COL·LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XX

 

El dia 23 de gener s’inaugurava a la Nau Gaudí , l’exposició de la Col·lecció Bassat que aplega a obres figuratives que pertanyen a aquest segle XXI. Amb aquesta exposició que assoleix la nombre tretze de la col·lecció Bassat, s’arrodoneix la mirada a la col·lecció , el que obre un neguit sobre el que pot ser exposat en un futur, encara que coneixedors del concepte de la mateixa queda clar que encara queden moltes possible mirades, amb el que crec no cal preocupar-se per un futur immediat.

Quan uns dies abans m’arribava la invitació a la inauguració, vaig, primer de tot, fer lectura detallada  dels artistes que la composaven, i veient  que fora dels artistes locals, de la resta sols en coneixia una molt petita part, em motivà a cercar informació des mateixos. Una simple mirada  a Google em va permetre albirar un nivell remarcable que es va fer evident en la mirada a les quaranta-sis  obres que conformen aquest exposició, que sense ser una de les grans si supera a l’anterior en el que pertoca al presentat i ofereix una mirada ben correcta de la realitat de la “pintura figurativa” actual.

La mostra es dedicada doncs en aquesta ocasió  a l’art figuratiu col·locant en aquest calaix tot allò que segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans , queda englobat per l’art que s’expressa mitjançant la representació o la interpretació de realitats externes i concretes. Tal i com s’explica en el catàleg de la mostra, les quaranta sis obres que pertanyen a divuit artistes, sis d’ells dones, ens mostren la vigència de la interpretació de realitat externes i concretes al segle XXI i com son de diverses i confluents les maneres d’arribar-hi.

D’entre aquest 18 artistes tres d’ells son mataronins ( Ricard Jordà, Jordi Prat Pons i Perecoll) i un de la comarca ( Didier Lourenço) mentre que els altres son de la resta del país i de Nova Zelanda, Veneçuela, i els EEUU. Confegeixen entre tots una bigarrada i complexa mostra que podent convertir-se en un veritable calaix de sastre per la seva diversitat estilística i conceptual, assoleix una rara i dispersa dignitat per la qualitat del presentat que emergeix en la seva individualitat en l’entorn dispers i bigarrat que els agrupa, el que permet trobar-hi aquell estil o obra que més coincideixi amb el nostre pensament plàstic, i a més fer-ho d’una manera satisfactòria en l’entorn d’aqueta ample diversitat.

Ricard Jordà

Començant l’anàlisi individualitzat per els artistes més propers. Així de Ricard Jordà (Mataró 1943) ens presenta  dues composicions mitjanes en la que fa patent el seu domini de les segones lectures amb l’existència de materials diversos  que conviden a la reflexió, que esdevé obligatòria front el seu muntatge de quasi sis metres de llarg, en el que l’artista ens presenta el seu neguit vital i aglutina moltes de les reflexions que ha realitzat en el seu més de mig segle de vida creativa i expositiva.

Didier Lourenço

Del malaurat Didier Lourenço (Premià de Mar 1968 – 2023), que ens deixà fa ara dues temporades, podem gaudir ara amb la seva gegantina peça “El lladre de bicicletes” que esdevé obra mestra de la seva primera època. Una composició volumètrica que assoleix rara perfecció i en la que apareixen de trascantó el ciclista i la palmera que varen ser protagonistes de bona part d’aquell temps.  Una obra de gran qualitat que mostra la gran qualitat que atresorava . 

 

Perecoll

Perecoll ( Mataró 1948), ens ofereix un variat mostroari del seu negre sobre negre, encapçalat per el seu espectacular paisatge del “Cap de Creus sota la tramuntana”, de la seva sèrie sobre la Mediterrània, a la que contraposa el magnífic ”Arbre”, pur exercici de precisió tècnica, completant el conjunt amb tres treballs més , dels que caldria destaar “Carmen” , ple d’energia i vida.

Jordi Prat Pons

De Jordi Prat Pons (Mataró 1965) se’ns presenten dos excel·lents  col·lages  de 2011, de gran força expressiva , en els que la pintura és element marginal, ja que els treballs son construïts sobre bigarrats col·la ges matèrics amb el fonament de cartells publicitaris, que assoleixen en les seves mans una força explicita i una personalitat, absolutament magistrals, alhora que de gran bellesa plàstica i estètica.

 

COL.LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II) ( PRIMERA PART)

 

Ja fa dos anys ( gener del 2022) que la Col·lecció Bassat va presentar a la Nau Gaudí el seu primer capítol dedicat al segle actual. Va ser aquella una mostra eclèctica en la que hi sojornaven aspectes  tan aparentment contradictoris com els espectaculars abstractes de Jaume Ribas, amb les evanescències de Rosa Codina Esteve,  la potència de força desmesurada de Marc Prat, o els urbanismes de Ramon Enrich, al costat de les especials mirades de Pep Carrió o el color desfermat de Charo Castillo que donava contrapunt a l’espiritual  materialisme enfosquit d’Enric Ansesa.

Arriba ara en aquesta primavera de dos anys després, el nou capítol de pintura d’aquest segle amb una mirada de nou variada des de treballs gestuals de gran potència com el cas de Josep Serra, fins a subtilitats matèriques com Josep Mª Codina  o a d’altres simplement cromàtiques, com en el cas de Russel Tyler i la més ample varietat d’opcions  que podem trobar , en aquets cas en la pintura no figurativa d’aquets segle.

Certament no s’escau fer comparances amb exposicions anteriors en la que era habitual al presència de primeres figures de l’art del moment, mentre que en aquestes es nota més el gust personal del col·leccionista que ha anat adquirint les peces primat més per impressions visuals directes que no pas per el pes dels noms els seus creadors, confegint uns poti poti d’alt nivell de qualitat que mercès a la gran capacitat de la comissària Núria Poch que coneix abastament les peces i de la col·lecció i als seus autors, ha generat aquestes col·lectives d’alt nivell i que continuen amb tota dignitat el pas i el pes de la Col·lecció Bassat.

En el que avui pertoca crec que cal començar amb els autors locals que com Carme Garolera, present amb una obra de la sèrie Herbarium, en la que com sempre juga entre la realitat i l’abstracció a la recerca d’una espiritualitat existencial, tal i com es diu en el catàleg de la mostra. Garolera transmet amb el seu treball una imatge de fràgil potència , accentuada per el ventall cromàtic del seu treball , que dona força vital a la peça presentada i crida l’atenció en espera d’altres.

Josep Mª Codina  ens ofereix tres obres plenament definitòries del seu treball de fa poc més de deu anys. Ens parla de la vida i el seus tràfecs mitjançant la representació de la pell humana i els seus sotracs, incisions i les incidències que hi provoca el pas del temps. Una mirada abstracta a un concepte plenament figuratiu que provoca un diàleg intens amb l’espectador.

Josep Serra , un ds pintors actuals que més plauen a Bassat, presenta cinc peces que omplen el ventall de de deu anys , del 2005 al 2014. Un espai de temps on podem observar clarament la seva evolució pictòrica, evolucionant cap una abstracció gestualista de clara potència tan conceptual com en el seu plantejament artístic actual.

I al costat d’aquest autors de casa, cal afegir-hi els noms de dos autors andalusos amb una relació especial amb la nostra terra, com ho son  Ruth Morán que va ser guanyadora d’una de les darrers edicions de la Biennal Torres García que està present en aquesta exposició amb tres obres de la sèrie Gravitacions, en les que seguint amb el seu llenguatge expressat amb temple vinílic i retolador de tinta sobre paper, estableix les seves estructures  que esdevenen màgiques i volàtils confegint unes obres espirituals que endinsen els esperits.

Igualment passa amb Fernando Daza, artista sevillà amb parents a Argentona , un espai que ha visitat sovint. I que ens ofereix un espectacular “Meandre negre sobre fons blanc” una espectacular obra de 5 peces treballades amb paper trencat a mà i enganxat després al damunt de la tela, generant una especial simfonia de dolces textures i melodies que impressiona l’ull de l’espectador alhora que genera una especial simbiosi de bellesa interior altament gratificant.

Finalment , en aquets entorn localista, cal recordar dos noms més. Per un costat Hernández Pijuan, present amb una excepcional obre de gran qualitat. “La muntanya”, realitzada en el 2003, dos anys abans de morir. Dintre de l’estil de paisatgisme íntim de caire reduccionista que practicava en el moment, ben diferent al figurativisme humà, amb detall, com el grup de segadors de Castella que practicava en la seva primera exposició que celebrà en el 1953 en el Museu Municipal de Mataró, i de la que tinc l’honor de disposar-ne un quadre que ell regalà al meu pare per la crítica rebuda.

I finalment en l’entorn d’aquest Mataró de sempre, cal remarcar el magnífic treball d’Elvira Fustero, que havia exposat en diverses ocasions a la galeria Tertre, i que ara en la seva maduresa espectacular, ens sorprèn amb una magnífica abstracció que frega l’espiritualisme, i que és una perpetua dignificació del seu concert espiritual que realitza en totes i cadscuna de les seves obres.