divendres, de desembre 28, 2018

MATARÓ- NEW YORK





L’any 2018 artísticament acaba a Mataró amb una de les més positives notícies des de fa molts anys. I encara que aquest post correspongui al 28 de desembre, diada dels innocents, no és pas una innocentada i sí una realitat en la que ja s’està treballant per part de tots els protagonistes de la mateixa.

Lluís Bassat arribava fa ben pocs dies  d’unes intenses jornades professionals a Nova York  i ho feia amb un parell d’importants compromisos artístics assolits. Un , amb data una mica més llunyana, per l’any vinent o l’altre, en el que les peces més importants de la col·lecció del Consorci del Museu d’art contemporani de Mataró, ocuparan l’espai d’una de les galeries top de la ciutat dels gratacels presentant la realitat artística de Catalunya, i l’ altre, molt més propera i immediata, amb el protagonisme d’artistes mataronins.
Aquets projecte no és altre que la realització a l’Institut Cervantes de Nova York, espai emblemàtic de projecció de la cultura espanyola, situat al bell mig de Manhattan prop de la central Station i de l’edifici de l’ONU i amb una intensíssima activitat cultural que atrau a interessats d’arreu, d’una exposició amb obres dels artistes mataronins que conformen la col·lecció Bassat. Així presentaran cadascun dues obres noves: Rosa Codina Esteve, Marc Prat, Perecoll, Jordi Prat Pons ,Josep Serra i Josep Maria Codina. Obres que aniran acompanyades amb fotografies de la Nau Gaudí realitzades per Ramon Manent. L’exposició s’inaugurarà el proper dia 7 de març.

Una notícia que ha estat extraordinàriament rebuda en l’àmbit artístic de la ciutat com el que és , la gran oportunitat de que el nom de l’art mataroní, tingui presència real en el món artístic, i que ara afavorint a uns pot servir de retruc per elevar el coneixement dels artistes de la ciutat i el seu nivell. Felicitat general dels artistes , amb alguna que altre excepció , amb expressions menystenidores que qualifiquen , desqualificant-la, a qui les realitza.
Un projecte ambiciós ja que és molt probable que l’exposició faci gira per la resta d’Instituts Cervantes que existeixen als Estats Units el que encara donaria més importància i ressò al projecte.




Un projecte aconseguit per Lluís Bassat però del que jo em sento encara que de manera indirecta , inductor i precursor. I m’explicaré. Fa tan sols tres anys , Lluís Bassat coneixia tan sols a un parell d’artistes mataronins. Malgrat que ja havia aterrat la seva col·lecció a la ciutat , el seu desconeixement de la realitat creativa mataronina era absoluta. L’exposició ”Tempus Fugit”  li va obrir els ulls i descobrir un munt d’artistes que el van seduir per el seu fer i la seva qualitat. Sens dubte va ajudar la decisió de que Núria Poch m’acompanyés a la tria d’obra en els seus estudis i conegués de primera mà, no tan sols l’obra ans també la personalitat de l’artista.  D’aquest fet sorgí un enamorament i en conseqüència l’arribada d’artistes mataronins a la col·lecció Bassat.

És per això que per a mi és un plaer i un honor que se m’hagi encomanat el text de presentació de l’exposició, i espero emocionar-me i molt si puc assistir com és la meva intenció a l’acte inaugural de l’exposició. a fi de comptes no crec que ningú pugui presentar les credencials que un presenta.

I és que son molt pocs els que poden recordar les xerrades a la porta de la sala de la Caixa Laietana a la Riera en la primera exposició de Josep M. Codina, fugint del calor asfixiant de la sala , doncs s’havia espatllat l’aire condicionat. I menys encara del debut de Marc Prat amb uns peus als que vàrem premiar en un Concurs de pintura Jove , organitzat per l’Ajuntament amb Consol Prados al capdavant i un com jurat. O haver assistit a la sala Parés al concurs de Pintura Jove amb premi per a Jordi Prat  i a les seves primeres exposicions amb una figuració morandiana que ben aviat es convertiren en atletes volumètrics. O haver descobert a Josep Serra en una primera exposició d’artistes locals i a al seva consolidació amb un realisme màgic impensable ara davant el seu expressionisme abstracte .O d’haver estat defensor etern de Rosa Codina davant l’oblit permanent de la  cultura mataronina, o de  les mil i una batalletes amb Perecoll, aquell de bigotet i detall odontològic definitori.

Per això,per haver compartit la meva vida amb aquest grans artistes, aquesta exposició m’emociona particularment i per damunt de tot espero i desitjo que la ciutat sabrà aprofitar aquesta oportunitat, i dic ciutat ja que em queda molt clar que els artistes convidats ho faran abastament , la seva qualitat els avala i sabran aprofitar la gran oportunitat que de cop i volta se’ls hi ofereix.

Felicitem-nos doncs i agraïm com cal a Lluís Bassat que ha fet realitat una circumstància que ni tan sols era un somni



divendres, de desembre 21, 2018

MARIA QUESADA , SENSE CONTEMPLACIONS






Segueix la Sant Lluc amb l’enorme esforç per bastir una exposició mensual en els seus espai expositius del Casal i del Col·legi d’Aparelladors , i malgrat la queixa generalitzada dels autors de que no disposen d’espais expositius correctes , li costa  molt anar tapant el forat de cada mes, el que provoca una minva de qualitativa import.

La sala d’Aparelladors és una magnífica sala , malgrat el flamíger terra  del que disposa, que durant anys s’ha guanyat un merescut respecte per les diverses exposicions  que ha anat acollint. Ara però sembla estar en caiguda lliure , amb exposicions  cada vegada més intranscendents, fins arribar a la d’avui de l’autora Maria Quesada , un artista que malgrat acudir amb un currículum formal prou avaluable ( Belles Arts i diverses exposicions) presenta l’exposició a bon segur més fluixa de tota la història d’Aparelladors.

Certament en el mon artístic, sigui de l’ambient que sigui, la titulació poc pot arribar a significar. Si en altres oficis aquesta és absolutament indispensable per el de coneixements imprescindibles que aporta, en els camps de la creació i per tant de l’interior, la formació sols ofereix el domini de la tècnica per expressar adientment aquelles sensacions i emocions que vol expressar el creador, però no genera de cap de les maneres la mínima qualitat exigible a tot creador que pretén exposar el seu fer al públic.

Maria Quesada presenta exposició sota el títol de “Contemplaciones”. I per a ella  l’exposició és un seguit d’obres aïllades i inconnexes entre si, que ben apretades ocupen tot l’espai expositiu de la sala (en sobren una tercera part), en una llarguíssima frase sense cap mena de descans, ni punt ni apart ni seguit, en les que desgrana una sola idea  quasi sempre mal expressada formalment, que no és altre que la repetició cromàtica, essencialment en tons blavosos, d’un intent de figuració abstractiva  que segons la mateixa autora (veure els títols) corresponen a diversos indrets i moments relacionats amb la natura (cel i mar).

Per se les obres presenten greus deficiències tècniques, en aquest intent de pintura plana , repujada amb gruixos materials inconnexes, sense cap mena d’equilibri, ritme i harmonia . Formalment hi ha la lluita per aconseguir una bellesa plaent, lluita fracassada per el descontrol compositiu del global de la peça, quasi sempre desequilibrada, el que fa que en tota l’exposició no hi hagi ni una obra exitosa i sols tres o quatre depassin el mínim exigible.

Per el poc que sabem de l’autora, coneixem que és una  persona amb amples coneixements culturals , per això creiem que bo seria realitzés un profund replantejament del seu treball , començant per una recerca profunda de les seves necessitats creatives i de la millora manera en que aquestes poden ser expressades, i a continuació analitzés els procediments tècnics adients per a l’èxit de la seva acció.

Potser així evitaria que els seus esforços creatius tinguessin un final tan lamentable com el d’aquestes “contemplacions” que ens han obligat a una crítica “sin contemplaciones” que esperem sigui llegida tal i com s’escau.

dimecres, de desembre 12, 2018

DIDIER LOURENÇO





Com si ja fos una tradició nadalenca, a semblança del torrons o la loteria de Nadal, Didier Lourenço arriba en aquestes dades a les parets de Moldumat art, la seva sala de referència en el Maresme i quasi un espai de proves o pre estrena de les seves novetats, i ho fa en aquesta ocasió presentant les seves darrers novetats tant en el que pertoca  a les noves sèries de litografies com en les seves novetats en obres individuals en el que pertoca a un nou petit gir en la seva producció.

Fa ben poc em retrobava , tot remenant hemeroteca , amb la seva primera exposició mataronina a la galeria Minerva el 1993,tan sols un parell d’anys després d’haver assolit el premi Banc de Sabadell del Concurs de Pintura Jove la Parés.




