dimecres, de febrer 29, 2012

QUO VADIS PSC DE MATARÓ?






Avui hem pogut llegir en els digitals dels informatius la notícia que malgrat ser molt temuda era d’esperar, que no és altra que Xesco Gomar culmina el cop d’estat que va intentar ja abans de les municipals , presentant-se com únic candidat al càrrec de primer secretari del PSC local , amb una executiva de la que s’han publicat els noms de Javier Naya , David Bote i Esteve Terrades que a bon segur es convertiria en el nou president local del PSC.

La notícia també dona els noms de J.A. Baron i Consol Prados i hom sap que entre els noms que formaran el poder hi haurà el clan andalús amb Carlos Fernández i Ana Barrera i també el nucli oposat visceralment a Baron amb Remigio Herrero i Manuel Patricio. Noms que corresponen fil per randa al nucli opositor a l’actual grup de regidors del govern , fet que em fa sorprendre en el cas de Baron i Prados que en la seva acceptació veig massa un manteniment del poder en comptes d’una sortida per ètica i dignitat personal.

Tots sabem qui és Xesco Gomar. Un té molt clar que si existís a nivell individual, un intentaria tenir com un anti- míssils personal ja que el qualificatiu polític ,- i vull remarcar  l’adjectiu de polític ja que del que estem parlant ara és de política -, en el que a mi respecta és d’un personatge sinistre i indesitjable.

Ho és en el fer i el que es pitjor , ho és amb un ideari anti català que ha propagat de manera intensa i constant  mitjançant el seu càrrec de delegat de la Junta d’Andalusia que en comptes de servir per unir l’ha emprat per separar i establir uns confrontació constant vers el catalanisme esdevingut dimoni permanent en el seu discurs polític.

Aquest tarannà, aquesta posició política , és certament tan vàlida com la contrària , però aquesta paritat desapareix quan el que es pretén és obtenir un càrrec important del PSC en una ciutat important del país. I per a mi està molt clar que qualsevol mandatari del PSC , sigui el seu nivell de comandament que sigui , ha de tenir ben clar els criteris essencials que marquen l’essència del partit que no son altres que Socialisme i Catalanisme. No disposar d’un d’ells , i el que és pitjor , anar de manera visceral en contra d’un d’ells (catalanisme) , l’hauria d’impossibilitar de totes totes , per ocupar un càrrec d’aquest nivell.

Però aquells cadells  van esdevindre palmeros i el poder no tan sols els hi va riure les gràcies a, ans també els hi va donar el bocinet de poder per veure si així estaven cofois i callaven. Però creguts i crescuts no n’han tingut prou. Convertits en uns blakberrys , van d’executius poderosos quan en realitat son la més clara demostració d’una de les més importants causes per la que els ciutadà no vol entrar en l’orbita de cap partit polític. Ara es creuen George Clooney i no s’adonen que Quico Rivera els hi pot donar lliçons.

Però com que les coses son com son i succeirà el que succeirà , un per dignitat personal ha de respondre amb les petites mesures que té a les mans. Una és la denunciar el frau de llei de la seva candidatura per evident incompliment dels valors estatutaris del partit , i l’altra és fer pública la seva intenció de no voler tenir cap relació institucional amb personatges de tal casta.

És per això que avui mateix he dirigit un mail a l’agrupació socialista local demanant que estableixin la meva baixa com a simpatitzant . Ha estat amb el mail que transcric a continuació:

Companys
Soc Pere Pascual Martí , DNI .... , amb residencia a Mataró, Av ..... , Dp 08304 , tfns ......i correu electrònic .......
Coneixedor de que la única candidatura a primer secretari del PSC a Mataró és la que encapçala Xesco Gomar i entenen que la mateixa significa un formal atentat a la catalanitat que el PSC defineix en els seus conceptes bàsics i essencials, em veig obligat a demanar-vos

Prego dons que tramiteu la mateixa alhora que demano no rebi cap més notificació de cap tipus en relació al partit.
Desitjant-vos la màxima sort que a bon segur precisareu vistes les persones que ben aviat dirigiran el partit rebeu les meves salutacions
Atentament
Pere Pascual Martí
la meva baixa com a simpatitzant del PSC.

Prego dons que tramiteu la mateixa alhora que demano no rebi cap més notificació de cap tipus en relació al partit.

Desitjant-vos la màxima sort que a ben segur precisareu vistes les persones que ben aviat dirigiran el partit ,  rebeu les meves salutacions

Atentament
Pere Pascual Martí


PS.- Sorprès estic de que havent publicat en el Facebook un comentari parell al respecte del cas PSC , ja he rebut unes quantes respostes a nivell personal donant-me la raó  . Llàstima que generalment els perdedors sempre anem carregats de raons.



20 ANYS

La mala notícia de la candidatura de Xesco Gomar m’arriba avui 29 de febrer , data exacta en la que vaig venir a residir a Mataró ara ja fa cinc o vint anys , segons es miri.

Una decisió de la que no me’n penedeixo en absolut , malgrat la lamentable deriva que pot prendre el futur en aquest cap de setmana.

EXPOSICIONS



No voldria que el desencís polític em fes oblidar un obligat consell artístic que no és altre que recomanar de manera intensa dues exposicions que s’inauguren en els propers dies.

Així demà a 2/4 de vuit del vespre i a l’espai capgròs,  Jordi Santamaria  ens presenta les seves “Escenes de Platja” , mentre que divendre serà en Pere M. Brasó qui al col·legi d’Aparelladors ens demostrarà que “M’he  quedat en blanc”.

Dues bones exposicions que no us heu de perdre.





dimarts, de febrer 28, 2012

PROJECTE DE PROGRAMA MUNICIPAL PER A LES ARTS PLÀSTIQUES. MATARÓ ( II )





CREACIÓ



Encara que la creació ,com a fet interior i personal que és , és difícil de ser potenciat en si mateix , sí que en el cas de les arts plàstiques existeixen possibilitats d’ajut i potenciació mitjançant els elements tècnics que la pròpia creació comporta. Uns ajuts que essencialment en aquests moments  s’han de centrar en  la possibilitat de que els creadors puguin aconseguir un espai de creació.


a molt de temps que els artistes plàstics locals intenten aconseguir un espai públic per a tal de que aquest es dediqui com espai comú de creació , mitjançant lloguer , cessió , taller obert etc . Han estat diversos els projectes engegats però mai d’elles ha arribat a bon terme.


Primer va ser el projecte de Can Xalant , espai que s’havia de dedicar als joves artistes i que tots sabem com ha acabat. Després va ser Can Minguell , amb un projecte ben treballat d’espais a lloguer reduït per a tota mena de creadors . Un projecte que es va anar esbiaixant cap un projecte tècnic / industrial , havent acabat en el que és ara , un magnífic contenidor sense un veritable aprofitament.


La crisi de la construcció ha deixat nombroses naus industrials en desús , que son alhora espai morts i perillosos per la seva degradació constant. És el moment de fer-ne ús i sense fer una gran despesa  es poden establir els criteris mínims per convertir-los en espai de creació artística per aquells creadors que no disposen de taller , o bé precisin d’uns espais més grans per a poder realitzar certes accions puntuals. D’espais d’aquest tipus n’hi ha diversos a la ciutat i molts d’ells son aprofitables per aquest ús.


Punt i apart és la decisió a prendre en relació a Can Xalant. És obvi que la presa de decisió en relació al futur de Can Xalant és un fet polític. Ho és no tan sols per la participació en el mateix de la Generalitat de Catalunya que el considera com un element important en el desenvolupament creatiu de l’art contemporani, ans també per que el mateix ha esdevingut des de la seva creació un element de discussió i de distorsió en el camp de les arts plàstiques i visuals locals.


És obvi que seguint els seus criteris,  Can Xalant ha desenvolupat perfectament la seva tasca com a centre de creació contemporània. Però és obvi també que aquesta tasca s’ha establert en un desarrelament generalitzat envers el món creatiu mataroní, amb l’excepció d’un petit grup , creant-se així un concepte concèntric de retroalimentació , en el que ben pocs gaudien d’un enorme pastís econòmic , mentre que la resta no tan sols no disposava de res, ans també era rebutjada en intentar entrar en el “grup”.


Si bé un espai com Can Xalant és enormement positiu i interessant , aquest sols pot mantenir-se si s’estableix una nova dinàmica en la que l’espai deixa de ser propietat absoluta d’un concepte reduccionista de creació i obre el seu àmbit a un concepte més generalista , del que puguin aprofitar-se tots els creadors locals, conreïn l’estilística creativa que sigui.



Igualment imprescindible és que el que succeeixi a Can Xalant reverteixi a la ciutat i que per tant aquesta obtingui un evident rendiment a la seva generosa participació econòmica. Participació econòmica que per altra part hauria de ser establerta molt a la baixa , ja que no pot ser de cap de les maneres , que un centre de creació , sigui del tipus que sigui , acapari una majoria percentual absoluta de tots els diners dedicats a, en aquest cas , a les arts plàstiques i visuals.

continuarà ...

dilluns, de febrer 27, 2012

PROJECTE DE PROGRAMA MUNICIPAL PER A LES ARTS PLÀSTIQUES







Massa vegades el concepte de crítica queda embolcallat en una aura negativa. De per se la paraula crítica sembla comportar en el subconscient general l’afegitó de negatiu, quan no és així ni de molt bon tros.
Massa vegades als crítics se’ns considera com elements un xic amargats que quasi sempre veiem tan sols el negatiu i que si alguna vegada som “positius” és  degut a que el fet jutjat no tenia cap altra possibilitat de comentari que el de la lloança. I encara en aquests casos sempre apareix un “però” que intenta no acabar d’arrodonir la festa.

Però és obvi que no és així. Durant un temps jo vaig fer l’acudit de conjugar alhora les que podríem dir dues professions , la que m’alimenta el cos i la que m’alimenta l’esperit. Així quan va començar el joc dels curadors , a imatge dels “curators” , els historiadors de l’art , amb aqueta petita variació semàntica , etc. Llavors jo em vaig auto batejar  com “analista d’art”.

És en aquest anàlisi que abans de les eleccions municipals vaig preparar un dossier personal explicant la manera en que al meu entendre , podria funcionar l’apartat artístic en el global cultural municipal. És un dossier que ja fa uns mesos tenen a les seves mans tant el govern com l’oposició, per petició expressa d’ambdós. Un temps que no ha servit per rebre ni la més petita opinió al respecte.

És per això que aprofitant  que en aquests dies les notícies artístiques son minses i que ja portem sis mesos de temporada i en el camp de l’art en general, i de la plàstica en particular , no s’ha mogut un borrall, he pensat que no estaria de més fer públic aquest document per que pugui servir d’eina de treball , de discussió o si voleu de riota.

Heu-lo aquí:



PROJECTE  DE PROGRAMA MUNICIPAL PER A LES ARTS PLÀSTIQUES. MATARÓ

Massa vegades els municipis entenen que la seva tasca en el que pertoca a les arts plàstiques es limita a posar a disposició dels artistes un espai expositiu i si s’escau fer-ne una programació més o menys correcta i coherent. Res més lluny de la realitat.


Les arts plàstiques precisen d’un treball general que englobi totes les parts del procés i en dictamini quins han de ser els mitjans i els ajuts que s’han de disposar per fer-ne un projecte valorable, de futur, i principalment de ciutat que és del que es tracta. Un concepte establert amb un acurat paral·lelisme amb altres tipus d’arts .

Caldrà dons tractar de manera independent , encara que relacionada , les diferents parts del trajecte creatiu que en aquest cas podrien tenir,- i no és cap boutade-,  un cert paral·lelisme amb el concepte industrial.

Així podríem parlar de l’aprenentatge ( FORMACIÓ ),  fabricació ( CREACIÓ) , distribució (EXPOSICIONS) i emmagatzematge ( MUSEUS I COL·LECCIONS) , al que caldria afegir la resta d’elements que incideixen i complementen el concepte com ho poden ser el cas de la publicitat (cartells ), art públic (escultures al carrer) , formació integral de la ciutadania ( activitats escolars , conferències , visites guiades , actes complementaris...)  etc.

Uns elements que col·ligats entre si han de conformar el criteri artístic unitari que el govern vol fer avinent als ciutadans.



FORMACIÓ

Encara que és habitual en cada convocatòria electoral que molts partits presentin en el programa electoral  la recuperació de l’antiga escola d’Arts i Oficis com un objectiu a assolir, cal ser realistes i veure que aquest projecte és actualment inabastable. I al dir és no ens referim tan sols als moments actuals amb la crisi que patim que impossibilita tota mena de projectes agosarats en el tècnic i l’econòmic , ans també ho diem en unes condicions econòmiques més favorables.

Un projecte com aquest sols és viable quan es tracta d’una formació reglada amb el que comporta de titulació i professorat , i conseqüentment de crida a un alumnat més nombrós. Una formació reglada és actualment impossible ja que en al distribució realitzada per la Generalitat de les diverses modalitats culturals formatives , es va considerar que el Maresme quedava cobert amb l’Escola d’Art i superior de Disseny Pau Gargallo de Badalona , mentre que Mataró en canvi obtenia l’escola d’Idiomes.

És per això que l’apartat formatiu d’arts plàstiques en l’àmbit municipal , avui per avui , s’haurà de limitar a potenciar les actuacions ja existents (Taller de Gravat ) , alhora que seria convenient establir una bossa econòmica per a poder becar  a artistes , (sempre en moment i temps de formació)  , que volguessin formar-se en altres tècniques   no contemplades.





TALLER DE GRAVAT

El taller de Gravat de l’IMAC és per la seva història i la seva trajectòria un element formatiu altament reconegut , no tan sols a la ciutat ans també a tot el país i l’estat.

La qualitat i solvència dels seus directors i mestres , Pilar Lloret i Jordi Rosés, l’han convertit en un veritable exemple a seguir , tant en el que pertoca a tot el projecte educatiu i formatiu , com per els resultats creatius que s’obtenen en cada curs i per la satisfacció absoluta de tot l’alumnat.

És per això que el Taller de Gravat de Mataró és un element que hauria de ser intocable per part del govern de la ciutat , alhora que malgrat les dificultats econòmiques del moment , s’hauria d’intentar potenciar en el possible.

El cert és que el taller de Gravat ha estat quasi sempre un element aïllat , que ha anat fent el seu paper , però que no ha estat inter-relacionat ni amb la ciutat , ni amb  les seves activitats plàstiques ni amb la gran majoria del món creatiu local  , i sols ha tingut un coneixement i un ressò ciutadà en el moment de les seves sempre magnífiques exposicions públiques, un fet que s’hauria de considerar com inadmissible quan es tracta d’una formació de caire públic. Caldria dons retornar el projecte a la base , sense abandonar per això l’estructura obtinguda en el seu creixement.

És per això que caldria renovar el projecte del Taller amb l’establiment d’una estructura , a bon segur piramidal, amb cursos evolutius,  posant l’accent en els cursos iniciàtics , que son els que essencialment han de rebre gran part de l’ajut municipal  i que han de mantenir una taxa pública econòmica i altament subvencionada que permeti la participació de tothom , en especial dels creadors joves .

Una subvenció que s’ha de reduir en bona part en els cursos superiors i d’especialització, en els que els creadors haurien de pagar una tarifa de mercat , ja que aquesta especialització serà essencialment d’aprofitament professional personal.

Una subvenció global que es podria potenciar amb un autofinançament del propi Taller mitjançant una certa independència que permetés pe ex. la posta a la venda dels treballs en ells realitzats , ja sigui de manera individual o amb carpetes de grup. Uns treballs que també podrien ser adquirits per el propi consistori i convertits en regals institucionals, uns regals que sorprendrien per la seva qualitat i originalitat.

Un autofinançament que es podria establir també d’altres maneres com ho podria  ser  la creació de cartells per a diversos actes públics municipals ( vist el lamentable nivell del departament d’imatge municipal, els resultats serien del tot positius ), o amb el lloguer de l’espai i el material d’estampació per a que artistes aliens al taller poguessin fer estampacions personals, o...

Sigui com sigui, cal establir la manera més adient per aconseguir que el taller de Gravat segueixi viu , actiu i  a ser possible potenciat. Qualsevol altra opció seria un lamentable error del que amb el temps ens hauríem de penedir indefectiblement.


BEQUES

Davant de la impossibilitat  per part de qualsevol estament municipal de cobrir el ventall de la diversitat de tècniques creatives , però estant èticament obligat d’oferir una igualtat d’oportunitat a tots els creadors , bo seria establir la possibilitat d’atorgar certes beques a artistes per a poder formar-se en la seva especialitat.

Un sistema econòmic de beques que alhora hauria d’anar acompanyat de que el mateix IMAC disposés i posés a disposició dels creadors la màxima informació possible de cursos artístics diversos que se celebrin en el país i gestionés alhora la possibilitat d’altres beques provinents dels mateixos organitzadors o d’institucions de tota mena.

........ ( continuarà)

( Les fotografies d'aquest post estan manllevades del web www.gaudiallgaudi.com  )

diumenge, de febrer 26, 2012

ART CONTEMPORANI / CAN XALANT




L’Art contemporani està aquests dies de màxima actualitat, i ho està més enllà d’aquest ARCO que es celebrava la passada setmana. Diversos son els fets que han ocupat notícia d’importància en els camps culturals. Que si la decisió final de no dur a terme el projecte del Canòdrom . Que si l’Ajuntament d’Olot ha decidit tancar de cop i volta , i sense discussions possibles ni marxa enrere , l’espai ZER01 . Que si al situació del Bòlit de Girona és absolutament precària i que en situació semblant està el centre La Panera de Lleida ...

Un munt de circumstàncies que avui analitza de manera detallada  el diari “El País” , el més procliu a aquest concepte artístic , en un article de Roberta Bosco, de títol “Esperando al Godot de las artes”, que us recomano llegir en aquest enllaç

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/25/catalunya/1330199852_398870.html

Tot aquest tema , que per a molts pot semblar llunyà , no ho és tant ans al contrari. Sergi Penedès , el més nefast i gandul regidor que ha tingut en democràcia la nostra ciutat i que m’honora cada vegada que em dona l’esquena i em nega la salutació , va voler com últim servei a l’art mataroní , deixar ben lligat el tema de Can Xalant , de modus i manera que el primer paper que va haver de signar Marcel Martínez , que va ser el nou regidor, va ser signar el nou cicle de concessió administrativa als “amos” del centre.
Una concessió de dos anys però que precisa d’una confirmació al complir-se el primer, és a dir , dintre de dos mesos.

Ja anem tard dons. El tema , que té una forta càrrega política , encara no està al damunt de la taula i poc se sap. Certament que tant Alcaldia com CiU han afirmat moltes vegades que Can Xalant no pot seguir així , però el dubte està en si l’Ajuntament tindrà prou valor, - com sí ha tingut l’ajuntament d’Olot també de CiU -,  per discutir-se amb la Generalitat i actuar com cregui convenient.

Sigui com sigui s’ha d’actuar ja. Un centre de creació sempre és convenient, necessari i important , per tant caldria mantenir-lo però ni en els condicions  sectàries actuals , i molt menys amb les actuals condicions econòmiques que s’enduen per davant la gran part del pressupost dedicat a l’art , el que per ex. ha obligat a la notable reducció d’activitats de centres com Ca l’Arenas.

Posem dons fil a l’agulla. Ni l’art ni la ciutat podrien entendre el manteniment d’un conveni tan afavoridor per a un nucli reduït , sectari i exclusivista i tant perjudicial per a la ciutat i la resta de protagonistes de la creació artística.



   

divendres, de febrer 24, 2012

PERE CASANOVAS. ART URBÀ AMB SABOR MATARONÍ






El Capgròs d’aquesta setmana presenta com a reportatge central una mirada al fer de Pere Casanovas , aquest artista mataroní que irradia la ciutat vers tot el món.


De Pere Casanovas n’ hem parlat diverses vegades en aquest blog , però és ara mitjançant aquest reportatge que jo diria que per primera vegada arriba la notícia del seu treball a la globalitat de mataronins, i a més ho fa de manera magnífica en el tractament  i el desenvolupament de tota la informació, per el que cal felicitar efusivament a Xavier Amat que n’és el seu autor.


Un article magnífic que no me’n estic de reproduir en aquest blog , i que diu així:



Diu que la discreció és cabdal per a la feina que desenvolupa, i per això és poc amant de les entrevistes o d’obrir la porta del seu taller del Pla d’en Boet. “Aquí generem coses noves, i fins que no s’exposen o es fan públiques cal mantenir-les en secret. Vivim de la discreció”, diu Pere Casanovas. En aquest cas ha fet una excepció, bo i demanant-nos que no fem fotografies de l’interior de la nau ni expliquem les peces que en aquest moment està treballant el seu equip, format per deu persones. “Hem arribat a ser 15, i en algun moment puntual en tinc més, però ara el volum ha baixat”.


Pere Casanovas té 68 anys, però lluny de pensar en jubilar-se viu amb intensitat la seva professió. Des de ben jove, i amb formació autodidacta, es va dedicar a la pintura i a l’escultura. Va arribar un moment que va decidir deixar una mica de banda l’obra pròpia i muntar un taller on fer projectes de més dimensió: “Ara fa 40 anys vaig arribar a la conclusió que les arts plàstiques són una feina molt solitària, i en aquesta soledat es pot arribar fins a un cert punt, però no a fer grans coses. I vaig crear un equip per fer factible fer obres de totes mides”. Va ser tot un encert, ja que sobretot a Barcelona, quan s’acostaven els Jocs Olímpics, avingudes i places van començar a lluir escultures. “I també hi va haver l’esclat de les rotondes, tot i que la majoria d’obres en aquests espais són dolentes”, deixa anar..




De primer va tenir el taller al Camí Ral, on ji feia obres petites. Després va agafar tres naus del carrer Torrijos. Ara fa una dècada que és al polígon, i per allí hi han passat noms il·lustres del món de l’art, fent el seguiment de l’obra encarregada. “He tingut la sort que he pogut triar els artistes. Per ser fidel a l’obra de la que et porten la maqueta, t’ha d’agradar, tant l’obra com l’artista. Si no sento l’emoció de l’obra, si no m’hi puc implicar totalment, millor renunciar a l’encàrrec”, considera Casanovas. Tàpies i Palazuelo han estat dos dels que més sovint han treballat amb ell, i les obres sortides de Mataró s’han estès arreu del món: n’hi ha a Chicago, a Nova York, a ciutats japoneses, o a l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa de Dubai, en aquest cas una obra de Jaume Plensa. Altres no han estat tan viatgeres i s’han quedat molt més a prop, a Mataró, com el brau del conjunt ‘El rapte d’Europa’, a la plaça d’Itàlia, d’Ángel Heredero, o l’escultura de Manuel CusachsL’esperit de Figuera Major’ a la ronda de Sant Oleguer. “De la ‘Laia l’Arquera’ vam fer-ne tot l’estudi tècnic, però no vam poder elaborar aquí l’escultura perquè teníem el taller ple amb altres obres”, informa.

Mitjons i castellers



És a la capital de Catalunya, però, on Casanovas hi té més mostres de la seva feina. L’artista Antoni Llena afirma que “més del 90% de l’obra pública que hi ha a la ciutat de Barcelona ha sortit del Taller de Pere Casanovas: des del ‘Núvol i cadira’ de Tàpies al meu ‘David i Goliat’”. En són altres exemples la titulada ‘Fraternitat’, de Miquel Navarro i ubicada al Fòrum; ‘L’estel ferit’, de Rebecca Horn, a la Barceloneta; ‘La ola’, d’Oteiza, a la plaça dels Àngels; o ‘Born’, de Jaume Plensa, darrera de Santa Maria del Mar. La darrera obra pública que s’ha elaborat al taller ha estat ‘Als castellers’, de Llena, a la plaça de Sant Miquel, i, com ocorre sovint en l’art urbà i més si és d’avantguarda, no ha estat mancada de polèmica. “M’he trobat sovint que quan hem anat a fer una instal·lació els veïns m’han dit de tot. Però quan hi hem tornat al cap d’un temps a revisar l’obra, aleshores em reclamen que ni se’ns acudeixi treure-la d’allí! Això vol dir que se l’han fet seva”, exposa Casanovas, que afirma que, si fa uns anys pràcticament tot el que executaven al taller era obra pública, ara quasi tot és per a mans privades, col·leccionisme i museus.


Per polèmica coneguda, però, la que va esclatar l’any 1992 amb l’obra ‘Mitjó’ d’Antoni Tàpies. Encarregada per l’Ajuntament de Barcelona, havia de fer 18 metres d’altura i situar-se a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc, seu del MNAC. També en aquest cas el taller triat era el de Casanovas. El rebuig que va causar la maqueta va fer que el projecte finalment no es dugués a terme. El passat 2010, Tàpies reobria la seva Fundació i hi presentava com a reclam destacat el ‘Mitjó’ que mai va arribar a Montjuïc, però en aquest cas amb mesures més humils, prop de 3 metres. I, com no, amb la mà de Pere Casanovas, tot i que el visitant no ho tindrà fàcil per comprovar-ho: “Mai posem enlloc de l’obra que ha estat feta aquí, excepte si l’artista ens ho demana”, diu el mataroní. Discreció fins el darrer moment.

L’obra pròpia, en segon pla

Casanovas no ha deixat de fer peces amb la seva signatura, però segons l’autor “en aquest país no estaria gaire ben vist que al Taller estiguem fent obres per altres artistes i al mateix temps desenvolupés una trajectòria personal”. Per això les exposicions a les que ha participat han estat més aviat poques, tot i que al Maresme se’n va poder veure una ara fa uns mesos, titulada ‘Memòria i visió’. Al llibret de l’exposició, Antoni Llena hi escrivia: “Parlar de l’escultura de Casanovas no és pas fàcil. I no ho és perquè s’ofereix a l’espectador trasmudada sota aspectes diversos. (...) No és pas que l’obra del nostre escultor no sigui tècnicament perfecta ni tampoc que s’allunyi del formalisme, sinó que va més enllà. En el cas de Casanovas, artesania i forma són una closca, una defensa que mira de protegir, pudorosament, l’ànima que s’amaga dins”.


(Les fotografies del post corresponen al brau d'Àngel Heredero, Palazuelo, el monument als castellers de Llena i el mitjó de Tàpies)

dijous, de febrer 23, 2012

ESPAI D'ART. DE ANTONIO






Aquí teniu l'Espai d'Art d'avui mateix , amb entrevista amb l'artista De Antonio , amb motiu de la seva exposició "Parlem de Batalles" que es pot visitar a l'Ateneu Caixa Laietana.

Una magnífica exposició que us recomanem amb tot plaer.

Espai d'Art - De Antonio

dimecres, de febrer 22, 2012

MATARÓ I EL COMERÇ DE L'ART. LA MALEDICCIÓ.





Aquests dies tot regirant papers a tal de preparar la taula rodona que al voltant de Tertre es realitzarà el proper dia 8 de març a la nau Gaudí, aquest traginar de dades m’ha fet reflexionar al voltant de la que sembla maledicció de Mataró en relació a les galeries d’art comercial.No deixa de ser curiós que essent Mataró una ciutat que depassa amplament els cent mil habitants , que gaudeix d’una llarga tradició artística i que a bon segur és una de les ciutats del nostre país amb més nombre d’artistes per habitant , no hi hagi manera de que gaudeixi no d’una , si no d’unes quantes galeries comercials d’art.

Si trèiem el temps de la transició amb Tertre com a gran galeria d’art reconeguda per arreu, i amb L’Abast i Fuset com dignes exemples del que pot ser el comerç de l’art , la resta d’experiències semblen moure’s sota una maledicció permanent.

Per que hem de considerar maledicció que dues galeries que pintaven molt bé com eren Anticus i Espai 28 , varen veure estroncada la seva existència per veritables mala sort. En el cas d’Anticus , situat en els anys 70/80 al pla d’en Boet , va ser la mort prematura del seu creador, el gran afeccionat i col·leccionista d’art i antiguitats Joan Recto, mentre que en el cas d’espai 28 , la causa va ser l’esfondrament físic de la galeria degut a unes obres que es realitzaven en el solar del costat.

En l’altre costat de la balança hi ha històries de tots colors , però el pitjor està en Tot Art i Minerva. Ambdues van ser dues galeries més o menys coetànies que es van caracteritzar per saber ensibornar a dos diferents estaments de la burgesia mataronina , oferint obres de determinats artistes a preus més aviat inflats i de qualitat més aviat minsa.

Tot Art s’especialitzà en el més decadent de la pintura d’Olot , amb parèntesi prou espectaculars com per exemple portar a Xavier Cugat i els seus dibuixos i caricatures , mentre que Minerva que estava destinada a ser la galeria més important de la història de Mataró es va anar esborronant amb els Cruañas, Benet Sarsanedas , Bofill, Moscardó ... que venia a dojo, mentre que intentava oferir una cara diferent amb exposicions com les de Comabella, Simón . Dos negocis sucosos per els seus propietaris que els van abandonar a la primera crisi però que van fer molt mal al comerç de l’art per la gran malfiança que van crear en uns compradors que creien haver comprat una gran obra d’art i alhora una interessant inversió i que a posteriori es van donar compte que no era or tot el que lluïa.

Ara en aquest dies hem tingut el darrer capítol d’aquesta maledicció amb el cas de Gal-Art. Fa ben pocs dies , en el post del 8 de febrer, ja feia reflexió al respecte del que creia les causes del seu rotund fracàs, i convidava a la reflexió personal per esmenar-les i poder mantenir un caminar amb alguna possibilitat d’èxit en la seva nova aventura en la xarxa, però per el que es veu això de reflexionar i haver de reconèixer errors propis no està en el seu diccionari.

Agafats a la paraula prepotència que segueixo pensant que és la que millor defineix al seu tarannà , o si més no a la seva imatge més visible que per cert manté en el seu perfil de facebook com a cita preferida la que diu: “És difícil ser modest quan ets el millor” , s’apunten a la filosofia tot expressant públicament que : “Agunes persones no volen interpretar la diferència entre la prepotència i la raó i prefereixen que els temin a que els respectin, perquè la por els agrada i el respecte els espanta" .

Dons senyors, no cal parlar-ne més, per a vostès tota la raó. Segueixin així filosofant entre pors i respectes, dues paraules que per al que vostès es refereix estan ben clares: Fa molta por que gent amb aquesta manera d’actuar arribi al món de l’art i vulgui mantenir-se en el mateix, tenint tant poc respecte a aquells que el conformen , en especial a artistes i públic en general. En quant a la crítica no pateixin , seguirem tenint por a perdre el respecte , sigui el que sigui, que ens hem guanyat amb prop de quaranta anys lluitant per l’art i els artistes de la ciutat.


Fora d’això vagi el desig de sort per la nova aventura , una aventura que es presenta difícil si no hi ha canvis radicals ja que hom ha vist quin peu s’hi calça. I és que hom que es mou en el món de l’art pot ser moltes coses , però allò que és diu curts de gambals, això sí que no.


dilluns, de febrer 20, 2012

EXPLOSIÓ





a uns quants anys els artistes no tenien el costum de titular les seves exposicions que quedaven resumides en la determinació tècnica ( olis, aquarel·les ... ) o en la temàtica ( paisatges , marines , bodegons , figures..).Però amb el pas del temps l’artista, degut  molt especialment a l’evolució creativa que va comportar cada vegada més el treball seriat o continuat al voltant d’un indret o idea , va anar agafant el concepte de que un titular genèric servia per donar més consistència al conjunt del presentat.

Avui en dia el “nom” de l’exposició és en certa manera un element cabdal de la mateixa ja que serveix de prèvia per a l’espectador ja que hauria de correspondre a la realitat del presentat. Un titular que moltes vegades servirà de definitori de la mostra.

Carmen Escribano , l’artista que exposa aquest més a la galeria Art i Gent d’ Argentona , ens va sorprendre amb un títol per la seva exposició tan “especial” com el de : “De la memoria de un bajo vientre” , que de bones a primeres et deixava en una incògnita però amb el run-run de que allò no podia “pintar” molt bé, una premonició absoluta acomplerta en visitar la mateixa.

Kim Queralt , l’abnegat propietari de la galeria , certament té bon ull per anar triant artistes per arreu i confegir una temporada ben atractiva en la seva aparent modèstia , però evidentment  de tant en tant li colen un gol, com el que li han marcat en aquesta ocasió.

Carmen Escribano és obvi que no és una artista , és simplement una persona que juga amb formes i colors d’una manera indiscriminada sense seguir cap mena de paràmetre lògic , aconseguint uns resultats a vegades agradables a la vista i en certa manera amb un cert equilibri , mentre que al costat apareix  un treball que ni tan sols arriba a la característica d’anecdòtica. Tot esdevé una simple explosió de gestos i colors conformant una obra tan bigarrada per fora com buida en el seu interior.

Crec que el que passa és que per l’autora el concepte de creació s’estableix més en una base terapèutica personal que no pas en el sentit creatiu precís quan del que es tracta és d’una exposició en una galeria d’art. El que a nivell personal és plaent , defensable i fins i tot recomanable, en el moment que abandona aquesta esfera de l’íntim, esdevé absurd , inútil i evidentment llunyà al mínim concepte amb el que vulguem agafar el sentit artístic i creatiu.

Exposició dons perfectament prescindible per al públic en general, per més que a bon segur pot haver estat positiva en la intimitat d’una pintora que està massa lluny dels mínims exigibles per a una galeria d’art.

“De la memoria de un bajo vientre”. Carmen Escribano
Galeria Art i Gent. Argentona
Del 10 de febrer fins el 7 de març de 2012


diumenge, de febrer 19, 2012

PARLEM DE BATALLES. DE ANTONIO





Fa uns set anys que els camins de De Antonio i Mataró es van trobar. De Antonio és un artista madrileny capaç de conrear el seu art en indrets tan dispars com San Francisco o Dubai , però curiosament ha estat a la nostra ciutat on ha trobat el seu idoni brou de cultiu per aconseguir desenvolupar de manera ben adient el seu art. El mestratge de Pepe Novellas el va fer esclatar i ara es mostra resplendent en una potent exposició a l’Ateneu Caixa Laietana de Mataró.

“Parlem de batalles” és el títol de l’exposició. Un títol si més no suggestiu que ens presenta de manera ben clara i contundent de que es tractarà la mateixa, que no és altra cosa que de la necessitat absoluta de l’artista d’abocar en fora tot el munt de conjuncions vitals interiors . Una explosió interna realitzada mitjançant l’expressionisme més pur desenvolupat en una trentena de personatges , - ell mateix o potser nosaltres - , que ens parlen de la nostra realitat més íntima. I cal remarcar aquets “nostra” , ja que l’autor parlant essencialment d’ell mateix , ens referencia  a tots  en aquesta conjunció comú de passions , vivències i sentiments.



De Antonio té ben clar el plural en aquest “Parlem de Batalles”. El “parlem” ens indica el desig de reciprocitat. De Antonio no vol caure en un monòleg personal. Alça la veu però n’espera resposta , i en el diàleg comunicatiu obtenir-ne el millor dels resultats i el cert és que ho aconsegueix plenament.





Recolzat en un domini tècnic ben escaient que li permet accentuar la intenció pictòrica mercès un gestualisme rítmic que potencia el seu intens arc cromàtic , De Antonio ens ofereix unes obres que un mateix defineix en l’escrit que prologa l’exposició com “ ... intenses, impactants , colpidores, que no deixen indiferent a ningú. L’home contra l’home, el concepte de l’art en estat pur, en aquest anar a la contra de tot per aconseguir ser lliure en la gran badalla de la creació”.

Ara mateix l’autor està en la que podríem definir com la mare de les seves batalles, que és ni més ni menys que la de ser realment un artista , en el sentit més ample i pur del conceptes , i el cert és que per l’ avui demostrat ho està aconseguint.






Ferm en el concepte , intens en l’emoció, segur en la realització, el treball de De Antonio ens mostra els trets d’un interessant creador que just aquí inicia el seu salt endavant . I ho fa en una exposició d’obligada visita que el col·loca per mèrits propis en el sempre petit llistat d’artistes mataronins a seguir.

Felicitats.

Parlem de batalles”. De Antonio
Ateneu Caixa Laietana
del 9 de febrer al 25 de març de 2012

 (Fotografies manllevades del web de la Fundació Caixa Laietana)



dissabte, de febrer 18, 2012

COL·LECTIVA DE DIBUIX . "15 x 15 "






D’ entre les virtuts a remarcar de l’Associació Sant Lluc està el seu afany en mantenir l’atenció sobre aquells elements que semblen haver quedat fora de to per ser considerats com “clàssics”, però que en canvi mantenen la seva importància i potser caldria dir més, la seva transcendència , en el treball d’un artista , practiqui aquest l’estilística o isme que sigui del seu gust. Em refereixo a fets com el del treball al natural, ja sigui en la figura com en sortides de camp, i molt especialment a l’atenció que es dona al dibuix, aquest element artístic caigut actualment quasi en el més absolut oblit.

Ara , coincidint amb el tancament de la Galeria Rovira , l’única galeria barcelonina dedicada al dibuix i que després de setanta anys a Rambla Catalunya / Aragó, ara per mor del preu dels lloguers ha de plegar veles, encara que amb el desig i l’esperança de renàixer en altres indrets.
Dons bé, com si d’un homenatge es tractés , la gent del sant Lluc omple la sala de la Presó amb una setantena de dibuixos de petit format que apleguen tot el ventall dels punts que es poden considerar en una exposició. Formes, tendències , estils, conceptes , i com no, qualitats , aplegats en aquest format uniforme , amb l’elegància de muntatge que ja és habitual en aquest tipus de col·lectives per part de l’associació.

Una exposició que paga la pena visitar. Òbviament hi ha una bona part de la mostra que es mou simplement en el paràmetres de la correcció, però existeixen un bon grapat de treballs que expressen a la perfecció els dos elements claus per entendre l’exposició. Per un costat la qualitat i el nivell dels creadors que els signen, i per l’altra , el que per a mi és el més important , l’estima que demostren per el dibuix , al que dediquen esforç especial que queda clarament recompensat.

Ps.- Ja que parlem de l’Associació crec que cal felicitar-los per el detall organitzatiu de oferir públicament en l’aparador de fora de l’espai de la presó, el detall d’agenda de totes les seves activitats.
Quan tantes vegades ens queixem de la manca d’informació i publicitat de molts actes , el detall del quadrant del sant Lluc és digne de ressaltar.

(La fotografia que encapçala el post està manllevada del web de l’Associació)


dimecres, de febrer 15, 2012

TECNOLOGIES

.





Casa vegada més les tecnologies son una eina imprescindible per a la delectació artística i per a la seva divulgació

Avui m'ha arribat a quest enllaç que ens ofereix una visió d'obres de Monet d'una manera certament atractiva.
Us el recomano amb plaer

http://www.monet2010.com/es#/voyage/

dimarts, de febrer 14, 2012

ARCO 2012






Demà dimecres comença ARCO 2012. Desconec a hores d’ara la presencia d’artistes mataronins en el conjunt de galeries encara que suposo que com els darrers anys hi tindrem una minsa presencia.

No pas com en l’any 1983 i 1984 en que fins hi tot varem poder gaudir d’una galeria en la mateixa. Va ser la mítica Tertre i els noms de Perecoll, Pepe Novellas i Gabriel Estévez en van ser protagonistes. Com ho va ser C.A.P.S.A. presentant-ne una d’elles en el mateix Palau de la Fira.

D’aquell temps és aquest gadget que encapçala el post i que guardo amb plaer , que no és altra que la identificació de Premsa en representació de Radio Mataró.

Certament , quins temps aquells....

dilluns, de febrer 13, 2012

OLOR A PINTURA




El fet de que l’Associació Sant Lluc sortosament hagi esdevingut un col·lectiu multi marca en el camp expositiu , ha fet quetots aquells seguidors de les seves exposicions en certa manera haguem establert un cert criteri de prioritats.
Sabem perfectament que la sala del Col·legi d’Aparelladors ens ofereix generalment un nivell prou exquisit. La Presó és més eclèctica i en les seves exposicions anem predisposats a la sorpresa d’aquell creador menys conegut o a la variació d’aquell nom amb més trajectòria. Finalment la Sala del Casal ha quedat com l’espai testimonial , veritable calaix de sastre, el que fa que en certa manera la tinguem menystinguda  i alhora  un xic mig oblidada.





Un oblit lamentable ja que en fer-ho ens podem quedar sense el gaudi d’alguna exposició prou interessant com és el cas de l’actual “Metàfores” , amb la signatura de l’artista argentonina Monte Pons.

Montse Pons no és pas una nouvinguda en això de l’art, ans el contrari , és artista amb molta mili a la seva esquena i a més amb uns plantejaments creatius prou interessants , però igualment hem de dir que en el moment de la realitat expositiva , el conjunt del presentat no acabava de mantenir la intensitat deguda que hauria de donar consistència i força al seu llenguatge plàstic.

Avui però, en aquesta exposició a la sala del Casal, ens trobem sortosament amb una artista intensa , desfermada , sense cap mena de por , entenen com a tal al fet de presentar un treball lliure en el concepte i no sotmès a cap mena d’influència que no sigui la del propi desig de l’artista.

 


L’obra de Montse Pons té en aquesta ocasió un agradable i intens olor a pintura . En moments en que els artistes sembla tinguin vergonya de sentir-se estrictament plàstics , Pons etziba llibertat , intensitat ,intenció i sensibilitat a tort i dret per confegir  mitjançant acurades tècniques mixtes, les seves metàfores plàstiques amb les que subjugar a l’espectador ja sigui amb la vivesa de la seva aposta visual, com amb la intel·ligent lectura subjacent que ens ofereix.

Es conforma així una interessant exposició que mereixeria un millor espai  que donés més perspectiva visual als treballs que  resten enclaustrats en les petites dimensions de la sala.

Una exposició de la que aconsellem visita i que hauria de servir per resituar a Montse Pons en el nivell que per la seva qualitat li pertoca.

diumenge, de febrer 12, 2012

L’ESSÈNCIA DEL DETALL. ART I ARTESANIA





El Museu de Mataró aplega en aquests mesos ( fins el 6 de maig) i amb el títol de "L'essència del detall" ,  una mostra de Manuel Carnicer , artista mataroní de naixement ( 1921 ) , encara que no va mantenir cap contacte amb la seva ciutat nadiua de la que va marxar als dos anys i en la que en vida mai va exposar. ( Carnicer moriria al 1998 a Barcelona).
L’exposició està conformada per les 46 obres de tècniques diverses que la seva vídua ha donat al Museu de Mataró, complementades per diversos treballs provinents de la col·lecció de la pròpia família.

Exposicions com les de Carnicer son aquelles que provoquen dubtes substancials en qualsevol afeccionat amant de visitar tota mena d’exposicions. Passejar-se per la mateixa es moure’s en un món de pulcritud tècnica en la recerca d’un perfeccionisme absolut, però alhora un es veu submergit en una bombolla ambiental freda que impedeix tota vibració i que provoca com una mampara entre el fer de l’artista i el sentiment de l’espectador. És en casos com el present quan el dilema del concepte creatiu es fa més patent.





Diria jo que l’exposició de Carnicer queda clarament dividida en dues parts que separen en certa manera els conceptes de l’autor. Per un costat ens trobem a un autor que ajunta a la seva evident qualitat tècnica un sentit creatiu important i aconsegueix unes obres fluïdes , àgils, amb hàbil creació d’ambients. Unes obres en les que el fons domina a la forma . O dit d’altra manera , que la seva perfecció tècnica  no sotmet al conjunt de l’obra i li permet una llibertat que s’agraeix.


Es tracta de les seves obres primerenques i molt especialment d’aquells treballs en les que sap emmotllar el seu realisme estricte per uns camins conceptuals i de poesia visual, sense defugir, ans el contrari, endinsar-se per uns verals en els que la ironia i les segones lectures esdevenen evidents.
Son obres aquestes , totes elles ben valorables,  les que ocupen la sala principal del Museu i que ens porten a un artista sensible i ben format que sap i vol veure més enllà de l’aparença.






Però la cosa es capgira mica en mica. Les obres abandonen el seu toc personal per sotmetre’s a la tirania de la perfecció identitaria. L’obra perd fluïdesa conceptual  per esdevenir un homenatge inacabable a la teòrica perfecció del mimetisme , i això , tothom hauria de tenir ben clar que no és art i sí allò que sempre s’ha dit “copisme” , una acció ben tipificada que fins i tot molts museus tenen en nòmina , i que significa la plasmació més real possible d’un altre objecte , ja sigui individual o obra d’art. Artesania en una paraula.
Un concepte que encara que sigui parell  cal deslligar del “hiperrealisme” del que es separa per el seu concepte. Un dedicat sols a reflectir exactament l’objecte , l’altre a fer-ho amb l’afegitó de copsar l’ambient  que l’envolta.






Carnicer esdevé dons en la segona part de l’exposició un copista excepcional. Ho és en el més ample sentir de la paraula ja que fins i tot situa als seus objectes en un àmbit de suspensió etèria , arribant al desideràtum de presentar  els objectes copiats al seu costat per remarcar encara més aquesta aposta . Un fet que arriba a pervertir la situació ja que queda clar que el veritable art està en l’objecte representat i no pas en el resultat del dibuix final, esdevingut demostració tècnica d’una capacitat de mimetisme absoluta , però alhora de manca de creació que és del que es tracta quan parlem d’art.

És aquesta una exposició dons, si més no complexa. Per un costat hi ha l’artista i per l’altra el copista. I en mig , brillant per damunt de tot, un domini tècnic molt important.  Tot per donar un conjunt que es veu i s’admira per parts , però que et deixa amb un cert regust de que amb altres condicions es possible que Carnicer hagués arribat a més.

Una mostra però que s’agraeix i que ens permet conèixer a un altra artista mataroní, encara que sols de naixement , del que la ciutadania no en tenia coneixença.

DIJOUS A LA NAU GAUDÍ



Tal i com ja varem comentar en aquets blog , el passat dijous s’inaugurava el seguit d’actes , en forma de xerrades , conferències i taules rodons , que ocuparan la Nau Gaudí el segon dijous de cada mes en l’afany d’apropar-lo més a l’art , la cultura i la ciutat i en l’afany de convertir-le en un veritable focus d’irradiació artística.

Hem de dir que la primera experiència ha estat absolutament positiva , depassant en molt les previsions , calculades en l’assistència habitual a actes d’aquets tipus.
El cert és que 96 persones exactament comptades varen omplir l’espai , ocupant les cadires preparades a l’efecte , el que va obligar a forces d’elles a romandre dretes durant l’exposició d’ Arnau Puig que va tenir la brillantor que calia esperar d’un mestre del seu nivell.
Un èxit que ens esperona i que esperem es mantingui en els següents actes que seran una taula rodona per analitzar el que va significar per els artistes , l’art i la ciutat , la galeria Tertre , amb la participació de Ricard Jordà, Perecoll i David Salvadó( 8 de març) i la xerrada de l’escultor Manuel Cusachs comentant l’obra d’Andreu Alfaro ( 12 d'abril ) , en base a la magnífica peça que es troba exposada en aquests moments.

Uns actes als que ja us convidem i que desitgem tinguin una resposta si més no igual.

(La fotografia d’aquest apunt ha estat manllevada del post que el blog de la Sant Lluc va dedicar a l’acte , amb relació especial amb Arnau Puig. Un post del que us aconsellem detinguda lectura)