FUNDADORS DE LA SANT LLUC

La setmana passada s’inaugurà en el segon pis de l’Ateneu de la Fundació Iluro l’exposició que ha de servir d’homenatge als set artistes que ara fa 70 anys , és a dir a 1946, varen tenir la pensada de fundar la col·lectiva de Sant Lluc que amb petits intervals ha arribat fins els nostres dies , amb 55 edicions de la mateixa.

No vull negar que quan en el decurs de la inauguració de la sant Lluc d’enguany es comunicà la intenció de realitzar aquesta mostra vaig arrufar el nas doncs em temia que podia ser una carrincloneria en la nostàlgia del temps passat , ara he de dir , i em complau molt dir-ho, que el treball de la gent del Sant Lluc ha estat excel·lent ja que el que s’ha aconseguit és una mirada intensa a la realitat d’uns anys obscurs en si mateixos, i obscurs i del tot desconeguts en quant a la visió de la realitat artística, ja que a bon segur és l’època menys estudiada del segle passat, quan precisament per el trasbals de canvi que implicaven els temps va ser uns moment rics en la creació, com ha quedat ben palès en mostres com “Campo abierto” que vaig visitar aquest estiu al CARS i que mostrava l’art de tot l’estat des de 1940 fins el 53,exposició que era una sorpresa constant en cada racó i artista.

Circumstància parella succeeix en aquesta ocasió, ja que fora dels germans Arenas, abastament estudiats degut a les obligacions de ca l’Arenas, i en menor mida el cas de Jordi Puiggalí, el coneixement plàstic dels germans Zaragoza és mínim, com el de Marià Ribas a qui si es coneix per la seva tasca històric-arqueològica o el cas de Cuyàs més conegut per dibuixos puntuals de caire recreatiu que no pas per la seva veritable mirada creativa.

55 peces conformen una atapeïda exposició  mereixedora d’un millor espai ( la planta baixa era en aquest cas obligada) que l’espongés i permetés una mirada més clara i definitòria del conjunt exposat.

De tot l’exposat, i seguin la reflexió de línies anteriors, cal remarcar la gran i positiva sorpresa que  ha significat la pintura de Marià Ribas, del que tots coneixíem la seva vesant històric arqueològica però no pas la seva vesant pictòrica. Aquí ens sorprèn amb obres com “El solitari” en una línia que ens retrotrau al simbolisme màgic, o com els magnífics i contradictoris olis del “Claustre del Monestir de Poblet”(1945) o “La caseta dels Arenas a la mataroneta”(1945) per no parlar del dibuix del Monestir de Poblet , aquets ja més en el camp historiogràfic més conegut.

Igualment sorpresa és la mirada al treball dels germans Josep i Marc Zaragoza ( per a mi Marcos Zaragoza que va ser professor de dibuix al batxillerat a Valldemia). Dues mirades al paisatgisme tradicional, amb un apunt més lumínic tirant al paisatgisme de Grau per part de Marc, mentre que l’obra de Josep és més enfosquida i com més reflexiva.

Bona mirada a Manuel Cuyàs, de qui és obligada un profunda revisió mitjançant un antològica històrica , amb una obra excepcional com ho és la mirada a la seva dona i a en Terri des del seu estudi. Obra complementada amb un variat ventall del seu bon fer en el dibuix i la il·lustració.

De Jordi Puiggalí  ens trobem amb l’habilitat formal del seu dibuix fonamentat essencialment en la figura femenina ,i molt especialment cal mirada per remarcar la viva formalitat de les seves escultures.

Poc a dir dels germans Arenas que conformen la part més previsible de la mostra. Jordi amb un seguit d’obres , forces de les quals ja han estat exhibides recentment , mentre que en el cas de Jaume bo és apuntar a les aquarel·les més primerenques on ja demostra el seu domini de la tècnica. Cal remarcar igualment l’eclecticisme volumètric d’aire modern en l’escultura amb les figures de les Santes. Una demostració clara del seu tarannà creatiu.

Una exposició per la que vull reclamar atenció i detinguda visita. I de la que és trist i lamentable no hi hagi oportú catàleg , encara que fos modest. I dic això ja que per un costat ens trobem davant  una mirada a l’època molt desconeguda de l’art mataroní  i per l’altre ja que essent la majoria de les obres pertanyents a col·leccions familiars, el normal és que rarament tornin a ser exposades públicament , per el que una documentació escaient  és del tot obligada.

Lamentablement Cultura  que per lògica hauria de potenciar aquests fets  manté la seva postura d menysteniment i ofegament a tot allò que soni a plàstica. Estic ben convençut que l’exposició de Guillén Balmes que  s’inaugurava a Can Palauet en les mateixes dades disposarà d’un generós catàleg , encara que la relació de l’autor amb la nostre ciutat hagi estat nul·la.

Mentre l’oblit planarà pel damunt d’una exposició certament històrica  a la que cal acostar-se , més amb el convenciment de poder visionar un temps determinat que no pas per jutjar la qualitat artística de l’exposat.