Després de visitar l’exposició , un estrany sentit d’ambivalència
m’ha envaït. I és que estan conformada la mateixa per un seguit de bones obres,
ben resoltes , amb intencionalitat i amb un evident sentit estètic que fa plaent
la visita, el resum, el regust, allò que els enòlegs diuen regust en el sota
boca, aquest és quasi inexistent, ja que malgrat les intencions dels autors no
existeix cap lligam en l’exposició que doni cos i força al conjunt.
Succeeix això ja que el lligam que hauria de donar consistència
al conjunt és simplement el paper, i el paper és suport i incideix poc en la
realització dels treballs, de fet i manera que en alguns casos el trompe l’oeil
és evident i queda clar que les obres podrien haver-se establert damunt d’altre
suport amb un resultat absolutament idèntic.
Actualment el suport no és el condicionant que era fa tan
sols unes dècades. Llavors mentre que hi havia teles de bona qualitat , no succeïa
el mateix amb els papers, el que feia que les obres amb aquest suport eren
menysvalorades ja que amb el temps, envellien malament, apareixien taques,
fongs, engroguia el material etc., el que provocava desconfiança tant en els
creadors com en els compradors.
No succeeix el mateix ara. De papers n’hi ha de tota mena de
tot el ventall de qualitat i estic per afirmar que pel general son molt millors
que les teles comercials, que s’han adotzenat i precisen de teles escollides si
es vol obtenir els millor resultats.
Per això, centrar una col·lectiva en un suport, té el risc i el perill que quedi esfilagarsada i deslligada i que malgrat les bones obres de la mateixa, no obtingui un resultat global potent.
Tarannàs, el paper, és com aquella pel·lícula amb molt bons
actors, i bones interpretacions, però que no atrau per que la història que s’explica
no és atractiva. Ni més ni menys és el que succeeix ara a la Destil·leria.
Una exposició d’agradable visita amb algunes obres més que
interesants però sense una transcendència ni plàstica ni sensorial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada