dimarts, d’octubre 28, 2014

EDITORIAL GUSTAU GILI






Avui la premsa s’ha fet ressò de la magnífica noticia de la donació per part dels hereus de l’editorial Gustau Gili al Museu Picasso d’un impressionant llegat format per dibuixos, gouaches, gravats , llibres d’artistes etc del genial artista madrileny que pertanyien al fons de l’editorial fruit de l’amistat personal de Gustau Gili i la seva dona amb Picasso que va fer que van ser els únics aliens a l’entorn familiar que van assistir al seu enterrament.
( Si us interessen els detalls podeu enllaçar la notícia aquí)

La notícia m’ha complagut molt i no tan sols per el fet de que en poc podrem gaudir d’una bona exposició amb aquest fons particular ans també per que per a mi l’editorial Gustau Gili és la clau de la meva dèria de coneixement artístic.
Dic això ja que allà per l’any 1955-56 , aquesta editorial va iniciar la col·lecció Minia. Constava aquesta d’uns petits llibrets que apareixien periòdicament ( crec que cada mes ) dedicats a un artista ( en el seu tot o en una part ) i en el que hi havia 15 reproduccions a color i un petit escrit d’un saberut de l’artista ( generalment estranger) que també anava acompanyat d’altres reproduccions en blanc i negre.





Jo no arribava als cinc anys per un llavors i començava a llegir. Cada llibret que arribava a casa m’era explicat per el meu pare amb el que comentava el que jo sentia, fos l’artista que fos. Ja podeu pensar el que podria dir.

Conforme va anar avançant la col·lecció la juguesca es va anar complicant. I així feiem concursos d’endevinar obres d’artistes d’aquells que un repassava incansablement mirant les imatges. I ja de gran em recordava el meu pare que no acostumava a fallar. Repel·lent que era un. Com també em recordava que els meus preferits era Piero della Francesca, Klee i Dufy. És a dir , que mal gust no en tenia.

Ara aquella col·lecció està a la meva biblioteca i per a mi és impagable. Quan la veig li dono mentalment les gràcies per haver-me enderiat vers els camins de l’art , aquells que tantes vegades em fan patir , però que alhora son font de les meves més grans alegries.

(Les imatges corresponen a diversos nombres de la col·lecció esmentada)


diumenge, d’octubre 26, 2014

COSMOS. JOAN POCH




 Fa ara un parell d’anys que el Museu de Llavaneres celebrara el seu primer premi d’art. El mateix no tenia retribució econòmica però si un premi prou llaminer com era la celebració dues temporades després , d’una exposició individual a la sala de Can Caralt.  El guanyador va ser en Joan Poch que ara arrodoneix el premi amb l’exposició promesa que sota el títol de Cosmos” ens ofereix els seus darrers treballs.


Deia en la presentació de la mateixa , que amb gran plaer vaig realitzar , que un premi en un certamen artístic, al costat de la vàlua del mateix oferia un punt intangible com era el de la motivació per a l’artista per afermar-se en la seva realitat creativa.

Ara , dos anys més tard , hem vist que Joan Poch ha aprofitat aquest estímul per avançar i molt en aquell laberint creatiu en el que es trobava. I dic laberint ja que la necessitat d’expressar els seus sentiments i emocions havien portat a l’autor a una disbauxa creativa en la que anades i tornades , evolucions i involucions, garbuixos i serenors , es donaven constantment la mà en una obra atractiva generalment , però massa confosa en el sempre necessari afany d’anar més enllà de l’aparença.




Ara l’artista sembla haver-se asserenat i sembla que el seu camí es decanti més cap a les seves arrels amb una plàstica més poètica i literària. Una plàstica estructurada en la taca com a eix formal i gestor d’un equilibri espaial , en la que a partir d’un element primigeni es desenvolupa mitjançant el goteig , l’explosió i l’expansió un univers pictòric seductor i plaent.

Joan Poch titula “Cosmos” a la seva experiència. Un cosmos però que res té a veure ni en la pintura còsmica de Dalí ni a al concepte còsmic que amb tanta intensitat va ser treballat per els informalistes , amb Viola al capdavant i amb noms tan interessants com els de Hernández Pijuan i Eduard Alcoy que el practicaren en els seus inicis.

El cosmos de Joan Poch però és menys visceral, menys explosiu. No està en el big bang i sí en l’aparent serenor de les galàxies perdudes. I vull remarcar la paraula aparent ja que l’obra de Poch ens sedueix en l’aparença però d’ella cal esperar una explosió molt més intensa que li doni densitat i així ens colpeixi de manera més contundent.




Però l’exposició de Poch a Can Caralt ens genera una pregunta. L’equilibri de la mostra queda trencat per la potència d’un díptic que senyoreja en la sala i que porta en si mateix tota la força plàstica i la contundència comunicativa de la que estem parlant. És la peça cabdal de l’exposició i la que marca la mateixa. Una obra que per cert lliga perfectament amb el sentit del grup de magnífiques ceràmiques que arrodoneixen l’exposició.

Per això apareix el dubte. Quin és o ha de ser el camí de l’autor?. Una pregunta que sols el creador pot i ha de resoldre. L’evolució ha de continuar. Més serena, més tranquila i amb molta més reflexió. Però ara toca ja encetar un camí més marcat i definitiu. Aquest és el repte front al que cal treballar.





