ATEMPTAT PATRIMONIAL CONTRA LA CASA COLL I REGÀS

La casa Coll i Regàs és un edifici modernista de Mataró (Maresme), creat per l'arquitecte català Josep Puig i Cadafalch l'any 1898 per encàrrec de l'empresari Joaquim Coll i Regàs, un important fabricant tèxtil de Mataró,Barcelona. Exponent dels elements significatius del decorativisme que va caracteritzar el moviment modernista, va ser declarada l'any 2000 Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de monument històric. Actualment és propietat de la Fundació Iluro de Mataró.

La casa era propietat de Joaquim Coll i Regàs, que havia heretat del seu oncle un negoci familiar de fabricació de gèneres de punt. Tot just cinc anys abans d'emprendre's l'obra, la fàbrica havia experimentat una considerable puixança mercès a les exportacions cap a Cuba i Puerto Rico afavorides per l'aranzel proteccionista. El projecte va ser signat per Antoni Maria Gallissà, tot i que aleshores Puig i Cadafalch, veritable autor, ja no era l'arquitecte municipal de Mataró i, per tant, no incorria en incompatibilitat

L'edifici també va ser conegut com a casa Fontdevila, nom del propietari posterior, quan Joaquim Coll va morir de forma prematura. A finals del segle XX va ser adquirida per la fundació Caixa Laietana fins que el 2013 va canviar a la Fundació Iluro, actual propietària.

La façana del carrer, de ritme neogòtic, va incorporar la socolada, el portal, la gran tribuna de la planta pis, i tots els finestrals amb pedra de Montjuïc, esculpida per Eusebi Arnau, amic i col·laborador constant de Josep Puig i Cadafalch. “La filosa”, que corona i completa el portal d'entrada, és avui símbol de la ciutat.La façana es va acabar amb esgrafiats i aplacats de rajoles decorades, que ressalten sobretot en el gran frontó sobre la tribuna. Un ràfec a la catalana culmina l'edifici. Les reixes dels finestrals de la planta baixa -possiblement obrades als tallers de Manuel Ballarín, col·laborador habitual de Josep Puig i Cadafalch, a Barcelona- incorporen peces característiques de la maquinària del gènere de punt. Josep Puig i Cadafalch era molt conscient que construïa una casa per a un fabricant tèxtil i, per aquest motiu, introdueix en esgrafiats, vidres emplomats i rajoles la imatge d'una flor que, cal suposar, és la flor del cotó, i la roda dentada pròpia de la maquinària tèxtil.

(Viquipèdia dixi)

Malgrat la magnificència arquitectònica de l’edifici, mai ha estat aquest un edifici que la ciutat i els mataronins s’hagin sentit seu i l’hagin mostrat amb orgull al s visitants , més aviat al contrari el seu esperit ha esdevingut amb el pas del temps gris i deixat com ho era el seu estat general del que mai  ningú en va tenir cura ni tan sols per vitalitzar la seva importància.

Adquirida ja per caixa Laietana , a mitjans dels anys setanta van decidir la genial idea d carregar-se els seus jardins , dissenyats per el mateix Puig i Cadfalch , amb la clara relexió dels ”jardinistes” del moment. Va ser una destrossa amb totes les de la llei, feta amb malignitat i alevosia, davant de la qual poca gent va piular.

Un va expressar de manera intensa les seves queixes en el mitjans d’informació locals  i va provocar una de les situacions més esperpèntiques de la meva vida .Per un cantó Pere Rigau, per un llavors relacions públiques de l’entitat , em va citar moltes vegades per intentar convencem , de que carregar-se els jardins no tenia cap mena d’importància i per fer-ho es va dedicar a desqualificar-me de manera grotesca i barroera la figura de Puig i Cadafalch a qui considerà un pèssim arquitecte i devaluà la seva obra a límits del més rastrer.

Per altre cantó, Xavier Ester , per un llavors cap d’obres de l’entitat , em convidà en repetides ocasions als millors restaurants de Barcelona per oferir la part contrària. Lloança sense límits de  Puig i Cadafalch, defensant que tot el conjunt en que es convertiria l’entorn el que faria seria remarcar la potència i qualitat de al casa .

El cert és que es procedí a trinxar els jardins i l’entorn de la casa i del fet aparegué el casal d’avis del carrera Argentona , i el bloc d'habitatges i oficines, entre les que irònicament s’hi troba l’estatge d’Omnium Cultural, entitat teòricament dedicada a la defensa de la cultura del país, en totes les seves vessants.

Teòricament la casa Coll i Regàs havia de ser l’estança noble de la caixa Laietana , però es va convertit en una nau fantasma sense ús específic , dormida a esquenes de la ciutat. Un edifici que sols era possible visitar en moments especials i que acollia part de la col·lecció d’art de l’entitat. Fa molts anys que no la he visitada i per tant no sé quines obres s‘hi conserven actualment , ja que el pas de propietat de la Caixa Laietana  a la seva Fundació o i el posterior affaire Bankia  han pogut variar el seu contingut, del que recordo vivament , la magnífica escultura de Manuel Cusachs del “Doll de Cadaqués” i l’espectacular col·lecció del Tarot d’Eduard Alcoy, una sèrie emblemàtica que ja fa massa anys està furtada del goig de la contemplació dels mataronins en general i de tots els amants de l’art en particular.

Amb el pas del temps s’ha oberta una mica la seva disponibilitat però sols mitjançant fets específics com les visites guiades de la ciutat o les rutes del Modernisme, però no ajudant a ser un element emblemàtic de la ciutat , tal i com hauria de ser. I el cert és que hi ha una majoria aclaparadora dels ciutadans que mai l’ha visitada i desconeix del tot la seva importància.

Una mirada difícil per dintre i difícil per fora . la seva il·luminació exterior va ser possible per la generositat de veïns de la vorera del davant que van permetre col·locar focus en les seves propietats per poder efectuar una mínima il·luminació, que tot s’ha de dir , no és habitual estigui encesa.

Heretada per la Fundació Iluro aquesta va prendre l’adequada decisió de fer-ne conservació i restauració degut al seu greu estat de deteriorament. El gener d’aquest any es presentava el projecte de rehabilitació amb un cost de 80.350 euros, d’ells 25000 aportats per la Generalitat.

En començar els treballs aquests van ser encomanats a l’empresa local estucats Alsina de gran prestigi i solvència per l’alta qualitat dels seus treballs del que tots els mataronins en tenim constància cada dia. A poc van ser comminats a abandonar i l’obra va ser encarregada a altre empresa des de la Generalitat  (com així ho explica estucats Alsina  al seu fb)

L’aparició d’uns color granatosos en els començaments de la restauració i l’evidència d’unes males praxis van provocar a poc de començar queixes públiques de  personalitats doctes en el camp, entre les que vull destacar la del doctor mataroní Joaquim Graupera. Totes elles van ser espolsades amb la desqualificació dels que es queixaven i amb una defensa numantina d l’aparellador Joan Fèlix Martínez, responsable de la direcció d’obra. Per cert , un gran professional però aliè al’especialització del món de la restauració d’edificis històrics. I per evitar un seguiment es va convertir la façana en un bunker del que res es podia observar, jugant a la política de fets consumats.

En resposta a les crítiques sols aparegué un petit article al Tot Mataró en el que ja quedaven clares les intencions : Així els esgrafiats es refaran de forma fidedigna.

Per tant  quedava clar que del que es tractava no era d’una restauració i sí d’una salvatjada com ho és carregar-se l’original per després col·locar-hi unes còpies.

Òbviament ningú amb dos dits de senys podria pensar que la Generalitat que feia seguiment de l’obra permetés tal atentat al patrimoni, convertint una teòrica restauració en una destrucció patrimonial. I això és ni més ni menys el que ha passat.

La presentació pública a la premsa donant per acabats els treballs quan no era així , (avui mateix al matí s’estava treballant i queda el que son tots els acabats fins de cantonades i marges), ha destapat la caixa dels trons.

El Periódico ja deia aquets divendres. “ Así pues, se ha podido restituir el motivo ornamental original de los esgrafiados, gracias a la plantilla que se conserva y, de hecho, se ha podido reproducir muy fielmente”, fet en el que incideix també La Vanguardia i destapava totes les alarmes que queden del tot confirmades. reproduir, és fer una còpia, no restaurar un original.

A la casa Coll i Regàs no s’ha fet una restauració ( Fer les reparacions necessàries per a tornar una obra d'art a l'estat de quan era nova o no deteriorada.. DIGEC dixit) i el que s’ha fet és una destrucció absoluta del patrimoni carregant-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch per posar-hi unes calques que fan molt bonic però que son actuals i sense cap mena de valor . I a més a més no ho han fet ni amb el rigor de l’exactitud.

Com poden observar en aquestes fotografies d'ara i abans ,els esgrafiats ni tan sols son idèntics al dibuixos originals, , com queda ben clar en les cantonades inferiors dels mateixos. 

En un país normalitzat avui tots els components de la Fundació Iluro estarien destituïts i amb una citació judicial a la butxaca per atemptar contra el patrimoni. I si ells han seguit fil per randa les ordres de la Gene, es obvi que la responsabilitat hauria de còrrer fins a qui pertoqui. El trist és que tots sabem que  no passarà res. Ningú serà culpable d’un crim anunciat i denunciat de fa temps.

Millor dit, si que passarà algo, el que ja ha passat, que la ciutat i els seus ciutadans han perdut per desídia i incompetència un tresor esdevingut ja com irrecuperable.

I ara què?. espero que després de ser la riota del país per la nova capgrosada ( la xarxa en va ple , en especial en el que pertoca a la riota i indignació del món seriós de la restauració) cal en primer lloc explicacions públiques, i en segon cas assumpció de responsabilitats i actuacions legals contra els ·irresponsables”. I Patrimoni de la ciutat alguna cosa haurà de dir, no?.

Algunes veus per lo bajini diuen que aquesta era la única solució degut al mal estat dels esgrafiats. Ho sento però no ho crec. No dubto del mal estat que era evident, però a dies d’ara estic segur de l’existència de solucions. No fa pas tants anys que es va restaurar la façana de la casa Ametller que  a bon segur estava en en igual o pitjor estat, degut a que la contaminació que patia és bestial mb l'afegitó de que   cal recordar que fins a final dels cinquanta tenien la fumarada del tren , amb estació a cel obert a passeig de Gràcia. Malgrat això la rstauració es realitzà amb evident èxit.

I possant-nos en el pitjor. Calia llavors haver avaluat molt finament si era imprescindible la destrucció patrimonial, , cosa que no es va fer.

Ara cal exigir responsabilitats i cal assumir-les. Sols així podem tenir confiança en que fets com aquest no es repetiran.