Si
bé aquesta exposició d’homenatge a Jaume Arenas va ser la que en una lectura en
clau mataronina , més crida l’atenció de totes les de l’any, en una mirada més
estrictament artística varen ser varies i variades les exposicions interesants
que varen aplegar-se en les sales mataronines en aquell any 1977.Un any ben
parell en qualitat i nombre d’exposicions ( en els llindars del centenar) que l’anterior però en el que hi va haver un
important esclat de qualitat en el gruix dels artistes mataronins.
En el que pertoca a sales d’exposicions apareixen alguns
canvis significatius. En el darrer trimestre de l’any va fer-se fonedissa la
galeria V&A, (reconvertida en
pub musical) i també tancava les seves portes
Studium 48 després d’una davallada important del seu flux
expositiu.
|
Logotip de l'Abast |
En contraposició apareixia L’Abast , una galeria que
volia implantar el sistema prou arrelat a Europa de galeria cooperativista.
Sistema en el que els clients alhora son
socis, pagant una quota mensual variable i preestablerta, el que els hi permet adquirir i endur-se
qualsevol obra exposada en cobrir
mitjançant aquest fons avançat un determinat percentatge del preu en que està
valorada l’obra escollida.
La galeria que es trobava al carrer Sant Bru 6, era ample en
dimensions i disposava d’una planta baixa i una altre soterrada el que permetia
una duplicitat d’exposicions. Inaugurada el 14 d’abril, aniversari de la
República, en una clara declaració d’intencions, estava destinada a la nova generació progressista apareguda
amb la democràcia, i àvida de consum
cultural, sempre que fos en unes condicions econòmiques avantatjoses.
L’Abast estava dirigit mancomunadament per el grup fundador,
encara que en l’artístic qui portava la veu cantant era Ricard Jordà,
mentre que gerencialment era Costa Albareda, president de la barcelonina
associació d’amics de la Unesco, qui regia la galeria.
L’Abast va tenir un paper important en la difusió de l’art
entre el nucli cultural més jove i
progressista , mentre que Tertre estava més destinat a un concepte més
burgés i de nivell adquisitiu més alt, fins i tot amb una certa possibilitat de
l’art com inversió de futur.
L’Abast va portar a Mataró alguns noms, en aquells moments
en els inicis de la seva carrera, però que amb el temps han assolit un nivell
professional més que notable, com son els casos d’Alzamora, Pasqualotto,
Vergés o Pladevall.
Igualment certes galeries varen tenir canvis en la seva
organització, que en tots els casos van ser favorables a la seva activitat
expositiva.
Així el Banc Mercantil de Manresa establia dos espais
diferenciats d’exposicions. El primer en el que podríem considerar hall de
l’oficina bancaria i en el que en horari d’exposició concomitant amb el del
negoci bancari, exposava obres d’artistes d més anomenada en un plantejament inversor
de l’art. Així s’exposaren litografies de Pablo Serrano relacionats amb
els poemes de “Ecos y extasis “ de San Juan de la Cruz. O obra gràfica
amb algun original de Guinovart, o els mataronins Alcoy, A.Opisso o
M.Cusachs. Mantenia per l’altre costat la seva sala en el primer pis de
l’edifici destinat a la cara més comercial, amb especial dedicació als artistes
locals i comarcals i en horari de galeria comercial.
Reorganitzat el Museu Municipal i amb l’apartat expositiu
dirigit per Santi Estrany, aquest marca un camí tridericcional amb exposicions
itinerants provinents d’institucions públiques o privades , exposicions de
caire històric i exposicions d’autors encara en moments iniciàtics però amb una
clara solvència creativa. Un camí dificultós però salvat amb èxit gràcies a la
solvència de la direcció.
Finalment la sala de la Biblioteca Popular de la Caixa d’estalvis
Laietana fa un tomb absolut a la seva línia habitual, començant per canviar
el seu nom que passa de sala d’exposicions de la Biblioteca Popular a sala
d’exposicions de Caixa Laietana. La jubilació de Claudi “Tayo” Mayol que
exercia la doble tasca de director de la biblioteca i la sala d’exposicions
provoca un canvi radical, amb l’entrada , amb dedicació exclusiva a la sala
d’exposicions, de Josep Rodri, home de la casa amb inquietuds culturals,
encara que no plàstiques. Aquesta
substitució provoca alhora un gir contundent en la línia expositiva, que
abandona la seva línia de pintura catalana tradicional de caire conservador,
amb predomini del paisatgisme i la figuració, per un art de línia més actual i
d’avançada, amb artistes de més reconeguda vàlua.
I a més a més, en un tomb absolut que provocà moltes
reaccions, l’espai expositiu deixa de ser semi-gratuït ( l’artista “pagava” la
seva exposició amb el regal d’una obra ) i es passava a cobrar una comissió
del 20% de les vendes realitzades. Un
fet de dubtosa legalitat ja que la sala d’exposicions formava part de l’obra
social de l’entitat, és a dir de la despesa a la que estava obligada per llei
segons pressupost i beneficis de la mateixa. L’excusa era que aquells diners
servirien per adquisició d’obres d’art per el fons de l’entitat, fet que
clarament s’incomplí com ha quedat palès amb la visualització del fons en les
exposicions que del mateix ha fet la Fundació Iluro , propietària del
mateix, després de la desaparició de l’entitat creditícia, engolida per Bankia. Un fons buit de veritable contingut i amb escasses obres de valor.
|
Catàleg expo de Subirachs |
En aquest any 1977, de les exposicions d’artistes forans,
cal destacar per damunt de tot la de Subirachs, celebrada a la sala
d’exposicions de la Caixa Laietana, essent la mostra extraordinària del
Dia de l’Estalvi. Subirachs tenia ganes de realitzar una exposició potent a
Mataró, ciutat en la que havia nascut la seva mare , i a fe que ho va
aconseguir.
Amb 16 escultures, algunes de bones dimensions, i un bon
nombre de gravats, dibuixos i litografies va composar una acurada exposició
plenament demostrativa del seu bon moment creatiu i de la que PIC II digué a
Crónica de Mataró (5 Nov):” Una calidad de la que hoy tenemos una
buena muestra con 16 esculturas , algunes bien recientes, que a través de un
cartesianismo arquitectónico convierten la frialdad de dos circunstancias
(material y realización matemàtica) en una calidad de vivència de una
profundidad y belleza como pocas veces podriamos haber admirado” ““En cuanto a
su obra gràfica es preciso admirarla en el proceso de su tridimensionalidad
latente, en una obra que parece aquietada a la espera del soplo de vida que a
través de la escultura le darà el propio artista”.
Aquesta exposició va tenir l’afegitó d’una serigrafia de l’artista
en homenatge a Campeny, peça en la que es descobrí un auto plagi de l’autor ja
que uns anys abans havà presentat un treball quasi mimètic al que presentà a
Mataró amb l’única diferència del moviment pendular escenificat en la mateixa.
També i com a cloenda es celebrà una conferència realitzada
per el propi autor. La premsa local lamentava l’absència majoritària dels
artistes locals, que podien comptar-se amb els dits d’una mà, és a dir,
exactament com passa ara mateix.
Igualment excel·lent va ser la mostra de Pasqual Casaubon,
al Museu. L’escultor d’Ulldecona gestà amb la pedra del seu territori nadiu
unes escultures de gran intensitat i bellesa que va merèixer per part de la
crítica aquesta opinió “Unas obres que presentan en su fuero íntimo una
plasticidad envolvente.....Desde sus obras más figurativas como la excelente
cabeza de torero hasta las más abstractas ,en una línea de plástica evolución, todas
dan tono y color a una exposición a visitar ineludiblemente”.
|
|
Exposició també important fou la de Sanjurjo, una
mostra itinerant de l’Editora Nacional i la Direcció General el Patrimoni
Artístic, amb l’obra original que
serví per a les il·lustracions del “Romancero
Asturiano” que havia editat l’organisme oficial i que s’exposà al Museu.
Obra de gran qualitat en una abstracció acadèmica ben adient a la seva tasca
il·lustradora . Una exposició tan sorprenent com brillant i que va tenir un
ample recorregut per diferents Museus de l’estat i que a Mataró va passar força
desapercebuda.
|
serigrafia de l'expo de Cohen Fusé |
Ben remarcable va ser el treball d’un jove Cohen Fusé
que presentà a Tertre una obra de caire simbolista, estructurada en una
base dibuixada de clara estilística neo renaixentista a la que oposa en la
contradicció, una mirada moderna mitjançant col·lages i tècniques mixtes, el
que conforma un conjunt en aparença dispers i de lectura quasi surrealista però
d’un eficiència visual fora de mides.
|
Obra de Tharrats |
També cal destacar la nova presència de Tharrats després
del gran èxit obtingut un parell de temporades abans. En aquesta ocasió amb una
mostra més variada en l’entorn del seu món personal. En ella l’autor mostrava
amb claredat l’estat àlgid de la seva maduresa creativa.
|
Portada del catàleg de l'expo de Panyó |
Però varen ser de nou els artistes locals els grans
triomfadors de la temporada , en un esclat continuat de bones exposicions i
conseqüentment de bon art que feia saltar pels aires , l’adormit , conservador
i adotzenat art que dominava a la ciutat.
Curiosament la més interessant exposició d’artista local fou
la de Joan Carles Panyó i Figaró , un dels pocs artistes mataronins que
es pot considerar com figura artística històrica de primera línia i que era i segueixi
essent avui mateix un absolut desconegut a la ciutat en la que va néixer, en la
que ni tan sols té el petit honor d’un carrer al seu nom.
Panyó i Figaró naixia a Mataró el 1755, just l’any en que moria VIladomat, i va
morir a Olot el 1840.L’Enciclopèdia catalana resumeix així la seva vida i trajectòria:
Deixeble dels Tremulles i de l’Escola de Nobles Arts
de Barcelona. Treballà de daurador, a Berga, i exercí de professor de
dibuix, al seminari de Girona. El 1783 fou nomenat director de l’Escola de
Dibuix d’Olot, i el 1790, de la que hom inaugurà a Girona. Fou protegit pel
bisbe Tomàs de Lorenzana. Anà a Barcelona i a Reus, on pintà dues teles de
grans proporcions destinades al santuari de la Misericòrdia. El 1802 es
reincorporà a l’Escola de Dibuix olotina. Pintor i decorador amb disposicions
per a l’arquitectura, fou un dels millors representants del neoclassicisme a
Catalunya. Té una obra extensa però poc coneguda. A Olot col·laborà amb
l’escultor Ramon Amadeu. Decorà esglésies i cases pairals. A més d’Olot
dissenyà i realitzà treballs per a Girona, Vallfogona, Segueró i Colomers,
entre altres llocs.
D’aquest important currículum cal fer esment del fet de ser
el veritable creador de l’escola d’Olot que conjuntament amb la de
Girona , que ell també fundà, son el fonament de l’escola pictòrica catalana dominadora
fins l’arribada de les avantguardes i que en la vesant més comercial i menys
qualitativa ha perdurat fins fa ben poc.
El Museu de Mataró presentà d’ell una exposició de
caire històric, com feia anys que no produïa, en la que mitjançant obres
arribades de Museus d’Olot, Barcelona i altres de pròpies i de col·leccionistes
va oferir als mataronins, tot descobrint-lo, la imatge d’un gran artista. Una
exposició que hauria d’actualitzar-se actualment ja que , fora dels arts
ferits, no crec que siguin molts els mataronins que coneguin la trajectòria i
el bon fer d’aquest convilatà il·lustre.