Em aquells temps sorprenia per un costat per la frescor de la seva pintura essencialment colorista i mediterrània amb l’aparició primerenca d’una poètica de la quotidianitat, i per l’altre amb la perfecció amb la que treballava el seu aspecte gràfic en una tècnica llargament apresa quasi des de la infantesa en el traginar i potinejar per el taller del seu pare Fluvio, màxim exponent de la tècnica litogràfica del país i que per les seves mans havien passats tots els més importants autors per encomanar-li les seves tirades litogràfiques.  





Ara arriba amb les seves darrers novetats en les que dona una volta més al cargol del seu “made in” en aquesta línia absolutament identificativa del seu treball. Les seves figures femenines, i els elements habituals, bicicletes, palmeres, gats etc i per damunt de tot el joc del color, accentuat però equilibrat en aquest sentit de trametre una pintura jove , amable i estètica , en la que malgrat la seva evident intenció i càrrega decorativa , no cau mai en el carrincló i nyonyo, i si en l’amable i en certa manera edulcorada manera de veure el món.




El més interessant de tota l’exposició està en les seves pintures en les que trenca en part amb el seu discurs de les darrers temporades i s’embranca  amb una pintura molt gràfica, amb el ritme sincopat  d’uns elements repetitius ( en aquest cas una platja límpida, i les seves “sombrilles” i tovalloles i persones,  o amb l’afegitó d’una presència arbòria, en la que com en un joc de contrapunts, li serveix per arrodonir  unes obres en les que de nou domina el component gràfic i que seran a bon segur punt de partida per a noves obres litogràfiques.

Lourenço té diversos mèrits, però jo en voldria destacar la seva perfecció tècnica amb tots els elements que la mateixa comporta. Llum, color, ritme, harmonia etc... I l’altre el mèrit sociològic del seu art. El seu fer és el gust  de molta gent i molt especialment dels joves que s’identifiquen amb el seu idioma i les seves intencions.




 I com que en ser bàsicament obra gràfica el preu és més que assequible, acaba resultant que una obra de Lourenço és la primera que arriba  amb un cert pes artístic i creatiu a la casa de molta gent , el que pot significar  generar el cuquet per adquirir més art en veure i gaudir de la seva presència. Aquesta introducció a l’art que provoca l’obra de Lourenço és un valor afegit del que l’autor en podria i hauria d’estar molt orgullós ja que és mèrit suficient com per convidar al públic a  visitar l’exposició i per sortien satisfet i amb una correcta adquisició.

dilluns, de desembre 10, 2018

ART A LA COMARCA


Sortosament els entorns de Mataró mantenen una activa producció expositiva. Avui fem repàs de les seves darrers exposicions




LLAVANERES.- IIV CONCURS DE PINTURA I ESCULTURA

Amb un èxit de participació exponencial, el Museu Arxiu de Llavaneres ha fallat el seu IV Concurs de Pintura i escultura , amanit amb un premi monetari de 1500 euros i amb l’afegitó d’una col·lectiva just d’aquí un any de tots els premiats i d’aquí dos una individual de l’artista guanyador.

Aquest esquer ha estat prou cridaner per que hagin resposta a la mateixa un centenar de participants d’arreu de Catalunya amb un nivell de qualitat prou estimable que ha dificultat al jurat, composat per Núria Poch, directora de la col·lecció Bassat, la historiadora d’art Isabel Coll, especialista en Casas i d’un mateix que van seleccionar prop d’una trentena d’obres , entre pintures i escultures, per a conformar l’exposició.






















 D’elles i després de llargues discussions, en va sortir  guanyadora l’obra d’Anna Guerra de Sant Cugat del Vallés, essent segon el treball de l’igualadí Josep Millas Chia i essent terceres exaequo les professores mataronines Anna de Jaime i Mònica Vilert.

Quatre obres d’alt nivell  fidel imatge i resum d’un concurs que sembla haver arrelat ja i amb una qualitat in crescendo a bon segur degut a la excel·lent tasca que està duent a terme la gent del Museu Arxiu.

RAFAEL ROMERO AL MUSEU MONJO. NAVIGARE


Poc podem afegir al que hem dir de Rafael Romero darrerament, en les seves exposicions a l’espai capgròs i el Museu del Càntir.

Ara al museu Monjo que sembla vol recuperar velles glòries, ens demostra  un estat de forma artística envejable. La seva capacitat comunicativa s’accelera amb l’accent cromàtic al que ha donat a les seves peces que aprofiten el màxim la distribució queixalada que li permet l’espai expositiu.

Les seves escenografies que van molt més enllà de l’aparença cerquen aquest estímul d’interrogar a l’espectador per que profunditzi més allà de la bellesa aparent per trobar motius d’interna reflexió


.
Encara que ell defuig del concepte “contemporani” del que s’han apropiat  aquells que sols es fonamenten en la idea i defugen la manera plàstica de plasmar-la, en realitat és absolutament “contemporani” en el que té la seva pintura de domini veritable del concepte per damunt de l’aparença plàstica.

Una exposició espectacular per el perfecte equilibri entre la bellesa de la idea i de la forma, i amb una orgia cromàtica que posa l’accent i enfoca tota l’obra cap a al cridòria.

Lluny de la ingenuïtat l’obra de Romero és profundament filosòfica i reflexiva i davant del seu crit l’espectador no pot quedar inert.

Una gran exposició d’aconsellable visita.

ARGENTONA RECORDA ELS MESTRES PINTORS


A La Casa Gòtica i sota l’empenta de l’activista cultural Joan Pannón, Argentona fa mirada cap els seus pintors del segle passat amb una expo en que recorda Jaume Clavell, Joan Grau, Ramon Glanadell, Domingo Creizet i Alfons Güell. Una exposició interessant, i més en l’àmbit local , en la que cal fer-hi mirada artística però alhora sociològica.

Artísticament Jaume Clavell era un afinat escultor de caire primitivista amb obres de veritable nivell. La seva no dedicació professional va impedir que el seu treball no fos reconegut, però tan sols fer ullada a les tres obres públiques que hi ha per Argentona li donen aval i vàlua al seu fer.

Excel·lent la figura de la Santa Missió que es troba en el pati rectoral i  en la mateixa línia ,molt interesant les figures de la creu de terme de Sant Sebastià conservades  actualment just a la casa Gòtica ( les  que es troben a la creu son còpies realitzades per Miquel Arnau) i és especialment remarcable el monòlit dedicada a Joan Maragall en el que representa alguns dels seus poemes més emblemàtics.



  
Joan Grau va ser el gran renovador del paisatgisme maresmenc als finals dels 50.La  seva obra fonamentada en al pintura d’Olot a la que va  afegir el concepte paisatgístic de Martí Alsina i el tècnica de la vibració de petites pinzellades espatulades   va ser revolucionaria en el seu moment i va tenir un èxit públic espectacular. Aquí per exemple podem veure una peça de l’any 30 que és sorprenentment actual i que demostrar la seva saviesa artístics.
Güell, Glanadell i Creizet van tenir una carrera més modesta, més d”afeccionats”  però amb un nivell prou remarcable com es fa patent a la mostra.




Però potser l’important d’aquest autores, com la dels pintors d’altres pobles, és el fet sociològic de que gràcies a ells i a la teòrica modèstia de les seves obres va arribar l’art a unes cases en les que les làmines de calendari eren l’única mirada artística que dormia en les seves parets.


Aquets efecte d’introductors artístics és un llegat que mereix guardar en el record i per tant fa del tot lloable aquesf homenatge que un va tenir el plaer de presentar.
                        

dissabte, de desembre 08, 2018

HOMENATGE A TERRI




Per una vegada , desitjant de tot cor que serveixi de precedent i que no sigui excepció, Cultura Mataró ha realitzat un homenatge recordatori com cal, amb la mostra que ocupa Can Serra dedicada a l’activista cultural Terri  ( Lluís terricabres i Molera)que amb la seva actuació va revitalitzar l’adormit i aburgesat Mataró de postguerra.

Una exposició feta des del coneixement, el respecte i l’admiració, valorant tot el de bo que va fer en la seva vida pública, just el contrari del que es va fer amb la mostra d’homenatge a Jaume Arenas feta des del desconeixement , el menysteniment i la manca de respecte a la seva trajectòria.

L’exposició deixa clarament explicitada la seva polièdrica vida i mirada, prestant atenció, tal i com s’escau, tant al seus aspectes biogràfics com a desenvolupar els seus trets vitals en el cultural, com ho van ser el seu activisme cultural centrat en les xerrades del Racó per on van passar  quasi totes les figures culturals del país. La seva trajectòria artística explicitada amb el que Cirici va definir “ferros vinclats” i les seves composicions de "cromets", ambdues ben explicades amb peces suficients i ben definitòries, i el seu activisme artístic que va fer que el Museu de Mataró fos allà els anys cinquanta el far dels nous creadors, convertint-lo en el lloc habitual  d’exposició d’aquells que després van ser els grans
Hernàndez Pijuan, Planasdurà, Tàpies, Planell, Cuixart, Tharrats, Brotat i un bon seguit d’altres autors van debutar o quasi en les vellutades parets del Museu. I que dir de la seva relació amb Alcoy i Rovira Brull que fins i tot , a bon segur per culpa o gràcies a ell, van acabar vivint  a la ciutat i modificant el seu rumb artístic. 






Unes cares, aquestes, del tarannà de Terri que queden ben explicades amb acurades explicacions de raons i motius, cosa que fa de la mostra un record viu i palpitant dels que el vàrem conèixer però també acosta la figura del personatge a aquells que per la raó que sigui no en tenen notícia.

Jo era amic d’en Terri. Encara que aquesta sigui una afirmació menor que ben bé podria realitzar mig Mataró. El nom i la figura de Terri era habitual a casa . Amb el  vaig tenir una intensa relació de la que em quedo amb la dialèctica que vàrem mantenir tantes vegades per les meves crítiques. Una dialèctica dolça i amable, en la que ell defensava  una benvolença crítica especialment per el nivell més baix dels creadors, a la que jo sistemàticament em negava. 

Fora d’això em quedo amb el record borrós d’infantesa d’una gran festa al cafè de  mar , crec que el bateig d’un dels seus fills; amb el seu esforç per acudir a l’enterrament del pare, estant com estava  de vacances a sant Aniol. Esforç que ningú va fer de l’Ajuntament de Mataró. I com no , recordo la seva trucada a la feina per reclamar-me un text de presentació per a una exposició seva de cromets, i en no trobar-me va deixar l’encàrrec que truqués urgentment a Cultura de la Generalitat a on treballava de telefonista i demanés per el senyor Terricabres. No cal explicar com va pujar el meu nivell intel·lectual davant dels companys de feina, gràcies a tant urgent trucada, que pressuposaven d’alt nivell.



En Terri em digué un dia: He estat tan honrat que fins i tot les putes em fiaven.  Qui si es va fiar d’ell va ser el món cultural i artístic de la postguerra  amb qui va bastir un entramat del que la ciutat de Mataró se’n va aprofitar i molt, d’aquí aquest merescut recordatori en el seu centenari mitjançant aquesta exposició de visita més que recomanable.



dimarts, de desembre 04, 2018

JOSEP Mª GOMIS.DIBUIXOS I ESCULTURES







Hi ha artistes que diuen que pateixen , i molt, en fer les seves creacions. Altres ho desmitifiquen i diuen  que just el contrari. El cert és que en veure les obres d’uns i altres queda ben clar a quin cantó toca cadascuna d’elles.
En Josep Mª Gomis, i ho va dir ell mateix en l’acte inaugural, s’ho passa la mar de bé treballant en l’artístic , i cada peça que fa, és un part alegre i no pas un part amb dolor. I cal dir que queda ben evident en l’expo que presenta aquest mes de desembre a l’espai capgròs.



Gomis és essència un escultor. És en el volum a on assoleix el cim de les seves capacitats. És un creador figuratiu però no academicista, com queda ben clar en la magnífica visió de Sant Pere que es troba a l’església de Santa Maria de Mataró. A més ha sabut adaptar-se perfectament a l’evolució tècnica , en el seu cas l’ús de resines, el que li permet uns resultants ben escaients i agraïts,  i realitzar unes obres  a les que impregnar del seu aire lúdic i en part oníric, amb treballs  lleugers i rítmics . Obres cridaneres per a l’espectador però alhora satisfactòries per amants de conceptes més elevats.




Però , intel·ligent com és. Gomis sap que el principi de tot és el dibuix. I sempre que pot col·loca els seus dibuixos en l’exposició. Ho fa ara , amb la dona com a protagonista ,desistint de la ironia màxima que gasta en altres ocasions , i en canvi  presentant a la dona més com element espiritual, metafísic quasi, envoltada d’uns ambients específics i motivadors.

Tot això confegeix una exposició que sembla amable i acollidora en l’aparença, però en la que si anem més enllà trobem  una ànima artística capaç de plasmar moments , sentiments i reflexions, amb una figuració moderna i gens encartonada i un dibuix àgil i seductor capaç de captar l’atenció d’ànimes sensibles.

Una bona exposició , d’un excel·lent artista, d’aconsellable visita.

Josep Mª Gomis
DIBUIXOS I ESCULTURES
espai capgròs
del 29 de novembre  de 2017 al 2 de gener de 2018


diumenge, de desembre 02, 2018

BONES OBRES, EXPOSICIÓ FALLIDA






Fa quaranta anys les exposicions tenien un concepte molt simple, eren simplement arrenglerar un seguit  d’obres, coherents, contradictòries o disperses fins omplir tot l’espai expositiu. Les exposicions eren llavors d’olis, aquarel·les, paisatges, figura o simplement “pintures de“. Mica en mica es va entendre que cada exposició era com un capítol de la novel·la artística que n’és la carrera d’un autor. I les exposicions tenien llavors un lligam, un fil conductor que les potenciava, donant força al concepte creatiu de l’artista.

El pas següent estava cantat, oferir la possibilitat de barrejar autors, estils , conceptes artístics i veure com les obres interactuaven entre si. D’aquí aquests “Diàlegs” que han sovintejat tant en els darrers anys, com ara mateix al Thyssen,  i que ara arriben a l’Ateneu Fundació Iluro en un intent de trobar  un feeling entre la col·lecció Bassat i la de la Fundació Iluro. I a fe que el resultat és el que calia esperar des d’un anàlisi simple i imparcial. El resultat és el d’un fracàs absolut, convertint una mostra d’una cinquantena d’obres d’artistes consagrats en una mostra freda, sosa, descafeïnada i sense cap mena de vibració i estímul artístic en el global, per més que individualment hi hagi obres a considerar. I evidentment amb una absència de diàleg total i absolut entre elles.





En realitat tot queda clar des dels fonaments. La col·lecció Bassat és una col·lecció amb tots els seus ets i uts, amb obres de contrastada qualitat ben representatives del fer i el moment de cada creador. La col·lecció Iluro és simplement una agrupació d’obres , sense cap mena de direcció coordinativa, fruit d’adquisicions corporatives fetes a mida del gust del manaire de torn, o amb la deixa o robatori d’una obra dels artistes que exposaven en els seus espais expositius, o d’obres que arribaven com a dació de deutes bancaris. I és clar entre dos conceptes tan diferents és més que difícil, per a no dir impossible establir un camí comunicatiu.

     


Si entenem diàleg com a la comunicació bidireccional entre dos, en aquets cas obres d’art, veurem ben clarament que en la gran majoria dels artistes protagonistes d’aquesta experiència, aquest diàleg és impossible ja que les obres presentades son tan parelles que no ofereixen cap pensament diferent i el resultat esdevé un monòleg  que potenciarà l’obra superior ( quasi de manera absoluta la de la col·lecció Bassat) i convertirà en inútil la presència de la parella.

Així succeeix en els casos d‘Argimón, Clavé,  Josep Mª Codina, Rosa Codina Esteve Genovart, Guinovart, Jordà, Niebla, Opisso, Perecoll, August Puig, Josep Serra, Raimon Sunyer i Tharrats. Obres molt semblants, paral·leles, del mateix moment i amb la mateixa intenció i que conseqüentment que no poden oferir cap diàleg entre elles.

En altres ocasions , l’abismal diferència qualitativa entre les peces  és el que impossibilita un diàleg coherent com son els casos de Ponç, Gudiol o Ràfols  Casamada. Per tant sols existeix veritable diàleg en els casos d’Óscar Domínguez ( la peça de la fundació Iluro és sobradament la millor de tota l’exposició), Pablo Mañé, Jordi Prat, Tomàs Safont Tria, Philip Stanton i Subirachs, que justament no son pas els pilars de l’exposició.
I és clar si sols sis artistes “dialoguen” i si d’ells sols dos (Domínguez i Subirachs) son dels grans, haurem de convenir que el fracàs d’aquest projecte de diàleg, i per tant de l’exposició,  és total i absolut.




Si a això hi afegim un catàleg presumptuós  que explica el projecte sota l’empara del ”palabroserendipitat, paraula de diccionari que es desconeguda per el 999 per mil dels mortals, o més, però en canvi som agarrats i per no pagar al Vegap, i no posem com a portada una obra destacada i triem a Pablo Mañé, de totes totes l’artista més fluix dels participants , haurem de convenir que a questa exposició és un total engany, en el que l’aparença domina i que no té cap mena de raó de ser.

Malgrat això  la visita a la mateixa es prou plaent, amb dos mirades al preu d’una en la majoria d’artistes i amb unes quantes peces ben remarcables de la Bassat i la ja coneguda i esmentada de Domínguez per part de la Fundació Iluro, però tenint molt en compte que és una col·lectiva de noms sense més intencionalitat i que per damunt de tot sense cap mena de diàleg si no és un inútil diàleg de sords.

Obra acceptable en l’individual i deficient en el col·lectiu que la converteix en inútil i intranscendent com bona part de les exposicions  de l'Ateneu


dimecres, de novembre 28, 2018

ROSA CODINA ESTEVE. VACUUM





Que Rosa Codina Esteve és del bo i millor que corre en l’artístic per les nostres contrades és un fet que defenso de fa molts anys. És clar que la defensa no té pas mèrit especial. No son molts els artistes mataronins que poden lluir d’un currículum tan excel·lent. Doctora en Belles Arts. Estudis al Departament d’Art de la New York University i professora titular de cursos a les universitats de Kesington and Chelsea de Londres, la Laguna i Berlín, així com professora de cursos als més diversos indrets del món( Sud-Amèrica, Països Nòrdics, Japó, Europa clàssica)

Això per no dir les seves exposicions en importants Museus i Galeries i que la seva obra honori importants col·leccions, alguna de tan peculiar com la de Biblioteca Nacional espanyola, son signes de la seva vàlua i del reconeixement que  ha tingut la mateixa.




Lamentablement a Mataró és una gran desconeguda , i la seva presència ha estat tan minsa  com que sols ha exposat a la petita sala de l’Ajuntament ( 1988 i 1992) i a Aparelladors ( 2009), el que provocà que fos una de les sorpreses de “Tempus Fugit” amb unes obres que justament marquen  l’inici de tota l’obra que ensenyoreix i honora com mai des de la seva inauguració, les sales de Ca l’Arenas.




L’exposició que sota el títol de “Vacuum” presenta a Ca l’Arenas esdevinguda, avui sí, aquell indret i amb aquella intenció per la que Jordi Arenas en feia donació, és una magistral lliçó d’art i de pintura. Dos conceptes que massa vegades s’estableixen per separat i aquí es conjuguen alhora per arrodonir una simfonia artística sense fi.




Rosa Codina sembla establir la seva filosofia pictòrica molt en el camí del que parlava Paul Klee quan deia que “tot art és sempre un recordar remot: coses obscures, immemorials, fragments de les quals perduren amagades en l’ànima de l’artista.”  




D’aquí les seves obres anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar, per evolucionar en  una musicalitat que va des del gregorià fins a Bela Bartok, amb una filosofia fonamentada en els tons de l’escala cromàtica, sense fugir d'un marc tonal , i interessada en utilitzar formes simètriques i equilibrades, assolint una espiritualitat de caire orientalista en el que es confonen fons i forma, matèria i esperit. Tot en la recerca d’un equilibri interior,  equilibri del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els de més enllà



El singular de la seva obra està potser en que com Gustavo Torner deia de Fernando Zóbel, un artista idolatrat per l’autora, tot radica en que Rosa Codina Esteve sempre i de manera ben conscient no ha volgut res més que la seva obra sigui altre cosa que pintura , mentre que la majoria d’autors pretenen que sigui alhora altres coses, fins i tot per damunt del fet pictòric . Ella ha aconseguit realitzar un art tan coherent amb els principis de la pintura que, coincidint en tants aspectes amb la pintura més actual, la seva obra queda ancorada amb el gran art del passat.




I per aconseguir-ho ha sabut aprofitar la seva capacitat tècnica fora de mides que fa que les seves pintures tinguin un intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar sigui artístic.



Assoleix així un sentit renaixentista de l’art que li serveix per escapolir-se de la dicotomia artística actual  en el que ha quedat ja superat el dilema figuració vs abstracció per passar a ser concepte vs plasticitat o esteticisme. I si diuen que en el musical “o es canta o es crida”, Codina  fa les dues coses a la vegada assolint un sentit estètic tan profund que quan plasma els objectes que son protagonistes de les seves obres, aquests bols, tasses , gibrells, els despulla del seu embolcall temporal i anecdòtic  transformant-los  en elements eteris, lliures i espirituals. Els converteix en anti-matèria.




L’obra de Codina és figurativa en l’aparença però conforme ens apropem a ella, en la veritable i real abducció que produeix la seva contemplació directa i personalitzada, ens introduïm en l’abstracció, deixem i superem la matèria per entrar en l’ànima, en l’esperit. Les formes i línies es confonen i difuminen. No desapareix el color però son la llum i les ombres les que confegeixen un món nou, una nova dimensió, quàntica en diu l’autora , per a mi simplement la dimensió del veritable art , la del que comunica, interroga  però alhora et serena  amb l’esplendor de la seva bellesa.




