Després de la seva mostra
inaugural, “La destil·leria” posa en marxa la seva temporada iniciàtica i ho fa
tot presentant un sèrie de treballs de la il·lustradora francesa afincada a l’Empordà,
Delphine Labedan. Una exposició que podríem definir com a tèbia en el sentit de
que si bé ens ofereix una qualitat prou valorable en el tècnic, el conjunt del
presentat resta aliè a tot i tots , i no respon de cap de les maners a la
necessària comunicació que al menys ha
d’intentar establir una mostra expositiva.
Delphine Labedan és sens dubte una
bona il·lustradora , fet a més a més evident per a qualsevol que llegeixi el
seu currículum. La il·lustració però té un element essencial que no es pot mai
destriar. Il·lustrar és convertir en imatges plàstiques altres elements ,
generalment literaris. La il·lustració és creació però lligada a un fonament
que li és aliè. I si manca aquest lligam el resultat queda coix.
Il·lustrar es
traduir en imatges plàstiques les emocions
d’altres. En una exposició calen emocions pròpies que comuniquin, i com
que aquí no hi son la mostra esdevé “bonica” però sense cap mena d’emoció,
trempera i comunicació. Un fet que en aquest cas queda accentuat per el
muntatge propi de la mostra.
Certament és un muntatge difícil ja que la
deliqüescència pròpia dels treballs presentats , l’especial sensibilitat de
caire orientalista que ofereix i l’escàs atractiu visual llunyà, fa que hagi de
ser esforç propi de l’espectador l’intentar endinsar-se en els conceptes
creatius que se li ofereixen.
Potser per això la mostra es visita
amb tranquil·litat, es gaudeix de la perfecció tècnica que és evident en totes
les obres , amb uns detalls de gran alçada, però amb el mateix caire s’acaba la
visita i s’apaga l’escassa emoció que pugi haver provocat.
Massa vegades no s’entén que l’art
és essencialment comunicació. Que si no hi ha emocions a trametre poc val la
perfecció tècnica que sempre sortirà vençuda davant una d’altre menys perfecta
però amb vivències i sentiments a compartir.
Un dels elements que tenen molt
clar els bons artistes és que cada obra precisa d’un espai, i alhora cada espai
precisa de la “seva” obra. Que no tot serveix per arreu i que cal quadrar obres
i espais per aconseguir una exposició reeixida. L’obra de Labedan , màgica,
intimista , poc llaminera en la mirada llunyana i que precisa de l’acostament i
quasi el cara a cara , exigeix uns espais reduïts, propers, íntims , en els que
no sigui possible la dispersió i la comunicació quasi sigui obligada. Unes
condicions que no s’acompleixen de cap de les maners a “La Destil·leria”.
Per l’altre costat l’espai de “La
destil·leria” és un espai obert , ample , amb tendència a la dispersió mental i
que per tant precisa d’una obra contundent i dominadora. És un espai que obliga
a que l’obra s’abraoni damunt de l’espectador i quasi l’abdueixi. Si no
succeeix així, i el cas de Labedan és prou significatiu , l’obra es dilueix , -
i més si no s’emmarca establint uns límits de concentració -, i no arriba a l’espectador
que pot quedar-se sorprès per la perfecció tècnica però mai per la intensitat
creativa i comunicativa de les peces, que és justament el que precisa i
s’exigeix en una exposició.
Així i amb aquestes premisses queda
clar que la mostra de Labedan, malgrat la seva suficiència creativa i tècnica,
és una mostra que es perd i dilueix en un espai com el que ocupa que exigeix
molta més intensitat que no la que avui presenta.
Per això bo seria que la galeria
tingués en compte aquests conceptes per a properes mostres , com igualment
seria convenient reduir la durada de les exposicions. Dos mesos son una
immensitat procliu a l’oblit. I quan es comença cal marcar fites i camins i
fer-se present en el territori, un fet que no succeeix amb mostres com la de Delphine
Labedan amb la que inaugura temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada