RECULL HISTÒRIC DE L'ART A MATARO .- 1977 (II)

 

Si bé aquesta exposició d’homenatge a Jaume Arenas va ser la que en una lectura en clau mataronina , més crida l’atenció de totes les de l’any, en una mirada més estrictament artística varen ser varies i variades les exposicions interesants que varen aplegar-se en les sales mataronines en aquell any 1977.Un any ben parell en qualitat i nombre d’exposicions ( en els llindars del centenar)  que l’anterior però en el que hi va haver un important esclat de qualitat en el gruix dels artistes mataronins.

En el que pertoca a sales d’exposicions apareixen alguns canvis significatius. En el darrer trimestre de l’any va fer-se fonedissa la galeria  V&A, (reconvertida en pub musical) i també tancava les seves portes   Studium 48 després d’una davallada important del seu flux expositiu.

Logotip de l'Abast

En contraposició apareixia L’Abast , una galeria que volia implantar el sistema prou arrelat a Europa de galeria cooperativista. Sistema en el que els clients alhora  son socis, pagant una quota mensual variable i preestablerta,  el que els hi permet adquirir i endur-se qualsevol obra exposada  en cobrir mitjançant aquest fons avançat un determinat percentatge del preu en que està valorada l’obra escollida.

La galeria que es trobava al carrer Sant Bru 6, era ample en dimensions i disposava d’una planta baixa i una altre soterrada el que permetia una duplicitat d’exposicions. Inaugurada el 14 d’abril, aniversari de la República, en una clara declaració d’intencions, estava destinada  a la nova generació progressista apareguda amb la democràcia, i  àvida de consum cultural, sempre que fos en unes condicions econòmiques avantatjoses.

L’Abast estava dirigit mancomunadament per el grup fundador, encara que en l’artístic qui portava la veu cantant era Ricard Jordà, mentre que gerencialment era Costa Albareda, president de la barcelonina associació d’amics de la Unesco, qui regia la galeria.

L’Abast va tenir un paper important en la difusió de l’art entre el nucli cultural més jove i  progressista , mentre que Tertre estava més destinat a un concepte més burgés i de nivell adquisitiu més alt, fins i tot amb una certa possibilitat de l’art com inversió de futur.

L’Abast va portar a Mataró alguns noms, en aquells moments en els inicis de la seva carrera, però que amb el temps han assolit un nivell professional més que notable, com son els casos d’Alzamora, Pasqualotto, Vergés o Pladevall.

Igualment certes galeries varen tenir canvis en la seva organització, que en tots els casos van ser favorables a la seva activitat expositiva.

Així el Banc Mercantil de Manresa establia dos espais diferenciats d’exposicions. El primer en el que podríem considerar hall de l’oficina bancaria i en el que en horari d’exposició concomitant amb el del negoci bancari, exposava obres d’artistes d més anomenada en un plantejament inversor de l’art. Així s’exposaren litografies de Pablo Serrano relacionats amb els poemes de “Ecos y extasis “ de San Juan de la Cruz. O obra gràfica amb algun original de Guinovart, o els mataronins Alcoy, A.Opisso o M.Cusachs. Mantenia per l’altre costat la seva sala en el primer pis de l’edifici destinat a la cara més comercial, amb especial dedicació als artistes locals i comarcals i en horari de galeria comercial.

Reorganitzat el Museu Municipal i amb l’apartat expositiu dirigit per Santi Estrany, aquest marca un camí tridericcional amb exposicions itinerants provinents d’institucions públiques o privades , exposicions de caire històric i exposicions d’autors encara en moments iniciàtics però amb una clara solvència creativa. Un camí dificultós però salvat amb èxit gràcies a la solvència de la direcció.

Finalment la sala de la Biblioteca Popular de la Caixa d’estalvis Laietana fa un tomb absolut a la seva línia habitual, començant per canviar el seu nom que passa de sala d’exposicions de la Biblioteca Popular a sala d’exposicions de Caixa Laietana. La jubilació de Claudi “Tayo” Mayol que exercia la doble tasca de director de la biblioteca i la sala d’exposicions provoca un canvi radical, amb l’entrada , amb dedicació exclusiva a la sala d’exposicions, de Josep Rodri, home de la casa amb inquietuds culturals, encara que no plàstiques.  Aquesta substitució provoca alhora un gir contundent en la línia expositiva, que abandona la seva línia de pintura catalana tradicional de caire conservador, amb predomini del paisatgisme i la figuració, per un art de línia més actual i d’avançada, amb artistes de més reconeguda vàlua.

I a més a més, en un tomb absolut que provocà moltes reaccions, l’espai expositiu deixa de ser semi-gratuït ( l’artista “pagava” la seva exposició amb el regal d’una obra ) i es passava a cobrar una comissió del  20% de les vendes realitzades. Un fet de dubtosa legalitat ja que la sala d’exposicions formava part de l’obra social de l’entitat, és a dir de la despesa a la que estava obligada per llei segons pressupost i beneficis de la mateixa. L’excusa era que aquells diners servirien per adquisició d’obres d’art per el fons de l’entitat, fet que clarament s’incomplí com ha quedat palès amb la visualització del fons en les exposicions que del mateix ha fet la Fundació Iluro , propietària del mateix, després de la desaparició de l’entitat creditícia, engolida per Bankia. Un fons buit de veritable contingut i amb escasses obres de valor.

Catàleg expo de Subirachs

 

En aquest any 1977, de les exposicions d’artistes forans, cal destacar per damunt de tot la de Subirachs, celebrada a la sala d’exposicions de la Caixa Laietana, essent la mostra extraordinària del Dia de l’Estalvi. Subirachs tenia ganes de realitzar una exposició potent a Mataró, ciutat en la que havia nascut la seva mare , i a fe que ho va aconseguir.

Amb 16 escultures, algunes de bones dimensions, i un bon nombre de gravats, dibuixos i litografies va composar una acurada exposició plenament demostrativa del seu bon moment creatiu i de la que PIC II digué a Crónica de Mataró (5 Nov):” Una calidad de la que hoy tenemos una buena muestra con 16 esculturas , algunes bien recientes, que a través de un cartesianismo arquitectónico convierten la frialdad de dos circunstancias (material y realización matemàtica) en una calidad de vivència de una profundidad y belleza como pocas veces podriamos haber admirado” ““En cuanto a su obra gràfica es preciso admirarla en el proceso de su tridimensionalidad latente, en una obra que parece aquietada a la espera del soplo de vida que a través de la escultura le darà el propio artista”.

Aquesta exposició va tenir l’afegitó d’una serigrafia de l’artista en homenatge a Campeny, peça en la que es descobrí un auto plagi de l’autor ja que uns anys abans havà presentat un treball quasi mimètic al que presentà a Mataró amb l’única diferència del moviment pendular escenificat en la mateixa.

També i com a cloenda es celebrà una conferència realitzada per el propi autor. La premsa local lamentava l’absència majoritària dels artistes locals, que podien comptar-se amb els dits d’una mà, és a dir, exactament com passa ara mateix.

 

Igualment excel·lent va ser la mostra de Pasqual Casaubon, al Museu. L’escultor d’Ulldecona gestà amb la pedra del seu territori nadiu unes escultures de gran intensitat i bellesa que va merèixer per part de la crítica aquesta opinió “Unas obres que presentan en su fuero íntimo una plasticidad envolvente.....Desde sus obras más figurativas como la excelente cabeza de torero hasta las más abstractas ,en una línea de plástica evolución, todas dan tono y color a una exposición a visitar ineludiblemente”.

 

Exposició també important fou la de Sanjurjo, una mostra itinerant de l’Editora Nacional i la Direcció General el Patrimoni Artístic, amb  l’obra original que serví per a  les il·lustracions del “Romancero Asturiano” que havia editat l’organisme oficial i que s’exposà al Museu. Obra de gran qualitat en una abstracció acadèmica ben adient a la seva tasca il·lustradora . Una exposició tan sorprenent com brillant i que va tenir un ample recorregut per diferents Museus de l’estat i que a Mataró va passar força desapercebuda.

serigrafia de l'expo de Cohen Fusé

Ben remarcable va ser el treball d’un jove Cohen Fusé que presentà a Tertre una obra de caire simbolista, estructurada en una base dibuixada de clara estilística neo renaixentista a la que oposa en la contradicció, una mirada moderna mitjançant col·lages i tècniques mixtes, el que conforma un conjunt en aparença dispers i de lectura quasi surrealista però d’un eficiència visual fora de mides.

Obra de Tharrats

També cal destacar la nova presència de Tharrats després del gran èxit obtingut un parell de temporades abans. En aquesta ocasió amb una mostra més variada en l’entorn del seu món personal. En ella l’autor mostrava amb claredat l’estat àlgid de la seva maduresa creativa.

 

Portada del catàleg de l'expo de Panyó

Però varen ser de nou els artistes locals els grans triomfadors de la temporada , en un esclat continuat de bones exposicions i conseqüentment de bon art que feia saltar pels aires , l’adormit , conservador i adotzenat art que dominava a la ciutat.

Curiosament la més interessant exposició d’artista local fou la de Joan Carles Panyó i Figaró , un dels pocs artistes mataronins que es pot considerar com figura artística històrica de primera línia i que era i segueixi essent avui mateix un absolut desconegut a la ciutat en la que va néixer, en la que ni tan sols té el petit honor d’un carrer al seu nom.
Panyó i Figaró naixia a Mataró el 1755, just l’any en que moria VIladomat, i va morir a Olot el 1840.L’Enciclopèdia catalana resumeix així la seva vida i trajectòria:

Deixeble dels Tremulles i de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona. Treballà de daurador, a Berga, i exercí de professor de dibuix, al seminari de Girona. El 1783 fou nomenat director de l’Escola de Dibuix d’Olot, i el 1790, de la que hom inaugurà a Girona. Fou protegit pel bisbe Tomàs de Lorenzana. Anà a Barcelona i a Reus, on pintà dues teles de grans proporcions destinades al santuari de la Misericòrdia. El 1802 es reincorporà a l’Escola de Dibuix olotina. Pintor i decorador amb disposicions per a l’arquitectura, fou un dels millors representants del neoclassicisme a Catalunya. Té una obra extensa però poc coneguda. A Olot col·laborà amb l’escultor Ramon Amadeu. Decorà esglésies i cases pairals. A més d’Olot dissenyà i realitzà treballs per a Girona, Vallfogona, Segueró i Colomers, entre altres llocs.

D’aquest important currículum cal fer esment del fet de ser el veritable creador de l’escola d’Olot que conjuntament amb la de Girona , que ell també fundà, son el fonament de l’escola pictòrica catalana dominadora fins l’arribada de les avantguardes i que en la vesant més comercial i menys qualitativa ha perdurat fins fa ben poc.

El Museu de Mataró presentà d’ell una exposició de caire històric, com feia anys que no produïa, en la que mitjançant obres arribades de Museus d’Olot, Barcelona i altres de pròpies i de col·leccionistes va oferir als mataronins, tot descobrint-lo, la imatge d’un gran artista. Una exposició que hauria d’actualitzar-se actualment ja que , fora dels arts ferits, no crec que siguin molts els mataronins que coneguin la trajectòria i el bon fer d’aquest convilatà il·lustre.