Un repte en el que la síntesi ha de ser fonamental. Una síntesi cap a l’essència que Poch ha de practicar urgentment no tan sols en la seva pintura ans també en el seu concepte expositiu , el que és un dels seus greus , i fàcilment solucionables defectes. Sobren peces , en l’exposició i el catàleg , sobren paraules en la presentació i manca un sentit més global que doni presència al treball.

Amb tot això crec que aquesta mostra de Joan Poch ha de ser cabdal en la seva trajectòria. Ha de ser el seu punt d’intersecció vers un creador més afermat en les seves idees plàstiques i allunyat d’uns dubtes conceptuals que en res l’afavoreixen.


dissabte, d’octubre 25, 2014

DE ANIMALIBUS ET DIIS. LIDIA TUR






Lidia Tur ens presenta a la sala de la Presó una exposició mixta que reuneix un resum del seu fer actual. I dic mixta ja que l’idioma plàstic emprat no tan sols es variat en l’apartat tècnic ans el que és més important , en el conceptual.

Lidia Tur és una autora complexa. Creadora des de petita sota l’aixopluc i la disciplina fèrria del seu pare Rodolf Tur, ha mantingut una trajectòria en la que els coneixem sempre em estat preparat per a la seva explosió que no ha acabat de desenvolupar-se , encara que de cap manera en perdem l’esperança.






Ara a la Presó ens ofereix mostroari d’una de les seves cares habituals dels darrers temps com ho és la recuperació del mosaic , essencialment de trencadís, al modus i manera que desenvolupava el seu pare i mentor en Rodolf Tur i del que queda clar exemple en la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església d’Argentona.

Un mosaic el de Lidia Tur fonamentat en una mixtura entre realisme i simbolisme però en el que la intencionalitat possible queda escantonada vers un cert aire més decoratiu i comercial. ( Ja ho deia Picasso que si els artistes no mengessin tots serien uns genis). Un aspecte , discutible potser en el creatiu, però absolutament comprensible, que desenvolupa amb bon criteri, dignitat i intentant mantenir les seves raons i arrels més íntimes.




Unes raons que queden evidents en la petita parcel·la pictòrica que ens ofereix que demostra que és allà on es troba la seva veritat. Que allà hi ha una veritat interior i no pas l’ofici , molt ben desenvolupat que és la raó que s’evidencien en les peces generosament exposades a la Presó.

Uns mostra que ens ofereix les cares de l’ofici i el benefici. L’ofici d’uns mosaics destrament realitzats però sense el grau de vibració que requereix l’art i el benefici de la seva cara pictòrica , veritable raó de la bona artista que és Lidia Tur de la que ja fa temps esperem la seva definitiva eclosió.

( Imatges extretes de la xarxa)





dijous, d’octubre 23, 2014

MENYS DOS




D'aquesta foto d'aquest nen d' ulls oberts , rialla franca i rinxols rosos fa ja molts anys. 

Ara ja no hi ha rinxols , i menys rosos, però manté  uns ulls oberts i un riure franc, encara que alguns també afegeixen que  té una mala llet que no se l'acaba, encara que un pensa que no n'hi ha per tant.

Però sigui com sigui avui aquell nen arriba ja al menys dos com diu ell, o als seixanta tres com diuen els cànons. Sigui com sigui una bona xifra per celebrar-la.

dimecres, d’octubre 22, 2014

ESPAI D'ART. MARIEKE SEVERENS



Aquí teniu el darrer “Espai d’Art” de m1tv  que en aquesta ocasió protagonitza Marieke Severens la gestora de “Pontarte” aquest especial sistema de gestió marchand de la que diversos artistes mataronins i comarcals en son poulains.

Una entrevista molt interessant per el tema en si i per la protagonista que no per res gaudeix d’alt nivell de coneixements com ho demostra no tan sols el seus estudis de Gestió Cultural, ans també el seu potent currículum amb detalls tan valuosos com haver sigut cap de sponsorització cultural del Rijksmusuem .

Una entrevista que us aconsello de tot cor.


dimarts, d’octubre 21, 2014

BONES NOTÍCIES PER A LA POLÍTICA DE MATARÓ






Avui una gran notícia per a la ciutat de Mataró en general i per els socialistes en particular. Carlos Fernández ha dimitit. Una dimissió que com deixen molt clar els mitjans de comunicació és la manera d'evitar la pública destitució per unes irregularitats contractuals, d'aquelles que no han estranyat a ningú.

La notícia de la desaparició de l'esfera política de Carlos Fernández és una magnífica notícia. El descrèdit dels polítics és degut moltes vegades a indesitjables com ell que no venen a servir i sí a servir-se.El seu fer , en el poder i ara en l'oposició, és exemple fefaent i d'escola de polítics de com no s'ha d'actuar de cap de les maneres. Escàs en intel·ligència , generós en hores i Guinnes en ineficàcia, Fernández és l'exemple de la caspa enquistada en aquesta democràcia , de com la servitud i la meritocràcia no solament dona resultats personals , ans el que és pitjor, desanima als capacitats a fer servei al poble entrant en la vida política.


Avui el PSC de Mataró s'ha tret de sobre una gran rèmora i l'ombra permanent del mal fer. La seva desaparició , més la de Naya i l'affaire personal Gomar- Barrera , fa que de cop i volta els que van fer el cop d'estat carregant-se tants anys de govern municipalista s'han quedat amb el cul a l'aire.


Però, i ara què?. Com queda David Bote amb Terradas de cap de campanya?. Faran tornar a la Romero?,demanaran ajuda a Montse López i altres defenestrats per a fer una llista decent?.


Ves a saber , sigui com sigui pensar que ni Fernández , ni Naya, ni Barrera , i suposo que aviat sense Gomar , el PSC pot tornar a ser un partit important a la ciutat després del seu lamentable segrest.


Llegia l'altre dia que un important grup de sindicalistes asturians van reunir-se per celebrar la desaparició del capo del SOMA , després del descobriment de la seva fortuna a l'estranger. Diuen que cantaven la popular "se va el caimán". Potser serà qüestió de fer-ne aprenentage per el sopar de celebració, ja que el paral·lelisme és absolut. I espero que el "se va para Barranquilla" no tingui de cap de les manera , variació en el destí que no sigui estrictament " a la puta Calle".


dilluns, d’octubre 20, 2014

CIÈNCIA I ART





Encara que semblin antagònics , la ciència i l’art van de la mà moltes vegades. I quan dic això no ho dic en el sentit de la gran quantitat de gent de “ciències” que tenen a l’art per passió, ja sigui en l’afecció com en la pràctica i sí per el fet de que cada vegada més la ciència és un col·laborador insubstituïble  no ja en la creació pròpiament dita , ans també en el manteniment i la restauració de les obres d’art . 

També en un apartat que pugui ser més col·lateral però que en les circumstàncies de l’art com element de comerç i negoci ha esdevingut fonamental, com ho és en la datació de les peces i en la possibilitat d’establir amb una extrema exactitud les possibles modificacions i /o falsificacions que les mateixes han sofert per a tal d’obtenir-ne benefici mitjançant l’engany.

Si hi ha un mestre en aquests temes relacionats entre la ciència i l’art no hi ha dubte que aquest és el catedràtic de la UPC  el Dr. Sergio Ruiz-Moreno home científic per excel·lència que ha dedicat bona part de la seva saviesa a les aplicacions tècniques en el camp artístic.

Doncs bé, aquest professor ens parlarà de la seva especialitat en una conferència que se celebrarà a la Nau Gaudí, aquets dimecres a les 19.30 hores, sota l’atractiu títol de “La ciència al servei de l’art: El làser, els pigments i els seus misteris”. Una conferència que us aconsello amb tot plaer.

I no penseu que la cosa pot anar de tecnicismes. L’any passat en una conferència celebrada a Oviedo després d’haver estat responsable de la neteja de la catedral, de bones a primeres va etzibar a l’audiència que Miquel Àngel va ser el primer estafador ja que va utilitzar tècniques d’envelliment.

Com veieu la cosa promet i no estaria gens malament atendre a les seves explicacions. Repeteixo: Aquest dimecres a dos quarts de vuit a la Nau Gaudí.




diumenge, d’octubre 19, 2014

CAFÈ DESCAFEÏNAT. DELPHINE LABEDAN A “LA DESTIL·LERIA”.




Després de la seva mostra inaugural, “La destil·leria” posa en marxa la seva temporada iniciàtica i ho fa tot presentant un sèrie de treballs de la il·lustradora francesa afincada a l’Empordà, Delphine Labedan. Una exposició que podríem definir com a tèbia en el sentit de que si bé ens ofereix una qualitat prou valorable en el tècnic, el conjunt del presentat resta aliè a tot i tots , i no respon de cap de les maners a la necessària comunicació que  al menys ha d’intentar establir una mostra expositiva.


Delphine Labedan és sens dubte una bona il·lustradora , fet a més a més evident per a qualsevol que llegeixi el seu currículum. La il·lustració però té un element essencial que no es pot mai destriar. Il·lustrar és convertir en imatges plàstiques altres elements , generalment literaris. La il·lustració és creació però lligada a un fonament que li és aliè. I si manca aquest lligam el resultat queda coix.

Il·lustrar es traduir en imatges plàstiques les emocions  d’altres. En una exposició calen emocions pròpies que comuniquin, i com que aquí no hi son la mostra esdevé “bonica” però sense cap mena d’emoció, trempera i comunicació. Un fet que en aquest cas queda accentuat per el muntatge propi de la mostra. 


Certament és un muntatge difícil ja que la deliqüescència pròpia dels treballs presentats , l’especial sensibilitat de caire orientalista que ofereix i l’escàs atractiu visual llunyà, fa que hagi de ser esforç propi de l’espectador l’intentar endinsar-se en els conceptes creatius que se li ofereixen.

Potser per això la mostra es visita amb tranquil·litat, es gaudeix de la perfecció tècnica que és evident en totes les obres , amb uns detalls de gran alçada, però amb el mateix caire s’acaba la visita i s’apaga l’escassa emoció que pugi haver provocat.



Massa vegades no s’entén que l’art és essencialment comunicació. Que si no hi ha emocions a trametre poc val la perfecció tècnica que sempre sortirà vençuda davant una d’altre menys perfecta però amb vivències i sentiments a compartir.

Un dels elements que tenen molt clar els bons artistes és que cada obra precisa d’un espai, i alhora cada espai precisa de la “seva” obra. Que no tot serveix per arreu i que cal quadrar obres i espais per aconseguir una exposició reeixida. L’obra de Labedan , màgica, intimista , poc llaminera en la mirada llunyana i que precisa de l’acostament i quasi el cara a cara , exigeix uns espais reduïts, propers, íntims , en els que no sigui possible la dispersió i la comunicació quasi sigui obligada. Unes condicions que no s’acompleixen de cap de les maners a “La Destil·leria”.

Per l’altre costat l’espai de “La destil·leria” és un espai obert , ample , amb tendència a la dispersió mental i que per tant precisa d’una obra contundent i dominadora. És un espai que obliga a que l’obra s’abraoni damunt de l’espectador i quasi l’abdueixi. Si no succeeix així, i el cas de Labedan és prou significatiu , l’obra es dilueix , - i més si no s’emmarca establint uns límits de concentració -, i no arriba a l’espectador que pot quedar-se sorprès per la perfecció tècnica però mai per la intensitat creativa i comunicativa de les peces, que és justament el que precisa i s’exigeix en una exposició.



Així i amb aquestes premisses queda clar que la mostra de Labedan, malgrat la seva suficiència creativa i tècnica, és una mostra que es perd i dilueix en un espai com el que ocupa que exigeix molta més intensitat que no la que avui presenta.



Per això bo seria que la galeria tingués en compte aquests conceptes per a properes mostres , com igualment seria convenient reduir la durada de les exposicions. Dos mesos son una immensitat procliu a l’oblit. I quan es comença cal marcar fites i camins i fer-se present en el territori, un fet que no succeeix amb mostres com la de Delphine Labedan amb la que inaugura temporada.

(les imatges han estat extretes de les xarxes socials)


dissabte, d’octubre 18, 2014

18 D'OCTUBRE. SANT LLUC





Avui és Sant Lluc, patró dels artistes . És doncs la festa major de tots aquells que estem al voltant de l'art i per tant cal cridar ben fort. Visca Sant Lluc. Visca l'art.

dijous, d’octubre 16, 2014

CARME LÓPEZ. EL MAR I JO




Carme López , que exposa en aquest mes d’octubre a l’espai Capgròs amb una mostra de títol “El mar i jo”, podria respondre perfectament a l’arquetip del que tots entenem com “pintor afeccionat veterà”. És a dir, artista amb afeccions artístic pictòriques des de sempre i que en el decurs de la seva vida ha mantingut la flama de manera entrebancada segons les necessitats familiars i professionals i que finalment quan queda deslliurat de moltes de les seves càrregues es llença desfermat a gaudir amb amplitud de la seva afecció.




He dit podria però, ja que el cas de Carme López pertany a un grup més reduït d’entre ells i que correspon a aquells que durant el temps han mantingut un contacte regular amb algun mestre que els ha dirigit i acomboiat i que a més a més ha tingut interès a acostar-se a l’art com espectador, gaudint del bon fer de grans artistes tant mitjançant les exposicions com les visites museístiques.




Aquests condicionaments últims no son raó baladí ja que son un veritable catalitzador de doble funció. Per un costat la que provoca el rebuig a aquell esquema pictòric anomenat vulgarment com “cromos” i per l’altre la que activa un interès no sols en progressar adequadament ans  també fer-ho en un sentit de millora que passa ineludiblement per la llibertat en la creació.

El resum de tots aquests condicionaments queda en evidència tot observant el seguit d’obres que sota l’única temàtica del mar li serveix per anar desgranant no la visió habitual del que es defineix com a “marines” si no a un seguit de visions que tendeixen a una pseudo-abstracció en la que Carme López intenta transmetre les seves sensacions i emocions mitjançant una pintura densa en la que el gruix agafa predomini , alhora que es mou en una gamma cromàtica prou ample per aconseguir l’impacte visual que cerca i desitja.





Una pintura que mostra una evolució ben positiva envers etapes anteriors encara que precisa d’una certa alliberació i el·lipsi en el treball per afavorir una major fluïdesa que doni més sentit coreogràfic al concepte presentat. Un fet aquest que comença a aparèixer en les seves aiguades on el gest , el ritme i el color, donen frescor i joventut a unes treballs que ofereixen una interessant mirada vers el futur.




Tot en una exposició que jutjant-la en la paramètrica que cal, - la del pintor afeccionat -, hem de considerar-la del tot digne, tal i com correspon a l’esforç de la protagonista i que hauria de ser punt de palanca per anar més enllà. Queda molt treball per davant però per el vist la seva obra es mou en el tram alt entre el nodrit grup dels pintors afeccionats de casa nostra, cosa que sens dubte l’hauria d’esperonar per a noves fites.

(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)


dimarts, d’octubre 14, 2014

QUAN VOLER ACLARIR ÉS CONFONDRE ENCARA MÉS.



El passat diumenge vaig publicar en aquest blog un post carregant contra la presentació de la nova edició de la Biennal Torres García. Ahir al vespre, i suposo que per sortir a defensar-se, l’Associació ha enviat un escrit d’aclariment respecte a l’acte en el que en comptes de millorar la situació s’ha situat en un difícil fangal expressant de manera fefaent la seva absoluta submissió a qui mana , alhora que ens mostra el seu menysteniment absolut envers els que haurien de ser els protagonistes de la Biennal que no son altres que els artistes.

