CULTURA I SOCIETAT

L’article  al voltant de les retallades del Govern que tenallen absolutament la cultura a Catalunya, publicat aquest divendres a La Vanguardia i que podeu llegir aquí ha creat un rebombori espectacular i fins hi tot a merescut l’editorial del diari d’avui. Està dit i reflexionat per activa, per passiva, amb un to baix o amb la cridòria més gran, que tres dels pilars fonamentals de la societat del benestar son Ensenyament, Sanitat i Cultura. La gran crisi de la dècada passada va fer retallades brutals en les tres estructures que mica en mica han recuperat part de la gran pèrdua en dues d’aquestes potes, -Ensenyament i Sanitat-, però que en el cas de la Cultura  no ha succeït ni de bon tros.

És curiós que hom s’omple la boca de cultura però alhora de la veritat el poble  és al que més fàcilment renuncia i considera que son , pel general, uns diners malgastats, quan no sols milloren a les persones ans també a la societat en general i per tant la vida de la col·lectivitat.

La Generalitat ha decidit retallar un 6% del pressupost de Cultura, pressupost ridícul per se, ja que sols significa el 0.8% del global , molt per sota del 2% promès per anteriors Governs i no diguem ja per el que respecte a la mitja europea. De totes les institucions la més afectada és el MNAC que perd quasi un milió d’euros del seu pressupost el que ha significat immediatament la supressió de l’exposició “escultura de postguerra” amb obres de Subirachs, Villèlia, Marcel Martí i altres importants artistes. Així com perdre altres exposicions i tot el programari de Nadal per intentar apropar públic a la institució.

La pèrdua del valor de Barcelona en el circuit artístic és impressionant. Superada amplament a Espanya per Madrid, Bilbao, Màlaga, València, i apunt de ser-ho per Santander, Barcelona ha desaparegut del circuit del turisme cultural de l’art, un turisme que cal cuidar per el seu civisme, la seva qualitat i la possibilitat important de despesa en contraposició al turisme motxillero i de botelló.

Justament el turisme cultural és l’anhel de tot destí turístic. També ho és el de Mataró que pretén oferir la varietat dels seua tresors artístics ( època romana/ barroc/ modernisme ) però que des de la democràcia no ha invertit un duro en equipaments culturals. No tenim teatre, ni auditori ni sala d’exposicions, i som la ciutat més pobre en equipaments culturals de les ciutats de més de 30.000 habitants de l’estat espanyol.

 És impossible visitar d’una manera continua i ordenada les joies culturals de Mataró. Un informes negatius van fer passar de llarg un seguit d’obres de Viladomat i ara és Manresa qui obrirà el centre d’interpretació del Barroc. Tenim uns museus amb uns horaris lamentables que obren just qual el turisme ja està buscant indret per anar a sopar. Per visitar Per visitar ordenadament el Clos arqueològic de Torre Llauder , la capella dels Dolors i la casa Coll i Regàs cal una conjuntura astral de més difícil alineació que la que cal per que et toqui la Primitiva. Però això no genera cap queixa  i dintre del govern sembla fins i tot normal i gens, però gens preocupant.

Quan Bassat va portar els artistes mataronins a Nova York no hi va haver cap representant municipal. Els assessors van dictaminar que el viatge de l’alcalde o d’un regidor era contraproduent per la seva imatge ja que els diners gastat s semblaven a la ciutadania un malbaratament, i les eleccions s’acostaven.

Es increïble els pals a la roda que Cultura Mataró està posant constantment a la col·lecció Bassat. Ara mateix Sevilla està ple de banderoles de la propera exposició de la col·lecció Bassat al centre cultural Cajasol, és a dir al centre cultural de la Caixa, just a la plaça de l’Ajuntament sevillà. En elles el nom de Mataró llueix resplendent. Com ho farà a Córdoba, Cádiz i Huelva. A més hi participen un grapat d’autors mataronins que de pas comparteixen espai amb els grans ( Miró, Chillida, Barcelo, Saura, Tàpies....). Acudirà algun representant municipal a l’acte inaugural?. Esperem que sí, però no tenim gens clar.

O recolzem la cultura ,no sols amb presència, o de boquilla i sí amb mitjans o ens anem a dida. A Mataró està tot per fer i cal una aposta ferma i sincera però per el que estem veien no s’està per la labor. I això ens entristeix i molt.

ACARICIAR

Ahir el Museu Marés va presentar el catàleg raonat de les seves col•leccions del món antic. Ho va fer justament quan aquest magnífic i alhora massa desconegut Museu que es troba a Barcelona a tocar de la catedral, està en obres d’adequació i remodelació. Un Museu que per cert està dirigit amb mà de mestre per la maresmenca Pilar Vélez ( resident a Arenys de Mar), una figura , la de Pilar Vélez , molt poc aprofitada en les nostres contrades quan a més de ser una persona de saviesa més que important, és alhora d’un tracte i disponibilitat fora de mides quan es parla d’aquesta passió tan compartida com molts com ho és l’art.

En Jacinto Antón en fa una excel•lent crítica de l’acte en el diari “El País” i d’ella em quedo amb el concepte general i en el remarcat de la frase d’Isabel Rodà, directora del Institut Català d’Arqueologia Clàssica que afirma sense embuts , - i jo que hi estic del tot d’acord -, el següent : “ Aquest és el mètode infalible per saber si una escultura és bona: Quan la mà se’n va cap ella, quan tens l’irresistible temptació d’acariciar-la”. Poques paraules per a un concepte tan clar i contundent. I a més , absolutament cert.

Un concepte que sempre practico i que us aconsello de tot cor. L’escultura és l’art tàctil per naturalesa. El material, la textura , les incisions , el brunyit, el tall de la pedra , la rugositat.... Sense ells tan sols hi hauria forma , però no hi hauria ànima. Per això sempre que us acosteu a una escultura no dubteu , acaroneu-la, sentiu la seva pell i notareu la vibració de la seva ànima. Acosteu-vos a ella i us parlarà i en la parla si us comuniqueu , no ho dubteu. Bingo!. Heu guanyat. Segur que l’escultura era bona.

És que , encara que sembli mentida , certament les escultures , sí que sempre demanen carícies.

NAU MINGUELL

No fa pas tant que en aquest blog vaig tenir una amable i amigable picabaralla amb l’Alícia Romero al voltant de Can Minguell. Després de les corresponents estira i arronsa , va quedar ben clar l’acord de que es faria una presentació -visita per als artistes , a fi de què poguessin veure les possibilitats d’accedir als espais de lloguer , alhora que quedava igualment ben clar que la seva especificitat havia de fer que la gent del Tecnocampus no entraria en aquesta àrea de creació , per a ells del tot desconeguda.
Va quedar igualment clar que per parlar de Can Minguell , els actes es farien en horari correcte , és a dir , no en hores d’oficina i treball, i sí en les hores en les que els artistes podien assistir-hi.

Dons bé , de nou la cosa gira i queda clar que això dels artistes és una pedra a la sabata , en aquest projecte i no els interessa ni de bon tros la seva participació a Can Minguell. Així la presentació es fa el dia set d’Abril a l’Escola Politècnica , a una hora tan adient per als artistes com dos quarts d’una.

No anem bé senyors del’IMPEM, no anem bé. I no tornem ara a dir que no, que els artistes importen i molt. El no a Jaume Simon va precisar d’una rectificació obligada i a corre cuita. Ara amb aquest acte es confirma el que tots hem sabut sempre, que els artistes no son benvinguts a Can Minguell.

I això que n'eren eix , clau i fonament del projecte.

Quina llàstima. Quina vergonya.

PS.- Per a més inri, cal fer una preinscripció en la que es dada obligada el nom de "l'empresa" del participant. Simplement vergonyòs.

SANT PERE MÉS ALT

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat una nova edició del Sant Pere Més Alt, aquesta peculiar demostració d’arts ( així en plural) al carrer i que de fa uns anys i de la mà de la gent del Dimarts del Llimoner ha recuperat el vell esperit de les mítiques ,i mitificades , edicions del mateix Sant Pere allà 1969 i següents. Una edició que enguany servia d’homenatge a la figura del malauradament desparegut Pepe Novellas , organitzador actiu fins l’últim moment.

Una edició que s’ha completat amb un èxit total. Èxit de participació, de públic, d’ambient i de qualitat. Deixant de costat els aspectes no purament plàstics , que varen ésser molts i també lluïts , i quedant-nos en l’aspecte que més dominem cal fer notar l’èxit de les diverses manifestacions artístiques que anaven del rakú a la forja , passant per un taller de dibuix , l’estampació d’una serigrafia ( Raúl Capitani) o la magnífica demostració d’art urbà amb la imatge de Novellas i el mestratge d’aquest monstre grafitaire que n’és Mateo Lara.

En el que pertoca a l’exposició oberta a tothom cal remarcar el nombre de participants que superaven la setantena, i d’entre ells un bon grup d’artistes coneguts i reconeguts amb un bon nivell de qualitat , el que marca l’especial cura que han tingut tots en aquesta mostra d’homenatge , fet que s’ha singularitzat en diversos casos amb la presència artística de la figura de Pepe Novellas , que també va participar activament en la mostra amb una de les seves darrers obres , lògicament inacabada.


Per la meva part vaig estar convidat a inaugurar el seguit d’actes amb una xerrada – col·loqui al voltant de la trajectòria personal i artística de Pepe Novellas . Un acte altament emocionant per a mi, no tan sols per el que representava d’homenatge a l’excel·lent artista i millor amic , ans també era un repte de poder demostrar uns coneixements reals de l trajectòria i el fer d’en Pepe , essent en certa manera un avís per a navegants davant la injustícia , o parlant clar , gran putada que està a punt de realitzar en nostre encisador Govern.

Un govern que cal recordar que en vida va abandonar del tot a Novellas, que sols exposà en sales municipals en el Museu (1968 i 1969) i en l’antològica del 1993 , que va rebre ben pocs encàrrecs públics i que a canvi va patir diversos escarnis dels que haurem de parlar en el seu moment. Ara els que el van oblidar en vida , s’acosten en la mort disposat a penjar-se totes les medalles , en una actuació que els qualifica del tot .
O cal dir desqualifica ?

PS.- Cal remarcar que Baron va presidir la inauguració, alhora que regidors com Carlos Fernández i Anna Barrera hi van ser presents , fet que en aquesta ocasiño eogiem com és degut.

JAZZ

Aquest dimecres i al CCCB s’inaugura la mostra “El segle del Jazz” , una mostra pluridisciplinar , evidentment amb música , però també amb disseny , cinema , escultura literatura , fotografia i com no pintura ( Matisse, Basquiat , Pollock , Mondrian , Dalñi, Picasso, Tàpies.... ) , existint també un apartat dedicat al barceloní Hot Club 49.

És aquesta una exposició de visita obligada ( oberta fins el 18 d’Octubre) en la que molt be podríem trobar-nos amb alguna obra de Rovira Brull que va participar activament en el Hot Club 49 , punt d’esplendor de la seva passió jazzistica. Aquella que va arribar al cim amb unes mítiques jam-sessions amb els seus amics Jordi Baijet i Adolf Burballa, sessions en les que hi participà Tete Montoliu.. Amics amb els que inclòs va arribar a celebrar conferències ( Història del Jazz. Liberian Suite . El jazz i tú).

En cara que no és exactament d’aquest temps valgui aquí la imatge , mítica , del logo de la casa Batlle. Un mon , el del jazz , que Rovira Brull empra diverses vegades com element artístic , com és el cas d’una obra que tinc just al davant del lloc on escric aquests post. Es tracta d’una xilografia amb dos negres tocant ,- un la trompeta i l’altra el saxo- , signada per Rovira Brull al 1953 i a París, amb l’afegitó curiós de que la mateixa obra , aquesta vegada signada per Alcoy , va estar present en la seva antològica.

Intentant esbrinar aquesta discordança i observant atentament l’obra vaig arribar a la conclusió de que es tracta d’un treball a quatre mas. El fons correspon perfectament a l’informalisme d’Alcoy , i les figures son clarament de Rovira Brull. En ser una xilografia cal pensar que en feren tirada i se la van repartir.

I se non è vero , è ben trovatto.

50 ANYS DE TVE CATALUNYA / XAVIER UBACH

Avui s’acompleixen 50 anys del primer programa de TVE que es realitzà a Barcelona en aquells mítics estudis de Miramar , a la muntanya de Montjuïc , reconvertits ara en hotel de luxe.
Encara que per edat podria tenir-ne records el cert és que a casa la televisió no va arribar fins bastant més tard i el primer record de la mateixa està en el partit del Barça de la final de Berna en que es va perdre 3-2 contra el Benfica a la final de la Copa d’Europa. Recordo veure aquell partit a Can Gel, uns bons veïns lampistes que tenien alhora botiga d’electrodomèstics , mentre desfullàvem flor per a les catifes ( en aquells temps “estores” ) de Corpus.



El que si tinc molt clar és la figura de Xavier Ubach en diversos programes i especialment presentant les noticies. El tema no és qüestió de memòria i si d’una cosa tan senzilla de que el pare i ell es coneixien ja que havien compartit micròfon a Radio Maresme , l’emissora mataronina que tenia la seu a la Riera en el local del sindicat. Aquesta coneixença em permetia lluir amb altres companys de que un coneixia a un presentador de televisió , i a més dels importants.

Avui dons és obligada i alhora del tot merescuda la menció al seu paper i al seu fer , i més tenint en compte la llarga trajectòria que va dur a la casa amb programes del tot exitosos i principalment el seu saber estar i aquella dicció escaient sempre en el to, que el convertí en un presentador estrella , encara que en aquells temps el ressò mediàtic fos molt més limitat.

Xavier Ubach ha merescut sempre el meu més absolut respecte per la seva saviesa en el mon comunicatiu , i tal com he dit moltes vegades , i a ell també , els únics dies en que estava del tot neguitós en el moment de fer el programa “Espai d’Art” a TVM era quan el tenia per convidat . El seu domini de l’escena , del temps , de la dicció, em deixaven sempre fora de joc i eren l’oportuna lliçó per entendre que els aprenents sempre serem aprenents davant dels mestres.

Vagi dona la més gran de les felicitacions a Xavier Ubach , ara a la trinxera contraria a la meva amb la seva activitat artística , per allò tan català de “per la part que li toca”, que en aquesta ocasió és molta i bona.

PER APUNTAR A L’AGENDA

Aquest dijous a 2/4 de vuit del vespre i a Can Palauet , Montserrat Tura , actual responsable de cultura del PSC , parlarà de la cultura a Catalunya en un acte obert a tothom , que servirà per tornar a engegar la sectorial local de cultura, que queda ja poc per les properes eleccions i es qüestió de tornar a ensarronar a la gent de la cultura, que queden molt bé com a decoració i donen el toc de progrés escaient per a un partit d’esquerres, i a més en general es queixen molt poc i de manera ben discreta.

Crec que valdrà la pena escoltar la visió de la cultura que té actualment el PSC , força desnortat d’ençà la fugida de Ferran Mascarell, i principalment veure per on poden anar els treta a casa nostra encara que les noticies que m’arriben no son pas gaire engrescadores.
I ho dic ja que entenc que ara la qüestió no està en apostar en la recerca de la novetat del punt G ,o del N , que és el que sona , per què l’aposta sortirà malament , tant per que per un costat es vol apostar essencialment en la joventut i eliminar tot vestigi de l’experiència, i per l’altra per què han estat tantes les mentides , enganys i per que no dir-ho , traïcions , que ha dut a terme el PSC en el tema cultura en els darrers anys que al damunt d’una política de terra cremada , que és la que han dut a terme en aquesta legislatura , és difícil , per a no dir impossible, regenerar la confiança.
I això no sols es tradueix en absència de suports , ans també de vots


Altra data a tenir en compte és la d’aquest cap de setmana amb el Sant Pere Més Alt , que en aquesta edició servirà per homenatjar i recordar a Pepe Novellas. Homenatge que començarà amb una xerrada col·loqui , que un dirigirà i moderarà , al voltant de la seva persona i la seva obra.
Per cert , de nou vull maleir als correctors automàtics que per enèsima vegada m’han canviat el meu cognom ( Pascual ) catalanitzant-lo per ( Pasqual ) fet que sempre em treu de polleguera , però aquesta menys ja que comparteixo problema amb el mateix Pepe , tantes vegades escrit Novelles amb el plural català i com ja li passava a l’Eduard Alcoy tantes vegades catalanitzat a l’Alcoi població.

Però deixant de costat les anècdotes , seria molt bo que els artistes demostressin la seva estima a n’en Pepe , amb una nombrosa participació i alhora que aquesta fos del tot lluïda en la qualitat.

TORRES GARCÍA I MATARÓ

A l’entorn de la Biennal Torres García sempre se celebren diverses activitats destinades a explicar les diverses facetes d’aquest artista que malgrat la seva importància en la història de l’art no deixa de ser un gran desconegut per a una gran majoria.

En aquest entorn el proper dimecres ( dia 10 ) a les 7 de la tarda i en la sala d’Actes de la Caixa Laietena , el crític d’art i redactor en cap de “El Periódico de Catalunya”, Josep M.Cadena ens parlarà de les relacions de Torres García amb la nostra ciutat.

No cal ni que dir que es pressuposa una conferència enormement interessant per la part que ens toca que generalment és la més desconeguda de l’artista. A més a més aquells que coneixem cadena sabem del seu didactisme i de l’amenitat de les seves xerrades.
Per tot això no dubtem en aconsellar-vos aquesta xerrada que es demostrativa també del bon treball que al voltant de la biennal fan la gent del Sant Lluc.

ELECCIONS

Res de nou a dir a tot l’allau d’informes , opinions , anàlisi etc que ens ha caigut al damunt ,al voltant de les eleccions europees i dels seus resultats. Per no amagar-me diré que soc dels que crec que la vistòria del PP ha estat més curta del que s’esperava i que ha estat molt minsa tenint en compte el gran nombre de factors favorables amb la crisi per bandera i l’escassa participació.

Que a Catalunya , digui el que digui en Mas , les coses tornen a la normalitat , tripartit inclòs i que a la nostra ciutat tot segueix igual el que permet albirar una segona meitat de mandat de Baron amb tranquil·litat per preparar el nou asalt al poder , amb triomf quasi assegurat.

Però de tot el llegit i escoltat amb quedo amb l’article de l’Enric Hernández d’avui a “El País” de títol "Qué nos pasa a los catalanes". Crec que val molt la pena i per això el reprodueixo.

Finalizado el escrutinio de las papeletas, llega la hora de escrutar las razones que han llevado a Cataluña a alzarse con el dudoso honor de ser, con el 62,5%, la segunda comunidad autónoma más abstencionista de toda España, por detrás de Baleares. La afluencia de los catalanes a las urnas estuvo más de ocho puntos por debajo de la ya discreta media española. Y la de ayer fue, además, la más magra de las 38 convocatorias de la democracia, entre elecciones de toda índole y referendos diversos. Incluso las consultas sobre la Constitución europea de 2005 y el Estatuto de 2006, cuando los votantes catalanes emitieron las primeras señales de alarma, concitaron una participación más alta que la cita electoral de ayer.

Tamaña desmovilización, sólo superada por la registrada en democracias tan arraigadas como la República Checa o Eslovaquia, mereció anoche, y merecerá hoy, un rosario de análisis por parte de nuestros políticos locales, siempre preocupados por el estado de ánimo de sus amados votantes. Imbuidos de la lógica gravedad en esta tesitura, los más llamarán a "hacer autocrítica" y a "abrir una reflexión" sobre las causas de la desafección ciudadana respecto a la política. Los menos, incluso abogarán por "debatir la conveniencia" de una reforma electoral que acerque a representantes y representados, modificación legal que jamás impulsará ningún partido, cuyos aparatos son extremadamente celosos del poder que les confiere la confección arbitraria de las candidaturas. Todos, al fin, reconocerán su fracaso a la hora de hacer pedagogía sobre la Unión, de convencer a los catalanes de que su futuro depende en buena medida de que la oxidada nave europea llegue a buen puerto.

Que nadie aprecie en estas líneas pretensiones proféticas; basta con revisar la hemeroteca para comprobar que cíclicamente, cada vez que los electores dan la espalda a las urnas, los líderes políticos prescriben idénticas recetas. Son, eso sí, perfectamente perecederas: 48 horas después del recuento electoral regresarán al cajón de los discursos políticamente correctos, de donde no saldrán hasta que la ocasión lo reclame de nuevo.

Nadie se molestará en preguntarse cómo puede estar influyendo en el desdén electoral no ya la cansina campaña europea, sino la percepción de que es la lucha por el poder, y no el bienestar ciudadano, el motor que mueve la maquinaria de todos los partidos. La mejora de la financiación autonómica, tan manoseada, se ha convertido en un fin en sí misma: imprescindible para quienes gobiernan, pues sin ella estarán abocados a dejar de hacerlo, y apriorísticamente insuficiente para la oposición, necesitada de munición para torpedear los cimientos del tripartito. Otro tanto sucede con el temido -o ansiado, según el caso- fallo del Constitucional sobre el Estatuto. Y, en general, con todo aquello que pueda incidir en las únicas elecciones que importan: las catalanas de 2010.

Que la política catalana interese cada vez más a los políticos y menos a los catalanes merece algo más que reflexiones retóricas y vanos propósitos de enmienda; exige reformular la política catalana tal como la entienden nuestros dirigentes, quienes, por cierto, anoche no decepcionaron al personal. Presumieron José Montilla y sus socios de la victoria de las "izquierdas catalanistas" -léase "el tripartito", de nuevo la mirada puesta en las autonómicas de 2010- y el fracaso de las "derechas nacionalistas y españolistas" -léase CiU y PP-; vaticinó Artur Mas que el ascenso de la federación "siembra la semilla del cambio"; se vanaglorió Vidal-Quadras del tímido avance del PP en tierras catalanas... ¿Hace falta seguir?.

Objetivamente, el 7-J se ha limitado a corregir las anomalías de la cita de 2004, sumamente polarizada a resultas del 11-M y del vuelco político que éste produjo en España. El PSC regresa a la cota del 36% del voto, su promedio histórico en las europeas; CiU recupera la segunda plaza, pero lejos de sus mejores resultados; el PP se afianza en sus dígitos, y ERC e ICV retroceden ligeramente. Nada que permita anticipar el resultado de las próximas catalanas, digan lo que digan nuestros políticos.

Aquest blog ha estat uns quants dies silenciós. Un silenci gaudit per el que això escriu amb un personal i magnífic parèntesi en el treball, passejant per vinyes i bodegues , per pobles amb història , per monestirs amb regust , donant la volta a una comunitat que massa vegades és de passada , de fonda però no d’hostal i que és un magnífic indret on carregar piles i gaudir d’una tranquil·litat que renova l’esperit. El seu nom : La Rioja

2-6

Però el silenci ha estat joiosament trencat per aquest meravellós espectacle futbolístic del que vàrem gaudir tots aquells que ens agrada el futbol , i més si el que ens agrada és el Barça.

“Art” diuen uns , “Poesia” deien altres. Sigui l’adjectiu que sigui , un gaudi d’aplaudiment en aquest conjugar , - i m’agrada la paraula que aquí sembla del tot escaient -, amb ritme, harmonia , gest , potència i principalment estil.
Una demostració del bon fer que mereixeria en el proper dimecres el premi d’una confirmació davant el Chelsea , que evidentment no és el Madrid i a més ve del tot avisat.

Un partit per emmarcar , que com deia ahir un entrenador a la ràdio caldria que fos lliçó obligatòria en totes les escoles de futbol i del que paga molt la pena llegir els dos articles de “El País” que capdavanter com sempre , escriu uns comentaris esportius fora de la norma èpica / patriòtica d’altres diaris ( en especial dels esportius) i ens dona una visió més genral del context.
Els escrits de Sámano i Besa també son per rellegir , emmarcar i passar a totes les escoles de Periodisme.

LA RIOJA


Qui més qui menys ha estat alguna vegada a Logroño. Ha tapejat al carrer del Laurel , s’ha passejat per l’Espolón , ha comprat caramels de cafè amb llet , i ha seguit viatge. És més o menys el que havia fet jo.
La possibilitat que es presentà de fer una escapadeta , en la necessitat laboral d’anar escapçant vacances per no concentrar-ho tot a l’estiu on és impossible complaure a tothom , ens ha donat uns pocs dies, i abans d’anar a terres llunyanes vàrem fer cas del consell d’uns bons amics que ens recomanaren l’estada en aquesta comunitat i cert és que l’encert ha estat total.

La Rioja és una comunitat petita on tot està a tocar , però és una comunitat d’una gran diversitat. Encara que el vi és l’ànima màter de tota la comunitat , al seu costat apareix tota la vessant històrica del camí de Santiago amb Nájera , Sto Domingo de la Calzada i els monastirs de Suso y Yuso., per no dir de la vertent natural amb la serra de Cameros o la zona d’Ezcaray , amb el contrapunt de tota la zona hortícola amb Calahorra al capdavant.

Fora dels detalls puntuals i quasi de geografia econòmica , un s’ha quedat d’aquesta petita estada amb dos conceptes que m’agradaria sentir aquí , a casa meva, com son el de la passió i el de la perfecta conjugació de la tradició amb la modernitat.


