dimecres, d’abril 26, 2006


REFLEXIONS COMARCALS

Reflexions ràpides, que és tard i demà cal llevar-se d’hora, i a més es presenta un dia intens.

Caldetes segueix agafant volada amb la Fundació Palau i Fabra. Orrius agafa embranzida amb el projecte de la Fundació Cusachs. Argentona no es queda quieta i ens presenta una nova peça de Picasso per la seva col·lecció. Llavaneres aposta per el pensament plàstic d’entre segles i ens sorprèn a Can Caralt amb interessants exposicions. Vilassar de Mar te en el Monjo un as segur mes a mes , amb una trajectòria impecable. I la capital del Maresme?.

Dons te un Can Xalant exclusiu per alguns i diuen que just d’aquí dos mesos inauguren una cosa que es dirà més o menys Centre d’Art germans Arenas i Clavell , amb olor a naftalina abans de començar, i que a dos mesos vista té el més calent a l’aigüera. I un Museu que serveix d’exemple perfecte del que no ha de ser ( de nou el crit és obligat, Marfà dimissió) , un Can Palauet i un Foment , amb menys visitants que qualsevol sala municipal del poble que vostès vulguin esmentar. És a dir, un absolut fracàs.

Després Mataró vol ser Capital del Maresme, quan passejar tan sols per curiositat per la cartellera cultura que ofereix , ens permet donar-nos compte del poc o del res que som.

Però be, el que importa ja se sap: 0-0 . Sí , sí, sí, alguns aniran a París. Que ho gaudeixin , per què el que és aquí.......

dimarts, d’abril 25, 2006













ROMA II .- ART I RELIGIÓ

Dues reflexions independents però que en aquesta ciutat van intensament lligades. Pensar en Roma és pensar en art i en religió.
Malgrat no haver-hi estat mai, en l’apartat monumental queda poc espai per la sorpresa, cosa que sortosament no succeeix en l’àmbit vital i de l’essència de la pròpia ciutat. Qualsevol cosa et sembla ja coneguda de tantes i tantes vegades que les has vistes en el diferents medis. Aquest coneixement previ esdevé llavors traïdor, i quan el resultat és diferent a l’esperat esdevé o la sorpresa o la decepció, que d’ambdues hi ha hagut en la visita.

Per això la meva elecció del més remarcable es bastant tradicional: Coliseu i el Vaticà ( Sant Pere i molt especialment la capella Sixtina) .El Pantheon i Sta Maria Maggiore , com dos increïbles monuments que queden un xic amagats davant la força del conjunt però que encongeixen l’ànim i l’esperit. I com a comodí tota la ciutat i els racons i raconets que converteixen el passeig en una delícia. D’ells em quedo amb els carrerons a l’entorn de Pça Navona , amb la Via Giulia, un incomparable carrer ple d’antiquaris que voreja el riu des de St Giovanni de Fiorentini ( molt a prop del pont Vitt.Emanuele II en l’enllaç amb el Vaticà) fins al Ponte Sisto al Trastevere.

Les decepcions : Pzza Navona ( sempre em porten mal rotllo les places amb pintors capaços de repetir a tor i dret la mateixa peça) , el Moïses de Sant Pietro in Vincolo i el Trastevere en un estat degradat que l’allunya del barri del que tots hem sentit parlar.

I si cal escollir alguna cosa com no que la Capella Sixtina. Malgrat l’aglomeració , el rebombori i les dificultats per gaudir-la , és tan impressionat que difícilment surten les paraules. Penso que és una obra absolutament orgàsmica , davant la qual un queda absolutament bocabadat, i més si coneix , encara que sigui per sobre, els intríngulis de la mateixa.

El que no deixa de ser curiós és que front la riquesa artística vaticana , corresponent a aquells segles, i que responia a la modernitat més absoluta anant més enllà del permès en moltes ocasions, la visita a les sales d’art religiós modern dels Museu vaticans sigui tan decebedora, amb molts escassos punts d’atenció.

En l’apartat religiós no hi vull entrar-hi molt. Penso que és qüestió personal i especialment de fe , i per tant tot és acceptable i a més difícilment discutible.

Un , descregut de mena , després de veure la façana ornamental de l’Església en el que s’ensuma en el Vaticà i indrets propers , intentant mirar més enllà d’un pam del nas, surt encara més convençut de que el fet religiós sols s’aguanta per la fe. Òbviament vaig sortir més entestat encara del frau que significa per a mi la creença religiosa, i no vull ofendre a ningú ,ans al contrari, hi ha el més absolut respecte a aquells que son capaços de veure el que jo no veig.

El que si vaig observar , i permeteu-me la ironia, que Roma és una ciutat plena de pidolaires i de top-manta de totes les ètnies oferint tot el que es pot imaginar. Curiosament , traspassar la línia real / imaginaria de la Ciutat del Vaticà esborra del mapa tot aquest tipus de gent, com si existeixis ordre exacta de que “púrria” d’aquesta mena no pot entrar en el regne terrenal del regne celestial. Potser , dieu-me malintencionat, el pidolaire oficial no accepta cap mena de competència.

Serà com diuen els romans que la matrícula dels vehicles del Vaticà porta les lletres SCV , és a dir, si el cel veies...

(Imatges de les cupules del Panthenon i Sta María Maggiore)

diumenge, d’abril 23, 2006

DEU DIES DE SILENCI, DEU DIES DE VACANCES

A bon segur que justament estic fent l’antítesi del que es tracta en un blog. És a dir, si es tracta d’un quadern de bitàcola caldrà fer-ne impressions diàries i no com en aquest cas en que desprès d’un bon grapat de dies de silenci, un , i pel broc gros , ara llença el molt que li sembla que te per dir. Però que hi farem, això és el que hi ha....

I el que hi ha és un període de vacances de Setmana Santa dedicades al dolce far niente, amb esporàdiques visites artístiques entre les que cal destacar l’exposició de Joaquím Vancells que es presenta al Museu de Llaveneres al magnífic casalot de Can Caralt. Una mostra que us recomano amb especial detall per qüestions particulars com és el paisatge a quatre mans amb Cusachs o el detall de les seves cartes amb Santiago Rosinyol.

I l’altre visita artística a la Fundació Caixa de Girona ( La Fontana d’Or) amb una magnífica mostra de Joan Miró i una altra de Man Ray ( Si algun mal intencionat vol fer-ne comparança amb la Fundació de la Caixa Laietena el resultat el decidiu vosaltres . Miró/Man Ray vs Festa de l’Esport/Maternitat d’Elna. Quina pena de comparança...)

ROMA
Quatre dies de vacances a Roma donen per a molt i per a poc. No havia estat mai a Roma. De jove no n’havia tingut ocasió i a posteriori sempre hi havia volgut anar sense criatures. Ara uns problemes de vacances laborals m’han permès assolir aquesta assignatura perduda , i han estat quatre dies magnífics a tots els nivells, que em permeten moltes reflexions que aniré desgranant en els propers dies.
Avui per començar anem amb reflexions polítiques.

Arribar a un país en que s’acaben de celebrar unes eleccions guanyades per tan sols vint-i-cinc mil vots és sempre una aposta interessant per aquell a qui li agrada la política. El cert és que en directe la cosa sembla diferent. He parlat amb molta gent i no he aconseguit que ningú em parlés be de Berlusconi, ans el contrari hom estava content de la seva derrota. El ja era hora, a veiam si desapareix..., han estat les frases més senzilles que he escoltat, per no dir-ne d’altres força gruixudes a vegades mal enteses per raons idiomàtiques. Però llavors, com ha estat tan petita la diferència?. La comparança amb el PP espanyol es fa evident.

L’altre la separació terrible entre els polítics i la ciutadania. Estava en un hotel al ple centre i a menys de cient metres tenia per un costat la seu de “L’olivo” i per l’altra la de “Alianza Nazionale”. Tot això envoltat de molts edificis oficials. Una de les coses que sobta és el gran nombre de vehicles oficials amb el pirulo blau per poder fer sonar la sirena i avançar en el sempre caòtic tràfic de Roma.
Mai en ma vida havia vist tan cotxe oficial i tan xofer. I parlo de moltes decenes. Ser polític és un símbol de poder allunyat del poble, I aquest ho nota.

Vaig coincidir amb la inauguració d’una exposició en motiu del 50 aniversari de la Constitució. L’arribada dels polítics ( de tota mena, nivell i partits) era semblant a una entrada al Liceu. Ells , perfectament ataviats amb els millors tratjos i les corbates més vistoses, donaven el braç a una veritable desfilada de glamour fashion. Era un paisatge difícilment comparable amb el nostre País i/o Estat. Una imatge vergonyosa que frapava als forans i deixava tristament indiferents als ciutadans.

I a l’hora de la veritat res de res. Encapçala l’article una fotografia de Màssimo d’Alema , president de Demòcrates d’esquerra) i gran aspirant a la Presidència del Congrés. La foto la vaig fer jo mateix en mig del garbuix de la cinquantena de periodistes disposat permanentment davant la seu de l’Olivo com si qualsevol Salsa rosa es tractés. La indiferència era general. Cinquanta persones al voltant d’una i hom passant del fet. Per reflexionar.

L’altra reflexió és la de Zapatero. Un veritable ídol. Al saber que eres espanyol , per que ens entenguem, les lloances a Zapatero eren constants. Un com ell és el que necessitem, deien. I per demostració l’altra foto. És la portada d’un llibre que trobes per arreu, però la foto està presa en els aparadors de l’Estació Termeinus de Roma, un lloc que per lògica està destinat no pas a l’assaig i la reflexió i sí als best-sellers, Un polític que fa el que diu.
Potser el somni de tots.
Seguirem

PS.- Avui és Sant Jordi. He començat malament el dia. Vaig a buscar el pa i el diari i em trobo el Monument a la Intolerància de Perecoll que ha estat usat com a pancarta promocional de la Floristeria Davinia del Pg Carles Padrós ( dic el mon per que hom se l’apunti i no faci negocis amb ella).
En un dia de la cultura com es St Jordi fer un atentat com aquest és una demostració de la realitat cultural d’un país.

dimecres, d’abril 12, 2006

VISCA L’ESPANYOL !!!!

Hi ha coses que tan sols es pot fer per un fill. Com fer aquest titular en un post. Avui, tots ho sabem , hi havia final de Copa. A casa guanyàvem segur: Una filla de l’Espanyol, i la dona , aragonesa.

L’Alba, la meva filla gran , aquesta que per tocar allò que no sona ( de qui ho haurà heretat ) és de l’Espanyol em va fer prometre que si l’Espanyol guanyava hauria de titular així aquest post.
Ha guanyat hi ho faig amb tot gust. Per ella, per que tinc molts bons amics que son de l’Espanyol ( record especial per tu, Jose Spà ) , i per què a fi de comptes alguna cosa dec tenir dintre meu de l’Espanyol, ja que vaig ser batejat a l’església de Sarrià.

Per tot això, i principalment per què s’ho han merescut, sense cap vergonya i amb tot el gust dic
Visca l’Espanyol !!!.

dimarts, d’abril 11, 2006

DE JUSTÍCIA

Llegeixo en el capgros.com que en el passat ple municipal s’aprovà donar el nom de tres espais de la nostra ciutat a Pere Màrtir Viada , Manuel Cuyàs i al Dr. Vicenç Font Sastre. Tenia coneixement de la primera proposta però no de les altres dues, i estic enormement satisfet de que totes hagin anat endavant.


D’en Pere Viada penso que ja ho he dit tot. El seu reconeixement és alhora un reconeixement a una ben peculiar manera d’entendre l’art, molt emparentada amb la bohèmia , aquesta manera de fer ja desapareguda. A més l’indret és el més exacta. Aquells terrenys varen pertànyer a la família Pascual , branca de les que els dos descendim. Terra d’un , amb el seu nom . Millor impossible.
Segur que en Pere deu haver fet un somriure , mentre segueix fumant el seu ducados ( allà on sigui no existeix la llei anti-tabac ) i manté una estrella ( en aquest cas és l’apropiat) a la mà.

Igualment justos son els altres casos. En el de Manuel Cuyàs de bon segur s’haurà tret el barret per saludar, i amb la seva proverbial educació senyorial haurà pensat :” De plaça molta, però d’antològica res” . I potser seria hora ja de desfer malentesos i dur a terme una mostra que ja era obligada en vida. Esperem-ho.

Finalment en el cas del Dr. Font Sastre , abastament coneguda la seva vàlua científica , be val remarcar el seu paper d’afeccionat impenitent a l’art. Un manté amb tot l’afecte el catàleg del Museu Nacional de Taipeh , que em va regalar després d’un viatge a aquell llunyà indret. Per ell l’art era una manera d’entendre la vida , i vista la manera , em de reconèixer que l’entenia molt be.

Tres noms que amb tota justícia tenen el seu espai a la ciutat. Crec que tots ens hem de felicitar.



dilluns, d’abril 10, 2006


ART / SETMANA SANTA

ART

Cada dia el primer que veig quan entro a la feina és una magnífica pintura de Joaquim Vancells. És un paisatge bromós , molt parell al que il·lustra a aquest post que fou una donació de la família al museu de Terrassa i del que vàrem poder gaudir a Mataró en el decurs de la mostra “La finestra Oberta” que s’exposà el passat any al Museu. És una magnífica peça, al meu entendre molt millor que els Urgell que li fan companyia.

Ara a Llavaneres aprofitant l’avinentesa de que moltes de les seves obres les realitzà a la població on hi tenia casa d’estiueig, presenten en el seu Museu la magnífica exposició provinent de Caixa de Terrassa , i que s’exhibí amb gran èxit en aquella població. Una mostra que cal recomanar amb plaer.
Vancells malgrat no haver assolit el nom d’alguns dels seus coetanis fou un gran artista que crea l’anomenat “modernisme gris” , un tipus de pintura melangiosa hereva del paisatgisme líric de Vayreda.

Aquesta mostra em provoca una clara reflexió. Llavaneres fa poc va fer recordança dels germans Masriera i ara de Vancells. Argentona l’any passat va produir una magnífica exposició sobre Martí Alsina. Son noms cabdals en el paisatgisme català i han estat unes magnífiques exposicions fetes amb cura i gran qualitat.
Mentre, a Mataró, que hauria de ser capdavantera en mostres atractives, res de res. Així no deixa de cridar l’atenció, que Mataró és la ciutat que més peticions ha fet a la Diputació per aprofitar les seves exposicions , que generalment van dedicades a poblacions amb menys possibilitats i recursos. Dit d’altre manera, poca feina i a sortir del pas.

Així en aquest moments, i en els propers segons l’Agenda Cultural, totes les exposicions de caire públic tenen una sola direcció , l’art mal anomenat contemporani, i no hi ha , ni està prevista, cap exposició plàstica .
Certament , tota una vergonya.

PS.- Vergonya quan s’accentua la poca cura que, a més a més, tenen de les mateixes. Així aquest dissabte a les 19.30 hores , la sala del Foment on es presenta l’exposició d’artistes emergents gironins estava tancada. L’hem visitada després i ho hem entès. Quanta menys gent la visita menys possibilitats d’alteracions en la sensibilitat serà possible.

SETMANA SANTA

Un, descregut de mena, al que cada vegada més el que veu i nota de l’església, el va convertint en anticlerical ,no pot defugir però de la Setmana Santa dominant.

No assisteixo, ni d’espectador, als actes tradicionals , en especial a les processons que depassan la meva senzilla capacitat d’anàlisi , en especial al que pertoca als Armats, als que de sempre he anomenat “majoretos” ja que em donen la mateixa imatge d’inconsistència, i als que per més que ho intento no puc entendre, i menys comprendre.
Malgrat això el passat diumenge no vaig poder deixar de ser espectador d’una benedicció de Rams. Visc al costat del convent de les Tereses , a Torner, i a l’anar a buscar el pa i el diari del diumenge, vaig coincidir amb la benedicció a portes obertes. No puc negar que em portà el record d’infantessa.

Palmes i palmons, i esperar a ser gran per portar la branca d’olivera. Senyors i senyores , fruites confitades i rosaris de sucre que endiumengaven les palmes de les nenes , lluïdes amb grans llaçades. I com no, calia fer-se l’home, a veiam qui era capaç d’aconseguir més trofeus endolcits per ser considerat el més gran.
Son uns clars records que em vàrem aflorar sense cap esperit més especial que l’enyor que tots tenim per un temps passat, i en especial al de l’infantesa.
Ara sols em queda el divendres , amb l’Ofici de Tenebres, i allò que en dèiem , - i que ara no s’espanti ningú -, “a matar jueus”.

dijous, d’abril 06, 2006


ARTISTES , I DE CASA

Avui m’agradaria estar a Vitoria. No sols per què és una preciosa ciutat , ans també per el fet de que justament avui i a la galeria Aitor Urdangarin ( Florida 23) inaugura exposició la Marta Duran , amb el títol de “ Historias de Marta Duran” amb aquest joc de colors en el titular.
Per el vist en el catàleg , - d’ell n’és la foto que acompanya el post- , l’artista segueix en aquesta lluita per un paisatge més lliure i mes agosarat. Esperem que tingui sort, que la tindrà.

Aquest cap de setmana Josep Manuel Calleja que acaba de presentar un llibre estarà a Lleida com a protagonista d’una “ponentada”. D’en Perecoll ja sabem que properament exposarà a Madrid amb una exposició d’aquelles que fan fredar tan sols de pensar indret i dimensions.

No fa pas massa que parlàvem dels èxits de Josep Mª Codina , Rosa Codina Esteve i Llucià González en importants galeries barcelonines.
És a dir cinc artistes mataronins que en poc temps han realitzat mostres importants en diferents indrets. Això ens demostra la vàlua del que tenim i que defensar-ho no és un localisme absurd i sí un acte de justícia.

D’aquí més que mai la importància que pot tenir “Proposta Mataró. Fons d’Art” , aquest anhel per el que tant hem lluitat i que esperem sigui ben aviat realitat.

dimecres, d’abril 05, 2006

SOCIETAT , RELIGIÓ I CULTURA

Per raons de feina no he pogut assistir en aquests dies a dos actes que tenia apuntats com a preferents en la meva agenda. Per un costat la presentació del llibre de Margarida Colomer sobre la Guerra del 36 , que friso en llegir, i per l’altre a l’acte sobre Cultura Popular amb Ferran Bello. Dels dos en trobo notícia al capgros.com i em queda un mal neguit al cos.

En el primer cas per què penso que malgrat tot segueix existint una nebulosa que impedeix un criteri asèptic de la qüestió ( els comentaris semblen donar-me la raó) , i un que és de formació de Ciències encara segueix mantenint uns certs mètodes cartesians d’anàlisi.
Del segon, més proper i potser menys conflictiu, em neguiteja i molt , aquest apartat religiós que emana una bona part de l’Ajuntament. Un esperit , indiscutible en l’apartat personal, però molt més discutible quan es parla com a representant de la ciutadania.

No vaig entendre , de cap manera, el Pessebre en els baixos de l’Ajuntament el passat Nadal. Si entenc que l’Ajuntament assisteixi en comitiva a la Missa de Les Santes. Aquí representa a la ciutadania i per Nadal representa a les seves creences particulars. Per això em sorprèn i molt, alhora que discrepo absolutament d’elles, les manifestacions de Baron afirmant que la Setmana Santa de Mataró és un element de cohesió social. De veritat ho creu així?.

Sense qüestionar el fet religiós , en veritat la Setmana Santa respon al mateix, o és un ressò folklòric de velles enyorances?. Te alguna raó de ser el sarau mataroní amb uns protagonistes que en bona part ni creuen ni practiquen l’acte religiós del que son protagonistes?. I els que no creiem , ni en aquesta religió, ni en cap?.

Certament l’anàlisi no es pot fer en quatre ratlles d’un blog i en caldria la paraula directa , però bo seria fer esment , encara que sigui de trascantó, l’enquesta sobre “Joves Espanyols 2005” feta per la gens sospitosa Fundación Santa Maria , vinculada a la congregació dels Marianistes , que avui fa pública “El País”.
Els joves que es declaren catòlics baixen del 77 al 49% en una dècada. Per alguna cosa serà.

dilluns, d’abril 03, 2006

BOMBOLLES


CIENTÍFIQUES

Les que es realitzaven a la Pça Sta Ana a l’entorn de les II Jornades Científiques de Mataró. “Divertim-nos amb les bombolles”, va ser una experiència lúdica i ben interessant al voltant de la geometria , la tensió superficial.... Una bona manera d’apropar la ciència allunyant-la dels velles tabús de la dificultat fregadissa amb l’incomprensible.
Un bon treball el d’aquestes jornades , que em va permetre veure amb la mateixa força i empenta a la Dra. Elvira Rocha que va ser professora meva en els temps de Preu ( que vell soc). Segueix essent geni i figura.

D’ART


Magnífica l’exposició de Carme Riera en el Monjo (vegeu crítica a http://www.capgros.com/ ) . No s’ha de confondre amb l’escriptora d’igual nom , encara que tot jugant han realitzat experiències comunes.
En el Monjo desplega el ventall de les seves sensibilitats en una exposició de veritable interès.
El Monjo, reducte de permanents bones exposicions i pelegrinatge mensual obligat davant del desert plàstic que molts mesos presenta Mataró.

Contradictòria bombolla la d’avui mateix , que parla de que Christie’s suspèn la subhasta i negocia amb Espanya la venda de les bigues de la Mesquita de Côrdoba, per un valor estimat entre 146000 i 438000 euros.
Encara que segons sembla la desviació d’aquestes peces es de fa molts anys, massa vegades apareixen noticies d’aquest tipus que em porten a bombolles

DE CORRUPCIÓ


Marbella, Oriola , són la punta de l’iceberg o l’excepció que confirma la regla. Per a mi no hi ha dubtes, es tracta del segon. Però aquest fets de corrupció en tal alt grau acaben esquitxant a tothom.
Un, xaferderot de mena, ha escoltat diverses converses de carrer ( al bus, a la barra del bar prenent el cafetó del matí, a la pròpia feina) al respecte, i el més trist és que hi ha un sentiment general en que es considera normal que els polítics s’aprofitin del càrrec i en treguin benefici propi , però això sí, sense passar-se.
Quan de mal fan aquests actes, i el poc que a vegades fan els partits de tota mena per reprimir-los. Sortosament estic convençut de l’honorabilitat dels dirigents que a nosaltres ens pertoquen.

DE SENTIMENT


Les que sentirem el proper dijous quan en el Ple Municipal s’accepti la proposta de donar el nom de Pere Màrtir Viada a la Pça que corona el Sant Pere més Alt. Un espai que curiosament fa molts anys era propietat de la seva família, i de la meva.



ÈTIQUES , O NO ( SEGONS COM ES MIRI)


Les del membres del jurat de la Mostra d’Art Jove, Pep Dardanyà i Núria Alberch) defensant les propostes dels seus poulains i alumnes respectivament.
I les de tot el jurat acceptant que la proposta de Xavier Rosales pugui ser realitat.
No em semblen be ni una cosa ni l’altre. En el primer cas penso haurien d’haver-se abstingut i que fos la resta del jurat qui prengués la decisió, i en el segon penso que un personatge capaç de fer el que va fer amb la ciutat, no mereix en aquest moments que la ciutat el recolzi en les seves iniciatives.
Per cert , discrepo absolutament de la vàlua del presentat ( al meu entendre molt fluix) davant la magnificència dels elogis de la gent de la corda . Ho sento molt, però no són del millor que hi ha , ans al contrari.
I el públic quan gaudeixi de les imaginatives propostes amb fotocopies, plats trencats , típex i altres elements com a protagonistes , be en podrà dir la seva i si hi hagués enquesta els resultats podrien ser prou significatius.


A CORRE CUITES


La invitació del PMC per la inauguració de la mostra “El Camp de la Bota” ,al Museu de Mataró, enviada per correu electrònic quan faltava menys d’una hora per la celebració de l’acte.
A més una notificació sense cap mena d’informació complementaria i que deixava totalment descol·locat a qui la rebia si no en tenia coneixement previ.
Com descol·locat vaig quedar jo al veure que el mail que rebia anava dirigit a Navarro Álvarez , Celia.
Fa poc els correus arribaven amb totes les direccions electròniques obertes. Ara amb destinataris erronis. Coneixen en el PMC una cosa de la que s’ha parlat molt com és la llei de la protecció de dades?.