L’any 2011 s’acompliren 50 anys de l’activitat expositiva de
Ricard Jordà. De feia temps que amb la col·laboració d’alguns amics, especialment
de Manuel Patricio, que en Ricard preparava una gran antològica. Tenia clar les
obres a exposar i estaven totes localitzades i disponibles. També qui havia de
realitzar el catàleg i els seus textos. S’havia acordat feia temps que la
mostra seria al Museu i en quines dates, però en acostar-se a les mateixes, el
personatge més nefast que s’ha mogut per l’art mataroní en els darrers dos
cents anys com a mínim, que és Carles Marfà, per un llavors director del Museu
de Mataró es tirà enrere.
Exactament el mateix li va succeir a Marta Duran, però mentre
aquesta va ser insistent i va aconseguir de Quim Fernández l’antològica que inaugurà
el malaurat projecte de “singulars”, en Ricard va ser passota i amb la seva
rialleta els hi va dir que us donin.
L’any 2017, potser avergonyida, Cultura li va fer una oferta
d’exposició en aquest entorn de Singulars , però va ser una oferta
menystenidora i jo diria que insultant. Una oferta per cobrir-se les esquenes
ja que sabia amplament que qualsevol artista amb una mínima dignitat sols podia
tenir una resposta que era la negativa. Jordà apostant, com sempre, per la dignitat
va deixar a Cultura en la pocavergonyeria i va acabar amb una frase solemne:
Vosaltres us ho perdeu.
D’ençà aquest moment i sabedor que si mai té una antològica
serà post mortem, - coneix perfectament l’odi i rancúnia de les mestresses de
Cultura-, va decidir fer una retrospectiva a capítols amb la que anar acomiadant-se
de tots els seus seguidors, amics i coneguts, que son majoria en l’art mataroní.
I aquí el veiem exposant escultures a l’espai capgròs, fent una bona mirada al
passat a Can Caralt, el Museu Arxiu de Llavaneres , o complint el somni d’exposar
amb els seus fills a La destil·leria. I ara amb la mostra “Crits i silencis”
fent ullada puntual, però alhora complexa i descriptiva de la seva trajectòria
a la sala del Museu del Càntir d’Argentona.
Aquest sentit de retrospectiva aqueda clara quan l’exposició
comença amb un bodegó de l’any 1961 i de la seva primera exposició al Museu.
Una peça que dedica en homenatge a l’argentoni Josep Tur que va ser el seu
inductor i catalitzador a l’activitat pictòrica. Una peça de Museu,
absolutament desconeguda de tots.
Ja a la sala, Jordà presenta escultures i muntatges
escultòrics plans, tots ells plens de sensibilitat , crítica i ironia, al
costat d’una adaptació ajustada i mil·limètrica a l’espai, del gran mural que
realitzà per l’expo de La destil·leria. Tot en aquesta actual línia volumètrica
de realització del seu ideari plàstic, després de les dificultats productives
en el que pertoca al preciosisme tècnic
que li provoca una malaltia ocular.
Al seu costat ens trobem amb tres peces de grans dimensions i
diverses èpoques en les que plasma la continuïtat del seu etern missatge crític
envers la societat , el poder i els estaments dominants. Peces acompanyades per
dues de les seves finestres , veritable mix creatius amb la barreja d’elements
quotidians amb la seva pintura , amb les que accentua la seva direccionalitat i
alhora proximitat del seu llenguatge.
Tot en una compacta exposició plena dels crits i silencis
habitual en l’autor. Un artista que ha cregut sempre en l’art com element de denúncia
i que sempre ha preferit ser esclau de les seves paraules que no pas dels seus
silencis.
Una exposició que aconsellem amb plaer però que sempre ens retrotrau
a la tristor de la merescuda antològica que l’oficialitat eterna i menystenidorament
li nega sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada