dijous, d’octubre 29, 2020

SUITE A QUATRE MANS. RICARD JORDÀ. TXÈ AYMAT











Son poc els artistes que tenen la saviesa suficient per treballar a quatre mans amb altres artistes. Per fer-ho cal una compenetració total del dos conceptes individuals i a més la saviesa de saber acoblar el concepte d’un amb el de l’altre, per que no tan sols no es facin mal, ans el contrari potenciïn els valors propis per aconseguir-ne un de conjunt  molt millor.


                                      

Ricard Jordà i Txè Aymat, aquests dos grans artistes mataronins, experts un ,en la plàstica pictòrica i l’escultòrica , i l’altre ,en el món de la joieria, han sabut cassar perfectament els seus mons per confegir un seguit de peces comunes , a quatre mans, que acompanyades d’altres d’individuals, basteixen la gran exposició que llueix resplandent als espais de La Destil·leria. 


                        

En Ricard de sempre que com a complement a la seva mirada pictòrica ha jugat amb el volum, amb collages impensables, en especial amb aquells meravellosos assemblatges que sempre ha practicat. Impossible oblidar el conjunt impol·lutament blanc que presentà a l’Abast allà finals dels setanta i que en certa manera repetí actualitzat, en l’exposició que fa tan sols un parell d’anys celebrava amb els seus fills, al mateix espai que ho fa ara.


                                   

De fa un temps i degut als seus problemes de visió, Jordà ha deixat a la pintura una mica de banda i es dedica a crear elements escultòrics a l’entorn d’un ideari proper al art póvera , amb  restes animals perfectament taxidermitzades i amb andròmines diverses que troba per arreu i que en les seves mans agafen nova vida oferint-nos unes profundes reflexions al voltants dels homes, la societat i el nostre futur.

                               

 Aymat és un reconegut joier , allunyat com quasi tots els del seu ofici del camp expositiu, però d’una qualitat tècnica i conceptual reconeguda per tots. I amb una peculiar bellesa en tots els seus treballs.


Ara ambdós, i després d’unes experiències vitals a Etiòpia han maridat conceptes, idees i materials, aconseguint en la conjunció unes obres d’especial bellesa i el que és més important, significació. 


                           

Els treballs arrodonits i equilibrats, creen aquell punt de misteri que obliga a l’atenció deturada , fet al que ajuda els materials emprats per Aymat, el banús com a fusta i l’òpal com a pedra preciosa, i la multiplicitat orgànica i d’elements de desballestament  que Jordà transforma en els treballs.

                       

Però el més important és que en aquest cas un més un , no fan dos, si no tan sols un, tal és la cimentació dels dos artistes que aconsegueixen una unicitat ben difícil d’assolir en la disparitat creativa del seus fets artístics.

                                                          


                                           

Encara que els difícils moments en que vivim, no convidin al lleure artístic, jo recomanaria enormement la visita a questa magnífica exposició. En un entorn de cultura segura total, la seva visió ens pot servir de vitamina espiritual per passar el tràngol d’aquests moments tant difícils per a tots.

                         

“Suite a quatre mans”. Ricard Jordà i Txè Aymat

La Destil·leria. Mataró

Del 24 d’Octubre al 18 de Novembre de 2020


Fotografies pròpies i extretes de les xarxes socials de La destil·leria

dilluns, d’octubre 26, 2020

JORDI ARENAS EN LES COL·LECCIONS PRIVADES.

                                                 


 En el seguit d’actes organitzats a l’entorn de la commemoració del centenari del naixement de Jordi Arenas , la sala del Col·legi d’Aparelladors i sota l’organització de l’Associació Sant Lluc, ens ofereix ara  una exposició que recull diverses obres del mestre que es troben en col·leccions privades . I això , “Obres de Jordi Arenas en col·leccions privades” , hauria de ser el títol, i no l’ oficial de l’exposició: “Obres en col·leccions privades de Jordi Arenas”, un significat molt diferent a la realitat de l’exposat.


Evidentment el projecte d’aquesta exposició era important i molt interessant ja que hauria de permetre fer ullada a obres desaparegudes de la vista pública, però alhora era un projecte complex de recerca i investigació, i aquests condicionaments sembla ser no han estat reeixits i el resultat final de l’exposat és més aviat fluix i no respon per la qualitat de l’exposat al nivell del que calia esperar en una mostra homenatge a Jordi Arenas.


                          


L’exposició està formada per una vintena llarga d’obres , en les que els retrats ocupen la part més nombrosa, que no important, de la mateixa. Tots sabem el bon nivell i la gran habilitat de Jordi Arenas  en aquest aspecte, però en el que avui es mostra, la majoria del presentat és un seguit d’obres que cal pressuposar encàrrecs , i que esdevenen mostroari d’ofici a la recerca  de la simple aparença física però sense desvetllar, com cal en un bon retrat, l’anima del retratat.



Tan sols un petit retrat que sembla més nota improvisada que meditada, però nota de gran qualitat, i el retrat del pare escolapi ben situat en un ambient idoni mereixen el reconeixement de la qualitat que es reconeix de l’autor en aquest apartat.



A la resta, cal remarcar per damunt de tot una natura morta, de magnífica composició i desenvolupament. I més encara si observem que està datada el 1935, és a dir quan l’artista tenia catorze anys, el que demostra l’alt nivell de l’artista des de beceroles. Al seu costat cal emanar atenció a un paisatge de Mallorca realitzat amb una estilística propera a Anglada Camarasa, un paisatge marí amb unes interessants roques volumètriques de gràcil traç i un parell de mirades a Cadaqués, fora de l’habitual de l’indret. La resta paisatgisme  formalment d’ofici , ben resolt, però sense vibració .Anècdota pura i dura.


                   

Una exposició doncs massa escassa en detalls de qualitat en relació al nivell de l’artista i al projecte commemoratiu de l’exposició.


dijous, d’octubre 22, 2020

TENBEI CONCEPT

 



No és habitual que en aquest blog parlem del món del disseny i molt menys que explicitem objectes, marques o espais que ens puguin ser plaents. Avui trenquem el nostre costum per parlar de Tenbei Concept, l’espai del carrer Nou de Mataró, i no ho fem per parlar de les delicadeses en forma d’objectes diversos que atresoren, certerament buscades entre la munió de dissenyadors que intenten trobar un lloc de sortida a les seves creacions, totes elles de nivell, enginyoses i diferenciades. I no ho fem, encara que si volen la nostre opinió, aquesta és que la gran majoria mereixen la nostra atenció.

Avui ho fem, per que crec que cal remarcar i de manera ben plausible, el paper que la Belén i L’Evaristo estan duent a terme per potenciar l’element artístic en un entorn, el segment dels menors de 35 anys , que acostuma a estar  del tot allunyat del món de l’art.

Sempre que es discuteix de la faceta comercial de l’art surt a la llum un fet evident que marca el camí del futur. I aquest no és altre que l’abandó de l’interès per l’art del segment jove de la societat. Una manca d’interès que depassa l’habitual en les anteriors generacions.

La gent de Tenbei Project estimen l’art i volen propagar-lo entre els joves  i fer-ho a partir de les afeccions i els gustos d’aquestos i no en el sentit més tradicional de l’art, per això l’aposta per el món de la il·lustració i dels referents que en aquest camp i en altres de parells, son tan apreciats per ells com desconeguts per a nosaltres , la gent de l’art. I a més a més amb uns preus assequibles a totes les butxaques.

Potser per alguns de pell fina, això és un malbaratament del veritable art  i el que cal és potenciar la mirada dels joves cap a l’art amb majúscules. Jo discrepo i crec que aquesta és una magnífica manera d’introduir mica en mica al públic jove en el món de l’art i un cop inculcat el verí de l’art a bon segur que les mires dels mateixos seran molt més altes.

D’aquí que aplaudeixo i felicito efusivament als responsables de tant lloable iniciativa, alhora que recomano a tothom a descobrir aquest autors en el web www.tenbeiconcept.com , a desplegar la pestanya de galeria d’art i introduir-se wn wl món dels diferents autors . I no es sorprenguin dels preus ja que la majoria no son originals i si reproduccions calcogràfiques.  I pensin si alguna d’aquestes obres no podrien ser un bon regal iniciàtic per familiars joves en les properes festes en les que el regal esdevé una obligació social.

Felicitats doncs. A continuar . I sort, molta sort.

 

dissabte, d’octubre 17, 2020

CARTELLS DEL SANT LLUC



  La imatge que  encapçala aquest post, correspon al dia inaugural de la Col·lectiva Sant Lluc i al moment del lliurament d’uns cartells de la meva col·lecció particular a l’associació que dirigeix de fa anys la col·lectiva.

En temps de confinament, com tants d’altres un va fer “dissabte”, repassant carpetes varies en les que hi havia de tot. Allà vaig trobar aquests cartells de la Sant Lluc de les edicions celebrades els anys 1972 i 1973 al Museu Municipal. Uns cartells personalitzats per Domínguez (1972) i Martínez Isern i Escalera (1973).

                                           

Eren un cartells que seguin el costum de l’època, eren personalitzats. Hi havia una matriu impresa amb les dades de l’acte i llavors cada artista participant els “personalitzava” amb un original per ser venuts a preus assequibles i amb aquells diners finançar la col·lectiva. El pare, que va ser qui els va adquirir, ho va fer apostant més per afeccionats amb una obra decent, que no pas a la caça i captura d’obra dels consagrats.

                                         

Vaig pensar que per estar dormint en una carpeta, millor seria lliurar-los a l’associació per que formin part del seu fons històric. I més en la data d’aquest 2020 . en la que la no presència de Parés de Mataró, em convertia amb la persona amb més participacions (45 anys)  a la col·lectiva. Òbviament no com a artista, però sí com a crític. Una participació que en moltes edicions ha tingut importància cabdal per el que ha generat. 

                                               

Estic molt content d’haver-ho fet i alhora penso que es podria recuperar la idea per a properes edicions. Els participants, de manera voluntària podrien personalitzar cartells que fossin posats a la venda a un preu molt assequible i que servis per recollir diners per a l’organització. Així potser es podrien llogar els pisos superiors de l’Ateneu i ampliar i esponjar la participació de la col·lectiva i millorar el seu nivell qualitatiu i expositiu.

Per pensar-hi 

dimarts, d’octubre 13, 2020

MARIANO CABELLOS: PIEDRA, PAPEL, MADERA



Durant molts anys Mariano Cabellos ha estat el paradigma de l’impressionisme a Mataró. Però un impressionisme de debò, no d’aquells edulcorats que han practicat tants i tants artistes figuratius .

 La seva obra semblava ser la confluència exacte i perfectament equilibrada entre la encegadora llum de la seva Atienza natal, amb tota la força dels grocs, terrosos i violacis de Castella, amb la llum més melodiosa i el cromatisme ple de matisos de la mediterrània que copsa aquí en el seu lloc de residència. I amb això bastí i vestí durant anys unes vistoses visions de gran atractiu visual.

                    

Però de fa temps que Cabellos ha tingut molt clar que el paisatgisme que practicava, per més ben fet que fos i per més èxit que tingués entre els seus seguidors, no responia ja a la seva necessitat artística, ja que Cabellos és dels que entén que l’art és la forma més pura d’expressar les emocions i sensacions  més íntimes de l’autor. I aquestes havien variat amb el pas del temps.

L’exposició ”Proceso” ( Col·legi d’Aparelladors,2013) va ser un primer pas de desempallegar-se del passat. Un fet que s’accentuà a “Catàleg de Mirades” ( Can Caralt. Museu de Llavaneres, 2014) on el protagonisme del seu paisatgisme impressionista ja perdia el predomini davant el dibuix, un element sempre preuat per l’autor i que practica amb precisió de tècnica clàssica, però alhora amb un concepte absolutament actual. Al mateix temps també l’escultura agafava veu protagonista , amb dues vessants complementaries: La clàssica amb les escultures d’alabastre amb referència a instruments musicals   i una rotundament contemporània en una línia d’art pòvera amb elements procedents del reciclatge.

                      


Ara, tot allò que esclatava en sordina fa uns anys, esdevé ja en protagonista absolut en aquesta “Piedra, papel, madera” , exposició que ens ofereix a l’espai Capgròs durant aquest mes d’octubre, i a on esclata absolutament aquest Cabellos contemporani que res sembla a tenir a veure amb el Cabellos pintor impressionista més conegut de tots.

“Fa uns anys vaig prendre consciència de la necessitat de no malgastar els recursos del planeta, de donar una nova utilitat als materials” ens diu l’autor en la seva presentació. I d’aquí aquest art absolutament sostenible que presenta amb materials i elements de reciclatge: L’alabastre, son retalls de blocs rebutjats d’una fàbrica ; la fusta prové d’un xiprer de més de cents anys que va morir; i el paper son les filadures de  documents trinxats del seu lloc de treball.


