dijous, de setembre 22, 2011

SANT LLUC 2011 ( V )

ARTISTA CONVIDAT

 Francisco Cabanillas  és  enguany l’artista convidat i per tant té el privilegi de presentar diverses obres que mostrin el seu fer. Una elecció que entronca justament en el dilema clau de la col·lectiva , que no és altra que l’etern al voltant de si el sant Lluc ha de ser una mostra “popular” o una mostra “selectiva” per capacitat artística i creativa.

Cabanillas pertany  al grup de creadors més propers al concepte d’artesania que no pas al d’art. Aquesta diferenciació no s’ha de veure com una separació de qualitat i sí de concepte.
Cabanillas és mestre en el camp del que podríem definir com a “marmolisme”. Coneix la tècnica com pocs, l’executa amb tota perfecció i ha assolit a més un cert criteri de sobrietat i personalitat en la recerca de la perfecció formal de la peça. Per això vagin per ell tots els respectes i els pertinents elogis. Però ser “artista” és anar una mica més enllà i penso sincerament que ni ell mateix ho pretén.

El seu és un repte constant per augmentar la dificultat i en surt airós en general, però repeteixo en aquest entorn artesanal i afeccionat . Un camp en el que s’estableix , com dèiem, l’etern dilema. Aquell que sembla mai serà resolt, com ho és quina ha de ser l’ànima del sant Lluc.


IN MEMORIAM

Molt encertadament la Sant Lluc ret un emotiu record a aquells artistes que ens han deixat en el decurs de l’any. Record que enguany es personalitza en els casos d’Emília de Torres , Guerau Calàbia i Robert Vives.

 Res diré de nou en el cas d’Emília de Torres ja que han estat diverses les vegades en que he fet referència a la seva desaparició i  a la seva obra , però vull fer un personal apunt en els altres casos ja que no ho vaig fer en el seu moment ja que en ambdós artistes vaig tenir coneixement de la seva mort amb retard.

Amb ambdós vaig tenir relació separada en el temps. Guerau Calàbia va ser un dels meus mestres en això de la crítica d’art. I ho dic sense retranca. Amb ell va ser el primer en saber quin pa si gastava en el camp dels artistes , al voltant de la crítica. I va ser principalment a l’entorn del Sant Lluc, punt que va servir per a moltes discussions privades i públiques en forma de cartes al director del Diari de Mataró.

Practicava Guerau la tècnica a l’encàustica , una tècnica clàssica grega realitzada mitjançant finíssimes capes cromàtiques de ceres que calia escatar per aconseguir el cromatisme desitjat. Ell considerava un gran mèrit el seu treball i jo en canvi defensava la tècnica com a mitjà i mai com a punt de valoració positiva per la dificultat. Vaig aprendre molt , - en tots sentits – d’aquelles llargues discussions.

De les mateixes va néixer un particular apreci que es concretà en el regal d’una magnífica escultura en la línia de l’escultura pública que es troba a la Pça Tomàs Ribas i julià ( a la sortida de Mataró per la carretera d’Argentona) i a ell dedicada. Una escultura que tinc al meu estudi i que sempre m’ha plagut.

Amb Robert Vives vaig mantenir una llarga relació amb el dibuix i el gravat com a fil conductor. La seva passió perfeccionista em va fer mantenir llargues converses davant els seus dibuixos del Corredor que ell mateix  es complicava fins al màxim , en el seu desig d’un hiper-realisme ferotge.

I que dir dels gravats , amb aquell tòrcul al seu estudi colomar al final del carrer Sant Antoni. Tot amb aquell tòrcul desmuntable , amb en Pepe Novellas pel mig , que al final va ser el primer tòrcul del taller de Gravat.
Converses apassionades amb l’art com a protagonista , que el va fer mantenir viu tant de temps.

Uns records col·lectius  , el de Emília, Guerau i Robert, als que m’hi afegeixo de tot cor.