COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XX

 

El dia 23 de gener s’inaugurava a la Nau Gaudí , l’exposició de la Col·lecció Bassat que aplega a obres figuratives que pertanyen a aquest segle XXI. Amb aquesta exposició que assoleix la nombre tretze de la col·lecció Bassat, s’arrodoneix la mirada a la col·lecció , el que obre un neguit sobre el que pot ser exposat en un futur, encara que coneixedors del concepte de la mateixa queda clar que encara queden moltes possible mirades, amb el que crec no cal preocupar-se per un futur immediat.

Quan uns dies abans m’arribava la invitació a la inauguració, vaig, primer de tot, fer lectura detallada  dels artistes que la composaven, i veient  que fora dels artistes locals, de la resta sols en coneixia una molt petita part, em motivà a cercar informació des mateixos. Una simple mirada  a Google em va permetre albirar un nivell remarcable que es va fer evident en la mirada a les quaranta-sis  obres que conformen aquest exposició, que sense ser una de les grans si supera a l’anterior en el que pertoca al presentat i ofereix una mirada ben correcta de la realitat de la “pintura figurativa” actual.

La mostra es dedicada doncs en aquesta ocasió  a l’art figuratiu col·locant en aquest calaix tot allò que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans , queda englobat per l’art que s’expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats externes i concretes. Tal i com s’explica en el catàleg de la mostra, les quaranta sis obres que pertanyen a divuit artistes, sis d’ells dones, ens mostren la vigència de la interpretació de realitat externes i concretes al segle XXI i com son de diverses i confluents les maneres d’arribar-hi.

D’entre aquest 18 artistes tres d’ells son mataronins ( Ricard Jordà, Jordi Prat Pons i Perecoll) i un de la comarca ( Didier Lourenço) mentre que els altres son de la resta del país i de Nova Zelanda, Veneçuela, i els EEUU. Confegeixen entre tots una bigarrada i complexa mostra que podent convertir-se en un veritable calaix de sastre per la seva diversitat estilística i conceptual, assoleix una rara i dispersa dignitat per la qualitat del presentat que emergeix en la seva individualitat en l’entorn dispers i bigarrat que els agrupa, el que permet trobar-hi aquell estil o obra que més coincideixi amb el nostre pensament plàstic, i a més fer-ho d’una manera satisfactòria en l’entorn d’aqueta ample diversitat.

Ricard Jordà

Començant l’anàlisi individualitzat per els artistes més propers. Així de Ricard Jordà (Mataró 1943) ens presenta  dues composicions mitjanes en la que fa patent el seu domini de les segones lectures amb l’existència de materials diversos  que conviden a la reflexió, que esdevé obligatòria front el seu muntatge de quasi sis metres de llarg, en el que l’artista ens presenta el seu neguit vital i aglutina moltes de les reflexions que ha realitzat en el seu més de mig segle de vida creativa i expositiva.

Didier Lourenço

Del malaurat Didier Lourenço (Premià de Mar 1968 – 2023), que ens deixà fa ara dues temporades, podem gaudir ara amb la seva gegantina peça “El lladre de bicicletes” que esdevé obra mestra de la seva primera època. Una composició volumètrica que assoleix rara perfecció i en la que apareixen de trascantó el ciclista i la palmera que varen ser protagonistes de bona part d’aquell temps.  Una obra de gran qualitat que mostra la gran qualitat que atresorava . 

 

Perecoll

Perecoll ( Mataró 1948), ens ofereix un variat mostroari del seu negre sobre negre, encapçalat per el seu espectacular paisatge del “Cap de Creus sota la tramuntana”, de la seva sèrie sobre la Mediterrània, a la que contraposa el magnífic ”Arbre”, pur exercici de precisió tècnica, completant el conjunt amb tres treballs més , dels que caldria destaar “Carmen” , ple d’energia i vida.

Jordi Prat Pons

De Jordi Prat Pons (Mataró 1965) se’ns presenten dos excel·lents  col·lages  de 2011, de gran força expressiva , en els que la pintura és element marginal, ja que els treballs son construïts sobre bigarrats col·la ges matèrics amb el fonament de cartells publicitaris, que assoleixen en les seves mans una força explicita i una personalitat, absolutament magistrals, alhora que de gran bellesa plàstica i estètica.

 

RECORDANT DIDIER LOURENÇO

 

El passat divendres Moldumat Art , l’espai artístic del carrer de Sant Benet va aprofitar la inauguració oficial de les seves noves instal·lacions realitzant una gran exposició en record i homenatge a Didier Lourenço , artista premianec mort per Santes de l’any passat, i que havia estat habitual no sols com expositor ans també com a client ja que era l’espai habitual d’enmarcació de les seves obres per a les més diverses exposicions.

Didier Lourenço era un artista ben especial que comunicava molt bé amb el públic. La seva obra era jovenívola i semblava distreta, però tenia uns fonaments tècnics excepcionals, ben apresos del seu pare, gran tirador d’obres dels més grans artistes del nostre país, i aprofundits en la seva passió de ser un gran artista.

Ara, en aquesta encertada exposició d’homenatge que Moldumat li dedica, podem fer una oportuna repassada a la seva trajectòria, des de les seves darreres realitzacions amb les noies en bicicleta i altres obres més etèries, però també capbussar-nos en aquells paisatges primerencs d’alta densitat tan personal, com d’àmbit i conjunt.

Una exposició rodona que va ser aprofitada per una gran quantitat de públic que va omplir a vessar  l’espai i que va aprofitar per adquirir unes obres que malauradament ja no tindran continuïtat en el futur.

En el meu article de comiat  en el moment de la seva mort deia que “ un pensa que Didier a més de ser un gran artista, havia aconseguit el favor d’un públic, essencialment jove, que somiava en tenir una obra seva a la paret . I ho somiava ja que li feia agradable la vida i el feia somiar amb un futur millor. Eren obres, les seves, per les que no passava el temps, encara que per aquells que el jutjàvem com artista, li demanéssim un pas més enllà, fet que sempre ens negà, i el cert és què,  com podíem queixar-nos de qui era capaç d’il·lusionar i fer feliç a aquells que el veien més que com un artista, com aquell company/amic que sabia traslladar a la plàstica les seves inquietuds i il·lusions”.

Avui ho repeteixo ,alhora que convido a fer-ne visita de l’exposició. I encara que per a molts i per a mi, el seu record personal i el seu art serà inesborrable, seria bo que a Premià, lloc de residència, es mantingués un espai amb el recull de les seves obres per no tan sols recordar-lo , ans també fer entendre a molts que l’art i els artistes son  patrimoni de tots i el seu bon fer ha de romandre en la memòria col·lectiva i més , si com succeeix en el cas de Didier Lourenço, han esdevinguts artistes del món , del gran i del petit més proper, sense oblidar mai el paper de fer feliços a aquells que adquirien les seves obres i les admiren cada dia a la seva llar.

Moldumat Art. Record de Didiel Lourenço.

 

 

 

ENTRE TINTES. DIDIER LOURENÇO

 

Inaugura temporada el Museu del Càntir d’Argentona i ho fa amb una interessant exposició de Didier Lourenço, aquest artista que amb el seu peculiar món està encisant a espectadors dels més diversos continents.

Didier Lourenço havia de ser forçosament artista.  Des de petit trapellajava per el taller dels seu pare Fulvio , especialista en litografia, i un home cabdal en l’evolució de l’art gràfic en el post franquisme. Un taller per el que hi passava el més granat de l’art català, amb un eclecticisme artístic total, que confiava en la saviesa de Fulvio per gestar les seves reproduccions gràfiques, en un sentiment absolutament creatiu i artístic.

Amb aquest condicionaments a Didier sols li quedava el camí de ser artista. Als 19 anys començava treballar en el taller del pare, mentre començava seriosament a pintar. La sevaera una pintura jove, fresca, plena d’imputs positius que aconseguí ràpidament el reconeixement amb premis com el del banc de Sabadell al concurs d’art jove de la sala Parés.

Però mentre l’evolució dels artistes joves , va des d’una pintura generalment enfarfegada a la que cal anar despullant d’anècdotes, Didier executa el camí contrari , despullar del global per donar privilegi a l’anècdota i convertir-la en protagonista i a més fer-ho de la manera que més li agrada, concebent l’obra pictòrica en l’esbós d’una obra gràfica, evidentment litogràfica.

Avui al Museu del Càntir ens fa un repàs essencial de la seva trajectòria començant per unes obres anteriors, en un estil que vorejava la pintura dels seus grans amics , els germans Moscardó, enfrontades a unes obres litogràfiques actuals , un veritable cant a “la joie de vivre”, amb la seva “jove” protagonista de tantes i tantes obres , embolcallada per aquest fons matissians que tant li agraden i alhora complauen a l’espectador.

Però el millor està sens dubte la paret gran de la sala en la que Didier, en un desig didàctic i formatiu total, ens presenta els resultats de cada passa per aconseguir la litografia final. Una mirada entenedora que serveix per a valorar en la seva justa mida, el nivell artístic d’una litografia que és en si mateixa una constant creació artística i donar-li el valor perdut en aquests temps en els que la digitalització gràfica està arraconant tan noble tècnica.

Una exposició , al de Didier Lourenço al Museu del Càntir, que cal visitar. Tant per el valor creatiu i artístic de la seva pintura que ja ha assolit idioma propi personalitzat, com per el d’enaltiment que té de la tècnica de la litografia que mereix una nova valoració per part d’artistes, afeccionats i compradors.

 

Didier Lourenço. Entre Tintes

Museu del Càntir. Argentona

Del 17 de setembre a l’1 de novembre de 2021

 

DIDIER LOURENÇO

Com si ja fos una tradició nadalenca, a semblança del torrons o la loteria de Nadal, Didier Lourenço arriba en aquestes dades a les parets de Moldumat art, la seva sala de referència en el Maresme i quasi un espai de proves o pre estrena de les seves novetats, i ho fa en aquesta ocasió presentant les seves darrers novetats tant en el que pertoca  a les noves sèries de litografies com en les seves novetats en obres individuals en el que pertoca a un nou petit gir en la seva producció.

Fa ben poc em retrobava , tot remenant hemeroteca , amb la seva primera exposició mataronina a la galeria Minerva el 1993,tan sols un parell d’anys després d’haver assolit el premi Banc de Sabadell del Concurs de Pintura Jove la Parés.

Em aquells temps sorprenia per un costat per la frescor de la seva pintura essencialment colorista i mediterrània amb l’aparició primerenca d’una poètica de la quotidianitat, i per l’altre amb la perfecció amb la que treballava el seu aspecte gràfic en una tècnica llargament apresa quasi des de la infantesa en el traginar i potinejar per el taller del seu pare Fluvio, màxim exponent de la tècnica litogràfica del país i que per les seves mans havien passats tots els més importants autors per encomanar-li les seves tirades litogràfiques.  

Ara arriba amb les seves darrers novetats en les que dona una volta més al cargol del seu “made in” en aquesta línia absolutament identificativa del seu treball. Les seves figures femenines, i els elements habituals, bicicletes, palmeres, gats etc i per damunt de tot el joc del color, accentuat però equilibrat en aquest sentit de trametre una pintura jove , amable i estètica , en la que malgrat la seva evident intenció i càrrega decorativa , no cau mai en el carrincló i nyonyo, i si en l’amable i en certa manera edulcorada manera de veure el món.

El més interessant de tota l’exposició està en les seves pintures en les que trenca en part amb el seu discurs de les darrers temporades i s’embranca  amb una pintura molt gràfica, amb el ritme sincopat  d’uns elements repetitius ( en aquest cas una platja límpida, i les seves “sombrilles” i tovalloles i persones,  o amb l’afegitó d’una presència arbòria, en la que com en un joc de contrapunts, li serveix per arrodonir  unes obres en les que de nou domina el component gràfic i que seran a bon segur punt de partida per a noves obres litogràfiques.

Lourenço té diversos mèrits, però jo en voldria destacar la seva perfecció tècnica amb tots els elements que la mateixa comporta. Llum, color, ritme, harmonia etc... I l’altre el mèrit sociològic del seu art. El seu fer és el gust  de molta gent i molt especialment dels joves que s’identifiquen amb el seu idioma i les seves intencions.

 I com que en ser bàsicament obra gràfica el preu és més que assequible, acaba resultant que una obra de Lourenço és la primera que arriba  amb un cert pes artístic i creatiu a la casa de molta gent , el que pot significar  generar el cuquet per adquirir més art en veure i gaudir de la seva presència. Aquesta introducció a l’art que provoca l’obra de Lourenço és un valor afegit del que l’autor en podria i hauria d’estar molt orgullós ja que és mèrit suficient com per convidar al públic a  visitar l’exposició i per sortien satisfet i amb una correcta adquisició.

DIDIER LOURENÇO.- LA QUALITAT D’UN ART AMABLE

En Joan i en Lluís Sarrias han heretat l’intel·lgent comercialitat de la seva mare Lolet i alhora la serietat empresarial del seu pare. I en aquest compendi estan convertint Moldumat en un espai en el que cohabiten de manera ben adient un acurat negoci d’emmarcació junt a una activitat comercial de l’art , amb predomini de noms que es mouen en els més alt llindar de la comercialitat però amb un nivell de qualitat artística més que estimable. I ara , sembla voler potenciar aquest segment amb l’adequació d’un espai ben estructurat per afavorir l’activitat expositiva.

Aprofitant l’època nadalenca han inaugurat aquest espai amb una mirada antològica al fer de Didier Lourenço, a bon segur l’artista més reconegut en el camp de la litografia , i que deixa l’emmarcat del global de la seva obra en mans dels germans Sarrias.

Sota l’atractiu títol de “Tinta i paper. 30 anys de litografia” se’ns permet fer acurada i detinguda mirada a l’evolució creativa d’aquest veritable mestre de la lito que n’és sens dubte Didier Lourenço. No queda dubte que la mirada de Didier ha estat penetrant des de sempre i  que el seu cap va absorbir molts coneixements mentre es passejava ajudant o destorbant, segons els moments , al seu pare Fulvio , mentre aquest conreava litogràficament  el treball dels més grans artistes del nostre país.

I d’aquelles beceroles, d’aquells coneixements , dels problemes viscuts i solucionats , ha anat apareixent aquesta gràfica  que ara de manera aclaparadora domina com si es tractés de qualsevol fet ben simple i senzill.

Passejar-se per l’exposició ens permet acostar-nos a les seves obres més primerenques , més fosques i poc diàfanes en l’entintat , però d’una superba qualitat creativa. Obres  més pensades en el pictòric que no pas en l’estampació, però perfectament resoltes sense perdre un gra de la seva força. Unes grans obres.

Podem seguir per la seva part més amable, de mirades urbanes, platges a lo Cadaqués,bicicletes,  molt en l’estilística dels seus grans amics , els Moscardó. Obra en aparença simple, però perfectament estudiada en espais i colors. Amable i amb un atractiu prou especial.

Finalment ens trobem amb la tendència actual. Personatges, en especial femenins, establerts en una dinàmica ciutadana i inserits en uns estampats dels que n’acaben formant part , en una aposta visual tan hàbil com seductora i de la que Didier en surt amb nota.

Moldumat i Didier Lourenço comparteixen en aquesta experiència el seu amor per l’art i la seva comprensió per la necessitat comercial. En una manera de fer tècnicament immillorable i amb un concepte jovial i amable que pugui estar a l’abast econòmic de molta gent i que alhora pugui servir com esquer per unes futures mirades més compromeses en un art més complex i reflexiu.

Una mostra que seveix per demostrar que una comercialitat digne i una alta qualitat no son elements impossible de casar en el camp de l’art. Per això vagi la nostre felicitació per ambdós protagonistes d’aquesta recomanable exposició., que  amés a més i per potenciar el seu sentit didàctic ens ofereix el veritable macking off de l’obra litogràfica., en una veritable lliçó aclaridora de tant noble i important tècnica.

Felicitats.

PERICO PASTOR / DIDIER LOURENÇO I L’ART “COMERCIAL”

La litografia que encapçala aquest post està realitzada a quatre mans per Didier Lourenço amb la col·laboració del seu bon amic en Perico Pastor, dos dels millors representants de qualitat a l’entorn del segment artístic que en diem “comercial” i que ara casualment exposen conjuntament en els nostres entorns. Per un costat Didier Lourenço ens ofereix “El somni” a l’espai de Moldumat a Mataró, mentre que Perico Pastor ho fa amb “Plats i olles” al museu del Càntir d’Argentona.

Certament tots quan parlem d’art se’ns omple la boca d’aquell Art amb majúscules,  transcendent , històric, que depassa el d’habitud i que ens transporta més enllà. Però hem de ser molt conscients que d’aquest art n’hi ha poc, molt poc. Generalment ens conformem amb un graó inferior , amb aquell art que ens tramet, ens sedueix, ens neguiteja , ens provoca, ens interroga a la recerca d’unes respostes que ens surten de la nuesa del nostre interior. Un art que ens arriba al nostre nucli interior més personal.

Però massa vegades mirem amb un deix de prepotència aquest art al que genèricament anomenem com “ comercial”, com si fos un simple mal necessari per en la comparança destacar al que etiquetem com veritable, i potser en algunes vegades crec que anem una mica errats. Potser caldria començar però per analitzar el sentit d’aquest adjectiu comercial amb el que el definim massa vegades. No serà que això de comercial , i subjacent ment vendible, l’equiparem a vulgar trencant l’elitisme que sembla obligat davant allò que considerem gran i per tant inabastable?. L’equiparem així amb un cert menysteniment al d’art popular per amants de poques dificultats?. Però és clar, no son comercials Jeff Koons o Damien Hirst?. Llavors, com es menja això?.