Em sembla magnífic que es faci una roda de premsa amb els mitjans locals. En formo part d’ells i tinc clar dues coses, per un costat que son uns professionals enderiats per la informació i la ciutat , i per l’altre que son habitualment menystinguts per una postura de prepotència de manaires i organitzadors diversos. Ells faran la seva feina a les mil meravelles.

Però la gent del Sant Lluc hauria de saber, - i ho sap -, que existeix en el món artístic una certa recança envers la Biennal, com existeix envers el Bassat. Una recança que no entenc i veig injustificada però que és certa. Així la participació dels artistes locals cada vegada ha quedat més capdisminuïda.

Clar que hi ha elements externs que actuen de manera potent, com la por a quedar eliminat a la primera , la comparança amb altres companys , el... però sols es pot recuperar el paper primordial de la gent de casa donant-los la confiança de saber que estan al mateix bàndol: el de l’art i el de la ciutat. Una confiança encoratjadora en el sentit de que ser seleccionat per un jurat de la qualitat del de la Biennal ja és de per ser un triomf que cal valorar en molt.
Però si en els moments puntuals i importants , com és el cas de la presentació, ens oblidem d’ells i els menystenim, és més lògic encara el reforçar una postura defensiva i a la contra.

Un altre punt important és el paper dels polítics en aquests actes. Estic i defenso la postura de Joan M. Minguet , president de l’associació de crítics d’art , que reclama aferrissadament l’eliminació dels polítics com a protagonistes per se dels actes culturals i deixar el pes al veritables protagonistes que en aquets cas son l’organització i els creadors.
L’Ajuntament és un patrocinador de la Biennal, el més important, però també l’únic que n’obté recompensa ja que l’obra guanyadora es donada a la ciutat. És per això que el representant municipal, sigui qui sigui, no ha de presidir l’acte i en canvi ha de ser sols un membre més entre els promotors i col·laboradors. Però , és clar , així no hi ha  protagonisme de foto, imatge i micròfon , que en realitat és l’únic del seu interès.

I el pitjor de tot és la defensa de l’indret escollit, en aquest cas justament a casa de l’enemic anihilador.  Altres edicions van ser presentades en indrets neutres . El primer any a  la sala dels lleons que és el lloc oficial de costum i  el segon a ca l’Arenas , l’espai que havia de ser dels artistes mataronins i que els hi ha estat robat amb la condescendència de masses. Però l’elecció d’avui a Can Palauet no té nom. No repetiré les raons però tots entenem que els israelians mai farien un acte a Mauthaussen . I la comparança és tan bestia com real.

I per acabar val la pena constatar el silenci culpable envers l’Espai Torres-García. Si l’espai no pot servir ni per fets com aquests en que és inexcusable  no en tingui protagonisme, vol dir essencialment que no serveix per a res excepte fer “bonic” , el que és un veritable insult a la creació artística , i per tant el millor és eliminar-lo.

Per tant en reafirmo en el dit. El que succeirà aquest dijous és un veritable atentat a la seriositat del premi, tant per el menysteniment dels artistes que en son els únics protagonistes , com per el lloc escollit.

Per tant he de reclamar de nou una urgent presentació per a la gent de l’art  feta en el lloc adequat , l’espai Torres Garcia, amb les condicions idònies per esdevenir una veritable festa de l’art mataroní al voltant de la que hauria de ser la seva activitat insígnia. I fer-ho amb la presència de polítics si s’escau, però sense cap mena de protagonisme dels mateixos.

Mentre no ens queda més remei que quedar-nos en aquesta façana de la submissió al poder i el cul a l’aire, i per tant a un no li queda més que pensar que qui menystén tant als creadors i al respecte que mereix l’art  en relació a l’indret escollit, no mereix la col·laboració de la participació.

Una frase molt dura que un la diu amb tota consciència i que li dol en l’ànima. Però així no es fan les coses de cap de les maneres.

Gent del Sant Lluc, amb tota l’estima que és molta , us desitjo tota la sort, però a mi no em trobareu en aquest camí.



diumenge, d’octubre 12, 2014

BIENNAL TORRES GARCÍA. COMENÇA LA CARRERA



Si hi ha una cosa per la que estaré eternament agraït a la gent del Sant Lluc és per la Biennal Torres García. I dic si hi ha una , ja que els hi estic agraït per moltes més, encara que de tant en tant  se m’escapi alguna garrotada, ja que la Biennal ha estat per a mi com un alliberament a una càrrega pesada.

El meu pare va lluitar molt per una Biennal i a més a més tenia clar que s’havia d’anomenar Torres García, que n’era la seva passió. Per ella va lluitar amb totes les seves forces com ho va fer també per el reconeixement públic de  l’artista  per el que va moltes vegades va demanar un carrer al seu nom que  al final va aconseguir en Santi Estrany. ( Si algú fa reflexions al respecte del nom de la biennal que quedi ben clar que seran seves i no pas induïdes , i ho dic per el que s’ha vist escrit en algunes ocasions).

Ara , segons sembla , comença la carrera de la seva sisena edició i que voleu que us digui però hi ha molts detalls que em preocupen. Estimo la Biennal com  pocs, per les raons que he dit i per altres que em guardo, que han fet que cregui sincerament que en el concepte de la mateixa, algun bocinet , i em conformo amb el més petit, alguna cosa té del meu fer. Potser per això, per un cert sentiment de propietat, he de dir ben alt que les coses no comencen bé.

Ja fa uns dies que vaig expressar la meva queixa al fet del nomenament dels nous jurats. No entenia, ni entenc, que Glòria Bosch , excel·lent professional i magnífica persona , sigui jurat de la Biennal quan és justament l’organitzadora del Premi Vila Casas , que salvant les distancies no deixa de ser el premi de la competència. Com no he  entès a posteriori el nom de Pilar Parcerisas com a nou jurat,  a la que podem afegir també tota mena d’elogis , però que curiosament també ha estat anomenada comissària de la propera temporada de Ca l’Arenas.

Aquest fets marquen unes dependències que justament van evitar-se de manera taxativa en la creació del premi ja que es creia que sols des de la independència més absoluta es podia aconseguir  el prestigi que hauria de donar rellevança al mateix.

Ara m’arriba un comunicat de l’associació en el que se’m convida a assistir a la posada de llarg de la Biennal , el proper dijous a les dotze del migdia a Can Paluet, i penso si als bons amics del Sant Lluc les al·lucinacions que els hi ha provocat la darrera col·lectiva els hi ha provocat trastorns importants, ja que si no és així no s’entén de cap de les maners aquesta convocatòria.

La Torres García arriba a la sisena edició, el que vol dir que és un premi consolidat i que ha de merèixer el respecte de la ciutat. Per tant, no pot ser presentat d’magatotis , en hora intempestiva , sense la presència de l’autoritat , lluny del món artístic i en indret insultant.

I si cal explicar-ho ho fem. Les dotze del migdia i en dia feiner fa que la família artística estigui impossibilitada del tot per acudir a l’acte. Sense família artística la Biennal no té cap sentit.
La no presència de l’alcalde i la derivació vers el regidor de Cultura , gens procliu per no dir clar enemic declarat de la plàstica com demostra en el menysteniment de la mateixa amb l’actuació del seu departament és ja de per se ofensiu en essència. I fer-ho a Can Palauet on cal recordar que la plàstica està vedada i fa ja deu temporades en que els artistes plàstics locals no hi poden exposar, és tal humiliació que un no pot entendre com s’ha pogut acceptar. És una baixada de pantalons, i direcció de postura cap a Cuenca, que ni els diners que hi pugui posar el consistori poden servir d’excusa.

És clar que potser algú dirà que ja està en Pic en postura tràgica , però és que c.. . Fa un temps que al Tecnocampus s’inaugurà l’espai Torres-García. El cert és que la seva inauguració va ser com la que ara comentem, a mig matí i sols amb aquells a qui els agrada figurar a la fotografia. L’escàndol va ser tant evident que es van haver d’inventar unes puerils excuses per fer-ne després una inauguració més oberta a tot-hom i que va ser per liar-se a bufetades amb els organitzadors. Obres mal distribuïdes , rètols en lloc inadequat , discursos amb els que era obligat saltar a la jugular , etc , etc. I de la gent del món de l’art quatre mal comptats , i és que en un oblit lamentable (?) no havien estat convidats.

Amb tot existeix aquest espai Torres García al Tecnocampus que aplega , no molt ben girbades per cert , les obres guanyadores de les cinc edicions de la Biennal. Algú em vol explicar la raó per la que aquest no és el racó idoni per fer la presentació de la nova edició?. O dit d’altre manera, hi ha un altre lloc més adient que aquest?.

És obvi que la resposta és NO i això ho veu tothom. Però el que no es veu és que el Tecnocampus és un ens que pertany al que podríem dir Ajuntament paral·lel. Que allà Cultura no hi pinta res i que a bon segur altres regidors, Miquel Rey per ex, en tindrien més competències i protagonisme. I és clar Quim Fernández aspira a l’alcaldia de la ciutat i no pot acceptar que altre gent del seu entorn li pugui fer ombra i li prengui alguns vots , encara que es tonteria ja que de part de la gent de l’art no en tindrà cap ni un , degut a la seva nefasta gestió, però...

I així anem. Un Premi que dona prestigi a la ciutat , presentat fora d’hora , lluny dels artistes i en un lloc en el que l’art no és benvingut. Certament la gent del sant Lluc porten una temporada que no se la mereixen. Però acceptar l’inacceptable, ser servils fins a la humiliació, no és pas un bon camí. Un camí en el que a mi no m’hi trobaran pas.

Estem a diumenge al vespre i encara queda temps per canviar. Presentació a l’ espai Torres Garcia , en dia i hora adient per a poder estar recolzats per el món artístic al que s’ha de convidar de manera correcte. Convertir la presentació de la Biennal en una veritable festa de l’art de la ciutat, etc...

Allà m’hi trobaran. Si no és així, la gent del sant Lluc ja pot anar eliminant el meu nom de qualsevol llistat relacionat amb la Biennal. A l’Ajuntament ja no li demano, Cultura ja s’ha espavilat per convertir les meves dades en un fet digne de ser estudiat per especialistes de fets paranormals.

Sort que vaig dir que aquesta és la meva darrera temporada , però el cert és que cada vegada veig més difícil no deixar-ho a mig camí.


dijous, d’octubre 09, 2014

DOCUMENTAL VILADOMAT





Encara que a bon segur bona part dels lectors d’aquest blog ja en tindran coneixement no podíem passar per alt l’excel·lent notícia del projecte de realització d’un documental al voltant de la capella dels Dolors d’Antoni Viladomat.

Un documental que és un projecte de “batecs produccions” , produït per Cayetana Sanz i dirigit per Marco Zouvek i que pretén acostar-se a la figura de Viladomat mitjançat la seva obra cabdal de la capella dels Dolors.

Com que tots sabem que no son bon temps ni per a la lírica ni per a l’art ni per a la cultura en general, el projecte precisa de l’ajut generalitzat dels amants de la cultura i l’art i per això han entrat en un verkami en el desig d’aconseguir el necessari finançament per dur a terme el projecte.

No hi ha que dir que estem amb ells i us convidem a ser-ne un mes. Per això cal apropar-se a  http://vkm.is/viladomat i seguir les instruccions allà expressades.
Un magnífic projecte en el que paga la pena col·laborar i que cal que arribi al seu fi. L’art , la cultura i la ciutat així ho precisen.

  


dimecres, d’octubre 08, 2014

ESPAI D’ART. MUSEU DE LLAVANERES



Aquí teniu l’Espai d’art d’aquesta setmana. Avui s’han acostat als estudis de m1tv els bons amics en Lluís Albertí, director del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres a Can Caralt i l’Enric Roma , membre del Patronat del mateix i gran coneixedor del món artístic. Amb ells hem pogut parlar de la historia d’aquets museu que ara celebra el seu desè aniversari de la inauguració de la seva seu actual de Can Caralt. En la interessant conversa hem pogut recordar la història del mateix, reflexionar sobre el present actual i esbrinar quin pot ser el futur.

Crec que és una entrevista molt interessant que ens permet veure intuir causes i raons que fan que la Pinacoteca de Can Caralt sigui de tant alt nivell, enveja de poblacions com Mataró, i que les seves exposicions l’hagin convertit en veritable sala de referència de tota la comarca.



dimarts, d’octubre 07, 2014

CURRÍCULUM. PERE M. BRASÓ






D’entre les moltes definicions que s’empren per a la paraula “art” un sempre s’ha quedat amb dues d’elles que han esdevingut com de capçalera. Una, més essencial si es vol, que l’equipara amb el concepte de vida i l’altra més espiritual que el considera com el transmissor de les emocions més internes de l’autor.

En Pere-Màrtir Brasó, que ara exposa a la Casa Gòtica d’Argentona una excel·lent mostra que presenta sota el títol de “Currículum”, és un d’aquells autors que assolint ambdues definicions intenta anar més enllà defugint que el seu art pugui ser considerat tan sols sota uns plantejaments estètics i plàstics i intentant recuperar el caràcter social de la pintura com element que serveix per preguntar i preguntar-se.

Així, llunyans els temps en que l’autor es movia de manera plaent, per a ell i per a l’espectador, en una àgil plasmació dels seus viatges en que les solituds dels deserts , ja fossin els càlids d’Àfrica com els freds d’illes nòrdiques com Islàndia, en Pere M. Brasó ha intentat cercar en cadascuna de les seves mostres un element de reflexió compartit en la contemporaneïtat del temps i el moment. Així l’ecologia, el conflicte entre Israel i Palestina , els nous ídols, la malaltia ..., han estat protagonistes d’una reflexió plàstica sense cridòria però enormement incisiva i sensible. Unes condicions que ara repeteix en aquesta ocasió abordant un “esser” tan cabdal com és el “currículum”.

Un, deia en la presentació de la mostra , - un acte que va ser per a mi un veritable plaer artístic i un honor en l’amistat -, que el currículum i l’art cada vegada s’assemblen més. És així ja que ambdós ens parlen de veritats però es disfressen en l’artifici , intentant millorar-la. Justament és això el que fa l’autor en aquesta ocasió, ens llença amb força la reflexió del fet alhora que intenta millorar-lo mitjançant una estètica en aparença suau però d’alta càrrega interior que obliga a la reflexió.




Presideix la mostra el propi currículum vital. Al darrera d’una tela , en el seu bastidor es dipositen la corbata d’executiu de banca ( la seva antiga professió) , una roba amb un escrit al voltant de l’amor, un dibuix de caire eròtic sexual i un altre en reflexió a la mort. Tot ell presidit en la part superior per una brotxa de pintor. Síntesi absoluta en una obra de pura poètica visual que un acosta més a les obres objecte que no pas a l’univers brossià com diuen alguns.

Partint d’aquest eix, en l’espai es dispersen les més diverses puntualitzacions del concepte “currículum” amb detalls puntuals plenament escaients que reforcen el missatge: El pes del mateix; els egos que compota ; l’afegitó visual de la fotografia ; l’obligatòria pèrdua dels sentits vitals, convertit en un ser que perd la personalitat pròpia; l’ample llistat de personatges / pensadors / artistes que han generat el pensament personal, ...





Tot per anar confegint un teixit en tela sensible en la que l’especialitat capacitat creativa de l’autor, ben amanida amb les corresponents gotes de misteri, ironia, cinisme , mala llet , i molt amor al concepte creatiu i a l’ofici de pintor, generen una especial campana sensitiva en la que tots quedem sotmesos a la necessitat de sentir-nos obligats a una reflexió que va més enllà del plàstic per assolir el sentit humanístic, aquest que es fa pregó, des de sempre , en totes i cadascunes de les seves manifestacions.

Currículum és un exposició en aparença petita però immensament rica en densitat artística i capacitat de reflexió. Una exposició en la que cal deixar-se anar i subjugar per els seus missatges que ens permetran sortir-ne alhora més rics en l’artístic i el que és millor, més complerts en la nostra ànima.

Una magnífica exposició que cal aconsellar en plenitud.


dissabte, d’octubre 04, 2014

CA L’ARENAS. EL CATÀLEG.




Porto uns dies empantanegat fins a dalt del tot , amb importants quantitats d’enrenou laboral, professional, familiar etc , sense cap fet d’importància vital però amb entrebancs constants el que ha fet que , com rarament passa , hagi estat deu dies sense acostar-me per aquest blog. I com que a més han passat coses que cal remarcar, serà qüestió d’anar posant fil a l’agulla i retomar el pols de l’actualitat.

Potser la més important ha estat la presentació del catàleg de la temporada de Ca l’Arenas: “Art a Mataró 1942-1958, els anys de la represa”. Un catàleg que s’ha de qualificar com esplèndid i per el que cal felicitar com s’escau a tots aquells que hi ha pres part, amb èmfasi especial al comissari Mitrani que aquí sí ha complert amb escreix i a Jordi Cuyàs que ha realitzat un disseny molt acurat i amb gran elegància ,  al nivell que és en ell habitual , que afavoreix la lectura i la mirada.

Un catàleg de dues-centes planes que consta de dues parts clarament definides: la corresponent a l’apartat expositiu i la corresponent a l’apartat pròpiament històric.
Un apartat expositiu en el que  a més de repetir els escrits presents en els diversos opuscles que es lliuraven a cada exposició estan reproduïdes totes les obres que han conformat la temporada tant en el que pertoca a les mostres temporals com a les obres de l’exposició mare , en aquest cas amb la corresponent fitxa explicativa de cadascuna d’elles.  Un resum que permet fer oportú anàlisi del nivell i importància de l’obra exposada, alhora que ens permet fer una mirada global impossible de fer en la fragmentació expositiva.

Però la part veritablement important està en els escrits documentals que per primera vegada donen pas a una bibliografia en la que es pot ensumar la realitat de la vida artística mataronina d’aquell temps.

Un apartat documental que també es divideix en dos parts. Per una part el comissari Mitrani ens presenta la seva mirada d’aquells temps alhora que per l’altre és fa repàs cronològic a les exposicions celebrades a Mataró que en aquells moments quedaven reduïdes als espais del Museu i de la Biblioteca Popular. Un llistat exhaustiu que ens permet veure qui era qui en l’àmbit artístic local mitjançant les seves presències expositives.

En el que pertoca a l’escrit de Mitrani , aquest ens ofereix una mirada historiogràfica fonamentada essencialment en la premsa escrita i es nota ja que essent certament complert , el seu desconeixement dels àmbits artístics de la ciutat i els propis artistes la converteix en asèptica i no aconsegueix mostrar de manera viva el batec creatiu, alhora que existeixen alguns elements d’apreciació personal que poden ser molt discutibles. Malgrat això, repeteixo és un escrit molt interessant que ens permet endinsar-nos per una història sense documentació bibliogràfica alguna.

Un escrit en el que per el que a mi pertoca m’emociona, ja que en ell apareix la figura del meu pare , Pere Pascual i Clopés “PIC”, una figura que mai he entès que no aparegués en cap moment en l’exposició duta a terme. Certament les òbvies venjances personals de pringadillos amb poder no aguanten mai la força de la veritat dels fets.

Però , sense voler afegir aigua al vi de la importància del catàleg , aquest demostra encara més l’erroni del plantejament de l’exposició. Una exposició que segons s’explicà en la prèvia havia de servir per entendre Mataró , els seus artistes i l’art del moment, i no ha estat així. Aquesta exposició traient els molt escassos apunts locals podria haver estat exposada en qualsevol indret. I la personalització localista ha estat minsa. Mal triada i amb errades de moment, temps i època.

S’ha perdut així l’ocasió de recuperar per a les noves generacions noms com els de Miquel Massot, Lluís i Oriol Muntané, Zaragoza, Boix, Torres Bachs, Ayné, Solà i altres , que sense ser artistes de primer nivell si van assolir el seu reconeixement local i han de ser reivindicats en l’àmbit propi, tasca que sens dubte és responsabilitat del Museu local. Però tots sabem el desconeixement i l’al·lèrgia absoluta dels seus ineptes dirigents envers tot allò que porti el qualificatiu de plàstica i més encara si afegeix el sentit de proximitat.

Ara , recomanant una vegada més que es facin a mans aquest catàleg  que obligatòriament ha d’estar en la llibreria de tot afeccionat a l’art de Mataró, a esperar el que ens depararà el següent capítol. Una segona fase de la que res s’ha fet públic encara que un ocellet ens hagi dit que Pilar Parcerisas en serà la comissaria.

Una segona fase que no s’inaugurarà fins el proper novembre, el que vol dir que Ca l’Arenas romandrà tancat durant tot el mes de novembre. Sort que l’exposició està prevista des de fa més d’un any, el que fa incomprensible aquest desmesurat retard que faria rodar caps en qualsevol lloc on existís un manaire amb criteri de responsabilitat. Però com que a Cultura no hi és , així anem.

Esperem al menys que l’espera pagui la pena.