HOMENATGE A JAUME ARENAS
El 9 de juliol de 1977 s’inaugurava a la sala d’exposicions
del Club Nàutic ,que ell mateix dirigia, una exposició homenatge a Jaume
Arenas en el 50 aniversari de la seva relació amb la pintura. Un homenatge
ben curiós ja que estava promogut per els seus propis companys , encapçalats
per l’artista i activista cultural Terri i el crític d’art i íntim amic
de l’artista, Pere Pascual Clopés PIC.
Un homenatge insòlit en un món tan egocèntric com el de
l’art i més encara en l’ambient tancat d’una ciutat provinciana com Mataró. Un
homenatge en el que hi varen prendre part el més granat de l’art mataroní confegint una esplèndida
exposició i en el que a més, cada artista va realitzar una obra de forma
expressa que en forma de llibret conjunt es lliurà a l’artista homenatjat.
 |
| Retrat del Ferm |
L’excusa de l’homenatge era en certa manera pueril (50 anys
de contacte amb la pintura, quan l’artista encara no havia arribat a la
seixantena), i principalment estava en el desig d’oferir escalf i ànims a
l’autor que acabava de patir una greu operació per a tal d’intentar eliminar el
càncer que patia i que el va portar a la mort uns anys més tard. Però per
pueril que fos la raó, en el fons apareixia una justícia implícita de
reconèixer el paper com artista i mestre que Jaume Arenas havia realitzat en la
cultura artística mataronina.
En Jaume Arenas (1918) era el germà gran d’en Jordi Arenas
(1920) fills del matrimoni Josep Arenas Fraginals i Maria Clavell Masuet,
família benestant de Mataró. Enderiats per l’art van començar , encara de calça
curta, l’aprenentatge artístic de la mà de Ramon Ribas (pare de Marià
Ribas) i Marcos Zaragoza. continuant a posteriori a l’Escola d’Arts i
Oficis amb el Sr.Bas i Rafael Estrany.
 |
| Zíngara fumant. Aquarel·la de Jaume Arenas |
La davallada social que comportà a la família els temps
convulsos de la Guerra Civil i la postguerra, portà als germans a dedicar-se a
l’art , essent professors de l’escola
d’Arts i Oficis i donant classes particulars a la seva pròpia acadèmia ,
situada en l’edifici de la part posterior del pati de la seva casa familiar
(ara ca l’Arenas, centre d’art) del carrer Argentona. La desaparició de
l’escola oficial, els converteix en el focus formatiu de l’art a la ciutat,
especialment al que pertoca a Jordi, i es pot dir que son excepció els artistes
mataronins que havent depassat la cinquantena, no van passar per els seus
tallers d’aprenentatge.
Malgrat un cert paral·lelisme vital, els germans Arenas no
deixen de ser la cara i la creu. Jaume, extravertit, dinàmic, esportista,
enderiat per la mar, passional, es llença a una creació que respon exactament
al seu ser. Les seves obres son una explosió de rauxa encara que al damunt
d’uns fonaments tècnics plenament arrelats.
Jordi en canvi és callat , introvertit, més místic, amant de
la música clàssica, practica una pintura
plena de seny, rígida en els conceptes acadèmics que el porten per camins de la
formalitat més estricte.
En resum Jaume és el prototip de l’artista en el sentit de l’art com a creació comunicativa d’emocions i Jordi en canvi és el gran i perfecte pintor, en el sentir de l’art ben fet , en l’admiració de la perfecció. Artista vs pintor. Rauxa vs seny. I entre l’artista i el pintor Mataró , ciutat amb una burgesia adormida es rendeix a l’ofici (Jordi) i menystén la creació (Jaume) al que sols acudeixen quan volen donar-se ínfules de modernitat i d’estar al dia. Un fet que un entén en aquells moments però que és absolutament inexplicable que segueixi vigent en ple segle XXI.
 |
| Terri i Pere Pascual PIC, a l'homentage a Jaume Arenas al Naútic |
PIC dedica Tota la “Página de Arte” del Crònica de Mataró
del 9 de juliol a glosar la seva figura tot dient entre d’altres coses: “Pintar como goce y
como necesidad espiritual. Y pintar para que unos ,muy pocos, entidendan este
mensaje . Esta es a mi entender la razón de ser de su pintura ,de ese
tratamiento que da a la acuarela y que lo ha convertido en lo más puro, en lo
más idealizado, hasta llegar en un proceso de evolución hacia la síntesis, desde
su época “mar i cels” donde ya es
pràcticament impossible concretar más.
La gracia espiritual de nuestro artista ha sido en todo
momento no ser uno más. Pintar como pintan todos, esto està al alcance de
cualquiera. Sumergirse en la vulgaridad no es cosa difícil. Pero engendrar cada
tema en función de la idea plàstica, rompiendo moldes y logrando una obra
completamente definida, eso ya no està más que al Servicio de unos pocos.
Eugeni d’Ors decia que unicamente los que sienten el arte
por si mismo, son capaces de darse a si mismos para que los demàs lo
comprendran y lo estimen. Este es el caso de Jaume Arenas. Todo su currículum vitae està encerrado en un sola
palabra “ARTE”. Cuatro letras mayusculas.”
Jaume Arenas va realitzar sols una vintena d’exposicions, un
risc al a que era força reticent. Va tenir forces propostes per exposar a
Madrid, alguna en sales importats, que va refusar no sols per aquest mena de
pànic escenogràfic que tenia, ans també per una raó que no molta gent coneix,
com ho era l’animadversió que tenia
l’artista envers la capital, ciutat que mai va voler trepitjar ni tan sols per
visitar El Prado.
Amic íntim del meu pare , per a mi Jaume Arenas era un més
de la família. Ell i la seva barca van ser el mal son de la meva edat infantil
i els seus comentaris motiu de neguit en la meva etapa inicial com a crític.
Quan apareixia la crítica setmanal al diari de Mataró, en Jaume la fotocopiava, subratllava amb
retolador fluorescent verd les seves
discrepàncies, feia els pertinents comentaris al marge i me l’enviava per
correu. Un parell de dies després a
l’hora de sopar hi havia la trucada telefònica per discutir el concepte,
l’adjectiu, la valoració general. Vaig estar temptat d’enviar-lo a dida moltes
vegades. No ho vaig fer mai. I ara en perspectiva puc dir que vaig aprendre
molt d’aquelles llargues converses que en el fons eren la demostració de la
gran estima que em tenia i del seu amor immens a l’art que ocupava, de forma
compartida i equilibrada amb el mar, tots els minuts de la seva vida.
Uns anys després d’aquest homenatge i de realitzar una gran
exposició antològica a la sala de la Biblioteca Popular de la Caixa Laietana(1979),
moria a conseqüència de la malaltia que patia(1983).
El mateix 1983 a la galeria Tertre es realitzà un
homenatge conjunt de l’art mataroní a la seva figura i a la del crític Pere Pascual Clopés PIC que
també havia mort al setembre de 1982.
L’any 2018 al Centre d’Art Germans Arenas es realitzà
una exposició en motiu de celebrar el centenari del seu naixement. El que
hauria d’haver estat un record i una exaltació a la seva memòria i al seu art
es va convertir en una exposició que
semblava comissariada per el seu pitjor enemic.
Fonamentada en el fet folklòric de la seva escultura de Les
Santes ensorrades a la costa mataronina, l’important va ser l’espectacle de la
seva recuperació i restauració, mentre que es deixava de costat tot el seu
llegat artístic, amb una selecció pobre, mal triada i molt poc representativa;
amb una presentació indigne d’un museu i sí de ser denunciada en el jutjat de
guàrdia per el maltracta rebut per les seves aiguades , exposades sense
emmarcar i en fundes de plàstic el que comportava un perill de conservació
alhora que impedia la seva correcte visió.
 |
Si a això hi afegim un catàleg vergonyós que no ens permet esbrinar la seva història personal i molt menys entendre la seva raó artística, haurem de convenir que aquell senzill i particular homenatge de l’any 1977 va ser el veritable homenatge de l’art mataroní i en correspondència de la ciutat a Jaume Arenas , un dels “grans” en la història de la ciutat i que amb el seu fer, trencant l’academicisme imperant, va ajudar a obrir la porta a la modernitat, en estranya conjunció coetània amb Alcoy i Rovira Brull, a la pobre, trista i avorrida ciutat que era Mataró allà els anys seixanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada