dilluns, d’abril 25, 2022

MATÈRIES EN FUSIÓ. MUSEU DE MATARÓ

 



Després de moltes exposicions buides de continent i contingut, i com si fos un miratge, els espais del Museu de Mataró presenten una exposició ben gestada, ben presentada , amb desig divulgatiu i amb intencionalitat històrica. Una exposició que esperem serveixi de precedent i que marqui un abans i una després en la línia d’activitat del vell casalot de Can Serra.



Es tracta de “Matèries en Fusió. El vidre a les col·leccions del Museu de Mataró”, una exposició que aprofitant l’avinentesa de la celebració enguany de l’Any Internacional del Vidre és capbussa en els fons del Museu per donar a conèixer la riquesa vidriera que atresora provinent tant de les excavacions arqueològiques dutes a terme durant tants anys amb les consegüents valuoses troballes i de manera més actual amb el gruix de la donació del Fons de Cristalleries de Mataró, amb peces singulars i de gran bellesa.



La mostra ocupa la sala principal del Museu i es desenvolupa en quatre capítols: 1.- La revolució del vidre bufat a l’antiguitat . 2.-L’esclat de la producció Local renaixentista. 3.- Càntir, porró i almorratxa: Cap a una expressió pròpia del Barroc i 4.-La industrialització vidriera: El cooperativisme i el Forn del Vidre de Mataró. Capítols que son explicats de manera adient tant en el que pertoca a la part visual com a la documental.



Completa el projecte un cicle d’exposicions dedicat a l’art del vidre en la contemporaneïtat que cada dos meso canviarà d’exposició i que s’ha iniciat amb Luesma&Vega i Eduardo Nieto (La artesania dissenyada) com a protagonistes, als que seguiran David Gibernau  (Quan l’artesania i l’arquitectura es donen la mà); Ferran Collado i Pròsper Riba ( Els nous bufadors catalans. Sang nova pe a una tradició mil·lenària), Meritxell Tembleque i Quim Falcó (Creació a quatre mans. El binomi de l’escultura en vidre) , per acabar amb Laura Fluxà i Esther Aliu (Escultura Contemporània. Discursos de la Fragilitat). Un cicle que es preveu altament interessant sota la coordinació de l’artista mataronina Esther Aliu.



Un bon projecte global, establert amb un bon programa, amb un sol però enorme defecte, que no és altre que la llarga durada del mateix que depassa els 10 mesos. Una durada com aquesta és del tot inusual en qualsevol exposició i en qualsevol gran Museu o indret expositiu.  Que direm doncs del cas del Museu de Mataró, un espai amb un nivell de visitants que hem de qualificar de misèrrim tant en valors absoluts com en el relatius en referència al territori que ocupa.



Però obviant aquest important però, ens queda una gran exposició,  que és de molt recomanada i repetida visita. I com deia al començament, que no sigui un miratge fugisser i no retronem a la vulgaritat habitual de les expos del Museu de Mataró.

 





Matèries en Fusió. El Vidre a les col·leccions del Museu de Mataró

Can serra. Museu de Mataró

De l,1 d’abril de 2022 al 5 de febrer de 2023 .

 

dissabte, d’abril 23, 2022

MARTÍ ROM . 50 ANYS D’ART. MUSEU MONJO

 



Com comentàvem en l’anterior post de Carme Porta. Catalunya n’és ple de bons artistes , absolutament desconeguts de la mass mèdia i que tan sols han aconseguit  un cert renom entre els artferits i amants de fugir del noms més coneguts i preestablerts. Potser només  les fundacions dels col·leccionistes Bassat i Vila Casas els hi presten una certa atenció el que és una absoluta llàstima.



Un exemple ben avinent és el cas de Martí Rom, artista essencialment escultor però que ha tocat tots els pal de l’auca artística i que ara en motiu de complir 50 anys  d’activitat  artística ha decidit presentar un recull de caire antològic que pugui resumir la seva carrera . A tal fi omple a rebentar els espais del Museu Monjo a Vilassar confegint una exposició d’alt nivell amb un però molt important  com ho és que els arbres no permeten veure el bosc, és a dir que la gran quantitat d’obra presentada impedeix gaudir-la de forma individualitzada i admirar la gran qualitat que atresora, el que és una llàstima vist el nivell del presentat.



Martí Rom començà la seva carrera  artística els anys 70 i en les primeres dècades establí el seu fer al voltant del mon conceptual que en certa manera era el dominant del moment. D’ençà aquells inicis la seva trajectòria  ha esta una constant evolució envers un  art que podríem definir com “objectual”, ja que els objectes creats o modificats , realitzats habitualment amb elements i objectes recuperats i reciclats artísticament per l’autor estableixen l’eix del seu discurs artístic. Tot en una mena d’evolució d’un cert “art pòvera”



Un discurs que assoleix poètica o crítica segons el moment i que manté com a fars d’inspiració dos noms mítics de l’art català que per la seva relació han tingut gran influència en ell. Per un costat  Joan Miró, amb qui estableix contacte per la relació familiar existent com a  membres de al comunitat del Montroig del  Camp, i l’altre Joan Brossa amb qui manté forts vincles d’amistat.



Aquest referències i la seva curiositat natural gesten una creació rica, variada i d’amplíssima versatilitat , que conjugada amb l’habilitat tècnica i escenogràfica de l’autor donen com a resultat  aquest amplíssim ventall de possibilitats que s’evidencien en aquesta mostra  de celebració del seu matrimoni amb l’art.



És evident que aquesta exposició que avui comentem és de recomanable visita tan per la qualitat del presentat com per la possibilitat d’endinsar-nos en l’interior d’un autor immerescudament massa desconegut, però això no ha  d’obviar el lament de que la mostra no sigui més esponjada permetent una vista molt més individualitzada del presentant, defugint d’aquest excés que enfarfega i limita  la visió i la comprensió de l’obra d’aquest interessant artista, com ho és, sens cap mena de dubtes, Martí Rom.

 


Martí Rom 50 anys d’Art

Museu Monjo . Vilassar de Mar

Del 10 d’abril al 12 de juny de 2022

dilluns, d’abril 18, 2022

CARME PORTA. PLURIVERS

 


El Museu Arxiu de Llavaneres presenta en aquest mes d’abril l’obra de l’artista i professora de la facultat de Belles Arts de Barcelona, Carme Porta. L’expo que s’acull sota el títol de “Plurivers” es segons la pròpia autora “ com una columna barroca, en la que el significat de la pintura creix a través de formes que es fan i es desfan  sense geografia fixa ni temporalitat coneguda, fins de nou preguntar-nos, qui som “.




Carme Porta és una de les moltes i valuoses creedores els nostre país que son massa desconegudes  dels afeccionats en general i dels especialistes en particular. Arribada a l’art després d’una curta vida acadèmica i professional en el món de la química ( llicenciada en IQS), entra en ell amb la força del convers i amb la certesa de que la plàstica és la seva forma d’expressió personal i professional pròpia, i es llença desfermada a la mateixa, tant en la creació com en la docència amb especial dedicació als materials


Plàsticament després de passar per diverses èpoques Carme Porta arriba l’abstracció després de despullar d’anècdota tota la seva pintura i segueix en ella, no com ho fan molts amb un substrat subjacent figuratiu que li serveixi de crossa per elaborar la seva abstracció, sinó justament tot el contrari, emprant l’abstracció per generar una nova figuració imaginaria,  mitjançant la rica harmonia quasi simfònica de formes i colors, en la que la natura té paper preponderant en l’essència del treball.



És la seva una abstracció vibrantment poètica en la que per aconseguir-la juga amb el color com element primordial. Fidel al pensament de Matisse que expressava que el color en una obra no és qüestió de quantitat i sí de selecció i ordre i que quan s’aconsegueix aquesta organització l’obra  expressa tota la llum, no la física  i si la que veritablement importa , la que existeix en la ment de l’artista. Porta s’afanya amb destresa a construir el seu univers particular.


Mitjançant una pintura en aparença plana, però que en vol ras presenta  mil i una densitats, plàstiques i cromàtiques, harmònicament construïdes en funció del desig inherent a la creació de l’obra. Carme Porta va construint uns veritables puzles en els que cada pinzellada i cada color obtenen un paper protagonista en un entramat ajustat de gest i color, estructurat tot  sota uns vectorials que tensen i destensen el conjunt segons les intencions de cada treball.



Unes amalgames plàstiques en la que sembla dominar el caos, quan en realitat ens porten a un potent ordre llunyà al cartesianisme i proper a l’ordre vital aquell que surt del cor i l’ànima i no de la racionalitat.

Un ordre sensible, emotiu i profundament humanista que apropa l’art a les persones i seduint-les, les fa seves. Un art proper, fresc i natural, carregat de la sensibilitat comunicativa que sols està en la mà i el fer dels bons artistes.



Carme Porta, uns joiosa sorpresa que esclata vivificant després de la massa llarga nit de foscor que ens ha portat la pandèmia.

