dissabte, d’abril 30, 2011

A QUI DIMONIS INTERESSA LA CULTURA?



Que la cultura no sembla interessar a ningú és fet tan evident que ha esdevingut una afirmació que ningú gosa ni tan sols discutir. Que no és un tema primordial en la política és fa més evident que mai en aquets dies i per arreu , tot observant el minso i secundari paper del que disposa en qualsevol programa electoral, sigui del partit que sigui i sense excepcions. I per els incrèduls bo es recomanar el magnífic article al respecte publicat per Joan Salicrú en el seu “Riera 48”.

Però si això és lamentable, molt més ho és que una entitat que encara que sols fos per raons estrictament laborals i econòmiques com és el cas de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural , convoqui una taula rodona pública per parlar de cultura i ho faci d’amagatotis , sense cap mena de publicitació i per tant amb uns resultants excel·lents en el que pertoca a ponents , però escandalosos en el que pertoca a assistència i per tant a possibilitats de que els projectes culturals dels diversos partits i coalicions que es presenten a les eleccions arribin de manera clara als ciutadans en general i molt especialment a aquells que creuen que la cultura ha de ser un dels pals de paller de qualsevol projecte de ciutat.

Així el passat dijous i al Casal Nova Aliança tan sols una vintena de persones varen assistir a un debat cultural amb la presència de representants dels principals grups que es presenten a a questes eleccions . Un debat que repeteixo era desconegut per a tothom  ja que ningú del bon gruix de persones de l’àmbit cultural amb els que he parlat en tenia cap mena de coneixement .
D'aquesta manera, si descomptem el parell d’acompanyants dels ponents , el públic quedava reduït a quatre tècnics de l’IMAC prenent les oportunes anotacions dons comença a ser el moment de preparar estratègies ara que sembla s’acaba el xollo, en Nico Guanyabens i un parell de persones més. Vergonyós i definitori del nul interès per part d’aquells que “viuen” de la gestió de la cultura per que aquesta sigui objecte de qualsevol mena de debat de futur, no fos cas que algú creies que poden ser possibles i més eficaces altres maners de gestió.

Ens hem de quedar dons tan sols amb l’article de l’acte que amb la signatura de Vern Bueno publica el capgròs.com en el que observem que res de nou es presenta en aquesta nova convocatòria electoral. Del públic total al privat quasi total, podem anar per tots els colors de l’arc de Sant Martí. Això sí, en el convenciment absolut que la dura realitat dels diners comportarà unes limitacions que a bon segur poden ser esfereïdores si no hi ha un exercici de treball i imaginació tant per part dels gestors públics com dels privats i de les associacions.

Però no ens agradaria que la nefasta organització de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural , de la que esperem que en la realitat facin millor el seu treball que no pas han gestionat aquest acte , no sigui excusa per no repetir aquesta discussió cultural de manera pública , oberta i comunicada . Penso que som molts els interessats en el debat al que ens quedat al marge i que ens agradaria escoltar i discutir projectes de futur.

Clar que en la crítica no han de quedar fora tampoc els mateixos partits que no s’han fet ressò de l’acte en el seu entorn, quan en canvi t’omplen el correu de comunicats i convocatòries de tota mena , algunes certament divertides com la Paulí Mojedano convidant-me a un acte del tema de joventut , tema del que lamentablement ja estic una mica lluny.

dimarts, d’abril 26, 2011

DIVERSITAT

Fa un parell de post que parlava de mones i del meu enyorat record de les mones de crocant. En Miquel Àngel Faidella, bon amic em comenta que lla també n’havia menjat de petit i pel meu record m’envia aquesta fotografia amb dues mones de crocant. Serà qüestió de seguir la pista i començar a quedar amb ell per l’any vinent i aconseguir-ne una per tornar plegats a temps d’infantessa.


En Miquel Àngel és a més una de les ànimes màter de l’Associació Sant Lluc que comença ja a preparar la seva festa biennal de la Torres García ,amb data de la grossa pel 12 de Maig. I vagi coma prèvia el que m’ha dit un ocellet de que enguany el nivell qualitatiu és millor que el de les anteriors edicions , fet del que ens congratulem i molt.
I ja que parlem de la Sant Lluc valgui la convidada per demà  quan els nervis del Barça- Real Madrid ja estiguin asserenats  - espero que amb tota alegria -,per fer oportú canvi de cabal i acostar-se a m1tv i veure el debat de “Pantalla Oberta” amb el tema de la Biennal, amb la participació de la gent del Sant Lluc , amb Marc Llacuna, guanyador de l’anterior edició , i amb el que això escriu. A priori m’agrada pensar que pot ser un debat interessant i espero que profitós.




Com profitosos poden ser  els dos actes artístics culturals previstos pel proper dijous. Estic totalment convençut que un ho serà, com és el cas de l’exposició que Sandro Soriano presentarà a l’espai Capgròs en la que pot ser el seu refermament absolut en el món artístic mataroní amb la peculiaritat ben personal del seu estil.



De l’altra , la cosa està per veure. Parlo de la xerrada que l’alcaldable Joan Mora realitzarà a Gal-Art tot parlant del seu programa especialment en el que pertoca a cultura i art. Serà capaç de presentar una idea novadora ?.
Penso que no i ho lamento especialment per Francesc Masriera , regidor actual de CiU i que al meu entendre ha estat relegat injustament en la llista electoral. Vull públicament felicitar-lo per el paper que ha dut a terme en la vida cultural mataronina , per la seva constant assistència als actes cultural, - fet del que molts haurien de prendre nota -, per la seva bonhomia , per saber escoltar , per discrepar en el diàleg , per no voler imposar mai res.
Una línia d’actuació la de Masriera que cal remarcar com és mereix. No el coneixia , però em plau pensar que en aquest moments  ens podem considerar mútuament amics.

No puc desitjar que surti elegit directament ( espero que CiU tregui molts menys regidors) , però molt em plauria que encara que fos per línia indirecta tornés a ocupar una cadira electa i puguem seguir gaudint del bon tracte de la seva presència.

