LA MODERNITAT DEL REALISME CLÀSSIC DELS GERMANS SANTILARI

 

 

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat al Museu del Càntir una excel·lent exposició  dels Germans Josep i Pere Santilari. La direcció del Museu em va encarregar un escrit de presentació per el catàleg, que després per dificultats burocràtiques municipals, lamentablement no s’ha pogut realitzar.

Però ja que estava fet he pensat que un post d’aquets blog era el lloc ideal per fer-lo públic per el que aquí us el deixo per que serveixi d’entremès a la crítica que penjarem demà i serveixi de preludi a la més que aconsellable visita a l’exposició.

Aquí el teniu

 

“Res s’assembla menys al real, que la realitat mateixa”.

 

Aquesta és una  frase que vaig llegir fa temps i de la que no recordo l’autor , que em va frapar enormement i que he guardat sempre a la memòria. Ara em retorna plenament a l’hora de presentar l’exposició del germans Santilari que amb la col·laboració de la galeria Artur Ramon ens ofereixen l’excel·lència del seu bon fer a la sala del Museu del Càntir.

Josep i Pere Santilari  , bessons  nascuts a Badalona el 1959, son llicenciats en Belles Arts (1981) i des de sempre han apostat per una pintura essencialment realista. Un realisme fronterer quan no plenament integrat a l’hiper realisme, encara que en les seves obres no existeixi, al meu entendre, l’eliminació de l’emoció , element essencial en aquest tipus de pintura.

És per això que haurem de considerar-los autors realistes, situant-los  com dos pintors clàssics que incideixen en la realitat des d'una mirada actual i contemporània. Clàssics pel tractament de la llum, dels colors i de la composició però actuals per la contemporaneïtat de la realitat que reflecteixen.

Avui, en aquesta exposició, els autors s’enfronten a renovar, recuperant-la, la pintura del segle d’or, a través d’un seguit d’obres realitzades al modus i manera del concepte artístic dominant en el que s’ha considerat el mateix, però vistes i concebudes per uns artistes  i uns conceptes , absolutament actuals.

Son una vintena d’obres , quasi totes dibuixos, que ens ofereixen la seva mirada  sobre el tema conegut com a bodegó o natura morta, oferint-nos així la contraposició de la mirada actual d’un tema clàssic, però que als nostres ulls, semblen  com si es tractés, per un trompe l’oeil inevitable, com si estiguéssim  admirant obres de  Zurbarán, Meléndez o Sánchez Cotán o de qualsevol dels mestres d’aquells temps que omplen els principals museus.

A l’enfrontar-nos com a visitants d’aquests dibuixos que no semblen correspondre a l’avui i si semblen una mirada al passat, ens domina la història i se’ns escapen elements actuals en algunes obres, que fonen el miratge, però aquí , a bon segur, està  l‘esquer dels artistes, que coneixent les seves intencions i captant anticipadament les nostres respostes, ens redescobreixen la tremenda eficàcia de la realitat nua. Amb unes imatges que no només es veuen, es palpen i la seva qualitat tàctil es suma al precís de la seva aparença, com explicava Xavier Tusell en un article que realitzà a començaments d’aquest segle.

“De fet, tota pintura figurativa és una representació d’una realitat, la que escull l’artista, però no deixa de ser alhora una ficció. Partim d’una realitat tangible, les coses que veiem, i decidim crear una obra que és una realitat figurada: la manera d’ajuntar els elements que conformen el quadre, la distància entre ells, la il·luminació, són els nostres materials “ deia Pere Santilari, al que afegia “tota pintura figurativa és una representació (…) i alhora una ficció”. 

“La nostra pintura està feta en funció dels grisos, i el dibuix també; l’únic que el dibuix permet a aquest fons negre, és que sigui un negre total. Però el negre que diem segurament no és un negre equivalent al del tub. Llavors, continua tant la pintura com el dibuix dins de la perspectiva aèria, de colors molt purs aquí, però que quan se’n van s’agrisa tot. Amb el fons negre és com si hi hagués una llum que ve de dins”.

Aquestes paraules de Josep Santilari conjuntades amb les que diu el seu germà Pere , serveixen per entendre la filosofia pictòrica personal dels autors que queda perfectament demostrada amb aquesta exposició  que conjuga a la perfecció l’art més actual amb la mirada a aquell art , al que qualifiquem de clàssic i que en el fons és la raó i la causa evolutiva del mateix, i en el que defugint de la dialèctica entre la realitat exacte i la realitat poètica, els germans Santilari ens ofereixen una realitat entre real i imaginaria, en la que tots ens trobem còmodes, especialment per la seva saviesa en la destresa de l’ofici de pintar i la seva capacitat de transmetre les emocions.

Per més voltes que els experts donin a les causes i raons del seu fer, l’important està en la resposta de l’espectador que tant aquí com allà, queda corprès per la perfecció tècnica, alhora que seduït absolutament per el flaire de comunió artística i personal entre les obres , l’espectador, i els pensaments que sorgeixen en ambdós, que superen en molt a les reflexions que poden provocar altres estils i tendències.

Gaudiu doncs d’aquesta estranya en el temps, exposició de bodegons i natures mortes, d’una exposició d’Art que respon a la perfecció a la seva definició primigènia, la de l’art  com el procés o el producte deliberat de l'organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions.

Uns plaers i unes emocions que com en poques ocasions podreu gaudir amb tanta intensitat.

 

Pere Pascual, crític d’Art

Desembre de 2023