Certament hi ha un art comercial que és pura brossa. Un art fet sense compromís ni exigència. Sense coneixements tècnics ni intencionalitat formal. Un art pobre per a pobres en el gust artístic. Però hi ha un art “comercial” que depassa amb molt el concepte de digne i que a més a més serveix com inductor , i jo estic per a dir com a catalitzador, d’un moviment interior personal que pot dur al comprador o espectador a mires més altes. És la porta , fàcil i amable a vegades , per endinsar-se en els camins de l’art però fent-ho des dels inicis amb uns criteris d’exigència que foragiten de totes totes, a  aquells treballs indigents en el fons i la forma.

Per això jo no defujo gens ni mica d’aquest art, sempre i quan estigui fet en la seva vesant més qualitativa com és en aquesta ocasió el cas ja que tant Didier Lourenço com Perico Pastor no ens presenten una mostra de restes de sèrie, d’obres del munt ingent que arriben a crear ja que ambdós son uns grans treballadors i sí en canvi ens ofereixen un recull  d’afinats treballs que si bé en alguna ocasió tenen tan sols el gust i el desig de ser plaents a l’espectador, en la majoria ens ofereixen aquesta llambregada de veritable art que sols els importants artistes acullen en el seu sí.

L’obra que Perico Pastor ens ofereix al museu del Càntir d’Argentona és una mostra que tal i com cal, s’ha definit de manera expressa per a l’espai. Per això ens ofereix detall de la seva vessant ceràmica , fent-ho no tan sols com una pertinent picada d’ullet a l’espai, ans demostrat la seva saviesa compositiva. Els seus plats i olles, magnífics tots ells, es donen la mà a un seguit de rajoles “de piscines” ,per definir-les d’alguna manera, i principalment amb un altre grup ceràmic d’emoticons que a un ja li agradaria poder disposar per ús en xarxa.

I en el contrapunt una pintura excel·lent, Poques peces molt ben triades que encara que no son actuals no estaven pas entre les deixalles del seu estudi. Agosarades, amb intensitat i intencionalitat pictòrica, son molt més que petits detalls , son espurnes fefaents de la gran qualitat que Perico Pastor atresora ja que en elles es resumeixen les seves característiques creatives principals. El gest, el color, la figura , l’esperit humanístic, son elements ben remarcats en aquest ben escollit conjunt.

Una exposició que cal visitar i que a més a més es fa amb gran gust per el plaent i qualitatiu de la visita.

Quelcom semblant hauríem de dir de la mostra de Didier Lourenço a Moldumat. Una vintena de peces entre litografies, pintura damunt paper i damunt tela, per demostrar que segueix tenint molt ben aprés el seu llenguatge plàstic esdevingut ja inconfusible.

Com en el cas de Perico, Didier manté a l’home com a personatge omnímode del seu treball. Un home individualitzat en la personalització del detall o bé dispers en l’entorn de la massa i esdevingut un gra de sorra en la immensitat del no res. Un home que sembla suspès en un estat eteri com si estigues en la recerca de trobar-se a si mateix. Una sensació aquesta d’una certa solitud en companyia, d’un cert aïllament , és la que composa l’eix conductor de la mostra a la que hi afegeixi la seva visió més poètica i simbòlica en obres com la que serveix de presentació.

Una reflexió constants en tota l’exposició sigui quina sigui la tècnica emprada. Magistral com sempre en la litografia que domina com pocs, amb agosarats treballs fins a nou tintes, que les converteixen a ulls d’un no expert en obres difícilment separables de les de pintura damunt  paper . Quasi tan sols la signatura numerada ens dona la pista vers la seva tècnica.

En l’apartat més estrictament pictòric de nou Didier mostra la seva lleugeresa creativa i capacitat tècnica amb aquesta figuració que tant ens porta cap un noucentisme, com cap el simbolisme o vers una correlació mental amb diverses figures de l’art.

Tècnicament irreprotxable i conceptualment fidel a la seva essència, Didier Lourenço  ens explica el seu discurs plàstic tantes vegades sentit, però capaç de ser escoltat cada vegada de manera diferent, en una exposició que agradarà, i molt, als seus seguidors i que demostra una vegada més que l’art qualificat com a comercial pot assolir els mateixos nivells de dignitat que aquell al que a vegades , i amb molta facilitat, qualifiquem com a seriós.

Perico Pastor i Didier Lourenço dos bons artistes que oficien dues bones exposicions.