Ps.- Parlant de xerrades a Gal-Art , sembla ser que va existir una confusió en les convocatòries i aquesta no va arribar mai a mans del PSC que s'ha posat disposició de la galeria per celebrar la xerrada en el dia que sigui més adient.

dilluns, d’abril 25, 2011

BIENNAL TORRES GARCÍA . 
MARC LLACUNA



Queden escassos quinze dies per arribar al 12 de maig en que es farà pública la decisió del jurat al respecte de la IV edició del Premi de Pintura Biennal Torres García quan encara cueja l’anterior edició degut a l’emplaçament de l’obra guanyadora de Marc Llacuna , propietat de tots els ciutadans mataronins ja que va ser lliurada a l’alcalde com a representant de la ciutat , per part de l’organització del Concurs.

Durant molt de temps , els post d’aquest “Transport Públic” acabaven amb la queixa al voltant de la manca de web del Museu Bassat i al fet de que més de 500 dies després del lliurament a la ciutat l’obra de Marc Llacuna , guanyadora de la darrera edició, encara no estava col•locada en el lloc adequat per a gaudi de la ciutadania.
La queixa va desaparèixer de cop i volta davant l’avís que vaig rebre mitjançant contacte de que la peça havia estat penjada a la Biblioteca Pompeu Fabra. No en vaig voler comentar res fins a ser-ne testimoni directe, fet que no ha pogut estar fins aquesta setmana i el cert és que sí, l’obra de Marc Llacuna està penjada en la Pompeu Fabra , però en un indret i unes condicions tan vergonyoses que indiquen de manera fefaent el menysteniment més absolut que té el nostre govern per el patrimoni artístic de la ciutat.

Si l’obra d’Antoni Perna ja va ser vergonyosament col•locada en un indret de la Pompeu en la que no es poden observar cap de les seves subtilitats que la van fer mereixedora del premi, el cas de Llacuna és encara més sagnant ja que estat col•locada a ran de sostre , ben a prop d’una finestra i a tocar d’una línia de fluorescents, circumstàncies que a més d’impedir qualsevol visió correcte de l’obra , indiquen que no cal ser molt intel•ligent per entendre que té tots els números per a que dintre de poc estigui malmesa , com ja ho està de fa temps i sense cap mena de ganes d’arranjar-la, l’obra de Josep Mª Codina que es troba en el mateix indret.

La col•locació de l’obra de Llacuna és un veritable atentat cultural i artístic, però el que es pitjor és que davant del cas Perna , Baron és va comprometre davant les càmeres de la televisió comarcal i del mateix Marc Llacuna a consensuar amb l'artista el millor indret per a col•locar l’obra guanyadora.
Un fet que no ha succeït ja que l’autor s’assabentà de la “grata nova” de la col•locació de l’obra mitjançant una trucada del que això signa, explicant clarament que no ha rebut mai cap trucada de l’Ajuntament , que mai se li ha proposat cap indret de col•locació i recordant de nou el que ja va dir en motiu de l’exposició “Noves adquisicions” , que a l’obra li calia ja una restauració degut a diverses “rascades” que apareixien degut a un mal estat de conservació.

Queden quinze dies per a una nova edició de la Torres García. És ineludible que l’obra de Llacuna sigui despenjada del lloc on està, es restauri convenientment , i es pacti , - tal i com Baron es va comprometre – un indret adequat per a l’obra i per a la seva importància. De no ser així, bo seria que Baron tingués la dignitat del silenci en l’acte oficial de la nova edició , i no taqués més la seva imatge, aquella que sembla de benefactor de les arts però que a l’hora de la veritat les deixa abandonades . La malaurada exposició de Pepe Novellas i el cas de Marc Llacuna en son exemple prou fefaents.

diumenge, d’abril 24, 2011

SANT JORDI I LA MONA


Diuen que no soc un home molt fidel a les tradicions , però penso que m’agraden i força. Evidentment m’agraden més els Reis que no pas Papà Noel. M’agrada la disbauxa de la revetlla de Sant Joan i de les festes Majors , encara que no soc gaire de gegants , castellers etc. i molt menys de correfocs als que simplement odio amb totes les forces i dels que tinc una fòbia absoluta. No soc de sardanes però em donen un toc festa que agraeixo i soc més que del dinar familiar, de la xerrada de sobretaula discutint del diví i de l’humà. I evidentment soc , i molt, de Sant Jordi i de la mona.

En el que pertoca a la Mona com és natural la cosa va de davallada. Desaparegut el dinar de germans i germanor compartint tots la mona de tots , per òbvies raons de disgregació familiar, ara cada germà ja té la seva “pròpia” família amb les oportunes descendències , em queda encara les “mones” de les filles , cada vegada més simbòliques però que ens segueixen permeten el plaer de la queixalada a la xocolata, tot deixant grasses i colesterol de banda per un dia.

Em queda però en aquest dia un record clar de la “meva” mona d’infantesa que no era de xocolata i sí de “crocant” ( guirlache ) que a mi em xiflava  pel gust i les formes. De molt petit el meu padrí me’n va regalar una i em va agradar tant que va seguir amb ella fins a l’adolescència en que hi va posar punt i final.
Un tipus de mona totalment desaparegut, suposo que degut a que ara seria enormement cara tant per material com per hores de treball, i que segueixo buscant pastisseria a pastisseria quan arriba aquesta època , en l’afany de recuperar un olor que vaig perdre i que mai més a bon segur recuperaré.

( És una figura tan del passat que ni al Google n’he trobat una imatge per a reproduir)

 SANT JORDI

Sant Jordi és per a mi sagrat. L’he mamat de ben petit quan encara això del llibre i la rosa estava a les beceroles i ha deixat petja en mi. El meu pare , lector impenitent , va saber fer-nos despertar el goig de la lectura ( ara llegeixo molt menys del que voldria ) i també de la importància del dia que ell ja sovintejava quan vivia a Barcelona anant a la fira de Roses del Palau de la Generalitat.

Òbviament que hi ha hagut roses a casa. Si les mones minven , les roses creixent. Ja se sap, tenir noies en l’edat  implica roses guarnides que deixen les teves en el racó ,llei de vida que acceptem gustosos.

I també hi ha hagut els corresponents llibres dels que per no portar a engany n’ofereixo les corresponents portades.

Uns llibres en les que enguany ha dominat la llengua castellana , fet que no em preocupa gens ni mica, acostumat a sovintejar ambdós idiomes amb tota igualtat , però amb predomini de la literatura catalana. I no vull ser de nou torrecollons amb el tema, però si a Marsé no el considerem com un mestre de la literatura catalana ( no de la literatura en català ) és que anem errats. Com podria ser en el cas de Mendoza , encara que a bon segur que no en aquesta novela.

