dijous, de juny 29, 2006

ERRORS INJUSTIFICATS

Arribo de la magnífica exposició del bon amic i company a Cap Gros , en Sergi Ruiz, que amb el títol “A prop de Santes” fa la millor ( i amb molta avantatge) de la ja esdevinguda tradicional exposició de Santes que serveix per anar escalfant motors. D’ell en parlaré,ja que s’ho mereix i molt per la seva qualitat. Felicitats Sergio!.

Però arribar a casa i posar-me de mala llet ha estat una.

Obro l’agenda cultural , que m’arriba puntualment ( el millor que ha aconseguit el PMC ) i la portada és la que reprodueixo.
Tots coneixem l’escultura , és la silueta del brau que presideix la Pça Italia. Però si llegim el peu de pàgina , Oh! Sorpresa. L’escultor mataroní Àngel Heredero Bravo que n’és l’autor ha estat substituït per Rosa Martínez i Lluis Gisbert , que si no vaig errat són els arquitectes de la plaça.

Sempre he pensat que una de les tasques del PMC , que no fa mai, ha de ser la de potenciar el treball dels creadors mataronins. I no ho fa ja que els desconeix.

Estic convençut que aquesta agenda ha passat per mil mans i correctors. Tots hauran mirat si els accents eren correctes, però ningú ha buscat l’important , si el correcte era l’autor de l’escultura.
Però el pitjor no està en això i sí en el fet de que segur que hauria passat per alt, per que estic convençut que no hi ha ningú al patronat que sàpiga qui és l’autor d’aquesta escultura.

I que no es trenquin el cap, l’error de tot està a Patrimoni. No fa tant el mateix error succeí al Tot en al seva sèrie d’escultures de la ciutat. La rectificació va ocupar mitja plana.
Hi haurà rectificació al PMC?: L’espero i l’exigeixo.

És clar que potser tot seria més fàcil si en ens llocs en que hi ha escultures públiques , una placa indiqués nom de l’escultura, autor, any i característiques tècniques, tal i com he demanat per activa i per passiva a regidor que es posa a tret.
Algú em farà cas?.

ERROR 2

Per una vegada i sense que serveixi de precedent , en Jaume Graupera em fa a mans el dossier de Ca l’Arenas . El miro de passada i en la mostra de retrats observo una peça fauve que em crida l’atenció, fixo la mirada , i heus aquí que ja l’han cagat.

L’obra , una cara de noi, s’atribueix a Santi Surós. Dons no. No és Santi ( diminutiu de Santiago) i si en canvi Santí , amb accent, que n’és la catalanització de Centino.

Estic per assegurar que aquesta obra va ser donada al Museu com a pagament per una exposició que realitzà en el Museu de Mataró allà a finals dels setanta amb en Santi ( aquest sí, diminutiu de Santiago ) Estrany.
Aquella mostra estava plena de peces que venien de la Biennal de Venècia, entre les que a bon segur estava aquesta.

És trist que s’escapin detalls com aquests , que són exactament fruit del desconeixement. I dic això ja que faig aposta del que vulgueu, que ningú dels qui ha muntat i treballat a aquesta exposició, sap ni qui és , ni que significà en el seu temps, Santí Surós.

( Valgui aquest post com a mostra de col·laboració. Espero que dissabte quan s’inauguri Ca l’Arenas , al menys la cartela estigui correcta.)

FONS D’ART

Veig enorme expectació envers l’assumpte. De moment el nombre de visites al blog ha augmentat espectacularment.
Avui és tard però aquest cap de setmana hi haurà temps per parlar-me amplament.
De moment la meva aposta queda clara. El Fons existirà, organitzat i dirigit per altres molt més acomodaticis .

Els detalls, dons ben aviat, que avui és el sant d’un i està content. Tant que m' ha donat per fer broma amb el regidor Sr. Graupera. Aquest , ben educat m’ha felicitat. Jo li he respost que errava, que no era el meu Sant. Cara de sorpresa. La solució apareix ràpida. Em van batejar com a Pere Apòstol , però després de negociar amb la gent del Patronat, no hi ha dubte: Soc Pere Màrtir.

dimecres, de juny 28, 2006

TRISTOR

Tinc una immensa tristor. Generalment soc una persona animada, d’aquelles que veuen el vas més ple que no pas buit. Com sempre dic, si després de lluitar durant més de trenta anys per l’art i els artistes locals i segueixo al mig de la batalla, és que un quelcom de lluitador tinc en el meu interior.
Però avui estic amb l’ànima trista , l’esperit esgotat, el cos cansat després d’una nit de mal dormir, per emprar d’alguna manera el verb. Avui ha estat un no parar, per un costat la feina amb l’atenció que mereix, que un no es juga les garrofes amb uns mitjons o uns pneumàtics. Però hi havia la resta...

I aquesta ja la sap tothom. Definitivament el Fons d’Art no és fa. I un , imbècil de si mateix, segueix preguntant-se , el perquè.

Com algú no pot acceptar que quasi un centenar d’artistes cedeixin de manera lliure una obra significativa del seu fer, i sigui lliurada a la ciutat per a tal de formar una col·lecció d’Art d’artistes propis?. Queda clar que qui no ho accepti deu estar malalt del cap, o ves a saber, d’una altra malaltia que incapaciti les seves funcions cognoscitives i de decisió. Dons bé, això és el que passa amb el Fons d’Art que un proposa per a Ca l’Arenas , i el PMC manat per en Graupera ( perdó, per la Giselle Noè) rebutja.

No vull fer-me més mala sang. Allò a que un ha dedicat esforços i il·lusions durant quasi any i mig, no es durà a terme. Un partit (IC) amb la complicitat del poder (PSC) han dit que ja està be, i que òbviament , faltaria més, que per Cultura no es pot trencar un pacte.

Ja se sap, la dignitat es pot perdre, no val res . El poder no, ho val tot.

Per això un entén mentides , canvis de gir, indignitats, insults ,amenaces, desprecis.... Però arriba un moment en que ja n’hi ha prou i queda tan sols el desfogar-se amb un mateix fent la més gran de les botifarres.

I esperar que els que manen tinguin dignitat, que és molt esperar. I esperar que siguin capaços d’emprar-la.

Potser així algun gloriós somni , com per ex. que els artistes locals disposessin d’un veritable Fons d’Art Local podria ser realitat.

dilluns, de juny 26, 2006

Tres dies sense obrir l’ordinador. Quin plaer . Avui però toca repassada de correu , eliminar la molta brossa que hi arriba , i fer també repassada dels blogs als que soc fidel.
Abans però d’entrar en matèria voldria felicitar encara que amb retard ( diuen que tots els sants tenen vuitada) a tots els Guillem ( dia 25) , Alícia ( dia 23) i Joan ( dia 24) amb especial atenció als amics Joan Salicrú, Ivan Pera i Joan Anton Baron.

TOMÀS GARCÉS

En el repàs de blogs observo amb joia en el de Ramon Bassas l’apunt que fa d’una lectura de Tomàs Garcés.

Dic amb joia ja que Tomàs Garcés, - per a mi sempre el Sr. Garcés- , ha estat un dels grans poetes del país, amb una lírica d’especialíssima sensibilitat , i una cultura general fora de mides , amb especial sensibilitat envers la plàstica. Sensibilitat de la que be podrien parlar des de Torres Garcia a Ràfols Casamada , passant per Obiols, per la seva filla Carme i per un bon reguitzell de creadors de post-guerra que trobaren en la seva casa acull intel·lectual i força moral per seguir en el seu treball.

Per raons familiars ( era el pare de la meva tia ) era un personatge habitual en les trobades familiars, Ja de més gran, jo embadalia amb les discussions , sempre assenyades i recolzades , entre ell que defensava l’abstracció de Ràfols Casamada i el meu pare que apostava per Tàpies.

Malgrat que en el 1993 se li atorgà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , la seva obra no ha tingut el ressò que mereixeria com a home, patriota , intel·lectual i poeta.
Per això avui valgui un poema seu ben escaient i d’una qualitat que el qualifica com el gran poeta que era.

La lluna de Sant Joan

La lluna de Sant Joan
és una lluna cansada.
Navega sense delit,
xopa de mel i rosada .
Les ones primes del cel
li menen sospirs i alfàbrega,
I amb ombres que no es desfan
claror de fogueres altes

Ai, lluna de Sant Joan,
padrina de les fogueres!
Tria la flor del desmai
i la rosa de l’estepa.
En el vaixell de la nit
Sigues fanal i senyera,
Lluna trista de la mar,

lluna blanca de les pedres .

dijous, de juny 22, 2006

IMPEM

Acabo de llegir l’editorial del capgros.com al respecte de la col·laboració de l’IMPEM amb el PMC per recolzar el Cruïlla de Cultures . El signo en la seva totalitat.

Aquesta col·laboració de l’IMPEM és una idea que rutlla per el cap de l’Alcalde de fa temps. Només començar les converses a l’entorn de “Proposta Mataró” , Baron ja deia a Graupera que on no arribes cultura hi podia arribar l’IMPEM si de promocionar Mataró es tractava. I en el cas del Fons d’Art parlava del catàleg o de les depeses d’una itinerant.

Ara aquesta col·laboració la veig com un inici oficial, a la que poden seguir moltes més. Per exemple jo en tinc una ben clara al cap, la promoció de la mostra de Chillida arreu de la comarca.
Ningú sembla donar-se compte de la gran qualitat del que podem veure a Can Palauet i de que el nom de Chillida val per si sol. Una acurada promoció no tan sols ompliria de visitants l’exposició , ans també donaria a conèixer Can Palauet en l’entorn , on és absolutament desconegut per la seva disbauxada programació.

Uns bons cartells , unes banderoles escaientment situades i l’esquer de la qualitat portaria visitants a la sala i a la ciutat.
I potser això és el que cal. Fer patent que a Mataró es fan coses importants i que per tant cal anar-les a visitar. I cal que això sigui norma i no miratge, que avui per avui és el que sembla amb el futur trist de Can Palauet i el negre de Ca l’Arenas.

dimecres, de juny 21, 2006

DESAPAREGUDA ESCULTURA. S’AGRAIRÀ INFORMACIÓ

Fa uns quants mesos, que xerrant amb un antic càrrec municipal , aquest em deia sorneguer: “Tu que ho acabes sabent tot, a veiam si saps on ha anat a parar l’escultura que Antonio Violano va donar a la ciutat .amb motiu de la seva exposició celebrada a Can Palauet ( 21 d’abril a 17 de juny de 2001)”.

Per a qui no ho entengui , hem de dir que les exposicions produïdes pel PMC , a canvi del catàleg , rebien donació per part de l’artista d’una obra de les exposades. Així es va fer en tots els casos menys en el de Cuixart , que havent acceptat el tracte, es va trobar amb que Carles Marfà responsable d’aquella exposició, no es va atrevir a demanar l’obra promesa. És a dir, que per una inutilitat més del director del Museu, la ciutat s’ha quedat sense disposar d’una bona obra d’artista tan destacat.

Dons be, en una de les primers entrevistes amb l’alcalde al respecte de “Proposta Mataró” , li vaig expressar les meves cuites. En una reunió posterior amablement m’indicà que l’escultura es trobava a la biblioteca Pompeu Fabra.
No m’havia trobat més , ni al meu interlocutor, ni a l’artista. Vaig coincidir ambdós en l’acte inaugural de la mostra de Chillida . Al comentar la resposta em respongué ràpid l’ex- càrrec : A la Pompeu és on hauria d’estar , però no hi és.

Avui m’hi he acostat. El que he vist m’ha posat els pels de punta. L’escultura de Llucià que es troba al pati, ni es veu de les heures i herbes que se la mengen. A l’interior els quadres estan generalment deixats, amb pols, i sense que ningú hagi fregat el vidre en molt de temps. Les carteles estan arrugades, mig desenganxades , en un concepte de deixadesa total. Però hi ha més.
L’obra de J.M. Codina s’està desprenent en una de les seves parts. Tenint en compte que hi ha ceres, esta situada a deu centímetres d’una halògena, i s’està malmetent. Una formosa planta frega la magnífica peça d l’Édurad Comabella , i comença a deixar-hi petja. El negre sobre negre de Perecoll esdevé invisible en la seva col·locació....

Però de l’escultura de Violano , ni rastre. I la gent de per allà, diu que de llibres el que vulguem , però de la resta cal parlar amb l’Ajuntament.
Per això de nou la pregunta: On es troba?. Agrairíem molt la resposta , i l’autor encara més. Per si pot ajudar ens acompanyem d’una imatge d’una obra de l’autor.

Molt ens agradaria esbrinar aquest enigma.

FONS D’ART

Reunió a les 17.30 hores del dijous 6 de Juliol.
No hi ha comentaris al respecte de les preguntes que ens fem.
Seguirem informant

SUÏCIDI


El del PSC amb la declaració de Maragall decidint que no continua com a cap de llista en les properes eleccions a President de la Generalitat. El suïcidi es farà efectiu quan es decideixi que Montilla n’és el candidat a succeir-lo.
M’aposto un sopar a qui sigui capaç de donar-me tan sols una raó de que Montilla és el candidat idoni i que és el millor per presidir el nostre país.
( A qui interessi. Sempre he dit que jo sols seria militant d’un partit perdedor. La gent del PSC en pot prendre nota. A la del PSOE se ruega abstenerse.)

100

El nombre de post publicats en aquest blog.
Em felicito a mi mateix, i agraeixo a la trentena de visitants diaris del mateix.
Em comprometo a seguir.

dimarts, de juny 20, 2006



Penso que tot el que un pugui dir ja està dit.
Ara dues coses: Posar en marxa tot el que significa l’Estatut. Fer-ho el més ràpid possible, i el millor possible, per que hom pugui donar-se compte de que això va seriosament.
L’altra, reflexionar profundament sobre l’abstenció. I fer-ho amb autocrítica i no llençant pilotes fora i donant la culpa al contrari.
Sincerament penso que aquest domini aclaparador dels aparells dels partits que sembla castrin qualsevol pensament ciutadà en te bona culpa. Cal recuperar, i urgentment , al ciutadà com eina essencial de la vida política.

CA L’ARENAS

M’arriba el tarjetó d’invitació a la inauguració , i m’enduc una nova desil·lusió, ja que estèticament és molt dolent , i tractant-se d’un centre d’art ....
Em diuen que el responsable d’imatge és en Pere Fradera i he de dir que aquesta vegada no l’ha encertada, això que sempre dic que està entre l’élite dels dissenyadors del nostre país.

El color marró fosc de la tarja, sembla predisposar en lectura subliminar al fosc de rescomit que domina en el lamentable pla d’usos de la Casa , que és d’obligat canvi quan es produeixi el somiat canvi a Cultura. I el logo és igualment confús i poc atractiu, malgrat el joc amb el vermellós a imatge de les totxanes exteriors de la casa.

Això per no dir del nom escollit per obviar l’acrònim de “Centre d’Art Germans Arenas” (CAGA) . L’escollit “Ca l’Arenas, centre d’art del Museu de Mataró” és poc pràctic i a més comporta en tan petita frase la més gran de les contradiccions. Art i Museu de Mataró són dos elements que fa anys no coincideixen , ans al contrari.

Encara que tots acabarem dient a “Ca l’Arenas” algú s’ho hauria d’haver currat una mica més.

FONS D’ART


Parlar de Ca l’Arenas és parlar obligatoriament de “Proposta Mataró” , el Fons d’Art d’artistes locals que intentem dur a terme i que no hi ha manera que ens deixin.

En un recent post indicàvem que havíem fixat la data del 30 de juny com a data límit , o deixàvem de ser-ne interlocutors. Així ho vàrem comunicar a Alcaldia ( via Ivan Pera) i directament a Jaume Graupera. D’alcaldia no tenim noticies però si de Cultura mitjançant mail de Rafael Milan, convidant-nos a una reunió a partir del dia 4 de juliol, degut a problemes d’agenda.

Com no, que hem acceptat . Ho hem fet empassant-nos algunes coses. Com per exemple el que afirmin que la reunió estava prevista per la setmana passada però per causes de salut no va ser possible, quan en cap moment ningú va convocar-la.

Que es faci després de la inauguració de Ca l’Arenas, fet que personalment el considero del tot intencionat , ja que això impossibilita de totes totes, que en la mateixa s’anuncií l’acord de creació del Fons. Anunci que per responsabilitat espero que ningú ni tan sols gosi insinuar , ja que segueixo pensant que per part del Museu i de Cultura no existeix cap mena d’interès i no hi ha cap desig de que “Proposta Mataró” es dugui a terme.
I si per mostra un botó, valgui el que diu el Director del Patronat Municipal en el mail en que ens convida a la reunió.: “.... mirar de tancar el document sobre la cessió d’obra al Fons d’Art del Museu”. (sic)

Si a hores d’ara Cultura encara no entén, ni te clar ,que “Proposta Mataró” és un element aliè al Museu i que sota cap condició formarà part del Fons del Museu , i que és i serà un element independent amb unes normes de gestió, que són , ni més ni menys, les que caldria discutir en aquesta reunió , és que no anem per bon camí.

Portem quinze mesos lluitant. Ens empassat moltes coses. Estem disposats a empassar-ne més, ja que el que ens mou és que la ciutat disposi d’un fons d’obres de vàlua dels artistes locals o relacionats amb la ciutat. Per això penso que caldria més cura en els jocs de paraules que es segueixen, més convidant al desacord que no a un futur esperançador.
Que gat escaldat de l’aigua fuig, i nosaltres d’escaldats ja ho estem per tots cantons.

diumenge, de juny 18, 2006

ASSISTÈNCIA

Son tres quarts de vuit del vespre de dissabte quan entro a Can Palauet amb la meva dona i la meva filla petita a veure “Codis”, aquesta meravellosa mostra de Chillida que com un miratge ha aterrat a cas nostra.
Amb la Xoni hem vist i hem gaudit molt Chillida , la Júlia diu que allò li sona i li faig memòria de l’antològica que vàrem visitar a la Miró. Li explico com es fan els gravats , comentem quatre anècdotes que m’explicà el seu fill Lluis en l’entrevista. Hi ha altres persones que ens escolten atentament.

Més persones , i a Can Palauet?. És possible?. Dons si . Una trentena de visitants gaudien passejant i observant religiosament les obres presentades. Un, que assisteix a totes les exposicions de can Palauet i les visita varies vegades, rarament trobava alguna acompanyant despistat. Avui la gent es detura fins i tot per veure com Chillida lluita amb el ferro per aconseguir la seva peculiar vibració en l’aconsellable vídeo que es projecta.

Comento amb el jove bidell de l’entrada que aquests dies estarà més distret, em respon que ha estat un no parar tota la tarda. Me n’alegro i ric per dintre. He pensat en l’amables que sempre son la gent de Can Palauet i l’estaquirots que son al Museu. Em ve al cap allò dels gossos i els seus amos, i no puc més que deixar escapar un somriure.

NO ASSISTÈNCIA

L’altra dia vaig fer un àcid comentari al respecte de la no presència de CAP responsable de Cultura en la inauguració de la magnífica exposició del Joves escollits en el Sant Lluc, a la sala de la Laietana. O no em vaig saber expressar ( el més probable) o la gent no m’ha sabut entendre , però hi ha hagut queixes diverses.

Per mi quedava clar que la queixa anava per l’absència en sí de cap representant oficial. Comprenc que hi havia campanya i a bon segur que els polítics estaven ocupats. Però i el director del PMC i el del Museu, els responsables de plàstica , etc, etc?. En qualsevol empresa o organització, que es vulgui qualificar com a tal , existeix allò que es diu organigrama i que genera responsabilitats subsidiàries. D’aquí la queixa, del fet del no res, del ningú , I això en qualsevol lloc portaria conseqüències. Al PMC , a bon segur que només riotes i felicitacions.

ABSÈNCIES

Les moltes que van existir a la inauguració de “Codis”.
Va presidir Jaume Graupera , acompanyat de Pep Comas ( per cert , quin gran regidor perdérem en la propera legislatura) i R.M.Cuscó. Entre el públic Ivan Pera que venia corrent d’una altra inauguració ( la del ral·li fotogràfic). De la resta ni un borrall.
Els socialistes i els de CiU tenien mítings centrals i és clar , cal anar a fitxar , i em sembla molt malament. Als regidors mataronins els vàrem escollir els ciutadans de Mataró com a representants de tots. Una mostra com la de Chillida , amb la presència del reponsable de comunicació de Chillida Leku , obligava a estar present a algun alt càrrec del partit en el govern. I no val si ja havien donat senyals de vida en la roda de premsa matinera.

Que aquells a qui jo vaig designar com a representants em fallessin en l’acte artístic més important de la legislatura és simplement per enviar-los a dida , per què on estaven no era un acte de campanya, era simplement un acte de propaganda.

En aquesta ocasió he seguit la campanya electoral, he assistit a algun acte, n’he estat protagonista d’un altre, però la meva particular campanya, que no ha estat acompanyada ni tan sols d’una xapa amb el sí, ha estat la de parlar amb hom que he pogut, per convèncer de que en primer lloc calia anar a votar , i que el millor era el vot del Sí. Ha estat amb companys de feina , de l’autobús, del bar on prenc el cafè, d’allà on dino, dels amics , amb especial joia quan saps que has aconseguit que un bon grapat de votants d’esquerra, vagin a votar amb el Sí a la papereta.
Això , penso jo, que sí és una campanya. No puc lluir d’haver fet tropecents quilòmetres , ni no sé quantes dotzenes d’actes amb els ja convençuts , però he fet el carrer que es potser on es guanyen les eleccions. I avui a les vuit, estaré content de que un petit grapat d’aquells “sí” guanyadors , seran una mica meus.

Potser per això em va sentar tan malament l’absència dels “meus” a la inauguració de Codis. I crec que me l’haurien d’explicar.
Una queixa que s’ha de generalitzar. Del PP mai ningú assisteix a aquests actes. L’entranyable Marta Teixidor sempre es troba ben sola. De Convergència sols M.J.Recoder n’és assídua. La resta estan sempre desapareguts en combat. Així com els d’ERC també eternament desapareguts.

És a dir que tots els partits parlen de cultura i d’art, però a l’hora de la veritat res de res. Però jo parlo de governar , i fer-ho amb absències com les de divendres és per demanar excuses públicament.

Per cert, parlant d’excuses , molt m’agradaria saber que aquells que varen fer el buit al joves del Sant Lluc s’han posat en contacte amb ells per disculpar-se. Especialment la disculpa per part del PMC és obligada.


STANDBY

És un poc més d’un quart de sis. Avui he sacrificat la migdiada per aquest escrit, però he de reconèixer que estic un xic nerviós, i en Charles Mingus que sona al meu voltant no m’acaba de tranquil·litzar. S’acosta l’hora.
Serà dons moment de penjar l’escrit, posar-se a planxar tot gaudint de Brasil ( per cert , tot fent broma l Lluis Chillida em va respondre que sí, que el seu pare d’estar viu, no es perdria cap partit del Mundial , tal i com a correspon a un ex porter de la Real Societat).

I just en acabar , a veure els resultats de la victòria del Sí, en un programa on Carles Francino en serà el gran absent. A la meva dona com no que en Francino li fa un no sé que, però que voleu que us digui a mi la Mònica Terribas més aviat em carrega una mica. Però que bona càrrega serà, quan veiem que el Sí domina abassegadorament.

I després a riure amb “Polònia” a on el bon amic Tata ( Xavier Noms) de Llavaneres de tota la vida broda el paper d’en Carod.
Ja l’espero la propera revetlla de Sant Joan, i aniversari dels seu casament , per que en la sobretaula del sopar ens expliqui quatre divertides del seu paper. ( Ah, no patiu. Ja les explicaré, que un ha estat sempre més esclau de les seves paraules que dels seus silencis).

divendres, de juny 16, 2006

DE TRACA I MOCADOR

Feia anys, molt anys , i encara estic pensant si és que en la meva vida de crític hi ha hagut alguna vegada , que a Mataró hem pogut gaudir d’alguna exposició tan emocionant com “Codis” que amb obra de Chillida s’ha inaugurat aquesta tarda a Can Palauet amb la presència del seu fill Luis que per cert m’ha concedit una més que interessant entrevista per el meu programa de TVM “Espai d’Art” d’una durada de quasi vint -i - quatre minuts , que serà emesa el proper dijous i que us recomano de vell antuvi.
“Codis” és una meravellosa exposició de detinguda i repetida visita de la que properament en parlaré de manera més ampla, ja que en vull fer tranquil·la repassada. Però avui cal felicitar a la Generalitat de Catalunya i a Chillida Leku ( el Museu de Chillida a Hernani) per haver fet aquest jumelage artístic que ha donat com a fruit aquest exposició.

I avui , vist el que he sentit, cal felicitar, no al patronat que poc mèrit ha tingut en això, però sí a Gisèle Noe que segons sembla ha estat qui ha aconseguit la magnífica personalització que arrodoneix la mostra itinerant.
Ella i jo no són pas amics i tenim una visió absolutament diferent del que és l’art , el que és la ciutat , el que demana la mateixa i si em permeteu el que podríem dir “ètica de treball”. Sempre he pensat , i penso , que és en bona part culpable del grau de crispació que domina l’art mataroní. Que la seva defensa aferrissada d’un bocinet d’art li ha provocat intentar aniquilar qualsevol cosa que li pugui fer ombra , i estic convençut que quan desaparegui el PMC , és a dir d’aquí dotze mesos, l’art haurà guanyat una bona possibilitat de serenor.
Però tot i així, la considero altament “perillosa” per el seu sectarisme , però igualment aprofitable per les seves capacitats tècniques . Dit d’alta manera, quan segueix directrius és molt bona, ja que és igual de dura que quan fa i desfà ( és a dir des de fa tres anys, en tot moment).

Dons be ,com diuen allò de lo cortés no quita lo valiente ,avui l’aplaudeixo amb intensitat per haver aconseguit aquesta magnífica exposició. Felicitats.

SENSE TRACA NI MOCADOR

Però no tot han de ser flors i violes. Una exposició com aquesta mereix tot tipus de publicitat. Quan sempre s’està apostant per col·locar a Mataró en el mapa , aquesta mostra podria ser molt important en l’entorn més proper.
Per això és de jutjat de guàrdia la publicitat realitzada. Mentre pe arreu apareix la foto en moviment de Laia l’arquera del ralli fotogràfic exposat a la Laietana, Chillida no existeix. En tot l’eix Torner, Parc, Riera , Ajuntament , un sols anunci en una finestra lateral del Monumental. Una vergonya.

Davant d’una exposició com aquesta la ciutat hauria d’estar empaperada i les banderoles de la mateixa omplir la comarca.
En Jaume Graupera em diu que no es cosa seva , que hi ha un sistema generalitzat de difusió de l’Ajuntament i que a més no hi ha diners. Dons dues vergonyes. A qui calgui, IMPEM , Promoció Ciutadana, Alcaldia etc, cal publicitar aquesta exposició. Sens dubte que portarà més visitants que les estúpides visites a tres euros que ha organitzat la Casa Gran , entre elles a la Casa Arenas .

Això per no parlar de les dates , fora del temps escolar, que impedirà la visita de les escoles. Graupera diu que era qüestió d’organització de la Generalitat , però per sota el nas reconeix que no hi havien pensat. Preguntada la Generalitat aquesta afirma que va ser demanda pròpia de Mataró.
El cert és que aquestes dades són les úniques de dos mesos. Dit d’altra manera, cobrim l’agost i matem dos ocells d’un tret. I deu ser cert ja que el recorregut Reus – Mataró – Tortosa pot tenir de tot menys lògica.


CA L’ARENAS

I no sé si dic be el nom ja que ha canviat . Allò del centre d’Art.... que provocà l’acrònim de CAGA feia evident una certesa ( el grau amb el que l’han cagat) però sonava malament.
Avui ha estat un dia intens per a mi en aquest aspecte. Coneixedor degut a una absolutament fiable confidència de que el Fons d’Art no és duia a terme , ja que davant de la pregunta personal a un alt dirigent de Ca l’Arenas de on anava el Fons d’Art la resposta seva va ser directa: “Enlloc. Ni Cultura ni el Museu el volem. Serà qüestió de deixar passar al temps , ara Les Santes , després l’estiu, llavors eleccions , fins que es cansin i la cosa morirà per si sola”. Era dons qüestió d’actuar ràpid, ja que igualment el tracte municipal en forma d’oblit, confirmava l’afirmació

Així el que això signa com a promotor, i A. Alis , J.M.Codina i Perecoll com representants dels artistes en la negociació hem decidit que si el proper 30 de juny , en que s’acompleixen 9 mesos d’ençà l’entrega de signatures a l’Ajuntament i quinze mesos d’ença el començament del procés , l’Ajuntament no ha iniciat la creació del Fons d’Art , nosaltres ens retirem de la proposta , i haurà de ser l’Ajuntament qui actuï , ja que els signatures a ell van ser destinades.

Igualment i a títol personal , essent propietari intel·lectual de totes les crítiques i comentaris per a mi efectuats en mitjans periodístics , catàlegs de presentacions etc , disposaré sigui prohibit l’ús de qualsevol document amb la meva signatura en el fons documental de Ca l’Arenas, i en qualsevol acte que es pugui produir en l’esmentat Centre.

Jaume Graupera ens ha assegurat que no, que un dia d’aquest ens veiem i ho signem tot , encara que ha posat en la tasca a Rafael Milan el que vol dir que es busquen problemes de forma expressa , però com que aquí del que es tracta es de portar el Fons a terme no em ve d’una humiliació més ( definició d’humiliació: allò que intenta fer el PMC amb qualsevol artista o ser pensant que divergeixi poc o molt del seu tarannà).
Per l’altra costat espero que Ivan Pera sigui un bon comunicador amb l’alcalde i es posi el fil a l’agulla, per que el cert és que el trenta està molt a prop i després de més de quatre mesos de silenci seria lleig demanar una pròrroga.

D’una manera o d’una altra la veritat és que ca l’Arenas cada dia està pitjor. La programació és preveu patètica i ho serà de totes totes ja que es tan aberrant el pla d’usos que millor no fer-se mala sang.
Encara que Graupera es nega absurdament a dir noms , haurà de coincidir que sí ,que potser el que vingui del Museu Abelló pot estar bé ( si negociem els hi puc deixar una magnífica baralla d’àngels : retrats d’àngels -, que des de petit m’acompanya a l’habitació). Però portar algun Picasso petitet de la col·lecció Fabra és ridícul , que Caldetes està a quatre passes ,
( Comentari fora de context: Sr. Graupera per que seguir amagant la programació si quasi la tenim complerta?. A això se’n diu falta de transparència informativa , i si un és d’un partit d’esquerres això és pecat molt greu).

Fora d’això sembla que en el dia de la inauguració i abans de la mateixa hi haurà Jornada de Portes Obertes. I en el que pertoca als artistes , dons que no s’hi ha pensat. Si val el consell, que tal una visita qualsevol dia de la darrera setmana de juny a partir de les set de la tarda. No estaria tan malament, oi ?.

Sigui com sigui les coses apunten malament , i queda un interrogant sobre l’aire: Que farà el defensor del ciutadà quan li arribi la denuncia de que Jordi Arenas va deixar la seva casa als artistes de la ciutat i una vegada en mans de l’Ajuntament, el Museu se n’apropia del 80 % , Can Xalant d’un altre 10% , i descomptat l’espai dels Germans Arenas sols queda un paupèrrim 5% pels artistes mataronins.

Una bona papereta que caldria solucionar abans de que tot comences . Per què, quedaria molt malament que el defensor del ciutadà denuncies el mal ús del llegat Arenas, oi?. Dons potser seria qüestió de retocar el vestit no fos que al final el PMC es trobés en pilotes.

dijous, de juny 15, 2006

ON EREN?

La cerimònia de la confusió que emmarca actualment a l’anomenat “art jove”, en el que l’aparició del concepte d’arts visuals sembla haver-se menjat al d’arts plàstiques, comporta que l’art jove estigui més considerat en raó d’unes determinades tècniques ( video-art, multimèdia, instal·lació....) que no pas en l’essència del mateix. Això ha fet que aquells joves creadors que empren eines i conceptes més de sempre, però alhora igualment vàlids, apareguin com desmarcats d’allò que els grans gurús decideixen que avui ha de ser art .
Però la tècnica sempre és tècnica, és a dir mitjà, i l’art sempre és i serà finalitat, és a dir comunicació. Justament això és el que aboquen , i a mans plenes, els joves escollits per l’Associació Sant Lluc en la seva anyal convocatòria: emoció, sensibilitat, capacitat, frescor, provocació, aposta per nous camins.... Veritable Art Jove, en poques paraules.
En Marc Prat aposta per la pintura amb arrel figurativa, en la que s’estableix una dinàmica de tensions entre figuració i abstracció, reforçada per una creació d’ambients i una tècnica exquisida que estructura un entramat creatiu de gran impacte expressiu.
Pol Codina emergeix en l’encreuament de l’art i les arts aplicades. La seva formació tècnica de ferrer , juntament amb la formació intel·lectual d’artista i dissenyador , esclaten en unes escultures riques en dinamisme, on una insinuada figuració amaga una segona lectura del tot atractiva.
Alex López parteix de l’art de carrer per , amb línies, espais , formes i colors, tractar dels somnis, d’aquells que com ell mateix diu, a vegades es fan realitat, o que en altres son la mateixa realitat. Un art convuls en l’aparença que provoca múltiples i contradictòries lectures.
Tres creadors amb tres apostes ben diferents que mostren la potencia d’un art jove, que ho és malgrat emprar tècniques i conceptes de sempre, renovades i actualitzades en el seu bon fer , en una magnifica exposició de la que cal gaudir amb tota intensitat.

Pere Pascual
Mataró, juny de 2006

Aquest és l’escrit de presentació que apareix en el catàleg “Joves Artistes. Seleccionats a la Col·lectiva Sant Lluc 2005” que avui s’ha inaugurat a la sala de la Caixa Laietana ( Pca Sta Anna). És una bona exposició de tres artistes ben diferents. En Marc Prat que ja acaba això de ser artista jove i que presenta tres grans peces amb la seva peculiar figuració i amb el ioga com a protagonista. Pol Codina amb els seus primers treballs, tan aclaparadors que marquen clarament un futur esplendorós i Alex López que ha passat de ser grafitero a pintor amb una facilitat pasmosa i que marca uns camins de futur envejables.

Tres artistes joves, tres contemporanis , tres creadors a qui la societat civil dona l’empenta i a qui la societat publica dona l’esquena.
Quan dia a dia els polítics s’omplen la boca parlant de cultura , del jovent , dels ajuts a la creació etc , algú em pot dir ON EREN: Jaume Graupera , regidor de Cultura i president del PMC; Ivan Pera , vice-president del PMC ; Rafael Milan , Director del PMC ; Gisèle Noe , tècnica d’arts del PMC. On eren els mil i un enxufats de Can Xalant dedicats a l seu art contemporani ( i recalco això de seu ). On eren els del Museu de Mataró. On eren els que manegaran Ca l’Arenas. On eren els mil i un xupopters de l’art mataroní que cap d’ells era en una exposició com aquesta , amb la sola representació oficial de Mª José Recoder.

Fets com aquests son els que em fan amb força demanar que la gent surti de l’armari per foragitar aquest aprofitats , aquests indesitjables que quan cal s’amaguen, però que demà sens falta estaran tots en la foto amb els fills de Chillida, amb motiu de la magna exposició a la que tots s’apunten i de la que tan sols tenen el mèrit, d’haver-ne fet una creueta en el llistat d’itinerants de la Generalitat.

Aquests mateixos són els que han estat incapaços de fer la Jornada de Portes Obertes de Ca l’Arenas, que la seva incapacitat va obligar a suspendre a mitjans de Gener. Ells son els que ha afegit una taca més al seu llantiós historial no convocant als artistes a veure la que hauria de ser la seva casa, i dic hauria, ja que els hi ha estat robada vilment . Una visita promesa amb veu alta en la lamentable visita dedicada a quatre escollits.

Però no, amb cinc mesos ha estat impossible organitzar una jornada de portes obertes , però curiosament en els llocs oficials ja s’anuncien visites guiades a 3 euros. Quins pebrots.

Ells son els que mantenen en secret el que succeirà en aquest cadàver que es preveu que serà Ca l’Arenas, ja que si Eduard Novellas , els alumnes dels batxillerat de Sta Anna i els de Can Xalant és un projecte atractiu que baixi qui sigui hi ho vegi.

Just en acabar aquest mes s’acompleixen nou mesos d’ença que va ser entregat a l’Ajuntament el dossier amb les signatures de més de seixanta artistes cedint una obra significativa per formar el Fons d’Art de Ca l’Arenas, rebatejat posteriorment com “Proposta Mataró” . Nou mesos és un embaraç. Des d’abans de Setmana Santa que no hi ha noticies al respecte. Crec que ja n’hi ha prou. Per això el proper 30 de juny a l’acomplir-se nou mesos d’ença l’entrega , si no hi ha resposta oficial que posi en marxa definitivament el projecte , un, promotor del mateix ,es retira de la proposta.

Penso honestament que és una bona proposta per la ciutat , que omple un buit important en la lectura històrica del seu art i els seus artistes , però sempre hi ha límits que no es poden passar, i puc assegurar que en el tema que ens pertoca s’han passat tots i amb escreix.

I el dia és un dia bonic. Justament és el dia abans de inaugurar Ca l’Arenas. Una casa que era la il·lusió de tots i a la que just abans d’inaugurar-se ja ningú sent propera.

dimecres, de juny 14, 2006

INTENSITATS

Diverses intensitats s’han ajuntat en un dia ben especial

PERSONALS

Després de molts problemes vaig aconseguir fer-me un TAC. Dic problemes pel fet de que soc claustrofòbic en especial en el fet de tapar-me la cara . Això havia fet que els meus intents de passar per la màquina esdevingués un fracàs. Finalment he aconseguit un TAC amb sedació , anant de pagament ja que a la Seguretat Social no entenen les fòbies com malaltia. I en això estic de mala sort. Més de vint-i-cinc anys sense una baixa laboral i em trobo que una sordesa súbita no es contempla, que no hi ha ajuts per a una pròtesi, que la claustrofòbia no es malaltia l i ho em faig un Tac normal o ja m’espavilaré , i per més inri , les vitamines de vit B que em recomanen les han tretes de la Seguretat Social.

Sortosament els resultats han estat magnífics i no tinc ni aurinoma ni cap mena de tema cerebral, i el diagnòstic definitiu és el primer. Pateixo de sordesa súbita per infart auditiu.
I no sabeu el content que estic.

POLÍTIQUES

Avui he fet el meu bateig polític públic. És cert que havia firmat molts manifestos, que amb foto i tot havia sortir recolzant una opció política (PSC) en algunes municipals, i que ja fa molts anys amb Rovira Brull, Capitani, Patricio i Soriano havíem aconseguit el darrer anunci electoral del PSC ( Manuel Mas) en un manifest demanant el vot essencialment per el fet cultural. Però mai havia fet unes manifestacions polítiques personals i públiques.

Avui al migdia em deien de parlar en l’acte a favor del Sí del grup” Mataró jo sí” del que he parlat en els darrers post. Ho he fet i estic content. He parlat amb el cap i amb el cor i penso que el resultat ha estat positiu.
L’important ha estat en el nombre d’assistents i la unanimitat a la recerca d’un objectiu ben clar, un referèndum amb un resultat abassegador a favor del Sí.
Estic segur que ho aconseguirem, i més quan en arribar a casa i començar a fer el sopar he sentit les declaracions de Carod recomanant als seus seguidors que no es desanimin si el proper diumenge els resultats son molt negatius per les seves expectatives.

Guanyarem . I quants més sortim de l’armari , més guanyarem ja que serem els ciutadans aquells que marcarem el camí.

ARTÍSTIQUES

Es presenta un cap se setmana artístic que espero amb il·lusió. Demà i a la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna) inauguren exposició els tres joves artistes que van ser escollits en el darrer St.Lluc.
És una mostra que espero amb il·lusió ja que són tres visions diferents d’un art absolutament contemporani i que alhora s’enfronten a l’art contemporani oficialista que ens ennuega des de la Beneficència ( PMC). Una gran exposició en la que m’ha honorat prologar el catàleg.

Divendres hi ha una altra gran exposició. Gravats de Chillida a Can Palauet. Una mostra que sembla un miratge en el desert artístic municipal. Personalment l’espero amb molta il·lusió , enamorat com sempre he estat del treball de Chillida. A més tinc compromesa una entrevista amb Luís Chilida que presentarà l’acte i que programarem a l’Espai d’Art de TVM. Entrevista aconseguida amb l’ajut de Laia Gelonch del PMC que s’ha portat magníficament amb mi, cosa que si li agrairia de normal, més ho faig en el que té d’excepcional que algú del PMC em recolzi en alguna demanda.

dimarts, de juny 13, 2006

SORTIR DE L’ARMARI

No és aquesta la primera vegada , i espero que no sigui la darrera , en que manifesto públicament la meva opció política. No vaig dubtar ni un moment en afegir-me al nucli inicial del grup “Mataró pel Sí”, ja que considero molt important per el meu país que el proper diumenge surti guanyadora l’opció del Sí en el Referèndum de l’Estatut, i a més, que el resultat sigui el més abassegador possible. I vist com estan les coses, vull alçar clarament la veu per defensar aquesta opció , que crec honestament és la millor possible actualment.

Una vegada sortit al carrer m’he adreçat a diversos amics i companys hi ha esta gran la sorpresa davant moltes negatives que no esperava. La negativa no estava en el tema del “sí” que tots tenien clar, la negativa estava en dir-ho públicament. He observat una por important a aparèixer en un llistat per no ser titllat de pro... . Curiosament els més reticents han estat aquells que tenen relació amb l’administració , en especial la municipal.

Parlant de la necessitat de defensar públicament les idees polítiques he anat esbrinant el descrèdit generalitzat del fer política en general i de ser polític en particular. Aquesta devaluació de la política que de ser un art sembla haver esdevingut un element degradat i degradant , és un fet del que tots els partits haurien de prendre nota per recuperar, com és necessari, la confiança del ciutadà.
Sortir de l’armari és sempre bo. Sortir de l’armari políticament, i més si tan sols és per dir , ben alt i ben fort, que diumenge es votarà sí , en pot ser el primer pas.

(Per adherir-se a la proposta cal enviar un correu electrònic a matarojosi@gmail.com , indicant nom , cognoms i activitat o professió)


+ CARTELL DE LES SANTES

Sense entrar en les múltiples consideracions que com cada any mereix el cartell, si vull fer esment d’un comentari generalitzat que m’ha sorprès i molt , com és l’aplaudiment majoritari al fet de que l’artista cobri per fer el seu treball.
No fa tant que quan algú defensava que el Cartell s’havia de pagar d’alguna manera ( si no és amb diners haurà de ser amb dinars ) sortia el Cristo gros i l’anatema de no ser santero queia implacable sobre qui gosava defensar tal aberració ( ho dic per experiència pròpia).
Ara sortosament sembla haver canviat la truita de costat. A veiam si hi ha sort, i això és el primer senyal d’un canvi a Les Santes, que tanta falta li fa.

diumenge, de juny 11, 2006

DE CARTELLS I ESTATUTS


Estava ansiós per conèixer el cartell de Les Santes. Curiós que un senzill cartell motivi més polèmica cultural que no pas els desgavells de ca l’Arenas o Can Xalant, però així és la Cultura mataronina.
Amb aquesta ànsia havia preparat un post amb el comentari del cartell ( el que podeu veure a http://www.cpgros.com/ en l’apartat de festes) i algunes reflexions particulars, però com molts bloggers sabeu , el sistema va fer figa dimecres passat, i en aquests dies qüestions professionals i la joiosa festa familiar del casament de la meva fiola, han impedit fins avui posar-me davant l’ordinador per fer avinents algunes reflexions sobre

EL CARTELL

Reflexions particulars.-
Com ja he dit, penso que és una bona idea mal desenvolupada.
Hi ha una bona expressió del sentit de festa en aquest brogit lineal que marca el frenesí particular dels dies , alhora que estructura un missatge de teixit social i ciutadà, molt important. Però queda clar també que el fet de ser una obra aprofitada, és a dir no feta expressament, marca unes tensions fluixes tan en l’entramat físic ( línies molt primes) com en el cromàtic ( colors apagats ) que no incideixen en cap de les característiques que cal demanar a un cartell.
A aquestes mancances cal afegir una tipografia molt poc atractiva que configura en conjunt un cartell tou i sense cap mena d’atractiu com per ser ben considerat.

Reflexions generals.-
Cal felicitar-nos específicament per dos fets. Per un costat per retornar al fet de que sigui un artista el signat del cartell. Aquesta distinció artística és la que ha donat cos i importància al cartell i és un fet diferenciador que cal mantenir ( Sempre penso que seria bo emprar dos camins, l’artista per fer el cartell i el dissenyador per el programa i les samarretes).
És molt bo que s’hagi optat per el pagament. Cal felicitar la valentia d’en Jaume Graupera per fer aquest pas, però cal denunciar que s’hagi mantingut amagat fins al final.
La mateixa Ita Puig en l’entrevista publicada per Capgros ( magnífic el treball de Joan Salicrú em l’exclusiva de dimecres per poder ser publicada) no gosava parlar de pagament. Queda clar que el PMC hauria d’haver anunciat abans aquesta modificació.
I per a mi queda més clar encara que si es decidia pagar ( que és el correcte) el nom del protagonista del cartell no podia ser altra que Mònica Vilert , l’única artista que públicament va rebutjar l’encàrrec pel fet de no ser de pagament. Però per qui no ho sàpiga, Mònica Vilert no és ni d’ACM ni de la seva corda, i això impossibilita de totes totes , fer quelcom actualment al Patronat.
Aquest pagament permet dons disposar d’uns certs drets sobre el cartell. Per exemple és habitual que en aquests casos es presentin esbossos previs, - variats si cal en el concepte -, i que sobre d’ells es treballi el resultat final. Potser per això resulta sorprenent , i si m’apreteu una mica , inacceptable que l’obra escollida no sigui una obra original , feta per encàrrec com seria lògic, i en canvi pertanyi a un treball anterior de l’autora.
Aquest fet de l’originalitat caldria ser obligada per l’ocasió i hauria de tenir-se en compte en la propera convocatòria.
I acabo d’emprar la parla clau: convocatòria. Comença a ser hora , i ara més quan hi ha 2000 euros sobre la taula, que quedi molt clar qui son els que trien qui ha de fer el cartell, per què son ells, com ho fan, i abandonar l'actual secretisme.
Sols així assolirem un cartell difícil de discutir, fora de l’aspecte estètic, i que seria de tots els mataronins, no com ara , que tan sols és dels que remenen les cireres d’un PMC vengut a l’art contemporani, responsables del qual haurien d’explicar el fet del nomenament d’Ita Puig , ja que n’és vox populi que davant de l’impossibilitat d’un intercanvi cultural a l’entorn de Can Xalant ( la maternitat mana) , ha obtingut la recompensa d’un cartell que no mereix ni pel seu fer ni per la seva trajectòria.
Per això cal filar molt prim a partir d’ara i caldria explicar molt clarament el que , com i de quina manera es cuina el pastis del cartell. Com igualment cal fer pedagogia de que fer un concurs de cartells , no tan sols no n’és garantia de qualitat, quasi ans al contrari. Hi ha d’haver una recompensa monetaria molt important per cridar a artistes coneguts a fendre part en el concurs , i conegut l’ego de molts d’ells puc assegurar-vos que el nombre de participants amb pedigree seria mínim. I si el concurs es per votació particular, el guanyador serà sempre Xavier Ubach , broma que sempre faig amb ell quan apareix el cartell de l’any.
Però potser queda la reflexió més important, que hauria de ser el reconèixer que un cartell és tan sols un cartell. I com a demostració el del Campionat Mundial de Futbol que es celebra actualment , amb un cartell que quasi ningú coneix. La raó , potser que l’important està en l’anunciat i no en la manera de fer-ho. Potser això ens fa perdre visió. Hi ha més rebombori per el Cartell que no pas per la pròpia Festa, i aquí sí que se n’escau una bona reflexió.

ESTATUT

Cada dia estic més content de que més persones diguin clarament el per l’Estatut. L’aposta apareix de tot arreu i de totes les vessants , i promet un resultat abassegador, cosa que em satisfà.
La celebració familiar abans esmentada em va impedir estar al Casal en el míting amb Montilla i Maragall. M’hauria agradat anar-hi, no tan sols per cridar que sí, que votaré sí a l’estatut, ans també per aplaudir molt a Maragall que ha de seguir essent el nostre president.
Ja sé que ara no toca , però m’agradaria que la gent del PSC anés copsant que la gent del carrer, aquells que ens movem lluny de l’aparell del partit, tenim molt clar que entre Montilla i Maragall no hi ha color. Que un home gris , avorrit, sense trempera , com Montilla mai pot ser president d’un país que sobre totes les coses no vol ser ni gris, ni avorrit, ni sense trempera, i per sobre de tot , que no vol ser esclau de l’aparell de cap partit, que aquest esclavatge ja l’hem patit masses anys.
I menys quan l’aspirant és capaç de fer el paper de l’auca, com en l’acte en que s’explicava com Iberia abandonava Catalunya per caure en mans de la T-4. Si Montilla tenia alguna possibilitat de ser estimat, aquella aparició el va crucificar, ja que un home que es capaç del silenci còmplice en ocasió tan important, no pot merèixer ser president dels catalans.

dimarts, de juny 06, 2006

DE TECNOLOGIA , FIRES, ESTATUTS I CARTELLS

Son paraules individuals , sense lligam aparent, - i en aquest cas real -, però que en mans d’un malabarista de les paraules , en podria treure molt de suc.

TECNOLOGIA

El que ahir no pujava , avui sí ( i no valen segones lectures). Imatges de les obres de Berrocal són les que il·lustren avui aquest post , i si es vol filar prim cal fer-ho amb àvoles intencions ( reconec haver buscat en el diccionari la paraula catalana corresponent a “aviesas” , per allò de les intencions).
Espero que el bon amic , que ho és, protagonista d’una escultura pública amb fàcil referència no s’enfadarà. Sempre és bo tenir a mestres com imatge.

FIRA

No és pas d’allò que m’agradi més. No he acabat d’entendre mai l’afecció per ser sacsejat, maltractat per la gravetat , escopit i recollit per les forces centrífugues i centrípetes , ens els diversos instruments de tortura que hi ha a la Fira.

Semblava que els parcs d’atraccions serien la tomba definitiva de les Fires tradicionals però per el poc que vist , i el que m’han dit, la Fira d’atraccions segueix amb vida pròpia.
Sigui com sigui acostar-me a la Fira és viure un món de records. L’anada amb el pare als autos de xoc i a la muntanya russa, les primeres gresques nocturnes quedant-se a sopar pinxitos morunos , i tornant a peu a Argentona ja que no hi havia tramvia a aquelles hores , i òbviament cap dels amics tenia cotxe . I tornar a començar la història amb les filles i els caballitos, acompanyar-les al “látigo” ( per a mi , el màxim ) i donar voltes amb molt de compte en els autos de xoc.
Ara ja sols em queda repetir la història amb el net. Però això ja son figues d’altra paner.

ESTATUT

He tornat a un míting , que no fos per municipals. Era per l’Estatut i el cert és que ha estat magnífic. El parlamentari Labandera ha estat atinat en la seva presentació generalista i J.A.Baron magnífic en la seva visió política.
Ja sé que sobre l’estatut es poden dir moltes coses. Sé també que a mi personalment m’hauria agradat anar un parell de passes més enllà. Igualment no entenc el paper d’una part del PSOE més espanyolista , que sortosament ha callat , pressuposo que per ordres de qui mana.
Sigui com sigui el que cal entendre és que el SÍ ha de ser majoritari i potent. Espero, i desitjo, que les bajanades del trio de la benzina ( Rajoy, Zaplana i Acebes) es girin en contra seva i cridin a votar als més abstencionistes. Com en cap ocasió, tot vot és necessari.
Per cert , m’ha agradat i molt l’elogi de Maragall per part de Baron. Soc fan de Maragall. M’agrada la seva aparent dispersió i penso que és el gran polític del canvi de segle. Veig que alguns es van apuntant a la idea (Joan Salicrú, Baron, i uns quants columnistes).
I un com que no és de cap partit ( no vull afiliar-me per no donar el plaer de que se m’obri expedient d’expulsió al dia següent) puc dir ben clar que entre Maragall i Montilla no hi ha color. A favor del primer, és clar.

CARTELL ( de les Santes)

Espero amb ànsia la presentació demà del cartell de Les Santes d’enguany. Ha estat encomanat a Ita Puig. L’espero amb ànsia , així com espero les explicacions de les noves condicions en que s’ha establert l’encàrrec,- que no s’han fet públiques - , en una postura de Cultura, que ja de vell antuvi es ben discutible.
No vull pronunciar-me sense haver-lo vist , cosa que no he fet, ja que sembla ser el secret més ben guardat del regne. Per no haver-lo vist, ni tan sols en tenen coneixença les altes autoritats, cosa que per altra part em sembla un senyal indecorós per part de Jaume Graupera.
El que si sé és el que fa Ita Puig. Com poden suposar , venint l’encàrrec del PMC , és una artista contemporània. No sé si “militant” d’ACM , però sí del seu entorn. No conec cap treball seu de tipus gràfic , però si manté la seva estructura creacional queda clar que enguany també n’hi haurà per sucar-hi pa amb el tema del cartell.
El que em preocupa però no és això i sí la dictadura ( han llegit be, dictadura) del PMC envers afavorir en tot a un grup i una tendència. Tot el treball d’arts del PMC està dedicat quasi en exclusiva a l’art contemporani ( Can Xalant, sales de Can Palauet , sala del Foment ). I el que és més preocupant no és això i sí l’existència d’una tendència que be es podria considerar com
“recolzem el que creiem i a la resta , ni aigua", i a ser possible ja que no la podem aniquiliar la ningunejem.
I si algú vol discutir ja ho sap. Fa quinze mesos que vàrem començar amb el Fons d’Art de la Casa Arenas. El més calent segueix a l’aigüera , malgrat el paper del Sr. Alcalde. Un paper que de seguir així serà d’estrassa. Cosa que em doldrà, i molt.

06.06.06

I si hi algú a qui no li agrada el que està escrit, ja ho sap. Avui és el Dia del Diable, i ben prop meu en tinc un de ben banyut , amb un magnífic davantal que porta “Les calderes d’en Pere Pascual Botero”, o sigui que deu ser cosa d’ell.
( Que bona ets Nefer , amb figures d’aquest tipus ).

dilluns, de juny 05, 2006


LA MORT

No hi ha ni que dir que la impúdica demostració de la mort, com ha esta el cas de la mort de Rocio Jurado, m’ha remenat per dintre. La mort és per a mi un element íntim, personal i al que sols han de tenir accés els més propers.
Quan em succeeixi, que espero que encara tardi molt, em sentiria vergonyós de fer-ne espectacle. Aquesta vergonya , que en diem aliena quan és ben pròpia, és la que he sentit en tota aquest guirigall de retransmissió en directe de qui estava encara en la lluita.
L’espectacle de la mort, el de la celebració de l’enterrament amb tota la hipocresia del catolicisme ( anul·lació de matrimoni , Verge de Regla, portants...) , l’autòpsia posterior en que s’ha parlat de tot i tots, menys del que caldria, de la desaparició d’una cantant i una artista, que en el seu va ser del millor.

“Que hermoso que es partir sin decir adiós, serena la mirada, firme la voz” , deia en Serrat. Tinc la frase apuntada per quan s’escaigui.

MIGUEL BERROCAL

Va triat mal dia en morir i la competència el va deixar en l’oblit . L’escultor Berrocal va morir la setmana passada també d ‘allò que eufemísticament en diuen “llarga malaltia” ( mai entendre per què no en diuen càncer, com s’escau).

Berrocal ha estat un escultor important. Creador de l’escultura múltiple, és a dir, aquella que conformada per diverses peces que podien conformar-se mecànicament com si d’un puzzle es tractés, era capaç de generar noves escultures de cadascun dels seus desgavells.
Fa anys em va deixar bocabadat en una antològica a Barcelona i sempre vaig tenir en alta estima el seu treball. Per això omplo aquest post de peces seves, entre les que no hi és la més popular i que curiosament quasi ningú sap que ell n’és el creador, que no és altra que el cap de Goya que serveix com a trofeu en els premis cinematogràfics que porten aquest nom.

Per altra costat veureu com va ser igualment font d’inspiració d’algun artista mataroní, en una de les seves més anomenades obres públiques.

ART CONTEMPORANI I PREMSA

Com ja havia comentat anteriorment no vaig poder assistir als actes de Can Xalant al respecte de l’Art Contemporani i els mitjans de comunicació. Lamentablement un treballador normal com jo, no disposa d’un dia i mig de la seva jornada laboral per acudir a aquestes xerrades.
Se molt poc de com va anar: trenta segons de xerrada amb l’Eloi Aymerich i el que he pogut llegir al cg.com.

Observo que Manuel Cuyàs va recordar l’anterior presència de Jarr a Mataró ( encara que segueixo sense entendre el silenci dels organitzadors obviant aquest fet. Ja sé que va ser una estada vergonyosa , però cadascun és com és i ha d’arrossegar el seu pal). Curiosament però, Cuyàs parla d’art i mitjans de comunicació, i en tot el temps d’existència de “El Punt. Maresme” no va existir crítica d’art en el diari que ell dirigia. Potser partint de l’autocrítica es pot arribar més fàcilment a unes conclusions.

Em quedo però amb el que jo crec plantejament erroni. Potser en comptes de parlar d’art contemporani i mitjans de comunicació, caldria parlar en primer lloc d’art en general i mitjans de comunicació, i després si cal, la separata d’art contemporani i societat. Dic això, ja que mentre no s’entengui que l’art contemporani està dissociat de la societat i no en vulgui fer-ne anàlisi per trobar-ne la causa, l’art contemporani seguirà essent el que és, un fet marginal , recolzat per l’estupidesa de pensar que si no es recolza , el poden titllar a un de carca i carrincló. Tot això per no dir la nul·la transcendència en la població.

I si tots pensem que la clau de l’art és la comunicació....?.

PS.- Veig que hi ha problemes en la descàrrega d'imatges. De moment queden les paraules i demà ja hi haurà torn per les imatges