dijous, de setembre 29, 2011

ESPAI D'ART





Avui hem recomençat l’aventura televisiva retomant el vell “Espai d’Art” ,ara a m1tv.
En el següent enllaç el podeu visionar.

http://maresmedigitaltv.minisites.xtvl.tv/  

Clicant a posteriori al damunt del logo del programa.
Espero que sigui del vostre interès

dimecres, de setembre 28, 2011

A MIG CAMÍ




Santi Domínguez exposa a Premi Art un nou capítol de la seva sèrie que té als animals , especialment als de caire salvatge, com a protagonistes. Una sèrie que va més enllà de la figuració aparent per endinsar-se en els camins de l’evolució pictòrica del creador.

Que Santi Domínguez sap espavilar-se perfectament en els camins de la figuració ho sabem tots ja que ho ha demostrat abastament. Però també sabem que aquella concepció pictòrica el deixava limitat a unes zones massa conreades per ell i per altres artistes.

És per això que varem celebrar joiosos els seus avenços cap uns altres camins en els que es mantenia el component figuratiu com a eix pictòric i com a crossa per a l’entramat general, però el global de la peça avançava per altres camins més alliberats en els que el joc de la taca i els tractaments tècnics que afavoreixen la seva dispersió, donaven aires de llibertat al seu treball, com queda clarament palès a l’obra presentada al sant Lluc.

Ara però, en aquesta exposició a PremiArt , Santi Dominguez es mostra inconcret en el que pertoca per decantar-se per un o altra costat , en aquesta la seva lluita interior vers una obra en la que domini el sentit figuratiu o per aquelles dominades per un sentit més lliure i abstracte. Un dubte que a més s’evidencia clarament en bona part de l’exposició , amb obres en els que la taca i la seva manipulació adquireixen patró de protagonistes en el fer i la intensitat , però que a l’hora de la veritat es veuen sotmeses a l’apuntalament de la vessant més figurativa.

Aquesta intenció però  no és pas un encert , ans el contrari. Penso fermament que Santi Domínguez té prou mà per anar més enllà, però encara es manté poruc i temerós de deslliurar-se de l’element referencial i deixar que l’obra flueixi lliure sense mistificacions de cap tipus. És la passa endavant que li manca fer i la baula que cal trencar.

Serà llavors quan podrem gaudir d’un artista respectable , nivell al que avui per avui no arriba per la seva evident autolimitació.

Santi Domínguez.
Sala PremiArt, fins el 2 d’Octubre


ESPAI D’ART



Tenint en compte que la gran majoria de lectors d’aquest blog  ho fan l’endemà de la seva nocturna publicació, en aquets cas dijous, valgui la pena l’autopromoció per recordar que aquest dijous poc més enllà de les nou dl vespre i a m1tv , reiniciem la nostra activitat televisiva reprenen el format del clàssic programa de l’antiga TVM, “Espai d’Art”.

Un programa en el que seguirem oferint les notícies , imatges de les exposicions més destacades i la corresponent entrevista d’actualitat , en aquets cas amb el tema obligat del sant Lluc i amb Miquel Àngel Faidella i Marc Sala com a protagonistes.

Un programa que es pot veure també en les diverses repeticions : El divendres a les 01.30 h , 05.00 h , 08.30 h , 12.00h, 17.30h. I el dissabte a les 19.30 hores. Igualment es pot visionar per Internet , en el servei de televisió a la carta a www.m1tv.cat.

Igualment convidem a tots els artistes , galeries, associacions, institucions etc a fer-nos arribar tota mena d’informacions amb la seguretat de que ens en farem reso. ( info@m1tv.cat  o perepascual@ono.com )

dimarts, de setembre 27, 2011

ANDAR CONTIGO



La temporada ha començat molt forta. Divendres era Santi Domínguez el que inaugurava a Premià de Mar la seva nova aventura amb els animals més o menys salvatges com a protagonistes. Aquets dijous serà Joan Poch el que debutarà a l’espai Capgròs amb una mostra que ja de vell antuvi us vull recomanar i que estic convençut serà una gran i agradable sorpresa per a molts. Divendres serà Marc Prat qui presenta “Nexus” al Museu Arxiu de Llavaneres a Can Caralt. Una exposició que no s’ha de perdre de cap de les maners i que un tindrà el gran paler de presentar.
 Mentre, el passat dissabte , el museu del Càntir d’ Argentona acollia una exposició molt personal. Es tractava de l’exposició de pintures de Lídia Tur , al voltant de les cançons de “Rumbas para Loli”  realitzades a l’entorn de les cançons de  Pep Lladó , un music argentoní de reconeguda fama en el camp musical en especial en el camp de la rumba , encara que en l’àmbit popular sigui més conegut per ser l’autor de “Les tres bessones”.

Pepe Lladó va patir fa un parell d’anys la desgràcia de perdre , quasi de cop i volta , a la seva companya. Per fer el dol Lladó va composar una grup de magnífiques cançons agrupades en el genèric “Rumbas para Loli” , d’una qualitat musical més que important i d’una capacitat poètica i emocional fora de mides. És una obra que us aconsello molt, però que molt, escoltar . No és una obra que es trobi a la venda i està a internet a www.pepllado.com. De tot cor us dic que escoltar aquestes rumbes us arribaran a l’ànima.


Ni més ni menys és el que succeí a la pintora argentonina Lídia Tur que es va llençar a plasmar plàsticament les imatges que li suggerien les emocionades cançons de Lladó, i ara ambdues de la mà es presenten a la sala d’exposicions del Museu del Càntir.

Les translacions plàstiques  de qualsevol altra fet artístic son sempre costerudes. Ha d’existir una concordança anímica antre ambdós creadors per aconseguir un resultat adient. I cal dir que en aquets cas s’ha aconseguit. Tur ha entès el sentiment de Lladó i ha cercat uns camins expressius en una mirada estilística que retoma amb el misticisme que tant bé expressava el seu pare Rodolf Tur.

Les obres de Tur es mouen en un cromatisme reduït, que reforça la intencionalitat d’uns límits estructurats per distribuir espai i volums, en el desig d’una creació d’ambients que quadrin amb l’ambient musical de cada cançó.

Uns treballs conceptualment ben estructurats i conduits encara que amb un resultat visual a vegades no del tot aprofundit. Hi ha obres potser precisarien una més gran intensitat i que queden a  mig camí, front d’altres plenament reeixides que responen perfectament al sempre difícil encaix entre dos móns , el musical i el plàstic.

La mostra ,encara que concebuda en un ideari únic, s’ acomplerta amb un seguit de peces encarades en el mateix camí del general, que reforcen el concepte i que de pas enceten un camí molt interessant , i en el que caldria incidir , per part de Lídia Tur.

Andar Contigo. Pintures de Lídia Tur per a cançons de Pep Lladó.
Museu del Càntir. Argentona . Fins el 23 d’octubre.

JESUS COLL



Fa un dies vaig rebre un mail d’aquest , per a mi i penso per a quasi tothom, desconegut fotògraf mataroní. La intensitat de la crítica del sant Lluc el va deixar en segon terme i no voldria que quedés aparcat en un racó ja que he quedat gratament sorprès del seu nivell.
La seva comunicació estava relacionada amb el fet de que aquest passat cap de setmana , Jesus Coll exposava la fira eròtica de San Francisco, una de les més importants dels EEUU, que vol dir del món en això de l’art eròtic i de sexe explícit que és l’eufemisme que s’empra per allò que tots sabem.

Puc dir que he repassat amplament el seus weeb més coneguts i que recomano,

www.jesuscoll.com  i www.jesucoll.com/erotic

 i n’he quedat gratament sorprés , aixi com de la interessant línia d’impressió que ofereix professionalment per a artistes de tota mena.

Una veritable sorpresa que a la nostra ciutat existeixi un artista com aquest , un professional de la impresió com aquest , i que a més a més , sigui del to desconegut.

Crec que val la pena prestar-li atenció.

( La foto d’Artleku és d’ell mateix)






diumenge, de setembre 25, 2011

I QUAN COMENCEM A PARLAR DE CULTURA?



Qui segueixi de manera activa la vida política i social de Mataró haurà pogut llegir en aquets dies un munt d’opinions al respecte de l’estat actual de la ciutat en acomplir-se els cent dies de mandat del nou alcalde Joan Mora.  Cent dies, la xifra màgica de teòrica cortesia que es dona al nou vingut per que hom pugui albirar les noves tendències i camins que ofereix el seu govern.

Han sortit a la llum opinions de tota mena , del negre al blanc i amb tota la gamma de grisos, tal i com s’escau. Té raó Baron quan parla d’una certa paràlisi institucional  ja que una certa letargia sembla haver-se apoderat en el complex engranatge municipal. Té raó Mora quan parla de períodes vacacionals i d’aquest ritme lent establert en totes les administracions per mor del desori econòmic que es redueix simplement a no haver-hi ni un duro al calaix.

Però si tot això pot ser cert i valorable en positiu o negatiu, segons la benevolència o el color polític , el que no es pot acceptar de cap manera és que cent dies més enllà de la presa de possessió l’organigrama municipal no estigui encara complert en les seves peces funcionals més importants. I que justament la peça que manqui de manera més notòria sigui justament la que pertoqui a Cultura.

Certament pot valdre l’excusa la situació d’indecisió de la regidoria , en el dubte de si podrà, voldrà o la salut recomanarà a Marcel Martínez l’abandó de la política governamental activa ( desitgem de tot cor que no sigui així ) i per tant que sigui substituït per Francesc Masriera o per qui decideixi la coal·lició governant. Una decisió que podria comportar variacions en el perfil del futur director de l’IMAC ja que aquest ha de gaudir , en teoria , de la total confiança del regidor.

Però aquest excusa s’esvaeix quan hom sap que el problema no és aquest i sí el fet de que no s’ha trobat a ningú que vulgui lidiar amb el difícil brau d’un organisme viciat en el seu interior, amb mala connexió amb tots els camps de la cultura local, cremat i escarmentat després de la nefasta gestió de Penedès, i amb l’afegitó de que els problemes econòmics de l’organisme i de l’administració , fan inviable una gestió il·lusionant que serveixi per recuperar to i apreci.

A finals del mes passat ja vaig fer un comentari al respecte en el post “Pas de vianants” en el que deia:
“Que l’IMAC és una bomba de rellotgeria és una cosa que hom sap. Cessada Esther Merino malgrat la petició expressa de continuïtat realitzada per Gisel Noè, l’IMAC està en un estat d’hibernació absolut. Temorosos del que pot passar i convençuts , - jo no ho estic tant -, que certes prebendes consentides per tots els governs anteriors en les que l’amiguisme ha dominat , com son els cassos de catàlegs, dissenys , exposicions , Can Xalant etc , poden acabar-se , estan a veure-les venir i preparant l’estratègia de boicot actiu si és que qui s’hi acosta té els collons ,- crec que en aquest cas és escaient parlar així -, de posar les coses en ordre , col·locar a cada tècnic en el seu lloc i establir una dinàmica correcta d’actuació.

Però evidentment , qui és el boig que pot acceptar tal repte?. Sense un duro , havent de dir no a quasi totes les propostes , apretat per tots i defensat per ningú, sols un kamikaze sense res a perdre i defensat a mort per el poder pot acceptar un paper encarat cap el fracàs i amb la certesa de que qui tinguis al costat t’intentarà torpidinar i fer el llit constantment. I de moment aquest kamikaze no apareix per enlloc ja que qui té un càrrec difícilment acceptarà el canvi, i qui no en té el normal es que pensi que ja hi haurà un temps millor per una oferta més atractiva.”

Ha passat un mes i la situació ha esdevingut perillosa del tot. De moment  els temes s’afronten un a un, i no hi ha full de ruta que doni coherència de projecte a les decisions. Així mentre Mora diu públicament a la inauguració del sant Lluc que el seu govern donarà encara més suport a l’art , per l’altra li diu no a Ricard Jordà en la seva exposició retrospectiva de 50 anys d’activitat creativa , o diuen als responsables del taller de Gravat , en Jordi Rosés i la Pilar Lloret , que no hi ha un duro i que si volen seguir, allà tenen les claus i que s’espavilin.

Un entén perfectament que les coses han canviat , i encara més, en bona part li agrada que hagin canviat i que s’estableixi un nou ordre més fonamentat en les capacitats que en l’oficialisme del pare estat i la mare ajuntament. Però el que cal és establir els paràmetres i que algú sigui qui els defineix, els expliqui els faci complir.
 El nomenament de nou director de l’IMAC i la decisió al respecte de qui ha de ser el Regidor de Cultura son dos fets que el govern ha de realitzar  sense més dilació,  per  a posteriori posar fil a l’agulla i fer ràpides puntades en una cultura local esfilagarsada i que està prenent el camí d’una lamentable retirada.

Una opinió que no és sols personal i sí majoritària.  En Joan Salicrú ho deixava ben clar en el seu darrer post de Riera 48. Aquesta pilota del nomenamnet ja fa massa temps que està a la teulada del govern i ha de tornar ràpidament al terreny de joc.

CATALUNYA MÉS POBRE



Un està ben convençut que el que dirà ara li pot causar més bufetades que no pas la pitjor de les crítiques a qualsevol aprenent seleccionat en la Sant Lluc. Però crec que s’ha de dir. Avui aquest vespre , quan l’espai que es troba a la cruïlla de Marina i la Gran Via de les Corts Catalanes apagui les seves llums i entri en els llimbs d’un futur desconegut , el meu país Catalunya serà més pobre, molt més pobre.

Ho dic , sense que m’agradin especialment les corrides de toros , un espectacle en el que en les comptades vegades en que hi he assistit , he patit més que no pas gaudit.( Soc d’aquells a qui no agrada gens veure com enganxen al torero). Un espectacle, el dels toros, amb el que sí he obtingut  grans plaers visuals, estètics i espirituals,  mitjançant les obres de grans artistes de tots els temps, estils i tendències.

Però avui, l’anar en contra del fals sentit espanyolista de la festa , ens ha fet donar un pas enrere en molt sentits,en especial en el camp de la llibertat individual,  mentre que fèiem el més absolut ridícul en la incongruència bestial, - i mai tan ben emprat el qualificatiu -, de diferenciar patiments  entre les corrides i els correbous en totes les seves vessants ( els vots manen i permeten totes les hipocresies).
Com em deia un bon amic. I si a algú se li acudís denunciar els castellers per realitzar unes construccions antihumanes  , que poden perjudicar la salut dels seus “participants” , tot tenint en compte que el respecte patiment humà ha d’estar per damunt del respecte al patiment animal?.

Reflexió amb trampa i molt agafada pels pèls, però que podria servir per reiniciar una polèmica en la que tot ja està dit i jo no entraré. Simplement avui vull fer palès el meu sentiment com a català de sentir-me més empobrit que no pas ahir.

dijous, de setembre 22, 2011

SANT LLUC 2011 ( V )

ARTISTA CONVIDAT

 Francisco Cabanillas  és  enguany l’artista convidat i per tant té el privilegi de presentar diverses obres que mostrin el seu fer. Una elecció que entronca justament en el dilema clau de la col·lectiva , que no és altra que l’etern al voltant de si el sant Lluc ha de ser una mostra “popular” o una mostra “selectiva” per capacitat artística i creativa.

Cabanillas pertany  al grup de creadors més propers al concepte d’artesania que no pas al d’art. Aquesta diferenciació no s’ha de veure com una separació de qualitat i sí de concepte.
Cabanillas és mestre en el camp del que podríem definir com a “marmolisme”. Coneix la tècnica com pocs, l’executa amb tota perfecció i ha assolit a més un cert criteri de sobrietat i personalitat en la recerca de la perfecció formal de la peça. Per això vagin per ell tots els respectes i els pertinents elogis. Però ser “artista” és anar una mica més enllà i penso sincerament que ni ell mateix ho pretén.

El seu és un repte constant per augmentar la dificultat i en surt airós en general, però repeteixo en aquest entorn artesanal i afeccionat . Un camp en el que s’estableix , com dèiem, l’etern dilema. Aquell que sembla mai serà resolt, com ho és quina ha de ser l’ànima del sant Lluc.


IN MEMORIAM

Molt encertadament la Sant Lluc ret un emotiu record a aquells artistes que ens han deixat en el decurs de l’any. Record que enguany es personalitza en els casos d’Emília de Torres , Guerau Calàbia i Robert Vives.

 Res diré de nou en el cas d’Emília de Torres ja que han estat diverses les vegades en que he fet referència a la seva desaparició i  a la seva obra , però vull fer un personal apunt en els altres casos ja que no ho vaig fer en el seu moment ja que en ambdós artistes vaig tenir coneixement de la seva mort amb retard.

Amb ambdós vaig tenir relació separada en el temps. Guerau Calàbia va ser un dels meus mestres en això de la crítica d’art. I ho dic sense retranca. Amb ell va ser el primer en saber quin pa si gastava en el camp dels artistes , al voltant de la crítica. I va ser principalment a l’entorn del Sant Lluc, punt que va servir per a moltes discussions privades i públiques en forma de cartes al director del Diari de Mataró.

Practicava Guerau la tècnica a l’encàustica , una tècnica clàssica grega realitzada mitjançant finíssimes capes cromàtiques de ceres que calia escatar per aconseguir el cromatisme desitjat. Ell considerava un gran mèrit el seu treball i jo en canvi defensava la tècnica com a mitjà i mai com a punt de valoració positiva per la dificultat. Vaig aprendre molt , - en tots sentits – d’aquelles llargues discussions.

De les mateixes va néixer un particular apreci que es concretà en el regal d’una magnífica escultura en la línia de l’escultura pública que es troba a la Pça Tomàs Ribas i julià ( a la sortida de Mataró per la carretera d’Argentona) i a ell dedicada. Una escultura que tinc al meu estudi i que sempre m’ha plagut.

Amb Robert Vives vaig mantenir una llarga relació amb el dibuix i el gravat com a fil conductor. La seva passió perfeccionista em va fer mantenir llargues converses davant els seus dibuixos del Corredor que ell mateix  es complicava fins al màxim , en el seu desig d’un hiper-realisme ferotge.

I que dir dels gravats , amb aquell tòrcul al seu estudi colomar al final del carrer Sant Antoni. Tot amb aquell tòrcul desmuntable , amb en Pepe Novellas pel mig , que al final va ser el primer tòrcul del taller de Gravat.
Converses apassionades amb l’art com a protagonista , que el va fer mantenir viu tant de temps.

Uns records col·lectius  , el de Emília, Guerau i Robert, als que m’hi afegeixo de tot cor.


dilluns, de setembre 19, 2011

SANT LLUC ( IV )

ANÀLISI ( III )

O

Maria Oms (3) manté el to que ens oferia en la seva darrera exposició en aquesta mirada abstracta en un context geològic. Segueix pels mateixos verals, millorant-los , amb una obra amb encertada tensió entre gest i l’encertada gama cromàtica. Un encert que queda cap disminuït en el cas de Chari Orta (1) en una obra significativa d’unes beceroles prou incipients.

P

Francisco Padilla (3) ens presenta un , si més no especial plantejament creatiu en aquesta la seva mirada a la figura en un camí entremig entre el còmic i els més seriosos plantejaments a l’estil Zabaleta. Caldria veure més treballs per poder jutjar amb més encert la seva estilística.

Circumstància que no fa falta de cap de les maneres en el cas de Parés de Mataró(5) que avui ens ofereix un peça molt made in Parés en la que aconsello prestar detinguda atenció a tot el tractament pictòric de fons , veritable lliçó sols a l’abast dels grans mestres , com ho és , sens dubte , en Joan Parés. La riquesa del mateix és un gaudi absolut per a afeccionats i professionals.

El mateix del mateix en el cas de Perecoll (5) que quan fuig del negre esdevé juganer amb si mateix per moure’s amb tota llibertat per una camins més experimentals en els que es troba agust i aconsegueix resultats molt notables com es fa evident en el treball presentat.

Jeanine Paretilla (1) porta la il·lusió per bandera el que no és suficient ,- o millor dit, no hauria de ser suficient -, per aconseguir el nivell precís per exposar en el Sant Lluc. Anna M. Perarnau  (3) és mou en els camins de l’obra correcta digne d’una alumna aplicada . Bon tractament general encara que potser un xic encarcarat per l’escolàstica , però amb la suficient dignitat com per estar-ne satisfet. Nivell al que no arriba Lluïsa Pericàs (2)  amb una obra que es dispersa i en certa manera es dilueix en el to de la col·lectiva.

Marina Pineda (4) és un dels casos que demana una individual per poder-la observar en un sentit més global. L’obra avui presentada és d’una aparent simplicitat però en la que es llueix en l’equilibri de volums i el joc atrevit del gest i el color. M’interesa i em genera confiança però crec que li cal ja una exposició personalitzada.

Marc Prat (5) ha arribat al nirvana amb l’assoliment del premi Bancaja, però en un gest de reciprocitat que l’honora , està present en Sant Lluc en una obra plenament identificativa del seu fer, amb una qualitat digne de tota admiració que li permet assentar-se ja entre les élites dels creadors locals. Un espai aconseguit amb tota justícia per una obra digne dels millors elogis.

F.Javier Pretel (6) va ser una de les més grans agradables sorpreses de la passada Torres Garcia. Del no res sorgia un artista àgil, amb un paisatgisme actual, capaç de jugar amb el color, la “pintura” com a  material , i principalment amb el seu vital concepte de mirada viva i fresca a uns espais que a ull vista poden ser considerats vulgars .
Ara de nou es referma ell, i ens refermem nosaltres , en aquesta capacitat de treure suggestió del no res , que fa dels seus treballs un iman generador de bones vibracions i d’aquell misteri que dèiem imprescindible en la nova pintura. A seguir en espera d’una mostra individual que ara és del tot exigible.

R

És nota que Sergi Rabassa ( 3 )  sap molt bé el que té entre mans , però un arriba a pensar si es tal el domini sobre el mateix que les obres queden esmorteïdes , com abduïdes i mancades de sang interior per generar la sempre obligada vibració front de l’espectador. Potser és el clar exemple de que solament amb la tècnica és quasi impossible arribar enlloc en el món de l’art.

Oriol Ribas (4) ha estat un altra dels joves seleccionats. Sense embuts aposta per un treball personal que ens retorna a aquells conceptes de l’art anomenat psicodèlic d’allà els 70 , però amb una renúncia explícita per la diversitat cromàtica que queda reclosa a una reduïda gamma. Hàbil en la fusió de signes, lletres i elements aconsegueix una peça de prou atractiu visual com per ser remarcada.

Paloma Rodríguez (3) està en un moment clau del seu desenvolupament , i com tants altres precisa d’una personalització que ha de passar per l’alliberament de vells atavismes i principalment  per esponjar el seu concepte plàstic. Està en el camí, però cal desenganxar-se encara de moltes coses.

Mercedes Rodríguez (3)  a diferencia de molts artistes atribolats , tira pel dret i ens presenta una composició abstractiva  desestructurada mitjançant un vermell visceral que desequilibra el conjunt.
Sigui quin sigui el concepte artístic del creador , aquest precisa d’uns elements o eixos de suport  que esdevinguin parets mestres de la seva creació. Si s’aposta per un trencament fora de camins el més natural és que el treball se’n senti i no pugui assolir els objectius fixats. Justament és el que li passa a aqueta autora que presenta vímets interessants peròa la que li cal u mètode per sortir-ne endavant.

Pepi Roig (3) i Joan Rossell (3) estan en un camí parell. Ambdós han assolit una certa agilitat en el concepte pictòric , i el que és més important , volen fugir de la vulgaritat i l’adotzenament, però no és aquest un pas fàcil.
Roig aposta per una aquarel·la a la seda, amb brillantor cromàtica , mentre que Rossell potser precisa aclarir més el seu treball per apostar per una obra més “neta”. Dos camins que caldrà observar finalment a on es dirigeixen.

Qui té clar cap on es dirigeix és Alberto Romero Gil (5). Sense cap mena de dubtes , segur del tot en si mateix , segueix impertorbable un caminar en el que el llapis és bastó i guia.
Amb senzillesa , deixant ben clar que els materials son simplement això, materials. Que l’important està en l’essència, en el concepte , en la manera de desenvolupar-lo. Que no fa falta falsos focs d’artifici per amagar defectes . Que cal ser net i polit i que d’aquesta manera es tenen molts punts guanyats. Que...
Tot el que vulgueu queda petit al gaudir del seu magnífic treball. Alberto Romero, un metre en tots els sentits de la paraula.


S

Hi ha artistes que cada dia em sorprenen més. En Tomàs Safont Tria (6) és un d’ells.
Quan molts en la seva situació estarien ja de tornada de tot, haurien trobat un cau on es mourien plàcidament amb una pintura fàcil i dominada, en Tomàs s’entesta en anar aprofundint en la veritat més absoluta del seu ser artístic i aconsegueix peces de tan alta qualitat com la que aquí ens ofereix.
Cada dia més desfermadament fauvista , però amb una clara intencionalitat expressionista, Tomàs Safont Tria es desferma i sense cap mena de xarxa de protecció esdevé artista en plenitud. Magnífic.

Marca Sala (5) vol seguir amb les seves brillants presentacions que li van donar dues nominacions  com artista jove. Encara que la seva joventut l’obliga a constants investigacions , amb la de possibles errades que les mateixes comporten, no es talla un pel per aconseguir brillants resultats com és el treball ara presentat en un magnífic equilibri entre fons i forma , concepte i tècnica , que li dona un nou èxit en la seva incipient carrera.

Lucía Sánchez (2) I Joan Solà (2) , encara que es mouen en camps tan diferents com la pintura a l’oli o l’escultura tenen en comú el fet de que els hi manqui un pas més enllà per diferenciar el seu treball. Solà es redueix massa en la tècnica i aconsegueix  un retrat correcte en l’aparença però mancat de vida , mentre que a Sánchez la peça li aguanta però mancada de la personalització necessària.

Jordi Santamaria (3) ha canviat de registre. Dels dominis interior ha passat als exteriors i en aquest canvi no ha pogut arrossegar la llum que era la seva gran virtut. Manté el concepte i la força de la resta però la llum esdevé ara en certa manera enfarinada i cal retornar-li el paper de protagonista que en ell sempre havia tingut.

Jorge Sarraute (4)  és d’aquells autors que sempre son capaços de sorprendre’ns. Potser per que la plàstica és tan sols un complement de la seva vida musical, potser per  que ja fa el que li ve en gana i no es vol sotmetre a cap mena de dictadura estilística per més llibertaria que aquesta sigui. Potser per ...
Sigui com sigui , Serraute ens omple el seu art de personatges que sempre ens semblem propers , molt propers, tan  que fins i tot ens semblen perfectament reconeixibles.

Josep Serra(5) i Sandro Soriano (5) son artistes que es troben ara en una situació parella que no és altra que la d’haver aconseguit veure clarament quin és el seu veritable sentit artístic.
Serra segueix en el seu expressionisme abstracte que ha sabut depurar d’elements aliens per quedar-se la potència interior del seu gest , ritme i color. Una obra potent que alhora és altament suggestiva a la vista dels espectadors.
Sandro Soriano, com Serra , ha anat despullant el seu món màgic ple de personatges , situacions i referències , per anar deixant la seva obra en un concepte únic  i lliure , magníficament enriquit per aquest mon que envolta el seu treball. Una obra del tot plaent i satisfactòria.


T

Jordi Torrent (4) és la demostració de que la constància i el treball continuat, si es disposa de bons conceptes i bones mans serveix per assolir uns nivells de plena dignitat.
Torrent ha sabut escollir uns temes especials i sel·lectius , on trobar-se a gust i agradar-se. Així obtén resultats prou reeixits com l’avui presentat , però en el meu interior em queda el dubte de si no està capacitat per anar encara un pas enllà.

V

Massa vegades se’ns acusa als defensors de l’abstracció  de que en aquest camp hi ha tants artistes de fluix nivell  com en el camp de la figuració, però que potser no es nota tant.
Estic d’acord en part i en altra no, però en el que no combrego en absolut én en que no es nota. Mirar l’obra de Carmen Vélez (1) es veure de bones a primeres que l’autora no ha acabat d’entendre el concepte. La disbauxa de colors violents en una abstracció sense sentit és tan reprovable com la figuració més “cromo” a la que ens puguen enfrontar.

Potser per això que David Vergés (5) fuig de la disbauxa per fer reclusió en el seu especial minimalisme que enguany ha trencat amb un  pas enllà. Vergés aposta amb tot encert per aquest camí ja que és en ell on la seva extrema sensibilitat pot explossionar amb tota intensitat. Per gaudir-lo.

Una sensibilitat que Viader(2) segueix trobant en la ploma i en el dibuix perfeccionista de la seva realitat visual. Un camp el de Viader que ara ja sols es pot valorar en el sentit testimonial  però en el que és difícil poder aportar un  sentiment artístic fora del d’una artesania que ja està fora dels nostres temps.

Finalment a Sussi Vilaseca (2) la manca de l’interior estructura arquitectònica d l’obra malmet la seva habilitat en l’ús de la llum i el color.


RECTIFICACIÓ

Si els savis s’equivoquen , que haurem de fer les asses com jo?. Dons equivocar-nos. I quan ho fem, intentar esmenar l’errada i demanar disculpes a tothom a qui haguem pogut molestar.
Això és degut a que en l’anterior post, en parlar de Àlex López Garrido “Kene” dèiem textualment:

Un treball que en canvi queda com de segona mà, en el cas de Àlex López Garrido “Kene” (4) que es limita a presentar la mateixa obra que va ser seleccionada en el Torres Garcia. Un fet absolutament erroni i que malgrat la qualitat de l’obra hauria merescut no ser seleccionada. Actituds com aquesta son les que vulgaritzen el Sant Lluc i no li permeten agafar la volada que mereixeria.

I anàvem del tot errats ja que l’obra presentada per Kene és de la mateixa sèrie, però no és la mateixa. Son parelles i amb l’únic element de la memòria visual de fàcil confusió, però...Errada  i ficada de pota fins el fons. O sigui que mea culpa i disculpes.

Valgui com a justificació que en l’afany de fer una crítica individualitzada de l’actual Sant Lluc sols hem pogut disposar dels pertinents apunts i de la memòria visual, ja que enguany i per raons alienes a l’organització, aquesta no ha pogut disposar de les fotografies dels artistes participants i de les seves obres , element que ens facilitava , i molt, el treball.

Sigui com sigui , errada i de les grosses, que lamentem profundament, i de la que en fem el retoc corresponent.


diumenge, de setembre 18, 2011

SANT LLUC 2011 ( III )

ANÀLISI ( II )

G
Hi ha obres que tot mirant-les observes que hi ha un punt que et crida l’atenció i que penses que allà hi ha fusta però el conjunt no t’acaba de fer el pes. Un exemple és el de Eulália Garcia Hernández (3) amb un molt interessant exercici volumètric central que s’esfilagarsa en el conjunt perdent la força central que donaria potència a l’obra. Si el concepte està en ell hi ha futur , si ha estat una casualitat hi ha vulgaritat. Ella decidirà.
Una qualitat que s’ensuma en el ben conjuntat repòs de Camil Giralt (4). Sempre es positiu aconseguir força mitjançant la teòrica asèpsia d’una pintura plana i amarada de fredor. Exercici brillant  del que bo seria veure més enllà.
Un més enllà que s’ofereix quasi etern a Maria Gómez (2) , l’artista més jove de la mostra ( 1994 ), atrevida en el plantejament visual però mancada encara de moltes coses , en especial de força. A l’igual que Sandra González Carmona (2) amb un arlequí insubstancial en un entorn escolàstic que res li ajuda.
Altra cosa ben diferent son Josep Mª Gomis (5) i Llucià González Viza (4). Gomis està desfermat i desinhibit . Sap molt bé el que té entre mans i simplement cerca el seu gaudi, el que fa en conseqüència que aquest es transmeti a l’espectador. Llucià en canvi segueix entestat en fer fixes obres pesants, quan la seva millor virtut està en donar moviment i llibertat a les mateixes. En aquest camí és un mestre , en l’altre cau en un més fàcil adotzenament.
Margarita González Tadeo (3) i Francesc Guiu (2) es mouen en paràmetres parells. Es nota l’experiència i un cert domini de l’ofici que permet en el cas de Guiu fer un treball formal i correcte i en el cas de Margarita González anar potser un xic enllà encara que amb una dependència evident del mestre. Manca llibertat individual per a poder ser unes obres millor valorades.
Natalia Guerrero (3) ha estat una de les joves seleccionades amb una obra que si be demostra una certa valentia en els plantejaments encara es presenta molt verda i especialment demana a crits una depuració en el que és un evident conflicte plàstic d’estils , modus i maneres. Pot haver-hi futur però avui per avui el present encara està mol per definir.

H
Sempre s’ha dit que un dels  impromptus d’un artista com a tal és la de ser reconeixible a simple vista. Joan Hortós (3) ho ha aconseguit. El seu idioma festiu , fantàstic i iconogràfic és personal i inconfusible alhora que prou valorable. A vegades molt ben treballat, com en el cartell de santes , i en altres menys , com en aquest cas , l’obra destil·la personalitat i frescor , cosa que és empre d’agrair.
Un cas parell és de Núria Hurtado (3) , enganxada a la seva línia , la sanefa , a l’element repetitiu com a leif motiv del seu fer, un punt de partida vàlid però que a vegades té un resultat final atractiu i en altres menys encertat , com és en el cas que ara ens ocupa.
J

L’art i la filosofia conjuguen molt bé, però està clar que cal un nivell artístic elevat i un pensament filosòfic de pes. Si no existeix ni un ni l’altre el fracàs és espectacular , com és el cas d’ Emilio Jiménez (1) que obviament, qual Titànic ,  s’enfonsa del tot amb la peça presentada.
No ho fa ni de lluny en Josep MºJubany (3) que en aquesta ocasió abandona el seu tarannà per oferir un just i emotiu homenatge al pintor mataroní Luís Valentín ,  llunyà ja de l’esfera artística. Valentín ha estat l’únic mataroní que va practicar amb intensitat l’art pop. Una de les seves series va ser dedicada als segells de correus , d’aquí  el retruc en l’homenatge que tan sols els vells afeccionats aconseguirem entendre.
L
El que si hom entendrà és que Daniel Llin (6) està que se surt en el seu progrés creatiu. Llin és home saberut en l’art i en la vida. Professional perfeccionista va aparcar en certa manera l’art fins que les seves circumstàncies vitals li permetessin treballar-lo com volia. De fa un temps existeixen i el seu progrés és constant i imparable. I no es para en barres . Aposta per la força, per el color, per l’agosarament . Ho fa en temes no del tot fàcils als que sotmet amb habilitat en la concepció, en un desenvolupament  de mirada interior i intensa, que es traspua a l’espectador que queda quasi abduït per la força , el saber i la intenció. Magnífic.
Un treball que en canvi queda com de segona mà, en el cas de Àlex López Garrido “Kene” (4) que presenta una obra de la mateixa sèrie , i molt parella, a la que va ser seleccionada en el Torres Garcia. Un nivell que ja vàrem valorar en el seu moment però que poster ar hauria d'haver estat ratificat amb una obra d'un altra camí del seu valorable caminar.
Carme Lòpez (3) en canvi es presenta més incisiva de l’habitual amb un treball formal en la base però al que sap dotar d’un toc d’agilitat que s’agraeix . Fet que es repeteix en Cesc López (3) que manté la seva lluita per una aquarel·la viva en la que el color i el ritme agafin protagonisme.
Una aposta per el gest i el ritme que si fa Catherine Lorton (4) ben allunyada del seus anterior acartonaments pictòrics. De fa ja un temps que ha entès que la importància de la peça està en el raonament interior i no en la falsa brillantor d’un acabat llaminer. És en aquest caminar , fet evident en la seva darrera exposició , on hi ha el futur.
Un salt que també ha fet , i amb tot encert , Antoni Luis (4) . El seu treball gaudeix de les excel·lències pròpies del concepte acadèmic en el que sempre s’ha mogut , però amb l’important afegitó del saber captar l’esperit  present i eteri que existeix  en les velles naus industrials abandonades ara i fora dons del seu sentit real. Una ambivalència artística desenvolupada de manera atractiva i correcte.
Joan López Molina (3) aposta per una escultura reflexiva i encara que l’aposta és positiva ho fa de manera enfarfegada ,densa , el que distorsiona el missatge i no el fa receptiu per l’espectador. Hi ha camí però cal alliberar-lo.
M
Mentre Anna Mallo (2) aposta per un art de constants iconogràfiques sense aconseguir un lligam de transmissió, Joana Martínez Belzunces (2) ens demostra ser una alumne aplicada però res més, el que indica que li cal deslliurar-se dels lligams externs i l' Isabel Martínez Mateo (2) aposta per un concepte estructural prou correcte però que cal depurar per evitar l’evident enfarfegament en el que cau.
Margarida March (3) ja fa temps que lluita aferrissadament per aconseguir lligar les seves dues grans passions creatives com son l’esmalt i el gravat, elements amb plantejaments tècnics ben diferents i per tant de connexió difícil. El cert és que ho està aconseguint però a vegades cau , com en aquest cas, en una densitat massa accentuada que provoca un cert distanciament. Cal deixar fluir més els elements alliberant-los de pes per aconseguir uns resultats més adients que alhora seran artística i estèticament més plaents.
Uns resultats que troba , justament en aquesta llibertat , Antoni Martí (3) en una bona aposta tècnica d’acrílic en paper.
Times Square és evidentment la saturació del garbuix de gent , llums, sons i colors , però és un quelcom ben diferent al que plasma  August Mis (1) en una obra en la que justament el garbuix en distorsiona qualsevol qualitat de la que pogués disposar.
L’ofici, la tècnica és fonamental per a qualsevol acció creativa però per si mateix no serveix de res. Juana A. Molina (1)  juga amb la plumilla en un ample detall d’encerts i errors , però sense intentar comunicar res més que la sapiència amb el material i així el resultat acaba essent el que és, molt mediocre.
N
 A Josep Noé (2) ningú li ha d’explicar els secrets de l’aquarel·la que practica de fa ja uns quants decennis. Però com en el cas anterior cal dotar al treball d’una vibració superior a la que ens ofereix el domini del material.
Continuarà .....

dissabte, de setembre 17, 2011

SANT LLUC 2011 ( II )

ANÀLISI ( I )

A

Hi ha vegades que malgrat el bon concepte l’obra s’estova. És el que li passa a Gemma Albiol (2), però no a Màximo Almeida (4) que ens presenta una "Pilar" molt interessant i amb futur en aquest nou tomb al seu realisme de sempre, defugint tant del realisme fred com de l’hiper-realisme  que darrerament conreava. Una porta oberta que cal considerar. Fet que succeeix igualment a Laia Arnau (3) amb l’abocament de sensibilitat pura en la simplicitat d’un dibuix de poètica retro.

I que dir d’ Esther Aliu (6) una de les grans triomfadores de la Sant Lluc. Provinent d’un camp ben divergent com ho és l’art del vidre , l’artista palamosina arrelada ja fa uns quants anys a Mataró  ens demostra , i espero que també a ella mateixa , que disposa d’una capacitat creativa i de sensibilitat , ben elevada. La peça sense títol que presenta prou ho demostra. Si formalment no té discussió, conceptualment és un treball suggerent que aconsegueix allò que tan sols les veritables obre d’arts assoleixen, com és crear un misteri que et porti a traspassar l’aparent per arribar al fons de l’obra. Magnífica.
Una peça que exigeix a crits una exposició individual.

B

Emili Badia (4) és un cas espectacular de distorsió entre l’edat física i la creativa. La rotunditat de la seva peça, equilibrada al límit , és lliçó de falsa simplicitat aconseguida en el domini de la complexitat , fet al que quasi arriba Margarida Bertran (3) en un treball tècnicament correcte i visualment atractiu però potser massa pendent d’una mirada decorativa, que sembla ser el punt de mira de Glòria Badosa  (2) que manté la lluita per aconseguir definir-se en el seu nou llenguatge d caràcters abstractius.

Qui ja passa de tot és Pere Màrtir Brasó  (6) que manté el magnífic moment que ens presentà a la Torres García i que ara assoleix plenitud en una obra enormement densa  malgrat el seu teòric minimalisme. Una peça de deturada mirada a la recerca dels petits detalls que s’amaguen en el signes, els grafismes , les icones i que va molt més enllà de l’aparença. Del millor de la seva trajectòria. Per prestar-li una més que obligada atenció.

C

L’art és essencialment un plantejament intel·lectual que es desenvolupa mitjançant uns coneixements tècnics diversos , l'ús dels quals pot variar segons el moment. Estic convençut que Mariano Cabellos (4) ho creu així i potser per això ens sorprèn abandonant la seva lumínica pintura per oferir-nos la musicalitat de la textura d’una seductora viola d’alabastre que denota la seva versatilitat, i alhora la seva sensibilitat i qualitat

Fet que no succeeix en Manel Campaña (1) en un fallit intent de donar aspecte actualitzat al paisatge més tradicional, o en Manuel Candón ( 1) perdut del tot en una orgiàstica amalgama cromàtica que fa mal als ulls i que llença en orris els seus bons plantejament assolits en el paisatge urbà , plantejaments als que sembla obligat a retornar.

Qui certament està de tornada de tot , però en el millor sentit de l’expressió és Rosa Casarramona  (3) que fregant els 80 anys exposa una obra per primera vegada en la seva vida i ho fa amb una dignitat total en el concepte i en el resultat. Ella és l’exemple de la política de participació popular que defensa l’organització.

Política que en canvi no es demostra tan encertada  en casos com el d’Eva Cifré (1) amb evidents problemes tècnics que s’evidencien en obres de raó pura com la que presenta. Un fet que es repeteix en els casos de Benet Coll (2) , Adelina Corbalán (1) i Marta Cuixart (1) sotmesos encara a un aprenentatge que els marca tant en la imperfecció lògica del mateix , com en la limitació d’una visió personal massa sotmesa a la imatge del mestre.

Nivell del que s’escapoleixen per poc Rosa Mª Codina (2) i Manuel Contreras (2). La primera amb una peça visualment atractiva , però en la que el tractament de taller i la manca d’espontaneïtat la llastra de manera important, i el segon apostant per la dualitat tècnica de fotografia i pintura que no acaba de quallar degut a que la figura no acaba d’estar resolta en la individualitat ni en l’encaix amb la fotografia que li serveix de suport. Bona idea però que cal treballar molt més.

Res en canvi a discutir al treball de dos escultors preuats com son Manuel Cusachs (5) , perfecte com sempre en la concepció de la figura , anant molt més enllà de l’aparença física per crear aquella inquietud interior que sols generen els grans artistes.

Altre nivell és el que assoleix Pol Codina (5) que segueix cercant nous reptes per defugir d’aquells conceptes que ja domina abastament. El seu estudi de relleu denota aquesta lluita , alhora que ens mostra una capacitat de sortida tècnicament molt hàbil i conceptualment reeixida. Un nou pas positiu en la seva carrera.


D

Fa anys que penso que Oriol de la Hoz (5) és un dels bons artistes amagats  que hi ha a la ciutat , però ell amb el seu silenci sembla entestat a fer-me fallida l’aposta. Però de tant en tant es desferma públicament com en aquesta ocasió amb un col·lage de gran qualitat i més intenció. Àgil, intuïtiu, irònic, dolç , n’aparença infantil...
Oriol de la Hoz  aposta per un missatge n’aparença innocu i infantiloide , però amb una forta càrrega de profunditat que sols es descobreix en una atenta mirada. La que jo demano per la que és sens dubte una de les grans sorpreses de la col·lectiva.

Sorpresa que no dona, - potser per que no li fa falta -, Marta Duran (5) amb una obra de la seva fornada de jardins en la que s’esplaia en aquesta lluita per arrodonir textures i colors , anant deixant cada vegada més de cantó el domini de l’aparença.

Una aparença que n’és l’únic objectiu de Jaume Diví (1) i com que no s’assoleix, ja que  a més l’aposta es fa amb la sempre difícil temàtica del bodegó, el resultat és d’aquells que fan pensar en el difícil tràngol del jurat en la seva decisió de dit amunt o dit avall. Estic convençut que en aquest cas van existir evidents dubtes.

No crec que hi fossin en el cas de Santi Domínguez (4) que certament ha trobat en la fauna un veritable camí d’inspiració. A més , el fet d’abandonar el realisme estricte , en el que es movia amb dificultat per apostar per uns treballs més eteris que li donen més llibertat conceptual, alhora que amplien la seva capacitat visual i cromàtica , donen a les sevs obres un caire intens i alhora agradable que s’agraeix.

E

Que dir de Santi Estrany (5) , el més veterà en anys i participacions de la mostra , que no s’hagi dit?. Un Estrany pur , fidel a si mateix i aquesta pictòrica arquitectònica constructiva , en la que no té rival i en la que assoleix les més altes fites. Com sempre , impecable.

Josefina Enrich (2) en canvi encara no ha acabat de trobar el seu punt en el sempre difícil idioma aquarel·lístic. Vol deslligar-se però encara hi ha atavismes que frenen el desenvolupament. Sols l’aposta ferma i decidida per la llibertat li donarà veritables ales creatives.

F

Carme Fageda (3) està en un moment clau del seu caminar artístic. Ha fet bullir al màxim l’olla dels seus dubtes i ara és el moment de presentar l’aposta creativa. De moment és bona aquesta desinhibició amb la força d’uns cromatismes potents i un gest que marca uns ritmes de caire expressionista que penso tenen mot futur. Cal acabar de llimar i enllustrar la pell pictòrica però queda ben clar que hi ha camí i suc per sustentar-lo.

Margarita Feixas (4) segueix en el camí sorprenent que ha agafat no fa pas tant. Abandonat el decorativisme , agradable i ben fet però decorativisme al cap i a la fi, s’ho juga tot en una pintura més agressiva externament i amb uns condicionaments reflexius en l’interior. Encara que la seva elegància natural la tenti amb una pàtina més visualment agradable, el resultat segueix essent potent i agraït.


..... continuarà

Ps.- Les puntuacions indicades rera el nom de cada autor, s’estableixen en una escala de 1 a 5 , assolint els 6 ,les cinc obres que remarcàvem en el judici general de la col·lectiva.


divendres, de setembre 16, 2011

SANT LLUC 2011 ( I )





Després de visitar de manera acurada i detinguda l’edició del Sant Lluc d’enguany no puc negar que m’he sentit com Bill Murray en el film “El dia de la marmota” ( “Atrapado en el tiempo”). En la mateixa, el periodista protagonista entrava en un bucle sense fi del que no podia sortir. Avui , processant en el meu CPU mental l’exposició m’ha sonat a una cosa ja vista , repetida , en un dejà vu etern que no donava pas a res de nou , a cap alenada d’aire fresc. Em sonava en resum, més a un passat que a un present , sensació que si es refereix a la que en essència és l’exposició representativa de l’art mataroní de l’any , vol dir sense embuts que no anem bé i que el resultat és , per ser generosos, més aviat tristot.

Ja fa anys que anem en la cantarella de que el Sant Lluc ha de morir per renéixer de les seves cendres com au fènix , però segons es pot veure no hi ha ningú capaç de desendollar la maquina que , de manera automàtica però no vital, permet que la mostra segueixi “respirant” però amb una evident paràlisi artística.

Però de nou es fa evident que el que passa al Sant Lluc és que segueix sense definició clara ni del que és ni del que vol ser , jugant amb l’ambivalència de les dues aigües que acostuma a tenir com a resultat , - com en el cas -, de no acontentar a ningú.

Mentre alguns es queixen de la rigidesa del jurat , altres pensem que, mare de Déu! , que si han arribat a passar certes obres ( una trentena en el cas que ens ocupa) com haurien de ser les que s’han quedat pel camí, i les esgarrifances ens dominen. I mentre existeixin aquestes discrepàncies vol dir que anem per camí errat , encara que per a molts , - potser masses -, justament aquí rau la gràcia d’una col·lectiva teòricament dedicada a lloar al patró dels artistes i que a l’hora de la veritat entronitza als mediocres davant un cert deix de satisfacció generalitzat.

No caurem però en el parany de repetir el que anem dient de fa molts anys. Hom sap el que crec i el que penso de la Sant Lluc , una exposició que estimo i que la segueixo veient com element clau per començar amb empenta , il·lusió i de manera unitària una temporada artística , que prous elements aliens ja faran que es dispersi el concepte en el decurs de l’any. Però per dur el tema endavant cal a més de força i esforços, convenciment de que no anem per la via adequada , i aquest convenciment, crec que no està ni tan sols de manera boirosa , en el cap dels organitzadors. I el que és pitjor, en el camp dels artistes , que son raó, protagonistes i eixos de la diada, i per tant de la qualitat o no de la mostra presentada.

Però com que la tasca del crític no està tan sols en judicis generals i aspectes organitzatius i sí en la dissecció del presentat, hora és de dir que de nou presencies i absències es donen la mà , en un tot molt decantant vers el camp figuratiu de l’art i molt allunyat de la realitat artística d ela ciutat que es mou compartint uns paràmetres creatius molt més amples.

En aquest entorn hem de dir que de les 90 obres presents en l’exposició, de les 111 presentades , n’hi ha una tercera part que han passat simplement per raó del numerus clausus marcats per les bases però que no responen a uns nivells mímimsde qualitat i que estan encara ben lluny del mínim exigible per a una exposició d’aquest tipus.

De la resta ens trobem amb un bon grapat d’artistes de reconeguda solvència que , en la majoria , fan honor al seu nivell i a la qualitat que atresoren. Igualment existeixen les sorpreses de l’any , que es poden comptar amb els dits d’una mà, i la resta fent la viu viu, en una exposició que segueix exactament en aquest camí. Per que hom ha de tenir molt clar , que si els canvis tan sols son en “la postal” , com molt bé ho defineixen els organitzadors en el seu blog , vol dir que no anem bé i que ens estem detinguts en un perillós indret.

Però com que a vegades el que s’espera del crític no son filosofies i sí fets. Per això, i com em deia un artista al veurem prendre les pertinents notes:” El  Sant Lluc és un  pack: l’exposició per un costat i la crítica d’en Pic , per un altre”, és qüestió de posar fil a l’agulla.

Així en els propers post intentarem fer lectura crítica individualitzada i detallada dels participants. Mentre , i com aperitiu i per a lloança seva , direm que el podi de la Sant Lluc d’enguany , com artistes capaços de presentar un discurs coherent amb el seu fer i amb una resultats elevats de qualitat i de progrés en el seu treballs està conformat al meu entendre ,per a ESTER ALIU , PERE MÀRTIR BRASÓ,  DANIEL LLIN, F.J.PRETEL i TOMÀS SAFONT TRIA.

Cinc artistes i cinc obres que un s’enduria tranquil·lament a casa seva i que donen potència qualitativa a un Sant Lluc escarransit que demana a crits una renovació salvadora ,  sense que ningú li presti els més que merescuts i deguts auxilis.

dimecres, de setembre 14, 2011

ARRIBA EL SANT LLUC




Demà dijous , - avui per a la gran majoria de lectors d’aquets blog- , i a dos quarts de vuit del vespre s’inaugura a l’Ateneu Caixa Laietana , amb ubicació a la planta baixa , una nova edició de la Sant Lluc , la col·lectiva local per antonomàsia i que serveix per inaugurar de manera formal , i oficial, la temporada artística local.

Aquesta edició ha rebut la inscripció de 111 obres de les que el jurat n’ha seleccionat 87 que juntament amb les obres dels tres artistes homenatjats in memoriam ( Emília de Torres , Robert Vives i Guerau Calabia) conformen la xifra de 90  que de fa ja un temps ha esdevingut numerus clausus de la col·lectiva.

Uns seleccionats que segons la llista que apareix al web de l’entitat organitzadora son:

Gema Albiol Otero
Màximo Almeida Rodriguez
Esther Aliu i Rotger
Laia Arnau i Rosell

Emili Badia i Peitx
Glòria Badosa Nogueras
Margarita Bertran Serra
Pere Màrtir Brasó Duran


Mariano Cabellos de Gregorio
Manel Campaña i Liñan
Manuel Candón Montero
Rosa Casarramona Oriol
Eva Cifre Soriano
Pol Codina Font
Rosa Ma. Codina Fusté
Benet Coll Alsina
Manuel Contreras Martínez
Adelina Corbalán Corbalán
Marta Cuixart i Tarruella
Manuel Cusachs i Xivillé


Oriol de la Hoz Devi
Jaume Diví Parent
Santi Domínguez Jiménez
Marta Duran i Quintana


Josefina Enrich Camprubí
Santi Estrany Castany


Carme Fageda Gallifa
Margarita Feixas Bosch


Eulalia García Hernández
Camil Giralt Peiró
Maria Gómez Castro
osep Mª Gomis Poquet
Sandra González Carmona
Llucià González i Viza
Margarita González Tadeo
Natalia Guerrero Hernández
Francesc Guiu Triay


Joan Hortós Nogueras
Núria Hurtado Font


Emilio Jiménez Rivera
Josep Mª. Jubany Ruscalleda


Daniel Llin Sole
Cesc López
Carme López
Àlex López Garrido "KENE"
Joan López Molina
Catherine Lorton
Antoni Luis Planas


Anna Mallo i de Dios
Margarida March Farràs
Antoni Marti i Julià
Joana Martínez Belzulzes
Isabel Martínez Mateo
August Mis Monsó
Juana A. Molina



Josep Noé Pedragosa


Maria Oms Jané
Chari Orta Doblas


Francisco Padilla González
Parés de Mataró
Jeanine Paretilla Viñals
Anna Ma. Perarnau Armengol
Perecoll
Lluïsa Pericàs Ballester
Marina Pineda Coll
Marc Prat Codina
F. Javier Pretel Franco


Sergi Rabassa Navats
Oriol Ribas Abella
Paloma Rodríguez Hidalgo
Mercedes Rodriguez Huertos
Pepi Roig Ballester
Alberto Romero Gil
Joan Rosell Roura


Tomàs Safont-Tria i Blasco
Marc Sala Audet
Lucía Sánchez Pérez
Jordi Santamaría i Galcerán
Jorge Sarraute Sánchez
Josep Serra i Casabella
Joan Solà i Armengol
Sandro Soriano Díaz


Jordi Torrent Colomer


Carmen Vélez Giménez
David Vergés i Verdaguer
Pau Viader Viñas
Sussi Vilaseca i Canaleta


Una llista que marca , en teoria , un nivell molt semblant a l’anterior edició, amb la que repeteix la gran majoria de presències i absències d’entre els artistes “reconeguts”.
Però caldrà esperar demà a l’obertura per poder jutjar i fer-ne balanç. Però sigui com sigui , cal dir-ho ja per endavant , la qualitat de la mostra recaurà en una responsabilitat col·lectiva de tots els autors.

Son els artistes els que marquen el nivell. Si porten obres del millor del seu fer és molt probable que el resultat sigui plaent i esperançador, però si com massa vegades sovinteja i els artistes es limiten a complir l’expedient presentant qualsevol obra del taller, el resultat esdevindrà trist i poc representatiu com passa tantes vegades.

Les cartes ja estan al damunt de la taula. Esperem, i desitjem , que siguin propicies.

GAL ART / CAN BALADIA / IMMA MERINO




De manera totalment incomprensible , demà i a la mateixa hora en que obre les portes el Sant Lluc , la gent de Gal-Art comença la seva col·laboració amb el restaurant Can Baladia d’ Argentona, - lloc on presentarà regularment diverses exposicions i el fons de la galeria - , inaugurant l’exposició “Instants” de la mataronina Imma Merino.

Una errada, i greu , la de Gal Art. Si ja de per si marcar una data com aquesta és indicatiu d’una desconnexió evident del calendari artístic mataroní , el no ser dúctil rectificant tot fent un canvi tan fàcil com necessari , remarca aquesta certa postura d’imatge pública que sembla oferir massa vegades Gal-Art d’una certa prepotència i un deix de xuleria que queda evident en el darrer escrit en el seu blog / web. Un escrit que fa mal als ulls en el continent literari, i molt especialment en el contingut ideològic.

Però a més del prejudici “ambiental” que li significa aquesta errada , en surt molt perjudicada l’exposició i la pròpia artista, que veu capdisminuida , i molt , la seva capacitat de presentar als seus companys l’evolució (evident) del seu fer.

Potser per això, i per molt més , les relacions entre Gal Art i els artistes mataronins grinyolen de fa molt temps , fet que s’hauria de reconduir ja que ambdós , - artistes i galeria -, es necessiten de manera absoluta.

Un distanciament del que haurem de parlar-ne i en el que tots haurien de possar de la seva part per reconduir la situació.