                     


Amb aquest estris i la seva imaginació i capacitat creativa, confegeix Cabellos un sentit homenatge a la música i a la natura. I ho fa amb unes vibrants escultures d’instruments musicals realitzades amb una dolçor però alhora amb una força interior que donen la impressió que en qualsevol moment hi podríem treure els més afinats sons. El mateix succeeix amb unes pintures d’instruments impossibles que ens retrotrauen forçosament a aquells que imaginà el gran Pepe Novellas.

                                                   


En el que pertoca a la natura, Cabellos retorna a la mar amb unes petits peces en les que amb restes de tot, estructura animalons fantàstics , plens d’art i equilibri, arrodonint-ho tot amb una espectacular escultura ( la millor peça de l’exposició), amb un peix espectacular ple de vida, ritme i harmonia.

                        


La mostra que com poques vegades està equilibrada en el nombre de peces presentades s’arrodoneix amb un tors i alguna composició que serveixen de lligam amb l’obra que presenta en el Sant Lluc en aquest desig de continuïtat per aquest camí que sembla ja sense retorn possible.

Exposició de la que recomanem ferventment la visita i en la que ens trobarem a un artista en plena maduresa  després d’una evolució tan sorprenent com positiva.

Felicitats .

 

 

dijous, d’octubre 08, 2020

TARANNÀS. “EL PAPER”. LA DESTIL.LERIA




En el que ja sembla tradició, La Destil·leria inicia temporada amb una exposició de la sèrie “Tarannàs” , comissariada per Alberto Romero Gil. Si “la realitat” i “el jardí” van ser els protagonistes de les edicions anteriors, ara és “el paper” el que agafa el relleu amb Tamara Ablameiko, Albert Alís, Carmen Chofre; Ana García, Sabine Finkenauer, Marta Lafuente, María Lería, Javito Ruiz, Bego Tarrades, David Vergés i el mateix Alberto Romero com protagonistes.

Després de visitar l’exposició , un estrany sentit d’ambivalència m’ha envaït. I és que estan conformada la mateixa per un seguit de bones obres, ben resoltes , amb intencionalitat i amb un evident sentit estètic que fa plaent la visita, el resum, el regust, allò que els enòlegs diuen regust en el sota boca, aquest és quasi inexistent, ja que malgrat les intencions dels autors no existeix cap lligam en l’exposició que doni cos i força al conjunt.




Succeeix això ja que el lligam que hauria de donar consistència al conjunt és simplement el paper, i el paper és suport i incideix poc en la realització dels treballs, de fet i manera que en alguns casos el trompe l’oeil és evident i queda clar que les obres podrien haver-se establert damunt d’altre suport amb un resultat absolutament idèntic.

Actualment el suport no és el condicionant que era fa tan sols unes dècades. Llavors mentre que hi havia teles de bona qualitat , no succeïa el mateix amb els papers, el que feia que les obres amb aquest suport eren menysvalorades ja que amb el temps, envellien malament, apareixien taques, fongs, engroguia el material etc., el que provocava desconfiança tant en els creadors com en els compradors.

No succeeix el mateix ara. De papers n’hi ha de tota mena de tot el ventall de qualitat i estic per afirmar que pel general son molt millors que les teles comercials, que s’han adotzenat i precisen de teles escollides si es vol obtenir els millor resultats.

                     

Per això, centrar una col·lectiva en un suport, té el risc i el perill que quedi esfilagarsada i deslligada i que malgrat les bones obres de la mateixa, no obtingui un resultat global potent.

Tarannàs, el paper, és com aquella pel·lícula amb molt bons actors, i bones interpretacions, però que no atrau per que la història que s’explica no és atractiva. Ni més ni menys és el que succeeix ara a la Destil·leria.

Una exposició d’agradable visita amb algunes obres més que interesants però sense una transcendència ni plàstica ni sensorial.

dilluns, d’octubre 05, 2020

SANT LLUC 2020 (II). ANÀLISI CRÍTIC

                                                    

   

Com quedava ben clar per les reflexions de l’anterior post del Sant Lluc, l’edició d’aquest any 2020 és en un sentit absolut d’un nivell fluix, nivell especialment marcat per les importants absències de la gran majoria, per no dir de la quasi totalitat, d’artistes importants de la ciutat.

Una sensació que s’accentua per l’atapeïment de les obres que malgrat disposar de més espai per l’absència per raons pandèmiques dels alumes dels Batxillerats artístics, no mantenen la distància de seguretat que no tan sols és obligada en el coronavirus, ans també en una exposició que vulgui mostrar adequadament les seves obres. Fet que s’obviaria amb una nivell de tall més estricte. En aquesta ocasió una vintena llarga de peces son absolutament prescindibles per el seu nul valor i per el mal que fan a la valoració del conjunt.

                             

En una valoració més relativa haurem de considerar el nivell d’aquest sant Lluc superior a l’anterior edició, a bon segur per dues raons: per un costat per que les sorpreses d’autors desconeguts som més abundants i positives i per que el nivell de les obres dolentes, és menys negatiu que en altres edicions.

                           

                                  


                                   

                                          


Son pocs, ben pocs, els artistes participants que podríem qualificar com de reconegut prestigi  però en la majoria d’ells les obres presentades responen al seu nivell habitual, fet que és d’agrair. I evidentment les seves obres ocupen llocs d’honor en la valoració de la col·lectiva. D’entre ells les sorpreses més positives, -element que sempre cal cercar en aquesta col·lectiva-, estan en Mariano Cabellos, Toni Martí , Susi Vilaseca i Joan Poch amb obres interessants que obren nous camins en la seva evolució artística. Igualment cal remarcar la confirmació de Pere Bàguena i Albert de Jaime en el camp escultòric i la recuperació com artista pintor de Sergio Laniado.


                       


Cal remarcar en la visita i com a punts més importants i valuosos de l’exposició, l’apartat dedicat a fer record i homenatge a Josep Mª Gomis, traspassat aquesta primavera i d’entre les obres de la col·lectiva prestar molta atenció a les obres de gravat en els seves més diverses modalitats. Quasi totes elles son de gran qualitat i les que no assoleixen aquest nivell superen amb escreix la vàlua mitjana de la col·lectiva . Tots els seus autors son a considerar com del millor de l’exposat ( Oller, Morales, March,  Lorton, Huertos, Casas, Rossell...)


                                          



                                


L’apartat de Josep Mª Gomis està tractat amb sensibilitat i selecció i hauria de ser prèvia d’una merescuda exposició antològica que doni fe de la seva vàlua. Però el recull presentat avui és més que correcte, amb una encertada pinzellada als diversos conceptes que va conrear en la seva vida artística. Des del realisme figuratiu més clàssic fins a les obres més actuals elaborades amb resines ,junt amb els dibuixos que les acompanyen, Gomis dona lliçó fefaent no tan sols de la gran qualitat tècnica que atresorava, ans també de la seva filosofia vital amb aquell punt d’ironia i d’alegria de viure. Un recull amorós que cal examinar detingudament.

                                     

                           

I finalment , i com element molt important ja que aquest és potser l’únic punt defensable de l’actual Sant Lluc, hem de remarcar els treballs d’autors absolutament desconeguts de la majoria i en alguns casos també d’un mateix, amb obres que obliguen a prestar acurada atenció a la seva propera consolidació i / o evolució.


                                       




Així ens trobem amb:  Ester Tenedor ( agosarat i ben resolt el seu tema floral, amb un esteticisme lliure i actual. Del millor de la col·lectiva ); Carme Rigola (sensible tema floral ben treballat ); Roser Busquets ( complexa composició ben resolta amb ritme i equilibri); Alexandra Chaves ( ben resolta la seva abstracció espaial de reminiscències kandisnskianes); Òscar Cervantes ( amb una complexa composició sàviament resolta en equilibri i color); Mario Martínez Pitarch ( hàbil composició d’arrel matissiana , d’atractiva mirada per el seu ritme i netedat); Michèle Le Pape ( abstracció poètica d’equilibrat contrast cromàtic, amb ritme i gestualitat gestat mitjançant una alta qualitat tècnica). Josep Mora (la seva peculiar tècnica dona pas a unes creacions impactants  a les que cal exigir ja una volta més potser amb la intervenció del color). 


                                              



Si vostè és optimista quedis en aquests detalls positius que nomenem, si és pessimista quedis en el poc que aquests signifiquen en la realitat del mar creatiu de Mataró. I si és realista  potser acabi pensant com un mateix, que solament amb aquest vímets no es pot ni bastir, ni vestir, una col·lectiva que representi la realitat artista local i que cal urgentment fer un gir important a la proposta actual.