De les tres bodegues més antigues de la Rioja , cadascuna d’elles manté un tarannà diferent , una camina pels camins habituals, Marqués de Riscal ha fet una gran aposta per la modernitat amb les seves noves bodegues amb hotel inclòs en el camí que sembla de gran futur com és l’enoturisme , i a més ho ha fet amb la brillantor del treball de Frank Gehry , en aquest petit Guggenheim , que apareix rutilant en mig de la serenor de Elciego , mentre que al fons la seriositat de la ciutat de Laguardia ( de visita obligada ) sembla vetllar per un cert equilibri dels cànons .


A l’altra costat està López Heredia ( Viña Tondonia) que mentre manté el rigor del treball tradicional com si per allà no passés el temps , amb unes instal·lacions que cal visitar per entrar en una dinàmica de respecte , serenor i silenci , en el concepte del treball ben fet , però amb l’home més protagonista que les màquines , com ho demostren les fotos fetes aquests dies.

Un concepte tradicional en el fer però que sap adaptar-se a la modernitat amb la brillantor de la seva botiga obra de Zaha Hadid que és el més perfecte concepte d’aquesta integració entre la vàlua de la tradicionalitat més respectuosa i la modernitat més agosarada.

I sempre , surant en l’ambient , la passió per la terra , pel fer , pel seu. Una passió que desitja enlairar allò que senten fins al més alt nivell. Com exemple valgui el Museu de la Cultura del vi , que es troba a Briones , ben a prop d’Haro, i que pertany a les bodegues Dinastía Vivanco.

És un Museu particular convertit en atracció cultural , d’una qualitat sorprenent i que és de més que obligada visita. Tot ell es troba en un edifici de recent construcció d’una elegància clàssica que serveix de magnífic contingut a unes estances perfectament adaptades a la seva missió que no és altra que d’imbuir al visitant la passió per el vi i la seva cultura.

Ho fa amb espais diferenciats , tots ells d’ampla interès, en el que podem veure la història del vi , la de la seva producció amb una impressionant col·lecció d’estris agrícoles i premses de vi que fa fredar , per seguir amb la bodega i els seus elements contenidors (botes i demés) .

Però com que el vi és quelcom més , el museu dispsoa d’una col·lecció artística impressionant d’obres d’art de totes les èpoques , que van de la cultura egípcia , la grega i la romana , fins a l’actualitat (Picasso , Miró) en les que el vi o el seu entorn en son protagonistes.

Tot per acabar amb dues col·leccions ben sui genneris : Una de més de tres mil llevataps i l’altra la de més de 200 varietats de ceps , consideradad com una de les col·leccions privades més importants del mon.

Passió, modernitat i tradició . Tres elements que he vist ben vius en aquesta escapa i que molt m’agradaria sentir també aquí, a casa nostra

PENKING CLUB

Ja està . Com una alenada d’aquest fort vent que ha bufat aquest dies , el vermell del calendari , aquell illot il·lusionat que miràvem amb desig en la travessa del sempre llarg desert del primer trimestre de l’any , ja ha girat cua i ens deixa encarats cap el començament del temps festiu , flairant ja les roses i els llibres de la setmana vinent , i amb quasi olor de xurros i sucre cremat , de fira i paradeta , pensant ja tots una mica que l’estiu ja s’acosta.
Però mentre , els quatre escassos i esquerps dies que tenim la majoria dels mortals , han passat i ho han fet , al menys en el meu cas , amb tranquil·litat , migdiades , lectures , cinema , futbol , i com no amb la Mona com a plat final.

Ja fa uns quants anys que a casa vàrem decidir , per raons de treball i també de comoditat , no marxar per Setmana Santa i en canvi reservar-nos un dies per a poc després. Seran d’aquí dues setmanes , just abans del pont de l’1 de maig , i la Rioja ens espera ansiosa.
Vagin dons avui , i com a petits apunts , algunes reflexions del molt divers que he fet en aquest dies.

PROCESSONS.-

La pluja , el TDT i el satèl·lit m’han ofert una mirada més ample de la que ja tenia , i m’han afermat en les meves conviccions. Segueixo pensant que al costat d’un punt de religiositat , l’espectacle domina i a vegades aquest és esperpèntic.

Veure una processó , crec que a Màlaga , amb els legionaris marcant el pas i fent quasi malabars amb el pas de la creu , crec que ens retorna a una imatge de país del més ranci i sub desenvolupat.
Com espectacle d’un masclisme màxim en allò de la consideració de la hombria mal entesa, n'és l’estúpida o potser inútil, - dubto en l'adjectiu -, local pujada per les escaletes , en la que com explicita un portant en comentari en un digital, fer-ho és qüestió de genitals.
Dons ves per on , la fe i la religiositat.

Per cert , llegeixo que l’alcalde Baron , va estar allà per donar el “toc” de sortida. Vull pensar que ho va fer a títol particular , en el seu dret , la seva creença i la seva llibertat. Per tant , res a dir.
Però si ho va fer com alcalde la ciutat , em sembla un greu error.

Com a punt i final de tota aquesta història de processons , no m’estic de reproduir el poema que el bon amic , i home ben arrelat en la seva parròquia , l’Ildefonso Mármol , m’apuntava en un comentari. Diu així:

Si probablemente no hay Dios. / pero sí hay procesiones
Si todo es mentira / bautizos y comuniones
Bulas y penitencias / misas i extremaunciones
¿Porqué lo pagamos todos?
Que sean las religiones / asunto de los creyentes.
Paguen ellos sus pendones
Y a los demás que nos dejen / de tocarnos los cojones.

Diu que és d’un confrare amic. Definitiu.

NOUS MINISTRES

Que sí i que no , i posats a fer , també tot el contrari. Penso que a bon segur és el pensament que a molts ens volta pel cap quan és l’hora de jutjar la nova remodelació.

Potser no és el moment de dir res d’ells . Els diaris aquests dies han estat curulls de totes les opinions que han omplert tot el ventall de l’arc de Sant Martí. Veurem i jutjarem , encara que jo vull deixar el meu aplaudiment per Solbes a qui ara s’està esquarterant i tothom sembla oblidar que la seva actuació en el debat públic front Pizarro , el que havia de ser gran guru econòmic del PP , potser va ser decisiu per el triomf electoral del PSOE. Les seves reflexions , la seva postura , el seu tarannà i jo diria que la seva visió van convèncer a molts.

Però del molt que he llegit em quedo amb l’article de Patxo Unzueta , en el País (http://www.elpais.com/articulo/espana/prueba/nuevos/elpepiesp/20090409elpepinac_6/Tes) , en el que parla del greu problema de comunicació del Govern , que penso que fen-ne translació , respon fil per randa al que succeix en la nostra ciutat.

Parla de la manifestació de vanitat i d’autoestima : “som mol bons però tímids per lluir del que fem”. Parla de la incapacitat per argumentar políticament amb claredat. De la pèrdua del gust per argumentar , del que s’afirmen o neguen les coses i amb un petit adjectiu ni ha prou , sense oferir més raons. Les frases mes buides , son pronunciades a vegades com si de parlaments de Cicerón es tractés , afegeix.

Un article que molt us recomano i que be farien els polític locals de prendre en consideració.

CULTURA.-

El nomenament de la nova ministre del ram , també ha portat polseguera. Confio en ella i penso que essent tan especialista del seu tema , entendrà perfectament que calen responsables de les àrees que tinguin capacitat i amplitud de mires. De moment el nomenament de Guardans , malgrat pesi als de CiU , marca un camí de recerca del bon coneixedor del tema , que molt haurien de tenir en compte , governants de totes les institucions i de tots els colors polítics.

Parlant de cultura , magnífic l’article de Catalina Serra , publicat en el suplement en català de El País del passat dijous . Espero podr-lo oferir quan el trobi en la recerca digital.

El seu títol és “La cultura no és gratis” i reflexiona al voltant de l’èxit de la gratuïtat de certs Museu els diumenges a la tarda. Felicitant-se de l’apropament dels horaris a la realitat del ciutadà , es pregunta si aquest èxit vol dir que la gent no vol pagar per veure els Museus, tot preferint les masses a la necessària tranquil·litat d’una visita com cal.

Creu que “s’ha instal·lat una mena de sensacó de que la cultura ha de ser de franc” , el que obviament obligaria a una major inversió pública.
“Els Museus no son gratis. Ens costen molts diners als ciutadans i encara més n’haurien de dedicar per complir els seus objectius amb nivells desitjables”... “La cultura , ben feta , és cara. Això ho hem d’assumir tots” continua , per acabar amb la definició de la gran batalla. “Cultura d’accés gratis , sí. Però no ens surt de franc”.

I pagant , com toca , he seguit el consell de tants amics i coneguts i he anat a veure “Gran Torino” i com no que he quedat bocabadat una vegada més per la saviesa de Clint Eastwood , a qui ja ningú pot discutir el seu nivell de “gran” entre els grans dels cinema.

Un , que en això del cinema va d’espectador , a ser possible informat , ha de dir que el resultat final és d’una brillantor fora de mides , ja que totes les peces que conformen una pel·lícula, en aquesta estan disposades i encastades a nivell d’excel·lència. Difícil es trobar un element que grinyoli i la projecció és una constant motivació que t’enganxa cada vegada més.

Potser a mi personalment no em satisfà el to, en certa manera paternalista, d’expressar la relació dels protagonistes , amb un cert tuf a moralina de bons i dolents. Però aquest és el pensament del director que manté el seu diàleg personal i públic amb els seus neguits : la família , l’amistat , la mort , la religió ,el més enllà.

El seu angle no és el meu ni de bon tros , però quan jo vaig a veure una exposició no vull veure l’exposició que respon exactament al meu cannon , vull veure l’obra d’un artista sincer que expressa sense embuts els seus convenciments , dubtes i neguits.

És aquí on un ha d’aplaudir amb tota força la capacitat creativa i artística d’aquest gran home del cinema que n’és Clint Eastwood. Que en el to no coincidim, com en aquest cas , és ara més que mai, pecata minuta.

PARIS ( II )

PLACE DES VOSGES

En un dels meus primers viatges a Paris vaig anar a visitar-la aconsellat per Josep Gonzalvo un capellà company de treball que havia viscut forces anys a París, mig-exiliat per raons catalanistes i que curiosament vaig retrobar amb el temps a Vilassar de Mar on va morir fa uns anys essent el Rector.

La seva primera visió va ser del tot impactant i de llavors n’estic enamorat. En aquells temps Le Marais estava una mica abandonat, però mantenia la seva força medieval que et feia imaginar que en qualsevol cantonada podria aparèixer un “mosqueter” tot fent ús de la seva espasa.

El seu aspecte serè, cartesià ( simetria perfecte amb 36 cases a cada costat) i absolutament senyorívol. El seu silenci malgrat la seva situació. La pau i serenor que produïa , - recordo la imatge d’un ocell menjant quasi del plat, les engrunes d’un que esmorzava plàcidament en un cafè de la plaça -, la van convertir per a mi en una icona i en un indret al que no he faltat en cap cas en les meves , sempre escasses , visites a París.

Enguany no havia de ser menys. Le Marais ha canviat i s’ha convertit en un indret de moda , ple de botigues , locals i restaurants on es mou gent que vol estar al dia , però en un nivell mig-alt. Per fer-ne comparança una mica com va succeir a Barcelona amb el barri de la Ribera fa no tants anys. Però la plaça manté la seva serena bellesa intacte després de 400 anys i segueix portant el flaire de les celebracions per esdeveniments reials , i l’empremta que hi deixaren Madame de Sevigné que hi va néixer , o la força de Richelieu o Victor Hugo que hi van viure.

A bon segur la plaça més bonica de París i un indret que us recomano de tot cor en la vostra propera visita.

RUE LEPIC

El meu pare ja de petit em feia broma tot dient que ell tenia un carrer a París. Jo vist que a Mataró cal morir-se per que a un li dediquin un carrer i , ni estic disposat a deixar aquest mon per aconseguir-ho , ni tampoc en soc mereixedor de tal honor , em conformo amb haver “heretat” aquest carrer que tant m’agrada i que en certa manera fa per mi.

Comença a la Place Blanche , just a la cantonada del Moulin Rouge , un excel·lent lloc amb el toc “canalla” que certament m’agrada, i s’encabrita turó amunt per acabar quasi fronterer amb la Place du Tertre. En el camí ens trobem amb el “Cafè des Deux Moulins” ( pel·lícula “Amelie” ) , amb el mercat del barri i totes les seves tendes fronteres que donen un ambient ben peculiar a la zona , i com no , els dos molins , el Radet i mític Moulin de la Galette. I al seu voltant tot el Monmartre que qui més qui menys , tots coneixem.

Un xic “canalla” ,- com ha de ser un crític -, un toc de populisme , - Montmartre -, i un molt d’art , el que allà sembla respirar-se. Un combinat magnífic en el que m’hi tobo de tot gust.

D’aquí el meu tarannà content , mentre la família feia la foto . Un posat que res té a veure amb la botiga que apareix al meu darrera.
O potser sí . Ves a saber.

FELICITATS

Diuen que tots els Sants tenen vuitada , i ja que el diumenge un va fer festa en això d’escriure quatre pensaments en aquest blog , crec que encara estic a temps per felicitar a tots els Ramons, entre ells amb afecte ben especial a dos habitual lectors d’aquest blog com son en Ramon Bassas , aquest cada vegada més especialista en art al que desitjo llarga vida política ja que si no el meu paper de crític local perilla degut al seu bon saber , i en Ramon Prujà home de cultura com pocs i al que la ciutat hauria d’esprémer molt més que aquest senzill paper que fins ara ha tingut com a representat d’ERC al PMC. Tinc molt clar que un paper de “pes” a l’IMAC seria un veritable regal per la ciutat.

Per a ells i per a tots els demés Ramons , reitero les meves felicitacions.

Amb la calor i flairejant vacances , cada vegada és més difícil apropar-se a l’ordinador per escriure les quatre idees del dia. A més , per allò que mai saps, l’agenda d’aquests dies s’eixampla i apareixen un munt de coses que s’han d’acabar just abans de festes i.... Però malgrat tot , i abans de baixar persiana fins a setembre, encara queden algun parell de posts en que deixar penjades algunes reflexions, com aquestes al voltant de fets dels darrers dies.

VENTURA AMETLLER

Encara que caiguem en el tòpic , en aquest cas cal repetir allò de que no por esperada és menys dolguda la mort de Ventura Ametller , o per ami moltes vegades Bonaventura Clavaguera Clavaguera.

Feia molts anys que ens coneixíem . Justament tot donant-li el condol al seu gendre i bon amic ,en Josep Mª Codina , li deia que a bon segur el coneixia jo abans que ell. Eren temps de les darreries de Franco i el començament de la transició. Bon afeccionat a l’art , la seva relació familiar amb Novellas el va portar a ser un habitual de les exposicions i tertúlies d’aquells temps, havent presentat el catàleg de diverses mostres.

Ja per aquells temps vàrem xerrar molt , però la relació s’accentuà per raons professionals i degut a una malaltia que el va obligar a constants controls. Era llavors quan la fèiem petar parlant del diví i de l’humà , tenint essencialment a la cultura com a eix de les nostres converses.
Va ser una relació que es va mantenir i sempre que coincidíem en les seves habituals passejades de mitja tarda, els dos sabíem que els minuts caurien en comentaris , pensaments i opinions.

Ara en el moment de l’adéu ens queda el record que es farà més present en la lectura de la seva obra recentment recuperada.

XERRADA

El passat dijous a la sala de la Caixa Laietana i amb una quarantena d’assistents , vaig moderar una conversa amb els artistes Yago Vilamanyà , Ricard Jordà i Raúl Capitani en relació a la seva visió personal dels darrers quaranta anys de vida artística a Mataró.
Una conversa amena i distesa , difícil de jutjar quan es troba en el mateix cantó de la taula. Unes reflexions moltes vegades atinades , en especial quan apareixia el prisma especialment irònic, quan no sarcàstic de Raúl Capitani.

Una xerrada amb repartiment generalitzat d’estopa , per part dels ponents i per part del públic en el col·loqui final, dedicat al paper de l’IMAC i en especial del seus tècnics responsables.
Una estovada que esperem els hi hagin tramés Ivan Pera i Ramon Bassas , assistents al col·loqui , ja que com és habitual ningú de Beneficència va acostar-se al mateix , en aquest permanent menysteniment de Cultura envers tot allò referent a la plàstica local.

SANT PERE MÉS ALT

Un any més l’aposta del Sant Pere més Alt ha estat reeixida en aquesta recuperació de l’ambient col·lectiu i popular que varen marcar les seves primeres edicions allà la frontissa amb els setanta i que varen significar el definitiu trencament de l’ou artístic mataroní , que albirava així el magnífic futur que esclatà en els anys setanta.

Amb un nivell expositiu parell, sense masses sorpreses però amb detalls ben puntuals per agrair com van ser la qualitativa presència dels artistes consagrats amb obres que corresponien al seu nivell, el to general de la mostra, i alguna que altra obra com les de S. Domínguez i C.Fageda , que aportaven al tot , el flaire i l’aroma d’aquest concepte d’art al carrer al que curiosament rebutgen els intelectualillos contemporanis , quan justament aquest hauria de ser un dels seus espais fonamentals de presència pública.

Un nou Sant Pere Més Alt , en la dinàmica de sempre i ja fermament arrelat com a punt de partida de la Festa Major.

DECEBEDORA PRESENTACIÓ

Em va sorprendre i molt , i així ho vaig dir en el seu moment , que la presentació el Fons Bassat fons mitjançant una exposició de Ràfols Casamada que en principi havia d’anar acompanyada d’alguna obra de la seva esposa Maria Girona , encara que al final en som més les peces d’ella que no pas d’ell.

En el seu moment vaig expressar la meva sorpresa ja que Ràfols Casamada és juntament amb Guinovart , els artistes que més bé han estat representats expositivament a la ciutat amb la cirereta que va representar la seva mostra “Ràfols Casamada . Obres 1947-1997” que es realitzà ara fa deu anys , conjuntament a les Sales del Museu de Mataró i de la Caixa Laietana , i que va ser d’una qualitat magnífica per la seva representativitat , el que feia que poc pogués afegir una mostra semblant , i més tenint en compte el delicat estat de salut de l’artista que l’ha fet abandonar quasi del tot la seva creació.

Davant d’això i veient el vist-i-plau de l’IMAC que és qui ha de tenir aquesta memòria històrica que li permeti discernir la conveniència o no d’una exposició com aquesta , un va pensar que si Bassat apostava per Ràfols Casamada per fer la presentació del seu fons a la ciutat que ha d’acollir-la és que les obres de que disposava eren prou significatives. Ara , vist el vist , hem de dir que el resultat és amplament decebedor, no per la qualitat de les obres exposades , que la tenen, però sí per ser representatives quasi totes elles d’un temps i un moment , els anys setanta , moment d’explosió del seu treball però no pas de la seva plenitud que arriba una dècada després.

Tretze obres de Ràfols Casamada i catorze de Maria Girona composen aquest "Bassat I" que ocuparà les sales de Can Palauet fins al setembre i que a bon segur ha de servir més per donar a conèixer el treball de Maria Girona , que malgrat el seu alt nivell no deixa de ser desconeguda del gran públic , que no pas per afermar el de Ràfols Casamada.

Potser el gran encert de la mostra està en les peces de l’anys cinquanta. Magnífiques les dues serveixen de fonament per entendre l’evolució d’ambdós. Una evolució més entenedora en el cas de Maria Girona , ja que a més a més , ha mantingut en el decurs de la seva trajectòria una mirada més lineal amb aquesta figuració més personal i intimista , amb bodegons, paisatges personals, amb una clara remembrança de Matisse , que mica en mica va deixant de costat degut a una divergència de paleta , cercant més el poètic , íntim i personal, fregadís en ocasions al naïf , i que dona aquest aire de tranquil·la serenor al seu treball.

Una bona col·lecció per descobrir a l’artista , però que ens dona gust a poc a aquells que hem tingut ocasió de veure les seves intimitats en el Monjo de Vilassar de Mar de la mà de Paco Rodon.

En el cas de Ràfols la reflexió es parella. Hi ha però un exercici curiós . A l’entrada de les sales interiors , està penjada una obra geomètric.figurativa dels anys 50. És una magnífica obra., potser la millor de l’exposició en un sentit historiogràfic. Si ens enfrontem a la mateixa tot fixant-ne la mirada i a continuació fem un petit pas per observar les obres que es troben en la sala principal, com si d’un flash es tractés s’obre el fonament evolutiu del treball de l’artista.

Les obres presentades corresponen a la dècada dels setanta , aquella que marca la seva eclosió, quan sembla allunyar-se dels seus referents més obsessius , Matisse, Cézanne , Rothko i sembla decantar-se , com molt be diu Vicoria Combalia , per l' esprit de finesse en els concepte de Morandi, Bonnard , Twombly.

Son els primers moments del seu lirisme , del domini de la seva peculiar abstracció poètica que en la següent dècada es depurarà en un concepte més íntim en el que vol defugir de tota anècdota.

Per això l’avui presentat té una vàlua relativa. Un parell d’aquestes obres certament son del bo d’aquells moments , però en el conjunt manquen moments i situacions que delimiten de manera més ferma i interessant el paper de l’artista i la seva lectura plàstic dintre de l’entorn general.

Una exposició que cal valorar pel presentat i com a conjunt , però certament decebedora per les seves evidents i grans llacunes , si del que es parla és de la base i el fonament d’un museu que es diu ha de ser clau per a la correcta lectura de l’art català de la segona meitat del segle passat.

PS.- La presència en lloc preminent d’una peça feta a quatre mans pe l’artista i Bassat és un detall que indica massa coses. L’obra és un divertimento per a gaudir en privat en el menjador de casa , però la seva exposició pública no deixa de ser un avis de per on poden anar certs trets no molt aconsellables si es vol parlar del projecte d’una manera ben seriosa i professional.

PS II.- La imatge del públic assistent a l’acte inaugural ens mostra l’escassa quantitat del mateix , Si filem més prim veurem la comptada gent de l’art que es troba entre ells.
Tractant-se de la primera presentació artística de la col·lecció que ha de configurar el Museu Bassat , i per tant una data assenyalada, potser caldria fer una petita reflexió del per què la gent de l’art no assisteix a la crida.
Si es fa , i de manera seriosa , estic ben convençut que els resultats serien ben sucosos.

TRANQUIL·LITAT

Fa temps que un havia adquirit el compromís intern d’escriure un post cinc dies a la setmana. Va ser com una aposta personal a mantenir una certa disciplina , virtut amb la que em porto de manera disbauxada.
Soc enormement complidor , i d’això en poden donar fer en tots els mitjans en els que he col·laborat ja que és rar la vegada que els he deixat penjats , però alhora sempre tendeixo a fer les coses molt a darrera hora.
Ha estat un repte que penso he complert de manera habitual , per el que mereixia aquest descans que em forma de pont he tingut en el treball ( tinc un pont a l’any) i en aquesta comunicació personal. No per això el meu cap ha deixat de bullir en diversos fets que caldrà anar comentant en els propers dies.


SANT JOAN



Però cal començar per on cal que en dia com avui és fer-ho felicitant de tot cor a tots els que avui celebren la seva diada. Malgrat que soc agnòstic segueixo amb el costum de felicitar el dia del sant , a bon segur per ser més fàcil que no pas l’aniversari . En aquests dies mai m’oblido de felicitar a les Alícies ( 23 de Juny) i com no avui a tots els Joans. i demà dels Guillems.

Felicitats de viva veu els més propers , em queda felicitar com no a Joan Antoni Baron , alcalde i amic malgrat les petites discrepàncies que podem mantenir en el fer cultural. Felicitats també als habituals Joans lectors d’aquest blog com Joan Salicrú , Joan Safont , Ivan Pera i molt especialment a la Joana Torres que potser era ahir que explicava el per què de dir-se Joana i m’ha recordat al meu germà , que havent de ser nena , - no fa pas temps del coneixement previ del sexe del nadó -, s'havia de dir “ Reis”, en honor de la patrona de Sevilla ( el meu pare era un enamorat d’Andalusia) i en ser nen és diu Joan Mª dels Reis.


ÒPTICA

D’entre del molt que vull comentar , el primer ha de ser la meva presència a “ Òptica “ , el programa de Televisió de Mataró que tant ve dirigeix l’Oriol Burgada i del que ja n’he parlat ben favorablement en algun que altre post.
Va ser per a mi una més que agradable sorpresa la seva convidada a prendre part en el de la darrera setmana , compartint taula amb Joan Salicrú i Manuel Roca. Encara que com li vaig dir personalment a l’Oriol, no sé el que hi pintava allà ja que no soc periodista , ell em refutà dient que no soc llicenciat en periodisme , però per ell soc periodista de totes totes , i em va afalagar del tot parlant-me de comunicador i creador d’opinió, com ho demostra , segons ell , aquest blog , llegit per polítics del poder i l’oposició, consultat per periodistes de diversos mitjans , a més de la gent del camp de l’art , i que respon a uns criteris de llibertat i veracitat que ja voldrien molt.

M’ho vaig passar molt bé , vaig intentar aprendre dels dos mestres que m’acompanyaven , vaig opinar en consciència i dient el que veritablement penso, i vaig tenir la sort que en parlar de resums de l'any de mandat el tema Bassat va sortir per natura i potser allà vaig poder ser més explícit, pensant que en genral la cosa va sortir prou bé.

El que he vist que la seva audiència és important. Va ser divendres , i amb les seves repeticions en el cap de setmana , han estat més d’un , de dos i de tres els que m’ha parlat del mateix. Curiosament tots fent apunt en la meva darrera intervenció del programa , comparant a Esteve Terradas amb l’Alfonso Guerra del Govern mataroní , i amb la meva particular comparança entre Terradas i Carlos Fernández. Una comparança suau davant les moltes que he escoltat de gent del PSC , d’altres partits o de ciutadans normals , i que en ser pública quasi es converteix en pedra d’escàndol.

Potser la política d’avui en dia té en els pilars dels seus defectes , el de la submissió absoluta a l’aparell del partit , i el de la hipocresia més absoluta en dir amén a tot , quan de portes en fora , i sobre tot en allò de : això és “off de rècord” i ni se t’acudeixi anomenar-ho ja que ho negaré de totes totes ... " , els mateixos protagonistes diuen coses molt pitjors que aquells que anem amb la nostra veritat per davant gosem a dir.

MÉS

I queda l’exposició de Pere Màrtir Brasó , presentada per Hermann Bonnin i obviament sense ningú de Cultura a la sala , és a dir , com ja és habitual.

I parlar d’aquesta experiència , tan especial, curiosa com discutible , que ha estat aquestes Santes full a Cretèil .

I parlar com no de futbol , la roja i l’eurocopa.

I de Martí Anson i el seu protagonisme a “El País” de dilluns , tot parlant de la seva experiència , que sembla ha estat exitosa del tot , a Santa Fé de Nuevo México , als EEUU.
És clar que en aquest cas no sé si fer-li cas o no a l'article, ja que el mateix Martí Anson , - tal i com vaig comentar en l’oportú post -, es cagava en “El País” al que titllava d’enemic , traïdor , i al que no calia fer cas de cap manera.

Sigui com sigui en parlarem i que cadascú jutgi per si mateix.
Però tot això serà en un altra dia.

ACTES

VENTURA AMETLLER

El passat divendres vaig assistir a la presentació celebrada a la sempre petita i incomoda sala d’actes de Can Palauet dels treballs de Ventura Ametller “Summa Kaòtica” i “Resta Kaòtica” , que en el cas de la primera correspon a una reedició de l’obra publicada ha fa molts anys per Laia , i en el cas de la segona a una primera edició.

Tinc una personal estima per Ventura Ametller. Fa anys que ens coneixem i hem pogut parlar moltes vegades d’art , façana cultural que ell molt bé coneix , i hem discutit moltes vegades al voltant de l'art en general ide les meves apreciacions ,en particular encara que sempre d’una manera ben afectuosa , especialment en temps i moments difícils.

Ara era devoció i també obligació estar present en aquest acte al que lamentablement ell no ha pogut assistir degut al precari de la seva salut. Per això, i coneixedor que li arriben els comentaris que es mouen a la xarxa valguin les paraules d’ànim per seguir endavant.
Un ànim al que cal adjuntar la felicitació per poder veure publicada una obra que malgrat la seva raresa estaria publicada de fa temps en un país normalitzat , fet que evidentment no succeeix a casa nostra.

Felicitats Ventura. A cuidar-se , que qualsevol dia la fem petar Riera avall tot parlant del moment immillorable d’en Josep M. o de com està treballant en Pepe i l’èxit que conrea per Holanda.

Una forta abraçada i temps tindrem per comentar les “ kaòtiques”.

ELNA

Aquest matí he fet una llarga passejada pel Parc de la Ciutadella. Feia molts anys que no gaudia de l’estricte passeig en aquest indret i el cert és que està magnífic . Avui a més , la celebració del dia de la ciència l'havia omplert de paradetes científiques i tot convidava a deturar-se per endinsar-se en aquesta ciència lúdica que ara tan explotada està a televisió com per ex a “el Club” ( tv3) o “El Hormiguero” ( Quatro).

A més com que tenia temps m’he acostat al Parlament de Catalunya que els caps de setmana ofereix visites obertes , ja sigui amb guia ( a les hores ) , o lliures ( en tot moment). Feia molts anys que no el visitava i sempre és agradable fer mirada a uns indrets que son nostres per dret de representació i que els sentim coneguts de tantes i tantes vegades que els hem vist en els mitjans informatius.

Però un no ha anat a la Ciutadella així per així, i tampoc fugint de la festa rociera ,el cert és que un ho ha fet exercint de marit . Avui de la mà de la Memòria Històrica i de l’Assumpta Montellà s’ha celebrat una trobada de nenes amb nom Elna per fer-ne una fotografia de grup que en la propera setmana serà lliurada a l’Elisabeth E, en homenatge en el seu 95 aniversari. La ciutat de Mataró s’ha afegit a l’acte tot lliurant un àlbum fotogràfic dels nens i nenes de l’Escola Bressol “Elna”.

I si encara no entenen el fet de que un en comptes de fer pinya i gaudir dels Capgrossos en la seva sensacional actuació, un mantingués el to a la Pça de la Cascada de la Ciutadella , tot és fàcil d’explicar: Acte institucional al que no pot assistir la regidora , conseqüentment corre la pilota i algú ha de fer la tasca. O sigui que per qüestions maritals , cap a Barcelona a passar el matí.

És a dir, el mateix del mateix que a Cultura , que quan el regidor no pot o vol assistir apareix el desert, això tot tenint l’acte a escassos cent metres de la seu. Com ho hem de qualificar?. Es qüestió de vergonya pròpia , professionalitat , sentit de la responsabilitat...?. Però a final de mes la mesada no té mengua.

Coses que passen en una ciutat i una regiduria quan mana qui mana i obeeix qui obeeix,
Com sempre , trist però que molt trist.

SIGNATURA del MUSEU BASSAT

Diu el calendari que aquest dilluns dia 28 d'abril , és St. Pere Chanel , que no és pas el patró dels modistos, i sí un religiós marista que va morir màrtir en el segle XIX tot fent proselitisme evangèlic a l’Oceania. Però demà per Mataró potser serà Sant Lluís Bassat , malgrat el seu judaisme formal sense ser-ne practicant.

I diem això ja que demà, si l’avió que ha de portar a l’alcalde Baron de Sao Paulo on ha estat amb la regidora Calvo en l’assemblea de les ciutats educadores no ha fet figa , i Bassat no té cap compromís internacional , ambdós es trobaran en la cita més amagada, per signar el conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Mataró i Lluís Bassat , i fer que formalment s’estableixin els protocols per fer que el Museu Bassat s’estableixi a la ciutat.

Així , segons fonts ben informades, totes elles llunyanes al Govern Municipal que ha mantingut sempre un secretisme absolut en el tema, fet que ha emprenyat i molt , - i amb tota la raó -, a la plàstica mataronina que es mou en cercles socialistes , que no tan sols no han tingut cap mena d’informació al voltant del tema , ans tampoc han rebut cap valoració en el sentit artístic del mateix, es produirà la definitiva signatura del conveni que unirà a la ciutat de Mataró i al Sr. Lluís Bassat amb el vincle del Museu Bassat de Mataró. Demà dons s’ha de produir a la signatura pactada per el trio “Ba-Ba-Ba” (Baron , Bassas i Bassat) i convertir els somnis en realitat , fet que aplaudim tal i com es mereix.

El que no podem assegurar és l’indret on ha d’ubicar-se. En l’esborrany de conveni al que han tingut accés grups polítics i ben poques persones a nivell individual , l’espai que ha d’indicar l’ubicació resta verge, el que pot indicar dos fets:
Per un costat una decisió encara no afermada degut als dubtes que genera la nova realitat immobiliària . Per l’altra la necessitat d’un cert silenci davant l'ubicació , ja que existeixen alguns petits problemes en les titularitats de l’espai.

Sigui com sigui el cert és que aquest dilluns ha de ser el dia Bassat i pot ser el començament d’una nova època artística en la ciutat , en la que caldria comptar , no com s’ha fet ara , amb la realitat artística i cultural de la mateixa, que en tot aquest cas s’ha sentit del tot menystinguda , davant un secretisme , tan estúpid com absurd , en un tema com el Museu Bassat que no hem d’oblidar ha tingut un consens ben generalitzat.

Però sigui com sigui. Benvingut , però que molt benvingut , sigui el Museu Bassat

PERECOLL

Però si demà serà el dia Bassat , aquest dissabte ha estat el dia Perecoll.
En Pere és l’artista mataroní que sap treure petroli d’on no n’hi ha i que sap vendre qualsevol fet per convertir-lo en noticia important. I que ningú vegi aquesta opinió com pejorativa, ans el contrari.
Així aquest dissabte Perecoll va “ensenyar” a Bang & Olufsen la joia que va realitzar partint d’un dibuix de Cuixart. Era temps de “Estudi tres x tres” , és a dir quasi del començament de la seva carrera. És una magnifica peça en aquell pensament d’ajuntar la seva habilitat tècnica a la capacitat creativa dels grans creadors i que va donar com a resultat unes joies d’art d’alt nivell que el van situar en plaça capdavantera en la moderna joieria espanyola.

Però fora d’això , l’acte de Bong-Olufsen va mostrar a tots com una petita activitat artística o cultural pot esdevenir un element publicitari molt important , marcant un estil, un nivell, una deferència que a bon segur ha de ser element clau per establir allò que en diem “imatge de marca”.

L’acte d’aquest dissabte no sols va disposar de la vàlua del mateix , ans va tenir la dimensió afegida d’obrir un camí al que bo farien d’apuntar-se altres establiments que prefereixen una publicitat selecta i acollidora que no pas l’emmagatzemada a la que tots ens acostumen.

Dissabte , una vegada més , Perecoll i Bang&Olufsen van mostrar que el nivell cal establir-lo en uns fonaments implícits de qualitat i singularitat. I essent el fet tan evident sembla mentida que encara a molts els hi costi entendre-ho.

COL·LECTIVA SANT JORDI

L’actualitat artística mataronina s’ha centralitzat avui a la Galeria Lolet Comas on s’ha inaugurat una mostra col·lectiva titulada de Sant Jordi ja que la mateixa s’estructura al voltant del Sant i la seva diada.
Els participants Albert Alís, Miquel Arnau, Joan Pau Blanch Ribó, Pere M. Brasó, Carme Buffí, R.Moscardó, T.Nogué, Josep Novellas, Joan Parés, Claudi Puchades, Gerard Rosés i Jordi Santamaria , presenten amb obres de petit format una mirada divergent en el concepte , i com no en l’estilística , d’aquest dia tan especial. Obres que a vegades son petits divertimentos , però que en general son fidel reflex del concepte plàstic dels seus creadors.

Una exposició que ha omplert l’ampla sala de la galeria fet que ens permet una senzilla reflexió. Com es possible que les inauguracions que es celebren a la ciutat tenen darrerament una gran audiència de públic , menys les que organitza l’òrgan municipal ?.
Potser és qüestió de que algú intenti esbrinar les raons.

ARXIU MIRALLES

Però si aquesta exposició és l’actualitat , la noticia del dia està en que sembla segura la signatura del conveni ( esperem que amb més sort que la de Proposta Mataró) entre l’Ajuntament de Mataró i el crític i historiador Francesc Miralles per el que aquests dipositarà a Mataró el seu arxiu documental ( dels més importants del país si no el que el més) i aquest esdevindrà públic per a tots els interessats a la matèria.

No hi ha ni que dir que la noticia ens plau enormement i més vista la trajectòria de la negociació que per poc se’n va en orris degut justament a qui ara es penja la medalla. Com que cal ser justos i un està en condicions d’explicar quasi fil per randa tot el que ha estat la laboriosa negociació , crec que s’ha d’explicitar de manera absoluta el paper dut a terme per l’artista Perecoll que ha estat el promotor, lluitador i jo diria que aconseguidor de que aquest fons vingui a la ciutat.

Amb ell cal remarcar l’actuació directa i decidida d’alcaldia , mentre que el paper de l’IMAC ha estat en general d’estaquirot , poc voluntariós i amb una clara tendència al pasotisme. Algun dia amb més temps explicarem la penosa història al voltant del local on quasi de ben segur s’ubicarà el fons. Us asseguro que és per llogar-hi cadires i que en qualsevol empresa seriosa ( òbviament l’IMAC no ho és ) haurien rodat caps i dels nivells més alts.

I tot parlant de l’IMAC valgui un apunt més que serveix per poder seguir valorant el seu caminar i el gran nivell de les seves decisions.

L’apunt és al voltant de l’indret on se celebrarà el Festival Shakespeare. L’apunt no és meu i sí de la periodista Teresa Màrquez que el publicava en la contraportada d’un exemplar a “Ell Punt” de la setmana passada i era absolutament demolidor .(http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2823822 ).

Parla tant per si sol que en ell tot queda molt clar.
Certament per seguir penjant-se medalles.

(fotografia de "El Punt")

“GETA , GETA... “

És una paraula que avui m’ha rondat molt per el cap d’ença quarts d’una del migdia , que s’ha accentuat a quarts de vuit del vespre i ha explotat del tot , gaudint i patint alhora del partit de futbol entre el GETAfe i el Baiern de Munic, del que he vist la segona part i la perllongació , després d’assistir a l’exposició inaugural d’Àmbit Zero , el nou espai de l’Ateneu Caixa Laietana que es troba a nivell de carrer ocupant l’espai en el que es trobava la zona d’ordinadors ara traslladada a l’antiga seu central, amb Marta Duran de protagonista.

Temps tindrem de parlar-ne de l’exposició ja que avui entre la gent i un clar neguit interior per raons de les que també tindrem ocasió de parlar-ne en tinc tan sols una visió exterior que cal aprofondir .

Eren dos consideracions que al final han esdevingut paral·leles. Era l’esforç i la il·lusió d’un modest contra un poderós amb ajudes. Al final com sempre el que ho mereixia es queda sense premi , i el que no ho mereix farda d’haver aconseguit un triomf.

La vida sempre ofereix comparances. Per això ara , abans d’anar a dormir, torno a cridar Geta , Geta , Geta. Per l’equip de futbol per el seu treball i a ...... (per una ocasió vull ser esclau del meu silenci) per la seva actuació, I us ben asseguro que la meva “dedicatòria” no és unipersonal. I greu em sap.

CREU

Avui s’acompleixen justament tres anys en que vaig llençar la campanya “OMPLIM DE CONTINGUT LA CASA ARENAS” per a tal d’aconseguir un Fons d’Art d’artistes locals que tot donant contingut estructural a la vella casa dels germans Arenas que mitjançant en Jordi , va ser donada a la ciutat per ser destinada a l’art local i als seus artistes ( condició bàsica i que no s’ha complert de cap manera ) , alhora que s’omplia el gran forat de l’absència d’una veritable col·lecció d’artistes locals.

Avui s’acompleix justament un any en que amb l’Alcalde de Mataró Sr. Joan Antoni Baron i amb el Sr.Jaume Graupera , en aquells moments Regidor de Cultura , acompanyats per els bons artistes i millors amics Albert Alís i Josep M. Codina vàrem signar el protocol que hauria d’haver fet realitat aquest fons d’Art que vàrem anomenar “PROPOSTA MATARÓ”.

Avui s’acompleixen quaranta dies de la reunió que vàrem mantenir amb el Sr. Sergi Penedès , regidor de Cultura. Reunió realitzada a petició nostra, i essent l’únic contacte realitzat en aquest any. Reunió de la que l’únic resultat obtingut ha estat el silenci.

Davant tantes coincidències potser ha arribat l’hora d’afegir-ne una més: AVUI ÉS L’HORA DE DIR PROU.

I és el que fem. Amb desencís , amb una certa ràbia , no entenen el per què de tot plegat , però amb la consciència tranquil·la d’haver lluitat per un fer que creiem era positiu per la ciutat. A bon segur dintre de poc Mataró disposarà d’un gran equipament museístic, però seguirem sense poder conèixer la nostra realitat més propera.

És la gran incongruència d’una ciutat que massa vegades s’avergonyeix de si mateixa i del seus, i que no té en el poders públics el recolzament precís per no caure en aquest perill.
Proposta Mataró, era això una proposta. Ara ja no és res.
Quina llàstima.

CARA

ZEROVUIT TRESQUATRANTA a més de codi postal de Vilassar de Mar és el títol de la revista cultural que genera en Paco Rodon i que ha dedicat el darrer número a Josep Guinovart. La llista de participants en el mateix impressiona i tots ells amb un escrit especial dedicat al desaparegut mestre.
Dibuixos de Francesc Todó i Carles Planell. Escrits d’Albert Bonet, José Corredor Matheos , Ricard Creus , Daniel Giralt-Miracle,Joan Ramon Herrador, Joaquim Horta , Enric Miret , Àlex Mitrani , Joaquim Molas , Per Quart , Arnau Puig , Ignasi Riera , Roger Rodon i Martí Rosselló.
I en el bell mig de la llista un article de qui això signa dedicat a Guinovart i el Maresme, ben il·lustrat per una fotografia amb Arnau Puig el dia del lliurament del Torres-Garcia i un reproducció del cartell realitzat per la mostra dedicada a Lorca , celebrada al Monjo el 1998.

Son els petits orgulls que serveixen de feliç contrapunt a les creus mataronines a les que no m’acabo mai d’acostumar.