dilluns, de març 31, 2008

ANNA

Sense prèvies. Despenjar el telèfon i quasi sense conèixer la veu arribava ràpid el cop baix: L’Anna és morta. El renec saltava d’immediat. Tots ho sabíem i n’érem conscients però a vegades ens volíem enganyar pensant en l’impossible, en aquest pensament d’egoisme personal que en aquests casos intenta que no arribi el patiment de l’absència i no té en compte el greu patiment de la presència a vegades ja buida de contingut com no sigui el resistir, el no patir , el....
Que voleu que us digui de l’Anna que no s’hagi dit en el recull de condols que arriben de totes parts en els que a més de l’afecte personal , és destaca , com si no, la gran vàlua professional i la seva tossuderia en fer que els informatius que dirigia i presentava fossin de tota dignitat , periodística i visual , i que principalment fossin considerats com de referència en el sempre complicat mon local, especialment sensible en la recerca d'estúpides conparances, fantasmes, amiguisme i caces de bruixes.

Amb l’Anna vaig tenir una molt bona relació. Una vegada havies entès el seu caràcter , que semblava esquerp quan més aviat era de rebrots punyents en una sentit d’inacabable exigència , tot anava sobre rodes. Quan cada dijous arribava a la Tele per el meu programa , la seva mirada ja et deixava clar si aquell dia podia parlar i fer brometa amb els redactors i amb ella mateixa , o millor anar a la saleta a parlar amb el convidat o fer-la petar amb en Bis , en Jaume o en Pep.

Ens vàrem entendre ja que coincidíem amb aquest sentiment d’exigència. Es podien disculpar certes coses per falta de mitjans , però amb el que hi havia a les mans es podien fer coses i fer-les bé. Així vàrem mantenir una excel·lent col·laboració,. Defensora de la cultura i l’art , li donava la deguda importància i totes les exposicions passaven indefectiblement per el 24 hores. Recollia puntualment les filmacions que demanava per el meu programa , m’informava d’altres que es celebraven en indrets no habitual i dels que jo no en tenia coneixença, i en començar la Xarxa feia tria de les informacions artístiques que li arribaven per si eren del meu interès.

Si l’exposició era de lectura fàcil o estava ben explicada en el catàleg tirava de redactora. Si la cosa era més complexa m’arribava la seva trucada per escriure la noticia , això sí , despullada de tota crítica i reduïda al paper informatiu que li pertocava. Una trucada que li va servir mil vegades d’innocentada per a la nova reportera de torn. Així l’Anna li donava el meu numero de telèfon professional, tot indicant-li que el senyor amb el que parlaria li explicaria l’exposició i escriuria la noticia. La sorpresa per la becaria estava en sentir el nom d’un Laboratori clínic amb el que generalment la becaria penjava immediatament. L’Anna esclafia de riure.

Ara és dons el moment del record , amb llàgrimes com no, però del record ple de vivències. Ara ja no ens queda fer aquell programa que sempre que fèiem broma dèiem que seria la bomba. El seu títol seria “Amb Pic i Palà” i es tractaria d’una entrevista a fons en que l’Anna parlaria de la cara pública del convidat i jo li faria un tercer grau cultural , per veure els seus gustos i tendències. I tant que el farem! , m’havia dit tantes vegades, però amb una condició “has d’anar amb una americana blanca , com la del teu primer dia de tele.”

Demà Anna , no vindré a dir-te adéu amb aquesta peça. El blanc lliga amb el sol, la festa , l’alegria i demà no serà un dia d’aquestos . Demà serà un altra dia d’aquells en que maleirem la injustícia d’aquests adéus sense cap mena de raó ni lògica. Demà serà de nou un dia de trista mirada enrera , però amb l’esperit indòmit que et caracteritzà sentirem la teva veu que ens recordarà que queda molt poc pel “24 Hores” , i més ara que va avançat en l’hora., així dons endavant que cal espabilar-se.
I mentre , jo seguiré esperant la trucada per fer-te la crònica de qualsevol exposició.
Gràcies per tot Anna. Un petó ben fort.
PS.- Records a n’en Bis.

diumenge, de març 30, 2008

CREU

Avui s’acompleixen justament tres anys en que vaig llençar la campanyaOMPLIM DE CONTINGUT LA CASA ARENAS” per a tal d’aconseguir un Fons d’Art d’artistes locals que tot donant contingut estructural a la vella casa dels germans Arenas que mitjançant en Jordi , va ser donada a la ciutat per ser destinada a l’art local i als seus artistes ( condició bàsica i que no s’ha complert de cap manera ) , alhora que s’omplia el gran forat de l’absència d’una veritable col·lecció d’artistes locals.

Avui s’acompleix justament un any en que amb l’Alcalde de Mataró Sr. Joan Antoni Baron i amb el Sr.Jaume Graupera , en aquells moments Regidor de Cultura , acompanyats per els bons artistes i millors amics Albert Alís i Josep M. Codina vàrem signar el protocol que hauria d’haver fet realitat aquest fons d’Art que vàrem anomenar “PROPOSTA MATARÓ”.


Avui s’acompleixen quaranta dies de la reunió que vàrem mantenir amb el Sr. Sergi Penedès , regidor de Cultura. Reunió realitzada a petició nostra, i essent l’únic contacte realitzat en aquest any. Reunió de la que l’únic resultat obtingut ha estat el silenci.

Davant tantes coincidències potser ha arribat l’hora d’afegir-ne una més: AVUI ÉS L’HORA DE DIR PROU.

I és el que fem. Amb desencís , amb una certa ràbia , no entenen el per què de tot plegat , però amb la consciència tranquil·la d’haver lluitat per un fer que creiem era positiu per la ciutat. A bon segur dintre de poc Mataró disposarà d’un gran equipament museístic, però seguirem sense poder conèixer la nostra realitat més propera.

És la gran incongruència d’una ciutat que massa vegades s’avergonyeix de si mateixa i del seus, i que no té en el poders públics el recolzament precís per no caure en aquest perill.
Proposta Mataró, era això una proposta. Ara ja no és res.
Quina llàstima.

CARA

ZEROVUIT TRESQUATRANTA a més de codi postal de Vilassar de Mar és el títol de la revista cultural que genera en Paco Rodon i que ha dedicat el darrer número a Josep Guinovart. La llista de participants en el mateix impressiona i tots ells amb un escrit especial dedicat al desaparegut mestre.
Dibuixos de Francesc Todó i Carles Planell. Escrits d’Albert Bonet, José Corredor Matheos , Ricard Creus , Daniel Giralt-Miracle,Joan Ramon Herrador, Joaquim Horta , Enric Miret , Àlex Mitrani , Joaquim Molas , Per Quart , Arnau Puig , Ignasi Riera , Roger Rodon i Martí Rosselló.
I en el bell mig de la llista un article de qui això signa dedicat a Guinovart i el Maresme, ben il·lustrat per una fotografia amb Arnau Puig el dia del lliurament del Torres-Garcia i un reproducció del cartell realitzat per la mostra dedicada a Lorca , celebrada al Monjo el 1998.

Son els petits orgulls que serveixen de feliç contrapunt a les creus mataronines a les que no m’acabo mai d’acostumar.

dissabte, de març 29, 2008

APROPAR L'ART


Dos dies absent d’aquest blog i per dos fets dels que en certa part n’he estat protagonista. Dos actes ben diferenciats en l’aparença, quasi en les antípodes un de l’altra, però que mantenien entre si el lligam d’un eix comú que en la gran diferència els feia paral·lels. Un acte ha estat la vetllada artística al voltant de l’obra de Josep M. Codina que vàrem celebrar aquest dijous a l’Ateneu. L’altra la presentació d’una petita mostra d’exquisits treballs de Francesc Oliver que servia per inaugurar un petit espai de diferenciació artística que en David Vergés ha volgut obrir a “marcArt” al carrer Iluro 29.

Dos fets que mantenen lligam ja que ambdós han estat pensat i executats per apropar l’art al públic en general i al bon afeccionat en particular. En el primer cas era qüestió d’apropar el significar de l’obra de Codina , en l’altra apropar a la gent a l concepte comercial de l’art , això sí, mantenint uns exigents criteris de qualitat i preu. Dit d’altra manera , creant confiança per general un nou gruix de compradors que puguin arribar a tenir en l’art la seva gran passió.

VETLLADA ARTÍSTICA

Difícil és parlar de manera objectiva d’un acte com el que es celebrà el passat dijous al vespre a la Sala del Ateneu i en el que vàrem aprofundir en el passat , present i futur de l’obra de Josep M. Codina.

En l’anàlisi personal que intento fer de tots els meus actes he de dir que vaig quedar satisfet de com es va desenvolupar l’acte en general i del meu paper en particular. Un pensament que per tots els comentaris que he rebut fins ara veig que és força general , ja que la valoració és abastament positiva tant del concepte general com del desenvolupament de l’acte.

Josep M. Codina , sempre curós de la seva intimitat i mesurador just de les seves paraules va ser-ne un vital protagonista que ens va saber desvetllar modus i maneres , tant del seu caminar artístic com del vital, que en aquest cas com en pocs van tan íntimament lligats.
Raquel Medina va fer avinent la seva saviesa històrica i crítica , situant perfectament a l’artista i la seva obra i diseccionant la creació de l’autor lligant-lo a les seves vivències personals i als fets vitals i artístics que li ha tocat viure.

Per la meva part vaig intentar repartir les cartes de la millor manera possible, aprofundint en aspectes més personals i oblidats que podien donar joc en el contrapunt , tot tancant el cercle de la descoberta personal i artística del creador.

Un acte magníficament organitzat per Capgròs , amb detalls de veritable qualitat tant en el magnífic apartat musical, la delicadesa de l’aposta axocolatada d’Uñó , i la creació ambiental de l’espai per part de Krea ,confegint un tot que va fer de la vetllada un acte important en la vessant artística i cultural i ben valuós en un àmbit més social , donant to a una vetllada en la que la presència de Lluís Bassat fent-ne cinc cèntims del projecte museístic que s’intenta tingui la seva seu a Mataró en va ser una ben agradable cirereta , de la que com no n’haurem de parlar en els propers dies.

marcArt / FRANCESC OLIVER

En David Vergés és un excel·lent emmarcador. Encara que sembli ofici fàcil cal tenir un sentit estètic , plàstic i un gust ben remarcable per poder triar o aconsellar aquella motllura escaient , ja que ningú s’enganyi , un bon emmarcat pot millor molt una obra , i un mal emmarcat pot convertir en vulgar una peça de prou potència artística. En David , a més a més , é un excel·lent artista amb treballs , especialment en el camp del gravat , de gran riquesa creativa i sensibilitat artística.

Ha estat ajuntar dons aquestes dues parts per que aparegui fàcilment la possibilitat de destinar de part del espai de l’atenció al públic de la seva botiga per convertir-lo en indret expositiu en la que compartiran períodes , reculls seleccionats de peces d’autors eclècticament escollits però en les que el marge de qualitat serà estricte i important.
Per iniciar l’aventura , marcArt presenta una vintena de dibuixos, aquarel·les, anilines ...del calellenc ja desaparegut Francesc Oliver , autor ben conegut en les nostres contrades on exposa repetides vegades , amb l’afegitó de ser Lolett Comas qui acollí la seva darrera exposició abans de morir.

Ara ens trobem amb un recull especial , amb peces escollides que tot marcant el camí del seu fer habitual, defuig en bona part de l’habitual per endinsar-se per divertimentos , per apostes conceptuals que mantenen plena vigència malgrat el temps que ha passat , i molt especialment indicant aquest sentit absolut de la comunicació que quedava clar en les seves obres comercial, i que ara veiem està igualment present en aquestes peces que algú qualificaria de menors però que en molts casos son veritables delícies per els bons afeccionats.

Un bon començament que estem convençuts tindrà també una excel·lent continuació. Aquest és el nostre desig .

dimecres, de març 26, 2008

RAFAEL AZCONA / JOSEP BENET

La notícia de la mort d’ambdós cabdals personatges va omplir els noticiaris d’ahir i ocupa importants espais en les pàgines dels diaris d’avui, amb una coincidència escrupulosa i monolítica en l’elogi que com en pocs casos hem de dir que és absolutament merescut.
Tot el que es podia dir ja està dit , i amés a la llum del raonament especialitzat i del coneixement personal , per tant qualsevol afegitó pot semblar , i a bon segur és , inútil , però no me n’estic de donar l meva percepció personal.

Azcona i Benet son per a mi exemple a seguir en moltes coses però especialment en la seva fidelitat impertorbable a aquelles idees que eren essencials per a ells. Aquesta fidelitat al país , a la llibertat , a la cultura , a la intel·ligència.

Una fidelitat que mai es va trencar , ni tan sols quan ho semblava com en el cas de Benet recolzant a Duran en les darreres eleccions o en el cas d’Azcona en algun que altre guió d’encàrrec en el que no assolia el mestratge habitual. En el primer cas , el país i l’església com eixos , en el segon el fugir de la vulgaritat com a mèrit.

Ara , quan es retrobin allà on siguin ,que si existeix aquest lloc en el seu cas evidentment estaran en el costat dels bons , valdrà la pena escoltar les seves converses. De la seva saviesa a bon segur en sortirà una postura comú que permetrà perfectament l’encaix d’aquesta Catalunya , obsessió de Benet, i aquesta Espanya que va saber retratar amb mà de mestre aquell que ho era , Rafael Azcona.

I en el record personal , unes quantes conferències i articles de Benet certament definidors i clarificadors , i en el cas d’Azcona he recuperat un llibre que vaig llegir molt en la meva joventut i del que ofereixo imatge de la portada ( imatge treta d’Internet ja que el meu exemplar està un xic més gastat).

Es tracta com podeu veure del mític “Vida del repelente niño Vicente”, nº 1 de la col·lecció “El club de la sonrisa” editat per Taurus , en una primera edició d’Abril de 1955 i preu en aquells moments de 35 pesetes.
Un llibre que rellegiré amb tot plaer just acabi el que ara porto entre mans, el seu títol “Mil dies amb PM “ de Jordi Mercader , amb subtítol de “Crònica viscuda de la Presidència de Pasqual Maragall”. Estic a la meitat i és absolutament recomanable .Un llibre que hauria de llegir tothom al PSC i del que m’agradaria llegir algun comentari en els blogs socialistes ben propers.

Estic a la meitat i de moment el bisturí disecciona fi i deixa a la vista , a bon segur de manera parcial, malures de diversa mena que pateixen els més coneguts personatges de l’auca política actual.
Un llibre que en el meu cas, aportant-me dades noves , no fa res més que confirmar allò del que estava convençut que de PSC i de President sols hi ha un ( Pasqual Maragall) i a ti ( PSOE , Montilla, Zaragoza , Iceta , Corbacho i resta de capitans de la conxorxa de Sitges ) os encontramos en la calle.

I el molt que ens dol i el mal que ens fa.

CITA
Ineludible la d'aquest vespre ( dijous a dos quarts de vuit ) a l'Ateneu Caixa Laietana en la Vetllada Artística al voltant de l'obra de Josep M. Codina.
Estic convençut que valdrà molt la pena.

dimarts, de març 25, 2008

ART I MÉS ART

El poc que sé d’art el vaig aprendre del meu pare , i el menys que sé de crítica d’art té en ell totes les fonts. En una de les seves magistrals lliçons em parlava de com calia enfocar el judici que hauríem de fer d’una exposició presentada. Segons ell, i estic absolutament d’acord , calia fer un doble paràmetre: Absolut i relatiu.

Una bona exposició seria aquella que en si mateixa ( sentit absolut) manifestava aquella capacitat creativa , estètica i artística que demostrava la seva capacitat i vàlua. Però també calia qualificar com a positiva aquella mostra que no assolint aquests nivells de qualitat , si mostrava un progrés adequat a anteriors exposicions. I el mateix en l’apartat negatiu. Ara en aquesta setmana hem pogut gaudir de totes les cares d’aquella opinió, que segueixo pensant, del tot encertada.

MAGNÍFICA EN L’ABSOLUT


El Musée d’art moderne de Ceret , presenta fins el proper 25 de maig una exposició d’obligada visita per a qualsevol amant de l’art en general i de la ceràmica en especial. Amb el títol de “La terre est si lumineuse, Chagall et la ceràmique” , s’aprofundeix encara més en un artista tan conegut com és Marc Chagall.

Malgrat la seva llarga vida , va morir als noranta vuit anys , Chagall és un dels artistes del segle passat més estudiats. La seva vida , les seves arrels nadiues ( nascut a Bielorusia i educat a Sant Petesburg ) , les seves arrels religioses ( era jueu ) , les seves arrels pictòriques ( participant de tots els plats de les avantguardes però mantenint sempre una identitat pròpia ) ha estat un element perfecte com comparança, contrapunt o reflexió als grans mestres que varen compartir amb ell , el complex segle XX fins 1985 quan va morir.

La seva gran producció creativa i la dispersió dels seus treballs que es troben per arreu , l’ha convertit en un artista abastament conegut de professionals i afeccionats , però quedava un apartat en certa manera reservat per a la intimitat , que ara resalta de manera meravellosa en aquesta exposició que ens mostra un llarg centenar de ceràmiques de l’autor , moltes d’elles exposades per primera vegada i que pertanyen tant a la col·lecció familiar , com a col·leccions particulars i d’importants Museus.
Visitar aquesta exposició és un absolut plaer , tant en el sentit històric, com en l’estètic i el tècnic.

Històricament ja que ens mostra el paral·lelisme de la seva obra pictòrica amb els seus treballa ceràmics. Un pensament i una creació, sigui quina sigui la tècnica emprada. Una tècnica , per cert molt més relacionada amb la gràfica que dominava que no pas amb elements , el fang i/o la porcellana , que llunyans al seu domini li provocaven curiositat i alhora una certa basarda.

Però tot queda dominat per el sentit artístic general del gran artista . Ja sigui en la sensibilitat suprema de la vaixella dedicada a la seva filla per el dia del casament , fins a la repetició dels seus mites , iconografies , elements i personatges , que en la ceràmica agafen encara més protagonisme , el resultat és tan magnífic que a un li costa abandonar el magníficat i acurat acull el Musée de Ceret, sabedor del tot que ha assistit a una exposició magnífica , difícilment repetible, i que ha de merèixer l’atenció de tot bon afeccionat.

A fi de comptes , Ceret està tan sols a poc més d’hora i mitja, i passejar-se pels seus carrers i placetes segueix essent un dels bons plaers d’aquest més que atrafegat mon.

PROGRESSEN ADEQUADAMENT

En aquest mirar , a vegades compulsiu d’exposicions diverses , vull fer-ne parada a la mostra que la gent del Sant Lluc presenten en la seva sala d’exposicions amb el treball de Trini Gómez i Cesc López.

Ambdós son d’aquells creadors anomenats afeccionats. Son així considerats ja que no han aconseguit entrar en un cert circuit i la seva obra surt més del desig que no pas d’una acurada dedicació, però el resultat , al menys per el vist en aquesta ocasió, presenta els suficients punts positius com per emprar aquells frase que tant coneixem els pares amb criatures en edat escolar , de “ progressen adequadament”.

Cesc López sembla haver-se oblidat del cert acartonament que domina moltes de les seves creacions , degut especialment a voler mantenir un domini realista de la seva obra . Si ser realista és sempre difícil, ser-ho en l’aquarel·la precisa d’un domini superior, estadi en el que no es troba el nostre protagonista. Ens sorprèn així amb un treball àgil, rascat ,de pintura seca , amb un ritme a l’Amadeu Casals que s’agraeix , donant prestància i qualitat al presentat que s’allunya en general de la seva tendència més adotzenada i a la que no hauria de tornar.

Situació semblant ens trobarem amb Trini Gómez. Més lliure , agosarada , sense pors, el seu treball molt més lliure que de costum , aposta per aquest progrés que caldrà en lloc i mides molt més favorables que les actuals, en la sempre agraïda però limitada , sala del Casal.

PER PRENDRE NOTA


Aquest dijous , és a dir demà per a una gran majoria de lectors d’aquest blog , l’Ateneu Caixa Laietana acull una vetllada artística que us recomano amb tot plaer.
De la mà del Capgròs , la mateixa Caixa Laietana , i la col·laboració d’Uñó i Krea , es confegirà una vetllada en la que sota el ritme del jazz intentarem diseccionar l’obra de Josep Mª Codina de la mà d’ell mateix i amb la col·laboració de Raquel Medina , historiadora i crítica d’art i del que això escriu que en serà moderador i part.

Una nova aventura , que fa un parell d’anys va tenir amb Perecoll el primer protagonista i que ara ens pot permetre esbrinar i descobrir la realitat artística de Josep Mª Codina , un artista que ja ha assolit nivells de privilegi en el nirvana creatiu de la nostra ciutat.

Una vetllada que es preveu interessant i amb sorpreses . amb possibilitat de conèixer de primera mà no tan sols la realitat artística d’un gran artista , ans també esbrinar presents i futurs.
Una vetllada que us recomano amb tot plaer i que tindrà lloc aquest dijous a partir de dos quarts de vuit a l’Ateneu Caixa Laietana.

Ni tan sols cal dir que esteu tots convidats , tot pensant que certament pagarà la pena assistir-hi.

dilluns, de març 24, 2008

SANTA / PASQUA = DESCANS

Li diem com li diem , Setmana Santa , de Pasqua, o de... , el cert és que ha estat una setmana ben aprofitada.

Un l’ha fet a l’estil clàssic , aquell del que riuen les meves filles quan els hi explico. És a dir , com el vells calendaris en que el Dijous Sant anava partit , la part superior en negre ( el matí per treballar ) la part inferior en vermell ( la resta com festa). Encara que pensant-ho be , la partició era en diagonal, però el resultat era el mateix.

Dies de descans i carregar un xic les piles per un trimestre que s’endevina mogut. Dies en que no he trepitjat el centre de Mataró i en que òbviament no he assistit a cap processó.
No vull entrar en cap polèmica al voltant de les processons , però´son uns actes que em costen molt d’entendre. Si les mateixes son actes religiosos aquests han de quedar en l’àmbit privat del religiós. Entenc una passejada al voltant de l’església però no el show-espectacle de la gran processó del divendres.
Si no és un fet religiós , que crec queda clar per a una gran majoria , i forma part d’una certa tradició , en un concepte en el que discrepo absolutament de Joan Antoni Baron quan parla del sincretisme , la cosa pot quedar en un episodi folklòric que alguna cosa te a veure en la tradició local , i sí més no del país , i molt en la d’altres terres de l’estat , en que ser confrare pot ser semblant a ser casteller , dos elements que no s’entenen de cap manera sota la llum de la lògica , i sols es poden sostenir en la llum de la sense raó, que diuen que és la que habitualment mou el mon.

Sigui com sigui que quedi clar per a tots que si la Setmana Santa mataronina és exemple a imitar en la resta del país , això no m’enorgulleix en absolut ans més aviat m’entristeix enormement.

I que ningú cerqui traumes infantils. De la Setmana Santa en guardo gran record. Processons en les que els encaputxats donaven caramels als nens. La processó com a festa , tenint això sí , molt en compte en no tacar-se de cera eles vestits . Distingir , per els peus , si era home o dona , l’encaputxat carregat de cadenes que complia així una promesa....

I que dir d’anar a matar jueus. Que si , que sí, que ho he dir bé: Anar a matar jueus. El tema era fer força soroll amb matraques , maces i altres martingales en el moment culminant de l’ofici de tenebres que si no vaig errat se celebrava el dissabte sant. I anar a veure monuments i...

Tems passats que pensava que mai tornarien i que cada any quan veig els “Majorettos” , perdó Els Armats , segueixo pensant amb una frase que es deia fa molta anys i que ara podríem traduir , " i per això hem fet una transició..."

dilluns, de març 17, 2008

MAGNÍFIC / A

ART


L’entrevista feta a Jordi Barnadas , President del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya , publicada en el Quadern de “El País” del passat dijous. Els titulars ho diuen quasi tot. El general “ L’elitisme ha fet mal a l’art “ i d’entre els accessoris “No sé si el Macba és el que necessitem. No crec en l’art sense públic”.
Uns titulars cridaners però que obliguen a la reflexió i que un subscriuria plenament , però en l’entrevista , - que m’hauria plagut reproduir però no he pogut trobar-la a la xarxa - , hi ha moltes més coses i totes elles atinades. D’entre tot remarco aquestes frases que penso poden ser objecte de reflexions ponderades:

“L’art s’ha de socialitzar i aquests anys el que li ha fet molt mal és l’elitisme”.

“L’art és molt més que el top ten. I d’aquí a 50 anys, com diu Francesc Miralles , es passarà revisió l’art del segle XX i és molt possible que les jerarquies que ara funcionen es posin del revés.”

“Ens ha anat malament pensar sols en el gran col·leccionista perquè ha fet que el públic pensés que això de l’art és només pels que en saben molt. I no, l’art és per tothom".

“ ... penso que les coses que tenen diner públic no poden ser elitistes “.

“Del Macba en parlo a nivell personal. Segurament és un Museu boníssim, però no sé si és el que necessita Barcelona. Ens donem el luxe de tenir un Museu on no hi van els barcelonins. Si treus els turistes i els estudiants , qui hi va?. .. I després es mor en Guinovart, i on el posem?. Al MNAC amb el Romànic?. Penso que el Macba suposa molt d’esforç i diners per tan poc públic. I no crec en les coses sense públic, en l’art sense públic , en el cine sense públic ...”.

“Hi ha iniciatives privades estupendes. La Fundació Vila-Casas ... , la Godia o la Suñol ..., La Pedrera , la Fundació Miró o el Picasso..... Els que no acaben de trobar el seu lloc son el MNAC i el Macba.”

“Crec que en general entre els joves artistes que és amb els que jo tracto, no se sap ben bé per on tirar en aquesta disjuntiva entre tradició i modernitat. Entre si vull saber pintar com els bons pintors de tota la vida o si vull ser un modern i anar a competir a Arco. El trobes de tot, semièxits i semifracassos. Els artistes tenen la temptació de ser moderns... Jo la veritat d’estar a la Facultad de Belles Arts els faria fer molts més deures.....és molt difícil crear sense tradició i ara ens volen fer creure que la creació és lliure i no necessita aprenentatge. I no, s’ha de crear a partir d’unes regles del joc, La gent ha de ser bona tècnicament i , per no convertir-se en un manierista, a partir del que ja sap mirar d’innovar.”

Una entrevista magnífica que bona falta faria en ser llegida al PMC i al Govern en general quan parla del fet artístic. ( Quadern. Pag 6- El País , dijous 13 de març de 2008).
PS.- L'obra representada és d'un artista mataroní que malgrat exposar sovint a Anglaterra, Holanda i altres països , deu fer vint anys que no ho fa a Mataró, la seva ciutat on resideix i treballa. Una altra contradicció de les moltes que estan ben vives en la cultura i l'art mataroní.

HISTÒRIA
Soc poc televisiu , però hi ha un programa que intento seguir a més del sempre estimat “Polònia”. Aquest és “Cámara Café” . Aquest diumenge però li vaig fer el salt per veure “Bucarest. La memòria perduda” , el magnífic reportatge d’Albert Solé dedicat al seu pare Jordi Solé Tura , i no poc negar que va pagar molt , però que molt , la pena.


El documental és magnífic , en el màxim sentit de la paraula. Històricament atractiu , cinematogràficament molt ben realitzat en tots els conceptes que es vulguin jutjar , ens permet una mirada distant alhora que propera al voltant de tota una història que si no fos per ser certa , semblaria el guió d’una pel·lícula ambientada en la guerra freda.


Amb l’ajut de les opinions personalitzades i en directe dels diversos personatges “secundaris” , o ves a saber si “importants” en la història , i tot amanit amb una dosi de sensibilitat i tendresa , no exempta d’adoració envers la figura de Jordi Solé Tura , que fa del documental un petit tresor que ens explica la realitat d’uns temps que semblen llunyans , però que a aquells que ja tenim uns anys ens porten records de plena infantesa i joventut.

O si no que m’ho expliquin a mi. A quarts de vuit les xerrades del Padre Venancio Marcos, a les deu el Parte i just a l’hora de dormir començar la recerca de Ràdio Pirenaica. Aquestaera la rutina de molts vespres a casa dels pares.
Histories d’un passat que llavors no entenia i que ara que comprenc no vull que mai torni a succeir.

Un documental que si us va passar per alt cal recuperar de totes totes. Els serveis de TV3 per Internet poden servir , encara que estic convençut que TV3 en farà l’oportuna reposició.

Barça
Perdoneu les minúscules i la ironia del magnífic de l’encapçalament , però , no penseu que ja n’hi ha prou ?.

divendres, de març 14, 2008

BIS

Avui , en la diada dels Premis de la Comunicació, en Lluís Lligonya en rebrà el Premi d’Honor , aquell atorgat tan sols a les grans Patums, però és clar , algú dubte que en Bis no era una gran patum en això de la Comunicació Local ?.

Avui , tot i sabent que estigui on estigui , en Bis riurà per sota el nas , tot enfotent-se del premi , aquells que amb ell vàrem compartir molts i molts moments , i essencialment vàrem creure en una idea de televisió, estranya si més no, però enfocada com un element de servei al poble i a la ciutat, sense distincions de barris, orígens , religions , tradicions , colors polítics etc. , ens trobarem satisfets davant d’un acte de justícia.
Un acte de justícia que no pot tapar la realitat de la cruel injustícia que fa que aquells que estant premiant una manera d’actuació , alhora l’estan dinamitant , - i queda clar que parlo d’Ajuntament i Diputació -, a bon segur per que tenen molt clar que Televisions com la de Mataró, mai es plegaran als seus dictats , i pretenen, volen i exigeixen uns mitjans dòcils, lligats pel caler i la dependència.

Avui en Bis rebrà un premi absolutament merescut, un premi del que un bocí ens toca a tots aquells que hem format part del “seu” projecte. Un premi que honora a tot un col·lectiu. Un premi, que encara que alguns no ho vulguin veure , és en realitat un premi a tota una ciutat.

Aviat farà un any que en Bis ens deixà. Segueixo pensant que Mataró li deu encara un homenatge institucional com cal, justament com aquest que avui es produeix. Un homenatge que hauria de demostrar un sentit fonamental que tantes vegades sembla perdut., com és que una ciutat és essencialment el que son els seus ciutadans i mai el que és el seu Govern.

O algú dubte que en Bis no era Mataró?.

PS.- Perdona Bis però la meva absència a la tele no ha estat traïció. Tornarem amb nous projectes. Un dia d’aquests amb en Jaume i en Pep , hem de parlar de “A Contrallum” , un nou projecte de que , com no, espero el teu vist i plau.
Com sempre , gràcies per tot , i una forta abraçada.

dimecres, de març 12, 2008

INFORMACIÓ

La volença per l’actualitat política i artística ha fet que de manera imperdonable hagi deixat de costat als amics de Capgròs ( amics , companys , família etc...) que el passat cap de setmana s’han llençat a una nova aventura.

Una aventura que , com no, desitjo eficaç, profitosa , no sols en l’àmbit empresarial ( bé s’ho mereix en Mateu ) , ans també en el periodistic. Una aventura en la que hi mancarà el “pare” Quico Castanyer , un periodista apassionat i que jo fitxaria immediatament per a qualsevol projecte , per la seva vàlua , qualitat professional i personal, i per aquesta rara visió de futur que sols tenen els escollits , i que portaran a terme altres bons amics ( espero que no ho desmenteixin ) com ho son la Judith Vives ( felicitats dire) , en Vern Bueno, en Miquel, en... , amb les fotos tantes vegades manllevades en aquest blog d’en Sergio i en Romu.

Un capgròs capdavanter en la informació local, tant a nivell escrit com en aquest sempre mirat .com., i amb el que es fa la boca aigüa a aquell que justament ara ha accedit a any sabàtic , encara que sabedor que sempre en te oberta la porta.
Felicitats dons a tots ,en la certesa d’un èxit que vindrà de la mà de la qualitat que oferiu.

Un avenç informatiu que fa cara i creu amb el desgavell informatiu municipal. Sempre hem dit que l’Ajuntament comunica molt malament tot el que fa i això que disposa de molts i ben preparats mitjans. Però tots sabem que una cosa es disposar i l’altra fer-ne bon ús.

Que el butlletí és un desastre absolut no és dir cap novetat. Costa un grapat de milers , i ningú el mira i ningú en fa cas. Cal eliminar-lo ràpidament.

Matarò Ràdio no funciona ni amb rodes. Es salven els informatius i els esports que han caigut en molt bones mans, però la resta és absolutament insuportable.

I queda la Tele , - no TVMataró a la que després d’aprofitar i exprimir-la al màxim , maltracten com un drap brut i li neguen el pa i la sal - , si no la municipal, la de pressupost per un tubo, quasi tant com la incapacitat d’aquells que la dirigeixen. El gran error de Baron , que sota la pressió d’ET ha actuat com un maniare qualsevol i ha fet la patinada del segle.

Dons bé. Maresme Digital, la gran aposta informativa de l’Ajuntament. Diumenge dia d’eleccions. Local del PSC amb pantalla gegant. El normal es que es fer-ne mirada a l’aposta local i comarcal. Dons , no. Es visiona TV3.

Raons. Potser no tenen TDT?. Malament rai en això de no predicar amb l’exemple quan tots els alçaveus de l'oficialitat ens parlen de la necessitat del TDT.
O potser la cosa és més fàcil. Son tan dolents els programes de la Maresme Digital que millor oblidar-los.

Aposto per aquesta opció encara que no en el dia de les eleccions en que de nou es va lluir en Joan Salicrú , ànima màter d’un equip d’informatius que n’és del poc salvable d’unes apostes municipals que fan pudor a poder , influences i el que és pitjor poca , però ben poca , capacitat periodística.

Informació, diví tresor , que tots ambicionen i que obviament no té el Govern Municipal,
Quina llàstima, O potser, quina vergonya.

dimarts, de març 11, 2008

AQUELLS QUE VENEN, VAN , O VES A SABER....

POLÍTICAMENT



Rajoy ha anunciat que vol continuar i que es presenta a la reelecció, i que ho farà amb el seu equip, el que dit d’altra manera vol dir que l’equip que l’ha acompanyat fins ara , no ho era. Però d’aquí al congrés de juny hi ha molt temps.
Podrà resistir a la Brunete mediàtica que avui a “El Mundo” demanava plana a plana la seva dimissió ja sigui a l’editorial ( Pedro Jota dixit ) com en les columnes de Jiménez Losantos, i especialment en les d’Anson i Raúl del Pozo, afegint-se a la veu de Sánchez Dragó a Tele Madrid?. Difícil ho té.
I que estan pensant en aquests moments Aguirre , Gallardón, Zapalana , Camps i companyia ?.

Caldrà posar detectors de metalls que filin prim a la seu de Génova , ja que les navalles van o aniran de bòlid.


Curiós també aquesta mena de suïcidi col·lectiu d’ERC amb la pallassada Carod – Puigcercós. Certament un partit que vol incidir en la política del país mereix uns dirigents molt millors als gelosos adolescents que marquen les seves directrius.
I ho sento molt per els bons amics que tinc a ERC i es fan creus de la nova realitat.

I caldrà veure el desembarcament , que hauria de ser obligat . de catalans a Ferraz. En un dels bons articles d’opinió que llegeixo aquests dies , es parlava i amb raó de que mentre amb Felipe González el desembarcament catalanista al Govern va ser total, amb pocs ministeris , però un allau d’alts càrrecs que son els que tallen el bacallà, amb Clos i Chacón , dos ministeris però que molt poc poder,

És dons el moment d’exigir. Encara que essent conscients que molts vots i algun que altre diputat és de prestat , cosa que no sembla vulguin veure al carrer Nicaragua , el pes general i específic és el que és i cal tenir-ho en compte. Per tant ha exigir la justa correspondència davant d’una barons a qui Catalunya molt és dol.

I que carai. Haver esborrat el sentit català del PSC per convertir-se en un PSOE gens encobert s’ha de pagar. És el mínim que mereixen Chacon , Montilla i Corbacho a qui els catalans no tindrem pas mai en el nostre altar particular.

ARTISTICAMENT


Paco Rodon segueix a l’espera de la decisió municipal al voltant de la seva forçada jubilació. L’Ajuntament roman en silenci després de la seva rèplica i tot segueix mantenint la pilota a la teulada sense saber a quin costat caurà.
Som molts els que estem en la comitiva del suport a Paco , però potser un , l’Ignasi Riera és qui més s’ha llençat públicament . Fa uns dies reproduïa el seu article a l’Avui , ara no puc més que fer-ho amb la seva missiva dirigida al conseller Tresserras. La seva contundència ens evita qualsevol altra comentari



Madrid, 27 de febrer de 2008.


Honorable senyor
Joan Manuel Tresserras i Gaju, conseller de Cultura de la
Generalitat de Catalunya.
Barcelona.-

Honorable senyor i distingit amic:

aquesta no és, en cap cas, ni una missiva protocolària ni una petició concreta de suport a iniciatives de fum. I sí la necessitat de compartir perplexitats a l’entorn del futur laboral i del reconeixement social d’una persona que he admirat al llarg dels anys i que continuo admirant ara i avui: Paco o Francesc Rodon, sabadallenc de naixement, vinculat al món de les arts plàstiques, de la crítica literària i de l’edició en la seva etapa barcelonina..., eix del Museu de L’Hospitalet ja des dels primers ajuntaments democràtics i peça fonamental, des de fa molts anys, al Museu ‘Enric Monjo’ de Vilassar de Mar, on els Rodon viuen. (El Museu ho era de la Diputació de Barcelona que l’ha acabat cedint a l’ajuntament de Vilassar).

Des l’ ‘Enric Monjo’, Paco Rodon ha estat un dels actius culturals més sòlids no solament d’El Maresme sinó també de la Catalunya Gran (com deia el meu oncle Pere Quart) i més enllà (per esmentar només la seva col.laboració permanent amb el Museu de Terol). La revista que ha anat publicant, pràcticament sense ajuts oficials, ‘Zerovuittresquaranta’, és, i ho dic sense cap mena de sectarisme, una de les més valuoses del nostre país de països. El seu número 200 -sí, 200!- ho confirmava. I així ho han confessat personalitats tan diverses com Daniel Giralt Miracle, Arnau Puig, Maria Girona i Albert Ràfols Casamada, Guinovart (q.e.p.d.), gran amic del Paco, Esther Boix i Ricard Creus, Marta Pessarrodona, Sergi Beser, Joaquim Molas, Joaquim Marco, Oriol Vergés, J. Corredor Matheos, Josep M. Castellet (a qui, com abans a l’Ernest Lluch, va ser dedicat un monogràfic) i un llarguíssim etcètera.

Sota la direcció de Francesc Rodon, el Museu ‘Enric Monjo’ ha organitzat exposicions plàstiques de tota mena, mostres de fotografia, presentacions de llibres, lectures de poemes... La simple exposició dels targetons triats per anunciar cada un dels actes avalen tant la qualitat com la pluralitat de la feina feta.

Per tot això, i sense que ell ho sabés, ara fa un any va anar quallant la idea de retre un homenatge senzill a la persona de Rodon i a la seva aportació a la nostra cultura. Com que havia escrit un llibre bellíssim, i dels que ‘fa que tremoli l’esquena del llop’, ‘Totes les guerres són una guerra’, il.lustrat per Rovira-Brull, un altre dels artistes reivindicat i enaltit per Rodon i la seva tribu, vaig posar en marxa els mecanismes per reeditar-lo. Al projecte s’hi va sumar moltíssima gent com ara Annalisa i Raimon, J.L. López Bulla, Xavier Ribalta, Jordi Sales, Joaquim Horta, Tximo Puig, l’alcalde de Morella, el pintor Todó, Manel Cuyàs, Josep M. Ainaud... que em deia que, malgrat el tràngol que suposa per a un lector impenitent com ell la pèrdua de la visió, comptéssim amb ell per a tota mena d’aportacions a l’homenatge. També va voler donar el seu suport personal a l’acte el també honorable Joan Saura, regidor a L’Hospitalet quan Rodon es feia càrrec del Museu. Amb en Joan Saura vàrem presentar al Museu Monjo Un ayuntamiento llamado Ellos, de Paco Candel, un altre dels grans amics de tot plegat.

Tot i que l’homenatge pretenia tenir com a seu Mataró, capital de la comarca, em va semblar de justícia i de bona educació explicar-li tot plegat, ara fa un any, a l’alcalde de Villassar de Mar... a qui, ben bé al cap d’un any –no volíem en cap cas que l’homenatge es barregés amb conteses o debats electorals no gens apaivagats- li he tornat a dir. No m’ha contestat. I ho entenc, amb Virgili: la distància jeràrquica de tot un alcalde amb un simple ‘ex’ és ‘sicut viburna cupressi’.

Hauria volgut, honorable senyor, poder acabar aquí la carta: amb una invitació per a l’acte d’homenatge. I prou. Tot amb tot... fa pocs dies Paco Rodon ha rebut un comunicat de l’ajuntament en el qual li anuncien que, com que ja ha passat (i amb escreix) l’edat dels 65 anys, s’ha de jubilar abans del 31 de març. Per a ell, per a la família (en el sentit més tradicional i anacrònic del terme) i per a la mai no sancionada família de les complicitats compartides l’anunci ha estat el ‘bon cop de falç’ que l’himne ens anuncia. Hem demanat assessorament legal a l’amic i exsenador, persona de bé tot i que terrassenc, Roc Fuentes. Persones amigues com Josep M. Ainaud ens han recordat que hi ha en altres àmbits, com l’universitari, figures com l’emèrit. No ho sé: com que tinc la sensació que no són balderes les persones que han garantit i que garanteixen impuls cultural de qualitat (sempre allunyat de demagògies sectàries i unidimensionals), m’ha agafat l’impuls de compartir els meus dubtes i la meva decepció amb el màxim responsable de la política cultural del meu país.

Com que us sé enfeinadíssim, no us vull donar més la llauna. Si, tanmateix, creieu que tot plegat té interès i a algú se li acut una escletxa per filtrar llum en aquesta caverna, amb molt de gust viatjaria a Barcelona, la no massa enyorada ciutat
on vaig néixer, per comentar-ho.

Cordialment,

Ignasi Riera


(L’escaient il·lustració és d’una obra de Pilar Perdices que exposa actualment al Monjo, exposició de la que parlarem en el proper post)

dilluns, de març 10, 2008

EL DIA DESPRÉS D’HAVER GUANYAT


169 – 153 . Un bona xifra per recordar. Setze de diferència , una bona xifra de mantenir.

Hem guanyat que és l’important. I ho hem fet de manera clara. Però ara , just el dia després, és el moment de recomençar. En el camp de l’esport diuen que el bon entrenador és aquell que sap analitzar i discernir adequadament el que ha passat després d’una derrota i en pren cura per remeiar-ho. Diuen també que el “gran” entrenador , és aquell que a més del dit abans és capaç d’oblidar-se de la victòria per analitzar el partit i treure’n els punts febles que podrien portar un altra dia a la derrota.
En el moment alegre de la victòria , - i de la derrota de l’enemic -, que cal gaudir amb tota intensitat , el “gran” entrenador ja ha de tenir pessigolles pensant en el futur i en aquest cas hi ha molt a dir , molt a pensar , molt a meditar , com han fet , dir, escrit , comentat i...., tots els especialistes que del mon son.

Un de tot això i del que pensa de la seva collita , es queda amb alguns punts que crec caldria tenir en compte.
El PSOE ha guanyat a l’Estat però ha perdut a Espanya. Sols els divuit escons de diferència de Catalunya marquen la victòria . Si afegim els guanys al País Basc....

Si és així , com és possible que Bono arribi a presidir el congres. ( Ni el pitjor enemic publicaria el dia de les eleccions les parelles del seus fills. Ho han fet amb Bono i és per tremolar: Fill de Raphael , fill de Giorgio Aresu ( ballet Zoom i Lazarov ) i la germana de l’Obregon , i Cayetano no sé que , torero de relumbrón. Així es pot entendre com el PP està disposat a votar-lo com president de la cambra.

Diuen que deixarem diputats a Esquerra per formar grup propi. I del grup PSC?.

La caiguda d’entrenadors ha estat dramàtica. Llamazares ho deixa i suposem que agafarà el càrrec Herrera. Hi ha fusta , ho demostrà en el debat català on va ser el guanyador.
Puigcercos deixa el càrrec per ser director tècnic. Es preveuen garrotades.


Encara que per garrotades al carrer Gènova. Es mantindrà Rajoy ?. Hi haurà substitució provisional fins que el general Mànager decideixi la tàctica a seguir entre , cercar el centre per aprofundir o obrir-se encara més a la banda dreta ?. Si aquesta darrera és l’acció escollida podria succeir que per primera vegada una entrenadora ocupés el càrrec d’un aspirant al títol.

Duran demostra ser entrenador de cap a peus. Hàbil amb els seus , que descaradament li volen fer el llit, demostra habilitat , destresa i capacitat. Entrenador de la vella escola, sap esperar i llençar hams. Pot aconseguir alguna que altra fita.

De la resta poc a dir, tan sols que enyorarem , i molt , a Labordeta.

DE DIARIS I COMENTARIS.

Paga la pena acostar-se als editorials dels més diversos diaris. A tots , sense excepció els domina el llautó. Potser el més atinat és “El Periódico” , el diari més agosarat en l’atreviment dels darrers dies.


Pere riure , les columnes de “El Mundo” . A quina pitjor , més visceral i amb més mala llet , contra Zapatero, PSOE , nacionalismes , i contra el mateix Rajoy , incapaç d’aconseguir els objectius marcats.
(Per cert les mateixes columnes serveixen de manera immediata per l’estrenyiment. Son per cagar s’hi).

El millor acudit el de Forges , en que Aznar disfressa a Rajoy de “Chiquiliquatre” . Impagable.

La frase més contundent la de Santiago Carrillo i Herrero de Miñón , a "La Ventana" de la SER , contra els votants de Rosa Díez i ella mateixa, qualificant-los d’herois , i recordant que els herois no acostumen a pensar. Les seves rialles desqualificant la proposta de Rosa Díez eren exemplars per la contundència dels seus raonaments. UpyD , un flac favor a la convivència estatal. Potser per això, i a bon segur , l’ha recolzat tant “El Mundo”.

Però no ens quedem en el dit i mirem les estrelles.
Hem guanyat. I no cal ni dir que estic molt, però que molt content.

diumenge, de març 09, 2008

Tot esperant les vuit del vespre i els corresponents nervis de les primeres prediccions , be valgui per calmar-los parlar una mica de les més darrers novetats artístiques del nostre entorn.

UNS QUE VENEN , ALTRES QUE VAN I ALTRES QUE VES A SABER

En el sempre actiu mon de l’art mataroní existeix un cert moviment en aquests dies, que juntament amb alguns rumors molt insistents d’altres novetats podrien ser les primeres passes per una normalitat artística en la ciutat. De moment la pèrdua de l’Arcàdia queda compensada la inauguració al carrer Llepant. de “enblanc.espai d’art” . Mentre segueix en l’impasse provocat per el silenci més absolut per part de l’Ajuntament de Vilassar de Mar , de la forçosa jubilació de Paco Rodon que mentre segueix amb el seu mestratge com ho fa amb l’exposició actual de Pilar Perdices. Fets i exposició de la quen parlarem en un proper post

ELS QUE VENEN ( enblanc.espai d’art )




Joiosos estem per la inauguració el passat divendres d’aquest nou espai expositiu que es troba al carrer Llepant 56 , una mica més avall de l’edifici de Correus i a l’altra vorera. Una inauguració en forma de col·lectiva amb el protagonisme dels noms de Joan Pau Blanch Ribó, Xavier Ruscalleda , Dan, Manel Marzo-Mart , Pol Codina, Queralt Ruscalleda , Pere Màrtir Brasó, Patricia Garcia Silva , Karen Blanch, Lluís Cadafalch i Mireia&Marta.

Una col·lectiva variada , sense cap mena de línia definida , amb un to en general prou acceptable en la que s’aprecia un esperit defensor d’una línia que podríem dir avançada . Defugint de conceptes contemporanis , enblanc sembla també escapar-se de caure en una pintura acomodaticia , i pretén moure’s en uns conceptes creatius frescos , en la recerca d’una nova mirada que falta fa a la ciutat.

Una mostra que cal visitar i en la que no cal fer públiques distincions ,encara que per a qualsevol afeccionat aquestes seran evidents. Ho fem així ja que el fet de que justament els que conformen aquesta mostra inicial seran els que ocuparan l’espai en el decurs de l’any , ens permetrà en aquell moment l’oportú comentari.

Ens hem de felicitar , i fer-ho també a la promotora Karen Blanch , que a bon segur no sap la meva coincidència amb el seu pare , quan era barceloní i ni pensava poder acabar a Mataró, passant fred en les gèlides terres del Campament de San Gregorio a Saragossa , tot fent el servei militar.

Pel demés temps hi haurà per fer més comentaris. De moment tan sols un petit retret . En l’espai pesa massa l’interiorisme i l’exposat en queda perjudicat. Els colors foscos que donen aquest aire com “niuiorquès” , perjudiquen a un gran percentatge d’obres i autors , alhora que obliguen a una potència d’il·luminació que ha de superar en molt la d’aquesta mostra inaugural.

Però això son petites moxigangues , que el temps i l’experiència corregiran. Avui per avui sols cal la felicitació i el desig de sort , que falta farà , i el sincer oferiment de col·laboració per el que calgui. Que massa espais com aquest manquen a la ciutat com per no recolzar-lo.

ELS QUE MARXEN ( Arcàdia)


La gent de l’Arcàdia ens diuen que a final de mes tanquen la barraca i a fe que ens provoca sentiments contradictoris. Lamentem el fet de la seva desaparició però sense tristor ja que el tancament és per poder-se dedicar amb més força a la seva gestoria cultural , cosa que a bon segur pot donar alguna empenta a certes activitats artístiques de Mataró i poblacions properes .
En el moment d’acomiadar-se és de tota justícia felicitar-los per la porta oberta que han ofert mes a mes , a aquell bon gruix de creadors joves que difícilment haurien pogut presentar els seus treballs al judici públic.

Ho han fet amb les limitacions inherents a l’espai i les seves condicions , no pas molt adequades per una seriosa exposició , però amb l’interès de possibilitar aquest contacte entre artista i públic, i a més , aconseguint la realitat d’unes vendes que per a molts compradors ha estat no tan sols la primera vegada que han comprat un quadre , ans també era la primera vegada que s’ho plantejaven.

El seu paper , substitutori d’aquell que a bon segur hauria d’haver realitzat la regidoria de Joventut amb la col·laboració del PMC , mereix tota mena de felicitacions i a bon segur el seu projecte per can Xalant , perdedor legal del concurs realitzat sota més que dubtoses circumstàncies ètiques , hauria estat molt més profitós per la ciutat i els seus artistes. Però això és parlar per parlar.

Gràcies dons , gent de l’Arcàdia , per el que heu fet per l’art , en especial per els artistes joves , i allà on esteu estic convençut que mantindrem les cordials relacions d’aquests anys.
Us puc assegurar que per a mi ha estat tot un plaer.

PS. La fotografia correspon justament a un animat debat al voltant de la situació artística a la ciutat, celebrat fa ara un parell d'anys.

dissabte, de març 08, 2008

EXPOSICIONS

Ahir volia parlar d’un grapat d’exposicions , especialment d’algunes que s’acaben ja ara mateix , però era evident que no n’era el moment precís. Avui encara que a corre-cuita en vagi el comentari.

CA L’ARENAS

A Ca l’Arenas segueix aquest disbauxat viatge de poc ofici i menys benefici que ara es detura en tres exposicions que representen tot el ventall de possibilitats. La cara amb Pere Masramon , la creu amb Moon Ribas i Neil Harbisson i el que podríem dir “canto” amb la mostra “Viatjant pel Mar” del Museu Marítim de Barcelona.

De Pere Masramon sabíem que és un excel·lent fotògraf i si algú en tenia dubtes passejar-se pels quatre apunts que presenta en aquest tast , com son totes les exposicions de Ca l’Arenas , n’ha de servir per apuntar el seu nom.

Masramon en detura a la Llar Cabanelles , buida de continguts fídics però encara amb una gran força interior. Allà fa aparèixer de mou imatges mentals que surten de trascantó mitjançant espais, estris , presències i absències.

Certament és una mostra de truc, de jugar amb avantatge , de saber la resposta abans de preguntar , però malgrat tot això, el resultat real, “la fotografia” presentada és d’excel·lent factura i el resultat és tant obvi que sols cal felicitar-lo i felicitar-se.

Ara que això lligui amb l’estructura iniciàtica del projecte... Però ja sabem tots que el viatge és simplement l’excusa per que exposi qui cal que exposi , sense cap mena de causa o raó, encara que en aquest cas cal dir que la qualitat de Masramon mereix la fatuïtat del lligam.

Que Moon Ribas i Neil Harbisson ocupin un espai de Ca l’Arenas és un insult a l’art ,a la intel·ligència , i en especial és com una escopinada a la cara a tots aquells que intenten practicar creació i es veuen eternament rebutjats per el concepte nepotista que manté el PMC , amb l’aquiescència del seu regidor que a hores d’ara caldria esperar ja sap la tela artística que té al teler.
Si el projecte de Ribas i Harbisson és de per si repetitiu, la seva resolució és tan lamentable que els hauria de marcar de manera ben clara per a altres projectes. Intentar establir uns certs cromatismes per les ciutats ha estat un joc moltes vegades iniciat, amb resultats tan diversos que no han servit per arribar a cap conseqüència. Ara els nostres protagonistes intenten repetir juguesca i el resultat és més lamentable encara.

Si be les fotografies presentades denoten un cert criteri selectiu i estètic , el simplista joc dels molinets rebaixa el de per se escàs nivell del concepte presentat per assolir els d’un joc d’infants a casa i en tarda plujosa que està molt lluny del mínim exigible en una programació pública.

La pitjor exposició, i amb molta avantatge , del munt d’exposicions fluixes i dolentes que s’han presentat a Ca l’Arenas. Dos noms , Ribas i Harbisson, que hauran de treballar molt per recuperar-se de tan pèssim treball.
Per oblidar i per oblidar-los.

Viatjant pel mar és la demostració de la mostra inútil. Unes quantes representacions pictòriques realitzades per autors anònims o poc coneguts , de diversos vaixells dels segles XVIII i XIX , amb l’afegitó d’una mirada al voltant de la navegació esportiva , realitzada per J.M. Prim en el 1950.

Aquests son els vímets per realitzar el cistell d’una exposició, i queda clar que la mateixa “per aigua” , i mai tan ben dit , per arreu, i el cove no serveix per cap mena de gaudi artístic.
El presentat be serviria com a teló de fons d’una mostra de miniatures , o com a qualsevol altra manifestació de caire naval, però la seva vàlua artística , i sí es vol en aquest cas , de lligam amb la temàtica viatgera , és tan minsa , per no dir inexistent , que el resultat és trist i decebedor , el que lliga amb plenitud amb el seguir fent d’un Ca l’Arenas que cada vegada s’allunya més del desig de Jordi Arenas, que de veure com s’està actuant , tinguin per segur tornaria a morir-se per l’ensurt i el desengany.

ESCULAPI
El Museu de Mataró , i provenint del Museu d’Arqueologia, presenta per molts pocs dies ( acaba l’11 de març) , la nova imatge restaurada de l’Esculapi , el deu grec de la Medicina , que va ser trobada a Empúries el 1909.

Ho fa amb una mostra que a l costat de l’escultura restaurada que mostra tota la seva potència física i espiritual, estant magníficament situada i il·luminada ,en el sempre garrepa lumínic que n’és el Museu , el que li dona una majestàtica presència que domina aclaparadorament sobre els visitants.

A més , el Museu Arqueològic ha disposat d’un seguit de plafons i projeccions que serveixen no sols per seguir pas a pas les intervencions efectuades , ans també per captivar l’atenció al voltant d’un mon personal i poc conegut com ho és de l’arqueologia , la restauració, i el paper històric que les mateixes desenvolupen .

Una exposició magnífica, tan en la vessana artística com en la didàctica , que lamentablement arribarà a pocs ciutadans , tant per la poca durada de la mateixa , com per l’etern mal funcionament de l’apartat publicitari, que ha deixat de nou de cantó a una exposició que mereixia cues a la Pça de l’Ajuntament.

Però que voleu que us digui que no sapigueu. Al Govern municipal la cultura els importa poc , i a Penedès i al PMC , encara menys. I si tenim en compte que a Marfà com menys li toqui treballar , millor , haurem de convindre que aquesta magnífica exposició passarà tan desapercebuda com habitualment succeeix en les bones exposicions que de tant en tant arriben a la ciutat.

I com a cas ben proper, l’exposició de Torres-García en serveix de perfecte paradigme.

divendres, de març 07, 2008

FILLS DE PUTA

Permeteu-me ser políticament incorrecte. Deixeu que oblidi la correcció d’un “assassins” i permeteu que encapçali la meva ràbia amb l’expressió que m’ha sortit de l’ànima en conèixer la darrera malifeta d’ETA.

Ahir llegia un article amb títol “ Que hoy solo sea jueves”. Tots teníem al cap que la maleïda banda terrorista intentaria de nou sotraguejar el procés democràtic d’unes eleccions . Ahir pesava el record. Avui , quant tots ja quasi ens donàvem per vencedors , al final i de la manera més vil i alhora més fàcil, han pogut , - que covards -, amb el més dèbil.

Per això amb la ràbia continguda , el dolor per la injustícia i la llàgrima vorejant per sortir , deixeu-me esbravar , deixeu-me ser primari , al menys per posar-me al seu nivell i dir ben fort , per a veiam si així son capaços de sentir , i cridar aguantant la seva mirada assassina , amb tot l’odi que soc capça d’acumular, i dir amb totes les meves forces: Fills de puta , sou uns fills de puta.

PS.- Salvant totes les distàncies , que son abismals, vagi la meva tristor per l’actitud que han pres el PP a nivell estatal, negant-se a la lectura comuna del manifest ja que no omplia del tot les seves necessitats partidistes , i a nivell local per la CUP que de nou han demostrat que no mereixen estar on estan, i a la que cal recordar que els ciutadans tenim memòria , i dintre de quatre anys tindran la resposta del menyspreu que des d’ara ja mereixen.

dimecres, de març 05, 2008

MÉS EXPOSICIONS

TERRA ET AQUA


Lídia Tur és un d’aquells casos en que un es pot fer la pregunta, l’artista neix o es fa?. Filla d’artista , neboda d’artista ha estat envoltada d’art d’ençà el seu naixement. El seu pare , el desaparegut Rodolf Tur , la va incitar a ella i als seus germans a pintar d ben petits i es va afartar de guanyar uns concursos de pintura juvenil que organitzava el diari “El Correo Catalán” . Òbviament però , la seva vida artística no ha estat ni d’un bon tros fàcil.
Lídia Tur ha tingut de sempre coneixements plàstics ben afermats , però també a vegades li ha mancat saber trobar el camí adequat per expressar-los. Les seves exposicions eren divergents. A voltes captivava amb un escenari d’enorme sensibilitat on desenvolupava acuradament el seu ideari , en altres en canvi la cosa s’enfonsava sense saber-ne exactament la causa. Quedava clar que mancava aquell punt d’inflexió que donés credibilitat al seu fer , i penso que l’acaba d’aconseguir amb aquesta “Terra et aqua” que presenta en aquests dies i en el Museu del Càntir, i que un va tenir el plaer de presentar el passar dissabte.

En l’apartat “Terra” ens presenta una veritable antologia dels seus darrers temps. Treballs molt considerats en l’apartat tècnic on els tons terrosos ens apropen a una mirada renaixentista a la que ajuden icones i geometrismes , entrelligats per rèptils i insectes diversos. Una mirada interior en una certa poètica decadent i en part desencisada, però el suficient seductora com per convidar a la reflexió.

Però si “terra” és el passat , “Aqua” és el present i el futur. Mantenint la mateixa raó intimista , la poètica canvia de dalt a baix. Uns nous cromatismes , una textura més bigarrada que trenca la pulcritud anterior , presentant especialment un esperit molt més alegre i esperançat , convida a elevar l’ànim encara que sigui en aquesta capbussada per els mars interiors.

No he de negar que anteriors exposicions de la Lídia m’havien deixat molt fred. Ara aquesta em retorna tota la confiança ja que l’entenc com un pas sense marxa enrera, i amb una bona perspectiva de futur, fet que com no, m’emplena de satisfacció.

Lídia Tur. Terra et Aqua.
Museu del Càntir de l’1 al 30 de març de 2008-03-05


ELISSA MENGUAL


El primer record que tinc de l’Elissa Mengual és de fa quasi trenta anys. Llavors era una joveníssima ceramista que de la mà de Terrii va fer una magnífica exposició al Museu de Mataró.
D’ençà aquells temps els nostres contactes han estat ben esporàdics. Ara , retornada a Mataró em comunica que presenta una mostra a l’Espai d’arts i lletres de la Societat Cultural St. Jaume de Premià de Dalt. La tarja i el títol de la mostra , “Camins de papers i música “ son elements prou seductors com per fer-ne visita amb resultats finals excel·lents.

Sempre que havia visitat una mostra d’Elissa Mengual havia constatat unes característiques permanents com ho són un acurat treball tècnic , una sensibilitat exquisida , una elegància capaç de traspuar una poètica acaronadora i una capacitat de comunicar sensacions i emocions fora de mides. Ara , en aquesta la seva nova aparició, aquests elements es mantenen i podríem dir s’accentuem amb l’ajut de l’entorn expositiu que sembla escollit com anell al dit per aquesta mostra.

Mengual ens ofereix ara un variat conjunt de pintures i escultures fetes amb paper , acolorit amb pigments naturals , i amb tota mena d’elements naturals, - cotó, gespa , elements vegetals ... -, manipulant-los per aconseguir pintures de caire abstractiu i escultures de clares referències formals , en especial de caire floral , de gran impacte visual i bellesa , alhora que gaudeixen d’aquelles característiques generals de les que abans parlàvem.

Si a més afegim la seva especialitat capacitat per el muntatge de l’espai , per aconseguir un ambient comunicatiu , tot es junta per fer de la mostra una bona exposició , d’agradable visita i de la que un surt amb ambient asserenat i amb una bona dosis de pau espiritual.

Una exposició que recomano i que pot ser un magnífic indret per passar-hi en el proper dia de reflexió que ens espera. Segur que la reflexió en serà profitosa.

Elissa Mengual . “Camins de paper i música...”
Espai d’art Societat St. Jaume. Premià de Dalt.
De l’1 al 16 de març , de divendres a diumenge ( de 11 a 14, de 17 a 20 h)
( Fotografies cedides per Anna Caballero)

dilluns, de març 03, 2008

SENY I RAUXA

Divendres al vespre la Galeria Lolet Comes es va omplir de gom a gom per a la inauguració de l’exposició de Pep Suari i Josep M.Gomis , que vaig tenir tot el plaer en presentar.
Suari i Gomis semblen l’estranya parella. Encara que de la mateixa edat i havent compartit estudis de batxillerat i beceroles artístiques amb Pau Mañé , el seu caminar no ha tingut res en comú.
Suari ben aviat es va decidir per la professionalitat . El seu pas per l’escola de Torrents Lladó el va portar a una pintura que mantenint un eix figuratiu avançat donava prou espais a noves experiències en un entorn àgil i modern d’un expressionisme pictòric de base figurativa.
El seu caminar , ampla i a voltes disbauxat ,l ‘ha portat a exposar a llocs tan diversos com Alemanya , Japó o els EEUU , mantenint aquesta diversitat de conceptes en la que tant a gust es troba.

Una diversitat que es fa palesa en aquesta exposició. Per un costat ens trobem amb paisatges , força d’ells aquarel·lats , en els que es mou en tot el ventall , algunes vegades fregant un to populista i carrincló , i en altres avançant per una llibertat gestual d’un alt atractiu. Per un altra ens trobem davant petites notes esgarrapades que mostren una habilitat i capacitat de recursos més que estimable, indicativa d’un sentit general de pintura lúdica que s’apropa al camp gestual a lo Perico Pastor, que tan be domina.

Però el millor està en tres obres , com la que presentem a la imatge. Unes obres intenses ja sigui en la mirada exterior com en l’interior. Destrament traçades , presenten el to de neguit precís per provocar curiositat i reflexió. El dubte que provoca l’estat i la situació del protagonista és un excel·lent reclam per arrodonir una exposició a voltes massa dispersa i que se salva essencialment per aquestes tres peces ben indicatives del fer de Suari.

Josep Mª Gomis és l’altra cara de la moneda. Encara que esculpeix diríem que “ de sempre” és aquesta la primera vegada que ha gosat de fer-ne mostra pública , fora de les puntual presències en col·lectives com per ex. el Sant Lluc.

Gomis és un bon escultor figuratiu. Domina la tècnica , sap marcar els temps i principalment intenta conjugar la figuració amb el realisme per arrodonir uns treballs que intenten sempre , - i generalment aconsegueixen – tenir en la semblança el seu principal actiu.
Una figura de dona en una butaca encapçala amb bon nivell la mostra que com en el cas de Suari , navega després amb alts i baixos , però mantenint un to acceptable. Un to en el que potser falta un xic d’intensitat expressiva. La preocupació per la tècnica i per el concepte de la figuració en sí, fa que a voltes els resultats siguin atractius però massa distants , massa freds.
Una aproximació més tàctil , més sensual en un dir , elevaria el ritme que té en algunes peces simplement vidriades , en que el joc de volums denota un esperit de llibertat en el que s’hauria de moure més l’autor , massa vegades encotillat en la seva estricta figuració que denota el seu bon nivell d’escultor , però que limita la seva capacitat d’artista.

Josep M. Gomis i Pep Suari.
Galeria Lolet Comas , del 29 de febrer al 29 de març de 2008


ROMÀNIC

El viatjar en transport públic et permet conèixer a gent que mai coneixeries en altres condicions. Una casualitat va fer que el passat divendres descobrís que un dels habituals companys de viatge matutí era un gran afeccionat , - i quin afeccionat -, de l’art romànic.
Vàrem parlar una mica , ell amb la força de l’apassionat , i un amb la mirada del coneixedor curiós però sabent que no és ni de bon tros la meva especialitat. Avui m’ha sorprès obsequiant-me amb una magnífica revista de títol “Románico” que edita l’associació “Amigos del románico” formada per gent de tota Espanya i de la que ell n’és membre de la Junta Directiva.
És una revista magnífica ,molt ben editada , d’agradable mirada i lectura , amb articles especialitzats molt atractius tant per la seva varietat com en la seva didàctica. En aquest nombre n’hi ha un del nostre protagonista amb un estudi sobre “Les llanternes dels morts”, amb dedicació a la zona francesa amb centre a l’”Haute-Vienne”. Un article que demostra la saviesa del fins fa poc , mig conegut acompanyant.

Xavier Bravo és el seu nom , un nom que caldria tenir en compte quan parlem de romànic en les nostres contrades. Un altra nom dels molts desconeguts que la ciutat be hauria “d’explotar” en aquesta vida cultural tantes vegades tancada i enroscada sobre el mateix i ja avorrit melic.

PS.- Si sou curiosos amb el Romànic , aquesta associació té un weeb molt acurat que paga la pena visitar ( http://www.amigosdelromanico.org/ ). D’entre la molta diversitat de temes , he trobat una visita a les esglésies romàniques de Mongat i de Sant Pol.
He manllevat una fotografia de l’església de Sant Martí al Mongat , un tresor romànic que n’és ben desconegut per els propis maresmencs.
Una associació , aquesta de amigos del románico a la que cal felicitar de tot cor.

diumenge, de març 02, 2008

PRESENTACIONS



Com si de campanya electoral es tractés en aquests dies he realitzat tres presentacions d‘exposicions i una que es va quedar en camí degut a coincidir en horari. Tenint en compte que un està en any sabàtic en això de la crítica no deixa de ser satisfactori que es recordin d’un per aquests actes.

Per començar, el passat dijous vaig tenir el plaer de presentar la mostra que Raúl Capitani presenta al Capgròs . És aquesta una exposició especial , ja que malgrat la limitació que imprimeix l’espai , és en certa manera un petit homenatge als seus trenta anys de vida artística a Mataró. Trenta anys en la que ha mostrat de manera ben intensa tant la seva vàlua creativa com la seva capacitat didàctica.

Recordo perfectament la seva primera exposició a la sala Fuset , que era un magnífic casalot que es trobava ben a prop de Sta Maria. La seva exposició va ser un compendi d’alguns gravats , entre ells una mítica “Coca de Mataró” , un recull d’aquarel·les amb les que ja s’acostava als poetes espanyols, i finalment un seguit de pintures de caire social , com li pertocava per la seva encara recent presència al país amb tota la càrrega que significava aquell exili recent estrenat.

Ha passat trenta anys , i amb una rara fidelitat , Capitani segueix entestat en aquells pilars fonamentals. En primer lloc amb el gravat , la seva veritable passió. Raúl segueix cercant noves maneres , intentant mixtures quasi impossibles , per mantenir viva aquesta tècnica que li permet , potser com cap, expressar amb tota intensitat les seves necessitats interiors.

Però Capitani segueix en el diàleg permanent amb els grans poetes. Les seves carpetes al voltant de certs poemes tenen continuació amb els detalls d’obres exquisides en les que l’especial plàstica recarregada en personatges i històries li permet a Capitani fer-ne especial lectura.

La pintura , finalment , és el camp en que li surt més intensa la càrrega social que sempre ha volgut impregnar als seus treballs. Conscient del paper d’agitador que ha de tenir tot creador , explicita en els seus treballs les realitats i misèries d’una societat que no acaba d’assolir aquell sentit de justícia col·lectiva que ell tan reivindica.

Tres conceptes que es mantenen en aquesta exposició. Una mostra que alhora és la realitat del present, però serveix de mirada emotiva al passat i de esperançador cop d’ull al futur.
Per la seva pintura , per la seva capacitat d’ensenyar i no tan sols tècnicament , i per mantenir-se fidel a un ideari personal i artístic be val acostar-se com personal homenatge a veure aquesta exposició que de manera modesta però emotiva , ens recorda els trenta anys de la seva presència viva en la societat , l’art i la cultura de la nostra ciutat.

PS.- En aquesta ocasió vull celebrar la presència de l’alcalde Baron en l’acte inaugural. És de tots sabut que ell ja acostuma a visitar exposicions i acudeix a diverses inauguracions. Però la seva presència , no oficial, més d’amic que no pas d’alcalde ho fa encara més lloable i va donar la importància institucional que sens dubte l’exposició mereixia. Gràcies.

MANIFEST

Algú s’ha sorprès que hagi signat un manifest d’un grup d’artistes en recolzament a José Luis Rodríguez Zapatero i a Manuel Mas.
Mai he amagat la meva simpatia crítica pel PSC , i que el meu vot ha estat sempre socialista, com serà aquest cop. Crec que és el millor per Catalunya malgrat la nul·la devoció que tinc per la que n’és la cap de llista. És així i de tal manera que la meva signatura apareix en el manifest ja que els observadors hauran pogut observar que els noms recolzats son ZP i Mas. A bon entenedor...

Per cert , veig que malgrat em fan constantment la pirula en el tema cultural i artístic , la gent del PSC em deu tenir en bona consideració ja que em situen en lloc de privilegi en això dels manifests. En el butlletí de notícies que de manera bisetmanal arriba a la gent del PSC el meu nom encapçala el comentari , llàstima que una vegada més vagin errats . Soc Pascual , amb “c” i no amb “q”. De seu beneïda enyorança del gran Pasqual Maragall.