ESCULTURA MEDITERRÀNIA . FRANCESC CARULLA SERRA.

 

Molta gent pensa que aquells que tenim ocasió per passejar-nos i veure moltes exposicions és estrany que no en trobem una de sorprenent cada dos per tres. Els hi diria que estan mol equivocats i que l’habitual es trobar-se amb vulgars repeticions mil i una vegades, però que molt de tant en tant i de manera inesperada ens trobem amb un expo sorpressiva que ens afalaga i que denota la capacitat i habilitat del seu protagonista. Això és just el que m’ha passat amb l’exposició “Bloc, llum i Ombra. Escultura Mediterrània” de l’autor Francesc Carulla i Serra que es realitza al museu Monjo de Vilassar de Mar fins el 28 de maig.

Vaig acudir el dia de la inauguració, i em vaig trobar amb una bigarrada exposició de l’obra d’un artista, que era passejat per la mateixa en cadira de rodes, degut a la seva avançada edat,  va néixer el novembre de 1927, per el que té actualment 95 anys i va estudiar escultura a Llotja amb mestres com el propi Monjo i Frederic Marés. Col·laborà amb Viladomat en l’escultura de la República (Passeig de Gràcia) i va mantenir durant forces anys una activíssima vida creativa en la que compartí l’escultura cívica amb la religiosa aconseguint, especialment en aquest camp una anomenada fama. A Mataró son seves la Mare de Déu de l’Esperança que es troba a la parròquia del seu nom, i una escultura per la Farmàcia Enrich , ambdues de 1970, i l’escultura d’una pietat per un Panteó privat de l’any 1975.

Fora de l’art religiós al que es dedicà de manera intensa, i que per lògica no està quasi present a l’exposició, si que hi apareix un enorme ventall dels seus treballs, que podríem considerar com “cívics” que abasten to el camp figuratiu amb una especial predilecció per la figura humana femenina que es mostrada en les diverses tendències estilístiques que l’autor ha pogut conèixer i conrear en el decurs de la seva més que dilatada carrera.

Ens trobem per això amb una exposició diversa en l’estilístic però que manté en la diversitat una unitat artística molt important, gestada especialment en la relació entre la figura humana, generalment definida, i una reproducció que abasta la màxima diversitat estilística segons el personatge o la finalitat a la que s’havia de donar a  la mateixa , gestant un conjunt que malgrat el bigarrament i la diversitat conceptual i estilística ,es veu i gaudeix amb tot el gust que genera l’obra ben feta.

Una exposició aquesta de Francesc Carulla, enormement sorprenent, en part per el desconeixement generalitzat de l’autor per part de les actuals generacions que alhora serveix per defensar i honorar a tots els grans treballador de l’art menys espectacular, però no per això menys vàlid i rigorós.

Exposició que recomanen amb plaer per el de coneixement generalitzat de l’art escultòric dels passat segle que la mateixa dignifica.

 

Escultura mediterrània. Francesc Carulla Serra

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 16 al 28 de maig de 2023

 

EDUARD HUERTOS . GRAVATS

 L’Eduard Huertos té un físic imponent, entenent com a tal aquell que imposa. Si em permet la comparança, jo el veig com el gegant amable de molts comptes infantils.  Un físic que per aquella estranya relació de valors ens imaginem correspondria a un artista vigorós, dur i complex. D’aquells que sembla hauria de barallar-se amb l’obra mitjançant el gest, la potència, i una certa intensitat de pinzellada. És a dir un artista més de broc gros, que no pas de petita i acurada sensibilitat que és com en realitat se’ns mostra en les seves obres i en aquesta magnífica exposició que ara presenta al Col·legi d’Aparelladors.

Aquests frases corresponen amb les primeres que li vaig dedicar a Eduard Huertos   en una crítica. Van ser per la seva exposició individual a Aparelladors a finals del 2016. Qualificava el títol amb l’expressió de l’extrema sensibilitat del seu gravat. Han passat uns quants anys i vull dir sense embuts que cada vegada que veig anunciada una exposició seva tinc el convenciment absolut que em submergiré en el que ens presenta i gaudiré de la plenitud de l’art, a bon segur de que entre ambdós existeix una comunió intensa de la bellesa, el sentiment i la intencionalitat artística.

Avui Huertos, sembla haver volgut mostrar-nos que el seu gaudi està en la diversitat, que des del geometrisme més estructural fins al tachisme tot és possible en l’ànima del creador , sempre i quan sàpiga els seus límits i les seves capacitats.

Si tenim en compte la llarga i ample història artística d’Eduard Huertos des dels seus començaments , fent beceroles amb els grans, fins ara mateix en que de manera sensible expressa les seves sensacions i emocions, i ho fa com si d’un joc d’infants es tractés, es pot fer una petita enciclopèdia del bon fer en l’art gràfic.

Crec que no cal la crítica puntual en l’anàlisi de la dispersió que sembla presentar en alguns casos, al costat de la rigidesa quasi matemàtica que sembla expressar en altres, per no entrar en el detall de les seves quasi miniatures que esdevenen lliçó puntual i magistral d l’ús de la línia el color.

Crec que davant una exposició com de la que parlem, tan sols ens queda plantar-nos davant de es seves obres i examinant-les amb atenció, anar gaudint tot omplint-nos del bon art i deixant que el mateix es distribueixi per el nostre cos i ànima, per sentir-nos sadollats per un bé tan escàs.

Per tant, ben poc queda a dir, tan sols el petit apunt de que amb una petita reducció del presentat, estic convençut que el resultat seria millor i molt més plaent, però ja sabem que tot crític pere punyetes , com un ho és, sempre ha de trobar algun punt negatiu.

Però oblidem el detall i tornem a la realitat de la gran qualitat artística que atresora aquest artista mataroní, que mereix  el reconeixement com un dels gran artistes de casa nostre i que alhora és massa desconegut del públic en general.

Per no perdre de cap manera la seva magnífica exposició. De veritat, no us la perdeu i penseu que cada obra és una veritable lliçó d’art. No us en penedíreu.

 

Eduard Huertos. Gravats

Col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 14 d’abril al 14 de maig de 2023

ORÍGENS. ANDREU TETEJI

 

Andreu Teteji és un artista pluridisciplinar que es mou amb una clara solvència en el món de la música i que alhora pràctica amb habilitat el camp de la plàstica. Un camp en el que després del seu pas a començaments de temporada a l’espai capgròs, ara explícita el seu fer al Museu del Càntir d’Argentona, població en la que té establerta la seva residència.

El meu coneixement de l’autor començà amb unes experiències que exposà a l’espai capgròs i a la Casa Gòtica d’Argentona en les que establia un diàleg complex en uns obres plenes d’objectes que  es regien en una constructivisme actiu altament interessant. Després he pogut seguir el seu tarannà creatiu en el que els orígens personals, socials i de la civilització en la que ens ha tocat viure, ens permeten i/o obliguen a una mirada essencial en relació no sols al nostre propi interior, ans també al respecte de la societat que ens envolta.

Avui en el catàleg de la seva exposició argentonina ell mateix incideix en la pretensió de remarcar la importància d’escoltar-nos, de parar un moment i adonar-nos de qui som, d’on venim, dels nostres orígens, de que tots formem part d’un tot, que hem de cuidar abans no sigui massa tard.

I aquest principi queda clarament explicitat en la mostra.  Teteji es dona la volta a si mateix i amb els seus treballs intenta incidir a l’espectador per que el segueixi, en el camí de la recerca interior i d’una certa puresa d’esperit que sembla haver desaparegut de la nostra civilització. I d’aquí les seves realitzacions de figures humanes o animals amb les que ens vol retornar a un cert primitivisme actiu però no artístic , tot pensant en l’essència de la vida.

Un ideari important i clàssic però que no assoleix la seva profunditat ja que l’artista ho és en una diversitat que no li permet endinsar-se en la profunditat tècnica i creativa que actualment exigeix cada vesant artística. Malgrat això la intencionalitat de l’autor arriba a l’espectador de manera clara i directa assolint així la més important de les seves intencions, encara que a un , com a crític d’art , li segueix plaent més el record d’aquelles caixes “alcoianes” amb les que va començar i que segueix creient que depositen el bo i el millor del seu fer  plàstic.

 

 Orígens, Andreu Teteji

Del 14 d’abril al 21 de maig de 2023

Museu del Càntir. Argentona

 

 

PANTEOS. MELISSA FIGUEROA A L’ESPAI CAPGRÒS

 

Melissa Figueroa, és una joveníssima artista nascuda a Buenos Aires el 1999. Resideix de fa temps a Arenys de Mar i malgrat estar encara acabant el grau de Belles Arts fa temps que practica una pintura que en certa manera podríem definir com “adulta” tant per la complexitat que comporta, com per la realització més que acurada amb la que es desenvolupada.

Figueroa malgrat la seva evident joventut arrossega ja al damunt una bona càrrega expositiva entre la que cal destacar la seva presència en les exposicions celebrades a ca l’Antiga ,a Teià, en motiu del 150 aniversari de l’indret, o l’assoliment del premi de pintura passeig de Sant Joan de Barcelona que va ser exposada a la sala del Mercat de l’Abaceria central de Barcelona.

El primer que queda clar en veure el treball de l’autora és el de la manca de por en l’expressió artística. L’autora treballa en unes composicions en les que confegeix uns espais plens de línies que conformen , moltes vegades amb l’ajut de la taca i el regalim, unes masses directrius de l’espai que queda sempre adientment establert en un equilibri molt més real que potencial.

Passejar-se per l’expo de Figueroa ens mostra, com és del tot lògic i natural, una artista que està cercant el seu camí, d’aquí les clares variacions en el presentat, però que alhora , aquest sembla ja preparat en una actuació en la que els fons cromàtics han d’agafar paulatinament un protagonisme més accentuat per ajudar a la creació de la idea plàstica a la que l’autora sembla aspirar. Sense abandonar el garbuix de línies i volums amb els que estructura les seves “divagacionS” creatives

L’espai capgròs ha estat de sempre un espai obert a les aventures dels jovinzells aspirants a artistes però en poques ocasions hem pogut gaudir d’autors com Aleix Prat o Laura Aznar que en aquesta temporada ens han ofert un nou angle de visió artística que ara i avui queda del tot dominat per el bon treball d’aquesta jove autora arenyenca, Melissa Figueroa,  de la que estic convençut en sentirem a parlar. I ben positivament.

Panteos. Melissa Figueroa

Espai capgròs

Del 29 de març al 26 d,abril de 2023

CARTELL DE SANTES. QUALSEVOL TEMPS PASSAT VA SER MILLOR

 

.

 

 Que en els temps d’ara mateix, els cartells gràfics han deixat ja de ser elements fonamentals per a qualsevol difusió d’un acte és una veritat irrefutable.

Curiosament a Mataró, ciutat més aviat ancorada en temps passats que no pas immersa en la realitat comunicativa d’ara i d’avui mateix, es manté el Cartell de Santes com un element en part esperat i sobre el qual hom es veu amb capacitat no tan sols d’opinar, cosa lògica com a ciutadà, ans també es veu amb força per pontificar i discutir al voltant del que ha de significar el cartell gràfic de la Festa Major de la Ciutat.

Fa molts anys, el per un llavors degà de la Facultat de Ciències de la Informació, Miquel de Moragas i Spà, tot parlant del cartell de Santes de Mataró, deia que era l’anti cartell per antonomàsia, ja que era un cartell dedicat tan sols a la població que ja coneixia la festa i que per tant no precisava d’un cartell, mentre que incidia repetidament   que els cartells van dedicats especialment per anunciar una cosa per a qui li es desconeguda, cosa que no succeïa en el cas de Mataró.

Els temps però han canviat i avui mateix la Festa de les Santes no és una festa local i sí en canvi és una festa en la que hi pren part molta  gent de tot Catalunya a qui  ha depassat absolutament tot el significat local i com a màxim comarcal que tenia fa més de quaranta cinc anys, quan va néixer en l’esperit actual i quan es va començar tota la història dels cartells anunciadors de la mateixa. I a més aquest significat, res els importa.

Per tant el cartell anunciador de la mateixa ha de canviar els paràmetres localistes per endinsar-se en un magma festiu molt més profund. Però aquest canvi, tan obligat i necessari com evident, no ha quallat en l’habitual magma retrògrad de Les Santes que volen ser les més modernes però mantenint el sacrosantum de les essències, alhora que persisteixen en ser anunciades per el cartells de línia i lectura més clàssica possible, i així ha succeït en aquest anys, amb un cartell absolutament digne de poblacions com Argentona , Arenys o Malgrat , ple de teòrics elements de festa, sols comprensibles en aires de complicitat localista , però que alhora és del tot llunyà a una festa que, agradi o no, ha escapat de la paramètrica local, per endinsar-se per altres paramètriques més generalistes.

El cartell d’avui de Carla Aledo respon a aquest provincianisme reductiu de poble petit , endinsat amb uns tradicions que sols ells entenen, i allunyat del tot d’unes festes , com les de Les Santes, que han perdut l’àmbit local per esdevenir uns festes globals  a qui el cartell, a quí pocs importa, ha d’explicitar de manera evident aquest sentit de festa global, de disbauxa i no pas entrar en el cartellisme íntim dels que saben i coneixen els secrets ben guardats de la tradició que ara son vulgarment traïts per una festa que ja no és local, i sí en canvi és volgudament  global, en el senti més ample del concepte.

Per això i davant tal circumstància, ens queden dues solucions : O tornem al cartell general, tal i com sàviament van entendre els iniciadors de la història, o oblidem aquest pamflet, ara dit cartell, que amb la pretensió d’una falsa popularitat ,cau en el vulgar i es converteix en cartell perfecte per a poble petit o barriada de la ciutat,  llocs en els que elements comuns i explicatius coincideixen davant la majoria de receptors.

El cartell de Santes fa anys que va de capa caiguda. En les primeres edicions els grans noms de l’art local en van ser protagonistes i ho van  fer-ho molt bé, aconseguint uns resultats més que notables. D’un temps ençà, l’oblit del professional, de l’artista i la recerca de l’amic i de la impossible equiparació de mèrits, ha fet que el cartell estigui farcit d’unes signatures absolutament indignes a tal honor, i el cas ara mateix de Carla Aledo, n’és una  d’elles. I evidentment no pot seguir essent així.

Per tant o el consistori aposta per la qualitat, desfà el “secret” jurat que tria el cartell i organitza una altra manera més equitativa que l’actual o millor fem el cartell  a través d’una  votació popular , i així acabem amb tot . I quan dic secret ho dic per la vergonya que una ciutat com Mataró no tingui dret a  saber tothom qui son els responsables de la tria del cartell. I quan dic votació popular ho dic amb l’ànim de que ja n’hi ha prou de fer passar com a bo allò que maneguen secretament entre quatre i avui tria el que tu vulguis i demà ho triaré jo. Per que ja n’hi ha prou per fer passar bou com bèstia grossa.

I  resumint per que ens entengui tothom: El cartell de Carla Aledo d’enguany és un cartell digne per a una població petita i sense gaire història cartellista, però absolutament indigne, per la poca qualitat i lectura  superior per a una ciutat com Mataró que com en tantes coses queda amb aquest exemple situada en les posicions de cua en el que pertoca a dignitat i qualitat dels fets comentats.

I ara com quasi mai, hem de repetir la frase amb la que començàvem l’escrit: Qualsevol temps passat va ser molt millor

 

OLGA SERRAL A BUKÒLICA

 

Fa ben poc parlàvem de Bukòlica i per el que es veu en parlarem sovint ja que l’espai comercial del carrer Barcelona i que dedica la seva més que amable part final a ser un espai expositiu té clar que aquesta aposta és bona per el desenvolupament de les seves activitats com d’altres de culturals, - xerrades , conferències-, i que està disposada per a la lluita.

Fa ben poc parlàvem de l’exposició de Carme López i Maria de la Fe Cortés i ara toca parlar de la mostra que Olga Serral presenta de manera ben adient al mateix lloc i que un va tenir el goig i el plaer de poder presentar.

Olga Serral és una d’aquelles autores que no para mai. Embogida està amb el
paper com a element de la seva fixació artística i lluita per convertir-lo en l’element clau del seu fer. A més Serral disposa de suficients elements materials i tècnics per seguir avançant en aquesta lluita/camí que té amb el paper com a ser estimat i alhora com enemic.

D’aquesta mena d’embogiment van sorgint del seu cap i de les seves mans incomptables peces en les que silenciosa i calladament l’artista va desgranant el seu fer i la seva evolució, amb diferents formes i conceptes per establir una dinàmica creativa i artística que depassa la de la simple reflexió per anar per camins de dèries i senderis, en les que Serral va trobant les pistes que l’han de portar a una plàstica més establerta normalment.

Una plàstica que de tant en tant li bé de gust ensenyar, com és en aquesta ocasió a Bukòlica, lloc perfecta per a les intencions, en les que el contrast entre el que ella pensa i el que pensen els visitants de l’exposició, resulta del tot atractiu alhora que comunicatiu.

Olga Serral és una artista amb molta força i potència, encara que  potser li manca el tempus creatiu , i fa que la seva dispersió  en forma i manera de l’intent d’abarcar el màxim possible, crea en la seva obra un sentit de dispersió global que la perjudica. Potser l’hi ha d'arribar l’hora , no de parar, però sí de buscar uns objectius més definits que no pas l’intent actual d’abarcar-ho tot. En la concentració d’objectius, més que en la diversitat i disparitat dels mateixos, l’artista , estic convençut, trobarà les seves sensacions més íntimes i més aprofitables.

I ho dic, després de visionar detingudament allò que mostra a Bukòlica. Olga serral és una bona artista , en el camí de pujar de nivell, però li manca la reflexió final de que vol fer, de quin ha de ser el seu objectiu. Que amb el que fa, queda ben clar que pot tirar endavant, però quedarà com una bona artesana que segurament tindrà èxit en aquest entorn, però hi ha gent , com un mateix, que pensa que al darrera de Serral hi ha la força de la veritable artista, que ha de saber triar, seleccionar i ordenar el seu futur.

Per tant la meva reflexió final ha de ser convidar-la a fer la seva. A desempallegar-se dels camins que li siguin menys productius , no en l’econòmic i sí en el creatiu, i cercar sense dubtes el veritable camí de l’art, aquell que s’aconsegueix mitjançant la lluita interior i la profunda reflexió de veure i jutjar la pròpia veritat.

De fer-ho així, estem del tot convençuts d’una Olga Serral, plenament artista, en cas contrari es podria quedar en una brillant artesana capaç de bocabadar als no experts i deixar indiferents a la veritable gent de l’art . És a dir com ara mateix, una artista que conjuga perfectament amb un públic acurat, però crec que ella ha de fer una aposta més rígida i contundent, i acceptar que ser artista és una passa més del que està fent ara, tot i que l’exposició és una exposició més que digne i que mereix tota atenció.

Però perdoneu al gosadia del crític d’exigir a aquells persones que poden assolir el paper d’artista amb tota dignitat, amb qualitat i responsabilitat. Com ho és ,s ens cap mena de dubtes, Olga Serral, de qui aconsello seriosament la seva mostra.

 

Olga Serral

Bukòlica, carrer Barcelona, Mataró

D l,1 al 15 d’Octubre de 2023