aquesta
mostra de l’espai capgròs queda ben clar que no ha encertat en la tecla d’harmonitzar
el conjunt, que és ni més ni menys del que es tracta al realitzar una
exposició.
En primer lloc ha omplert a rebentar la sala , - sobren tres o quatre obres , que
vistes les dimensions de l’espai son moltes-, trencant tota harmonia i possibilitat
d’una lectura plàstica plàcida i diferenciada. I a més ho ha fet amb una
diversitat no sols temàtica ans també conceptual que converteix l’exposició en
un poti-poti immenjable, com si es tractes d’una pizza amb molts condiments que
alhora son contradictoris al sentit
gustatiu.
Al costat de la temàtica que al meu parer millor domina, el
realisme amb el protagonisme de la figura (sèrie “Trópico de Cáncer”), Merino
ens ofereix un bon grapat de la seva sèrie “Eclectico” d’arrels oníriques i
surrealistes d’una absoluta disparitat conceptual i descriptiva que esfilagarsa tot el conjunt, alhora que arrodoneix
tota la disbauxa amb el retrat d’una noble germànic que apareix per demostrar
el domini que en aquest camp pugui tenir l’autora , però que serveix per explossionar
definitivament el conjunt inconnexa que és aquesta exposició.
És aquesta doncs una exposició contradictòria ja que el
presentat , agafades les obres una a una, és més que acceptable, amb alguns
extrems més positius i també negatius. Llavors
,com amb aquests vímets es pot arribar a
una tan deficient exposició?.
La clau està en que l’autora no entén, o no ha entès en aquest
cas, que una exposició no és mai una acumulació d’obres de tota mena, ni un
mostroari del variat domini estilístic i conceptual que es posseeix. És just el
contrari, una exposició ha de ser un poema arrodonit d’un concepte expressat
amb la varietat i la diversitat que es vulgui, però amb un lligam estructural
que ens porti d’una a l’altre peça i tingui un tractament global.
Merino pot treballar en la diversitat que cregui convenient,
però el moment de presentar el seu treball al públic ho ha de fer des de la
uniformitat o cercant un diàleg de contraris, però mai en l’aiguabarreig
dispers com el d’aquesta exposició que la
devalua com artista.
Per això al visitar aquesta exposició intenteu, si podeu,
centrar-vos obra a obra, obviant la resta. Llavors podreu copsar el nivell just
de l’autora , més que acceptable, perdut en un dels més erronis conglomerats expositius
que he vist en els darrers anys.
( les imatges han estat extretes de la xarxa, però corresponen a obres presents a l'exposició)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada