divendres, de febrer 24, 2012

PERE CASANOVAS. ART URBÀ AMB SABOR MATARONÍ






El Capgròs d’aquesta setmana presenta com a reportatge central una mirada al fer de Pere Casanovas , aquest artista mataroní que irradia la ciutat vers tot el món.


De Pere Casanovas n’ hem parlat diverses vegades en aquest blog , però és ara mitjançant aquest reportatge que jo diria que per primera vegada arriba la notícia del seu treball a la globalitat de mataronins, i a més ho fa de manera magnífica en el tractament  i el desenvolupament de tota la informació, per el que cal felicitar efusivament a Xavier Amat que n’és el seu autor.


Un article magnífic que no me’n estic de reproduir en aquest blog , i que diu així:



Diu que la discreció és cabdal per a la feina que desenvolupa, i per això és poc amant de les entrevistes o d’obrir la porta del seu taller del Pla d’en Boet. “Aquí generem coses noves, i fins que no s’exposen o es fan públiques cal mantenir-les en secret. Vivim de la discreció”, diu Pere Casanovas. En aquest cas ha fet una excepció, bo i demanant-nos que no fem fotografies de l’interior de la nau ni expliquem les peces que en aquest moment està treballant el seu equip, format per deu persones. “Hem arribat a ser 15, i en algun moment puntual en tinc més, però ara el volum ha baixat”.


Pere Casanovas té 68 anys, però lluny de pensar en jubilar-se viu amb intensitat la seva professió. Des de ben jove, i amb formació autodidacta, es va dedicar a la pintura i a l’escultura. Va arribar un moment que va decidir deixar una mica de banda l’obra pròpia i muntar un taller on fer projectes de més dimensió: “Ara fa 40 anys vaig arribar a la conclusió que les arts plàstiques són una feina molt solitària, i en aquesta soledat es pot arribar fins a un cert punt, però no a fer grans coses. I vaig crear un equip per fer factible fer obres de totes mides”. Va ser tot un encert, ja que sobretot a Barcelona, quan s’acostaven els Jocs Olímpics, avingudes i places van començar a lluir escultures. “I també hi va haver l’esclat de les rotondes, tot i que la majoria d’obres en aquests espais són dolentes”, deixa anar..




De primer va tenir el taller al Camí Ral, on ji feia obres petites. Després va agafar tres naus del carrer Torrijos. Ara fa una dècada que és al polígon, i per allí hi han passat noms il·lustres del món de l’art, fent el seguiment de l’obra encarregada. “He tingut la sort que he pogut triar els artistes. Per ser fidel a l’obra de la que et porten la maqueta, t’ha d’agradar, tant l’obra com l’artista. Si no sento l’emoció de l’obra, si no m’hi puc implicar totalment, millor renunciar a l’encàrrec”, considera Casanovas. Tàpies i Palazuelo han estat dos dels que més sovint han treballat amb ell, i les obres sortides de Mataró s’han estès arreu del món: n’hi ha a Chicago, a Nova York, a ciutats japoneses, o a l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa de Dubai, en aquest cas una obra de Jaume Plensa. Altres no han estat tan viatgeres i s’han quedat molt més a prop, a Mataró, com el brau del conjunt ‘El rapte d’Europa’, a la plaça d’Itàlia, d’Ángel Heredero, o l’escultura de Manuel CusachsL’esperit de Figuera Major’ a la ronda de Sant Oleguer. “De la ‘Laia l’Arquera’ vam fer-ne tot l’estudi tècnic, però no vam poder elaborar aquí l’escultura perquè teníem el taller ple amb altres obres”, informa.

Mitjons i castellers



És a la capital de Catalunya, però, on Casanovas hi té més mostres de la seva feina. L’artista Antoni Llena afirma que “més del 90% de l’obra pública que hi ha a la ciutat de Barcelona ha sortit del Taller de Pere Casanovas: des del ‘Núvol i cadira’ de Tàpies al meu ‘David i Goliat’”. En són altres exemples la titulada ‘Fraternitat’, de Miquel Navarro i ubicada al Fòrum; ‘L’estel ferit’, de Rebecca Horn, a la Barceloneta; ‘La ola’, d’Oteiza, a la plaça dels Àngels; o ‘Born’, de Jaume Plensa, darrera de Santa Maria del Mar. La darrera obra pública que s’ha elaborat al taller ha estat ‘Als castellers’, de Llena, a la plaça de Sant Miquel, i, com ocorre sovint en l’art urbà i més si és d’avantguarda, no ha estat mancada de polèmica. “M’he trobat sovint que quan hem anat a fer una instal·lació els veïns m’han dit de tot. Però quan hi hem tornat al cap d’un temps a revisar l’obra, aleshores em reclamen que ni se’ns acudeixi treure-la d’allí! Això vol dir que se l’han fet seva”, exposa Casanovas, que afirma que, si fa uns anys pràcticament tot el que executaven al taller era obra pública, ara quasi tot és per a mans privades, col·leccionisme i museus.


Per polèmica coneguda, però, la que va esclatar l’any 1992 amb l’obra ‘Mitjó’ d’Antoni Tàpies. Encarregada per l’Ajuntament de Barcelona, havia de fer 18 metres d’altura i situar-se a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc, seu del MNAC. També en aquest cas el taller triat era el de Casanovas. El rebuig que va causar la maqueta va fer que el projecte finalment no es dugués a terme. El passat 2010, Tàpies reobria la seva Fundació i hi presentava com a reclam destacat el ‘Mitjó’ que mai va arribar a Montjuïc, però en aquest cas amb mesures més humils, prop de 3 metres. I, com no, amb la mà de Pere Casanovas, tot i que el visitant no ho tindrà fàcil per comprovar-ho: “Mai posem enlloc de l’obra que ha estat feta aquí, excepte si l’artista ens ho demana”, diu el mataroní. Discreció fins el darrer moment.

L’obra pròpia, en segon pla

Casanovas no ha deixat de fer peces amb la seva signatura, però segons l’autor “en aquest país no estaria gaire ben vist que al Taller estiguem fent obres per altres artistes i al mateix temps desenvolupés una trajectòria personal”. Per això les exposicions a les que ha participat han estat més aviat poques, tot i que al Maresme se’n va poder veure una ara fa uns mesos, titulada ‘Memòria i visió’. Al llibret de l’exposició, Antoni Llena hi escrivia: “Parlar de l’escultura de Casanovas no és pas fàcil. I no ho és perquè s’ofereix a l’espectador trasmudada sota aspectes diversos. (...) No és pas que l’obra del nostre escultor no sigui tècnicament perfecta ni tampoc que s’allunyi del formalisme, sinó que va més enllà. En el cas de Casanovas, artesania i forma són una closca, una defensa que mira de protegir, pudorosament, l’ànima que s’amaga dins”.


(Les fotografies del post corresponen al brau d'Àngel Heredero, Palazuelo, el monument als castellers de Llena i el mitjó de Tàpies)