dimecres, de gener 30, 2019

NARCÍS COSTA. ESCULTURES




 Seguint amb els nivell de qualitat i eclecticisme que ens ha acostumat aquesta temporada La Destil·leria, en aquests mesos hi exposa l’escultor gironí Narcís Costa i ho fa amb un seguit d’escultures de diversos materials i alhora amb una visió variada d’estilístiques  que van des del realisme i la figuració fisa a un art més conceptual y jo diria que espiritual.







L’exposició que ara presenta Narcís Costa és una exposició que sembla dividida en dos meitats mitjançant una bisectriu que la divideix en dos zones ben diferenciades. Una , fonamentada essencialment en la tècnica que la converteix en el que podríem dir la zona artesana  i una altre absolutament diferent en la que encara que es manté el domini tècnic, aquest no és pas el que marca la peça i en canvi és la crossa imprescindible per a un pensament artístic certament creatiu.



Celebrant-se aquesta mostra en una galeria d’art , el normal és que en el primer espai aparegués l’obra més qualitativa artísticament parlant, deixant per la part del darrere l’apartat més tècnic i menys creatiu. Però els responsables de la destil·leria han estat evangèlics en aquesta ocasió, i com si d’unes bodes de Canaan es tractés, deixen  el vi bo per el final, fet per el que els aconsello començar la visita en aquesta exposició per el fons de la galeria.




Ho dic així ja que en entrar en la galeria veiem un seguit d’obres de fusta que determinen el domini esfereïdor que Narcís Costa té del material, a bo segur ben aprés des de la infantesa amb el bon mestratge del seu pare , fuster d’ofici. Son obres que meravellen en l’habilitat , aquests encaixos, encavalcats, construccions de tota mena, alguns de gran dificultat solucionades  per l’autor amb simplicitat i bellesa. Tot el conjunt és un trompe l’oeil constant, una obra pour epâter les bourgeois , molt decoratives i amb una perfecció inaudita , però llunyanes de l’art en quan no interroguen, no provoquen res més que l’astorament davant la lliçó tècnica esfereïdora que representen.























Altre cosa és la part posterior de la galeria, en la que mantenint el domini tècnic que és evident és consubstancial amb ell, revolta la seva concepció amb un seguit de peces , especialmenten el joc laberíntic del que en podríem dir “conjunt d’escales de Jacob” en una escultura molt més propera a l’escola basca que no pas al aires mediterranis de la seva primera part.








Exposició interesant en la que cal obviar el prodigi tècnica de les obres per intentar aprofundir en la recerca de la veritat artística d’aquest escultor gironí. Si ho fan així a bon segur sortiran ben satisfets de la visita.


dilluns, de gener 28, 2019

MATARÓ - NOVA YORK. REFLEXIONS AL MARGE




Evidentment que estic molt content per la propera experiència de set artistes mataronins a Nova York i em sento molt orgullós de formar-ne part havent escrit el text del catàleg. Crec que és una exposició que pot marcar un abans i un després, no tan sols als artistes ans també a l’art en general de Mataró.

L’Ajuntament ha estat àgil i llest ajuntant-se a la proposta treballada per Bassat als EEUU, i tos els participants hem estat a l’aguait i l’hem feta possible amb la nostra generositat, ja que encara que molts no ho sàpiguen hem cedit el nostre treball a cost zero i el viatge a la ciutat dels gratacels corre a compte de les nostres butxaques. I ho hem fet de gust i de manera il·lusionant. Crec que som uns afortunats per ser protagonistes de tan gran experiència.

Però aquesta generositat hauria de ser compensada amb un gir a l’activitat de Cultura amb la plàstica. I m’he d’explicar. Encara que sigui difícil de creure , fora d’exposicions d’homenatge , la darrera exposició d’un artista plàstic a can Palauet va ser el 2003, és a dir fa setze temporades. Si mirem al Museu, la xifra va encara més enllà en el temps. A ca l’Arenas, l’actual exposició de Rosa Codina Esteve és la primera d’un artista viu feta amb cara i ulls.

Tots estarem d’acord que els artistes que viatgen a Nova York, formen part del top de l’art local. Ara sol cal preguntar-nos quan fa que no han fet una exposició a Mataró, que hagi superat les mancances dels petits espais expositius locals. Quedareu sorpresos.

Rosa Codina Esteve està exposant actualment, y amb una magnífica mostra a Ca L’Arenas. Havent arribat a la setantena  han sigut escassíssimes les seves exposicions a Mataró i és una perfecta desconeguda fora dels artferits locals.
Josep M. Codina fa vint anys ( 1998) que va exposar a can Palauet i 10 que ho va fer a l’Ateneu (2008). Perecoll  , encara ho feia abans. Exposava  a Can Palauet el 1997, mentre que ho feia al Ateneu el 2006. Jordi Prat no ha exposat en un espai municipal important mai i la seva presència a l’Ateneu es remunta al 2004.Marc Prat sols ha exposat a l’espai F i va ser en el més que llunyà 2003.Josep Serra mai ha fet exposició ne un espai públic de Mataró i va celebrar els seus 30 anys de pintura a l’Ateneu (2012). Finalment Ramon Manent ha exposat fotos de les Santes i d’encàrrecs de llibres o indrets però jo diria que mai ha fet una exposició de fotografia artística a Mataró, com si va fer al Monjo i a l’Aixernador d’Argentona.

És cert que han pogut fer petits tastets en els pocs espais expositius que hi ha a la ciutat, però si han volgut fer una exposició amb cara i ulls, tots han hagut de marxar a fora , - cosa que està molt bé i es desitjable-, però també es cert que de tant en tant a tot artista  li agrada tornar a casa i poder presentar la seva evolució, i que els ciutadans tenen tot el dret de poder gaudir de l’art dels grans artistes locals.

El viatge a Nova York de l’art mataroní hauria de servir per ser l’iniciador d’una nova dinàmica oficial envers la plàstica. Gestar i gestionar exposicions col·lectives d’artistes mataronins i passejar-los per el país i per tot l’estat , recuperar els espais expositius centrals (Can Palauet i Museu) per a la plàstica i trencar definitivament aquest monopoli del mal anomenat art contemporani, i valorar correctament el fer dels nostres artistes i dels que els van precedir establint una pinacoteca local amb presència de tots ells ( Ben a prop, a Llavaneres, tenen l’exemple a imitar)


Si no és així, l’experiència novaiorquesa serà una fita sols a fi d’inventari però serà foc d’encenalls que no servirà per el que ha de ser una aposta veritable, decidida i ferma per els creedors mataronins. Cal tenir-ho molt en compte.


diumenge, de gener 27, 2019

TÓTEM. ART BIPOLAR.- CARLOS GÓMEZ



La sala del Casal acull una curiosa mostra del fer de Carlos Gómez, una obra geomètrica y estructural propera al op-art, no confondre amb el pop-art, però eliminant l’atractiu fonamental del cinestisme i  la mobilitat.´

Gómez juga amb un geometrisme accentuat amb l’ús i abús de petits signes i formes geomètriques, en forma de plantilles,  amb els que confegeix murals que reduplica en el joc del positiu i el negatiu en el que ell defineix com art bipolar, en una aposta per uns pseudo tòtems plans amb els que vol seduir a l’espectador.

Certament el seu treball té una certa gràcia i un petit atractiu en la primera ullada però que cansa en el repetitiu de ser sempre el mateix i que no sembla tenir més interès que el trompe l’oeil de l’espectador i la satisfacció del treball ben fet en una depuració del truc tècnic.

La seva obra no té la gràcia i l’encanteri de certs creadors de caire constructivisme ja que s’estavella en la repetició  d’aquest incansable joc de contraris/complementaris , el que comporta més un treball d’artesania  y manualitats que no pas un fet artístic en tot allò que ha de comportar sempre el món de l’art.  Encara que posats a triar molt més interessant el seu treball gràfic que no pas el pictòric.

La fredor del seu treball que no provoca ni sensacions ni interrogants  la converteix en un freakisme artístic, curiós però alhora inútil i innecessari i converteix del tot intranscendent aquesta exposició


Tótem - Art bipolar . Carlos Gómez

Sala d'exposicions del Casal

del 18 de gener al 10 de febrer  de 2019


dilluns, de gener 21, 2019

RICARD JORDÀ. CRITS I SILENCIS






L’any 2011 s’acompliren 50 anys de l’activitat expositiva de Ricard Jordà. De feia temps que amb la col·laboració d’alguns amics, especialment de Manuel Patricio, que en Ricard preparava una gran antològica. Tenia clar les obres a exposar i estaven totes localitzades i disponibles. També qui havia de realitzar el catàleg i els seus textos. S’havia acordat feia temps que la mostra seria al Museu i en quines dates, però en acostar-se a les mateixes, el personatge més nefast que s’ha mogut per l’art mataroní en els darrers dos cents anys com a mínim, que és Carles Marfà, per un llavors director del Museu de Mataró es tirà enrere.


Exactament el mateix li va succeir a Marta Duran, però mentre aquesta va ser insistent i va aconseguir de Quim Fernández l’antològica que inaugurà el malaurat projecte de “singulars”, en Ricard va ser passota i amb la seva rialleta els hi va dir que us donin.



L’any 2017, potser avergonyida, Cultura li va fer una oferta d’exposició en aquest entorn de Singulars , però va ser una oferta menystenidora i jo diria que insultant. Una oferta per cobrir-se les esquenes ja que sabia amplament que qualsevol artista amb una mínima dignitat sols podia tenir una resposta que era la negativa. Jordà apostant, com sempre, per la dignitat va deixar a Cultura en la pocavergonyeria i va acabar amb una frase solemne: Vosaltres us ho perdeu.


D’ençà aquest moment i sabedor que si mai té una antològica serà post mortem, - coneix perfectament l’odi i rancúnia de les mestresses de Cultura-, va decidir fer una retrospectiva a capítols amb la que anar acomiadant-se de tots els seus seguidors, amics i coneguts, que son majoria en l’art mataroní. I aquí el veiem exposant escultures a l’espai capgròs, fent una bona mirada al passat a Can Caralt, el Museu Arxiu de Llavaneres , o complint el somni d’exposar amb els seus fills a La destil·leria. I ara amb la mostra “Crits i silencis” fent ullada puntual, però alhora complexa i descriptiva de la seva trajectòria a la sala del Museu del Càntir d’Argentona.





Aquest sentit de retrospectiva aqueda clara quan l’exposició comença amb un bodegó de l’any 1961 i de la seva primera exposició al Museu. Una peça que dedica en homenatge a l’argentoni Josep Tur que va ser el seu inductor i catalitzador a l’activitat pictòrica. Una peça de Museu, absolutament desconeguda de tots.


Ja a la sala, Jordà presenta escultures i muntatges escultòrics plans, tots ells plens de sensibilitat , crítica i ironia, al costat d’una adaptació ajustada i mil·limètrica a l’espai, del gran mural que realitzà per l’expo de La destil·leria. Tot en aquesta actual línia volumètrica de realització del seu ideari plàstic, després de les dificultats productives en el que pertoca al preciosisme  tècnic que li provoca una malaltia ocular.



Al seu costat ens trobem amb tres peces de grans dimensions i diverses èpoques en les que plasma la continuïtat del seu etern missatge crític envers la societat , el poder i els estaments dominants. Peces acompanyades per dues de les seves finestres , veritable mix creatius amb la barreja d’elements quotidians amb la seva pintura , amb les que accentua la seva direccionalitat i alhora proximitat del seu llenguatge.




Tot en una compacta exposició plena dels crits i silencis habitual en l’autor. Un artista que ha cregut sempre en l’art com element de denúncia i que sempre ha preferit ser esclau de les seves paraules que no pas dels seus silencis.
Una exposició que aconsellem amb plaer però que sempre ens retrotrau a la tristor de la merescuda antològica que l’oficialitat eterna i menystenidorament li nega sempre.

Ricard Jordà. "crits i silencis"
Museu del Càntir. Argentona
de l,11 de gener al 24 de febrer de 2019


dimarts, de gener 15, 2019

L’ART IRREDUCTIBLE





 Hi ha exposicions que malgrat la seva durada esdevenen en certa manera invisibles. És curiós que fa una trentena d’anys les exposicions tenien una durada de dues a tres setmanes i tan sols alguna de molt especial tenia una durada superior que depassava en poc al mes. El cert és que era el temps suficient com per rebre visita d’aquells interessats.

Amb el pas dels anys , ha augmentat la durada de les expos i encara moltes queden curtes i hi ha visitants sorpresos per el seu tancament. Certament ara hi ha una diversitat cultural molt superior a la de temps enrere i per tant es podria precisar d’un període superior, però jo segueixo pensant que es millor la diversitat que aquestes llarguíssimes exposicions que per exemple a Mataró, s’allarguen més enllà del trimestre i que fa que després de la fogarada inaugural, el desert campi per les seves sales.



També cal considerar , i en aquest cas ens volem referir a la nostre ciutat, la desaparició de l’art com a fenomen cultural. Amb una absència de publicitat absoluta , una informació en mitjans que sols significa una petita nota informativa abans de la inauguració, sense cap comentari  a posteriori, de cap mena, sense imatges a la tele local, excepte les oficials i preocupats més per que hi apareguin les autoritats que no pas per l’obra exposada, amb els artistes amagats  i silenciosos,... Tot conflueix per que l’art i les exposicions esdevinguin missing en el context cultural mataroní.

Així per exemple ha passat desapercebuda la grandiosa exposició de la col·lecció Bassat que fins aquest cap de setmana es pot visitar a la nau Gaudí a l’entorn de l’art Irreductible.

Tal com ens indica perfectament la Fundació Setba: ““L’Art irreductible” aborda un dels fenòmens artístics més rellevants de l’art del segle xx i la seva evolució fins a l’actualitat: l’art brut.



En la dècada dels quaranta s’encunya l’etiqueta art brut per denominar les creacions artístiques realitzades en àmbits al marge de la normalitat social, tals com centres psiquiàtrics, presons o espais d’aïllament. Aquestes produccions artístiques que germinaven fora del sistema de l’art les realitzaven persones sense consciència de ser artistes, persones guiades només per la pura necessitat de crear.
Tanmateix, l’etiqueta art brut va començar al llarg del segle xx a incorporar noves subcategories, a ser revisada, apropiada i reanomenada outsider art. Així, avui dia s’ha convertit en una amalgama confusa de termes, en un miratge col·lectiu format per intuïcions sobre allò que significa ser brut o outsider. Actualment, l’art brut i les seves mutacions configuren un ventall que pot incloure un nombre enorme de pràctiques artístiques.



“L’Art irreductible” indaga en les entranyes d’aquest gran miratge contemporani i, alhora, subratlla l’origen de l’art brut en l’àmbit de la malaltia mental. Com a resultat, es fa patent que aquesta genealogia d’expressions artístiques radicals i honestes que han intentat ser reduïdes sota diverses terminologies és en realitat irreductible per dues raons: perquè sorgeixen de la necessitat irrefrenable de crear sota qualsevol condició, però també perquè encarnen l’essència pura de la singularitat i són, per tant, irreductibles a qualsevol etiqueta”



En aquest entorn conceptual hem pogut gaudir de deus mostres diferenciades com ha estat la de la Presó Model i la de la Nau Gaudí. A la Model  s’explora la creació asilar, amb material gràfic i documentació històrica de dues institucions: la presó Model i el Frenopàtic de les Corts i les col·leccions mèdiques, amb obres de pacients dels Doctors Obiols i Sarró; i la malaltia mental avui, amb peces de la col·lecció Sant Pere Claver. L’exposició compta també amb la presentació de l’escultura participativa Mil caps, ideada pel creador Marcel·lí Antúnez i realitzada per un col·lectiu de persones que conviuen amb trastorns mentals de l’Hospital de Mataró, AlterArte, el Centre d’Higiene Mental de les Corts, i alumnes de batxillerat de diversos centres de Mataró.




L’exposició de la Nau Gaudí realitzada amb obres de la Col·leció bassat s’estructura en cinc grans conceptes genèrics: Espontaneïtat, primitivisme, necessitat, visions i singularitats. Cinc contenidors perfectament desplegats amb les visions d’excel·lents obres de la Col·lecció Bassat amb el protagonisme de Brotat, Eleazar, Miró, un espectacular retrat de Barceló, una espletada sèrie de treballs de Manuel Molí, així com obres destacades  de Victor Mira o Josep Uclés. O un impagable sèrie d’autoretrats de Jaume Casanovas. Tot en aquesta repassada de les entranyes més profundes del pensament humà, brollades a la llum per obra i gràcia de l’art més pur i sincer.

Tot en una sensacional exposició de la que avui reincidim en el comentari , aconsellant la vista a tots aquells que no l’han tinguda present. Està viva fins el proper diumenge. I és d’obligada visita.



dissabte, de gener 12, 2019

ANNA TORRALBA.- PERSONATGES DE COLORS


Que Anna Torralba és una excel·lent il·lustradora queda ben clar amb la seva trajectòria, i per qui no la ubiqui, sols cal recordar el seu excel·lent treball en el conte de Santes de Capgròs i amb les il·lustracions que omplien la revista especial de Santes.



Ha de quedar peròben clar que la il·lustració per definició és un mitjà de comunicació que, mitjançant una imatge o una col·lecció d’imatges, ajuda a fer entenedor un missatge. L’art és quelcom de diferent ja que la seva funció no és la d’ajudar a fer entenedor un missatge, ans sí ser generador per si mateix del missatge.

Per això quan Torralba surt del paper i es llença a la plàstica amb reproducció sobre llenç el resultat esdevé esfereïdorament pobre ja que ni actua amb el concepte precís , ni empra les eines tècniques necessàries per aconseguir uns bons resultats. L'obra no ha de ser simplement simpàtica ha d'anar més enllà i provocar la refelxió que a bon segur provoca el text en el cas de la il·lustració.

En una mirada llunyana certament existeix en algunes de les peces exposades a l’espai capgròs l’estímul d’una certa atracció, però en les distancies curtes s’escrostona tot per les circumstàncies abans esmentades.



Queda clar que Torralba treballa exactament igual al voltant d’una il·lustració literària  que quan vol crear una obra pictòrica i aquí rau el gran error, del que crec no n’és gens conscient. Cal doncs si vol avançar per aquest verals pictòrics un replantejament total, en el conceptual i molt especialment en el tècnic, actualment enormement pobre, i a partir d’uns nous plantejaments gestar una nova mirada que forçosament ha de ser complementaria però diferent, a la que té com a il·lustradora.




Decebedora exposició aquesta d’Anna Torralba a l’espai capgròs, absolutament en dissonància amb la seva vàlua com a il·lustradora.

dijous, de gener 10, 2019

“FRUITS I FLORS”. LITA PALOMERA







La sala del Casal, regida per la Sant Lluc, té certament una funció social que no és altre que la de proporcionar un espai digne per poder expressar els neguits artístics a aquells afeccionats que ho desitgin. Per això la mirada crítica a les seves exposicions ha de tenir un biaix diferent a la que fem a aquelles que es realitzen a una sala més habitual, sigui del nivell que sigui.

En aquesta bisectriu d’anys entre 2018 i 2019 ocupa la sala Lita Palomera , una artista debutant que  a primera vista té al menys el desig d’aportar una pintura fresca, defugint de l’habitual figurativisme carrincló de tants debutants. Però és evident que encara li queda una bona maduració com per presentar-se decorosament al públic.

Un dels grans problemes dels autors debutants està en la pressa en que tenen per exposar quan un repòs pertinent , una petita criança en taller,els hi aniria molt bé. Palomera no és una excepció. En la presentació l'autora explicava que en principi volia omplir l’espai expositiu amb quadres de girasols com els que presenta, però en anar treballant van sorgir altre opcions que al final van acabar imposant-se. Ha i hem estat de sort. Els seus girasols son absolutament infumables i el pitjor de tot l’exposat, el que indica que en el temps de preparar l’exposició, l’artista ha millorat i molt, el que ens fa pensar que una maduració de taller encara més llarga l’hauria beneficiat enormement.




 És en aquesta millora en la que l’artista s’ha de recolzar per seguir aprofundint en aquesta pintura plana , cromàtica, jove i alegre que desprèn espurnes de  vitalitat .Cal defugir del fàcil i apostar més per una innovació més agosarada i deixar de banda la resta, en especial el paisatgisme que li coneixíem que res li aporta ni a ella ni a l’art.

Però alhora cal demanar-li una exigència major en la selecció del treballs, i entendre que no tot el que fa un creador pot ser exposat que hi ha molta cosa que cal arraconar, pintar al damunt o si cal, cremar. Que en aquesta estricta selecció i en el treball més afermat i acurat pot trobar el seu camí d’expressió plàstica , però si no ho fa, el fracàs serà absolut i no assolirà els mínims exigibles per a ser considerada pintora.

Avui per avui Palomera ens ofereix un bri d’esperança alseu  futur ara li toca tan sols a ella confirmar-lo.


dilluns, de gener 07, 2019

ELS TAPISSOS DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ


Si varem acabar l'any del blog amb un post relacionat amb una excel.lent notícia com era la del'exposició d'artistes mataronins a Nova York, volem començar l'any amb un article també ben potent.com és el que he publicat a la revista "Fonts" del Cercle  d'estudis argentonins Jaume Clavell al respecte dels TAPISSOS DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ D'ARGENTONA





Potser per que els vilatans estan acostumats a la seva muda presència, els tapissos que honoren i senyoregen el presbiteri de l’església parroquial de Sant Julià d’Argentona no son valorats com caldria per els mateixos , essent com son unes obres emblemàtiques  de l’art religiós català i que conseqüentment haurien de ser orgull de la vila. Valgui aquest escrit per posar l’accent en la vàlua d’aquests tapissos, alhora que per recuperar la seva història , del tot desconeguda per a gran part dels argentonins

És aquest un escrit sense una base històrica documental potent , i fonamentat essencialment en el record del que m’explicà el meu pare, el farmacèutic Pere Pascual Clopés , que va ser un dels principals promotors dels mateixos. Molt em plauria que aquest escrit motivés a algun historiador local  a capbussar-se en els arxius parroquials per repassar actes i llibres de comptes per aclarir els punts obscurs de tota aquesta en part desconeguda història.


Qui és el seu autor?

El seu autor és Josep Grau Garriga ( Sant Cugat del Vallés 1929- Angers , País del Loira 2011).
Grau Garriga és l’artista que va ser capaç de recuperar l’art del tapís i entroncar-lo de manera vibrant en l’art contemporani. Començà practicant la pintura, especialitzant-se en pintura mural religiosa fins que l’any  1956 l'empresari Miquel Samaranch el va a buscar per revitalitzar l'antiga Casa Aymat de Sant Cugat dedicada a la producció de catifes i tapissos. Samaranch li dóna la responsabilitat de la direcció artística de l'empresa en el si de la qual es va organitzar un petit taller de tapís experimental. Es desplaça a França per conèixer l’obra de Lurçat, mestre i impulsor de la tapisseria moderna amb qui col·laboraria en el seu taller. Però mentre Lurçat recolza un tapís de caire medievalista, Grau Garriga el depassa i supera i l’entronca amb l’avantguarda i la modernitat més absoluta.

Retornat a Catalunya , amb els seus deixebles de la casa Aymat posen les bases del que s'ha denominat l'Escola catalana del Tapís que revolucionà l’art del mateix a nivell internacional, amb noms com Royo, Raventós, Oromí i tants d’altres.

La seva trajectòria el converteix en un els artistes més destacats de l’art català de la segona mitat del segle XX,  a l’alçada dels noms més coneguts i populars.

Com es va gestar l’encàrrec del tapissos?

Si hi ha un responsable directe de l’arribada dels tapissos a la parròquia, aquest no és altre que Mn. Rafel Martí, per un llavors rector de la mateixa.
Mn Rafel era un home enormement bondadós, d’aparença física i actuació ideològica molt semblant al llavors papa Joan XXIII. Encara que era home senzill, afable i molt proper al poble, era un home intel·lectualment molt preparat , que combregava absolutament amb les teories del Concili Vaticà II que en aquells moments es celebrava  i que ajuntava la seva religiositat amb un modern sentit  social amb els seus feligresos.

Només cal recordar la seva activitat al voltant del Centre Parroquial, amb l’acolliment al bàsquet femení del CIC ( esport femení als finals dels 50), la creació de la revista CRIT, el dedicar l’espai del Niu al jovent o amb  fets com que el seu ajudant era el pare Echarri, salesià traspassat fa un parell d’anys,  que va fet tant alta missió social al barri de la Llàntia de Mataró , que el gegant del barri és la seva figura. O el fet d’instal·lar una emissora de ràdio parroquial amb activitat en els temps de quaresma i Nadal.

Religiosament  formava part dels grups de treball del Bisbat en l’harmonització de la Nova Litúrgia sorgida del Concili. La parròquia d’Argentona va formar part del reduït nombre de parròquies de Catalunya que van ser les primeres en implementar les celebracions en llengua vernacle i de cara als fidels.

A més eren habituals les trobades ecumèniques celebrades en cases particulars d’Argentona , amb la presència del rabí de la sinagoga del carrera Avenir de Barcelona i amb diferents pastors protestants. Cal recordar l’existència en aquells difícils temps, d’una església protestant al municipi.

A Mossèn Rafel li va tocar acabar la reconstrucció/ restauració de la parròquia  greument malmesa per la Guerra Civil. Es va establir la data d’inauguració per el 1964 ja que era el 425 aniversari de la consagració de l’església (1539). Des del començament del projecte, Mn Rafel Martí tenia clar que l’altar major havia de gaudir d’una obra emblemàtica que fos continuació de l’espectacular retaule gòtic fet pel napolità Nicolau de Credença amb la col·laboració del rossellonès Jaume Forner i d’Antoni Rupit i que va ser destruït a la guerra civil I que aquesta nova obra artística havia de portar l’aire dels nous temps que defensava el concili.

Per això els vitralls del presbiteri, col·locats abans dels tapissos, havien abandonat l’estètica i la iconografia tradicional eclesial, per ser substituís per una vitralls molt més lluminosos, abstractes, amb colors alegres i comunicatius  que responien amb les seves tonalitats a al·legories dels quatre evangelistes. Uns vitralls que per la manera de filtrar la llum no entrarien en competència amb la lluminositat pròpia dels tapissos , ans el contrari , reforçarien la seva espiritualitat.

Era molt habitual en aquells moments decorar esglésies i capelles amb pintures al fresc. Aquesta va ser la primera intenció  per al presbiteri d’Argentona. Es va tantejar al mataroní Jordi Arenas però aquest no va acceptar ja que estava capbussat  en el projecte de la Capella del sagrament de Santa Anna de Mataró i tenia ja l’encàrrec del baptisteri de la basílica de Santa Maria. Llavors Mn. Rafel Martí va llençar el nom de Grau Garriga , del que coneixia alguna obra ja que havia realitzat diversos murals religiosos i per que era un autor més fidel a l’època i que per un llavors (1962) havia acabat el mural al fresc del santuari de Paretdelgada a la Selva del Camp després de quatre anys de treball. Un mural que havia merescut encesos elogis.

Es contactà amb l’artista i acceptà el repte. Però en realitzar els primers esbossos Grau Garriga que ja volia dedicar-se essencialment al món del tapís, va fer la proposta de canviar la pintura al fresc per uns tapissos, conservant l’ideari del projecte.

En aquells moments l’entorn de la parròquia estava conformat per famílies ben conegudes ( Ponsa, Arenas, Fortí, Espelt, Valls, Pascual...) algunes amb una mirada neutre davant la renovació conciliar, altres properes a l’Opus Dei , per un llavors corrent progressista i defensores de la corrent renovadora conciliar, i d’altres agrupades en els “Cursillos de Cristiandad” , anomenats popularment “De Colores” per l’himne que cantaven, de mirada molt més tradicional i conservadora.

La proposta de Mn Martí d’acceptar els tapissos va provocar discussions però va  ser acceptada en especial  per la part progressista i amb vehement defensa artística del farmacèutic Pascual que exercia de crític d’art en la premsa mataronina i que era un gran enamorat del tapís i de Lurçat al que havia arribat a conèixer personalment i amb el que va mantenir durant un temps correspondència.

Així es va acceptar la proposta de Grau Garriga i per això avui llueixen al presbiteri de l’església.


A on i quan es van realitzar?

La realització va ser en el tallers de M. Samaranch a Sant Cugat del Vallés  i es van dur a terme entre 1963 i 1966. Son peces realitzades amb la tècnica de l’alt lliç en la que es munta un ordit de fils verticals i d’aquí el seu nom. Es treballa asseguts a la part de darrera del que serà el tapís, a excepció de quan es treballa el punt de catifa (d’alfombra) en que es gira el teler. Els materials emprats son jute, llana i fil de coure.

Oficialment ( en les fitxes artístiques de les peces) les mides  son iguals per tots ells ,  de 340cm d’alt per 240 cm d’ample, encara que visualment el tapís central sembla una mica més gran.

El primer ( central) es va col·locar en el presbiteri a l’estiu de 1964 i els dos laterals es van col·locar pels volts de la Setmana Santa de 1966. El projecte comportava dos altres tapissos que ocuparien les parts exteriors del presbiteri, dedicats al temps d’Advent i al Nadal però per raons que desconec no es van dur a terme.


Quina és la seva temàtica i concepte artístic?.

El primer en ser col·locat , fou el tapís central dedicat a la “Eucaristia”. Era l’estiu de 1964. Correspon a la primera època tapissera de l’autor. Son moments en que l’artista encara es movia en el tapís pla , fonamentada la base en el cartró, en una tècnica molt tradicional i lligada al concepte medievalista de Lurçat.

El concepte estilístic es mou en la iconografia tradicional amb una sèrie d’àngels que eleven i acompanyen a la representació simbòlica de l’eucaristia i l’entronitzen dominant l’eix de l’altar i de tota l’església.

Presenta una iconografia i simbologia tradicional, encara que modernitzada en formes i colors, potenciant amb un acurat sentit de moviment l’elevació de l’eucaristia com a  símbol de l’activitat litúrgica central.

La rebuda d’aquest tapís encara que no va ser entusiàstica es va viure amb bons ulls en el sentir de modernitat que preconitzava  el Concili Vaticà II que estava viu i actiu en aquells moments.

El segon tapis en arribar va ser el referit a la “Passió” ( pels volts de Setmana Santa de 1966). És considerat com una peça clau en l’evolució creativa de l’artista. Abans d’arribar a Argentona havia estat exposat a la II Biennal Internacional del Tapís de Lausanne amb un èxit absolut, sorprenent als experts per l’agosarament en la realització i la idea, absolutament novedoses. A pocs mesos d’haver estat col·locat va ser despenjat per viatjar als EEUU i al Japó per participar en sengles manifestacions oficials d’art espanyol al costat de destacades obres dels més importants artistes del país.

Dos son les variacions claus d’aquest tapís en respecte a l’anterior. Formalment desapareix el sentit de cartró pla i s’aposta per l’aparició de volum teixit amb el que s’adquireix un sentit tàctil  que serà ja eix permanent en la trajectòria de l’artista mentre que conceptualment s’abandona la figuració per lliurar-se a una abstracció simbòlica important.

Segons explicà el propi autor i s’explicità en un article crònica al diari “Mataró”  ( 28 de maig de 1966 ), i signat per el crític d’Art PIC (Pere Pascual i Clopés). La realització és amb escalats morats i degradacions violetes, tal com correspon al temps litúrgic quaresmal. El tema central de la passió queda establert amb els tons vermells del centre de la gran corona d’espines, amb l’afegitó d’un nucli blanc (símbol de la puresa) i unes taques en la part inferior que simbolitzen les llagues de Jesús, mentre que la creu del martiri s’endevina en la part central del tapís.

És aquest un tapis clau en l’evolució artística de Grau Garriga com ho demostra Arnau Puig en la monografia antològica dedicada a l’autor i publicada per Edicions Polígrafa presentant la foto del mateix a tota pàgina com sols fa amb les peces més representatives de la trajectòria de l’artista.

El tercer i últim tapis ,que arribà conjuntament amb el de la Passió, té com a títol “Resurrecció” i si bé formalment i tècnicament manté unitat compositiva amb la seva parella, en el camp conceptual accentua la seva aposta per l’abstracció amb una simbologia molt més críptica i poc visible a simple vista . El tapís parteix d’una base en morats (temps de passió) per elevar-se amb tons i vectorials vermells cap al gran cercle central igualitari , en referència a  la Santíssima Trinitat, amb un faç blanquinós que senyala la llum que Déu atorga als homes i una llàgrima que per alguns és referència  a la vinguda de l’Esperit Sant  i per altres és un símbol que s’entronca amb el ying però sense el seu complementari/ oposat del yang, en el sentit de que front a Déu no hi ha complementari  possible.

La rebuda més o menys positiva del tapis de l’eucaristia va esdevenir rebuig frontal davant els dos nous tapissos. La incògnita filosòfica que significa tota abstracció i la corresponent obligació de reflexió es converteix en una ferotge oposició davant els nous inquilins del presbiteri . Oposició que sols disminueix en part, en veure el reconeixement internacional i artístic que per arreu obté el tapís de la passió.

Epíleg
Desconec si aquesta falta de consens i la poca acceptació que van tenir entre els parroquians va ser la causa de la no realització dels dos tapissos dedicats a Nadal i Advent. O si va ser el propi Grau Garriga , que ja havia adquirit reconeixement internacional amb  obres als museus  de Paris, Nova York, Denver, Houston entre d’altres i a les més importants col·leccions particulars del món, qui es va tirar enrere, per tenir altres objectius.

El cert però es que el 1969 arribava a Argentona el nou rector que havia de substituir per jubilació a Mn. Rafel Martí. Era Jaume Masvidal, capellà de tarannà preconciliar i integrista. Va intentar treure els tapissos de l’altar, fet que va provocar importants pressions al bisbat per impedir-ho. Al final aquest va ordenar que els tapissos havien de romandre al seu lloc i així s’han mantingut fins ara.

En veure insatisfets els seus desitjos, Mn. Masvidal el que va fer va ser centrar l’altar amb un baldaquí d’estètica montserratina, una estètica curiosament carrinclona en contraposició a l’acció progressista de l’abadia. Baldaquí que incloïa un tapís d’escàs nivell artístic en la part superior. “No voleu tapíssos, doncs dues tasses”, va ser l’expressió que em va etzibar quan li vaig presentar la meva queixa a l’esmentat baldaquí que encara es conserva i que mutila del tot la visió complerta dels tapissos, i que hem d’esperar un dia sigui retirat per gaudir netament i en plenitud d’aquestes tres joies de l’art, com ho son els tapissos de Grau Garriga de l’església parroquial de Sant Julià d’Argentona.