RFLEXIONS AL VOLTANT DE LA MORT DE LA DESTIL·LERIA

 

Certament la propera desaparició de La Destil·leria ha caigut , per més que era de tothom, si més no sospitada,  com un gran gerro d’aigua freda sobre el cap del món artístic local, que es queda orfe d’un espai artístic professional. Arriba ara l’hora de l’anàlisi, del fet i del no fet, de les raons, les causes , i el per que dels plors i la desesperació d’alguns que ara s’alcen desconsolats, quan en bona part en son responsables.

Era el 9 de febrer del 2014 , quan encara faltaven 6 mesos per a la seva inauguració, quan vaig escriure les primeres paraules sobre el projecte en un post: “Va ser trepitjant l’espai quan es feien evidents aquelles idees difícils d’imaginar tan sols amb les paraules. A més , l’insultant eufòria il·lusionada de qui ha generat  l’ideari i a més l’està portant a terme, era obligadament encomanadissa”.

Al que un afegia: “Certament que queda molt per polir, que algunes de les primeres decisions no son del tot reeixides ja que ha pogut més el cor que el cap, com és natural, però les quasi dues hores de xerrada m’han produït sensacions altament positives i m’han ensenyat una mirada clara , neta , amb capacitat d’escoltar i amb desig d’aprendre. I principalment m’ha mostrat una cara poc habitual, com ho és la del reconeixement de les pròpies limitacions i un convenciment de que el projecte no és foc d’encenalls, que hi ha un estudi de futur i que l’aposta està feta per lluitar i per guanyar”.

I així naixia el 18 de juliol de 2014 La Destil·leria amb la primera edició de “Seny i Rauxa” en que hi prengueren part Carla Aledo, Albert Alís, Anna Aluart, Laia Arnau, Salvador Alsina, Mireia Cancio, Pol Codina, Marc Llacuna, Eduard Novellas, Teresa Pera, Perecoll, Sergio Ruiz, Joan Safont i Julian Waisboard, noms quasi tots ells desapareguts de la seva  història. En la que com veiem hi havia de tot, amb molta presència fotogràfica i una línia artística variada en estil i en potència.

La primera exposició individual va córrer a càrrec de Delphine Labedan, una il·lustradora que presentà una mostra certament decebedora, a la que seguí Teresa Pera amb un molt interesant mostroari del seu bon fer, una mostra de Diaz Alamà i els seus alumnes, una excitant exposició de Joan Hortós i  Oriol de la Hoz,  els dibuixos  muralistes de Miquel Wert, la col·lectiva de quatre grans joiers mataronins com Txé Aymat, Perecoll, Núria Calsapeu i Marta Campoy, a la  que seguiren els paisatges minimalistes de Blanca Gibert per acabar temporada amb una nova edició de “Seny i Rauxa” amb la que em vaig acomiadar de la crítica d’art oficial.

A aquest inici van seguir unes temporades variades i eclèctiques que a  l‘any 2020 van merèixer aquest comentari: “La galeria ha mantingut una línia eclèctica i variada, però amb molts alts i baixos degut, penso jo, a una manca de línia definida d’actuació  que alhora podria ser absolutament dispersa. Però que en aquest cas, i degut a la diversitat del assessors , passa de ser de dispersa a caòtica, confonent del tot a l’espectador , fet intranscendent si d’un espai públic es tractés però molt important quan pensem que en aquest cas és un espai privat i per tal  ha de ser capaç de generar els beneficis  suficients com per garantir la seva supervivència.

Però a bon segur l’important no és això, ja que no deixen de ser vectorials que es poden variar i corregir. L’important és que La Destil·leria  ha esdevingut un espai artístic de referència que ha transcendit del local. Si Tertre en la seva època va incidir en tota una generació al respecte de l’art i el seu consum i adquisició, ara La Destil·leria sembla podria fer el mateix amb una altre generació, allunyada generalment de l’art i que es troben a gust amb l’espai i les seves propostes el que pot provocar aquella addicció a la contemplació i el col·leccionisme que podria afermar el sempre dèbil substracte del que gaudeixen les galeries d’art”.

Però en les darreres quatre temporades  sols les Ornitografies de X. Bou, els dibuixos de Bego Terrades, les obres del artistes de la sala Perill i les fotos de Severinne Gaigneau, juntament amb els artistes que han exposat en els col·lectives dirigides per Romero Gil, han trencat tot l’ideari pluridisciplinar i especialment aliè a Mataró que Agit Baqué proposava com essencial en la seva línia expositiva. I queda clar que amb aquesta línia , pura i quasi exclusivament localista, no hi havia sortida possible i la mort era inevitable.

Per què com ha quedat molt clar, i per si algú encara no ho sabia , qualsevol galeria que vulgui establir-se a la ciutat haurà de jurar-se a si mateixa que sols pot fer com a màxim dues exposicions d’artistes locals a l’any, a ser possible una d’un artista consagrat, i l’altre la d’una promesa a la que donarà l’oportunitat. Si no ho fa la seva condemna a mort està cantada.

Tertre va morir després d’una llarga carrera que el va portar a participar a  Arco en tres temporades , i amb exposicions d’artistes de primera divisió de l’art català i amb un nivell tan excepcional com el de Paco Valbuena amb qui iniciara la seva gran experiència. Va ser durant molts anys una galeria absolutament professional, amb una mirada ample i variada.

Minerva va viure dels moments en que l’art era un boom econòmic, en que els preus de les obres assolien unes xifres fora de mida i el seu director es va saber moure bé en l’intringulis d’art i negoci, vorejant en ocasions la il·legalitat. Quan  es va desinflar el globus i varen desaparèixer els inversors, Minerva va morir.

La Destil·leria ha viscut en un temps difícil per l’art i no ha pogut o sabut, triar els artistes i el tipus d’art que podia interessar a una majoria més ample, de la que s’ha envoltat. El seu desconeixement del món de l’art, ha fet que portés una direcció discontinua i anàrquica, segons qui fos qui li mengés l’orella en el moment. I no ha fet justament allò que prometia del tot convençuda el primer dia que vàrem parlar, com era  no caure en el localisme, ja que com és evident des de fa molts anys, els artistes locals exposen a les galeries, però la gent les visita i fa la tria, però després s’acosta al seu taller i allà fa la compra, amb preus reduïts i deixant sense beneficis al galerista. Una qüestió aquesta , absolutament dominant en el col·lectiu artístic mataroní, amb tan sols un parell d’excepcions que mantenen el mateix preu al taller o a la galeria, signe clar de professionalitat. I així no hi ha manera de sobreviure.

Amb aquestes condicions el resultat estava escrit. I amb més raó, quan aquest amiguisme, marcava uns camins particulars per un costat, però alhora s’acostava a la gent de l’IMAC en la necessitat absurda, de demostrar el coneixement de la realitat artística quan per història i els pocs anys de volada, fins i tot la persona més saberuda està encara a les beceroles.

Tot això va generar una tendència de favor cap a les persones més proclius a l’afalac mentre que s’obviava a tot aquell que exercia la més mínima crítica. Un mateix ho ha patit clarament amb el fet de que fa anys que ni se m’informava ni  era convidat a les exposicions.

En el moment d’esbrinar causes, per poder-les corregir en un futur, hi ha un punt fonamental. Si volem ser una galeria professional, hem d’actuar com a tal, cosa que no ha fet la Destil·leria, i actuar amb un projecte definit, per més obert que estigui. Saber quin artista és bo i quin és dolent, quin tipus d’art ens interessa i quin no, i actuar en conseqüència amb un parell d’assessors amb qui confiar cegament. I principalment creure convençudament que no es sap res d’art ni del comerç de l’art i que se n’aprèn constantment.

Ara , després de deu anys de vida, el coneixement de l’Art, dels seus artistes i de la seva història, és absolutament quasi nul en Agit Baqué, persona poc habitual de visitar exposicions, ni tan sols les que es celebren a la ciutat i comarca, i mantenir la mirada sols en el que diuen els seus amics / assessors porta indefiniblement al fracàs i a la mort artística i comercial.

Però ella no és la gran culpable. Ha fet un gran esforç per assolir unes fites , que no ha aconseguit per la manca de criteri artístic i els mals consells dels que n’han volgut treure rendiment personal, obviant les característiques d’una ciutat massa llunyana a l’art en un moments especialment difícils per el seu comerç.

Com mai una frase popular serveixi com anell al dit per acabar les reflexions: “Entre todos lo mataron i el solito se murió”. Una historia que marca l’art d’una ciutat, amb un munt d’artistes i cap lloc professional per exposar.

Algun valent s’atreveix a l’aposta?. Essent, com som, capgrossos , potser dintre d’una anys trobarem un nou suïcida. I fins llavors, ja ho sabem, “ajo i agua” que és sens dubte el que es mereix tan esquerpa ciutat amb l’art.

 

 

MEMÒRIA DE FONS. LA DESTIL·LERIA

 

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat la darrera exposició de La Destil·leria, el darrer actiu comercial de l’art existent a Mataró. Una exposició  en forma de col·lectiva  amb la participació de 51 artistes vinculats amb l’espai en el decurs d’aquestes deu temporades de vida de la mateixa.

Una col·lectiva certament emotiva pel seu significat, i  amb un bon  nombre de participants que han respost a la crida final amb una qualitat excel·lent  en la majoria de peces presentades, que essent mes reduïdes en la mida, no ho son en la qualitat i representació artística de l’autor, confegint una calaix de sastre de veritable nivell en el que els bons afeccionats tenen la possibilitat de trobar una peça d’art de qualitat, i amb un bon preu,  que s’avingui als seus gustos, plaers i necessitats.

Una exposició  de la que aconsellem amplament la visita i de la que sols ens queda el petit mal regust de la manca de part de la gent que estàven allà en el moment en que començà la història com el cas de Dominique Labedan que és l’artista amb la que celebrà l’exposició inaugural , i d’altres artistes , en una greu errada que enfosqueix aquesta magnífica exposició de cloenda d’un espai que converteix a Mataró ,amb la seva desaparició, en un trist i lamentable, desert expositiu .

 

Memòria de fons

La destil·leria.

Des de l,11 de gener de 2025

LA MORT ÉS BLANCA. OLGA SERRAL A LA DESTIL·LERIA

 

Inaugura temporada l’art mataroní amb l’exposició a La Destil·leria d’Olga Serral. Una exposició personal i íntima ja que és , segons explicita la pròpia autora, un homenatge artístic a la força i llibertat de la seva mare, que va morir fa un any.

Per l’abril de l’any passat, en l’exposició que Serral realitzà a Bukòlica, la convidava “ a desempallegar-se dels camins que li siguin menys productius , no en l’econòmic i sí en el creatiu, i cercar sense dubtes el veritable camí de l’art, aquell que s’aconsegueix mitjançant la lluita interior i la profunda reflexió de veure i jutjar la pròpia veritat”.

I així ho fa en aquesta exposició, en la que deixant de costat  la seva realitat artística, sols present en obres petites i de trascantó, llença el seu esperit creatiu per homenatjar amb obres íntimes i personals a la seva mare que moria l’any passat.  Per tant Serral realitza una exposició de tal manera en llenguatge propi, que la seva observació deixa en palpentes al visitant a qui li és impossible, entrar en el diàleg comunicatiu entre mare i filla, que  és absolutament diferent al diàleg artístic capaç de generar la pròpia creadora.

És per això que convido al visitant de l’exposició a obviar la paramètrica creadora de l’autora i examinar el presentat com si d’una exposició habitual es tractés. Si ho fem així, ens trobarem amb unes peces més grans que els habituals en les que  podem observar un diàleg indefinit en el que formes i textures parlen i dialoguen en un llenguatge il·legible, fora del plàstic, ple de subtilitats, amb suavitats que  coincideixen amb esquerdes, amb invaginacions i trencaments . Unes peces dolces però alhora plenes de neguits i transcendències. Unes peces però que no ens parlen ni del treball passat ni del pressent de l’autora.

Un treball que si es remarca, i de manera brillant, en la  resta d’obres texturals que arrodoneixen l’exposició , donant-li les senyes d’identitat que és difícil de conèixer i intuir en la resta de peces.

Ens trobem doncs davant d’una exposició tan íntima i amb un motiu tant personal, que no perd de cap manera la seva identitat en el context públic. Certament l’obra està realitzada amb tota cura i sensibilitat, però segueixo pensant que l’artista , per sincer que sigui o vulgui ser-ho, ha de quedar-se per a si els estigmes més personals, per que en el fons tots sabem que ningú acaba quedant-se nu amb les seves obres davant del públic.

Una exposició doncs que en la seva visita hem de diferenciar ben clar les dues parts : la personal i l’artística  , i com que aquesta última supera en molt a la primera , cosa que artísticament , que és del que es tracta en una crítica d’art, hem d’agrair ja que ens demostra que Olga Serral segueix amb pas ferm el seu caminar en el sempre difícil i complex  món de la creació.

 

“La mort és blanca”  . Olga Serral

La Destil·leria.

Del 14 de setembre fins el 16 d’Octubre de 2024

 

OXIDACIONS. JOAN ARTIGAS I EVA CASADO.

 

A La Destil·leria es presenta una exposició que aplega a dos artistes maresmencs no gaire habituals en les galeries de la comarca i per raons diferents .

 Mentre que un, Joan Artigas, nat a Vilassar de Dalt ha dedicat el seu temps a la docència a l’escola Pau Gargallo i a exposar  de manera constant i continuada per galeries de mig mon, amb escasses experiències properes del seu art ( sols li recordo una exposició al Museu de Llavaneres farà uns deu anys), l’altre, Eva Casado, ha conreat una ample varietat de disciplines artístiques ,amb ben poques exposicions de les que recordem la que realitzà amb Carme Fageda i Paloma Rodriguez, a l’espai capgròs en farà aviat quinze anys.

Avui els dos ocupen els espais de La Destil·leria, encara que de manera ben diferent, amb una primacia i domini absolut de les escultures d’Artigas, a les que acompanyen com a petites notes de jazz visual, els gravats en  forma d’abstraccions gestuals d’Eva Casado.

Artigas juga l’ambivalència amb la conjunció d’unes bases estructurals de tipus arquitectònic , realitzades amb gràcia i equilibri i el toc actual que dona l’acer oxidat. Unes estructures que li serveixen no tan sols de suport físic ans també conceptual i en les que dipositarà la seva sempiterna figura femenina que és la que acaba donant ritme a la peça per un costat i sentit ideològic per l’altre. Una figura de bronze policromat que jugant amb l’espai vol generar la suficient càrrega reflexiva per que l’obra no sigui tan sols un treball figuratiu i vagi un pas més enllà.

Així definia jo, el seu treball fa deu anys quan exposà al Museu de Llavaneres.  I ara en retrobar-les veig que l’escrit llavors, segueix corresponent amb total exactitud al presentat ara, encara que actualment domini una aposta constructiva més agosarada que en aquells moments. Una aposta més complexa i que fa més properes i actuals les seves noves construccions compositives.

El treball d’Artigas és bo en el concepte i perfecte en l’apartat tècnic, però jo crec que s’hi troba tan còmode en el mateix que no cerca anar més enllà i acaba succeint que les peces  semblen repetir-se a si mateixes i per aquells que hem pogut seguir el seu fer, massa vegades ens puguin sonar com a ja vistes, però això no ha de treure el mèrit al seu treball. Un treball, tècnicament perfecte, acuradíssim de formes i realitzacions, on tot es troba on ha de trobar-se, marcant a la perfecció el ritme i la musicalitat que la peça genera i ofereix.

Però a un li agradaria un atreviment un pas superior. Una nova aposta per un equilibri més impensable i el protagonisme d’una figura femenina menys arquetípica , anant a la contra, generant uns espais mentals més reflexius i menys poètics. M’agradaria veure el mateix amb una figura no tant perfecte i escaient, i en conseqüència més humana.

Però els desitjos personals, son això: desitjos i personals, i per tant no han de tenir cabuda en una crítica que ha de limitar-se a l’examen estricte del presentat  que en aquest cas ha de ser el d’aplaudir el bon fer, en el tècnic i el conceptual, d’un autor escultòric que ha estat capaç de generar un personal llenguatge i connectar amb ell  amb una gran majoria d’espectadors.

I davant d’això no hi ha res a dir, fora del respecte més absolut a una filosofia plàstica en el bell mig entre la figuració i la no figuració, amb una càrrega poètica i ambiental que genera una bellesa enormement plaent. I com que així és, així ho diem. Excel·lent  mostra aquesta que a La Destil·leria ens apropa al treball del vilassarenc Artigas Planas , massa absent de les exposicions de la seva comarca.

Acompanyen a les escultures una petita sèrie de gravats d’Eva Casado, realitzats amb traça i qualitat però que queden amagats en l’entorn general de la mostra escultòrica que domina amplament l’espai expositiu.

Oxidacions. Joan Artigas i Eva Casado

La Destil·leria . Mataró

Del 13 d’Abril al 4 de maig de 2024

 

ELS CAMINS D’UNA FORMA. GOLLY RECTORET

 

Després de la col·lectiva de Nadal retorna a l’activitat expositiva la  Destil·leria i ho fa presentant  la mostra de ceràmica de Golly Rectoret, autora mataronina que malgrat la seva afecció a aquesta tècnica, mai havia realitzat una mostra individual.

Encara que aquesta és la seva primera exposició, no podem pas considerar a Rectoret om una artista nova o debutant, ja que és molta la seva experiència creativa, encara que sols hagi estat present en mostres col·lectives. És per això que aquesta és una exposició diferent  ja que es tracta d’una artista debutant que ne realitat no debuta.

I tota l’experiència prèvia se li nota , i molt, tant en l’aspecte individual dels seus treball, com en la part expositiva, pròpiament dita, que està resolta amb habilitat i un alt gust expositiu.

En el treball que ara presenta l’autora, existeixen dues parts ben diferenciades. Per un costat ens trobem amb el seguit de treballs protagonitzats per un “esser”  que esdevé humanoide  en el seguit de conjunts que composa, en els que confegeix una història imaginada  de la que n’és protagonista. Uns treballs destrament creats i treballats amb destresa i elegància que criden l’atenció de l’espectador que de manera natural  es sent representat per les seves “vivències.”.

L’altre part son peces més individualitzades en que el protagonisme esdevé en diversos objectes i/o amb treballs que semblen previs a la confecció general de la decisió d’atorgar protagonisme a la baula capaç de generar tot l’enrenou.

Si a més hi afegim l’elegància en la presentació, l’acurat dels treballs i l’atracció que generen, haurem de convenir que ens trobem davant una interessant mostra capaç de generar un diàleg visual enter un ideari plàstic i la mirada individual de l’espectador quan el rep. Un diàleg efectiu entre artista i espectador que surt satisfet d’allò que veu i que alhora el captiva , entrant a la perfecció en el sentit veritable que ha de mantenir sempre l’art.

Una interessant exposició que sense assolir el nivell d’excel·lència, captiva a l’espectador i aconsegueix plenament la comunicació.

Aconsellem la seva visita.    

 

Els camins d’una forma. Golly Rectoret

Del 3 de febrer al 5 de març de 2024

La Destil·leria. Mataró

 

 

“INTRAMUROS”. LA DESTIL·LERIA

 

Obra de Raimo Gali

Com de fa ja unes temporades “La destil·leria” en començar la temporada obre les seves estances per realitzar una jove exposició que va dirigida per Alberto Romero Gil.Aquest any canvia l’apel·latiu de “Tarannàs” per aquesta “Intramuros” en la que presenta diversos alumnes de Belles Arts per que mostrin el seu bon fer al públic en general.

Els resultats dels anys anteriors sense ser espectaculars eren el suficientment vàlids per presentar pel general, obres que no entraven en una programàtica habitual però amb una bona resolució tècnica i plàstica, ja que la gran majoria estaven realitzades per artistes professionals.

Ot Prieto

Paula Machota

Avui canvia el programa i amb “Intramuros” ens presenta a sis autors estudiants del darrer curs de Belles Arts ( Silvia Ayala, Toni Esposito, Raimo Gali, Akane Ibañez, Paula Machota I Ot Prieto) que , segons l’escrit de presentació i la signatura de Silvia Ayala, una de les autores de l’exposició , proposa” un acostament, mitjançant el llenguatge pictòric, als discursos i inquietuds que sorgeixen entre les parets que ens convergeixen. Convida a la contemplació i al qüestionament de la quotidianitat a través d’un recorregut entre els que habitem, on fem vida”.

Un bon plantejament que no s’assoleix i del que es queda enormement curt, ja que amb els sis protagonistes sols s’arriba a la desena d’obres presentades, amb una majoria de mides molt reduïdes, que queden perdudes com volant en solitud entre la buidor generalitzada de l’espai expositiu.

Akane Ibañez

Raimo Gali

D’entre ells cal destacar el treball de Raimo Gali, que presenta una peça de mides correctes , en la que presenta un espai íntim,  una habitació, a bon segur la seva, destrament explicitada amb el llit i un seguit d’apunts artístics a la paret. Una peça intimista que serveix d’excel·lent tarja de presentació, mostrant-lo com el millor del grup, però amb un preu de venda ( 1000 euros  + iva ) absolutament desproporcionat i inacceptable per a una obra d’un estudiant de Belles Arts .

La resta es mou amb un cert enginy en el que fa, però sense establir els mitjans de connexió amb l’espectador que resta desconnectat en la buidor de la sala, el que demostra que fer una exposició és molt més que penjar quatre obres a la paret, que és precís un enllaç entre les mateixes, que superi el fet accidental de la coincidència, en aquest cas,  de curs acadèmic.

Silvia Ayala

Toni Esposito

Una exposició en que deixa clar la necessitat que hi ha a Belles Arts de situar als creadors, no en núvol d’autosuficiència i sí en la dura realitat de l’art d’avui mateix, per poder situar-los com a creedors artístics i no ser simplement “especies” rares que intenten expressar-se amb la plàstica, encara no apresa, com si ja fossin uns professionals absoluts.

 

Intramuros. La Destil.leria

S. Ayala, T. Esposito, R. Gali, A. Ibañez, P. Machota i Ot Prieto

Del 21 d'Octubre al 14 de Novembre de 2023

 

 

 

“VARIACIONS”. ROSA CODINA-ESTEVE, MIA LLAUDER I CATHERINE LORTON.

 

Inaugura temporada “La destil·leria” , i ho fa mitjançant una concentrada exposició amb les obres de tres artistes mataronines d’alt nivell: Rosa Codina-Esteve, Mia Llauder i Catherine Lorton, tres maneres ben diferents de veure l’art i d’expressar-lo , però amb una unitat qualitativa comú i amb un llenguatge que essent diferent i que a voltes el podríem considerar com a contrari, mostren el seu bon fer sense molestar-se, ni fer-se nosa, demostrant que en l’art la qualitat, és més que res el que uneix en diàleg, idiomes ben diferents.

Rosa Codina Esteve segueix mantenint el seu to artístic tant en el que pertoca al fet com a la qualitat que atresora. Un espectacular díptic omple la sala gran de la seva sensibilitat i qualitat.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia pròpia que cada vegada té  l’espiritualitat més com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

Cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per uns treballs misticistes amb so a gregorià i ara  decantada en  una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests objectes quasi eteris , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Totes aquestes frases, corresponen amb petites variacions, a la critica que li vaig realitzar per l’exposició que celebrà a la sala d’Aparelladors aviat farà 15 anys. Un temps que li ha permès incidir més encara   en el manteniment de la seva filosofia personal i conseqüentment pictòrica  que ara arriba al grau màxim amb aquestes petites espurnes que ens va oferint en exposicions com la d’avui que mostra i demostra a l’autora com una de les grans artistes mataronines de sempre.

De Mia Llauder, la seva companya d’aventures, he pogut seguir el seu tarannà creatiu en les meves tasques en el Museu del Càntir . Allà , l’any 2016, és a dir  ja fa uns quants anys, exposava la seva creació i un deia d’elles el següent: “Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.

La seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques. I per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i . en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva.

I per acabar amb  l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu,  hem de convenir la gran qualitat del presentat a la Destil·leria.

Finalment , Catherine Lorton .ens ha recordat allò que deia fa quasi 10 anys quan va exposar a la perduda sala de la Presó. Deia “L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.

Avui Catherine Lorton ha disminuït la mida de les seves peces, però no la intensitat ni el misteri. Amb aquests espacials caps, plens d’imputs , es pregunta i ens pregunta, per que paga la pena esforçar-se per expressar plàsticament les seves emocions més íntimes, alhora que s’interroga si serem capaços de prestar-li l’atenció imprescindible i connectarem  amb la seva interioritat evidenciada mitjaçant la plàstica, tractada tècnicament amb una pulcritud de veritable mestre.

Codina Esteve, Llauder i Lorton tres artistes de primera que inicien la temporada de La Destileria , un espai que fa deu un va inaugurar amb les paraules i des de fa anys, aquestes es mantenen amb l’art i els artistes .

 

VARIACIONS. ROSA CODINA-ESTVE, MIA LALUDER, CATHERINE LORTON.

La Destil·leria, galeria d’art

Del16 de Setembre al 17 d’OCTUBRE DE 2023

 

.

 

 

ZAHLEN.- JOSEÉ LUIS PAZ FO.- LA DESTIL·LERIA

José Luís Paz Fo és un artista del Masnou que ha exposat diverses vegades a Mataró, a l’entorn de  joves col·lectives de quatre artistes que celebrava la Caixa Laietana i que a més ha pres part en diverses ocasions a la Biennal Torres Garcia en la que fa un parell  d‘edicions va ser premiat  amb una menció .Ara es presenta a La Destil·leria en la que es mostra en tota la seva habilitat i concepció.

Fo empra essencialment números per crear les seves obres. És a dir estructura formes elementals i conjunts de números  repetitius del 0 al 9 que repeteix i combina per crear freqüències que omplen les seves formes elementals que agafen així una nova mirada més selectiva i intel·lectual. Uns nous cossos que generen preguntes a l’espectador que s’acosta a les seves contemplacions.

I he de dir que a mi em va subjugar totalment les primeres vegades que  vaig veure les seves obres, en especial la que presentà per primera vegada al Torres Garcia. Però ara al veure-les  en forma d’exposició no puc negar m’han semblat  en certa part repetitives i en certa manera penso en veure el currículum d l’autor que  és el mateix que ha passat pel cap de molts responsables de galeries, ja que amb la seva repetició el primer detall de quedar subjugat per l’eteri del negre i el blanc , i el ritme de caire simfònic amb el que sap disposar el seus signes artístics, no n’hi ha prou per vestir adequadament una exposició.

Però dedicant-nos al cas, he de dir que en vaig sortir força content després de la seva visió, i no pas per les obres que ocupen la sala principal, que essent el que son i signifiquen, lamentablement sonen a una repetició eterna d ‘una sola idea. En canvi , la detallada mirada  ales obres de les sales accessòries, denoten una diversió creativa i compositiva, ofereixen la possibilitat del color, - fet que crida amb desori en el concepte principal-, i ofereixen una imatge de l’autor que depassa el monoteisme per endinsar-se en la diversitat creativa formal i el que és més important, mental.

Crec que el full informatiu que ofereix la sala enganya en el seu darrer paràgraf. En ell diu : “... l’exposició ens convida a explotar la bellesa i el significat que es troben en els números i les seves composicions.”, quan no és així. Per Paz Fo, el numero , o la seva pseudo-representació-, és un element  gestual i magmàtic que pot ser substituït per altres elements,  i que no ho és, ja que és el signe d’una falsa identitat plàstica que espero ben aviat sigui substituïda per una altre que macant les mateixos camins interiors,  serveixi per fugir de la monotonia creativa que ara sembla dominar.

L’exposició de Paz Fo és una exposició interessant, que ho és més encara quan sortim de la negritud de les seves obres  i els seus pseudo signes numèrics, i que millora i molt, en el segon espai expositiu en el que els petits detalls que assoleixen evidència, ens mostren un autor molt més creatiu, intuïtiu i lliure que no l’encotillat de la sala principal, digne per presentar-se en qualsevol concurs, però que engola per repetició en qualsevol expo individual.

Un expo que es visita amb una certa dosi d’alegria , que ennuega una mica la seva repetició monotemàtica i monocroma de la seva sala principal, però que despega positivament amb les peces petites i els detalls de bon artista que estan en els espais complementaris.

Exposició que mereix visita extensa però sense assolir el nivell de gran exposició a la que el ponderat fer de la galeria sens dubte mereix.

 

Zahlen de José Luís Paz Fo

La Destil·leria

Del 22d’abril al 23 de maig de 2023