 

Ps.- Les obres reproduïdes corresponen per ordre a J.M. Gomis, J. Poch. P. Bàguena, A. de Jaime, M. Vilert, M. Cabellos, S: Laniado, C: Lorton, E. Huertos, S; Vilaseca, A. Anaya, J.M. Gomis, T. Martí, S: Rabassa, M. Casas, E. Tenedor, J: Coll, M. Le Pape, C. Rigola, R. Busquets,A. Chaves,O: Cervantes, M: Martínez Pitarch.


diumenge, d’octubre 04, 2020

SANT LLUC 2020 (I) REFLEXIONS GENERALS

        


El coronavirus ho ha canviat tot i no cal entrar en detalls, prou que els patim en el fons i en la forma, però la força de la pandèmia  amb el que no ha pogut és amb el Sant Lluc que manté intacta la seva estructura, la seva arrel, la seva essència i inassequible al desencís, contra tot i contra tots, segueix mantenint-se fidel a uns criteris esdevinguts dogmes de fe i endavant les atxes.

El Sant Lluc 2020 és exactament igual que el del 2019, el del 2018 , el de... i lamentablement a bon segur que el del 2021. Encara que a cada bugada es perdi un llençol, i actualment dels artistes que podíem considerar top 30 de la ciutat,  ens sobrin dits d’una mà per comptar-los entre els participants. Ben llunyana a qualsevol sentit de professionalitat  la mostra ha esdevingui tan sols aparador privilegiat per a afeccionats amb més o menys nivell artístic per aconseguir el seu minut de glòria tot fent guàrdia davant la seva obra per enorgullir-se davant amics i veïns.

Quan un negoci va de davallada ha d’examinar ben racionalment les causes de la mateixa i intentar posar-hi remei. Si any rere any, els bons artistes mataronins et donen l’esquena, caldrà preguntar-se per quina raó renuncien a una exposició en un indret privilegiat i un nombre de visitants important.

Amb la perspectiva que em dona haver estat protagonista amb la meva critica en 45 edicions, superant a qualsevol participant de la col·lectiva, he de cridar ben fort que ja n’hi ha prou. Que aquest Sant Luc, concebut d’aquesta manera ha de morir ja. No és present i no té cap mena de futur.

Que no serveix l’excusa del nombre de participants i de la porta oberta que pot significar per alguns. No, rotundament no. EL Sant Lluc ha de recuperar el seu projecte iniciàtic quan allà la post guerra, que no era cap altre que fer avinent als mataronins l’art que es feia a la ciutat.

Mataró té nivell i qualitat en un nombre considerable d’artistes com per exhibir una gran col·lectiva d’artistes locals. El Sant Lluc ha de ser el reflex més aproximat a la realitat plàstica local i no com ara que és una mostra menor amb un bon nombre d’obres absolutament inacceptables, i no vull ni pensar amb el que s’ha quedat fora.I que evidentment no representa en res la realitat plàstica local.

Cal en primer lloc recuperar les dates tradicionals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre). Activa ja la temporada és molt més fàcil trobar l’aquiescència dels creadors que ara  amb recollida d’obres els primers deis de setembre fa que molts d’elles caiguin en l’oblit. I cal exigir als participants una obra adient al seu nivell.No val qualsevol obra arreplegada de l’estudi.

Actualment els creadors importants no volen prendre-hi part  ja que les seves obres no llueixen , tant per l’atapeïment general de l’exposició, com per que no volen estar acompanyats d’obres d’ínfima qualitat. I tenen bona part de raó. I no val a dir allò que he sentit més d'una vegada : "ells s`ho perden"

Una bona solució seria ocupar tot l’espai expositiu de l’Ateneu. Amb exposicions diferenciades per qualitat en cada pis. I amb un muntatge espaiós que posés en valor l’exposat. Que això costa diners?. Una exposició d’aquest nivell crec que fàcilment podria estar esponsoritzada per Cultura Mataró per el que significaria. I si no hi ha altres maneres, com per exemple amb els cartells personalitzats tal i com es feia a començaments dels setanta.

I el Sant Lluc s’ha de vestir del que en realitat hauria de ser, la Festa major de l’Art mataroní. Algun acte cultural complementari (conferència / debat). El reconeixement anyal a un artista per la seva trajectòria, una mica més enllà del que ara significa l’artista convidat i altre activitats haurien de vestir l’exposició convertint-la en un brillant aparador de l’art local.

És ineludible  iniciar ja un debat obert en l’intent de revitalitzar un difunt que sembli que gaudeix de bona salut en l’aparença del bon nombre de participants, però que està en estat gangrenós per la poca qualitat majoritària del presentat, amb ben poques excepcions puntuals .

Cal posar mans a l’obra si no volem cantar ben aviat el rèquiem definitiu.