ASHES. SEVERINE GAGNIEU / MARC PRAT

La Destil·leria aplega en aquesta nova exposició el diàleg entre les fotografies de Severine Gaigneau i l’artista Marc Prat al voltant de les ashes i els shadus.

 Ambdós artistes varen coincidir en el temps, però sense trobar-se , en un viatge a la India , cadascun a al recerca  d’una món i una espiritualitat que tenia per a ells un pols d’atracció immens. Curiosament la coincidència també va existir envers la fixació per un grup de personatges (els shadus) i la seva forma externa d’espiritualitat. Allà Severine va realitzar les seves fotografies , mentre que en Marc iniciava el seu caminar per el món de les màscares, que de manera recurrent no ha abandonat fins ara mateix.

Els shadu  traduïble aquí per "home bo", és en l'hinduisme aquell que ha renunciat a tots els vincles que l'uneixen a l'àmbit terrenal per a consagrar-se a la recerca de l'alliberament espiritual. Així esdevenen ascetes i es converteixen en monjos errants, dedicant-se a la meditació i la contemplació, i menjant el que la gent els dona. Ser sadhu és la quarta fase de la vida després d'haver estudiat, haver estat pare i haver estat pelegrí.

Les Ashes son les cendres sagrades que tenen un paper important en molts rituals de l’hinduisme. Estan fetes de fusta seca cremada, fem de vaca cremada o fins i tot recollits dels cossos incinerats. Després de la consagració, les cendres s’utilitzen com a marques al front o en altres parts del cos. Es creu que proporcionen protecció i ajuda en el camí cap a la il·luminació.

Els dos autors s’enfronten doncs , amb la seva diversitat tècnica a uns personatges  enormement atractius tant en l’exterior formal, com per el seu interior espiritual. Severine tal com pertoca a la fotografia apunta a l’exterior, mentre que Marc intenta interioritzar més els personatges, sense abandonar , cap dels dos i en cap cas, la part més residual a la seva opció.

Així s’estructura una mostra reduïda però d’una intensitat brutal amb unes obres aclaparadores que veritablement cauen al damunt dels espectadors , abduïts per la seva força, en la que ambdós components del diàleg es retro alimenten generant veritables turbulències comunicatives que no poden deixar a ningú indiferent.

Les fotografies de Severine , de gran mida, encongeixen l’ànima per la potència dels detalls, el gest del retratat i la força total que desprenen, mentre que les pintures de Marc, més poètiques en la realització ofereixen un contrapunt més visceral i interioritzat del sentit espiritual d’aquest personatges.

Una exposició esplèndida , aquesta que arriba ara a La destil·leria després d’haver estat exposada a Maastrich, el passat mes de Juliol, i que mereix sens dubte una acurada i detinguda visita.

Felicitats.

ASHES. Severine Gagnieu i Marc Prat

La destil·leria

del 23 d'octubre al 23 de Novembre de 2021

JOSEP Mª GOMIS. ENTRE L’ACADEMICISME I LA TRANSGRESSIÓ.

 

Amb Josep Mª Gomis en una presentació a l'espai capgròs

Josep Mª Gomis era d’aquells autors silents que treballaven amorosament en la quietud de l’estudi i deixaven anar , de mica en mica, les seves troballes per que com pluja fina sadollessin la sensibilitat de qui les gaudia.

Entenedor de que sols amb la nuesa íntima es podia assolir la plena comunicació sensitiva, somni de tot creador, cada obra seva era reflex d’una de les cares de la seva polièdrica personalitat: Conceptual i avantguardista en les seves experiències iniciàtiques; Espiritual en les figures religioses; Sensual en el tracte de la figura femenina; Seriós i perfeccionista en les obres més academicistes; Juganer i somiador en treballs de caire més simbòlic o surrealista; Irònic, cínic i rebel, en les juguesques artístiques de múltiples lectures.  Un ample ventall obert a totes les interpretacions.

I sempre, sempre, amb una total perfecció tècnica. Estimava l’ofici i es dedicava amb paroxisme a perfeccionar-lo. Acostumava a dir: Desconfia de l’escultor que no dibuixa. Un concepte que practicà amb el resultat de milers d’apunts i dibuixos que omplien les carpetes del seu estudi i del que avui en podem gaudir en un variat mostrari.

Fa poc més de dos anys que Gomis preparava curosament una exposició per aquest espai. De títol “La història d’una escultura”, una exposició didàctica que pretenia ser un cant a l’art i a l’ofici d’escultor. La pandèmia i la maleïda malaltia que se l’endugué, van impedir convertir-la en realitat.

Avui, vista la impossibilitat de refer aquell ideari, aquesta exposició de reconeixement i homenatge , intenta traslladar l’esperit del seu estudi, el lloc on se sabia més realitzat i alhora se sentia feliç, amb un recull de la seva diversitat tècnica, temàtica i conceptual, alhora que de la seva riquesa creativa. 

Que la mateixa serveixi per descobrir o recuperar , segons els casos, el treball d’un gran artista, massa desconegut, que movent-se entre l’academicisme i la transgressió ens va ensenyar a gaudir de les seves més íntimes emocions i somnis, que eren i son alhora els nostres.

Pere Pascual, crític d’art

Escrit per el díptic de l'exposició en record a Josep Mª Gomis que s'inaugurarà aquest diumenge a les 12 del migdia al Museu Monjo de Vilassar i que tindré l'honor de fer-ne la presentació.

FRANCESC BAS. RATLLATS

 

La sala del col·legi d’Aparelladors presenta en aquest mes una exposició tan interesant i de qualitat com a l’hora inhabitual, ja que es tracta d’exposar un variat mostrari de la capacitat creativa gràfica de Francesc Bas, pintor i grafista mataroní que va morir fa uns anys.

Fill de Francesc Bas Espuny , un altre gran grafista local que va dur a terme, al costat de Rafel Estrany, la feixuga tasca de salvaguardar en el possible els tresors artístics de la ciutat en temps de la guerra civil. Bas, nascut a Mataró, va créixer a Tortosa on s’havia desplaçat la família, i professionalment es va formar a Barcelona en la que exercí magisteri a  l’escola Massana alhora que formava part d’una important agència de publicitat. Fundador del FAD en el que pertoca a l’art gràfic i gran estudiós de les tipografies, Bas és dels més importants precursors del disseny gràfic contemporani de Catalunya.

A Mataró, ciutat a la que va tornar en acabar la seva carrera, era un perfecte desconegut i sòls va tenir una certa transcendència pública per la seva pintura al tremp, de la que vaig tenir l’honor de promoure’n una exposició a l’espai capgròs, única individual que realitzà i que va tenir gran èxit per la bellesa i extrema qualitat de les obres presentades.

Ara a Aparelladors se’ns ofereix la seva vesant gràfica, professional i  lúdica, i ho fa de la mà d’un acurada selecció de treballs, realitzada amb extrem gust per la seva vídua Quima Romero, mostrant per un costat un espectacular conjunt de cartells i per l’altre una mostra dels seus peculiars dibuixos” ratllats”, confegint el tot d’una mostra que respira elegància, virtuosisme i una gran qualitat artística i creativa.

La paret “fosca” d’aparelladors, s’il·lumina resplendent amb un patchwork de cartells publicitaris d’altíssim nivell en els que cohabiten la força visual amb una enorme força conceptual destinada a reforçar l’idea de l’anunciat. Simples i contundents, com el puny enguantat que anuncia uns campionats de boxa, melòdic com el referent a uns concerts o amb idees duals , - una clau per anunciar un open de tenis, que alhora en un altre es silueteja en el moviment-, i així successivament. Tot en una lliçó magistral de plàstica i intencionalitat publicitària.

En la resta ens trobem amb un munt de dibuixos “ratllats” que donen títol a l’exposició, on Bas conjuga formes sense fi en un trompe l’oeil permanent a l’estil dels dibuixos impossibles d’Escher, però limitats a la simple ratlla. Uns dibuixos realitzats amb rotring i una cura extrema que bocabaden a l’espectador tot seduint-lo, i als que sàviament sap donar l’oportú toc de color en el lloc i moment escaient.

L’exposició Ratllats de Francesc Bas esdevé així una exposició especial que mereix tota atenció, tant per l’altíssima qualitat tècnica i conceptual com per descobrir o conèixer millor, el treball d’un mestre del grafisme català que tot i essent mataroní, és pràcticament desconegut en lla seva terra nadiua.

D’obligada visita

“Ratllats”. Francesc Bas

Sala col·legi d’Aparelladors. Mataró

Del 22 d’Octubre al 14 de novembre de 2021

 

SERGI RABASSA. OBRA GRÀFICA

 

L’espai capgròs es suma a aquest esclat expositiu del gravat i l’obra gràfica que en la seva diversitat de tècniques està ocupant una part molt important del pastís expositiu de la comarca, i ho fa presentant  la primera exposició individual, al menys en el nostre entorn, de Sergi Rabassa.

Rabassa és artista nascut a Reus on va aprendre les primeres beceroles artístiques a l’escola d’Art i Disseny de Tarragona, i després de passar per la Massana fa 15 anys que arriba a Mataró i s’introdueix de manera més que seriosa  en el camp del gravat en el taller Municipal  de la mà de Claudia Lloret i Jordi Rosés És membre del grup tarlatana 17 mi ha pres part en nombroses exposicions col·lectives.

Rabassa, en aquesta mostra individual, cau en l’error enormement repetit en els artistes novells, de voler mostrar tot el variat repertori  del seu ventall creatiu, tant en el que pertoca a la diversitat de tècniques com a al diversitat conceptual, i confegeix un poti poti que si bé individualment té moments de valoració, la disparitat absoluta del conjunt provoca el desconcert del visitant que no acaba d’entendre quin de la desena de “Sergis Rabassa” és el veritable.

Cal doncs, intentar trobar un camí, aprofundir en ell  i establir sobre el mateix el diàleg unitiu que escrigui una sola història plàstica que en permeti analitzar amb profunditat la seva veritat artística.

Aquesta és la decisió clau  i el més important que ha de treure d’aquesta exposició. Ha quedat clar que sap el que té entre mans, però ha d’establir primacies entre el seus llenguatges. Al meu entendre és en el món fantàstic i oníric on sembla trobar-se més còmode. Però la decisió està en les seves mans  i estic convençut que en la propera exposició trobarem un artista amb un idioma plàstic potent, afermat en l’estimable base tècnica que ara ja ens mostra

Sergi Rabassa. Obra gràfica.

Espai capgròs

del 30 de setembre al 27 d’Octubre de 2021

ROSA CODINA-ESTEVE. MIRATGES

 

Rosa Codina-Esteve és de fa molt temps del més destacat que artísticament parlant tenim a Mataró. Però la ceguesa artística dominant a la ciutat va fer, fins no pas massa, que fos una absoluta desconeguda.

Alguns la van descobrir al 2007 al Monjo de Vilassar, i va ser el 2009 quan realitzava la seva primera exposició com cal a la ciutat , a la sala d’Aparelladors. Amb Tempus Fugit esclatà el coneixement i el 2019 la seva mostra “Vacuum” a ca l’Arenas acabava d’obrir els ulls a tothom.

Visió general de l'exposiicó

Ara, Rosa Codina presenta una esplèndida exposició a les sales de can Caralt , al Museu de Llavaneres, on fa com un compendi essencial de la seva darrera trajectòria per mostrar a qui encara no ho sabia, la gran qualitat que atresora tant en el que pertoca al concepte artístic, com al seu aclaparador domini tècnic dedicat a la única finalitat de comunicar al màxim les seves sensacions i emocions.

He escrit múltiples vegades del seu art i sentint haver esgotat els conceptes a emprar, i per no repetir-me, he cercat paraules d’altres per a definir el seu fer.

Així adapto a Rosa Codina les frases que Gustavo Torner dedicava a Fernando Zóbel, un artista que veig en un clar paral·lelisme pictòric amb Rosa Codina-Esteve i que deien:” La singularitat de la seva pintura radica en que sempre i conscientment no ha volgut que fos altre cosa que pintura, quan la majoria dels artistes volen també que al seva pintura fos altres coses a la vegada i fins i tot per damunt del fet pictòric.

Rosa Codina-Esteve  ha aconseguit un art tan coherent amb els principis de la pintura que coincidint amb molts aspectes de la pintura més actual, a la vegada queda ancorada com la vida, en el gran art del passat”.

La subtilesa etèria de l’artista aconsegueix en un equilibri que podríem considerar zen, gestar una harmonia plàstica, que partint de la creació de la llum distribueix ombres, detalls que en la suma de la seva imperceptibilitat composa un microcosmos plàstic davant del qual ens sentim abduïts tant per el misteri que ens atrapa com per la bellesa que genera.

Escorç del tríptic  que jo titulo "despullant l'abstracció

Una exposició aquesta d’avui al Museu de Llavaneres que no és un miratge, ans el contrari. Una mostra que cal visitar i gaudir de manera lenta i detinguda per comprendre en la plenitud el ser i el saber de l’autora, que assoleix plenitud màxima en el tríptic que jo anomeno “Despullant l’abstracció”, paradigma de qui depassa l’habitual en el seu fer artístic.

D’obligadíssima visita, sota pena de pecat mortal artístic i cultural.

(Imatges pròpies i extretes de la xarxa)

 

COL·LECTIVA SANT LLUC 75 ANYS D,HISTÒRIA

 

Auca dels santlluqueros amb dibuixos de Cuyàs, Novellas i Parés

 Com que els organitzadors no ha cregut convenient celebrar l’aniversari amb presència de cap mena de fons documental, (catàlegs, cartells, obres que van servir per portades, crítiques, fotografies etc.) a un li ha picat la curiositat i s’ha capbussat una mica a l’hemeroteca  per conèixer el desenvolupament històric de la mostra, i aquí teniu el resultat..

 Primera època

catàleg 1977. Autor Antoni Boix

El Sant Lluc naixia en el 1946 però no tenim documents periodístics que ho expliquin  ja que el diari de Mataró no reapareixeria després de la guerra fins 1948. Desconeixem per tant ( caldrà amb temps fer recerca en algun arxiu de catàlegs) notícies de les dues primeres edicions en el que pertoca a participants, qualitat, resposta ciutadana.., però si sabem com es va gestar  i quina va ser la seva filosofia. Això és possible gràcies a una carta al director que Jaume Arenas publicà en el Diari de Mataró el 4 de desembre de 1976 en resposta a unes declaracions de Guerau Calabia en el mateix diari, que atribuïa el Sant Lluc a Rafael Estrany i deixebles.

Puntualitzava Arenas que R. Estrany no sols no tingué res a veure en l’organització del Sant Lluc, ans també que no n’era afí i no va participar en cap de les deu edicions d’aquella primera època.

Catàleg de 1981 dedicat a l'escola Arts i oficis

informava que la comissió organitzadora estava formada per M.Cuyàs, M.Ribas, M.Zaragoza i el germans Jaume i Jordi Arenas. I remarca que no sols es tractava d’una exposició ja que alguns cops es completava la festa amb recitals poètics, concerts, xerrades d’art... “Ya desde el principio se dió entrada a todos los que con más o menos asiduidad cultivaban el arte a nivel de professional, de formación o de simple aficionado para así descubrir nuevos valores. Esto trajo no pocas contrariedades y sinsabores, porque representava romper un círculo muy restringido y cerrado, que existia entonces para las col·lectives locales. Naturalmente, se impuso después y de forma escalonada una selectividad imprescindible para lograr en pocos años unas exposiciones de nivel medio acceptables”.

“ Fué lamentable que esta finalidad no fuera comprendida ni aceptada por muchos. No obstante los organitzadores fuímos conscientes de haber hecho algo muy positivo para el Arte de nuestra Ciudad”.

Aprofita els paràgrafs finals per destacar que en aquells anys varen exposar un centenar d’artistes locals , entre els que amb el temps van arribar a destacar noms com  Villèlia, Cusachs, Pratginé, Santi Estrany, Terri...

carrtell 1975. Autor Parés de Mataró

Les primeres notes periodístiques apareixen en la 3ª edició ( 1948) en la que es parla d’una gran exposició amb 31 participants i 48 obres exposades.

A nivell d’inventari i curiositat direm que els participants foren: Jaume i Jordi Arenas, A. Boix, J.Casas, A. Casademunt, J. Castellsaguer, A:Coll, M. Cuyàs, J.M. Esquerra, S. Esquerra, C. Fradera, J. Finet , I. Lladó, J. Mas, J. Montells, J. Noé,J.M: Prat Giné, J. Puiggalí, J. Punsola, J. Reniu, M. Ribas, J. Rodón, M. Rovira, R. Sala, J. Soteras, E de Torres, F. D’A. De Torres, P. Viader,  A. Vidal, J. Vidal i M. Zaragoza.

A remarcar la presència d’un joveníssim Pau Viader que avui, depassats els 90 anys, segueix essent  protagonista en la col·lectiva actual, essent l’autor de més edat però no amb més participacions ja que per circumstàncies professionals va estar uns anys allunyat de l’art.

Acte inaugural 1975

L’any 1949 els participants pugen a 45 i les obres exposades son 68, mentre que l’any 50 el nombre es redueix  a 31 autors..

L’any 1955, darrer any d’aquesta primera època, els autors son sols 17: Els germans Arenas, Boix, Cuyàs, Cusachs, Digón, E. López, J.Lladó, M. Lladó, J. Noé, J.Pratginé, J.l. Rabassa; J. Recto, M. Ribas, E. Sola, Terri i M: Villèlia. 

Malgrat les bones crítiques de la col·lectiva, el desencís per la incomprensió tant per part d’alguns professionals, com per part dels afeccionats menys qualificats que quedaven fora de la col·lectiva, de no entendre la necessitat d’una fusió d’interessos van portar a que aquesta fos la darrera edició de l‘època inicial. Totes les exposicions s’havien realitzat al Museu Municipal.

 

Els santlluqueros.

inauguració 1976. D'esquerra a dreta, Un mateix, Herrero regidor de Cultura, l'alcalde Salas, els artistes López, Calabia i Pujol, Taio Maiol, director de la sala, i Terri.

L’any 1972, el grup que a posteriori seria batejat com el del “santlluqueros” formats per Eduard López, Antoni Boix, Joan Parés de Mataró  i Salvador Pujol decideixen recuperar la col·lectiva sota un format i filosofia semblant  i a la seva crida responen 48 artistes que a raó d’inventari foren: Els Germans Arenas, Bartra, Benítez, Boix, Buch, Cabot, Calabia, , Cardenal, Codina, Contreras; Cusachs, Domínguez, Esquerra; Estrany, Foni, Juliana Graupera, Halmolda, Jordà, Juncosa, E.López, Llibre, M. March, M.T. March, Pilar Marfà, J. Martínez, J. Munné, J. Noguera Massuet, J. Noguera Taberner, Novellas, Opisso, Ortiz, Pando, Parés de Mataró, Perecoll, Piris, Montse Poch, Puiggalí, Pujol, Rabassa, Recto, Safont Tria, Salvador, Terri, E.de Torres, Vilarrupla.

Valgui la llista per que hom pugui observar quins d’aquella quasi cinquantena han fet més o menys carrera en l’art mataroní. Igualment cal remarcar que 6 d’ells: Rafel Codina, Manuel  Contreras; Ricard Jordà, Margarida March, Perecoll i Tomàs Safont Tria , avui quasi 50 anys més tard segueixen en la nòmina de participants.

disseny de Parés de Mataró

La crítica parla d’un nivell acceptable de qualitat però remarca absències importants com Alcoy, Rovira Brull o Vilamanyà que haurien donat un toc de més actualitat i qualitat al gruix del presentat. Una queixa que esdevindrà un tòpic repetit fins avui mateix.

L’any següent 1973, els artistes exposats son 42, després d’una selecció prèvia per adequar-se a les mides del Museu. Destaquen la participació d’Alcoy, Pal, Lleonart o Vilamanyà  conreadors d’una linea d’avançada per l’època, i que son els destacats de la crítica junt amb Opisso, el germans Arenas, Costa, Cusachs i  Cardenal.

Notes enel catàleg per poder realitzar la crítica. 1978

En aquest any de 1973 signo la meva primera crítica del Sant Lluc , acció que he mantingut fins avui mateix amb  el comentari pertinent al blog, amb l’excepció de l’any 1974 en que el servei militar m’ho va impedir.  Aquesta és doncs la meva 49 critica de la col·lectiva , cosa que em fa la persona amb més participacions en la mateixa.

L’any 1974la sant Lluc acollia a 39 autors, que pujaven a 66 l’any següent (1975). L’any 1976 van ser 76 artistes que presentaren 100 obres (en aquelles edicions es podien presentar un parell de treballs) , per arribar en 1977 a 125 obres de 70 artistes. En aquesta edició deixen de participar Jordi Arenas i Manuel Cuyàs, que ja no tornaran en aquesta època. Curiosament aquests anys l’organització explicitava en les bases  que sols es podien presentar els autors que creguessin tenir una qualitat suficient per exhibir-se en públic. Per el que es veu, eren molts els creguts de si mateixos. L’any 1978 foren 63 els artistes exposats. En totes aquestes edicions anava augmentant el nombre i la qualitat de les absències que assoliren un nivell escandalós en aquesta darrera edició de 1978.

Catàleg 1979. Autor Salvador Pujol

Per això l’organització decidí crear un comitè de selecció format per  Santi Estrany, Josep Mach, Manuel Patricio, Miquel Reniu, Paco Rodón i Antoni Segarra. Entre les 105 obres presentades el jurat en seleccionà tan sols a 7. Les de  Josep Novellas, Parés , Perecoll , Rovira Brull, Carme Garolera, Raul Capitani i Pere Pujades.

Aquesta reduïdíssima selecció provocà un greu problema, ja que les bases eren explícites dient que sols es penjarien les obres seleccionades per el jurat. Davant d’això l’organització va demanar una certa laxitud , fer que acceptà el jurat ampliant el llistat a 35 obres. Però com que succeïa que algun dels organitzadors quedava exclòs , no va ser acceptada la proposta. Tot va acabar amb un afegitó a l’acta dient que per conservar l’esperit de participació popular es miraria que totes les obre tinguessin cabuda a la sala d’exposicions. Les set obres seleccionades varen obtenir lloc preferent i la resta va omplir a rebentar l’espai expositiu. Es va perdre així la gran oportunitat de fer una dràstica exigència de qualitat que hauria donat un altre aire a la col·lectiva.

Malgrat això la polèmica es desfermà i Jordi Cuyàs fins i tot va retirar la seva obra ja que considerava que no havent estat seleccionada no tenia dret a ser exposada.

Aquesta laxitud va portar a que a l’any 1980 fossin 115 els participants i el 1981 s’assolís la xifra de108 que baixen al centenar en la següent edició.
L’any 1983 son 74 els participants, xifra reduïda per selecció ja que la col·lectiva passa de la sala de la Caixa Laietana de la Pça de Sta Anna al Museu de Mataró. La raó eren les obres que haurien de traslladar la sala d’exposicions de l’entitat bancaria a un nou espai expositiu a la Riera, al costat de l’Ajuntament.

Catàleg Sant LLuc 76. Autor Guerau Calabia

Les ensopegades conceptuals en la decisió del camí a seguir de la col·lectiva van desencisar als organitzadors que sempre havien dit que feien una acció de suplència i decideixen donar per acabada la seva tasca. Però les seves intencions d’un futur municipal de la col·lectiva quedaren estroncades davant la desídia de Manuel Cuyàs fill ( director el Patronat Municipal de Cultura) i de Carles Marfà (director del Museu) que inclòs es van negar a acceptar fitxers i documentació que recollia  els seus 12 anys d’activitat. Ara fa uns anys, Parés de Mataró va lliurar a l’actual Associació de Sant Lluc tota aquesta documentació. Aquets refús va crear moments de molt alta tensió que van fer perillar aquella edició malgrat ja estava penjada i s’estava en ple acte inaugural.

 

ÈPOCA ACTUAL.-

L’any 1984 no hi va haver col·lectiva que revifava l’any següent de la mà de Marcel Roca i Albert Alís a la nova sala del Foment amb tan sols 31 obres per esclatar en una nova etapa l’any següent de la mà de Jordi Puiggalí, Jordi Arenas i Josep Noé.

Catàleg 1978. Autor Eduard López

Una època que durà fins 1998, amb 14 edicions i una seixantena d’obres exposades. Un nombre molt més baix que en l’anterior etapa ja que les dimensions de la sala no permetien un nombre més elevat. Existia un jurat de selecció que havia de triar un nombre indeterminat de peces que havien d’omplir de manera total les possibilitats expositives de  l’espai. Fins i tot aquesta xifra d’obres acceptades obligava a fer exercicis compositius per a distribuir les obres en un cert concepte visual per ser gaudit per el públic. Un tetris artístic compositiu, pe entendre’ns.

Aquesta davallada de numero de participants, afavorí la millora de la  qualitat de les edicions encara que es mantingué la de per se eterna dicotomia , entre absències i presències.

Sant Lluc2020. Obra de Josep M. Gomis

D’entre els nombrosos fets que podrien comentar-se crec que paga la pena recordar aquella edició en la que el jurat després de triar les obres escollides pera  la sala, va decidir que tota la resta estaria penjada conformant un puzle artístic en les parets que donaven al carrer lateral de la mateixa., creant així un contemporani “saló dels refusées”, fet que crea una altíssima polèmica. Alguns d’aquests artistes van considerar aqueta decisió una humiliació total, mentre que d’altres van estar molt contents  ja que deien tenien molta més visibilitat que en  estar entre els artistes triats.

A l’any 1999i després de 14 edicions els organitzadors  van cedir els “trastos” a l’actual Associació de sant Lluc que han mantingut viva la col·lectiva fins ara, seguint cercant el difícil equilibri entre qualitat i populisme, apostant per els joves i els més diversos col·lectius artístics.

 Però com que això ja ens queda proper i ho podem trobar tant en els nostres records com a  la xarxa no m’esplaio amb més detalls , cosa que si he fet en èpoques més pretèrites , en el convenciment que aquest sant Lluc és continuació en fons i forma d’aquell primer que naixia  ara fa 75 anys i del que avui joiosament en podem celebrar l’aniversari.

 

COL·LECTIVA SANT LLUC 2021.-75 ANIVERSARI

 

El passat dijous, a la sala d’exposicions de la Fundació Iluro, s’inaugurà l’edició d’enguany de la tradicional Col·lectiva de Sant Lluc que aplega als autors mataronins i que enguany celebra el 75 aniversari del seu naixement, encara que sigui aquesta la seva 59 edició ja que no es celebrà en el interval de 1956 a 1971, i tampoc el 1984.

Obres de Rosa Codina i Perecoll

Per començar cal dir que l’actual edició és sens dubtes la millor edició del segle XXI i podríem afegir un parell de dècades més enllà. Es així ja que en aquest aniversari s’ha aconseguit la participació del que podríem dir la crème de la crème de l’art local, que a més ha respost en la seva majoria aportant obra de qualitat, arrodonint-se l’exposició amb artistes potser de no tant nivell però amb la suficient dignitat com per que la seva obra fos exposada, amb el que s’ha aconseguit apujar i molt la vàlua de la col·lectiva , tant per l’augment del segment qualitatiu alt, com per la desaparició d’aquelles obres infumables que apareixien, a voltes en nombre molt elevat, en les anteriors edicions.

Aspecte general de la sala

S’ha aconseguit així l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era l’eix del concepte fundacional de la col·lectiva. Un eix que ha virat en tots aquests anys massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat. Repassant hemeroteca , podem observar com queixes que es produïren en les primeres exposicions, es repeteixen en les edicions dels “santlluqueros” i segueixen vives avui mateix.

Obra de Mônica Vilert

El gran problema del sant Lluc ha estat trobar l’equilibri entre els artistes “professionals” i els que no ho son, que actualment depassen amplament el concepte de “domingueros”  que se’ls atribuïa en anteriors dècades.

Obra de J.M:. Codina

Repassant hemeroteques  m’he trobat amb una carta al director de “El maresme” signada per R.Capitani, Parés, S. Pujol, E. López, J.M. Codina, Terri i altres signatures que no s’expliciten que en el 1982 amb el títol de “El Sant Lluc no és el que diu Pere Pascual”, expliciten el rebuig a la meva exigència d’una col·lectiva de qualitat, front la defensada per aquells artistes i l’organització d’una col·lectiva estructurada en el popular a la que s’haurien d’afegir si ho creien convenient els autors “professionals”.

Obra de Mia Llauder

Enguany, i parafrasejant aquell titular, hauríem de dir “EL Sant Lluc tendeix a ser el que diu Pere Pascual”, ja que l’actual edició s’ha estructurat en la forma que un ha defensat durant 40 anys. S’ha convidat als professionals, aprofitant l’avinentesa de l’escaient aniversari, i s’ha arrodonit la participació amb el gruix d’artistes “populars” que han respost a al convocatòria. Òbviament les dimensions espaials han fet la resta , i han deixat fora de la col·lectiva un bon nombre d’afeccionats, que estic convençut no assolien , ni de bon tros, els mèrits suficients com per ocupar lloc en aquesta festa de l’art.

Obra de Pere Bàguena en primer pla

Així ens trobem amb un gruix d’autors que en el cas dels “top”, per el general, i amb poques excepcions, no ha fet ús de repertori i sí en canvi han triat una peça valuosa i de qualitat que llueix amb llum pròpia i entre les que vull especialment remarcar les de J.M: Codina, Mia Llauder, José Luís Paz “Fo”,Perecoll, Jordi Prat i Mònica Vilert , per la seva especificitat i potència.

Obres d'Enric Punsola i Alberto Romero

Igualment han estat especialment plaents per el d’esforç i innovació personal que signifiquen, els treballs d’Esther Aliu, Pere Bàguena, Anna de Jaime, Carme Fageda, Michèle Lepape, Antoni Lleonart, Catherine Lorton, Margarida March, Toni Martí, Cecília Morales, Joan Pascuti, Enric Punsola,   David Vergés I Susi Vilasca, així com el magnífic treball escultòric d’Albert Jaime i l’evolució cap a l’abstracció de Jordi Torrent.

obres de Jordi Torrent i Josep Serra.

Enguany el conglomerat  ,molt més compacte que en anteriors edicions h,a fet disminuir el nombre de sorpreses que s’han limitat a  la talla d’Uros Bozic, la fotografia digital tunejada de Carles Cuscó , la vitrofusió de Fredye Díaz, el paisatge especial de Paul Waring la recuperació de Lola Albararcín, després de més de 30 anys desapareguda del món artístic local i la instal·lació de La Destil·leria protagonitzada per Anna Aluart I Carme Roher

Instal·lació d'Anna Aluart i Carme Roher

Si a aquests vímets afegim la bona retrospectiva de Pol Codina, per més que un cregui que aquesta convidada del Sant Lluc hauria de ser per un autor amb ampla trajectòria i a modus d’homenatge, la presència del grup Alterarte i la del taller de Gravat per més que un també cregui com innecessària la seva individualització ja que els seus membres ja exposen en l’apartat general, haurem de convenir que la col·lectiva d’enguany ha sortit ben arrodonida en la sempre difícil conjunció d’interessos del organitzadors i artistes.

Instal·lació de Esther Aliu

Ara sols falta que aquest esperit gestat per l’aniversari es mantingui en ambdós cantons. Que l’èxit i el nivell del conjunt permetin  fer veure  a tots que aquesta és la col·lectiva que la ciutat precisa i que pot exhibir amb orgull pel seu estimable valor i per que alhora representa en bona part la realitat plàstica de l’art mataroní i que per tant ha d tenir continuïtat en el conceptual.

Escultures de Pol Codina

Un esforç important es presenta per l’organització. Si l’any vinent tornem al passat, serà la mort definitiva de la col·lectiva. Un esforç al que en caldria afegir un altre com és el de vestir amb actes la mateixa, tal i com es feia en temps iniciàtics.

S’aconseguirà?. Així ho esperem, però mentre gaudim d’aquest Sant Lluc 2021 que ha retornat a la qualitat com a  meta i a la funció social de presentar el bon art dels magnífics artistes que tenim a Mataró a la ciutadania.

Un sant Lluc que ens convida a cridar ben alt. VISCA EL SANT LLUC !!! VISCA L’ART !!!

Col·lectiva Sant Lluc 2021. 75 aniversari

Sala de l'Ateneu Fundació Iluro

del 30 de setembre al 7 de novembre de 2021