Carme López , que exposa en aquest
mes d’octubre a l’espai Capgròs amb una mostra de títol “El mar i jo”, podria
respondre perfectament a l’arquetip del que tots entenem com “pintor afeccionat
veterà”. És a dir, artista amb afeccions artístic pictòriques des de sempre i
que en el decurs de la seva vida ha mantingut la flama de manera entrebancada
segons les necessitats familiars i professionals i que finalment quan queda deslliurat
de moltes de les seves càrregues es llença desfermat a gaudir amb amplitud de
la seva afecció.
He dit podria però, ja que el cas
de Carme López pertany a un grup més reduït d’entre ells i que correspon a aquells
que durant el temps han mantingut un contacte regular amb algun mestre que els
ha dirigit i acomboiat i que a més a més ha tingut interès a acostar-se a l’art
com espectador, gaudint del bon fer de grans artistes tant mitjançant les
exposicions com les visites museístiques.
Aquests condicionaments últims no
son raó baladí ja que son un veritable catalitzador de doble funció. Per un
costat la que provoca el rebuig a aquell esquema pictòric anomenat vulgarment
com “cromos” i per l’altre la que activa un interès no sols en progressar adequadament
ans també fer-ho en un sentit de millora
que passa ineludiblement per la llibertat en la creació.
El resum de tots aquests
condicionaments queda en evidència tot observant el seguit d’obres que sota l’única
temàtica del mar li serveix per anar desgranant no la visió habitual del que es
defineix com a “marines” si no a un seguit de visions que tendeixen a una
pseudo-abstracció en la que Carme López intenta transmetre les seves sensacions
i emocions mitjançant una pintura densa en la que el gruix agafa predomini ,
alhora que es mou en una gamma cromàtica prou ample per aconseguir l’impacte
visual que cerca i desitja.
Una pintura que mostra una evolució
ben positiva envers etapes anteriors encara que precisa d’una certa alliberació
i el·lipsi en el treball per afavorir una major fluïdesa que doni més sentit
coreogràfic al concepte presentat. Un fet aquest que comença a aparèixer en les
seves aiguades on el gest , el ritme i el color, donen frescor i joventut a
unes treballs que ofereixen una interessant mirada vers el futur.
Tot en una exposició que jutjant-la
en la paramètrica que cal, - la del pintor afeccionat -, hem de considerar-la
del tot digne, tal i com correspon a l’esforç de la protagonista i que hauria
de ser punt de palanca per anar més enllà. Queda molt treball per davant però
per el vist la seva obra es mou en el tram alt entre el nodrit grup dels pintors
afeccionats de casa nostra, cosa que sens dubte l’hauria d’esperonar per a
noves fites.
(Les fotografies han estat extretes de les xarxes socials)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada