DIDIER LOURENÇO

Com si ja fos una tradició nadalenca, a semblança del torrons o la loteria de Nadal, Didier Lourenço arriba en aquestes dades a les parets de Moldumat art, la seva sala de referència en el Maresme i quasi un espai de proves o pre estrena de les seves novetats, i ho fa en aquesta ocasió presentant les seves darrers novetats tant en el que pertoca  a les noves sèries de litografies com en les seves novetats en obres individuals en el que pertoca a un nou petit gir en la seva producció.

Fa ben poc em retrobava , tot remenant hemeroteca , amb la seva primera exposició mataronina a la galeria Minerva el 1993,tan sols un parell d’anys després d’haver assolit el premi Banc de Sabadell del Concurs de Pintura Jove la Parés.

Em aquells temps sorprenia per un costat per la frescor de la seva pintura essencialment colorista i mediterrània amb l’aparició primerenca d’una poètica de la quotidianitat, i per l’altre amb la perfecció amb la que treballava el seu aspecte gràfic en una tècnica llargament apresa quasi des de la infantesa en el traginar i potinejar per el taller del seu pare Fluvio, màxim exponent de la tècnica litogràfica del país i que per les seves mans havien passats tots els més importants autors per encomanar-li les seves tirades litogràfiques.  

Ara arriba amb les seves darrers novetats en les que dona una volta més al cargol del seu “made in” en aquesta línia absolutament identificativa del seu treball. Les seves figures femenines, i els elements habituals, bicicletes, palmeres, gats etc i per damunt de tot el joc del color, accentuat però equilibrat en aquest sentit de trametre una pintura jove , amable i estètica , en la que malgrat la seva evident intenció i càrrega decorativa , no cau mai en el carrincló i nyonyo, i si en l’amable i en certa manera edulcorada manera de veure el món.

El més interessant de tota l’exposició està en les seves pintures en les que trenca en part amb el seu discurs de les darrers temporades i s’embranca  amb una pintura molt gràfica, amb el ritme sincopat  d’uns elements repetitius ( en aquest cas una platja límpida, i les seves “sombrilles” i tovalloles i persones,  o amb l’afegitó d’una presència arbòria, en la que com en un joc de contrapunts, li serveix per arrodonir  unes obres en les que de nou domina el component gràfic i que seran a bon segur punt de partida per a noves obres litogràfiques.

Lourenço té diversos mèrits, però jo en voldria destacar la seva perfecció tècnica amb tots els elements que la mateixa comporta. Llum, color, ritme, harmonia etc... I l’altre el mèrit sociològic del seu art. El seu fer és el gust  de molta gent i molt especialment dels joves que s’identifiquen amb el seu idioma i les seves intencions.

 I com que en ser bàsicament obra gràfica el preu és més que assequible, acaba resultant que una obra de Lourenço és la primera que arriba  amb un cert pes artístic i creatiu a la casa de molta gent , el que pot significar  generar el cuquet per adquirir més art en veure i gaudir de la seva presència. Aquesta introducció a l’art que provoca l’obra de Lourenço és un valor afegit del que l’autor en podria i hauria d’estar molt orgullós ja que és mèrit suficient com per convidar al públic a  visitar l’exposició i per sortien satisfet i amb una correcta adquisició.