L’obra de Codina Esteve expressa llum, però no la física, sinó la única que ha d’aportar un creador, la llum que existeix en la seva ment. En el seu cas una ment sadollada d’art i que molt contingudament ens ofereix en les seves escasses exposicions públiques i de la que ara podem gaudir a Mataró gràcies  a aquesta excelsa exposició de ca l’Arenas amb títol enganyós ( vacuum), ja que tota ella està plena a vessar de pintura i d’art en la màxima expressió.



Exposició orgàsmica ,d’obligada i repetida visita per a qualsevol veritable afeccionat a l’art.

Felicitats.

diumenge, de novembre 25, 2018

PAL I EL NEGRITO DEL PARC






Ja fa uns quants anys que els Cellers de Mataró aposten per el vi nou de l’any i ho fan amb una acurada tria vinícola i una també ben acurada tria artística , en forma d’etiqueta que encarreguen a un destacat artista local. Enguany la tria ha estat un vi del Montsant i una obra de Pal . I a fe que m’ha complagut i molt aquest maridatge.

 Amant com soc de vins potents i amb cos, els de Montsant s’adiuen perfectament al meu gust i paladar. I que dir del “negrito” del parc  a quí saludo diàriament cada vegada que de casa vaig cap el centre o a algun altre indret que em permeti passar per el Parc Central aquesta joia  de la que disposem els mataronins. El meu bon dia a la seva figura, fanalet en mà, damunt de l’estilístic brollador no falta. I finalment per que qui ha conjugat tot això és aquest gran artista, lamentablement massa desconegut que és en Pal.

Amb l’Artur Palomer “Pal” som bons amics. No d’aquells d’anar a sopar, gresca o vacances, i si de coincidir i fer una llarga i interminable xerrada , en la que cultural i artísticament coincidim molt, o  a vegades del tot.

En Pal ha estat un home important en l’art mataroní, i més ho hagués pogut ser si no hagués tingut aquest punt d’artista dicotòmic  de la plàstica i la música , en el que la darrera sembla haver-li donat més plaers personals que no pas la primera.

En Pal és la baula perduda de l’escola de Mataró, aquella que mai va existir, però a qui va batejar  així un crític boig a qui em sembla conèixer. Amic de l’ànima de Pepe Novellas, - la història artística de Mataró es podria escriure gràficament amb els tovallons dibuixats que s’intercanviaven en les trobades del Llimoner o semblants-, en Pal va estudiar Belles Arts i va ser el gran impulsor del Batxillerat Artístic del Satorras, fet que per si sol ja mereix un ample reconeixement.

Artísticament parlant, la seva amistat amb en Pepe el va apropar a Rovira Brull i Alcoy i el va fer combregar d’una línia artística  social i crítica que en la plàstica s’acostava a una estètica de Bacon. Una excepcional expo a la Tertre va demostrar amplament la seva vàlua




Però a Pal se li feia difícil centrar-se en la plàstica com a  eix del seu creixement comunicatiu. D’aquí els seus moviments cap el còmic i el dibuix. La Pipa d’en Roc i El cementiri son exemple fefaents de la seva capacitat compositiva, assolint el màxim en aquell Història Ilurostrada ( 1991)que al costat de R. Salicrú va exhibir en còmic la història més propera i nostrada.

En els darrers anys sols hem pogut gaudir del bon fer d’en Pal en molt comptades ocasions, en algunes de manera espectacular com amb l’obra “El buit” en homenatge a Pepe Novellas, la música ha estat més atractiva i satisfactòria per ell que el desnortat horitzó artístic local, per això aquesta espurna amb l’etiqueta del vi novell m’omple de satisfacció, i alhora de bon art.

I és que sempre he pensat que l‘únic artista mataroní que ha donat la volta al món i l’ha pogut gaudir des del més alt ( li va tocar fer la mili al Juan Sebastián Elcano) no pot fer-se fonedís de qualsevol manera.

Molt em plauria que les satisfaccions obtingudes amb aquest retorn plàstic, que espero no sigui sols anecdòtic, serveixi per recuperar el gran artista que és ,ja  que segueixo pensant que a Mataró ens fa falta gent amb l’obertura de mires i les capacitats de les que disposa el bon amic i millor artista, Artur Palomer “PAL”.

Brindem doncs amb vi novell jo, i amb aigua ell, abstemi impenitent com és, per aquesta magnífica conjunció que ens ofereixen enguany els Cellers Mataronins