El plantejament de la crítica no s’estructura sols en el fonament
d’uns criteris estètics, ans més aviat està en el copsar el trasfons del
pensament de l’autor i la manera de comunicar el seu interior vers els
espectadors amb fidelitat del presentat.
Hi ha vegades en que l’entramat autor / crític ambdós s’escriuen
en el mateix idioma i llavors els pensaments surten fluids, però n’hi ha d’altres
en que la discordança fa que hi hagi un decalatge comunicatiu important ja que
existeix una incomprensió de base el que dificulta el feed-back imprescindible autor-espectador.
Ni més ni menys això és el que em passa amb tot allò que es
mou a l’entorn de la filosofia oriental. Cartesià de fonaments i estructura,
com és un , la filosofia oriental li sembla un territori ignot i ben poc apetible.
Llavors queda clar que davant la
incomprensió, quan no el refús, a una filosofia vital, al crític sols li queda el
formalisme tècnic i estètic per atacar el seu judici .
Aquets és el cas de l’exposició de pintura d’Esther Viñals i
Peiro , que sota el títol "Caminar, aturar-se i observar” presenta a la sala
del col·legi d’Aparelladors en al que l’autora fa mostra de la seva destresa de
la pintura sumi-e, disciplina nascuda a
la Xina al segle VII i traslladada al Japó
a mitjans del segle XIV. I que es manté fidel als principis creacionals, amb
molt poques variacions tècniques i conceptuals.
Tècnicament , sembla
que l’autora es mou en la destresa alta de la tècnica d’aquets art ancestral,
com ho demostra que sigui membre honorari de l’Acadèmia Chaji de Pintura i
cal·ligrafia xineses, essent segons sembla la primera persona estrangera nomenada membre honorari.
Però com que sembla evident que la tècnica és i ha de ser
mitjà, i mai finalitat, el crític aplaudint aquets perfecció ha de jutjar el
resultat final del presentat i el cert és que els treballs de Viñals son
decebedors en el concepte i l’expressió. M’importa molt poc la dificultat del
traç, el treball amb paper d’arròs, els inconvenients del posterior encolat i
altres circumstàncies purament tècniques si el resultat final no és bo, com és
en aquest cas en que l’autora ha omplert a rebentar les parets d’Aparelladors
amb una mostra fluixa, avorrida, d’una estètica desfasada en un entorn plàstic
que haurem de qualificar amb una paraula ja quasi en desús, com és cursi.
De tot el presentat sols les quatre comptades peces
dedicades a l’art de tipus cal·ligràfic mereixen una atenció plàstica i certament s’agraeixen.
La resta en aquest entorn de paisatges fora de lloc i amb obres a l’entorn dels
anomenats quatre cavallers : orquídia, bambú, crisantem i pruner xinés en
referència a les quatre estacions,
esdevenen pecs anacròniques fora del seu entorn primigeni de creació.
L’art d’arrels populars té això. Que està molt bé en el seu
entorn, però quan marxa d’ell queda fora de lloc i no assoleix els fins
sensitius que ha de tenir tota creació artística.
Tot reconeixent la capacitat filosòfica i tècnica de l’autora,
hem de convenir que l’exposició que presenta a Aparelladors és una exposició
fora de lloc i de temps i no mereix l’atenció dels afeccionats a l’art i si tan
sola als amants de pràctiques i filosofies orientals, que a bon segur es
trobaran com peix en l’aigua. Per a la resta, silenci i oblit.
“Caminar, aturar-se i observar”.
Esther Vinals Peiro
Col·legi d’Aparalledars. Mataró
Del 15 de Novembre al 8 de desembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada