Si varem acabar l'any del blog amb un post relacionat amb una excel.lent notícia com era la del'exposició d'artistes mataronins a Nova York, volem començar l'any amb un article també ben potent.com és el que he publicat a la revista "Fonts" del Cercle d'estudis argentonins Jaume Clavell al respecte dels TAPISSOS DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ D'ARGENTONA
Potser per que els vilatans estan acostumats a la seva muda
presència, els tapissos que honoren i senyoregen el presbiteri de l’església
parroquial de Sant Julià d’Argentona no son valorats com caldria per els
mateixos , essent com son unes obres emblemàtiques de l’art religiós català i que conseqüentment
haurien de ser orgull de la vila. Valgui aquest escrit per posar l’accent en la
vàlua d’aquests tapissos, alhora que per recuperar la seva història , del tot
desconeguda per a gran part dels argentonins
És aquest un escrit sense una base històrica documental
potent , i fonamentat essencialment en el record del que m’explicà el meu pare,
el farmacèutic Pere Pascual Clopés , que va ser un dels principals promotors
dels mateixos. Molt em plauria que aquest escrit motivés a algun historiador
local a capbussar-se en els arxius
parroquials per repassar actes i llibres de comptes per aclarir els punts
obscurs de tota aquesta en part desconeguda història.
Qui és el seu autor?
El seu autor és Josep Grau Garriga ( Sant Cugat del Vallés
1929- Angers , País del Loira 2011).
Grau Garriga és l’artista que va ser capaç de recuperar
l’art del tapís i entroncar-lo de manera vibrant en l’art contemporani. Començà
practicant la pintura, especialitzant-se en pintura mural religiosa fins que
l’any 1956 l'empresari Miquel Samaranch el va a buscar per
revitalitzar l'antiga Casa Aymat de Sant Cugat dedicada a la producció de
catifes i tapissos. Samaranch li dóna la responsabilitat de la direcció
artística de l'empresa en el si de la qual es va organitzar un petit taller de
tapís experimental. Es desplaça a França per conèixer l’obra de Lurçat, mestre
i impulsor de la tapisseria moderna amb qui col·laboraria en el seu taller.
Però mentre Lurçat recolza un tapís de caire medievalista, Grau Garriga el
depassa i supera i l’entronca amb l’avantguarda i la modernitat més absoluta.
Retornat a Catalunya ,
amb els seus deixebles de la casa Aymat posen les bases del que s'ha
denominat l'Escola catalana del Tapís que revolucionà l’art del mateix a nivell
internacional, amb noms com Royo, Raventós, Oromí i tants d’altres.
La seva trajectòria el converteix en un els artistes més
destacats de l’art català de la segona mitat del segle XX, a l’alçada dels noms més coneguts i populars.
Com es va gestar
l’encàrrec del tapissos?
Si hi ha un responsable directe de l’arribada dels tapissos
a la parròquia, aquest no és altre que Mn. Rafel Martí, per un llavors rector
de la mateixa.
Mn Rafel era un home enormement bondadós, d’aparença física
i actuació ideològica molt semblant al llavors papa Joan XXIII. Encara que era
home senzill, afable i molt proper al poble, era un home intel·lectualment molt
preparat , que combregava absolutament amb les teories del Concili Vaticà II
que en aquells moments es celebrava i
que ajuntava la seva religiositat amb un modern sentit social amb els seus feligresos.
Només cal recordar la seva activitat al voltant del Centre
Parroquial, amb l’acolliment al bàsquet femení del CIC ( esport femení als
finals dels 50), la creació de la revista CRIT, el dedicar l’espai del Niu al
jovent o amb fets com que el seu ajudant
era el pare Echarri, salesià traspassat fa un parell d’anys, que va fet tant alta missió social al barri
de la Llàntia de Mataró , que el gegant del barri és la seva figura. O el fet
d’instal·lar una emissora de ràdio parroquial amb activitat en els temps de
quaresma i Nadal.
Religiosament formava
part dels grups de treball del Bisbat en l’harmonització de la Nova Litúrgia
sorgida del Concili. La parròquia d’Argentona va formar part del reduït nombre
de parròquies de Catalunya que van ser les primeres en implementar les
celebracions en llengua vernacle i de cara als fidels.
A més eren habituals les trobades ecumèniques celebrades en
cases particulars d’Argentona , amb la presència del rabí de la sinagoga del
carrera Avenir de Barcelona i amb diferents pastors protestants. Cal recordar
l’existència en aquells difícils temps, d’una església protestant al municipi.
A Mossèn Rafel li va tocar acabar la reconstrucció/
restauració de la parròquia greument
malmesa per la Guerra Civil. Es va establir la data d’inauguració per el 1964
ja que era el 425 aniversari de la consagració de l’església (1539). Des del
començament del projecte, Mn Rafel Martí tenia clar que l’altar major havia de
gaudir d’una obra emblemàtica que fos continuació de l’espectacular retaule
gòtic fet pel napolità Nicolau de Credença amb la col·laboració del rossellonès
Jaume Forner i d’Antoni Rupit i que va ser destruït a la guerra civil I que
aquesta nova obra artística havia de portar l’aire dels nous temps que
defensava el concili.
Per això els vitralls del presbiteri, col·locats abans dels
tapissos, havien abandonat l’estètica i la iconografia tradicional eclesial,
per ser substituís per una vitralls molt més lluminosos, abstractes, amb colors
alegres i comunicatius que responien amb
les seves tonalitats a al·legories dels quatre evangelistes. Uns vitralls que
per la manera de filtrar la llum no entrarien en competència amb la
lluminositat pròpia dels tapissos , ans el contrari , reforçarien la seva
espiritualitat.
Era molt habitual en aquells moments decorar esglésies i
capelles amb pintures al fresc. Aquesta va ser la primera intenció per al presbiteri d’Argentona. Es va tantejar
al mataroní Jordi Arenas però aquest no va acceptar ja que estava
capbussat en el projecte de la Capella
del sagrament de Santa Anna de Mataró i tenia ja l’encàrrec del baptisteri de
la basílica de Santa Maria. Llavors Mn. Rafel Martí va llençar el nom de Grau
Garriga , del que coneixia alguna obra ja que havia realitzat diversos murals
religiosos i per que era un autor més fidel a l’època i que per un llavors
(1962) havia acabat el mural al fresc del santuari de Paretdelgada a la Selva
del Camp després de quatre anys de treball. Un mural que havia merescut encesos
elogis.
Es contactà amb l’artista i acceptà el repte. Però en
realitzar els primers esbossos Grau Garriga que ja volia dedicar-se essencialment
al món del tapís, va fer la proposta de canviar la pintura al fresc per uns
tapissos, conservant l’ideari del projecte.
En aquells moments l’entorn de la parròquia estava conformat
per famílies ben conegudes ( Ponsa, Arenas, Fortí, Espelt, Valls, Pascual...)
algunes amb una mirada neutre davant la renovació conciliar, altres properes a
l’Opus Dei , per un llavors corrent progressista i defensores de la corrent
renovadora conciliar, i d’altres agrupades en els “Cursillos de Cristiandad” ,
anomenats popularment “De Colores” per l’himne que cantaven, de mirada molt més
tradicional i conservadora.
La proposta de Mn Martí d’acceptar els tapissos va provocar
discussions però va ser acceptada en
especial per la part progressista i amb
vehement defensa artística del farmacèutic Pascual que exercia de crític d’art
en la premsa mataronina i que era un gran enamorat del tapís i de Lurçat al que
havia arribat a conèixer personalment i amb el que va mantenir durant un temps
correspondència.
Així es va acceptar la proposta de Grau Garriga i per això
avui llueixen al presbiteri de l’església.
A on i quan es van
realitzar?
La realització va ser en el tallers de M. Samaranch a Sant
Cugat del Vallés i es van dur a terme
entre 1963 i 1966. Son peces realitzades amb la tècnica de l’alt lliç en la que
es munta un ordit de fils verticals i d’aquí el seu nom. Es treballa asseguts a la part de
darrera del que serà el tapís, a excepció de quan es treballa el punt de catifa
(d’alfombra) en que es gira el teler. Els materials emprats son jute, llana i
fil de coure.
Oficialment ( en les fitxes artístiques de les peces) les
mides son iguals per tots ells , de 340cm d’alt per 240 cm d’ample, encara que
visualment el tapís central sembla una mica més gran.
El primer ( central) es va col·locar en el presbiteri a
l’estiu de 1964 i els dos laterals es van col·locar pels volts de la Setmana
Santa de 1966. El projecte comportava dos altres tapissos que ocuparien les
parts exteriors del presbiteri, dedicats al temps d’Advent i al Nadal però per
raons que desconec no es van dur a terme.
Quina és la seva
temàtica i concepte artístic?.
El primer en ser col·locat , fou el tapís central dedicat a
la “Eucaristia”. Era l’estiu de
1964. Correspon a la primera època tapissera de l’autor. Son moments en que
l’artista encara es movia en el tapís pla , fonamentada la base en el cartró,
en una tècnica molt tradicional i lligada al concepte medievalista de Lurçat.
El concepte estilístic es mou en la iconografia tradicional
amb una sèrie d’àngels que eleven i acompanyen a la representació simbòlica de
l’eucaristia i l’entronitzen dominant l’eix de l’altar i de tota l’església.
Presenta una iconografia i simbologia tradicional, encara
que modernitzada en formes i colors, potenciant amb un acurat sentit de
moviment l’elevació de l’eucaristia com a
símbol de l’activitat litúrgica central.
La rebuda d’aquest tapís encara que no va ser entusiàstica
es va viure amb bons ulls en el sentir de modernitat que preconitzava el Concili Vaticà II que estava viu i actiu
en aquells moments.
El segon tapis en arribar va ser el referit a la “Passió” ( pels volts de Setmana Santa
de 1966). És considerat com una peça clau en l’evolució creativa de l’artista.
Abans d’arribar a Argentona havia estat exposat a la II Biennal Internacional
del Tapís de Lausanne amb un èxit absolut, sorprenent als experts per
l’agosarament en la realització i la idea, absolutament novedoses. A pocs mesos
d’haver estat col·locat va ser despenjat per viatjar als EEUU i al Japó per participar
en sengles manifestacions oficials d’art espanyol al costat de destacades obres
dels més importants artistes del país.
Dos son les variacions claus d’aquest tapís en respecte a
l’anterior. Formalment desapareix el sentit de cartró pla i s’aposta per
l’aparició de volum teixit amb el que s’adquireix un sentit tàctil que serà ja eix permanent en la trajectòria
de l’artista mentre que conceptualment s’abandona la figuració per lliurar-se a
una abstracció simbòlica important.
Segons explicà el propi autor i s’explicità en un article
crònica al diari “Mataró” ( 28 de maig
de 1966 ), i signat per el crític d’Art PIC (Pere Pascual i Clopés). La
realització és amb escalats morats i degradacions violetes, tal com correspon
al temps litúrgic quaresmal. El tema central de la passió queda establert amb
els tons vermells del centre de la gran corona d’espines, amb l’afegitó d’un
nucli blanc (símbol de la puresa) i unes taques en la part inferior que
simbolitzen les llagues de Jesús, mentre que la creu del martiri s’endevina en
la part central del tapís.
És aquest un tapis clau en l’evolució artística de Grau
Garriga com ho demostra Arnau Puig en la monografia antològica dedicada a
l’autor i publicada per Edicions Polígrafa presentant la foto del mateix a tota
pàgina com sols fa amb les peces més representatives de la trajectòria de
l’artista.
El tercer i últim tapis ,que arribà conjuntament amb el de
la Passió, té com a títol “Resurrecció” i
si bé formalment i tècnicament manté unitat compositiva amb la seva parella, en
el camp conceptual accentua la seva aposta per l’abstracció amb una simbologia
molt més críptica i poc visible a simple vista . El tapís parteix d’una base en
morats (temps de passió) per elevar-se amb tons i vectorials vermells cap al
gran cercle central igualitari , en referència a la Santíssima Trinitat, amb un faç blanquinós
que senyala la llum que Déu atorga als homes i una llàgrima que per alguns és
referència a la vinguda de l’Esperit
Sant i per altres és un símbol que
s’entronca amb el ying però sense el seu complementari/ oposat del yang, en el
sentit de que front a Déu no hi ha complementari possible.
La rebuda més o menys positiva del tapis de l’eucaristia va
esdevenir rebuig frontal davant els dos nous tapissos. La incògnita filosòfica
que significa tota abstracció i la corresponent obligació de reflexió es
converteix en una ferotge oposició davant els nous inquilins del presbiteri .
Oposició que sols disminueix en part, en veure el reconeixement internacional i
artístic que per arreu obté el tapís de la passió.
Epíleg
Desconec si aquesta falta de consens i la poca acceptació
que van tenir entre els parroquians va ser la causa de la no realització dels
dos tapissos dedicats a Nadal i Advent. O si va ser el propi Grau Garriga , que
ja havia adquirit reconeixement internacional amb obres als museus de Paris, Nova York, Denver, Houston entre
d’altres i a les més importants col·leccions particulars del món, qui es va
tirar enrere, per tenir altres objectius.
El cert però es que el 1969 arribava a Argentona el nou
rector que havia de substituir per jubilació a Mn. Rafel Martí. Era Jaume
Masvidal, capellà de tarannà preconciliar i integrista. Va intentar treure els
tapissos de l’altar, fet que va provocar importants pressions al bisbat per
impedir-ho. Al final aquest va ordenar que els tapissos havien de romandre al
seu lloc i així s’han mantingut fins ara.
En veure insatisfets els seus desitjos, Mn. Masvidal el que
va fer va ser centrar l’altar amb un baldaquí d’estètica montserratina, una
estètica curiosament carrinclona en contraposició a l’acció progressista de
l’abadia. Baldaquí que incloïa un tapís d’escàs nivell artístic en la part
superior. “No voleu tapíssos, doncs dues tasses”, va ser l’expressió que em va
etzibar quan li vaig presentar la meva queixa a l’esmentat baldaquí que encara
es conserva i que mutila del tot la visió complerta dels tapissos, i que hem
d’esperar un dia sigui retirat per gaudir netament i en plenitud d’aquestes
tres joies de l’art, com ho son els tapissos de Grau Garriga de l’església
parroquial de Sant Julià d’Argentona.