El museu del Càntir d’Argentona presenta fins a Reis l’obra ”Nunc
Femina” (Ara és l’hora de les dones) de Silvia Alcalà, una autora ja coneguda
en les nostres contrades ja que en temporades passades va exposar a l’espai
Capgròs i a Aparelladors.
No existeix un art en el tòpic de gènere. L’art no té sexe,
qui el tenen son els seus creadors. El
que sí existeix és el que podríem definir com art “ en femení”, considerant
com a tal, l’art fet per dones i en conseqüència amb l’expressió més íntima del
seu ser i pensar, i amb la mirada creativa i interrogadora envers si mateixes i
especialment envers el món i la societat que ens envolta. Un art que ara s’evidencia
en aquest empoderament total de la dona de totes les facetes i disciplines de l’art
.
És en aquest concepte en el que Alcalà dona protagonisme únic
i absolut a aquest seguit de rostres de
dones, inertes i en teoria inexpressius, que mitjançant la mirada ens
interroguen des de la distància aparent però des de la proximitat comunicativa,
a la recerca d’una resposta a les diverses circumstàncies d’anormalitat en
la sempre complexa relació social del paper de les dones en la societat
actual.
Pictòricament parlant Silvia Alcalà ha millorat, i molt, en la
concepció plàstica del seus treballs. Els fons, elements molt importants en l’entramat
orgànic de la seva obra, han variat el seu paper, amb uns plantejaments molt
més pictòrics i en els que el collage té
més un paper de reforç perdent bona part el seu protagonisme anterior. En ells
es reforça el paper del color i de les textures
per crear un substrat que amoroseixi i doni protagonisme , acotxant-la,
a la figura femenina que és a fi de comptes el protagonista del missatge que
vol emetre l’artista.
Aquest fons, ara més d’acompanyament musical del conjunt,
servirà de suport a les figures femenines que l’artista hi deposita al damunt.
Uns rostres realitzats quasi a ma alçada, amb clares reminiscències
primitivistes , amb alguna que més que evident
lectura picassiana, amb alguns tocs modiglianescos, però que jo prefereixo
establir-los a l’entorn del pop-art europeu, amb un clar lligam amb Eduardo
Arroyo.
Unes figures que comencen a perdre el seu immobilisme i la seva posada hieràtica, fins fa poc
absolutament dominant, per fer el primer pas cap a un dinamisme, que és el que sembla
exigir el futur creatiu, però que mantenen viva la freda mirada a l’estil de la pintura romànica que en la
seva quietud i remarcant el silenci, serveix a l’autora per crear i mantenir al
llarg de tota la mostra, aquesta interpel·lació sense pausa que és sens dubte la clau del seu
èxit.
Defensa Alcalà que la mirada supera sempre qualsevol
silenci. I és en aquest concepte que estimula
la provocació reflexiva a l’espectador al voltant del paper de la dona en la
societat actual. “Nuc femina”. Ara és l’hora de les dones.
Completen l’exposició uns càntirs en el mateix camí, que
son molt més que un divertimento, o un detall artístic per a l’indret. Son la
primera espurna d’una evolució cap una expressió formal més dinàmica, més
interactiva i més coral.
Una evolució que és quasi obligada ja que aquest capítol
actual sembla en camí de l’esgotament en
el plàstic que no en el conceptual. Ara , crec que cal un stop, i un període de
reflexió intensa, a la recerca de noves formes d’expressió que sense perdre
força de concepte, sí produeixin una renovació visual regenerativa que trenquin
amb l’enclaustrament d’aquest monolític
punt de vista.
Una evolució que ha d’anar acompanyada també amb una
simplificació de les paraules. L’artista parla amb la seva obra , mai ha de
parlar mitjançant carregosos discursos ,amb obligat us del diccionari per part
de l’espectador per a la seva comprensió. I em refereixo al text el catàleg. Presentacions
d’aquest tipus confonen i pretenen donar un suport intel·lectual a unes obres
amb prou pes específic com per comunicar per si soles i demostren una manca d’autoconvenciment
del poder comunicatiu del propi treball.
Amb tot, i resumint, “Nunc femina” és una excel·lent exposició
de recomanada visita, que ens mostra a un autora en el punt més àlgid i madur
de la seva carrera , però alhora albira un punt d’inflexió en la seva mirada de
futur, que estic convençut mantindrà la seva excel·lència sabedor de les seves capacitats,
abastament mostrades en aquesta repeteixo ,excel·lent exposició.
Felicitats.
Sílvia Alcalà. Nunc femina
Museu del Càntir Argentona
Del 8 de novembre de 2019 al 5 de gener del 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada