SANT LLUC, PATRÓ DELS ARTISTES

 

Escenes de la vida de sant Lluc

Llorenç Saragossà (Documentat a Barcelona i València entre 1363 i 1406)

Aquestes quatre pintures van formar part de l'antic retaule dedicat a sant Lluc, del gremi de pintors i fusters, situat en el presbiteri de l'església de Sant Joan del Mercat de València. Constitueixen un dels exemples més notables del panorama pictòric valencià de l'últim quart del segle XIV.

Cadascuna de les escenes presenta una llegenda escrita en valencià al·lusiva al tema representat: Sant Lluc és rebut com a deixeble de sant Pau (Inv. 251); Sant Lluc és incorporat al col·legi apostòlic (Inv. 253); Sant Lluc escrivint el seu evangeli en presència de la Mare de Déu (Inv. 248); i Sant Lluc rebent de la Mare de Déu la seua vera efígie o verònica (Inv. 249).

Degué tractar-se d'un retaule de tres carrers, presidit per sant Lluc de cos sencer com a sant titular, i rematat pel preceptiu Calvari.

Glòria a sant LLuc, patró els artistes, no dels pintors

FUNDADORS DE LA SANT LLUC

La setmana passada s’inaugurà en el segon pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro l’exposició que ha de servir d’homenatge als set artistes que ara fa 70 anys , és a dir a 1946, varen tenir la pensada de fundar la col·lectiva de Sant Lluc que amb petits intervals ha arribat fins els nostres dies , amb 55 edicions de la mateixa.

No vull negar que quan en el decurs de la inauguració de la sant Lluc d’enguany es comunicà la intenció de realitzar aquesta mostra vaig arrufar el nas doncs em temia que podia ser una carrincloneria en la nostàlgia del temps passat , ara he de dir , i em complau molt dir-ho, que el treball de la gent del Sant Lluc ha estat excel·lent ja que el que s’ha aconseguit és una mirada intensa a la realitat d’uns anys obscurs en si mateixos, i obscurs i del tot desconeguts en quant a la visió de la realitat artística, ja que a bon segur és l’època menys estudiada del segle passat, quan precisament per el trasbals de canvi que implicaven els temps va ser uns moment rics en la creació, com ha quedat ben palès en mostres com “Campo abierto” que vaig visitar aquest estiu al CARS i que mostrava l’art de tot l’estat des de 1940 fins el 53,exposició que era una sorpresa constant en cada racó i artista.

Circumstància parella succeeix en aquesta ocasió, ja que fora dels germans Arenas, abastament estudiats degut a les obligacions de ca l’Arenas, i en menor mida el cas de Jordi Puiggalí, el coneixement plàstic dels germans Zaragoza és mínim, com el de Marià Ribas a qui si es coneix per la seva tasca històric-arqueològica o el cas de Cuyàs més conegut per dibuixos puntuals de caire recreatiu que no pas per la seva veritable mirada creativa.

55 peces conformen una atapeïda exposició  mereixedora d’un millor espai ( la planta baixa era en aquest cas obligada) que l’espongés i permetés una mirada més clara i definitòria del conjunt exposat.

De tot l’exposat, i seguin la reflexió de línies anteriors, cal remarcar la gran i positiva sorpresa que  ha significat la pintura de Marià Ribas, del que tots coneixíem la seva vesant històric arqueològica però no pas la seva vesant pictòrica. Aquí ens sorprèn amb obres com “El solitari” en una línia que ens retrotrau al simbolisme màgic, o com els magnífics i contradictoris olis del “Claustre del Monestir de Poblet”(1945) o “La caseta dels Arenas a la mataroneta”(1945) per no parlar del dibuix del Monestir de Poblet , aquets ja més en el camp historiogràfic més conegut.

Igualment sorpresa és la mirada al treball dels germans Josep i Marc Zaragoza ( per a mi Marcos Zaragoza que va ser professor de dibuix al batxillerat a Valldemia). Dues mirades al paisatgisme tradicional, amb un apunt més lumínic tirant al paisatgisme de Grau per part de Marc, mentre que l’obra de Josep és més enfosquida i com més reflexiva.

Bona mirada a Manuel Cuyàs, de qui és obligada un profunda revisió mitjançant un antològica històrica , amb una obra excepcional com ho és la mirada a la seva dona i a en Terri des del seu estudi. Obra complementada amb un variat ventall del seu bon fer en el dibuix i la il·lustració.

De Jordi Puiggalí  ens trobem amb l’habilitat formal del seu dibuix fonamentat essencialment en la figura femenina ,i molt especialment cal mirada per remarcar la viva formalitat de les seves escultures.

Poc a dir dels germans Arenas que conformen la part més previsible de la mostra. Jordi amb un seguit d’obres , forces de les quals ja han estat exhibides recentment , mentre que en el cas de Jaume bo és apuntar a les aquarel·les més primerenques on ja demostra el seu domini de la tècnica. Cal remarcar igualment l’eclecticisme volumètric d’aire modern en l’escultura amb les figures de les Santes. Una demostració clara del seu tarannà creatiu.

Una exposició per la que vull reclamar atenció i detinguda visita. I de la que és trist i lamentable no hi hagi oportú catàleg , encara que fos modest. I dic això ja que per un costat ens trobem davant  una mirada a l’època molt desconeguda de l’art mataroní  i per l’altre ja que essent la majoria de les obres pertanyents a col·leccions familiars, el normal és que rarament tornin a ser exposades públicament , per el que una documentació escaient  és del tot obligada.

Lamentablement Cultura  que per lògica hauria de potenciar aquests fets  manté la seva postura d menysteniment i ofegament a tot allò que soni a plàstica. Estic ben convençut que l’exposició de Guillén Balmes que  s’inaugurava a Can Palauet en les mateixes dades disposarà d’un generós catàleg , encara que la relació de l’autor amb la nostre ciutat hagi estat nul·la.

Mentre l’oblit planarà pel damunt d’una exposició certament històrica  a la que cal acostar-se , més amb el convenciment de poder visionar un temps determinat que no pas per jutjar la qualitat artística de l’exposat.

EXPOSICIÓ SANT LLUC 70 ANYS I 55 EDICIONS

( inauguració sant Lluc 1976. De dreta  a esquerra, segons la mirda del lector. Terri, Claudi Tayo Mayol, ,Salvador Pujol, Guerau calabia, Eduard lópez, Sr Salas, sr. Herrero i un mateix)(sala Biblioteca Popular)

Aquest any el Sant Lluc ”celebrava” el seu 70 aniversari però ningú parlava de quantes edicions s’havien realitzat de la tradicional col·lectiva. Les primeres èpoques del sant Lluc estaven en una nebulosa de la que hom parla dels records, la memòria oral, però ningú era capaç de concretar res.

Avui en el buidatge d’hemeroteca que estic realitzant a fi d’intentar escriure  la història de l’art de Mataró dels temps democràtics , feta amb un cert rigor i serietat i en el desig de refutar els errors, oblits i mentides escrites en els catàlegs oficials dels darrers tres anys de Ca l’Arenas, he trobat una carta pública que aclareix forces coses.

La fotografia que encapçala el post correspon a la inauguració de l’edició de 1976, exposició celebrada a la sala dita de la Biblioteca Popular de la caixa Laietana, a la pça de Sta Anna.

Als dies , el diari de Mataró publica una entrevista amb Guerau Calabia  en al que responent a la pregunta de la primera època del Sant Lluc, ell explica que per aquells temps ell no residia a Mataró però per el que li havien explicat , era que el sant Lluc estava organitada per Rafel Estrany, amics i deixebles. Parlava també que aquella era la 5 edció de la nova època I aquí quedava tot a  l’entorn d’altres reflexions al voltant de l’edició de l’any.

Uns dies després, exactament el 4 de desembre del 76 ( per aquells temps el sant Lluc es celebrava a mitjans de novembre , després de  la tradicional exposició de lluïment del dia de l’estalvi, finals d’Octubre) Jaume Arenas publicava una carta al director fent els pertinents aclariments.

Començava explicant que Rafael Estrany no sols no havia tingut res a veure amb l’organització de la Sant Lluc sino que a més a més , no hi havia participat mai.

Que l’agrupació Sant Lluc que organitzava la mostra en aquesta primera època ( 1946-1955) o sigui que 10 edicions, estava formada per Manuel Cuyàs, Marià Ribas, Marcos Zaragoza i els germans Jordi i jaume Arenas.

Que la celebració patronal a més de l’exposició comportava actes religiosos, recitals poètics , actes musicals i xerrades d’art.

L’exposició estava en el seu començament oberta a tothom, “ pero se impuso después y de forma escalonada, una selectividad imprescindible para lograr unas exposiciones de nivel medio aceptable.

Fue lamentable, prosegueix, que esta finalidad no fuera comprendida ni aceptada por muchos. No obstante los organizadores fuimos conscientes de haber hecho algo muy positivo para el arte en nuestra ciudad.

Destaca a continuació que de la Sant Lluc van sortir noms com Villèlia, Manuel Cusachs, Prat Giné, Josep Noè, Santi Estrany, Terri i assevera que en aquelles deu edicions hi van prendre part un centenar d’artistes.

Ella segona època organitzada pels dits santlluqueros ( Boix, Parés , Pujol i López) començà el 1971 i romandrà fins el 1983, amb exposició al Museu i desig de trametre el relleu a la municipalitat , però ni Carles Marfà ni el Museu no estan per la labor  i ni tan sols accepten el fitxer amb totes les dates dels artistes, fitxer que fa uns pocs anys , en Joan Parés va lliurar a l’actual associació de sant LLuc

L’any següent 1984, no es va celebrar la col·lectiva que va ser recuperada en el 85 per Marcel Roca i Albert Alís i a la temporada següent va agafar la direcció Jordi Puiggalí fins que en formar-se l’associació de Sant Lluc per l’Art Mataró, aquesta va agafar el definitiu relleu fins avui mateix.

O sigui que 70 anys d’ença l’inici , però tan sols 55 edicions : 10 per l’Agrupació sant Lluc, 13 per els sant Lluqueros, 1 d'independent i 31 continuades en l’època actual, el que dona la xifra d’aquestes 55 edidions.

Podem doncs ara , no tan sols etiquetar correctament la celebració, ans remarcar el seu caracter obert , però amb un cuidadosa selecció per mantenir un nivell digne de l’exposició, sabent que ni llavors ni ara , s’entendà aquesta selecció.

Un conjunt de dades que podria que espero serveixin a la sant Lluc per escriure millor la seva història.

SANT LLUC ( IV ) ( M - V)

 PARÉS DE MATARÓ.- En Joan Parés sempre presenta una obra especial per el Sant Lluc i enguany no ha estat menys , ans al contrari ha estat més ja que és un els seus treballs més interessants els darrers anys ja que és un compendi de la seva saviesa tècnica i la seva filosofia personal. Una obra que precisa una ample lectura tècnica i comunicativa. 

ENRICA MARTÍNEZ.-Repeteix elements i temàtica de l’any anterior amb un resultat parell, és a dir aparença però sense entrar en l’interior. Dit d’altre manera domina l’estètica pel damunt de l’ètica i en el llenguatge que empra l’autor cal molta més força , o si voleu dir-ho, mala llet.

ISABEL MARTÍNEZ MATEO.- Una altra conreadora de la dita “ de tal palo tal astilla”. No són còpies d’obres, tal i com prohibeix l’organització, però sin ho son de conceptes i manera de fer. Cal alliberar-se de les tutories per ser un creador en si mateix.

RAMON MASRAMON.- Després de la seva mostra a la Presó no s’entén una obra de tan poca trempera com aquesta, fet que em preocupa. Allà hi havia un apunt de camí interessant , però si quan ha de presentar-se amb una sola obra la tria és aquesta , vol dir que no anem pel camí assenyat.

IMMA MERINO.- Hiperealisme de paper couchè. Bona tècnica desaprofitada en un concepte il·lustratiu de molt poca alçada. Una obra que sorprendrà als babaus i decebrà als entesos. Una autora amb possibles que no acaba d’alça el vol.

MARINA MIRANDA.- Kitsch total. Obra curiosa amb un cert encant per la peculiar composició. Ara el dubte està en si aquest concepte és induït o no, encara que la bona realització tècnica ens fa pensar en el primer. Si és així ens trobem amb una creadora que ens podria oferir alguna sorpresa en aquesta vesant contracultura de caire vintage que ara comença a despuntar per arreu.

AUGUST MIS.- Un altre cas de mimetisme i repetició. Afeccionat correcte però amb el dubte del que serà capaç de fer en llibertat creativa.

JUANA MOLINA.- Curiosa obra la seva, que en vol ras sembla ser vulgar però que aprofundint la mirada apunta detalls interessants , tant en la composició com en la creació d’ambients. És clar que és impossible apuntar mitjançant una sola obra , però observo un pàlpit que voldria confirmar amb una visió més complerta del seu treball.

CECÍLIA MORALES.- Correcció sense més. El presentat dona per a altres possibilitats molt més potents que la que s’exposa. Apostar per el gravat ja és per se positiu però cal anar més enllà en la realització.

EDUARD NOVELLAS.- Obra personal i inconfusible, però poca cosa per el sant Lluc. Sempre he dit que el gran culpable del nivell del sant Lluc son els propis artistes que quan es presenten no ho fan amb una obra significativa i amb qualsevol obra compleixen amb el compromís. Aquest ´s un cas evident. Obra més que correcte però jo vull més de l’obra que presenti Eduard Novellas.

JOSEP NOÉ .- Si fem repassada al presentat per aquest artista en els darrers anys ens trobarem amb una mirada diferent en cada ocasió. I això és tan negatiu com el que comentavem en el cas anterior. L’artista que es presenta al Sant Lluc ho ha de fer-ho de manera absolutament sincera i reflectint la seva personalitat artística. Aquests esbiaixaments indiquen poca sinceritat i per tant no son acceptables.

MIQUEL ORTEGA.- El mosaic té en ell un excel·lent conreador. Encara que té unes vessants creatives més potents , com ho demostra ara mateix a la Presó, la seva obra és de qualitat i serveix de magnífic punt de recolzamenta una tècnica creativa tan oblidada.

FRANCISCO PADILLA.- Cas peculiar el seu. De fa un parell d’anys que ens presenta la seva simbòlica figuració que ens retrotrau a una mirada més actual de l’estil Zabaleta , però sense la seva vesant cromàtica. Interessant però caldria veure un ventall més ample per poder entendre si en el seu fer domina la monotonia o és capaç de crear un univers propi.

ANNA PERARNAU.- Complex exercici acadèmic en la que es conjuguen a parts igual encerts i errors. S’agraeix l’esforç i la valentia en intentar superar el repte , però aquest encara està per damunt de les possibilitats de la creadora. Encara manca habilitat i tècnica però hi han espurnes que permeten l’esperança.

PERECOLL.- Un Perecoll i tot està dit. S’agraeix el punt cromàtic especial que dona individualització a la seva obra.

JOAN POCH.- Obra ben identificable amb el seu fer però amb un bigarrament de signes que criptifica encara més el seu sentit. Correcte però  caldria exigir un xic més.

MARC PRAT.- Un retorn als orígens però des del prisma del sentir actual. A valorar

MANUEL PRIETO.- Ni sí, ni no, ni tan sols el contrari. Obra que crida l’atenció però que queda desequilibrada en una anàlisi més exhaustiu. Hi ha ànima però s’esvaeix en la disbauxa del sentit global.

SERGI RABASSA.- Sabem del seu nivell com a gravador però l’ara presentat sona a vist i repetitiu i per tant mancat del sentit de presentació que sempre s’ha de tenir present en col·lectives com aquesta.

EVA RAL.- Fluixa , molt fluixa Sense nivell per estar en la col·lectiva. El parell de detalls que apunta no donen per a la seva presència.

PEPI ROIG.- Segueix treballant fort en aquell concepte que sent com a propi i obté uns resultats plàsticament agraïts. Potser hauria de potenciar el concepte diversificant la mirada ja que si no cau en el perill de la repetició i posterior saturació.

ALBERTO ROMERO GIL-  Tècnica , concepte i realització en alt nivell en una obra ben valorable. I més valorable encara si ens fixem en els petits detalls que semblen indicar lel manteniment d’aquesta tasca lenta que no és altre que l’assassinat del seu pare artístic ( i que no s’espanti ningú). En aquesta llibertat que s’albira és on Alberto Romero Gil ha d’esclatar en el gran artista que és.

TOMÁS SAFONT TRIA.- Com els bons vins  Tomàs Safont Tria “envelleix” de manera magnífica com ho demostra un cop més. Amb un fauvisme una mica dolcificat , però mantenint aquest maridatge perfecte amb l’expressionisme, Safont-Tria tramet potència, força, sensibilitat i emoció. Una excel·lent peça.
  

JORDI SANTAMARIA.- Agosarada proposta la seva , però amb resultat ben satisfactori. Encara que existeix un cert desequilibri en el global, l’obra es tractada amb força i personalitat. Un exemple del que cal portar al sant Lluc. Obra nova i agosarada.

LUISA SEGURA REQUENA.- El que no succeeix en aquest cas. L’obra es digna i ben treballada però no aporta res a la trajectòria de l’artista . Té qualitat però s’ofega ( adient expressió en aquest cas) en el mar de le bones intencions que domina la sala.

MARTA SERRA.- Taxativament no. Ni fons , ni forma, ni concepte , ni realització. Si no es tractés d’art ho qualificaríem de pamflet ja que enganya sota una teòrica seducció però queda clar que en escatar no hi ha res en el seu interior.

JOSEP SERRA.- Com altres dels poc mestres presents a la col·lectiva, Josep Serra aposta per la seva realitat més absoluta amb una obra plenament definitòria del seu fer , en aquest expressionisme abstracte que de manera tan personal conrea amb tota saviesa.

JOAN SERRAT.- Art primitiu. Conreu correcte però manca una mica més per assolir el nivell comunicatiu que implica el concepte artístic. Obra que està en els límits del que ha d’acceptar el Sant Lluc.

JOAN SERRAT TORRENT.- Obra que ens porta al record del llavanerenc Munné, salvant totes les distancies que son moltes. Obra d’aprenentatge amb algun que altre detall a considerar però amb errors constructius que a simple vista fan d’aquesta una obra que no assoleix el mínim detall per  a ser seleccionada.

JORDI TORRENT.- Obra amb un estil que l’autor domina amb una facilitat absoluta. Pur truc d’ofici, molt a l’estil de la pintura ràpida, que sedueix a primera vista però que satura amb el pas del temps.

PAU VIADER VIÑAS.- Dibuix, dibuix i dibuix. Per a mi no n’hi ha prou. No acal ser dibuixant per prendre part en la col·lectiva, cal ser artista , entenent com a tal aquell capaç d’expressar les sensacions i sensibilitats més íntimes. No succeeix aquí en una peça demostrativa de l’ofici però no del benefici.

SUSI VILASECA.- Una vegada més la cançó enfadosa. Cal apostar per la creació individual i oblidar-se del mimetisme de qui dirigeix l’aprenentatge.

SANT LLUC (III) ( D - L)

SANTI DOMÍNGUEZ.- Encara que no del tot reeixida , Santi Domínguez ha apostat per el repte de presentar la que potser era l’única gran obra que no havia passat per la seva peculiar visió. I aquest hauria de ser el significat del Sant Lluc. Innovació, aposta , aire fresc , i no portar qualsevol obra de trascantó. Un exemple que caldria imitar.

ROSA DARNÉS.- Obra d’escola i aprenentatge i en aquest aspecte ben correcte. Però algú hauria de¡entendre i / o, fer veure ,que Sant Lluc és el patró dels artistes i no dels pintors. I l’art comporta creació i no mimetisme vers la tutoria.

MARTA DURAN.- El que cal esperar d’una professional. Obra actual, fresca i absolutament definitòria del seu fer. La seva permanent presència és una veritable lliçó per aquells que volem un Sant Lluc millor i de qualitat.

FACEINVANDERS.-  Fa uns quants mesos que tot Mataró va neguitejat per l’artista fantasma que presenta les seves pobres per arreu de la ciutat. Ara  però, i en una errada imperdonable per a un alternatiu , s’oficialitza presentant-se al Sant Lluc. Una presència que provoca un doble error. Per un costat l’acceptació del mateix per part de l’organització, ja que dubto molt que s’hagi identificat com marquen les bases , encara que cal dir que jo també hauria acceptat de totes , totes , la seva presència. I per l’altre, que la seva presència en el Sant Lluc trenca del tot la seva litúrgia d’artista emmascarat. Fora d’això , obra altament lliure i interessant.

BERNARDO FACTA.- Sens dubte una de les més positiva sorpreses d’enguany. Un treball actual, amb intencionalitat , molt acurat , amb feeling i el punt d’interrogant que precisa tota obra d’art. Una sorpresa per el desconeixement del seu protagonisme , però un nom que cal apuntar.

CARME FAGEDA.- Segueixi amb els seus dubtes. Ara i aquí explicita un treball motivador però al que manca una certa vitalitat. No hauria de tenir por. Crec que quan es desferma és quan millor està, i aquí hi ha un cert encontillament que la perjudica.

ANA GARCÍA.- La seva obra segueix desorientant-me. Tan aviat em sedueix del tot  com em desconcerta amb uns treballs formalment exquisits però als que trobo mancats de la força comunicativa precisa. Aquest és el cas. Valguem Déu dir que és una obra dolenta , però si que acaba essent intranscendent per aquesta mena d’estat inerte que provoca un cert distançament.

CAMIL GIRALT.-  Aquell immens poder de seducció que apareixia en les seves obres , amb aquelles extremitats preludi del que els espectadors imaginessin, s’ha fet fonedís en l’ampliació a la figura total, a la que en aquest cas no ajuda en res la distribució i desequilibri del conjunt. Una obra freda , sense vibració interior i per tant sense la deguda força comunicativa.

JOSEP Mª GOMIS.- Terracuita tradicional en un concepte escultòric tradicional però realitzat de manera ben acurada. Imatge potent i agraïda amb una resolució del tot correcte , el que converteix la seva obra en el paradigma perfecte de la col·lectiva. Tècnica acurada i visió dintre del que podríem dir “l’ordre establert”. Una bona peça.

MARGARITA GONZÁLEZ TADEO.- A bon segur la millor peça  de composició tradicional de les exposades , amb la lògica salvedat de les dels professionals. Simplicitat i bona resolució , sense anar més enllà, que és el que cal exigir a partir d’ara . Un nom que els amants de la línia clàssica però actualitzada , hauran de tenir en compte.

LLUCIÀ GONZALEZ.- Encara que ell mateix no n’acaba d’estar convençut , és en el camí de la línia filiforme on obté els seus millors resultats , com ho demostra amb aquesta magnífica filigrana escultòrica.

ANNA GUERRERO / XAVIER GRANÉ .- Aposta interessant , d’aquelles que et motiven però que alhora sembla exigir un pas enllà. Bona estructura compositiva però amb un cert deix decoratiu que la cap disminueix . Caldrà seguir la seva trajectòria per veure si son nom a tenir present.

NIEVES GUILLEM NAU.- No he de negar que entre Nieves Guillem i jo existeix una absoluta discordança en el que pertoca a l’artístic. Amb tot el meu reconeixement tècnic, la seva obra la trobo enganyosa i mancada de contingut i aquest cas no és l’excepció. Obra vulgar per bocabadar a incauts.

FRANCESC GUIU .- Obra que fa llenya ja que no assoleix el punt essencial de la mateixa , que ha de ser el ritme i el moviment. Encarcarada i un punt desequilibrada , és una peça que precisa de molt treball d’estudi per a poder salvar-la. Està en el nivell del gruix que mai s’entendrà com han passat el tall.

VERGARA HERNÁNDEZ.- Exercici correcte de gest , ritme i color, quasi una plàstica que un imagina en neó, però simplement això, un exercici.

JOAN HORTÓS.- Ell i tota la seva circumstància. Personal i inconfusible. Menys treballat de l’habitual però sempre identificatiu i plaent.

EMILIO JIMENÉZ.- Correcte en aparença però si s’escata apareixen moltes escletxes. Vol semblar simbòlic i amb interrogants però queda clar que hi ha molt més pa que formatge en un conjunt deslligat en el fons i la forma.

JOSEP Mº JUBANY.- Vull i no puc. L’obra sembla proposar però es queda del tot a mitges. A més , sabedors dels coneixements d el’autor, crec que pot anar molt més enllà, agafi el concepte i l’estilística que cregui més convenient.

DANIEL LLIN.-  En aquesta ocasió l’autor no ha acabat de quadrar la seva saviesa. Bona estructura , excel·lent concepte lumínic,  reeixida composició, però la figura distorsiona lel conjunt, amb un acabat poc escaient que destensiona la globalitat i rebaixa massa el to general. Bon concepte que no ha acabat de reeixir.

ANTONI LUIS.- Com l’any passat , Antoni Luis aposta per aquesta visió fabril d’espais abandonats ,enrunats , en un record d’un passat molt millor. Ben construït , encara que amb algun problema estructural, l’obra és llaminera però provoca la lògica pregunta davant la contradicció d’aquests conceptes (per la Sant Lluc) i d’altres ben diferents i més edulcorats en la trajectòria habitual.

ÀLEX LÓPEZ GARRIDO.- Ramón Gaya diria que no és que es repeteixi, és que insisteix. Però potser ja n’hi ha prou d’insistència. La primera vegada sorprenia , ara, malgrat l’aposta cromàtica , ja no sedueix tant. Bon treball però evidentment cal anar més enllà.

CARMEN LÓPEZ SÁNCHEZ.-  El que hem dit en altres autors, mimetisme absolut vers el tutor i per tant interès de mínims. Sense llibertat no hi ha personalitat i per tant creació. Absolutament prescindible.

CARME LÓPEZ.- Intenta anar més enllà, el que s’agraeix , però com en tants artistes que provenen de l’afecció la figuració estricte és sempre un gran llosa. La mateixa peça estructurada en la llibertat seria molt més valorable que no pas ara en que ,especialment la part facial , queda encarcarada i redueix el nivell comunicatiu de la mateixa.

CESC LÓPEZ.- Treball acurat en la que l’objectiu del moviment resulta reeixit. S’agrairia una gosadia superior però el resultat es del tot correcte.

SANT LLUC 2013 ( II ) ( A - C )

MÀXIMO ALMEIDA.- Manté la fidelitat a a aquest realisme de caire magicista inquietant , encara que l’encaix global de la peça no acaba de ser del tot escaient , però està clar que l bon fer de l’autor salva la situació.

MONTSERRAT ARIÑO.- San Lluc és el patró dels artistes i son molts els que ho haurien d’entendre. Simple afecció i en grau poc més de beceroles.

LAIA ARNAU.- Peça ja coneguda que és fidel reflex del bon to de l’autora en aquesta pintura descriptiva / il·lustrativa que tan bé domina.

EMILI BADIA.- Cada any que passa se’ns ofereix més jove i intuïtiu. La simplicitat al poder mitjançant l’equilibri i la bellesa.

GLÒRIA BADOSA.- Segueix en aquesta aposta abstractiva sense cap mena de por ni en el color, ni en el gest ni en la intenció. No acaba d’encertar en l’equilibri global de l’obra, però l’evolució es fa avinent a cada volta. Hi ha camí.

AGÀPIT BORRÀS.- Hàbil, intel·ligent i críptic. Més dulcificat que en altres ocasions , però seductor com sempre.

Mª CARME BUFÍ .- Obra dolça i amable , ben realitzada a la que manca una dosi de misteri per fer-la del tot atractiva.

FRANCISCO CABANILLAS.- Anys i anys presentant ofici i ara ens sorprèn amb una bona peça en la que combina perfectament la seva perfecció tècnica amb una bona dosi de poètica i sensibilitat. Una de les sorpreses positives de la mostra.

MARIANO CABELLOS .- Obra parella a la d’una edició anterior. Soc dels que penso que els artistes de nivell han de presentar obra nova i potent i no fer la viu-viu per més que l’obra presentada depassi amplament la mitja del presentat. Aquest és un exemple clar.

MANEL CAMPAÑA.- Quan es vol enviar un missatge aquest ha de ser més poderós en el fons i la forma. I si a més la tècnica trontolla el resultat no pot ser altre que decebedor.

NÚRIA CANDAU.- És cert que la constància en el treball es nota i que l’aspecte millora, però cal independitzar-se i ser un , amb tots els defectes que es vulgui, que no ser l’eterna còpia del mestre i per tant perdedora segura en la comparança.

MANUEL CANDÓN.- Hi ha semblances que fan mal i més si l’obra ens remet a llibres d’aprenentatge. Quan un creador és mimètic i no és gens personal, és un creador perdut. De seguir així, aquest és el cas.

EDUARD CASADEMONT.- Pretén ser cridanera i motivar a la reflexió i es queda a mig camí. Hi ha intenció, però mala resolució.

JORDI CASTELLÓ.- Quan ens queixem del nivell del sant Lluc, és per peces com aquesta. És el que passa quan el criteri és de nombre de participants i no de qualitat.

FRANCISCO CHACÓN.- Serveix de manera plena el comentari anterior.

JOAQUIM CIUTAD.- Composició, equilibri i habilitat. Obra intranscendent però realitzada amb habilitat .

POL CODINA.- Una obra que no arriba ni de lluny al seu nivell habitual. Cal retornar al creador agosarat, viu i llençat,  i defugir d’aquesta acomodatícia forma del gust d’amables decorativistes poc engrescats en l’art de l’avui i el demà.

RAFAEL CODINA.- Repeteix tema marí , realitzat amb habilitat en l’equilibri de forma i color. Pintura de sempre per aquells amb el gust de sempre. Amb senzillesa i correcció.

MANUEL CONTRERAS.- Anecdòtic i insubstancial. Bon exercici de regles compositives i de perspectiva , però amb un resultat fred i insubstancial.

MANUEL CUSACHS.- Un Cusachs amb tots els ets i uts. Amb això està dit tot.

 (Totes les fotografies de les obres del sant Lluc , d'aquest i altres post , han estat manllevades del web de l'Associació  Sant Lluc per l'art Mataró).

EL FUTUR DEL SANT LLUC

 

 

Si ahir fèiem anàlisi crític de  l’exposat , avui toca anar més enllà ja que el Sant Lluc comporta molt més i és en aquet apunt en el que cal incidir i molt.

Estic convençut que qualsevol persona amb un mínim de criteri , per més benvolent que sigui en el seu judici , haurà sortit decebuda de la seva passejada per l’exposició.  L’evidència és l’evidència. I vista la transcendència pública i principalment el gran nombre de visitants que té la mostra , és obligació dels organitzadors apostar per damunt de tot per la qualitat. Una exposició com el Sant Lluc ha de ser educadora i formadora de criteri i no al revés com és ara , incidint en una no volguda cerimònia de la confusió ja que a qualsevol desinformat el missatge que li arriba és de que “allò” que s’exposa és el que té qualitat i per tant és el que val.

Justament en el dia de la inauguració, Ferran Mascarell deia en el decurs d’una conversa amb Josep Ramoneda que publicava “El País” i que us recomano amb tot plaer , que “.. no es pot posar un euro allà on no hi hagi garantia de rendibilitat cultural”. A la gent del Sant Lluc , a qui mai aplaudirem prou l’enorme esforç , - quasi titànic – per mantenir la flama de l’activitat expositiva i artística a Mataró, no els hi hem de parlar d’euros , encara que fan miracles amb els pocs dels que disposen, però sí els hi hem de parlar d’esforços. Per això vull fer paral·lelisme amb les paraules del Conseller i dir-los que no s’ha d’esmerçar tan gran esforç en un fet , el Sant Lluc , que no ofereix ni un polsim de rendibilitat cultural, ans el contrari.

El que potser passa és que ningú vol acceptar que la benevolència d’esperit de l’organització ,en aquest sentit festiu i populista de que el Sant Lluc és de tots ( fals !!! ) ,  el converteix en un veritable festival de fi de curs en el que sols poden somriure papas, mamas , avis i tietes. Sant Lluc és el patró dels artistes i a Mataró dóna la curiositat que la gran majoria dels que poden lluir d’aquest apel·latiu la defugen del tot , mentre que aquells que ni tan sols podríem ser qualificats com aprenents, volen lluir de galons , i el pitjor és que fins i tot ho aconsegueixen. I a més a més , el que és molt indicatiu , els joves el defugen del tot, de manera que en aquesta ocasió el jurat ni tan sols ha pogut complir en la selecció dels mateixos ja que el parell de joves presents no gaudien del mínim nivell per assolir recompensa alguna.

Amb aquests condicionaments crec que l’organització hauria de fer un pas endavant i d’ençà ara mateix decidir que és el que vol de veritat i començar a cercar els camins per aconseguir-ho. Si està contenta amb el que hi ha, endavant, res a dir. I mai tan exactes les paraules : Res a dir. I ho dic ja que  en el proper any no haurà de merèixer ni un paraula , ni en aquest blog ni en la zona cultural del mitjans informatius. Però si de veritat entén que alguna cosa passa, que la davallada qualitativa i de participació és tan evident que és precís fer quelcom per deturar el desastre , és el moment doncs de posar fil a l’agulla.

Per que al meu entendre , i ho he dit mil vegades i no me cansaré de repetir-ho i defensar-ho , cal retomar el sentit estricte del Sant Lluc . Aquell sentit professional amb el que endegaren la mostra els germans Arenas, en Cuyàs, els Estrany , l’Opisso i els artistes de Mataró. Un esperit que s’ha malejat cap aquest sentit de participació alegre i joiosa , sense cap mena de miraments envers el concepte d’art que ha de dominar en la mostra. Recordem-ho una vegada més . Sant Lluc és el patró dels ARTISTES , així en majúscules, i no pas dels PINTORS. I aquesta diferència és cabdal.

Certament hi ha molt a fer , començant per un detall que pot semblar anecdòtic però que esdevé en bona part fonamental com és el de recuperar les dades properes a Sant Lluc ( 18 d’Octubre ) i evitar , de totes totes , aquestes dades de recepció de començament de setembre , tan lesives per a la participació en general, ja que en no haver-se recomençat l’activitat hi ha una tendència a l’oblit i al descuit.

Caldria a continuació preguntar-se del per què de la minsa participació dels artistes de cert nivell. Com pot ser que dels “40 principales” , per dir-ho de manera entenedora , hi participi un percentatge tan baix, i com també no s’aconsegueix de cap de les maneres arribar a les noves generacions de creadors.

Una reflexió conjunta , entre organització i aquests artistes , potser ens podria donar les claus o al menys indicar alguns trets definitoris, encara que en el fons tot sembla enrocar-se en aquest peix que es mossega la cua en el sentit de que els artistes qualificats no assisteixen per la poca qualitat i aquesta cada vegada va en davallada ja que no hi participen aquests artistes.

El Sant Lluc sols assolirà nivell si els artistes creuen en ell i avui per avui no hi creuen.  Saben que la seva absència els hi donarà més mèrit que no pas la seva presència , per el que caldria capgirar del tot aquesta idea. Cal aconseguir que estar en el Sant Lluc sigui un mèrit i això sols s’aconsegueix amb una acurada selecció que en les circumstàncies actuals passa per una selecció prèvia d’artistes consagrats convidats als que , si cal, s’ha d’anar a buscar per aconseguir la seva participació , mentre que  la resta ha de sortir mitjançant una estricta selecció que faci que ser escollit per participar en el Sant Lluc esdevingui un honor i un signe públic de qualitat.

Recuperar l’interès dels artistes és la clau. I s’ha d’aconseguir amb la promesa mútua de qualitat. No és de rebut que alguns artistes participants en aquesta edició hagin presentat obres que no es corresponen amb la qualitat que atresoren. La qualitat ha d’estar en el nom i en l’obra.

I els artistes haurien de ser conscients de la importància i transcendència que per ells podria tenir un Sant Lluc potent. El mateix dia de la inauguració, en la conferència que realitzà Francesc Miralles a la Nau Gaudí al voltant del valor i preu de les obres d’art , incidia poderosament com les obres pujaven de valoració de manera conjunta , en l’agrupament i la comparança. Dit de manera entenedora , estar al costat dels grans eleva als petits i també al conjunt.

Però avui per avui no estan per la labor i en alguns casos no hi estan d’una manera insultant que demostra una absoluta manca de corresponsabilitat i jo arribaria a dir de manca d’ètica personal. No és de rebut per exemple que enguany es repeteixi el que ja havia succeït en altra ocasió, com és que l’autor que realitza la portada ni tan sols hi participa. No és de rebut que molts dels artistes que estan rebent suport constant per part de l’Associació  Sant Lluc i que han pogut exposar en els diversos espais expositius de l’entitat , amb tot el que això representa, no tinguin la decència de tornar el “favor” , si és que es pot dir així, oferint la seva col·laboració en forma de presència en el Sant Lluc.

Crec sincerament que és l’hora d’actuar si no volem que el Sant Lluc es malmeti de manera irremeiable. Ja sé que és un tema pelut i costerut. Que si cada any l’Associació es troba que perd socis per que ni han que en ser rebutjats es donen de baixa , que podria passar si el Sant Lluc es torna exigent amb la qualitat ?. Però ara ja no s’accepten més dilacions.

Per tant la pilota està en mans de l’organització i ha d’actuar com cregui més convenient. La decisió per tant és seva i tan sols seva , però ha de tenir molt clar si la seva missió és potenciar l’art i la cultura local, o seguir amb aquest tipus de col·lectiva que no tan sols no afavoreix a l’art, ans el perjudica per la seva poca qualitat i per la confusió que provoca.

Per tant l’Associació Sant Lluc té la paraula. Que Sant Lluc els il·lumini.

Sort

 

SANT LLUC 2012. SEGUEIX L’AGONIA

 

 

 

Avui, abans de començar aquest comentari al voltant de la mostra Col·lectiva de Sant Lluc 2012 que es va inaugurar ahir dijous a la planta baixa de l’Ateneu Caixa Laietana , amb la presència de l’alcalde la ciutat Joan Mora , el regidor de Cultura Quim Fernández i altres autoritats , he volgut fer repassada del que havia dit justament fa un any , quasi dia per dia, en ocasió de la mostra de la temporada anterior.

El cert és que podria haver repetit fil per randa totes les consideracions generals que havia fet amb un sol però, el d’afegir un grau en el sentit negatiu del comentari. És així ja que cal dir sense embuts , per començar I per que ningú es dugui a enganys, que ens trobem davant un pas més de la davallada, que sembla imparable ,  del Sant Lluc . Una mostra que fa anys que agonitza i que ara assoleix una ranera artística del tot preocupant , ja que la mateixa  assoleix un nivell de qualitat tan baix que més aviat sembla la festa de fi de curs d’una acadèmia sense possibles. I no és això el que hauria de ser, de cap de les maneres , s’analitzi i es rumií la festa com un element artístic o popular.El Sant Lluc hauria de ser la mostra col·lectiva que els artistes de la ciutat (tots )ofereixen a la mateixa, fent demostració del seu bon fer i intentant ser fidel reflex de la realitat artística del col·lectiu plàstic local. I aquesta premissa no s’assoleix ni de bon tros.

Vuitanta obres , que no artistes , conformen la mostra que assoleix una retallada de deu obres en relació a l’any anterior degut al canvi d’espai expositiu ( ara l’espai zero ) , fet que cal agrair i molt. Vuitanta obres que responen en una majoria quasi absoluta al que hauríem de definir com art tradicional, i de les que amb facilitat i  sense patir molt es podrien haver eliminat ben be una trentena ( de qualitat simplement ínfima ) , però la xifra de les bases ho impedeix.

De la resta cal destacar per damunt de tot , convertint-se en els dos punts claus de l’exposició, les obres de Camil Giralt ( “De puntes” , corresponent a la sèrie "en la penombra”  en l’apartat pictòric i la de Llucià González (“Formes & Volums II”) en l’apartat escultòric.  Al costat d’elles vull remarcar dues petites peces que son al meu entendre les dues sorpreses agradables de l’exposició que corresponen als treballs de Mª Lluïsa Gorina “Magogi” (“Tempesta”) i Luisa Mª Segura (“Pereza placentera” ) .

 

Camil Giralt ja va ser una de les sorpresa agradables de l’exposició de l’any anterior. Parlàvem llavors d’un exercici brillant del que seria bo veure més enllà. Dons justament aquest més enllà és el que està present en el treball d’enguany en el que a la perfecció tècnica adjunta una capacitat de misteri capaç d’estimular en la recerca a qualsevol espectador. Un treball a més  agosarat en el tècnic , el que el fa una peça enormement valorable per el que mostra , el que dona entendre , i el que és més important , el que genera en un espectador que queda descol·locat davant la juguesca que se li ofereix. Magnífica.

 

Nivell parell trobem en el treball de Llucià Gonzàlez Viza. Sempre hem defensat que la gran força de Llucià està quan sap conjugar la seva habilitat tècnica amb unes obres estilitzades , lleugeres , àgils , ja que llavors converteix la rigidesa formal del material en un element que tendeix a l’eteri i converteix en paradoxa l’agilitat de la peça front el pes formal del material. Aquí, amb aquesta peça esdevinguda cinta de rítmica , Llucià demostra la seva vàlua i ell mateix s’ensenya el camí en el que cal prosseguir.
 

Al seu costat crec que és bo destacar les dues peces esdevingudes sorpreses de la col·lectiva. Per un cantó volem apuntar la força de “Tempesta” de l’arenyenca Magogi. Encara que la peça s’ha quedat a la meitat , - hauria quedat rodona amb l’eliminació de l’anècdota ( vivendes )-, el petit treball és agosarat en el ritme compositiu , no hi ha por en l’escampall de paleta que s'ofereix de manera intensa i acuradament contrastada , i a més s’estructura un ritme gestual que potencia la força anímica d’una peça que mereix atenció.
 

L’altra sorpresa és la de Mª Luisa Segura Requena , una artista que ha arribat a la nostra ciutat fa poc i que  amb aquesta,  la seva carta de presentació (“Pereza placentera”) , ens fa avinent la seva exquisida sensibilitat en la composició d’aquestes il·lustracions de masses , a l’estil dels dibuixos de “multituds” d’ Opisso, però en una mirada plenament actual. Amb un magnífic domini tècnic , tant en el que pertoca al dibuix , la paleta cromàtica i l’habilitat per donar vida a personatges i ambients , l’obra de Segura , que mereix una detinguda i atenta mirada , ens permet ensumar una creadorsaespecialment sensible en representar la vida en tots els seus matisos. Un nom a seguir.
 

Al seu redós , com no que cal recordar els noms dels més que escassos professionals presents en la col·lectiva i als que cal donar un toc d’atenció que en algun cas particular haurà de ser pujat , per presentar obres que estan molt per sota del seu nivell habitual. Fet que no succeeix en el cas de Tomàs Safont Tria disbauxat del tot en aquest fauvisme plenament remarcable.

 

 

 

També cal fer esment  a Lucia Sánchez Pérez ( “Amanecer en las afueras”) una obra que de no ser per alguns errors tècnics hauria pogut formar part del més escollit de l’exposició. Una obra ben pensada i desenvolupada , capaç de crear un ambient personalitzat prou seductor com per endinsar-se en el mateix. Ja dic , amb algun que altra detall millorable però amb potència més que suficient.

Després i per odre d’aparició en el catàleg ,que jo no sé per quina raó està estructurat en ordre aleatori , cal apuntar-se els treballs de Daniel LLin que encara que li hem vist coses millors , se’n surt prou bé d’aquesta agosarada mirada ;



Toni Martí Julià , cada vegada més ferm en aquesta expressió abstracta que tan bé practica ;

Gloria Badosa amb un rítmic treball en que forma gest i color es conjuguen de forma ben adient ;




Mariano Cabellos amb la seva obra escultòrica idèntica en concepte i gestació al seu fer pictòric;





Alex López Garrido que encara el seu sentit repetitiu , manté el to i la intenció;


Nieves Guillem Nau amb la seva mirada de caire hiper real , solventada aquesta vegada sí, amb qualitat tècnica i pictòrica ;




Carme Lòpez , sempre i quan el que veiem aquí ni sigui flor d’un dia i sí plena consciència creativa ;






Santi Domínguez amb un pas endavant en el seu caminar on el color i la taca es donen la mà i finalment










Joan Poch que segueix caminat a passes gegantines en la consolidació del seu idioma pictòric.

Ells conformen el visitable d’una exposició de baix nivell que manté la seva agonia. Demà serà temps de reflexionar sobre la mateix i sobre el seu futur


(El post ha estat actualitzat amb les fotografies corresponents que han estat manllevades del web oficial del Sant Lluc)