Una interessant exposició que recomanem amb tot plaer

 

Carme Porta. Plurivers

Museu Arxiu de Llavaners

Del 8 d’Abril  al 8 de maig de 2022

 

 

 

dissabte, d’abril 09, 2022

EXPERIÈNCIES FALLIDES.



Certament la temporada expositiva maresmenca està essent prou positiva, però això no impedeix que de tant en tan apareguin unes exposicions fallides que abaixen notablement el nivell.  En aquets dies n’han coincidit dues: l’exposició de tècniques pictòriques tradicionals de Josep Malagarriga  a la sala del casal i “Pareidlis eucalíptica” de David Lloveras a l’espai capgròs.

Malgarriga és un professor de plàstica a Vilassar de Mar que ha editat un llibre de títol “Manuel de tècniques Pictòriques” i de complement “Guia pràctica Il·lustrada  I interactiva”, i el que ha fet a l’exposició del Casal és simplement reproduir tot el que està en el llibre , dibuixos, explicacions, exemples .., en forma de peces emmarcades el que converteix la de ja per se petita sala del casals en un espai claustrofòbic, enfarfegat en el que és impossible veure i ni tan sols esbrinar una idea.

Si hi afegim que els dibuixos no son pas d’alta qualitat, ens trobem amb una mostra absolutament fallida en l’artístic i especialment en la pretensió didàctica de l’autor que és del que es tractava . Cal depurar molt, garbellar en profunditat i cercar l’essència si és que l’autor de veritat vol exercir didactisme. El que està exposat ara en el Casal és un intent fallit que cal refer profundament.




David Lloveras és un fotògraf mataroní , amant de la natura i especialment dels arbres, que no sabent ni dibuixar ni pintar, treballa digitalment la seva especialitat ( la fotografia)i ho fa com si fos una pintura, intentant emular les pintures tradicionals amb fotografies ja fetes amb retocs, pinzellades i sobre superfícies diferents, com ell mateix explica.

Certament aquesta “pintura digital” és un element molt emprat per molts artistes visuals, però en el cas que ens ocupa encara està en les beceroles i li cal millorar, ja que el resultat final que ara arriba a l’espectador, és pitjor que el resultant de la simple fotografia i fins i tot estic per dir que el practicat amb la seva habilitat pictòrica mostrada en l’acrílic que complerta la mostra.

 Es centra  LLoveras en la reproducció de detalls de l’escorça dels centenaris i espectaculars eucaliptus del Parc Central dels que vol extreure abstraccions de formes i colors en alguns casos més reeixits que en altres però que sols ens deixen amb l’anècdota i no traspuen cap mena d’emoció que és ni més ni menys del que es tracta en una obra d’art.

Amb tot això no volem dir que l’autor vagi per mal camí, en absolut. L’art digital és un camp amplíssim i de futur , el que cal es conèixer molt bé les eines i explotar-les al màxim. Aquest és el repte de Lloveres, l’aprenentatge intens de la tècnica per aconseguir en la propera exposició uns resultats més reeixits que no pas en aquesta ocasió

 

Josep Malgarriga. Exposició de tècniques pictòriques tradicionals

Sala del Casal de l,1 al 24 d’abril de 2022

David Lloveras

Pareidolia eucalíptica

Espai capgròs  del 31 de març al 27d, abril de 2022

 

 


dilluns, d’abril 04, 2022

MIRAR CAP ENDINS. MAYTE VIETA


 


La Fundació Iluro ha realitzat un acord de col·laboració amb la  Fundació Vila Casas que esperem ens permeti gaudir a Mataró d’exposicions importants configurades a través dels vastos fons plàtics dels que gaudeix Vila Casas. Per començar però no s’ha triat una mostra plàstica i sí de fotografia contemporània , amb la signatura de Mayte Vieta.

Mayte Vieta (Blanes, 1971) va estudiar pintura i escultura a l’Escola Massana, i des dels seus inicis va incorporar la fotografia als seus treballs, tècnica que ha estat dominant en els darrers anys. ”L’Utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible”. segons s’explicita en la fitxa tècnica de l’autora en el web de la Vila Casas



A l’exposició que actualment presenta a la Fundació Iluro, amb el títol De “mirar cap endins i obrir els ulls” Vieta ens presenta un seguit de fotografies retroiluminades com és d’habitud en ella, en el que pretén que l’espectador es pregunti si allò que fa d’aquests no llocs de silenci i quietud quelcom que ens sobrepassa i supera? No són aquests paisatges la representació d’un instant que ha deixat de pertànyer-nos-hi per fusionar-se amb l’univers? Segons l’opuscle de mà de l’exposició.



I situats en aquesta paramètrica crec que l’autora no aconsegueix els seus objectius.  Per quina raó?. Per varies, però per dues molt importants. Una, que el públic general de l’Ateneu està molt allunyat de vel·leïtats contemporànies i davant el muntatge de Vieta és queda en la superfície, en la bellesa formal de les fotografies a les que la retro il·luminació dona encara un esteticisme més accentuat. L’altre és l’absència absoluta de cap pista que ens pugui acostar a penetrar en el món de l’autora i ens endinsi en les seves intencions i missatge. I dic cap pista, ja que la parrafada de l’opuscle de mà i el vinil, com és habitual estan escrits en un llenguatge críptic sols entenedor per a experts  en llenguatge contemporani.



Mayte Vieta ja va realitzar una exposició individual a Mataró fa uns quants anys . va ser a la sala de l’Ajuntament, aquella que existia a l’entrar a ma dreta. Va ser pel primer trimestre de 1996, és a dir fa ja 26 anys. En aquelles mostres tríptiques ( tres autors que exposaven individualment però amb un lligam entre ells): Vieta ho va fer amb Eloi Puig I Joana Cera en el conglomerat de “Cambra de Forasters”.



L’escrit del seu catàleg, realitzat per Martí Peran,  deia “la primera temptativa per salvar el present és recordar-lo... Per salvar-lo cal aïllar-lo del temps, segrestar  l’experiència enfora, més enllà del marc, fins i tot de qui en fou protagonista”. 26 anys més tard Vieta  està en la mateixa tessitura i nosaltres també, quedant-nos al marge de les seves disquisicions personals. I com nosaltres, la majoria de visitants.

 

Mayte Vieta

Mirar cap endins i obrir els ulls

Ateneu Fundació Iluro

Del 10 de marçal 29 de maig de 2022


divendres, d’abril 01, 2022

JOAN PARRAMÓN . MICRO & MACROCOSMOS

 


El Museu del Càntir acull l’obra de l’artista barceloní d’arrels aragoneses, Joan Parramón, artista d’ample trajectòria amb estudis aquí i a New York, i amb un ample currículum expositiu. Ara al Museu presenta la seva exposició Macrocosmos & Microcosmos, una mostra que segons ell mateix  explicita és una proposta entorn l'univers, observant, introduint-se des de l'interior, travessant la seva immensitat des de la visió del macrocosmos a la del microcosmos .



 Va ser durant el 2018 que va començar a organitzar el seu treball entorn de Macrocosmos & Microcosmos, primer més orientat a les grans galàxies i després a poc a poc aterrant a la terra i als seus elements, com en aquesta exposició al Museu del Càntir d'Argentona, on destaquen accions sobre el territori com: Rierol de Muntanya i A les entranyes de la Terra, també obres al voltant de l'Arc Iris i un grup de 6 petites obres dedicades a les Fonts d'Argentona, un magnífic patrimoni en aquesta localitat que acull la meva obra.



Per aconseguir tals fites Parramón estructura tot el seu treball en base al color, amb l’ús d’uns colors intensos i contrastats, configurat essencialment per primaris, amb el que conforma diverses formes geomètriques que a l’estil d’un puzle gegantí, o d’un patchwork de bona mida, amb el que va teixint les seves visions peculiars en relació al món exterior que ens envolta.



Tenint en compte que la càrrega filosòfica que vol mostrar penso no arriba ni de bon tros a l’espectador, el resultat dels treballs de Parramón acaben situant-se en el visual i l’estètic en el que aconsegueix unes obres atractives però alhora disperses per la diversitats  de plantejaments formals que ofereixen i que les fa difícils de qualificar.

Cal destacar la tela de grans dimensions que ocupa tota una paret de la sala, en al que ens mostra la imatge d’un univers ple de grans i petits elements que conformen el tot, alhora que les dues peces de gran força cromàtica que omplen de vida , color i calor, tota l’exposició.



Però exposició de Parramon no queda reeixida ja que l’ideari que expressa amb paraules, no té una nítida translació plàstica , en la que un es queda en la façana del color, sense trobar-hi aquells imputs que li permeti penetrar en el mon de l’artista. Una façana això sí destrament traçada a través d’un domini ben escaient de la tècnica i el color, elements que no son suficients per assolir l’emoció que exigeix tota obra d’art.

 

Joan Parramón . Macrocosmos & microcosmos

Museu del Càntir. Argentona

Del 25 de febrer al 18 d,abril