dilluns, de maig 11, 2020

ABECEDARI DE L’ART MATARONÍ EN TEMPS DE CONFINAMENT



   J     joves artistes

Si hi ha un problema o millor dit una preocupació en el context general de la plàstica, és la poca presència de creadors joves disposats a endinsar-se en l’aventura de la creació .

Els temps han canviat i molt. Ara el predomini del visual és llum cegadora que atrau de manera irremeiable a les noves generacions. El camp del disseny, del concepte, de les instal·lacions a ser possible en un entorn multimèdia, crida molt més l’atenció de les noves generacions que no pas el silent treball de taller amb la dificultat afegida de l’aprenentatge de l’ofici, molt més lent i feixuc que no pas el domini de les noves tecnologies.

Aquesta realitat queda palesa a les facultats i escoles d’arts, en les que els classes de pintura i altres tècniques tradicionals son les menys demandades , alhora que en canvi son aquelles en les que existeix un pòsit creatiu i formatiu molt més intens. El desig del domini de la provocació per damunt de la reflexió en l’obra d’art, és sens dubte un dels grans causants de la davallada de la transcendència de l’art a les nostres vides i en conseqüència com punt de mira i objectiu dels nouvinguts a la professió.

Fa menys de quaranta anys, Mataró bullia de joves artistes que es movien encercles concèntrics a l’activitat dels seus mestres . Els “mañetis” de Pablo Mañé, pictòrics i evolucionats, la gent de ca l’Arenas, de mirada més clàssica i tradicional, els de l’entorn de Rovira Brull més endinsats en l’art com eina carregada de futur i per tant virats cap un art de caire més social. I al seu voltant grups i subgrups, els de la Biga Blava, o aquells aquí Raúl Capitani començava a enverinar amb la droga del gravat. Un garbuix de formes i maneres que omplia tot l’espectre de la creació artística.

Però , i ara?. Ara el silenci domina. Malgrat l’existència de diversos batxillerats artístics a la ciutat, la germinació de nous creadors plàstics és quasi inexistent. Sols cal observar els resultats d’aquests batxillerats que es presenten a l’anyal cita del Sant Lluc. És molt difícil , per a no dir impossible, nomenar un autor de menys de vint-i-cinc anys amb “maneres”, no apareixen públicament si és que existeixen.

Si ens fixem el concepte de joves artistes es mou en uns noms en que els més petits en edat ja estan a la quarantena. És a dir que tornem als anys 70/80 quan els premis de pintura jove xifraven en aquest 40 el límit en la participació.
I davant aquest desert, poc hi ha a fer en ser un fet generalitzat i no local. Sols ens queda esperar a veiam si apareix aquella flor en mig del no res que il·lumini el nostre futur. 

Nosaltres no hi perdem l’esperança.

diumenge, de maig 03, 2020

LA CRISI. LA GRAN OPORTUNITAT DE LA PLÀSTICA






Que les crisi son font d’oportunitats és una frase /reflexió que acostuma a aparèixer en moments com els actuals. Avui però crec sincerament que en el que pertoca a la plàstica, en especial a la pintura, pot ser el gran moment per el seu rellançament.

La crisi , artísticament parlant, comporta un replantejament individual, col·lectiu i social. Individualment és obligada la reflexió personal, aquella que es fa difícil quan un està en la febrada creativa del dia a dia. La crisi comporta uns altres tempos, més pausats, que conviden més a la mirada interna que no pas al brogit extern.
A més la quasi desaparició total de l’aspecte comercial, convida a una llibertat creativa més absoluta en la que es deixi de costat tota llicencia estètica o estilística fruit de la pressió de la venda. Ja que no hi ha venda, per que no llençar-se a la llibertat  absoluta, crear el que veritablement plau al creador. Ja que no venc, al menys gaudeixo en la meva màxima sinceritat.

Però al costat d’aquets punt individual, n’apareix el col·lectiu. La garbellada / escombrada amb aquells artistes menys preparats en el tècnic i el creatiu, llençats a la franja més baixa de la creació i el comerç. Amb la crisi, l’art , especialment el decoratiu, passa a un terme marginal, desapareix del llistat de prioritats i necessitats. I en un món tan atapeït en nombre, com l’artístic, aquesta desaparició provoca una selecció “natural” que afavoreix als supervivents  ja que mostren la seva fortalesa anímica, tècnica i creativa.

Però potser el més important pot ser el replantejament social. No ens hem d’enganyar si reconeixem que la pintura, l’escultura i aquest genèric que definim com a “plàstica” no està de moda. És una expressió creativa que sembla establir-se en els criteris d’uns temps ja passats i d’una societat  poc profunda i reflexiva. Ara el que s’estila és el “concepte”, encara que les grans fires artístiques, les grans exposicions i l’èxit del Museus, semblen dir el contrari. Però el diner públic, institucions , fundacions i demés, més dirigits cap una política d’aparador, d’epâter les bougeois o de titulars de diaris i flash de les televisions, aposten per l’espectacularitat de certes “parides” , a veiam qui la diu o fa més grossa.

Esgotades les rotondes, l’escultura pública ha mort, Mataró n’és un exemple. Amb Museus en mans de directors amb ànsia de vedetisme, i amb polítics llunyans a uns coneixements culturals i artístics, es prefereix pecar per passar-se de “moderns” amb actuacions o instal·lacions que freguen , quan no cauen absolutament en el patetisme, però donen aquell toc de “nou” quan en realitat son tan velles i repetides com els paisatges d’escola d’Olot. Tot per no fer aposta per la pintura , un art malauradament qualificat com burgés.

Però arriba la crisi. I com he sentit dir a més d’un artista: Crisi, quina crisi?. Fa quaranta anys que estic en això. I jo sempre he estat en crisi. Quanta raó. El que passa és que els plàstics creen amb constància i perseverança. Esperant una expo que potser tarda en arribar o un client que mai sabem quan pot aparèixer per la porta de l’estudi. Mentre que el conceptual no crea , sols fa projectes, a voltes faraònics i la seva feina sembla ser únicament anar  a la recerca i cacera del finançament, especialment mitjançant la beca o subvenció. I fins que no hi ha diner no hi ha concreció material del projecte que a la vegada, moltes vegades s’externalitza, per la seva complexitat formal.

Però en temps de crisi, i més com l’actual que distorsionarà tota la normalitat actual, en la que el diner públic serà escàs i amb exigències creatives molt més estrictes, l’art conceptual, sense fiançament previ, sense l’ajut oficial,  plegarà veles  i intentarà hivernar en espera de temps millors, que trigaran a tornar. Llavors serà quan es repetirà la història. I la plàstica tornarà a ressorgir resplendent.

Estic del tot convençut que la “nova normalitat” de la que es parla tindrà en la Plàstica la seva expressió artística més qualificada. O sigui creadors , a esprémer les vostres capacitats disposats a ser la resposta necessària per aquets moment.

Per què queda clar que cal aprofitar l’oportunitat.