Un dia de Sant Jordi , ben joiós per a mi i més en veure els resultats finals que demostren l’arrelament absolut de la festa , caigui quan caigui . un arrelament que al meu entendre fa molt més país que les fàtues paraules de tants i tants polítics que sortosament en aquest dia queden aclaparats i sepultats per la forca de les paraules del poble pla i la força de les lletres i les idees de tants i tants escriptors que converteixen en festa grossa , aquella la del nostre Sant Patró,





dimarts, d’abril 19, 2011

1000


Aquest post que ara enceteu és l’entrada amb la que s’assoleix la mítica xifra de 1000  post / entrades, és a dir que aquest “transport públic” que ara ocupa la pantalla del vostre ordinador ha esdevingut ja mil·lenari.

1000 entrades que signifiquen un mínim de 78000 visitants i més de 105000 pàgines servides , això seguint el comptador de visites que s’instal·là força tems p després del seu inici.

Per això vagi avui el meu agraïment més sincer a tots aquells que us acosteu a llegir les meves opinions , agraïment que accentuo a aquells més fidels que em teniu als favorits o en sou seguidors i que quasi em renyeu quan durant uns dies estic més gandul i no l’actualitzo.

Gràcies per llegir-me , aguantar les meves neures i obsessions i especialment per haver-lo convertit en un espai una mica de referència en el que pertoca a l’art de la ciutat i entorns i també en el que pertoca a la política culturl.

Gràcies a tots : Als que creieu que és un blog necessari, als que aneu més enllà i el considereu de referència i obligada lectura. Als que creieu que em passo molt, als que penseu que soc un blog contaminant , als que us serveixo d’informació, guia o consell. Als que em llegiu per posar-me a parir , als que em defenseu i als que m’ataqueu, als.....

Gràcies a tots per que assolir 1000 post és una xifra magnífica que m’ha permès viure intensament el meu pensament al menys mil vegades i m’ha permès acostar-me a tots vosaltres per expressar el que penso i sento.

I ara , permeteu-me una amenaça. Vaig a per mil més ( tirant baix ).

Gràcies

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L’EXPOSICIÓ RETROSPECTIVA DE
JOSEP NOVELLAS ( II )




REFLEXIÓ PERSONAL

Al costat de la reflexió general de la que parlàvem ahir en el convenciment de que aquesta no és l’exposició que calia per refermar i enlairar el valor artístic de Pepe Novellas,  un manté una molt més dubitativa reflexió interior i personal al voltant de sí ha valgut la pena implicar-se en la mateixa , com així un ho ha fet en cos i ànima.

Quan em vaig reunir per primera vegada amb Glòria Bosch en presència d’Ester Merino i Ricard Navarro, la meva expressió d’acceptació després de molts dubtes, va ser : “Intentem-ho “. I així ho hem fet , però vistos els resultats finals em neguiteja pensar que amb el que s’ha aconseguit s’ha “matat” per molt temps, per no dir per a sempre , la possibilitat de l’antològica que mereix Pepe Novellas i que en canvi si el resultat hagués estat més decebedor potser la necessitat de l’antològica hauria estat més evident i hauria esdevingut imprescindible.


Potser és una reflexió que alguns podran considerar fal·laç i que indica un grau màxim de prepotència per la meva part en pensar que la qualitat de la mostra depenia del meu fer. No és aquesta ni la meva intenció , ni la realitat de la qüestió. He treballat a fons i estic content i satisfet d’haver-ho fet. En tan sols tres setmanes he aportat a la selecció un centenar llarg de peces . Hem obert espais no contemplats com eren els de l’obra gràfica , l’escultura , la joieria , els cartells ... Quasi la totalitat de les obres presentades en vitrines han vingut per aquest costat i la mirada arrodonida per l’escrit del catàleg m’omple de satisfacció.

He tingut el goig i el plaer de treballar amb Glòria Bosch, increïble professional i millor persona , que m’ha tractat de tu a tu en el sentit professional i ha escoltat sempre les meves opinions , reflexions i suggeriments , actuant després tal i com ella creia convenient, és a dir, tal i com ha de ser.


He pogut aprofundir el coneixement del treball d’en Pepe mitjançant les llargues converses que he tingut amb bona part dels seus amics que m’han fet partícip d’un munt de detalls i confidències, aconseguint així entendre més el fer de  Pepe Novellas i per tant poder fer una lectura més correcte del seu art.

Penso que la meva aportació, i quan dic meva ho dic amb tot el gruix que han i m’han aportat  companys i amics, ha servit per millorar l’exposició i per tant estic segur de que per aquest cantó ha valgut la pena. Però em queda el neguit del dubte de si aquesta exposició en certa manera híbrida , no haurà matat definitivament l’antològica que calia i que ara encara més cal. I potser en part haurà estat per culpa meva.

Un dubte que sols el pas del temps i els fets que succeeixen em podrà desvetllar.

REFLEXIÓ INSTITUCIONAL



No tinc ni la més remota idea de que en pensen els que manen en relació a l’exposició. Ni en el moment de la inauguració ningú em va dir res , ni tampoc ho han fet ens els dies que han passat. Com tampoc l’IMAC em va dirigir ni tan sols una paraula en les setmanes en que vaig treballar per l’exposició, fet per a mi del tot inaudit i incomprensible.

Però el que sí tinc molt clar és que massa vegades vaig tenir la sensació que els únics que tenien un veritable interès en que l’exposició fos un èxit en tots els sentits era la gent de Caixa Laietana , que van fer mans i mànigues per poder arribar a bon port i de la manera més brillant possible.

Em costa entendre la desídia municipal generalitzada envers l’exposició. Penso jo que van creure que amb els diners ja n’hi havia prou i és evident la deixadesa general de la seva actuació. Els convido a passejar per la mostra i intentar trobar les obres de propietat municipal, és a dir  de tots i es trobaran amb la més desagradable de les sorpreses.


L’Ajuntament no té obres de Novellas , o és que potser les ha perdudes?. Com es possible que es presentin diversos cartells municipals i cap original ?. O s’exposi la felicitació nadalenca oficial impresa de 1991 i no pas els treballs originals?. Tenint en compte que l’Ajuntament era coorganitzador de l’exposició, fets com aquets depassen la meva mentalitat i en aquest em retrotrauen a l’anterior exposició retrospectiva de Novellas organitzada també per Laietana i l’Ajuntament , que va tenir també una trista història davant la negativa del llavors PMC , a col·laborar en la mateixa ( Benito de regidora i Bonet / Peran de responsables de plàstica) , tal i com queda ben clar en les hemeroteques.

 REFLEXIÓ POLÍTICA



Encara no estarà decidit el nou consistori quan l’exposició de Novellas tanqui les seves portes i bé estaria que qui pretengui manar en l’àrea de cultura fés petita reflexió d’una realitat.
( Per cert, intento creure en les paraules de Baron en el dia de la presentació electoral quan deia :” Farem de la cultura un dels motors de desenvolupament de la ciutat” . Per tant intento creure que aquesta vegada sí i que el PSC no ens trairà de nou regalant cultura a canvi de qualsevol futesa) .

Dons bé, a partir del dia en que s’acabi aquesta exposició que ojalà ( que vol dir que Déu ho vulgui ) tingui un ressò absolut,  algú de l’Ajuntament em podrà dir on podré veure alguna obra de l’artista . Pregunta que es podria multiplicar amb qualsevol dels noms que formen la història de l’art mataroní i la realitat d’avui mateix.
De que serveix recuperar el nom i l’obra d’un artista , si després cau en l’oblit de la inexistència?.

I aquest és un punt que caldria aclarir en la campanya electoral. La inexistència d’una col·lecció pública , d’un veritable fons d’art local. El no destinar cap espai a donar lluentor als nostres creadors els converteix en invisibles , alhora que fa quasi inútils exposicions com la que estem comentant.


PS.- Si cal buscar maneres de fer i tot tenint ben present la crisi actual, no fa falta un gran viatge per veure com es poden fer les coses , fer-les bé i amb poc pressupost. Acostar-se a Sant Andreu de Llavaneres , veure el Museu de Can Caralt i parlar amb Lluís Albertí son elements suficients com per bastir els fonaments d’un projecte mínim que és obligat existeixi en una ciutat com la nostra.

Totes les obres presents en aquest post son de Josep Novellas

diumenge, d’abril 17, 2011

REFLEXIONS A L’ENTORN DE L’EXPOSICÍÓ RETROSPECTIVA DE
JOSEP NOVELLAS ( I )




Ja han passat dues setmanes d’ençà l’obertura de l’exposició dedicada a Josep Novellas, un temps suficient ja per, una vegada descarregades les emocions i tensions pròpies de la mateixa , poder fer reflexions i consideracions públiques al voltant de la mateixa.

Per començar cal dir sense embuts que ens trobem davant d’una magnífica exposició , que malgrat que la intensitat aclaparadora de Can Palauet es dilueix en part a les sales de l’Ateneu ,  on justament podem trobar més la veritat general de l’artista , tot seguint la sorprenent varietat dels seus registres artístics . Ambdues vessants formen en conjunt una mostra el suficient explicativa del fer de l’artista.

Però , tot i tenint en compte això, hi ha dues preguntes que no deixen de voltar pel meu cap. Una és una pregunta general : És aquesta l’exposició que mereixia Pepe Novellas i que calia exigir ? . L’altra és més íntima i personal : Vaig encertar entrant en l’organització de la mateixa amb tant poc temps per davant?.

Dues preguntes que en certa manera em torturen i que sols en el cas de la primera té per a mi una resposta clara i contundent. Una resposta que porta la contundència del NO. Aquesta NO és l’exposició que calia organitzar i no és, ni de bon tros, la que mereixia Pepe Novellas.


Quan a poc de mes i mig de la inauguració va saltar la polèmica amb l’escrit d’una cinquantena de persones relacionades amb l’art i amb Pepe Novellas , demanat que s’aturés l’organització de la mateixa , el punt de reflexió estava en demanar que no es fes UNA exposició de Novellas, per bona que fos. El que calia era fer L’EXPOSICIÓ , aquella que marqués una fita en la seva trajectòria i donés coneixement exacta i el més exhaustiu possible de la seva realitat creativa. I com pot constatar qualsevol coneixedor de la trajectòria de l’artista, aquesta circumstància ha estat molt lluny de ser assolida.

Una exposició amb una valoració que bé podria ser la que em feia una persona que va viure de primera línia tota la història.  Em deia:  És una exposició d’excel·lent per aquells que no coneixien a Novellas o el coneixien poc. És una exposició de notable per aquells que en tenien un coneixement més accentuat i havien seguit més o menys la seva trajectòria, però és tan sols una exposició d’aprovat alt per tots aquells que tinguin un coneixement aprofundit del fer de l’artista. I no puc negar que em va semblar una valoració del tot escaient.

Hem dit diverses vegades que per conèixer l’obra de Novellas sols cal fer repàs i mirada als seus tríptics cabdals: “El jardí de les delícies “ (1978) ; “Buscadors de tòfones” (1987) ; “Tríptic del desamor “ ( 1986-87 ) ; “Tríptic de la vida” (1990) ; “Tríptic del circ” ( 2002) ; “Uluru” ( 2006) i “Tríptic final” (2008). Una reflexió que hom a trobat del tot correcte , inclòs era un punt d’anàlisi en el que hi estava d’acord el mateix Pepe.  Dons bé, d’aquest conjunt de peces sols estan presents a l’exposició una obra del tríptic de la vida , una de l’Uluru i el tríptic final. Unes absències que esdevenen clarament definitòries.



I aquestes absències es fan més pesants encara en observar el conjunt de l’exposat. Mentre que existeix una magnífica representació dels darrers anys , hi ha llacunes importants com ho puguin ser el cas del circ i dels jocs olímpics, però on apareix un profund buit és al voltant de les seves etapes de Tertre i de Greca , unes etapes cabdals , no tan sols per entendre tota la iconografia i la visualitat de la seva obra , ans el que és més important , per veure els fonaments interiors, socials i filosòfics de la seva claríssima intencionalitat creativa.

I com és possible que hagi succeït això? , és l’obvia pregunta que apareix immediatament , amb una resposta per a mi evident: Dons per que mai es va plantejar fer una  antològica i sí es va buscar fer una retrospectiva lluïda i limitada a certs indrets i elements més propers. I aquest és el greu error que ha deixat en descafeïnada una exposició que havia ser del tot excitant.

El culpable?. Potser la paraula és massa forta , però sí que la gran part de la responsabilitat ha de recaure en la família en primer lloc , i en segon lloc a l’Ajuntament de Mataró , representat en aquest cas per l’IMAC.
El projecte iniciàtic que es presentà a Baron , i del que en parlava ell en el discurs inaugural, contemplava una antològica amb tots els ets i uts i existien uns punts molt clars i evidents en els que calia treballar a fons , dons es tractava d’obra en parador desconegut, d’obres a les que calia fer seguiment, a bon segur llarg i feixuc. Però el projecte es desestimà i no es va fer ni un pas endavant en el treball.

Ara , el projecte actual és del tot diferent. Entre IMAC i la família aposten més per la lluentor que per l’art. Preferiren l’oripell a l’essència. Obvien a hom que pogués conèixer el fer i la trajectòria de l’artista ( Els del Llimoner i en Pic ben lluny, que acabaran fent una exposició de poble, i aquí cal una exposició de caire internacional ( sic) ) i aposten per una “firma” reconeguda ( Glòria Bosch ) de la més reconeguda encara Fundació Vila Casas , en l’absurd pensament que això els hi donarà el renom , sense entendre que és l’obra , la gran qualitat de l’obra d’en Pepe , la que s’ha d’evidenciar i que amb ella el resultat serà espectacular.



Fa uns anys la ciutat de Mataró va retre homenatge a Eduard Alcoy amb una esplendorosa antològica i un catàleg espaterrant, imprescindible per a qualsevol persona que es vulgui apropar a la història de l’artista. L’homenatge es va realitzar quan ja feia dotze anys de la seva mort , però la família no va acceptar fer-lo fins aconseguir una exposició i un catàleg que respongués exactament al que es pretenia: divulgar i fer reconeixement de l’obra de l’artista. Així s’aconseguí una exposició majestàtica que es realitzà primer a Mataró i després a Barcelona ( a Santa Mònica , si no vaig errat ) que va tenir un important ressò , alhora que s’editava un catàleg que ennobleix qualsevol biblioteca d’art.

La família Novellas ha preferit una altra opció, postura que accepto i puc entendre , però que no comparteixo de cap de les maneres. Han apostat per l’ocell en mà davant de la tesitura actual , en uns moments en que no hi ha diners per activitats com aquesta i en els que l’enrenou del sector bancari pot fer variar el rumb de l’entitat creditícia més propera i nostrada i ves a saber que pot passar... Que potser si no agafem ara el tren , aquest no tornarà a passar.  Una postura del tot comprensible però que sincerament crec errònia del tot, al menys en les condicions en que s’ha realitzat l’aposta. Crec que calia esperar i dur a terme l’antològica quan fos possible , i fer-la amb la magnificència que l’obra de Novellas mereix.


Per què la història és senzilla. La proposta feta a Glòria Bosch és elemental: Se li proporcionarà la documentació adequada de les obres disponibles de Novellas , per que ella en faci tria , munti els espais expositius i faci l’escrit del catàleg. Ella accepta i realitza la tasca de manera absolutament irreprotxable. Impecable en la seva seriositat professional , realitza un treball intens i feixuc , dons els fonaments son febles , i del resultat res hi ha a dir, ans el contrari. Però Bosch pot treballar sols sobre allò que li aporten els documentalistes ( IMAC i família ) no sobre tot allò que es desconeix ,o d’allò que no s’ha sabut, volgut o pogut cercar. D’aquí la seva sorpresa quan esclata tot l’enrenou i nota que es troba en terreny afeblit i ple de forats. Per que el greu problema de la potència de l’exposició ha estat en una dolentíssima prèvia documental, plena de mancances i que a més no es va treballar com era necessari.

Així neix una mostra retrospectiva , evidentment amb la força de la qualitat pròpia de Novellas , però que al meu entendre no és de cap de les maneres , la mostra que mereixia l’artista i que la ciutadania reclamava.
Com a conseqüència de tot això en surt la reflexió més personal  en el que pertoca  a la meva col·laboració en els darrers moments d’organització de la mateixa. Una reflexió de la que ben abastament en caldrà parlar demà.

dijous, d’abril 14, 2011

ANTONIO MACHADO, RICARD JORDÀ I PEPE NOVELLAS





En un dia tan adient com el d’avui, 14 d’abril i vuitantè aniversari de la proclamació de la segona República, s’ha inaugurat aquesta tarda a l’entrada de l’escola Antonio Machado de la nostra ciutat, allà en el vèrtex on coincideixen , en curiós i positiu jumelage els barris de Cirera , Nou Parc central i Via Europa, un gran mural dedicat a la memòria del poeta, realitzat per en Ricard Jordà, seguint el guió literari dut a terme per Manuel Patricio, en un projecte que estava previst hagués dut a terme Pepe Novellas, fet que no va ser possible per la seva malaltia.

Avui els ciutadans de Mataró poden estar orgullosos de que l’espai públic s’honori amb un nou detall creatiu en forma de mural , i a més amb uns nivells de qualitat més que notables. I aquells que hem tingut la sort de poder seguir dia a dia el projecte , ens hem sentit emocionats en la brillant realitat d’un treball artístic magnífic , tant en el que pertoca al fons com a la forma.

Un treball en el que cal remarcar molt especialment l’entramat ideològic nascut del pensament de Manuel Patricio. Un treball en el que s’aplega història , imatges i vida , en una dinàmica fàcil i atractiva , que ha estat traslladada plàsticament per un Ricard Jordà , que essent fidel a si mateix, ha sabut encaixar perfectament el seu fer plàstic i el seu pensament social, en l’entorn d’un esquema mural de gran profunditat creativa , alta qualitat plàstica i enorme força emocional.

Un mural que cal aplaudir en tots els seus àmbits i que estic convençut passarà a convertir-se en un element plàstic que depassarà la seva dimensió per assolir l’especificitat de ser un espai i un concepte , perfectament integrat en l’espai públic, l’escolar i el poètic i acadèmic.

Un mural que cal admirar i examinar amb tota atenció.

Un magnífic mural.

Felicitats Ricard !

dimecres, d’abril 13, 2011

NECESSÀRIES

Fa un temps quan estava de moda qualificar les exposicions ,- fet que a mi sempre m’ha agradat- , vaig llegir un comentari d’un important crític en que defensava una qualificació en quatre terminis: dolenta , inútil, necessària o imprescindible.
Les corresponents valoracions eren elementals. En el cas de dolenta o imprescindible tot queda molt clar , mentre que es considerava una mostra inútil a aquella que res aportava , ni a l’artista ni a l’espectador. És a dir , mostres de caire comercial per fer bullir l’olla, mostres de compliment, etc. Mentre que considerava mostres necessàries a aquelles que sí aportaven alguna cosa a qualsevol dels elements que es movien en el seu entorn. D’aquestes darreres en tenim algunes en el nostre entorn que be val la pena comentar:

PERE M. BRASÓ


De nou es retroba en Pere Màrtir Brasó amb la seva població nadiua exposant al Museu Monjo que està intentant retrobar el seu espai expositiu. És la seva una exposició al voltant de les aventures del barret Peret , l’altre ego de l’artista , que el passeja per les seves histories que corresponen exactament amb la realitat interior de l’artista.

Tots sabem que en Pere M. Brasó va patir fa un temps uns importants problemes de salut. Uns fets que comporten obligatòriament la necessitat d’una catarsi complexa amb la que eliminar de manera definitiva tots els dimonis interiors . Aquesta catarsi va començar ara fa poc més d’un any amb l’exposició “ continuarà ...” realitzada a l’espai capgròs i culmina ara ( fins i tot apareix un “Fi” en el darrer quadre ) en aquesta exposició al Monjo.

D’aquí que la mostra sigui en part inconnexa per a un espectador desconeixedor de la història , però en canvi és absolutament lògica i coherent, i per tant “ necessària ”, per a l’autor i els seu seguidors que es retroben amb el Pere més reforçat en el camí del còmic , fent passejada per les seves peculiars i personals històries i que fa mestratge de la seva absoluta habilitat en la construcció d’històries , ambients i punts de connexió amb l’espectador.

Una mostra potser intranscendent en el seu valor absolut , però absolutament necessària en el context personal de l’autor que obté així la força precisa per reiniciar el camí de l’artista que té coses a dir i d’una manera interessant i plàsticament ben positiva.

PALOMA RODRÍGUEZ


Per altres motius , igualment implorants , podem igualment qualificar de “necessària”, l’exposició que Paloma Rodríguez presenta a “Art i Gent” , la galeria argentonina que segueix el seu camí amb tota serietat i amb el desig d’ocupar un espai seriós en el camp expositiu de la comarca.

Paloma Rodríguez és una encara inexperta artista, amb un bon bagatge d’aprenentatge amb diversos mestres entre els que destaca el desaparegut Pepe Novellas i que després de ser la sorpresa d’un Sant Lluc amb un meritori paisatge de Toledo, ens ofereix ara la seva òpera prima a nivell individual.

És aquesta una exposició iniciàtica , i per tant necessària , en la que l’autora ens ofereix les dues cares de la moneda de les seves possibilitats. Per un costat ens ofereix un acurat treball tècnic , - malgrat la seva monotonia - , i un sentit formal de l’obra ben ajustat en el que pertoca als elements més acadèmics , tan sols amb l’ensurt de l’obra de mida més gran , en la que les proporcions i equilibris pateixen una certa disbauxa compositiva.

Per l’altra però està el dubte d l’artista en un afany de presentar un pensament filosòfic i interioritzat que tendeix a l’abstracció , quan l’arrel de Rodríguez és essencialment figurativa. I aquest desajust entre fons i forma és el que converteix en irregular l’exposició, amb obres certament afortunades , amb altres que esdevenen coixes en la discrepància dels elements que la conformen.


Una exposició que ens dona pistes , i a més el suficientment vàlides com per esperar noves experiències , però que alhora marca clarament unes tasques a definir de voler seguir en el sempre feixuc caminar creatiu. Així cal en primer lloc definir el concepte bàsic sobre el que fonamentar tot el treball, i fer-ho deixant de costat tot allò que no sigui la pròpia realitat creativa de l’autora. I després eliminar l’ímpetu de les peces i establir una dinàmica de creació molt més suau, meditada i amb sensació de profunditat , fet que ara no succeeix en un conjunt massa vegades bigarrat o esfilagarsat , que ens demostra que hi ha ànima però que ara falta el treball, element que de desenvolupar-se amb intensitat i seriositat pot fer que Paloma Rodríguez sigui un nom digne de formar part del gruix artístic de les nostres contrades.

PUNTS DE LLIBRES


Igualment “necessària” ets l’exposició de punts de llibre que ocupa conjuntament les sales de l’espai Capgròs i la del Casal Aliança , en aquesta cooperació de l’empres editora i l’associació de creadors.

I podem dir que és una mostra necessària ja que per part dels artistes aporta la dificultat d’un treball mental previ amb tot el que comporta de creació específica limitada en la mida , i en el cas del capgròs en la temàtica , però intentant mantenir el senyal d’identitat artístic en el que segell de personalitat que comporta.

Una exposició variada en tots els sentits , - el qualitatiu també -, que es de fàcil consell, i més si afegim l’excel•lent relació qualitat / preu que ens permet amb poca despesa , gaudir d’un original d’un creador reconegut.

Un element més com per per “necessària” una exposició com aquesta.

dilluns, d’abril 11, 2011

REFLEXIONS

Totes són excelents maneres de reflexionar i principalment d'agafar forces i forces per seguir endavant.
I demà caldrà, amb més temps, tornar a parlar de l'expo de Novellas i de mil coses mes.















dimecres, d’abril 06, 2011

DESDOBLAMENTS. JOSEP NOVELLAS ( II )

ATENEU CAIXA LAIETANA




La visita a la desdoblada mostra retrospectiva de Pepe Novellas provoca a quasi tothom una sensació de desequilibri ben favorable a l’exposat a Can Palauet i en un sentit primari així és. Els espais tancats de Can Palauet son perfectes per a una presentació individualitzada i capitular , alhora que l’aspecte claustrofòbic dels mateixos espais obliga a un contacte directe amb l’exposat. Si a més a més l’obra present es vibrant i d’impacte el sentiment final és aclaparador ja que les obres “cauen” al damunt de l’espectador al qui no li fa falta ni tan sols acostar-se a les mateixes, ja que centrant-se en la sala rep perfectament totes les vibracions del conjunt del presentat.

No passa això, ni de bon tros, als espais de l’Ateneu. Per un cantó els condicionaments físics del mateix, obert , dispers , sense força centrífuga , fa que les obres restin a l’espera en comptes de sortir a rebre a l’espectador amb el que d’indiferència pot provocar. A més , si com en aquest cas el que ocupa les sales és el petit batibull de les més diverses èpoques, conceptes estilístics, formes i maneres,i a més establerts amb lligams prims que a voltes son difícils de trobar, fa que el conjunt del presentat no tingui força, encara que curiosament varies , per no dir forces, de les obres exposades son igual o superiors en qualitat al conjunt del presentat a Can Palauet.


A més el muntatge general de l’espai, esfilagarsat , amb una lectura sense punts i comes, sense espais i punts de reflexió per separar conceptes i assimilar el ja degustat , fa que l’exposició en sí sembla més fluixa i poc atractiva quan no crec que sigui així.


Però per fer aquesta lectura és precís un esforç suplementari. Cal apuntar , examinar, discriminar i elegir , per que això sí que és cert hi ha unes certes obres prescindibles i en altres ocasions existeix una sobreabundància temàtica que bé podria haver estat substituït per altres obres de camps menys presents , o inexistents , com pugui ser el cas del circ, els jocs olímpica o molt especialment de les èpoques primers de Tertre i Greca. Unes circumstàncies de mancances , selecció o tria de les que jo m’autoresponsabilitzo per la part que em toca , si és que n’hi ha alguna.

Per això cal aconsellar una visita pausada per poder observar el munt de detalls presents en el conjunt. Per un costat la diversitat de “mirades” capaç de generar l’artista . Per l’altra tot el seu camí evolutiu plenament present en el conjunt , alhora que es poden veure les diverses influencies rebudes i digerides en la seva habilitat ( els noms de Jordà, Alcoy i Rovira Brull son més que evidents). Per l’altra el seguit d’icones que es repeteixen periòdicament i que conformen aquesta saba constant que dona vitalitat a la creació de l’artista. Això per no fer esment del seguit de personatges , - claus en la lectura conjunta del treball de Novellas -, que ens ofereixen el lligam filosòfic i jo diria que ètic , que concentra el més potent de la seva trajectòria.




Una lectura dons , la que ens ofereix l’Ateneu, lenta , complexa i feixuga, en la que hi ha peces cabdals que tots triaríem, però també petites meravelles plens de filosofia personal que cal valorar com el que certament son , petites obres mestres.

És per això que estan absolutament d’acord amb l’impacta dominador de Can Palauet , a mi m’agradaria trencar una llança per l’Ateneu, tenint ben clar les seves mancances qualitatives i de muntatge , però crec de cor que en ella hi ha més Pepe Novellas , en un sentit genèric , que no pas en Can Palauet amb la seu so abraonador. Uns punts qualitatius que potser cal anar descobrint de mica en mica , però que representen en el seu conjunt la qualitat i el sentit creatiu d’aquest gran artista que fou en Pepe Novellas.

(PS.- Això per no parlar de l’acurat apunt de tècniques diverses ( dibuix, gràfica , escultura , cartells, joies ...) que en el conjunt ens omplen la capacitat creativa de l’artista.

CATÀLEG


El comentari de l’exposició no seria complert si no féssim esment del catàleg de la mateixa, aquest element abans complementari i convertit ara en element clau de tota exposició.

Cal dir que el catàleg és magnífic. No parlaré , per raons obvies , dels escrits presents en el mateix , però sí s’ha de dir que el conjunt general és equilibrat, elegant, amb tots els elements de disseny perfectament estructurats, amb tipografia atractiva , espais ben distribuïts , etc , en una bona tasca duta a terme per la dissenyadora Regina Puig, responsable del mateix. Tot amanit amb unes magnífiques fotografies de Ramon Manent. Tan sols dos errors , - un de disseny i l’altra de concepte -, desmereixen de l’èxit absolut i a més ho fan penalitzant-lo amb alt grau.

En el camp del disseny crec que és una errada gravíssima l’ús del joc del negre sobre negre en portada , banderoles , catàlegs de mà ...
En primer lloc el negre no és un color de Novellas. És difícil d’entendre que un artista tan cromàtic com ho era en Pepe vegi eliminada la seva paleta i substituïda per un negre , per més elegant que sigui.
Colors com el vermell popmpeià o el blau ultramar , per posar dos clars exemples , haurien estat molt més escaients. Això per no dir del possible atractiu de qualsevol element de la seva rica iconografia personal.

Altra circumstància és el fet de que el negre sobre negre a Mataró, té un copyrigth ben establert, com és el cas de Perecoll. Qualsevol us en altra persona sona a mimetisme , còpia i imitació, i per tant a segon nivell, escala de valors que no s’escau en aquets cas amb Josep Novellas.

L’altra error , absolutament conceptual, és la manca de qualsevol informació personal de l’artista en forma de dates biogràfiques i trajectòria.
Si aquest catàleg ha de servir per recuperar el nom de Josep Novellas , era obligada la presència de tots aquells elements precisos per situar a l’artista en el seu camp i la seva història, fet que ara no succeeix i converteix a Novellas en un petit fantasma sense dades de cap mena.

Èxits i petites errades , elements que es repeteixen en tantes i tantes exposicions. El que no sovinteja tant encara és el grau de qualitat que atresora aquesta mostra retrospectiva de Pepe Novellas que ara i aquí, i amb molt de gust , tornem a recomanar amb tot plaer.

REFLEXIONS


Una mostra com aquesta ens ha de provocar moltes reflexions , de les que nosaltres no en serem aliens. Però si m’ho permeten esperarem a fer-les la propera setmana.

Demà, amb permís de l’autoritat competent i sí els elements no ho impedeixen , un agafarà unes petites i merescudes vacances i acompanyat de la que més estimo, espero oblidar-me durant quatre dies de moltes coses , especialment de tot el referent a la meva obsessió d’aquest darrer mes (l’expo Novellas) i gaudir dels mil i un plaers que es poden trobar al voltant del Tàmesi.

Oi que m’ho permeten?.

Gràcies , i fins dilluns

dimarts, d’abril 05, 2011

DESDOBLAMENTS. JOSEP NOVELLAS ( I )


Passades ja les emocions de l’acte inaugural i amb el catàleg a les mans , els vídeos a ple funcionament i amb les primeres lectures de visitants al cap , hora és de començar a analitzar i reflexionar al voltant d’aquesta important i magnifica , - cal dir-ho d’hora i sense embuts -, exposició retrospectiva que no antològica , dedicada a Josep Novellas,més ben dit , a Pepe Novellas, que organitzada per l’IMAC i Caixa Laietana ocupa els dos espais emblemàtics dels ens , com son Can Palauet i l’Ateneu.



Abans d’entrar en l’anàlisi artístic pròpiament dit valgui algun apunt al respecte a l’acte d’ahir. En primer lloc cal valorar com es mereix l’èxit absolut de públic que va omplir de goma a gom a Can Palauet , on certament no hi cabia una agulla, i el mateix va fer a l’Ateneu Laietana.

Una gentada com un no recorda mai que va voler ser testimoni de primera mà de l’acte. Un munt de gent que aplegava al costat del món artístic ( amb l’evident i lamentable absència del món contemporani ) , al món social de la ciutat amb la presència dominant de la burgesia MTV , al món polític del més ample espectre amb predomini socialista ,- espai en el que es movia l’artista-, i un bon gruix de ciutadania diversa que coneixia i apreciava a l’artista i a la seva obra. Una quantitat de públic , que esborrant a aquells aliens a l’interès artístic és xifra impressionant en la comparança al públic habitual de qualsevol inauguració i esfereïdora en el que pertoca a la comparança amb les quasi desertes inauguracions de l’IMAC.
Un acte amb acurades paraules dels polítics Penedès i Baron als que dona oportú contrapunt en la lectura artística la comissaria Glòria Bosch i un mateix.

Tot correcte encara que per part meva cal fer dues puntualitzacions a dues afirmacions que es van expressar en els parlaments. Sergi Penedès va afirmar que Pere Pascual constava en el projecte des del seu inici el que  és una incerta afirmació. Si estava en el projecte era sense jo saber-ho. La carta de convidat ( amb acús de rebut) és del dia 11 de febrer per una reunió per el dia 14, una posterior el 17 amb Glòria Bosch i vaig afegir-me del tot al projecte el dilluns 21, és a dir a cinc setmanes de la inauguració de les exposicions i quan moltes coses estaven ja decidides. Això no és pas el començament , ans més aviat el final.

Tampoc encerta Baron quan parla de que feia 2 anys exactes del projecte. El projecte que presenta Josep Mº Codina el dia 4 d’abril del 2009 ,en nom de la família, era una projecte absolutament diferent al que s’ha fet realitat. Han canviat espais , comissaris, col•laboradors, responsabilitats i moltes coses més que millor intentar oblidar. Però em preocupa , i molt, la falta de memòria artística de Baron , que en aquest cas confon projectes i en el resum d’accions de govern i en el cas del Fons d’Art confon enfrontament amb acord, el que és greu, però molt greu.

Però anem al que importa

CAN PALAUET


És difícil començar el comentari de la part exposada a Can Palauet de la mostra retrospectiva de Pepe
Novellas sense emprar el qualificatiu de magnífic, un qualificatiu que a bon segur per a molts es queda curt.

Can Palauet aplega a bon segur les tres parts més impactants i contundents del treball artístic de Novellas , o si més no, aquelles que traspuen tanta força que és impossible que l’espectador resti impassible davant l’allau de sensacions plàstiques i emocions personals que es desprenen de l’exposat que esdevé un flux aclaparador que sotmet i submergeix els elements comunicatius del receptor que queda sotmès a la potència de l’obra exposada.



Òbviament l’estrella de l’exposat , - i de tota la retrospectiva -, és la per els més propers anomenada “sèrie eròtica” que correspon a una vintena de peces , lectura plàstica dels poemes de Manuel Patricio que pertanyen a versos del poemari “La mirada del beso”.

Són peces que trenquen l’estructura pictòrica habitual de l’artista mitjançant el retorn al predomini del dibuix al que l’artista dota de gest, intenció i moviment amb l’ajut de l’establiment de contradictoris , ja sigui mitjançant el blanc com a sensació de buit i vertigen , o el negre com a contrapunt de força , intenció i passió. Tot, recolzat en una paleta cromàtica més aviat reduïda , pensada també en l’establiment de tensions visuals que reforcin encara més el concepte vital, intern i de clara pulsió sexual de l’obra.

Unes peces aquestes , escrites des de dintre defugint de tota consideració global , en un concepte absolutament vital que remarquen el sentit íntim , propi i personal d’uns treballs de lectura clara i directe , que impacten amb tota la força i l’essència davant l’espectador que en certa manera deixa de ser-ho per sentir-se protagonista d’un estat parell.



Altra apartat és la sèrie de “La belle E.P.O.C.” de la que ja hem fet detinguda lectura en altres ocasions. Un treball que és la darrera volta de cargol de la ironia i el cinisme aplicat a si mateix en uns treballs que en ocasions encongeixen l’ànim per la seva duresa i en altres provoquen fins i tot el petit somriure davant la darrera sortida de to a l’enfrontar-se a la seva pròpia realitat.



La petita sala inclinada acull la sèrie dedicada als viatges , marcada per tres visions a quina més interessant , com és el cas d’Uluru ( Australia ) , Pompeia i Guadix. Tres visions d’indrets foranis establerts però en el domini de la lectura de l’home com a protagonista davant la peculiaritat de l’espai natural que ocupa.
La força de les peces d’Uluru establertes en la raó de la base subterrània plena d’icones i elements a qualsevol més interessant , s’enfronta la mirada al peculiar Guadix amb les cases / cavernes en aquesta conjunció quasi màgica entre vivenda i natura, mentre que Pompeia ens apropa de nou a la mirada clàssica , en el record i la potenciació de l’home i la cultura com a fonament de tota societat.

Finalment , i en la sala restant, com a frontissa d’unió amb el que ens espera a l’Ateneu se’ns ofereix la mirada irònica i satírica del Pepe Novellas caricaturista, amb exemples de tota mena des del costat més dolç fins el més agre i àcid, per acabar amb la seva vesant satírica que té en “La Pipa d’en Roc” el seu element més característic.

Un conjunt, el presentat a Can Palauet , intens , monolític en la seva diversitat i aclaparador en la seva força expressiva.

Un conjunt definidor d’un caràcter i que per si sol és mostra fefaent d’una qualitat fora de mides. Un conjunt de peces d’obligada i repetida visita que per se hauria d’elevar a Pepe Novellas al Parnàs de la plàstica local, però sortosament a l’Ateneu hi ha més a comentar i gaudir , encara que per que a aquest blog pertoca, caldrà deixar-ho per el proper post.